Els viatges del Xavi

De gorja a gorja (... i dormo amb els nòmades perquè toca)

2011-12-10T04:21:00.000-08:00

Rebudes ls felicitacions a Tinghir, tocava encarar la traca final del viatge. Ja aleshores intuia que arribar en bici altre cop a Marraqueix seria complicat i que el més segur seria que a Boumalne o Skoura hagués de prendre el bus. Això, però, no em priviaria de disfrutar fins l'últim moment del viatge.

Així, que de bon matí, i encara amb força fred, sortia de Tinghir, direcció Tamtattouche per creuar la gorja del Todra i un cop a Tamtattouche inspeccionar la viabilitat de creuar el Tizi n Ouguerd - Zegzaoune el port que uneix Todra i Dades entre Tamtattouche i Msremir i així baixar fins a Boumalne de Dades, recorrent les gorges del Dades. Estant el coll a més de 2600m d'alçada, estaria obert? Podria passar-hi amb la bici?

Així, vaig enfilar cap a les gorges, que distaven uns 15km del centre de Tinghir. Creuant varis poblets, m'adono que la tarda abans hauria pogut avançar una mica més continuant tenint accés a internet.

Varis poblets anunciaven els seus auberges, gites i cybers a peu de carretera. En tot cas, és un nou dia i faig cap a les gorges: S'estreny una mica la vall i quan menys t'ho esperes et trobes al cul de tot d'unes tàpies d'una alçada impressionant. Soc dins la gorja del Todra, la falla que separa Djebel Sahro de l'Atlas. M'aturo; faig fotos; contemplo; segueixo? Encara no, distruta; espero que li toqui el sol; gaudeixo; continuo una estona més; torno a parar; alguna foto més, no mata; saludo a un grup de 5 o 6 4x4 andalusos; continuo; paro;... i arribo a Tamtattouche. Tard, potser massa tard per encarar el port, però massa d'hora per plantar-me aquí. dino i enfilo cap al port. Amb l'estòmac ple i mig pa i atmelles puc avançar força i vivequejar si cal. A més , a uns 7 km hi ha un altre alberg petitó.

Abans d'arribar a l'alberg, ja a la pista, dos berbers diferents m'aturen. Els dos em comenten el mateix. El port està tancat. Avui mateix un 4x4 ha sortit de Tamtattouche però s'ha fet enrera. Però els dos diuen el mateix. Amb la bici, empenyent.... La informació però és contradictòria. Un em parla d'uns 5-10km continuos de neu, l'altra em parla de plaques a la obaga i que amb sort podré passar amb la bici sense massa problemes. Ambdós m'inviten a dormir a casa seva però també em diuen que hi ha nòmades pel camí que a canvi d'alguns dirhams m'acolliran. Tiro endevant. Paro a l'alberga fer un te on em correboren que avui s'ha girat cua un cat-cat i després de veure que no em convenceran de que em quedi a dormir, m'expliquen el que m'espera: primer un petit port que es veu des del alberg, el seu corresponent descents, un fals pla en pujada i finalment el segon port, que segons diuen no pica massa. M'acomiado d'ells i enfilo el primer dels portets amb l'esperança de trobar alguns nòmades a peus dels segons on quedar-me.

Una hora després, i quan ja he passat algunes tendes nòmades amb els seus respectius crios invitant-me a quedar-me o a que els doni bomboms, stylos o dirhams m'aturo amb en les enèssimes criatures que hi ha a peu de pista. I aleshores, veig una mica més lluny per la vall com dos occidentals acompanyats d'un local i una mula venen en direcció contrària. Ens acostem i saludem: són francesos, joves i estan fent un trekking. Venen del port. Tindré informació de primera mà: El port està tancat, pam i mig de neu, tova en alguns trams i calculen que són dues hores dures d'empènyer la bici. Es pot fer, conclouen, però serà dur. Ens acomiadem i jo accepto l'oferiment nòmada de passar la nit amb ells.
Se'n va el sol i de seguida devalla la temperatura, entrem tots a la tenda, som el cap de família, la dona i set dels deu fills que te. Ens seiem al voltant del foc, en una espècie de llar de foc que no deixa de ser un clot al terra delimitat per una paret d'uns 4 dits d'alt feta de fang. Al mig, el foc i una tetera amb aigua calenta tota l'estona. M'ofereixen te, i passem la tarda mig en silenci, mig en conversa, jugo una mica amb els crios: Algú els hi va donar fa temps una rudimentària càmara de fotos digital, que la SD sigui de 128mb ho diu tot. Logrem fer-la anar. També els hi faig alguna foto als nanos, me la demanen i quan la veuen m'expliquen que són ells, s'identifica cada d'ell per la gorra que duen. Em sorprèn la innocència i primitivisme que desprenen. Com em sorpren que estant a menys de 20km de Tamtattouche i de 25 de Msremir, dues poblacions dins del circuit turístic, tinguin una vida tant bàsica. Nòmades, només? o pàries d'un Marroc que va cap al desenvolupament i la modernitat i que els deixa enrera? He conviscut amb nòmades a Kirguizstan, Mongòlia i Afganistan. I tot ells, molt més allunyats de la civilització es permetien uns luxes que no he vist en els berbers nòmades de l'Atlas: radio, placa solar amb bombeta, i fins hi tot alguna parabòlica havia vist a potser 50km o més d'una població. Aquí, a menys de 20km d'un poble amb 5 o 6 hotelets i càmpings i que ofereix tot el que necessita el turista, no vaig veure res d'això.
Són les 19:30 quan mengem una mica. Patates i pastanages estofades que mengem directament sucant-les amb pa. Començo a menjar que el pare està batallant amb una llinterna atrotinada. Logra fer-la anar però em sembla que continua sense menjar. Pot ser que m'estigui cedint la seva ració o només no te gana? En tot cas em planto i el forço a que mengi. Havent sopat em preparen on dormir. La tenda aparentment te dues dues parts, una on sembla fer-hi vida la família i l'altra on fa vida les cabres... i allà m'envien ! Preparen una catifa gruixuda per posar al terra i evitar olivetes i m'ofereixen una manta. La manta la rebutjo, ja duc a mà el sac i la funda de vivac. Es sorprenen però ho entenen. Ho poso tot a dins la funda, jo dins el sac i a dormir !... Amb les cabres pasturan pels voltants. Cap a les 22:30 sento un terrasbastall de pedres fora la tenda (la tenda està protegida per un mur de 120cm aprox d'alçada de pedra seca que para el vent i fa que segons quin bestiar no s'escapi). Surto fora. Algú haurà remenat la bici? Hi ha algun altre campament nòmada pèl voltant i no fos cas que.... La bici està intacte. Alguna cabra que ha saltat el mur. Agafo l'aigua de la bici i bec sense tenir set, la família s'ha adonat que m'he alçat. Torno al sac i intento tornar a conciliar el son, però de tant en tant un pet de cabra o la remor d'un bitxo que s'acosta em desperta. Dormo a ratxes fins les 6 del matí que m'alço. La família ha encès el foc abans no es fes de dia. Observo la tenda amb atenció. La proporció d'olivetes cabrils es la mateixa on he dormit jo que a la resta de la tenda. Tots hem dormit entre cabres. Neures meves.
Prenem te per escalfar-nos entre el fred del matí. I esmorzem, cus-cus amb l'estofat de patates i pastanages del dia anterior, pa... i toca marxar. No tinc monedes de dirhams. Només un bitllet de 100 (9€), els hi dono. Algo no entenc. Em demanen dirhams... si els hi he donat 100dh !!! Sembla que vulguin monedes però no ho acabo d'entendre. Per preu, està superbenpagat, trobo jo. Arribo a creure'm que no coneixen el bitllet de 100dh, tot i que per nòmades que siguin em costa de creure. Marxo confús. Al vespre i l'endemà varis marroquis em confirmaran que coneixen els bitllets, acostumen a baixar a mercats setmanals, i també em diuen que el preu que he pagat és més que raonable. No n'he tret l'aigua clara del que volien. La frontera cultural i idiomàtica aquest cop ha estat infranquejable.

M'acomiado d'ells amb fotos i rialles i enfilo cap al port. Puja suau remontant la vall, pista a la dreta, oued (riu) a l'esquerra. Fins que l'oued s'apodera de la pista. En algun passat no massa llunyà se la va endur. Toca anar pel pedregal, però no triguen en arribar les primeres clapes de neu. Estic a la cota 2400. Crec que no serà massa llarg, però en quilòmetres, la guia no m'enganya. 5km. Enfilo. Començo a empènyer. Encara hi ha roderes de 4x4 i dins del que cap avanço bé. Les roderes s'acaben i la neu a trams es fa una mica més profunda. Segueixo avançat. Potser a les 12:00 seré, dalt. Potser a les 12:30.. finalment és a les 13:00 gairebé 3h empenyent la bici. El port és molt suau, però per això mateix més llarg i per l'orientació, pocs trams de la pista sobre solana. Gairebé a dalt saludo a un marroquí que hi ha anat en moto i flipa en mi. Encara aniré baixat de la bici en el primer tram de descens. Encara hi ha neu i molt fang. Però poc després, ni un quilòmetre, ja soc pedalant. Arribo a peu de port. La pista torna anar per mig d'un oued. Em trobo de cara un 4x4 que em fa senyals. No n'és un son 6 o 7. Els mateixos espanyols del dia anterior. al·lucinen en veure'm. Varis baixen a saludar-me. Volen informació del port, ahir van intentar anar de Tamtattouche a Agoudal i van haver de girar cua per la neu. Però sobretot, alucinen al veure'm.
- Joer, a mi me gusta la mountain bike pero tu estás a otro nivel. Em deixa anar un. Varis em pregunten si espoden fer fotos amb mi. Soc un Messi de la bici? Tarafeta rock star. Només em falta signar algun autògraf. Ens acomiadem. Inentaran passar el port. Crec que ho assoleixen. No els veig de tornada.
Arribo a Msremir i recobro forces i cap amunt, a buscar el Dades. Són les quatre quan estic recorrent el paissatge que ja em va enamorar el 2009. La carretera, que va a molta alçada, deixa a una banda les gorges del Dades. Precioses vistes des de dalt. Després un descens vertiginós m'hi du a dins. Començo a patir per l'hora i quan ja fosqueja trobo un hotelet. No és dels més barats però l'habitació te dutxa amb aigua calenta i estufa. La sala comuna també te estufa i l'home que du l'hotel és simpàtiquissim. Una potent amanida i uns ous amb kefta em faran les delícies. Me'ls mereixo. Avui, m'ho he currat !

Creuant Djebel Sahro

2011-12-06T13:07:00.000-08:00

L'1 de Desembre vaig deixar Oulad Atmane en direcció N'kob per d'allà creuar el Djebel Sahro. Com que preveia que el dia seria llarg, vaig optar per no tornar agafar la pista de la ribera est del riu i fer via els 20km que quedaven fins la cruïlla per N'kob per a la carretera.
Vaig arribar a N'kob a una bona hora com per parar a dinar. Amb uns 50km a les cames, i pendents de gairebé 30 més per pista, era un bon moment per fer un kit-kat. Fins allà, carretera bona, etapa de transició en un paissatge fluixet (pel que està sent el viatge), hammada a banda i banda de la carretera. Amb una tajine més a l'estòmac i amb quatre waypoints entrats en el GPS, havent dinat, cap a les 14:30 emprenc el camí cap a Bab n Ali, a peus del Tizi n Tazazert (2283m), port que hauria de creuar l'endemà. Segons la guia, la pista era neta, hi podien transcòrrer cotxes (no només 4x4) i l'autor hi havia vist algunes persones amb btt i alforges... També comentava que era un terreny rocós i basàltic. Sobretot, basàltic.
Ja a la sortida de N'kob enfilaves un petit collet abans no descendre a una vall. La pujada, prou neta, la baixada, curta, un mal de cap. La pista era molt rocosam feta de plaques basàltiques que feien escaleta sobre la pista. Divertit i senzill per a trialeros, però amb presses i alforges un mal de cap per no obrir-me la crisma. En tot cas, la baixada era curta i a continuació la pista es posava dins un engorjat que amb les llums de la tarda tenia la seva gràcia. Després la vall s'obria i remontant el riu, anaves creuant poblets petits dels quals els nanos sortien a saludar i de tant en tant et cantaven la ja tradicional cançoneta del donnez-moi un stylo, donnez-moi un bombom. Començava a pondre's el sol quan arribo a la planície de Bab n Ali, amb les seves formacions rocoses, uns pilars de forma curiosa, al fons, Si no fos perquè són basàltics en lloc d'argilosos, hauria esperat que sortís en John Wayne o quatre indios en qualsevol moment. M'acosto a l'auberge que hi ha i aparentment està tancat, però despés d'un parell de voltes me n'adono que a la casa del darrera hi ha moviment i una dona em ve a obrir. Gairebé no parla francès i alhora de negociar el preu cometo l'error de treure la guia per mostrar-li els números. Error, és analfabeta, com a mínim amb alfabet llatí. En tot cas, logro sortejar la situació sense que sembli que li hagi incomodat massa la situació, però em sento terriblament culpable d'haver descobert la seva debilitat. Pactem el preu, més alt que el que surt a la guia, arrangem el sopar, i em prepara un te. Havent sopat sense res a fer i amb un fred que pela, me'n vaig a dormir.
L'endemà m'alço un pèl tocat de l'estòmac. Els primers rajos de sol toquen als pilars de Bab n Ali que es troba a l'oest. Una vista fantàstica abans no començar el dia. Ara hi ha el marit i el saludo. Ell si parla francès i em comenta que han tingut de pujar preus perquè tot s'ha encarit. M'acomiado i reemprenc la ruta, així doncs, bici i amunt a enfilar el port de muntanya. La pista no triga en posar-se complicada. La roca basàltica és un calvari i amb l'estòmac remogut no és qüestió de posar el turbo-propulsor. Em baixo de la bici i faig gran part del port empenyent-la. Quan no queda massa per assolir el primer collet la pista millora i puc pedalar de nou. però aviat m'aturo. A més de 2000m hi ha un altre petita gite. Encimbellada sobre una gorja la seva posició no pot ser més espectacular. Paro i faig un parell de cocacoles. Fem petar la xerrada, viuen allà dalt tot l'any. Perduts a dalt de tot, a més de 2000m, la vida ésdura allà dalt. Però he de continuar, amb la pista millor, ara ja sobre la bici, assoleixo el primer collet per descendre a una vall més alpina que volcanica abans no assolir el coll definitiu i començar a baixar per l'altre banda, amb una pista, ara si, bona. Per camí el divertimento de pedalar sobre la neu uns 300m en una obaga, res a veure amb el que em trobaré uns dies més tard. Cap a les 14:00 arribo a Iknioun. Queden 60 aprox per Tinghir. No hi ha cap hotelet pel camí, així que em dirigeixo al de la població, però sorpresa, està tancat.
Menjo una truita berber (amb sofregit de ceba i tomaquet) en un bar de la població i el bon home del bar em busca on dormir. Una habitació desengelada a l'edifici del forn. Rebutjo i m'ofereix estar-me a casa d'un amic. El veig realment afligit per no poder-me donar una bona solució a la meva situació. Però opto per comprar pa i aigua i continuarm ja vivaqueré a mig camí. Però encara no he deixat Iknioun que em trobo escoltat per una colla de xavalets que tornen de jugar a futbol i se'n van en bici als seus respectius pobles. Entre ells, dos que insisteixin que em quedi a casa seva.

