diumenge, d’octubre 02, 2016

Uns homes de negoci tornant en bicicleta cap a Rússia.

Deixar enrere la carretera dels austríacs va significar també deixar enrere la darrera aventura del viatge.... o gairebé. Encara en quedaria una pendent:  convèncer als policies duaners russos que  dos personatges amb bicicleta, mallot i ulleres de sol eren respectables homes de negoci, perquè de negoci, no de turisme, era el visat rus amb que viatjàvem. Tindríem cap problema?
Deixant enrere Katon Karagai

Així doncs, el 17 d'agost deixàvem Katon Karagai amb gairebé 15 dies de viatge per endavant, però amb certa sensació d'això ja s'acaba. Següent objectiu, Oskemen. Ust-Kamenogorsk pels russos.

La primera sorpresa ens la van donar els mapes. El Recorregut de Katon-Karagai a Ulkennarin va ser 30km més curt del previst !!!!! Així, érem prou d'hora a Ülkennarin  i havent fent una volta per la població i havent dinat en una stolavaya vam decidir continuar. Poc després d'Ülkennarin ens allunyàvem de la carretera principal que duia a Zyranogorsk per anar cap a l'estribació nord-occidental del llac Zaysan, coneguda pels locals com a Bukhtarma. Més llarg, però menys transitat, i  intuíem, més interessant.
Bukhtarma pocs quilòmetres després de ülkennarin

Un cartell que anunciava algo a uns 23km ens va animar a arribar-nos-hi. Ens estalviaríem haver de cuinar el sopar? Els següents quilòmetres van ser dels més màgics del viatge.  Pedalant, gairebé sense trànsit,  amb les llums de la tarda i del capvespre pel llac que en aquella zona s'estrenyia, amb illetes al mig i turons a l'altre banda i una llum càlida que banyava el paisatge.  Vaques i cavalls pasturant acabaven de completar la postal: highlands escoceses al mig d'Àsia Central.
Capvespre a Bukhtarma

No hi havia cap poble... i jo que parlo rus ho hauria d'haver intuït. La paraula no la recordo, no la vaig memoritzar, però si que recordo encara avui que començava en пере- (pere-) el prefix típic per tot el que signifiqui creuar. Així doncs, només hi havia un petit embarcador d'on pujar els cotxes a una barcassa per creuar el llac.

En Miquel m'esperava dalt d'un turonet:
-  Puja, empeny la bici, les vistes són espectaculars !!!

Empènyer la bici aquí després de la carretera dels austríacs, era pan comido i poc després gaudíem de les fantàstiques vistes nocturnes que ens oferia una lluna plena reflectint-se al llac.
Lluna plena sobre el llac.

El dia següent va ser més de transició fins a arribar a Zyrianovsk.... I sens dubte, el més destacat de la jornada va ser l'apoteòsic dinar que ens vam fotre en un bar de carretera a les 17:00 de la tarda en un d'aquells indrets sense encant però gestionats per una matrona simpàtiquisima. Dona  que ens va acabar regalant-nos una Síndria !!!

Vistes sobre el llac
El 19 d'agost  el vam començar anant de sobrats i quan ja no crèiem que tindríem cap més aventura vam pillar.  Per alguns seria una bona pillada, per nosaltres un petit divertimento. Al cap i a la fi, empènyer bicis per la via del tren durant un parell de quilòmetres tampoc és cap gran drama.
Poble anomenat: Proletarka.... reminiscències soviètiques

 Zyrianovsk estava uns 15km fora de la ruta, i per no recular-los vam voler seguir, el que sobre el mapa semblaven carreteres secundàries i pistes.... i una d'elles acabava al mig del no-res o millor dit, en riu prou cabalós com per mullar-nos, i no en teníem ganes. Per sort, la via del tren no era lluny i vam creuar el riu pel pont i vam seguir per la via un parell de quilòmetres més abans no arribar a una pista, que ara si, ens hauria de dur a la carretera principal.
empenyent per la via del tren

La resta del dia no va presentar cap més sorpresa que els continus tobogans, ara puja, ara baixa, ara torna a pujar .... fins arribar a la població de Bukhtarma que dóna nom al llac en aquesta regió. Un descans merescut en una petita botiga que tenia un parell de tauletes on prendre cerveses a la fresca i... començar a buscar on dormir. Una opció, plantar la tenda al llac,  Altres opcions, cercar algun hotel o altres formes d'allotjament... hi havia anunciades vàries база отдиха (baza otdikha), literalment, bases de lleure o descans: camps de bungalows and zones recreacionals, stolavayas, etc.
Port fluvial de Bukhtarma on s'hi carrega carbó

Pregunto a una dona i treu el mòbil i comença a fer trucades. L'hotel està ple de treballadors d'una mina propera i els bungalows plens de gent de vacances.

- No hi ha cap plaça lliure, veniu a casa meva, gratis.

  Al Miquel li feia il·lusió plantar tenda però a mi em mola més el plan a veure com viuen, l'acabo convencent. La Shura, així es diu la nostra amfitriona, ens remarca que no anem a casa seva, sinó més aviat a a quelcom similar a una Datxa, la típica casa / caban al camp amb hortet  utilitzada com a segona residència per a molts russos. Ens explica que casa seva, amb totes els comoditats modernes, una hacienda ens comenta, es troba a uns 5 quilòmetres d'allà, però que avui es queda a la Datxa perquè te feina.