Poca estona després em trobo a la sala comunal de casa seva prenent un te i fent broma amb els nanos d'uns 12 - 15 i els més petits que van entrant i sortint. En tot cas tots homes, les dones en cap cas traspassen la porta. Parlen des d'ella de forma que no les vegi massa, treuen el cap curioses i punto. Però en algun moment algo canvia. No sé si és l'arribada del marit d'una d'elles o el fet que els hi he donat paracetamol per una que te mal de cap o què passa, però les dones, ara si, entren, i a mesura que va passant l'estona més i més gent va arribant. Des del patriarca ja gran, fins al crio més petit, germans, oncles, cosins, tietes, tots junts. Discretament intento contar quans som, però m'és impossible contar-los tots sense que se n'adonin, em planto que n'he contat més de quinze, probablement siguem més de vint a la salam entre ells dos adults sord-muds: un d'ells amb mostres de certa deficiència psíquica.
Paso el vespre parlant amb un dels adults que pregunta per venir a treballar a Espanya i logro fer-lo desistir. Sap de la crisi i comprèn que no es el moment d'intentar-ho. També veiem el futbol (Senegal 1 - Marroc 0) i tots junts sopem de la parola comunal de cus-cus. O més ben dit paroles, ara si, per una banda els homes i per d'altra les dones. Acabo dormint a la sala amb varis dels nanos. Es sorprenen de que rebutgi la manta que m'ofereixen per utilitzar el sac, alguns dels adults sembla que no n'hagin vist mai cap.
El matí serà difícil marxar. Primer el te, després menjar el pa, etc... No serà fins a les 11:00 que després d'una sessió de fotos i d'haver-me mostrat el poble em deixaran lliure. I ara si, podré fer via fins a Tinghir. Hi arribaré a les quatre de la tarda amb un fred que pela i un fort vent en contra. És tres de desembre, dia del meu cumple. Podria continuar fins a les entrades de la gorja del todra, però hi haurà interet allà? Un altre dia em seria igual, però amb un dia com aquest, em planto, cerco hotel i em poso a contestar les felicitacions que he rebut a través de la xarxa.

Transició bucòlica

2011-12-06T10:39:00.000-08:00

Arribat a M´Hamid, m'esperaven els que havien de ser dos dies de transició bucòlica abans de no tornar als entorns més muntanyosos. Calia remontar la Vall del Draa, per després desviar-me cap a N'kob. Allà tornaria la muntanya per creuar el Djebel Sarho abans per arribar a Tinghir i d'allà recórrer les mítiques gorges del Todra i Dades.

Havent esmorzat a M´Hamid primer de tot vaig anar a buscar el cyber de torn per donar senyals de vida, ja que això de creuar un desert havia deixat preocupat a més d'un i una. Senyals de fum fetes, vaig tornar a l'hotel a recollir els trastos i a fer una mica de proselitisme del TwoNav i Compe a una parella francesa d'uns 50 anys que viatjaven en 4x4. Acomiadat de tothom vaig enfilar la carretera que m'havia de dur a Zagora, capital de la vall del Draa i inici o fi de les famoses 52 etapes que la unien amb Tombuctú. Deixava l'autèntica porta del desert amb tuaregs amb les seves túniques blaves i cares cremades, dones tapades fins dal de tot,etc, per tornar cap a la civilització.

Tot hi transcòrrer per carretera la jornada va ser prou interessant. La sortida de M´hamid es fa entre dunetes i palmerals abans de no creuar més desert amb dromedaris a peu de carretera, i enfilar un port abans de Tagounite. La sorpresa a Tagounite., paro a fer una cocacola en un bar on hi ha una furgo de turistes que també hi han parat. Varis d'ells em saluden efusivament així com el guia. M´havien vist una setmana enrera a Telouet i es sorprenen de veure'm allà. Sobretot el guia, que es coneix la regió i es fa creus que hagi fet tota la ruta des de Foum Zguid.

Havent picat algo segueixo vall amunt creuant poblets, i veient la gran duna de Tinouf, solitaria ella al mig del no res, poc abans d'arribar a Zagora. Un cop allà em trobo amb un CS que tal i com em temo, més que CS et coloca en un hotel. En tot cas, prou bé de preu. Marco distàncies ja que ben mirat tampoc tinc massa ganes de socialitzar. Tampoc m'emprenyo perquè sigui algú que vol fer negoci a través de CS. Fins a quin punt és legítim que els del primer món, esperem que ens donin allotjament gratuït en una població on les poques oportunitats econòmiques les marca precisament el turisme?

Mato la tarda i el vespre i me'n vaig adormir d'hora, l'endemà toca continuar vall amunt. I ho faig. Però no pas per la carretera, que transcorre per la ribera oest del riu, sino per la pista que transcorre per la banda est. Em costa una mica enganxar-la però es una delícia. Tant a prop del bullici de Zagora i alhora tant diferent ! Els pobles que creua tenen un aire molt rural, tots ells amb l'antiga Kashba i totes les cases de tova i poca vestimenta occidental a diferència dels pobles de l'altre ribera. La pista, o millor dit pistes perquè és un laberint de pistes, trancorre la primera pat del recorregut per dins el palmeral, els petits oasis als que el riu Draa dóna vida. Aquí i allà veus algú conreant un petit camp o una família recollint dàtils. Avanço a dures penes, aquí i allà m'aturo a fer fotografies. Però cal continuar, i a mesura que la pista s'allunya de Zagora també s'endureix. Hi ha trams que s'allunya del palmeral i es fa pedregosa al anar per la hammada, a més, el mapa que duc en el GPS no és del tot correcte, el que em marca com a pista principal, a voltes no ho és i per tant és més dura. Començo a intuir que no arribaré a la capçalera de la vall com m'havia plantejat i ni molt menys a N´kob que hauria estat ho idílic. S'acosta el vespre i segueixo circulant per la pista sense veure cap alberg, gite o per l'estil, mentre la carretera està farcida d´hotels a aquesta banda només he vist una Gite d'etape a uns 20km de Zagora. Cal prendre una decisió. Després d'algunes consultes m'indiquen que hi ha un hotel reculant un km a l'altre banda de la carretera. M'endinso al palmeral per darrer cop per anar a buscar un pont que creua el riu, i enfilo cap l'altre banda. Reculo una mica i em trobo una gasolinera. Tenen hotel? No. Però l'amo del bar-restaurant em diu no se què del bon Baraka i que em puc quedar a dormir allà quan tanqui. Duc 72km, cal acabar el dia. Ho accepto, però després de pensar-hi una mica crec que no he reculat prou. Li dic que vaig a veure si trobo algo amb dutxa calenta i quilometre i mig després, fet ja a negre nit, el trobo. Lloc senzill però net a peu de carretera. Parada i fonda.

La travessa del desert: Foum Zguid - Iriki - M'Hamid

2011-12-03T11:54:00.000-08:00

L'arribada a Foum Zguid va ser rapida. Practicament tot baixada des del trencall de la carretera a Agdz on havia dormit. De cami, el desert pedregos salvat pels oasis al costat del riu per on transcorria la vall per on pedalava... i a l'acostar-me a Foum Zguid, els primers dromedaris.

La travessa que volia fer era una travessa llargament valorada. Des de que vaig veure l'itinerari en el mapa que em vaig preguntar si seria viable fer-la. Una ressenya a internet d'un noi espanyol que l'havia fet i la descripcio de la ruta al llibre Morocco Overland, em van acabar de llansar-me a l'idea d'intentar-la. La descripcio de la ruta en el llibre no era molt alentadora pero: On MTB this route would be a hard work along the rocky stages so make the most of the bed lake sections, or better, try something else.
Pero ja sabeu com fan els crios: els dius no toquis i toquen; no facis, i fan; no diguis, i diuen ... i a mi em deien no hi anes... Que havia de fer si en el fons soc un crio?

Aixi que va ser arribar i comensar a recabar informacio. Varia gent local em va comentar que podria dormir al llac sec d'Iriki on hi ha un parell d'albergs. Seria cert? En tot cas, mentre dinava un grup d'uns 10 motards va fer la seva arribada triomfal (i sorollosa) a la plasa del centre de la vila. D'on vindrian?

Vaig estar de sort... o no. Venien precisament de Tagounite, a la vall del Draa i practicament tot el recorregut era compartit amb el que tenia jo planificat. Tindria informacio de primera ma. Pero em son molt esceptics.
Se'ls veu rebentats. Una dona en els seus quaranta llargs em diu que es molt dur i amb molta pedra; un xavalet, uns vint i pocs, seu derrotat i extenhuat a l'acera. Are you strong? em pregunta; i al final un altre em dirigeix al cap del grup. Aquest, tinc la sensacio que em tracta amb certa condescendencia o diria amb una intencio relativa de que desisteixi de la meva idea (o aixi em fa l'afecte) pero tota la informacio que em donara es certa: Els albergs, em diu, estan tancats; l'aigua, cap problema hi ha pous pel cami; el cami es molt recallos i finalment em comenta que fins M'Hamid no hi ha 143 km que diu la guia sino 160. On verrais.

Amb aquesta info, m'acabo de preparar. Dos esmorzars: Dos paquets de galetes. Dos sopars pel pitjor dels caos: dos entrepans de mitja barra, ganyips: una tableta de xocolata i 200gr d'atmetlles. I amb aixo, inshallah
passare dia i mig al desert i si les coses es torcen dos. D'aigua, en carrego 7.5l.

L'endema no logro esmorzar d'hora. Digue'ls-hi l'hora que els hi diguis, te'l serveixen a les vuit. Pero, esmorzat, surto de Foum Zguid. La pista de seguida es fa molt dura amb moltissim codol solt. Avanso a 7 o 8km/h a dures penes. Quan duc uns 15km aprox, em creuo amb un home local en bici (d'on collons ve?) i una estona despres amb dos homes conduint 4 dromedaris. A les 3 hores la bici es queixa. Em salta dos cops la cadena i despres de molt mirar me n'adono que m'han saltat dos cargols de la part trasera de la bici i m'han descolocat la roda. Per sort, en duc de recanvi. Pero perdo una ahora preciosa. Comenso a fer calculs sobre on dormir si no arribo a Iriki: el fort militar cap al km 47 de la ruta del llibre (que no l'estic seguint exactament) pot ser un bon lloc per parar-me. Tanmateix hi arribo prou d'hora, abans de les 15:00, i a partir de aleshores puc posar la directa per la llera del llac Iriki, temps enrera delta interior del riu Draa pero actualment sec excepte quan hi plou una mica. L'unica aigua que hi veig es la d'uns miratges al fons del llac. Els miratges, els oasis de la ribera Nord del llac i les dunes al sud del llac son els companys de vistes junt amb uns dromedaris que pasturen, si se ni pot dir pasturar on no hi ha pastura, pel mig del llac.
Per un moment dubo, que faig? Continuo creuant pel centre del llac o vaig cap als poblets dels oasis. Si vaig als oasis, tindre on dormir segur, algu m'acollira, pero haure de xupar molta pista de pedra, si segueixo pel llac, puc avansar mes rapid. De moment, decideixo seguir avansant pel llac i en direccio a una construccio que s'hi veu pel mig... Quan m'hi acosto, em criden ! Em sembla que tinc la nit coberta ! I aixi es , es un dels albergs del llac i esta obert !!!
Es car pel servei basic que dona, pero em garateixen una tajine (bastant senzilla) amandia i .. cocacola, que sense nevera ni aigua mantenen fresca al mig del desert ! M'hi planto, i paso la tarda passejant pels voltants mentre s'acaba de fer el sopar. Acabat el sopar, el noi de l'alberg se m'acomiada, pren la mobilette i se'n va a l'oasis on hi viu amb la familia, i em quedo jo, solet contemplant les estrelles al mig del desert. Abans, li pregunto si el dia anterior havia tingut obert. Em diu que no, que s'havia quedat tot el dia a l'oasis. El motard no m'havia enganyat.

L'endema, esmorzar basic amb pa, oli d'oliva per sucar, melmelada i te, i a continuar el cami. Acabo de creuar el llac en direccio a unes dunetes.. No son grans com les d'Erg Chegaga o Mergouza pero arribo a enfilar-me a alguna de 2 o 3m, disfruto com un camell. Despres d'empenyer una miqueta la bici per algun banc de sorra vaig a buscar la pista que ve dels oasis i torno a xupar pedra i als promitjos de 6 o 8 km/h. Arribare avui a M'Hamid? En tot cas, gracies al alberg d'Iriki encara tinc els dos entrepans i un paquet de galetes i mig, xocolata i atmetlles. Continuo pedalant pensant en dinar a l'alberg de l'oasis sagrat que segons la meva ruta es troba el km 99 aprox i a uns 44 de M'hamid. Hi arribo pero que esta tancat. Tal com el motard m'havia dit. Com que encara tinc els dos entrepans encarregats, avui no raciono tant el menjar i me'n zampo un. Mentre menjo, arriben uns 4x4 francesos, un, catala de Perpinya, i em comenten que queden 60km per M'Hamid. M'enganya la meva guia? Ho dubto tenint la ruta georefencia en GPS.. a veure on esta el truc !!!
Uns 11km despres, per pista mes bona, arriba la resposta. La pista per on la majoria de gent va, molt pedragosa, gira a l'esquerra, i la ruta que em senyala a mi el llibre, tira recte. Parla d'unes dunes i bancs de sorra a uns 19km del final, pero me la jugo. La pista de moment es bona i tiro milles. Tinc clar que arribare a M'hamid avui i problement amb llum de dia !!! Em refermo amb l'idea al passar pel costat de la duna que esta a 19km de M'Hamid. La pista, amb algun banc de sorra, es prou bona. Pero despres la cosa es complica: bancs de sorra i de fang es barregen i costa trobar el cami bo... s'acosta el vespre i ja que veig que arribare igualment a les fosques, paro a menjar-me el segon entrepa i una mica de xocolata. Preparo frontal i llum de la bici, i ja casi fosc, continuo. Es fa nit, i la lluna es casi nova cosa que no ajuda a detectar pistes paraleles lliures de sorra. Tiro de GPS i avanso entre la sorra empenyent la bici. Cap a les 19:15 enganxo pista bona, 10 minuts mes tard, entro a M'Hamid, cridant i exhultant d'alegria. Un home avispat m'enganxa per ensenyar-me el seu hotel. Es pijito, maco i per sobre el pressupost, pero sap que no em resistire i que em mereixo un regal despres de la travessa del desert.

L'eau du Marroc

2011-11-29T13:30:00.000-08:00

Un escull anar al Marroc perque es soposa que a finals de novembre o principis de desembre hi pot trobar un temps decent. O aixo creia.

L'arribada a Marraqueix ja va ser passada per aigua. Plovia quan vam aterrar i vam haver d'esprintar de l'avio a l'entrada de l'aeroport per no mullar-nos massa. Recollida la bici tocava el que em temia seria un maldecap. Trobar taxi que em dugues al centre de Marraqueix on ja tenia localitzat hotel. Pero no va ser cap problema. Contra el previst, no em vaig veure envoltat de taxistes inmisericordes volent-me aixecar la camisa. Una cua modelica de taxis i un home que els gestionava, i preu fixat, 9e. Una estona despres descarregava la bici encara encaixada a l'hotel. Missio complerta. Si no hi ha cap sorpresa. El dia 7 de desembre, quan torni a Marraqueix, encar hi haura la capsa.

El primer dia va ser per recobrar energies. Havia dormit menys de quatre hores a l'anar a celebrar l'aniversari de l'Ivan, el jefe de la feina, que va fer una festassa per commemorar els seus XL anys. Tot i retirar-me d'hora, al arribar a casa encara havia d'enllestir alguna tonteria aixi que eren les dues tocades quan me n'avava al llit. I a les 6:15 ja estava en dansa per anar a l'aerorport. Aixi, va ser arribar a Marraqueix i fer una becaina, muntar la bici, dinar i despres, algun passeig per la plasa Dejaa el Fna i algun internet per deprimir-me amb els resultats electorals. Dia de transit abans no comensar a pedalar.

I dilluns comensava a pedalar. I palo duro. Per arribar als primers atractius del viatge, Telouet i Ait Ben Haddou, primer havia d'enfilar el port de Tizi'n Ticha a mes de 2200m d'alsada. Si tenim en compte que Marraqueix esta a 466m d'alsada tenia pel davant forsa feina. I a sobre, va tornar a ploure. Tot i aixi vaig lograr plantar-me a Toufliht a uns 70km de Marraqueix i a uns 1500m d'alsada. Ja s'havia fet part de la feina.
L'endema, amb mes bon temps , vaig continuar cap a munt. A les dues horetes de cami, parada cocacolera al bar Barsa(posseu-hi c trencada) de Taddart. I despres a enfilar les rampes del Tizi n Ticha. Arribava a dalt a una hora prudencial i abans de les 16:00 era a l'auberge Le Lion d'Ot de Telouet, contenplant-ne la magnifica Kashba.
L'endema el vaig comensar visitant la Kashba amb el guia. M'explica entre altres coses que la Kashba era del clan Gloua, aliats dels francesos i caiguts en desgracia despres de la independencia, que el Pasha tenia 5 esposes oficials i fins a 80 concubines i que totes les caravanes que venien del desert havien de pagar un impost al passar per Telouet. Eren temps en que la sal i l'or equivalien en preu. Un quilo de sal, un quilo d'or. O aixo m'explica.
Visitada la Kashba i fetes les darreres fotos, encara amb un fred penetrant (la neu dos dies abans havia quedat tantsols a uns 200m per sobre del poble i tots els bassals estaven ben glasats) vaig fer direccio Ait Ben Haddou. Expepte un tram d'uns 8 - 10 km, tot asfaltat. Recorrent llogarets amazics encastats entre les gorges d'un riu. A les 14:00 contemplava la famosa Kashba D'Ait Ben Haddou, patrimoni de l'humanitat i on si ha gravat des de Lawrence d'Arabia a Gladiator. Una hora despres, em perdia pels seus carrerons.

L'endema, m'also que torna a ploure. Aguanto una estona a l'hotel, m'acomiado d'uns francesos i una parella nexico/marroquina i al veure que el temps no millora prenc la bici. Tocara mullar-se. A l'arribar al trencall de Ouarzazate i veient que el temps no millora opto per anar cap a Taznakht per carretera en lloc de seguir unes pistes que m'indica una guia de rutes pel Marroc en btt, 4x4 o moto. Cal ser conservador. I sort que ho soc. La pluja apreta i no em confonc quan pujant un port a mes de 1600m m'adono que entre l'aigua i cauen quatre flocs de neu. El fred, el vent en contra en algun tram i l'aigua em van maxacant i arribo al llogaret d'Anzal fet pols. Queden 20km per Taznakht, pero em planto al veure un hotelet. Al veure'm arribar alguns locals s'aboquen a ajudar-me amb la bici i l'amo del bar/hotel que es al centre del llogaret just on paren els busos i grands Taxis, al veure'm que no em puc ni descordar el calsat, em fa passar a la cuina i el cuiner m'encen un fogo perque els dits m'entrin en calor. Passare la tarda contemplant el personal, llegint, i assecant roba a una estufa. I l'endema, despres d'hora i poc de pedaleig arribare a Taznakht, em conectare a internet i seguire endevant direccio a Foum Zguid. Tanmateix uns nuvols amenasadors es divisen a l'horitzo i al trobar un petit hotelet a peu de carretera m'hi planto. Mes que un hotel es una casa familiar i em lloguen una habitacio. Havent-hi tres nanos a la casa, la tarda sera distreta. I l'endema, ara si, arribare a Foum Zguid i em preparare per la travessa del desert, pero una aventura aixi mereixera un post sencer.

Geòrgia, Geòrgia, Geòrgia. Geòrgia?. Un epíleg.

2011-09-12T14:14:00.000-07:00

2003

Juliol 2003. Encara governa Shevardnadze. Arribo amb l'Enric a Trebisonda (Turquia) després de pujar l'Ararat i visitar Ani. El cònsul georgià que ens tramita el visat de trànsit sembla alegrar-se d'un atemptat d'ETA en una de les seves campanyes d'estiu.
L'endemà agafem el bus cap a Geòrgia. Hi entrerem per Posof. A l'autobus, dones amb mirades tristes i perdudes i amb marques de cremades de cigarrets als braços. A la frontera, fins a cinc funcionaris georgians diferents ens demanen 5$ cada un per suposats tràmits burocràtics.
No recordo on dormim aquella nit, però aquest estiu reconec un dels pobles passats: Akhalkalaki. A la gasolinera on ara hi estan construïnt un nou edifici, fa 8 anys només hi havia piles de femta a assecar per ser utilitzades de combustible a les estufes durant l'hivern. Són menys de 24h, però m'impcate la pobresa del país.

2006

Setembre 2006. Aterro a Tbilisi. Ja governa Shakhasvili. L'aeroport es veu vell i atrotinat, com gran part d'un país que sembla estar tocant fons. Creuo en bici la frontera amb Armènia al mateix punt que tres anys enrere l'havia creuada amb autobus. No em creuo amb oficials corruptes. Tornaré a Tbilisi a l'octubre. Es respira un fort ambient antirus, vària gent m'atura per explicar-me com de dolents són els rusos. Hi soc quan esclata la crisis dels espies i la frontera georgiano-russa es tanca. A Gori, Stalin encara precideix la plaça principal de la ciutat.

2011

Stalin manté una avinguda a Gori, però l'estatua ja no hi és. Les pistes polsegoses del 2008 són carreteres recentment asfaltades i les poques piles de femta a assecar que em trobo en zones rurals, perden el domini del paissatge en front les antenes parabòliques. El país sembla tirar endevant.

Aquestes són tres visions de tres viatges. Dificilment comparables. Per durada, per zones recorregudes, per com s'han recorregut. Només unes pincelladetes de com ha evolucionat el país. Continuarà evolucionant, suposo.

20XX?

I Kakheti, Tusheti i Khesvureti encara resten a l'espera. Quan hi torni, quin país em trobaré?

Afotikis VI: Samstkhe-Javakheti & Kakheti

2011-09-11T09:30:00.000-07:00

Monestir de Sapara

Armenis d'Akhalkalaki

On the road again

Fortalesa de Khertvisi

Vardzia

Passat Ninots Minda

Família armènia de Sagamo

Sagamo

David Gareja (Chickhituri)

David Gareja(Lavra)

Udabno (poble)

Tbilisi (Tsminda Sameba)

Tbilisi (Banys)

Afitiquis V: Samegrelo & Adjara

2011-09-11T09:10:00.000-07:00

Parc Botànic de Zugdidi

A Zugdidi

Palau dels Dadiani

Refineria prop de Poti

Camí alternatiu prop de Poti

... però que molt alternatiu

Pescador al port de Batumi

Batumi

Medea

Batumi la Nuit

Darrers dies a Tbilisi

2011-09-06T14:39:00.000-07:00

Els darrers dos dies de viatge els vaig passar a Tbilisi, una ciutat que com més la vaig coneixent més em va enamorant. No te una plaça de l'Opera com Erevan amb tots els seus cafès, però li he anat agafant el gust a passejar per Rustavelli o Vake, descobrir racons amb escales de cargol que s'enfilen sobre balconades de fusta, o passar-me pels banys tal i com feren en el seu dia il·ustres viatgers com Pushkin o Dumas. Perquè si, si quelcom tenia clar que faria a la tornada a Tbilisi seria acostar-me altre cop als banys, però aquest cop no només em passejaria per fora, enfilant-me als taulats i passejant-me entre la cúpoles ensumant l'olor d'ou podrit de les aigües sulfuroses, sino que hi entraria, em fotria un bany i un massatge. Després de gairebé 2000km en bici m'ho mereixia.
Així va ser com vaig entrar a un dels banys, aquest cop, a diferència del 2006 que vaig anar al més popular, els banys d'Orbeliani amb la seva façana d'estil musulmà que recorda una mesquita o madrassa centro assiàtica, vaig optar per un dels pijos. Volia una piscineta per mi solet. I si, vaig tenir una cabina per mi solet.
La cabina es composava d'una sala gran amb un sofà de tres places, un silló i una taula de marbre, símbols inequívocs de l'important rol social que jugaven els banys en el passat com a punt de reunió; un lavabo apart; i finalment, a través d'una porta, s'accedia al bany. D'una banda, una piscineta amb les aigües termals que vaig haver de templar amb aigua freda perquè m'escaldava, a continuació una dutxa, i a la paret oposada una llosa de pedra on fer els massatges. Als deu minuts de banyaets i dutxadeta va entrar l'armatoste que m'ensabonaria i em faria un ràpid massatge. No va matar, o això creia. Quan em deixa no puc amb la meva ànima, estic destrossat. Necessito 20 minuts i tres dutxes d'aigua freda per refer-me una mica i poder sortir. Una estona més i ara si, em sento com nou.

Al vespre aniré a l'Sport bar, a veure, hores més tard, com en Mourinho li fot el dit a l'ull a en Tito Vilanova. El Sport bar, a la barriada de Vake, sembla ser un dels punts neuràlgics dels futboleros georgians. El bar està perfectament dividit en dues zones, en una s'hi troben els merengues, tots amb les seves samarretes blanques i banderes blanques, i a l'altre, els culers, tots amb samarretes de Messis, Xavis i Iniestas, i algunes bufandes i banderes estratègicament posades sobre les taules. I entre tota la fauna local jo i dos catalans més que no estan de viatge de turisme sinó negociant contractes de carreteres amb les autoritats georgianes. Veiem el partit plegats i ens sorprenem al final de partit al veure un parell de georgianes cantar l'himne del Barça de dalt a baix amb una pronunciació més que acceptable. No ens queda més remei que aplaudir-les.