Datxa de la Shura
És professora jubilada... i els anys d'ensenyament es noten. Tot i el seu inexistent anglès i el meu rus bàsic, trobem canals per com comunicar-nos. Actualment gestiona dos negociets... i serem víctimes d'un d'ells. Gestiona un negoci de compra-venda de pinso. El compra o li du (no ho acabo d'entendre bé) un soci que te a Marqakol i el ven. És nit tancada quan arriba un camió amb 50 saques de 25kg de pinso.... i dos catalanets fornits van la mar de bé per ajudar-lo a descarregar.  Seria injust criticar-li. És tota hospitalitat ... sopem, resopem i encara ens insisteix en que mengem més... i just hem acabat de descarregar que ja tenim la banya (sauna russa) apunt.

Mentre mengem, piquem i prenem tes, xerrem. La Shura és algú dins del poble i fins i tot truca a l'alcalde perquè ens doni la benvinguda. N'he oblidat el nom, però recordo perfectament que es va dirigir a ell d'un mode molt formal: L'anomena pel seu nom i patronímic. Des de l'altre banda del telèfon, l'alcalde se'm disculpa per estar de viatge de negocis i em desitja una bona estada a la població. 

Shura
La Shura serà l'ennèssima persona kazakha que ens trobarem que mostrarà forts recels respecte al neo-imperialisme rus. Si, a molts kazaks no els hi entusiasme Putin. Més concretament, ens explicarà que Putin vol annexionar-se Oskemen, en rus Usk-Kamenogorsk. Oskemen és a prop de l'actual frontera i va ser fundada com a post fronterer per russos a l'època de Pere el Gran i ara s'ha convertit en una zona bastant estratègica.Hi ha mines d'urani, tàntal, zinc, plata i d'altres minerals. Segons la Shura, són les reserves de minerals el que fan que el russos se la vulguin annexionar.

Oskemen és la nostra destinació pel dia següent, per tant , li preguntem a la Shura per la ruta. Estem escaldats del dia d'avui on no hem parat de creuar portets amb un puja i baixa continuo. Li preguntem si hi ha algun coll el dia següent i ens diu que si, però que no ens preocupem, que només n'hi ha un a una trentena de quilometres de Bukhtrama.

En aquest punt cal remarcar que hem arribat a la conclusió de que  el concepte coll no es ben bé igual en aquella part del món que a casa nostra. Jo acceptaria bastant la definició que en dóna la wikipedia:
Una collada, port, pas o coll[1] és la part més baixa, i bastant plana, que es troba entre dos cims, alhora que separa dues valls oposades. Els colls, collades o ports, són utilitzats sovint, com a llocs de pas.

Els russos sembla que li afegeixen una segona part: i que HA DE TENIR moltes corbes  estil "serpentines".
És a dir, si el coll o collet en qüestió no te grans paelles, sinó rectes que pugen  i un parell de corbes, no són colls. I així és com vam acabar amb 1800m de desnivell positiu havent fent un sol coll de tres-cents metres de desnivell.

El 20 d'agost al matí ens acomiadàvem de la Shura pensant que teníem una etapa força planera. Només un coll al km30 i tot pla fins al final. R'n'R.  Abans del coll ja n'havíem creuat un. Però el drama va venir després. A mig coll parem a un restaurant per beure algo , sense menjar. El Miquel segueix mentre jo descanso una mica. Com sempre varis curiosos se m'acosten. Un d'ells, hi toca. Es veu que hi entén de  bicis.

- Quan queda pel coll?
- Per quin?
 (Es disparen les alarmes.)
- Per aquest: 2kms però fins a Oskemen tot puja i baixa fins a la baixada final

 També em comenta que hi ha un altre restaurant i prou. I jo ja sé després de Serebryansk una població per la que no queda gaire, no hi ha res fins a Oskemen. I en Miquel per davant amb el concepte "millor no menjar massa fins haver creuat el coll".  I Serebriansk a 2km de la carretera principal en un trencall en plena baixada....

No atrapo al Miquel. Resultat, tota l'etapa, més de 100km i +1800m, amb un parell de barretes energètiques oblidades a les alforges. Sort que tenim batalla i estem curtits !!!


Arribem a Oskemen, la primera ciutat que mereix tal nom (300.000 habitats) des de que vam deixar Xina i ens donarem un bon regal. Una parrillada de carn a un dels restaurants de moda de la ciutat.

Teníem un dia de descans planificat allà i l'aprofitarem. Tanmateix, un dels objectius principals, trobar un internet-cafe des d'on actualitzar blog i gestionar emails (sobretot en Miquel que se li ha mort la phablet) serà impossible. Massa desenvolupat (i aquí estem un mes després encara escrivint). Farem el turista visitant un museu a l'aire lliure, menjant bé, fent bugada i reparant bicicletes. I l'endemà cap  Shamanaikha, darrera població abans la frontera en Rússia. I arribarem al vespre i amb vent en contra. Una etapa de transició on les Altai han quedat enrere i ens acostem a les grans extensions de gra sud-siberianes. El més destacat del paisatge: plantes de Maria a peu de carretera. No, no us feu il·lusions i no comenceu a planificar cap viatge cap allà. No tenen principi psicotròpic. Però segons m'han dit, tenen un cicle de creixement molt curt i funcionen molt bé creuades amb no sé quina altra varietat.


Museu etnogràfic d'Oskemen
Al vespre arribem aShamanaika que ja fosqueja i fa fresca. Sembla que aquí el curt estiu siberià s'estigui acabant, si més no, això ens diu la dona de l'hotel. Ara només queda creuar la frontera.

L'endemà arranquem, com no, amb vent en contra. Però menys de dues hores més tard uns respectables homes de negoci espanyols establerts a Moscou que han aprofitat uns dies de vacances per pedalar per les Altai es troben apunt de creuar la frontera. I la creuen. Sense problemes. Sense preguntes. I fins i tot, amb algun somriure. 
Entrada a Shamanaika

Acabarem el dia a Zmeinogorsk després de pedalar tota la jornada amb vent en contra. Cal continuar així?