L'endemà costa alçar-se. El partit ha acabat a les 3 de la matinada hora local i són gairebé les quatre de la matinada quan arribo a l'alberg i me'n vaig a dormir. El darrer dia el mataré cercant infructuosament una caixa per la bici (la que tenia va volar de la balconada coberta on era i amb la pluja es va fer malbé) i amb un meeting de Couchsurfers on puc conèixer alguns dels que a través dels foros m'han ajudat a solventar dubtes durant aquest dies de viatge. Passem part de la tarda al parc d'atraccions abans de no fer cap a un alberg regentat per uns joves iranians que disfruten a Geòrgia de la llibertat que no troben al seu país. Tenint en compte que el meu vol és a les 6:30 del matí i que vull ser ben d'hora a l'aeroport per tal de no tenir problemes amb la bici, és el final perfecte... que la trobada s'allargui tant sigui possible !!!!

Arribo al meu alberg a les dues del matí i l'Irina, la propietària de l'alberg, m'arrenja el taxi per anar cap a l'aeroport. M'acomiado d'ella amb un fins la propera, i amb l'encàrreg de donar-li records al Ricard, l'amic de BCN que m'havia recomentat estar-me allà.

Ja a l'aeroport, m'enduc la darrera sorpresa del viatge. Havent ja facturat la bici, sento com algú em crida.
- Xavi?
- George?

Amb alguna cana, però és el mateix George. El mateix George que fa cinc anys em va obrir casa seva. El primer en mostrar-me l'hospitalitat georgiana (amb els primers brindis inclosos). L'havia contactat per veure'ns durant la meva estada a Tbilisi però no havíem quadrat agendes, ara, ens trobàvem per casualitat a l'aeroport on ell havia anat a acomiadar una amiga. Amb el George fa cinc anys vaig aprendre el que és una guerra. Això és el que vaig esciure aleshores:

Abans de sortir, en George m'explica la seva experiència personal, ja que també és refugiat. M'explica que durant la guerra tenia entre 12 i 13 anys, prou gran com per tenir por i ser concient del que passava. Trobant-se en una zona no evacuable, va conviure amb la loteria vital de la guerra durant un any. M'explica amb tota naturalitat quan un dia jugant al jardí van sentir un soroll xiueixant que s'acostava i al final van veure com una bala impactava contra els estenedors i gronxador prop d'ells. O com sentia caure les bombes i tremolar el terra algun cop que sortia a buscar aigua a una font propera. Al comentar-li que és un autèntic supervivent em diu que no tots van tenir tanta sort. L'àvia dels seus veïns, em comenta, mentre avisava des de la finestra als néts que entressin perquè hi havien combats, una bala li va entrar per la boca i va morir a l'acte. És la guerra explicada per un noi de la meva generació, cara a cara. No són les batalletes d'una guerra civil ja llunyana que ens expliquen uns avis que ja se'ns moren, ni una imatge mediatica que si ens fa nosa mentre dinem podem deixar de veure tot prement el comandament a distància. És un noi de 26, cinc menys que jo, que m'ho explica amb total naturalitat i ressignació, és part de la seva infantesa i la seva vida.

Aquest cop, però, no tindrem massa temps per parlar, no falta massa perquè jo hagi d'embarcar, i ell amb la seva colla, fan les darreres bromes i comiats a la seva amiga. Però m'encamino cap al control de passaport amb un regust dolç, la sensació d'estar tancant un deute pendent amb Geòrgia des de que la vaig descobrir el 2006. La trobada casual del George ajuda a simbolitzar el tancament d'un cercle començat a dibuixar cinc anys enrere. No crec que pugues haver acabat el viatge de millor manera. Tanmateix pujo a l'avió amb una certesa: Tusheti, Khesvureti i Kakheti resten pendents.

Kilometrada IV

2011-09-02T14:23:00.000-07:00

Ja des de casa i reincorporat a la rutina diària us deixo la darrera quilometrada:

05/08/2011: Zugdidi-Khobi-Kulevi - Poti: 78,81km
06/08/2011: Poti - Batum'i: 65km.
07/08/2011: Pantxing a Batum'i
08/08/2011: Batum'i - Khulo: 86.73km +1009m
09/08/2011: Chungaso day. Desplaçament amb Mashurka fins Alkhatsikhe
10/08/2011: Alkhatsikhe - Sapara - Alkhtsikhe: 18,82km +493m
11/08/2011: Alkhatsikhe - Khervitsi - Vardzia: 60'44km, +600m aprox
12/08/2011: Vardzia - Khervisti - Alkhalkalaki- Nints Minda - Samago: 80,58km, +1061m
13/08/2011: Samago -Tsalka - Tetri Skaro: 105km, +1100 (aprox, se'm va acabar la bateria)
14/08/2011: Tetris Skaro - Tbilisi - Rustavi: +77.29km +334
15/08/2011: Rustavi - David Gareji - Udabno: 64.85km +808m
16/08/2011:Udabno - Tbilisi: 90.11km +786m

Tornada a Tbilisi via David Gareja

2011-09-01T15:39:00.000-07:00

Vaig deixar Tetri Skaro el 14 d'agost: recuperat de la fangada del dia anterior i havent esmorzat com vaig poder comprant uns paquets de galetes al mini-market del propietari del cutre-hotel on vaig dormir.

El dia va resultar ser, ciclisticament, un desastre. Primer, vaig perdre el trencall de Bolnisi per on volia passar i més endevant, a Marneuli, altre cop un trencall cap a Rustavi. Aquest segon, no em va preucupar, convençut de poder trobar algun trencant que m'hi acostés, evitant l'arribada a les afores de Tbilisi. Però no hi va haver manera... ni intentant seguir antics corriols que marcava el meu mapa soviètic del GPS vaig trobar una dracera, així que uns quants, massa, quilòmetres després, em trobava a les portes de Tbilisi. L'idea original d'arribar aquell mateix dia a David Gareja o aproximar-m'hi s'havien esvait feia estona. Així, que em vaig plantejar tantsols arribar a Rustavi, descansar i acostar-me als monestirs el dia següent. 15km després era a Rustavi, una ciutat lletja !Si, per fi, a Georgia, on fins hi tot Kutaisi o Batumi (2a i 3a ciutat) semblen poblets en el seu centre, trobava una ciutat d'estètica plenament soviètica: blocs de pisos impersonals a tot arreu. Fins i tot l'hotel, era un antic Intourist. Un mastodòntic edifici de més de 10 plantes de les quals algunes estaven tancades, la meva habitació, a la sisena planta, però complia amb standards occidentals, després d'una reforma que s'estenia encara per altres plantes de l'edifici.

L'endemà, ara si, em plantejava la visita de David Gareja, a 40km de Rustavi on em trobava. Sortiria cap a Gardabani per després enfilar cap als monestirs i baixar a dormir a Sagarejo, això em permetria els dos darrers dies de viatge fer encara una petita incursió a la regió georgiana vinícola per excelència: Kakheti. O això em pensava. Uns deu quilòmetres després de Gabardani, es va acabar l'asfalt i vaig continaur per una pista pedregosa de mala mort per un terreny estepari i mig desèrtic on només hi havia matolls groguencs resecs pel sol, de tant en tant algun camp de cereals ja segat, i a la llunyania, uns camions que es dirigien, crec, cap a Azerbaidjan.

Clavat als 40 km que m'havien comentat que hi havia des de Rustavi, diviso el primer monestir de David Gareja, m'hi acosto i una família que hi passa uns dies de retir a les cel·les venen a saludar-me tot duent-me aigua fresca. Per sort, sabent el que m'esperava havia carregat 3 litres, i tot i que me'n quedava litre i mig, vaig agrair l'aigua fresca, i no la calenta que duia després de dues hores pedalades sota un sol de justícia i sense cap sombra. Visito el monestir per fora, no em deixen entrar a dins amb malles ciclistes, i em decideixo a continuar: David Gareja és un complex de 13 monestirs i he enganxat un dels que està fora de la ruta turística. Als principals em queden ni més ni menys que 15 km, em comenten. M'avisen que no m'equivoqui de camí, podria caure dins Azerbadjan i dur-me problemes, m'avisen també de que vagi en compte amb les serps verinoses. Carregat de bons consells decideixo continuar. Se'm fa tard. Perdo un temps d'or en un trencall on dubto del camí a seguir per no caure dins Azerbadjan. Les hores de bici, la calor i el sol, estan passant factura. Són les cinc quan arribo al principal dels monestirs de David Gareji, un altre complex monàstic excavat en roca. Malauradamet és massa tard per visitar aquest entorn, poblat de monjos durant segles, que els russos van voler utiltzar de camp d'entrenament militar durant la guerra d'Afganistan per les seves semblances geogràfiques i que ara ha retornat a la vida monàstica. Visito Lavra, el principal monestir, a corre-cuita, sacrifico Udabno amb els seus frescos, i tiro avall cap a Sagarejo.

Bé, això d'avall és un dir, perquè fins al poble d'Udabno, uns 15km del monestir a la vessant georgiana (jo havia vingut per la vessant azerí), practicament tot és pujada. Un poble al mig del no res poblat per gent d'Svanetia recolocada aquí durant els temps soviètics després que una esllavisada se'ls hi endugués les cases.
Hi arribo a quarts de vuit i sense aigua. Uns nanos del poble em porten a una petita tenda on comprar aigua per avituallar-me. Intento assabentar-me de si hi ha cap taxi que em pugui dur a Sagarejo i resulta impossible. El que si trobaré, com sempre, és un bon amic que m'aculli a casa seva. Primer un home que espera al seu amic al cotxe, però resulta que l'amic, Zviad de nom, ha viscut sis anys a Espanya i te ganes de refrescar el castellà. Ja va mig entonat però se'l veu de bona pasta. Bona pasta? Dons si, com a mínim a Geòrgia, perquè aquí va treballar al pladur i després robar.
- yo mucho robar. Em comenta
- Esto es muy malo. Li responc en castellà-indio perquè m'entengui.
- Lo sé, pero sino no comer.

Va tornar, crec entendre, deportat. Em presenta la sogra i la dona i em comenta que te quatre fills però que els te de vacances al mar negre on no fa tanta calor. Passem el vespre menjant, bebent i xerrant i havent sopat em duen a casa una veïna, una tieta de la seva dona perquè em pugui dutxar. És evident que la seva casa és més senzilla i tots van a casa del parent ric a dutxar-se. Havent-me dutxat, i trinxat com estic, opto per retirar-me a dormir. Em despartaré que la família s'haurà multiplicat: No només saludo en Zviad i la seva dona, sino al sogre i la cunyada, que han arribat en alguna hora de la nit. Però toca continuar, així que agafo la bici, i cap avall. Està clar, que no podré fer Kakheti. Arribar a Telavi implicaria pedalar durant tot el dia sense fer cap parada, i la gracia està en visitar els monestirs i esglesies de la rodalia i l'endemà abans d'anar a Tbilisi una altre cop el mateix. Per tant, opto per dirigir-me directament a la capital. Tindré així dos dies de turisteo tranquil abans no tornar cap a casa.
Creuaré el cartell d'entrada a Tbilisi amb 69km a les cames, però anant directe a l'alberg sense perdre'm, hi arribaré que el compte quilòmetres marcarà ja 90km. Sort que m'ho temia i no m'ha agafat desprevingut. Són les 18:00 tocades del dia 16 d'agost quan lligo la bicicleta a les escales que duen a la guesthouse de la Irina. Per aquest estiu, s'ha acabat el pedalar.

Un alemany del Volga a casa

2011-08-27T09:12:00.000-07:00

En el darrer post parlava de les poblacions alemanes de Geòrgia i de l'arribada a casa d'un alemany nascut a Kirguizistan. Sabia que hi hauria història a darrera. I n'hi ha. S'escapa dels àmbits geogràfics d'aquest darrer viatge, però crec que mereix ser compartida.Si, la família de l'Arthur, de pare alemany i mare cosaca, no eren ni de Trialeti, ni de Bolnisi ni de cap altre població georgiana fundada per colons alemanys sino del Volga.

Quan vaig ser a Geòrgia em va sorprendre en certa mesura la descoberta de poblacions d'origen germànic en el seu territori. Sabia de la presència d'alemanys en territori rus pels meus viatges a Uzbekistan, on el 2001, quan encara es podia veure alemanys venent els seus productes al Baazar Chorsu de Tashkent, però no els feia originaris del caucas. Rascant una mica per la xarxa vaig veure que també n'hi havia hagut a Crimea i Azerbadjan, era aquests els que em sonaven? Potser si, no n'estava segur. Va caldre l'arribada de l'Arthur a casa per refrescar definitivament la memòria: El Volga, d'aquests és dels que n'havi sentit a parlar. Al dir-me la seva procedència ho vaig tenir clar. Aquests i no els de Crimera, Azerbadjan o Geòrgia són els que tenia en ment.

La família de l'Arthur va establir-se al Volga durant el regnat de Caterina II la Gran: en busca de millors terres i una vida millor, com em comenta l'Arthur. I al preguntar-li si d'allà Stalin els va deportar a Kirguizistan, m'ho nega. No, a Sibèria, a Dudinka, al Ienissei. I va ser el seu avi qui va anar fins a Kirguizistan. Em comenta que hi va anar en vaixell, el que en un principi em costa de comprendre, però de l'antiga URSS tot és possible: Al llac Issyk-kul de Kirguizistan s'hi feien proves balísitiques amb submarins perquè allà no els podien espiar... M'explica que remuntant primer el Ienissei i després altres rius va anar fins a Kirguizistan on es van establir. El 1993, però van tornar a Alemanya d'on era originària la seva família.

Bé, sé que no te res a veure amb el viatge actual, però ho creia prou interesant com per compartir i un cop més es demostra que, com dic moltes vegades, acollir gent a casa també és una manera de viatjar... i qui sap si la història del viatge de l'avi de l'Arthur pot ser el punt de partida d'un futur viatge. ;-)

De Colquida a terres d'armenis, grecs i .... alemanys

2011-08-24T10:10:00.000-07:00

Em vaig acomiadar de Batumi després de passar per la plaça d'Europa on una Medea monumental sosté un velló d'or. I és que molts georgians estaran disposats a explicar a qui els vulgui escoltar que els argonautes amb Jàson al cap davant van arribar a Batumi per remuntar després el riu Rioni camí de la cort del rei Eetes que alguns explicaran que es troba a l'actual Kutaisi i d'altres a Vani, a uns quaranta quilòmetres de Kutaisi. Bastants segles després, amb una bicicleta en lloc de barca, com a argonauta modern deixava les costes del mar Negre per introduir-me cap a l'interior de Geòrgia altre cop. Això si, en direcció sud i sense seguir el Roini.

L'objectiu era arribar a Akhaltsikhe en dos dies per d'allà visitar el monestir de Vardzia i dirigir-me cap al baix caucas abans de no fer cap a la regió de Kakheti. El primer dia, i sobre el pla previst vaig lograr plantar-me a Khulo. No sense esforç ja que els darrers quilòmetres començaven a tenir unes bones rampes, avís del port que em tocaria superar el dia següent. Un cop a Khulo, un poblet al mig de les muntanyes d'Adjara, i un cop superada la curiositat local, m'estableixo a l'hotelet i me'n vaig a sopar. Torno del sopar completament destemplat i amb un cansament excessiu per l'esforç fet durant el dia, però localitzar els propietaris de tres bicis més que em trobo a l'hotel em fan oblidar qualsevol mal. Són tres viatgers : lituà, alemany i anglès, d'edats que varien entre els quaranta i pico que li poso al més jove, als més de 65 que l'anglès te. Xerrem de tot una mica, però l'anglès, s'interessa especialment per la meva opinió sobre el país. Vas estar-hi fa cinc anys? Com el veus ara? Es sorprèn, i molt, quan li comento el gran canvi que ha viscut el país i com aquest ha millorat. No se'n fa creus, ja que el te per un país, molt pobre. Seguim fent petar la xerrada fins que ens anem a dormir.

M'alçaré l'endemà completament ko. Faltat d'energia, sense esma i probablement amb una mica de febre. Davant la situació opto per traslladar-me en mashurka fins a Akhaltsikhe, no em puc perdre el temps d'estar-me un dia parat. Sortim de Khulo amb la mashurka sorprenentment mig buida, però no triga en omplir-me per anar ja amb tots els seients de la furgona atapeïts amb les nanos asseguts a les faldes de les mares i totes les bosses pel terra, com ha de ser. Ben aviat enfilem el port i anem deixant enrere poblets dels que destaquen els minarets de les seves mesquites, ja que aquesta zona interior d'Adjara, a diferència de la majoria del país, és de majoria musulmana. Tres hores després soc a Alkhatsikhe i amb l'ajuda d'un jove ciclista local trobo l'hotel on estar-me. Dormiré quatre hores ben bones abans no m'alci, ja força recuperat i amb molta gana, cap a les set de la tarda. Una dormida tant llarga i dues coca-coles per sopar tindran com a conseqüència que em costarà molt conciliar el son aquella nit, i per tant, l'endemà, entre la manca de son i el estar encara tocat, m'alço que no sé com reaccionarà el cos. Deixo l'habitació de l'hotel, i sense alforges, vaig en bici fins al monestir de Sapara, a uns 10km d'on em trobo. És una bona prova, segons com em trobi, a la tornada, carrego alforges i cap a Vardzia, sino, cap a l'habitació altre cop. Torno d'haver visitat el monestir, una mica tocat, i opto per una estratègia consevadora. Els de l'hotel, simpàtics i atents, em pregunten que com em trobo, els hi comunico que massa cansat per continuar, recullo alforges i me'n torno a l'habitació. Dormida al canto de 3h altre cop.

Són les cinc de la tarda tocades quan surto a dinar. Opto per gastronomia rusa i ataco un pelmenis. Estic pagant quan quatre individus que fa estona que m'observen des d'una altre taula m'inviten a seure amb ells. Superat l'interrogatori bàsic de rigor, em pregunten si em dirigeixo cap a Armènia. Els hi comento que no però que hi he estat dos cops, i em responent dient-me que són armenis establerts a Akhaltsikhe i que la seva ciutat és internacional: armenis, jueus, georgians hi viuen. I se n'orgulleixen. A Rabati, el barri antic, sinagoga, esglèsia catòlica i esglèsia armènia no disten tant les unes de les altres. És una versió reduida de la cosmopolita Tbilisi. M'acomiado sense haver lograt fer-li entendre a un d'ells que només parlo el rus chut-chut (una mica). S'han sorprès dels meus coneixements d'història: les seves famílies són originaries de Kars, a l'est de l'actual Turquia i van fugir durant la primera guerra mundial. Al veure que tot això ho conec, un d'ells deixa anar un discrus d'història on poca cosa entenc a part de Hitler, Stalin, bolnoi (guerra) i Ty Ponimoesh? (m'entens?). Logro acomiadar-me d'ells després del quart brindis de vodka i faig cap al Rabati. Trobo el museu i el castell ja tancats però em deixo perdre pels seus carrerons estrets pensant, en que l'endemà, ara si, podré fer via cap a Vardzia.

L'etapa de Vardzia és d'aquelles on els déus es conjuren perquè no avancis. Havent estat un dia més del previst a Alkhatsikhe i havent ja visitat Sapara, els 60km fins a Vardzia sonen curts i em plantejo ser-hi d'hora per d'allà continuar cap al sud i intentar fer nit a Akhalkalaki o NinotsMinda. Però només sortir de l'hotel em trobo el ciclista que fins allà m'havia guiat dos dies abans i s'ofereix a acompanyar-me i anar després al llogaret on hi te familiars i quedar-nos a dormir allà. Accepto i espero que torni de casa seva amb la bossa d'eines de la bici que en aquell moment no du. Un quart d'hora més tard arriba. Sembla que ara si podem arrencar, però no duem ni quatre quilòmetres quan ell punxa. Li deixo uns parxes i fins i tot una càmara. La càmara però es raja i el parxe que li deixo no li acaba d'anar bé. Al final tiro endevant esperant que ell m'atrapi: és ràpid i va sense alforges, però ja no ens veurem. Ara si ja poso via a Vardzia però quan duc una vintena de quilòmetres uns crits em sorprenen des de la vorera de la carretera. Són les dotze i dos ciclistes francesos han parat a dinar a l'ombra d'uns arbres. Fem petar la xerrada una estoneta abans no torno a arrencar. Uns quilòmetres més tard, seran uns motxillers austríacs els que em trobaré a la cruïlla de la carretera principal amb la que du a Vardzia. Altre cop farem les conversetes de rigor. Finalment, seran gairebé les 16:00 quan arribaré a Vardzia després d'haver visitat la fortificació de Khertvisi, okupada per un ramat de vaques. Tenint en compte que no he dinat i que necessito ben bé dues horetes per visitar el monestir, està clar que avui ja no pedalaré més.

Vardzia, és un complex monàstic d'allò més interessant. Igual que la ciutat d'Uplistsikhe que vaig visitar a l'inici del viatge, Vardzia també està excavat en la roca. Va ser contruit el s. XII sota el regnat de la reina Tamara i va arribar a acollir uns 2000 monjos. A diferència d'Uplistsike, on la muntanya puja més suau i hi ha vàries terrases a diferents nivells, aquí les parets de la muntanya són molt verticals, i per guanyar els pisos superiors o inferiors del monestir, t'enfiles per unes escales, força tieses. Això en la majoria de trams del monestir, perquè hi ha un petit sector de la muntanya on l'accés als turistes està prohibit. Algunes de les coves tornen a ser habitades per monjos. Monjos que hi arriben en cotxe i parlant per mòbil, però que després s'estan en unes estances excavades a la paret.

Potser l'ndret més interessant del complex sigui l'esglèsia de l'Assumpció, la paret exterior, protegida per una porxada, hi te alguns frescos destacables i per dins, qui vulgui jugar a ser Indiana Jones, descobrirà un túnel que uns 400m després i havent pujat forces escales, et situarà a la part més alta del complex monàstic.

Visito el monestir un cop instal·lat a l'hotelet que hi ha als seus peus. Com la majoria d'hotels de Geòrgia, el concepte d'habitació individual brilla per la seva ausència i les habitacions dobles, tot i estar disposat a pagar-les no me les volen donar. Com a conseqüència em donen una cutre-habitació quadruple sense bany ... i no n'hi ha cap de compartit a l'hotel. Uns italians que viatgen en moto s'ofereixen a que si cal utilitzi la dutxa de la seva habitació, però no caldrà. Dinant amb uns ciclistes letons, m'expliquen que hi ha uns banys termals allà al costat. Investigo i els trobo. En una casa completament destartalada, amb les portes trencades i obertes, i completament abandonada, encara hi queda la bassa / piscina del que eren els banys, i la canonada d'aigua, funciona. La bassa està practicament buida, només un pam d'aigua, però el xorro està a l'alçada perfecte per posar-s'hi a sota mig ajupit. El bany del dia serà diferent, i em deixarà net i relaxat abans no visitar el monestir. Un cop visitat, només caldrà sopar amb els companys d'hotel. Els tres motards italians (una parella on la dona va de paquet) i un home de cinquanta llargs, i un altre italià, també motard, que conversant amb els altres descobreix que tenen amistats moteres comunes. Soparem tots insieme tot comentant anècdotes viatgeres i analitzem (o més dit faig prosselitisme) les bondats del meu GPS.

El dia següent (12/08/2011) serà un dia de transició. L'objectiu original arribara Tsalka, queda retrassat al no trobar una pista que m'estalviaria una volta d'uns 40km. La vessant possitiva, és que el camí que recorrro, engorjat al costat d'un riu, és força atractiu. Arribo a Akhalkalaki on paro a dinar i continuo després i me'nganxa una tempesa. Són pasades les 17:00 quan arribo a Ninotsminda i em sorprenc trobant-me al mateix lloc que fa cinc anys enrera ja havia passat. Enfilo direcció Vardzia gaudint de paissatges ja coneguts, però amb una clara diferència: el que eren pistes polsegoses fa 5 anys, són ara carreteres immaculadament asftalades. M'anturaré uns 15km més amunt, a la població de Sagamo, al costat del llquet del mateix nom. Un gos que surt disparat cap a la meva bici és l'excusa perfecte per establir conversa amb la gent local, i una família armènia m'acullirà a casa seva.

L'endemà arribaré a Tsalka a l'hora de dinar. Pel camí poblets amb esglesies que fan onejar la bandera grega. Si la zona de Alkhalkalaki i Ninotsminda és de població majoritariament armènia, ara em trobo amb terra de grecs, vinguts majoritariament de l'imperi otomà durant el segles XIX i inicis del sXX. Havent dinat decideixo continuar fins a Tetri Skaro, optant per seguir una carretereta de mala mort que em durà a fer vàries descobertes: Un descens vertiginós cap a un congost que farà les meves delícies, un port de muntanya no indicat al mapa, un estat de fang pèssim a la carretera quan m'acosto a Tetri Skaro, però a part d'això, una altra esglesia. Al principi de tot, a Trialeti, pots quilòmetres passats Tsalka. Si fins aleshores havia vist esglèsies georgianes, mesquites, esglèsies armènies i fins hi tot gregues, el que no m'esperava trobar és el que semblava una esglesia catòlica o protestant. I així és. Un grec local que m'invita a un café, em comenta que la població es deia Rossenburg o Rossenberg o quelcom per l'estil, i que havia estat habitada per alemanys fins que Stalin, tement que s'aliesin amb Hitler, els va deportar a Àsia Central. La història d'aquests alemanys m'és força desconeguda, però podria ser que ben aviat pogués aprendre alguna anècdota més del tema. Com sabeu, ja soc a casa, i ja torno a acollir a gent de CoucSurfing. Aquest divendres m'arriba un jove alemany nascut a Kirguizstan. Quina és la història de la seva família? Si mereix la pena, ja actualitzaré aquest post.

Per la costa del Mar Negre

2011-08-21T14:22:00.000-07:00

Vaig aprofitar que la Sophia treballava de tardes i que se m'havia ofert per visitar la ciutat per fer una mica de turisme per Zugdidi. La població, sense ser turística, te el seu encant. Ja em va agradar al arribar de Mestia i adonar-me'n que a la rambla central hi sonava música des dels altaveus municipals.

Ara, de tornada d'Abkhàsia i més descansat, tenia la possibilitat de voltar-la una mica amb la Sophia abans no fer cap a Poti. En teoria tenia un dia curtet, d'uns 70km, i em podia permetre aquest luxe.

Junts vam anar al Palau de la família Dadiani, els governant de la regió de Mingrelia, a l'oest de Geòrgia fins a finals del sXIX. Un antic palauet que per dins, salvant distàncies, no desentonaria amb cap de Versalles o Viena, potser perquè alguns dels seus residents van ser en el seu dia gent força cosmopolita, com els fills d'un dels darrers governants, David I. El fill Adria, va ser un jugador d'escacs que va jugar tornejos per Europa, i la seva germana Salome, va estar casada amb el nét de Joachin Murat, el cunyat de Napoleó. Conseqüència d'aquest casament, a Zugdidi, Geòrgia, s'hi pot trobar una de les màscares murtuòries de Napoleó i gran part de la seva correspondència.

Havent visitat el museu, encara vam voltar pel jardí botànic, bastant descuidat, entre els laments de la Sophia que el recordava en la seva exhuberància en els temps de la seva infantesa.
Continuem xerrant mentre passejem per la Rambla principal, que du el nom de Zviad Gamsajurdia, qui fou el primer president de la Geòrgia post-soviètica. Fill de Konstantin Gamsajurdia, un prestigiós escritor georgià, fou un dissident i activista nacionalista georgià durant el temps d'ocupació comunista. Amb el desmembrament de la URSS va passar a ser el president de Geòrgia. Li pregunto a la Sophia per la seva opinió sobre Gamsajurdia (nascut en un poblet de la mateixa regió on es troba Zugdidi) i em respon amb l'ambivalència: bon heroi resistent durant la època soviètica, però mal president. I és que sota el mandat de Gamsajurdia, envoltat d'un nacionalisme de caire ètnic, van esclatar els conflictes que encara avui arrosega Geòrgia: Abkhasia i Ossètia del Sud. Una campanya en que un dels eslògans era Geòrgia pels georgians (tot i que Gamsajurdia va negar que la frase fos seva) i on es declarava que només podria viure a Geòrgia qui pogués mostrar haver tingut títol de propietat anteriors a l'època rusa, no va ser un bon cami per dotar d'estabilitat al país.

Deixem la rambla per tornar cap a la Guesthouse. Ja és migdia i no puc trigar en posar-me a pedalar. Camí de casa la Sophia m'explica que te dos fills de 8 i 5 anys i que està divorciada. Em sorprèn. Evidentment, tinc la georgiana per una societat conservadora, i li pregunto quina va ser la reacció familiar a la decissió de divorci. Em comenta que la seva família l'ha recolzat en tot moment, però reconeix que no sempre és així i que queda molt camí per recórrer.

Una estona després soc sobre la bici. L'objectiu, arribar a Poti evitant tant com sigui la carretera principal. Per aquest motiu, a l'arribar a la població de Khobi en desvio per una carretereta secundària cap a Kulevi. Algú que em pregunta on vaig, em mira en cara de sorpresa al dir-li que cap a Poti, més endevant entendré el per què.

La carretera fins a Kulevi està asfaltada, i recorre la ribera esquerra del riuet del qual no trobo el nom. El camí, es força agradable. Gens transitat i només et trobes amb joves que venen o van a pescar o banyar-se al riu. La sopresa arriba al final de la carretera. Està a prop de Poti i el que et trobes és una mastodòntica refineria. De darrera la refineria surt una pista polsegosa que va paral·lela al mar i pregunto si du a Poti. Entre dubtes de la gent local, em diuen que si. La recorro no del tot convençut tot i que el GPS em marca la pista i un parell de ponts per després creuar el riu Rioni prop de la seva desenbocadura a Poti. Un dels ponts que marca el GPS ja no existeix, l'altre està en un estat tant lamentable que tot i que els policies que el custodien em diuen que puc pasar, m'ho penso dos cops abans no fer-ho: Creuar un riu més ample que l'Ebre a Tortosa en un pont penjant on el terra són plafons de fusta coverts per velles estores perquè no es vegin els forats o en trams alguna planxa metàlica suelta que substitueix les fustes que han caigut al riu, no és que inspiri massa confiança. Sigui com sigui, no veig altre alternativa per creuar el riu, així que no queda més remei que creuar el pont.

Després de creuar mig Poti acompanyat d'un noi en bici que em va fent l'interrogatori de rigor, arribo al centre d'interpretació del parc nacional de Kolkheti, on tinc intenció de dormir. La llàstima és que arribo massa tard per voltar-lo. El parc de Kolkheti es caracteritza per ser una zona pantanosa i d'aiguamolls en un clima subtropical. Degut al seu clima, durant l'època soviètica es va intentar assecar per erradicar així el paludisme existent a Geòrgia. Ara, intenten mantenir el que queda de llacs i aiguamolls ja que a part de la riuesa vegetal és un punt important de migració d'aus.

L'endemà deixaré Poti amb el remordiment de consciència de no haver llogat una barqueta per recòrrer els llacs del parc, però Batumi m'espera. Camí de Batumi no hi haurà cap sorpresa destacada, el primer tram de carretera fins a Kobuleti el faig bé. Tot i ser la principal que du a Turquia hi ha prou espai al voral de la carretera com per no haver de patir pels camions. Passat Kobuleti, però tot canviarà. Kobuleti en si, és un poblet, que des de la pèrdua d'Abkhasia, s'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques de platja pels georgians. El poble, molt allargat seguint el curs de la carretera, no deixa de ser un seguit de casetes on tothom lloga habitacions als turistes. Un pinar a l'altre banda de la carretera, dóna pas a un petit passeig, en força mal estat, al costat de la platja. Pararé a un xiringuito a fer una coca-cola mentre a fora cau un ruixat, abans no continuar cap a Batumi.

Ara, però, no hi ha voral a la carretera, i per si fos poc, em separa un petit portet de Batumi, pocs quilòmetres que s'enfilen al voltant del que em semblen ser algunes plantacions de te, i els camions, passant arran de bici.

Arribo sa i estalvi a Batumi i tinc temps de posar una rentadora i passejar una mica pel seu Boulevard, un passeig arran de platja amb xiringuitos i altres paradetes, abans no trobar-me amb la Tamara, una noia de Couchsurfing. Apareix una estona després i anem a sopar mentre fem petar la xerrada junt amb dues amigues seves que no parlen anglès. Es passarà mig vespre traduint, la pobre. Fa poc temps que ha tornat d'Itàlia on ha estat estudiant dos anys i ja suspira per tornar a marxar. A Batumi es troba engabiada i pressionada per una societat on encara li costa entendre que una persona, i més si és dona, amb 25 anys no tingui plans de boda i procreació. Va marxar fa tres anys, primer en va passar un a Bulgària, i ha tornat que s'ha trobat totes les amistats casades i amb criatures, i el que em sembla que és pitjor, amb un canvi de mentalitat, més europea, que li marca distància amb qui havien estat els seus amics. Mentre conversem li comento que he estat a Abkhàsia i m'explica que és originària d'allà, que van marxar acabant la guerra i que ara el seu pis està ocupat per uns txetxens. Em demana que li passi d'alguna manera les fotos perquè les puguin veure els seus pares, tot i que em confesa que creu que ploraran al veure-les. Actualment les millors fotos ja les vaig posar a internet, no sé com haurà reaccionat la família. M'acomiado d'ella amb la certesa que tard o d'hora ens trobarem. Alguns dels seus millors amics a l'erasmus que va fer a Italia eren catalans i pensa visitar-los tant aviat com pugui.

Jo em pasaré encara un dia més a Batumi descansant abans no dirigir-me a l'interior de Geòrgia per empendre el llarg camí de tornada cap a Tbilisi, però això us ho explicaré en algun altre moment.

Afotikis IV. Abkhasia

2011-08-10T11:00:00.000-07:00

Capvespre a Ochamchira

Novi Afon

Monsestir Novi Afon

Coves de Novi Afon

Llac Ritsa

Sukhumi

Platja Sukhumi

Pescadors Sukhumi

Memorial guerrillers Abkhsis morts

Esglesia de Moskvi

Cases on no hi viu ningu

2011-08-10T10:24:00.000-07:00

Hi ha una casa en el meu bloc
freda i abandonada
els que hi vivien fa temps van marxar
Van agafar les coses i mai van tornar
Es veu com embruixada
amb els vidres trencats
Tothom l'anomena la casa on no hi viu ningu
[...]

Fotos d'Abkhasia pero podria ser Kosovo, Karabakh, Sierra Leona, o Belchite....

There's a house on my block
That's abandoned and cold
Folks moved out of it a
Long time ago
And they took all their things
And they never came back
Looks like it's haunted
With the windows all cracked
And everyone call it
The house, the house where
Nobody lives

Once it held laughter
Once it held dreams
Did they throw it away
Did they know what it means
Did someone's heart break
Or did someone do somebody wrong?

Well the paint was all cracked
It was peeled off of the wood
Papers were stacked on the porch
Where I stood
And the weeds had grown up
Just as high as the door
There were birds in the chimney
And an old chest of drawers
Looks like no one will ever
Come back to the
House were nobody lives

Once it held laughter
Once it held dreams
Did they throw it away
Did they know what it means
Did someone's heart break
Or did someone do someone wrong?
So if you find someone
Someone to have, someone to hold
Don't trade it for silver
Don't trade it for gold
I have all of life's treasures
And they are fine and they are good
They remind me that houses
Are just made of wood
What makes a house grand
Ain't the roof or the doors
If there's love in a house
It's a palace for sure
Without love...
It ain't nothin but a house
A house where nobody lives
Without love it ain't nothin
But a house, a house where
Nobody lives.

Kilometrada III. Abkhasia

2011-08-09T11:09:00.000-07:00

Aqui van les etapes abkhases del viatge, pels frikies de la bici :-)

29/07/2011: Zugdidi - Ochamchira: 54km
30/07/2011: Ochamchira - Novi Afon:82km, +220m
31/07/2011: Novi Afon - Gagra: 61.5km, +235m
01/08/2011: Novi Afon - Panta de |Ritsa (Datxa de Stalin): 62km, +1138m
02/08/2011: Ritsa - Sukhumi: 126km, +487m
03/08/2011: Paron a Sukhumi
04/08/2011: Sukhumi - Zugdidi: 119km,+225m

Un espia georgia a Abkhasia

2011-08-07T08:43:00.000-07:00

El 29 de Juliol vaig creuar l'Enguri. El riu que separa Abkhasia de (la resta de) Georgia. Hi arribo poc despres d'haver deixat enrera una bandera georgiana de dimensions descomunals en un mastil a l'estil Plaza de Colon, com a declaracio de principis.

La banda georgiana no depara cap problema: em saluden, prenen alguna nota, un dels guardes de la frontera em mostra el seu bitlleter amb l'escut del Barsa, i pots continuar. Per davant, quilometre i mig en terra de ningu abans no arribar al post abkhasi a l'altre banda del riu. Jo creuant en la bici, i uns pocs desplasats georgians, creuant el malmes pont, ple de sotracs, a peu, arrosegant com poden les bosses i farcells que carretegen.

S'arriba a l'altre post, i despres de la sorpresa inicial de veure arribar a algu en bici, cap problema. Els hi dono el passaport i la clearence letter que m'ha de permetre creuar a la frontera. Un cop a Sukhumi, em caldra recollir alla el visat, sino, em remarquen, no podre sortir del pais.

Superats els tramits burocratics, comenso a pedalar dins Abkhasia. Fora del post fronterer, alguna mashurka espera els pocs desplasats que creuen la frontera per dur-los cap a les poblacions on hi tenien les seves propietats. Jo arrenco amb l'idea de fer alguns quilometres, com a minim fins Ochamchira.

Els primers quilometres son d'un contrast surrealista, la carretera en un estat pessim transcorre entre boscos d'eucaliptus, els ocells canten, alguns bufals es banyen a uns bassals al costat de la carretera i sembla impossible que entre aquests paissatges bucolics fa divuit anys la gent estigues a mata degolla, pero cases derruides, cremades o simplement abandonades i el poc transit de la zona: 4x4s de l'agencia de refugiats de la ONU, MSF o el Comite pels refugiats de Dinarca em recorden el conflicte latent que s'hi respira, 18 anys despres no es signes un alto al foc que encara perdura.

Despres del desmoronament de l'Unio Sovietica, el Juliol de 1992 Abkhasia es va declarar independent de Georgia. Com a resultat l'exercit georgia envia 3000 soldats a Sukhumi, la capital abkhasa i el govern nacionalista es retira al nord del pais cridant a la resistencia armada. Pero estant Georgia mateix liada en guerres internes i Abkhasia suportada per voluntaris vinguts del nord del caucas (txetxens, balkaris...) i amb el suport implicit de Rusia, Georgia va perdre Sukhumi la tardor del 1993, i amb ella tota Abkhasia.

Passat Gali la carretera millora, pero no aixi el paissatge, que continua composant-se de manera surrealista de cases habitades, cuidades a l'extrem amb jardi i hortet, amb d'altres que 18 anys mes tard continuen calcinades, derruides o abandonades. I aixi mateix sera a Omchimchira, on fare nit. Potser el 50% de la poblacio esta abandonada.

Acabo fent nit en una habitacio polsagosa que em lloguen per 300 rubles, uns 8e. Despres d'un banyet al mar negre i de sopar, mato el vespre fent petar la xerrada amb la mestresa de la casa, elseu fill i els veins. Els hi ensenyo les fotos que he fet, i molt educadament em comenten que vagi en compte amb les dels edificis derruits, que son de georgians, i que em poden causar problemes si a la frontera em demanen la camara. No es cap recriminacio cap a les fotos, sino una simple observacio.

L'endema anire fins a Novi Afon, passat Sukhumi. Aqui el transit ja s'ha fet intens. Novi Afon esta ple de turistes i es un paratge famos pel seu monestir, el de Novi Afon, nou Athos, creat per monjos russos vinguts d'Athos el s XIX i conegut tambe per les seves grans coves, que visito tot desendint-hi en un mini-metro que creua la muntanya fins deixar-te dins unes coves de dimensions descomunals. La visita es guiada, en rus, i em perdo. Soc l'unic guiri, ja que els rusos a Abkhasia son com de la casa. Com a mostra el comentari que fa la propietaria de l'hotel a un vei quan li pregunta d'on soc:
-Estranger, d'Espanya.
Els rusos, que omplen l'hotelet, esta clar que no son estrangers.

I aquesta sera la tonica a partir d'ara, com mes a prop de la frontera amb Russia, mes russos a la platja i mes russificat tot. Fare la tercera nit a Gagra, poblacio tambe a la costa del mar Negre. M'estic en una habitacio llogada a una familia prop de la platja. Al vespre la faig petar amb el propietari i amb una parella de rusos de vacances. Els hi comento que des de Russia no puc entrar a Georgia a traves d'Abkhasia i que les guies que duc inclouen Abkhasia dins de Georgia perque no esta reconeguda internacionalment (nomes esta reconeguda per Russia, Nicaragua, Venezuela i algun pais raro mes) i l'home de la casa em comenta que quan Abkhasia s'hagi recuperat i sigui potent, les potencies europees ja reconeixeran el pais. La questio es, els hi cal?

La sensacio que un s'endu d'Abkhasia es que per no ser georgians han acabat sent rusos. Abans de la guerra menys d'un 20% de la poblacio era d'etnia Abkhasa, i d'ells mes un 10% van morir en la guerra, els georgians han estat foragitats del pais i moltes de les cases han estat ocupades per caucasics del nord com els txetxens, o directament per rusos. Cosa que jo ja sabia pero em confirma la Tamara, una noia georgiana a Batumi, quedo amb ella a traves de CS i resulta ser originaria d'Abkhasia: forma part dels gairebe mes de 200000 georgians que van haver de deixar Abkhasia, i m'explica que el que era el seu pis de Sukhumi, ara esta ocupat per uns txetxens. Pero no nomes esta russificat: Russia ha recostruit la linia de ferrocarril Sukhumi - Sotxi i entrega passaport rus a aquells Abkhasis que ho necessiten. I el turisme, alimenta l'economia. No se fins a quin punt els abkhasis han fet bon negoci amb la independencia.

El quart dia a Abkhasia, enfilare cap a l'interior per pujar fins al llac de Ritsa. Un panta artificial als peus del caucas envoltat d'un entorn bucolic, tant bucolic, que Stalin fins hi tot hi tenia una datxa. Quan arribo a l'entrada del parc nacional, em trobo que he de pagar tiquet. Tot son riures entre l'empleat de la caixa i algun soldat i policia que hi han a la garita. Fins que els hi dic que vinc de Georgia i que tornare cap alla. Despres de cinc minuts, entent la pregunta:

- Ets un agent georgia?-Flipo.
- Jo? No, nomes turista.
- No, ets un agent georgia.
- Que no, que nomes turista

Els policies i els soldats passen del tema, pero el caixer esta entusodit en que soc un espia. I no ho diu per fer cap broma. Al final em deixen passar. Imaginacio no li falta. Un espia que viatge en bici i no sap els idiomes del pais!!! Si no fos perque en un pais que ha patit una guerra hi ha molta gent boja suelta, no li hauria donat cap mes importancia, pero nomes cal que corri la veu perque algun xalat vulgui prendre alguna accio preventiva...

Uns quilometres mes amunt, mentre vaig guanyant alsada cap al llac hi ha una paradeta pels turistes rusos (per cert, que horteres son). Un dels venedors fa les preguntes de rigor, i pam... al dir que vinc de Georgia... Ets espia? Aquest, pero, se li veu el plumero. Em demana 200rub per no trucar a la policia. No li faig ni cas.

Uns quilometres mes tard soc a Ritsa, i la datxa d'Stalin, que no podre visitar per dins, esta en un lloc paradisiac. Un petit hotelet, sera la meva nit a un minut de la ribera del llac. Els darrers turistes se'n van i nomes quedem una parella rusa que s'esta a l'hotelet, els empleats del lloc i jo. I els mosquits.

Ara nomes quedara desfer el cami fet. Un dia fins a Sukhumi i un mes fins a Zugdidi altre cop, i un dia de paron al mig no planificat per problemes estomacals. A Sukhumi, visita al ministeri d'Afers Exteriors per tramitar el visat. Gent simpatica que no posa cap problema en no estampar el visat al passaport, que dessitgen bon viatge al Mr Tarafa amb un somriure sincer... i que entre ells nomes parlen rus. No he sentit gairebe parlar abkhasia (nomes a Ritsa i un parell de poblets). L'endema tornare a ser al pont sobre l'Enguri. A la banda Abkhasiana, un soldat em comenta que m'havia vist a les coves de Novi Afon, i a la vessant georgiana em trobo uns xalats del Mongol Rally que volen visitar Abkhasia i al jefe del bitlleter amb l'escut del Barsa que em saluda efusivament.

Una hora despres estic en una guesthouse arrenjada a traves de la Sophia, una noia de CS. Treballa amb un cyber i en el passat a col-laborat amb ONG d'ajuda als desplasant. Em comenta que a Zugdidi hi viuen 70000 zugdidians + 100000 desplasats. No se si les xifres son exagerades, en tot cas, esta clar que de desplasats, n'hi ha d'haver, i molts, a Zugdidi.

Afotiquis Georgia III: Imeriti - Racha - Svanetia

2011-08-07T01:29:00.000-07:00

Fotos de Imereti, Racha i Svanetia. Perdoneu, pero no hi ha hagut manera de posar dretes les fotos verticals. Des del cyber no hi puc fer mes :-(.

Monestir de Gelati

Detall del monestir de Motsamenda

Monestir de Montsamenda

Interior de Gelati

Cami de NikortsMinda

Detall Nikortsminda

Fent amics :-)

Alpana

Mes amics

Cami de Lentekhi

Lentekhi

Cami de Tsana

A Tsana.

Casa abandona a Tsana

Vistes de Skhara des de Tsana

Un descans en el port cap a Ushguli

Avia a Ushguli

Munyint

Ushguli amb Skhara al fons

Ushguli

Ushguli. Prova de HDR amb la camara

Ushguli

Baixant cap a Mestia amb el Michael.

Primeres vistes de l'Ushba (4700)

Michael enfrontant-se a obstacles del cami.

Vista del Caucas des dels llacs de Mestia

Ushba des de les muntanyes de Mestia.

Afotikis II. Kutaisi

2011-08-07T00:08:00.000-07:00

Amb una mica d'enderreriment aqui va la segona tanda de fotos del viatge. Ciutat de Kutaisi.

Vaxo

2011-08-03T09:55:00.000-07:00

En Vaxo (llegiu-ho Wakho) es un noi de 19 anys. El nebot de la familia que em va acollir a Mestia. Estudia a Tbilisi i rasca forsa d'angles. El dos vespres a Mestia van acabar de la mateixa forma. Asseguts en un sofa que tenen a la terrasa de fusta de la casa i fent petar la xerrada.

M'explica que la seva familia vivia a Sukhumi on hi tenien dues cases, pero van marxar amb la guerra, quan ell nomes tenia un any. El seu oncle, explica que mentre anaven en avio, els tirotejaven. Sigui per ser d'una familia de desplasats o per estar inmers en el nacionalisme que per norma general es respira per Georgia fa alguns comentaris que no per coneguts deixen de xocar.

Apart de reclamar Abkhasia com a part de Georgia, its ours em remarca forsa cops, es molt critic amb tota la immigracio que hi ha a Georgia. Immigracio, o gent que fa segles que hi viu: Carrega contra xinos, turcs i sobretot armenis. Aixo es Georgia, i Georgia es per nosaltres em remarca. Que se'n vagin a casa seva, comenta. El cas dels armenis es el mes contundent. I no sera l'unic cas a Georgia. Els armenis, emprenedors, comerciants, espavilats, establerts per tot el caucas des de fa centenars d'anys, son vistos una mica com els jueus. Els extrangers que fan diners a costa de la gent local. Esteriotip forsa extes.

Quan en Vaxo se'm declara cosmopolita aprofito per posar-hi cullerada:
- Com pots dir que ets cosmopolita si no acceptes les gents d'altres cultures? El sorpren la reflexio, pero em respon:
- Doncs no soc cosmopilita. I es queda tant ample

Estudia economiques i la conversa tambe discorre per altres temes. Em pregunta sobre la vida a Espanya, la crisi economica i el cost de les coses. Sembla que es dels pocs que compren que tot i els salaris son molt mes alts a casa nostre aixo no implica que es visqui molt millor perque tot es mes car. Es sorpren quan li comento que el pis meu, petit, pels estandards d'aqui, costa casi 600e/mes. Pero el sorpres soc jo quan em comenta que hi ha gent que cobra 100 GEL al mes (1Gel= 2,35eur) i que un bon sou normal son 250 GEL. Comenta que aqui no hi ha feina, pero que no pensa marxar fora, que sempre viura a Gerogia, que sempre pot anar a Svanetia i que cuidant de l'hort i bestiar pot anar tirant.

Tambe parlem del viatge i abans d'acomiadar-me em recomana que no corri. m'explica que li fan panic els cotxes perque ha tingut varis accidents, i m'ensenya tota la cama completament cremada i comenta que va estar un any sense poder caminar. M'acomiado d'ell comproment-me en ser bon noi, pero tenint 140km per endevant l'endema, en algun tram una mica haure de correr amb la bici.

kilometrada II

2011-07-31T23:01:00.000-07:00

20/07/2011. Kutaisi - Motsamenda - Gelati - Tkibuli : 54km, +1072m
21/07/2011. Tkibuli - Nikorsminda - Ambrolauri - Alpana: 73km. +1118m
22/07/2011. Alpana - Lentekhi. 45km. +872m
23/07/2011. Lentekhi - Tsana. 53km. +1102m. Dia internacional dels bassals i el fang
24/07/2011. Tsana - Ushguli: 19.5km. +983m. Dia internacional d'empenyer la bici
25/07/2011: Descans a Usghuli
26/07/2011: Ushguli - Mestia: 44,2km. +500m
27/07/2011. Descans Mestia
28/07/2011: Mestia - Zugdidi. 140'5km. +950m

Svanetia

2011-07-31T00:36:00.000-07:00

Vaig deixar Lentekhi mentalitzat en que seria casi missio impossible arribar a Ushguli en un sol dia. Per si fos poc, vaig acabar sortint tard. Les nou tocades.

Els polonesos, el dia abans, m'havien comentat que nomes hi havia una botigueta en un poblet al cap de quinze km i que despres nomes creuaria poblets abandonats fins arribar a Ushguli. Aixi que em vaig fer amb un quilo de pa, fruits secs i algunes galetes i em vaig posar en cami pensant en buscar algun cobert en alguna casa abandonada on fer nit.

La carretera, o millor dit, pista, no estava tant mal com la pintaven. Al principi.Arribo al poblet que hi ha a 15km, em faig amb la que crec darrera coca-cola del dia i continuo endevant. La pista empitjora per moments. Es de molt mala qualitat, plena de sotracs i molts bassals i fang ja que ha plogut els darrers dies. Com mes avanso pitjor esta l'estat de la pista, i per si fos poc, torna a posar-se a ploure.
Vaig avansant poc a poc i guanyat alsada. Poca. Lentekhi esta a set-sents i pocs metres d'alsada i he de pujar fins als 2623m del port que hi ha abans d'Ushguli !!! Van passant els quilometres i l'alsada que es guanya es poca. Com sera el port?

Son cap a les sis de la tarda quan m'acostoa Tsana. El darrer llogaret abans del port. Poc abans he deixat un trencall on indicava que ha 7,5km hi havia un refugi de muntanya. Sesko es diu el lloc. En el darrer poblet que havia passat, habitat i no abandonat com els polonesos m'havien dit un dia abans,m'havien comentat que existia aquest lloc. Pero no m'havien dit que esta 7km amunt fora de la pista principal que du a Usguli !!!!

Medito que fer i decideixo no desviar-me del cami. Poc despres arribo a Tsana. Tampoc esta abandonat aquest poblet. Hi arribo xop. No para de ploure. Uns nanos em veuen i un d'ells m'invita a casa seva, pero sa mare, al veure'm arribar l'esbronca i el nano, ella no s'atreveix, em diu que no em puc quedar.

Volto una mica pel poble i al final preguntant on dormir en una casa, la dona, fa una consulta i un noi jove diu que em puc quedar. Per la forma de parlar, el noi, d'uns trenta llargs o quaranta curts, diria que te una mica de ploma. En tot cas ell i sa mare, que es la dona en qui he parlat, resulten ser super simpatics i m'acullen a la seva dacha.

El noi, no me'n recordo com es diu, em treu a ensenyar-me el poble despres d'haver-me ofert unes mongetes estofades i una amanida i formatge. Mentre em passejo pel poble i em presenta totes les families que hi viuen, la seva mare, m'escalfa aigua sobre una estufa de llenya perque em pugui rentar. Vaig ple de fang fins dalt!

Elogien el meu rus varis cops. No son dels que s'envalen i fan que no entengui res, sino que parlen lent i quan algo no entenc cerquen paraules mes sencilles perque ho pugui entendre. M'expliquen que al poble nomes hi venen a l'estiu, de vacances. La resta de l'any viuen en altres llocs. Ente els que pululen pel poble, uns nanos que amb nomes 8 anys tenen un angles superdecent o una noia, d'uns vint-i-llargs, la Lela, que amb un angles mes que correcte em comenta que es la secretaria de direccio d'una galeria d'art a Tbilisi. Vestida de pagesa com va costa imaginar-la en una galeria d'art.
Paso el vespre petant la xerrada amb la gent del poble, i quan duc tres brindis de conyac em venen a rescatar. No em puc passar, que l'endema sera un dia curt, pero alhora llarg.

M'also que el temps no ha millorat. Segueix plovisquejant i cap al port de muntanya es veu tot tapat. Tambe l'Skhara, que amb els seus 5068m es el pic mes alt de Georgia.Mato el temps una estona, pero no sembla aclarir, el temps pero tampoc empitjora, aixi que faig les alforges i decideixo sortir. Amb mi tambe ve un home de Usghuli que torna cap alla a cavall. Li dic que faci via, ell anira mes rapid. M'invita a buscar-lo quan arribi a Usguli per estar-me a casa seva. No el trobare i quan trobi la seva casa , ja amb allotjament arrenjat, no sera a ell sino a son germa, botrratxo com una cuba, qui em rebra. Decideixo no intentar tornar-lo a buscar. Pero aixo sera despres. De moment, la pista enseguida empitjora i pocs quilometres passat Tsana es comensa a posar tiesa de debo. Just aleshores em creuo amb un 4x4 que ve d'Ushguli. Dos jubilats alemanys estan baixant per la pista. L'al-lucinament es mutu. Ens saludem, m'avisen del mal estat de la pista, i comenso a empenyer la bici de debo. Sera el mes comu el dia d'avui. 13km passat Tsana i 900 i pico metres de desnivell despres, arribo a dalt del port. He empes la bici molta estona. La pista dolentissima i amb algunes rampes molt dures no ha donat per mes. Ara nomes toca baixar fins a Ushguli. Sis kilometres despres en veig les seves torres imponents. Fa goig, s'ha patit, pero ha merescut la pena l'esfors.

La tarda la passare amb uns letons que estan fent un curs d'alpinisme i s'han agafat uns dies de festa per visitar la regio. No es pot fer res. Ara plou a bots i barrals.

L'endema descansare a Ushguli i conenixere en Michael, un alemany que em segueix les traces amb la bici. Em comenta que ha vist les meves roderes a la pista. Te uns quaranta anys llargs i una filla de 20 anys, m'explica. Tenim bona connexio. Critiquem la forma superficial de viatjar de molts motxillers i quedem en recorrer el tram Ushguli - Mestia junts l'endema. I aixi ho fem.
Els 40 i pocs quilometres que separen els dos pobles els fem junts i tranquils. Parant a fer fotos aqui i alla, disfrutant del congost que hi ha a la sortida d'ushguli, fent el portet de muntanya que hi ha abans de Mestia, disfrutant de les primeres vistes de l'Ushba (un Pedraforca o Encantats de 4700m), i fem via fins a Mestia.

Arribem alla i m'acomiado d'ell. Ell continua una mica mes avall. Jo m'hi planto. Em trobo la poblacio potes enlaire. Obres a tot arreu que no paren fins a les 22:00 o 23:00 de la nit. Es nota que s'esta potenciant el turisme. A Mestia coincideixo amb uns polonesos que ja m'havia trobat a Tbilisi. Em comenten a quina guesthouse estan, pero esta plena. La propietaria pero, em recoloca a la casa del costat, ben aviat soc acollit per la Nato i la Nino aixi com el Vaxo. Es un casalot molt gran on hi viuen varies unitats familiars. La que du la casa es la Nato i el seu marit, nomes parlen rus, pero la Nino, cosina seva, rasca angles, i el Vaxo, nebot de la Nato, que viu a Tbilisi i esta alla de vacances, el parla forsa be. Passo dos vespres xerrant amb ell, pero aixo sera un altre post.

Al vespre anire a prendre algo a un bar amb els polonesos i altres guiris que se'ns hi afegeixen. Entre ells un angles casat amb una georgiana i una anglesa. Tots residents a brusseles i treballant per institucions comunitaries. S'enfrasquen en una discusio sobre la geopolitica d'orient mitja que em deixen alucinat. Pero ells tambe flipen. Sobretot quan els hi dic que he estat al corredor de Wakhan. el coneixen !!! La noia, havia viscut a Dushambe, i ara les tornes es canvien. No soc jo qui escolto al-lucinat la seva conversa, sino ells qui em somenten a un interrogatori en primer grau.

Descanso un dia mes a Mestia, pero descansar es un dir. Me'n vaig a peu a uns llacs que teoricament hi ha a unes 5h de Mestia. En tres hores hi soc. Les vistes sobre el caucas son impressionant. T'acostes que es veu l'Ushba imponent i com mes alsada guanyes mes part de la zona central del cuacas es veu. Val la pena la suada en plena soleiada. Torno a Mestia i mato la tarda passejant entre les seves grans torres defensives. Vull visitar el museu etnografic pero esta tancat per reformes. Llastima, perque les dues guies que duc el deixen forsa be. Anire a dormir d'hora, dema sera un dia llarg.Vull arribar a Zugdidi d'un tiron.

La baixada fins a Zugdidi sera dura. La pista esta en obres en molts trams i aixo fa que estigui pitjor que si fos asfaltada. A mes, el mapa enganya, i tot i Mestia esta a mes de 1400m i Zugdidi a poc mes de 100m sobre el nivell del mar, el cami, te moltissims trams de pujada. Es un autentic trencacames i estare mes de 10 hores sobre la bici abans no arribi al vespre, esgotat i enfangat a Zugdidi, amb 140 i 950m de desnivell positiu a les cames. Tocara buscar on sopar, on donar senyals de vida i anar a dormir rapid per recuperar-me.

Escortat i cap al quartelillo

2011-07-29T00:07:00.000-07:00

Tot va passar el dia 21 de Juliol.
El dia abans havia deixat Kutaisi i havia arribat a Tkibuli, menys quilometres dels previstos pero ben aprofitats: Visites als monestirs de Motsamenda i Gelati pel cami.
Vaig comensar el dia amb un error que em va dur a agafar la carretera de Tbilisi enlloc de la Gelati - Ktibuli - Ambroulari, i despres vaig haver de tornar a recular al intentar arribar a Gelati a traves d'un GR, inicialment una pista que despres es transformava amb un corriol impracticable per la bici. I aixo que m'havien dit que es podia fer en bici !!!!
Sigui com sigui, una hora despres estava visitant el monestir de Motsamenda, petito, recollit, com a mi m'agraden, situat sobre una cinglera amb vistes al riu. Una ubicacio fantastica. Un parell de monjos es passejen per alla, i amb un ells intento establir-hi conversa despres que m'estrenyi la seva ma que en fa tres de les meves. Li poso una seixantena d'anys, de mirada placida i veu suau com tants mossens i monjos. Em fa l'interrogatori de rigor: d'on soc, on vaig, etc i l'intento preguntar quanta gent viu al monestir. Se m'enrolla i no l'entenc, a mes arriben uns feligresos i la feina es la feina. Sermons, benediccions i jo que m'acomiado per continuar fent ruta.

Poc despres soc a Gelati. Un complex monastic impressionant del s. XI- XII amb tres esglesies i varis compartiments mes que en el seu dia va competir amb Constantinoble com a centre de coneixement , amb una academia on hi van estudiar varis neo-platonistes.

Em passejo pel monestir una bona estona. La suficient per adonar-me que no arribaria a Ambrolauri com era previst en un principi. I aixi es. Em planto a Tkibuli i tinc el darrer acces a internet per gairebe una setmana.

I l'endema sera el dia. Les primeres hores del mati, trancorren amb normalitat absoluta. Enfilo el port que hi ha despres de Tkibuli i n'assoleixo el cim a uns 1200m unes hores despres. Comenso a descendre el port quan em paro a fer unes fotos. En direccio contraria be un cotxe de policia que em pregunta si necessito res i comentem com de maco es el paissatge.
L'home, considera la seva obligacio que no em passi res i em seguira a la distancia (a vegades per davant, d'altres per darrera) fins Nikorts Minda, poblacio on parare a visitar una esglesia. Alla, se m'acomiada, no sense abans presentar-me un altre company, que s'encarraguera de mi d'ara endevant !!!
I aixi es. Ara, es un altre el company que em va escortant fins a Ambrolauri. Un cop alla, com que tinc temps, decidieixo continuar direccio Lentekhi, capital de la baixa Svanetia. Calculo que em puc plantar en un poblet anomenat Alpana. El bon home, al que li remarco varis cops que no cal que m'acompanyi, que tot esta be, insisteix en acompanyar-me fins alla. A estones esta per darrera, a estones m'espera per endevant, ara acompanya amb cotxe algun conegut fins algun punt, ara fa petar la xerrada alla amb un altre... fins que arribo a dalt d'un portet des d'on tot es baixada fins a Alpana. Alla se m'acomiada. Li dono com a record dues postals de Masnou, una per ell i una pel seu company i faig via avall cap al poble.

A l'entrada del poble hi ha una altre patrulla de la policia que al veure'm em somet a l'interrogatori de rigor al que li afegeix si duc tenda per dormir. Li dic que tenda no, pero si spalnik meshok (sac de dormir). Em comenta que te un amic que te una bona habitacio i el truca. Em guia amb el cotxe fins on es el seu amic. Un altre policia tambe de guardia a uns 4 km d'Alpana en la direccio que he de prendre l'endema. Hi arribo que un parell de nanos que estudien a Kutaisi estan esperant algun cotxe que passi en direccio contraria d'on vinc jo per anar fent cami. L'Irakli, aixi es diu el policia que m'acollira a casa seva, encara te feina per una hora. M'invita a seure'm i treu unes pomes i avellanes una mica verdes perque piqui una mica.
Passa l'hora, pero alguna moguda hi esta havent. Es reuneixen en la mateixa cruilla amb alguns altres policies i em comenten que m'esperi alla, que en mitja hora tornen. M'espero. Passada la mitja hora tornen, pero algo passa i han de tornar al quartelillo d'Alpana. Pujem la bici al seu 4x4 i tornem enrera. Em quedo al cotxe esperant que ells resolvin els seus asssumptes. Pero la cosa s'allarga, ja son les nou del vespre i jo estic cansat. Em tombo a descansar dins el cotxe, quan un dels polis ve. Descarrega la bici, em diu. La baixo i em guia cap a les dependencies policials. Un edifici mig ruinos amb varies habitacions amb algun despatxet i llits atrotinats pels polis de guardia a la nit. Em mostren una d'aquestes habitacions amb un llit i m'indiquen que em puc quedar a dormir aqui. Agafo el meu minisac de seda i m'hi instalo.
L'habitacio es cutre. Una tauleta tipus oficina, una altre amb un aparell per escalfar l'aigua i varies botelles buides, un llit de molles de l'any de la catapum i un armari a sobre del qual i rugeix de mala forma una petita tele en blanc i negre. I tinc un vei. Un xaval rondant la vintena que sembla estar detingut. De tant en tant s'arrau a un raco i es posa a somiquejar. Amb els ulls ja mig clucs veig com entra el que sembla ser el jefe dels polis. Li ensenya el que sembla ser un punxo. Que haura fet? El sermoneja paternalment mes que no l'interroga. O aixo em sembla. El poli se'n va i el nano continua ajegut a un raco somiquejant. Em despartare que ell ja no hi sera i jo tindre un lloc raro mes en el meu haver de llocs dormits. I sempre en aquesta banda del mon: Un prostibul a Trebisonda el 2003 - sense anar de putes-, un hospital a Karabakh el 2006 - sense estar malalt - i un quartelillo el 2011 - sense estar detingut-.

M'acomiado de la trepa policial i faig cami. Uns 8 km mes endevant em trobo a l'Irakli. Amb ulleres de sol no el reconec. Em para, em saluda i fa un truc a un amic seu policia a Tsangeri, la propera poblacio gran, per si necessito res. No cal, li dic. Pero ho fa igualment. Creuo el port de muntanya que separa Alpana de Tsangeri i arribo al trencall que em dura a Lentekhi. Una simpatica parella policial ja m'esta esperant. M'indiquen el cami i quan tombo cap a Tsangeri em corretgeixen.
- No, si ja se que es cap a l'altre banda, pero vull una botiga.(necessito la meva dosi de Coca-cola)
- Botiga? Quilometre i mig amunt en tens una.

Tiro amunt i una hora i poc mes tard soc a Lentekhi despres de la parada cocacolera de rigor i de repasar l'alineacio basica del Barsa amb uns jovenets.
Assalto el restaurant a Lentekhi, primer menjar calent en gairebe 48 hores, i em trobo amb dos polonesos que baixen d'Ushguli. Em posen al corrent de com de dolenta es la pista que hi du i decideixo fer parada i fonda a Lentekhi.

Recorro el poble i veig la caserna de bombers des d'on em saluden. Estic apunt de preguntar-els-hi per on dormir, pero les aventures - anecdotes s'han de dosificar i no em vull despertar a mitja nit a so de sirena. Poc despres trobo una petita guesthouse. Matare la tarda amb uns nanos del poble: em duen a una font d'aigua picant i practicare el meu
castella: Em trobo fins a tres georgians que han treballat a BCN i que la crisi els ha fet tornar. Qui diu que els emigrant no tornen? Com ells diuen: Aqui tampoco hay trabajo pero no tengo que pagar alquiler. Me'n vaig a dormir d'hora. L'endema sera un dia llarg i dur.

Kutaisi & Tea

2011-07-20T09:57:00.000-07:00

A Kutaisi, va ser arribar al Hotel Beka, una guesthouse al turo on es troba la catedral de Bagrati i trucar a la Tea, una noia de CS que em va comentar que no em podia allotjar per tenir gent a casa pero si que es va avenir a trobar-se amb mi. Aixi que abans de passar per la dutxa li vaig fer un truc.

Tres quarts d'hora mes tard em trobava amb ella al centre de la ciutat, al pont de l'avinguda Rustavelli sobre el riu Rioni. Comensa fent-me un petit tour per la ciutat. Pero la troba canviada. Tot i ser d'aqui, ha passat 9 mesos fora, a Polonia, dins del programa EVS (European Voluntary Service). Fa tot just dos setmanes que ha tornat i encara s'esta assentant a la ciutat.

Anem fent el turista i aprofitem per fer petar la xerrada. Em pregunta si se algo de la politica dels anys recents de Georgia, i tot i no saber-ne massa, es sorpren al veure que conec com a minim els seus presidents: Zviad Gamsajurdia, Edward Shevardnadze i l'acutal Mikhail Saakhasvili (Si algun dia tinc temps us fare un macro resum de les caractaristiques de cada un dels presidents.) i tambe fem algun comentari sobre les guerres viscudes al pais ,des de la Rustavelli fins a les d'Abkhasia i Ossetia del Sud. Molt ho estic aprentent a marxes forsades llegint un gran llibre que recomano a tohom qui vulgui comprendre millor el caucas: Un buen lugar para morir, de Wojciech Jagielski.

Pero evidentment no ho se tot, ni molt menys, i em sorpren explicar-me que Saakhasvili, l'actual president, te la intencio de moure el parlament que actualment esta a Tbilisi cap a Kutaisi, perque era l'antiga capital.
Parlem de com de pro-europeu i pro-america es l'actual president (va estudiar a Estats Units) i li critico la perdua del rus com a lingua franca. Tot i que ella el parla, em comenta que perque siguin els veins del nord no es motiu suficient per aprendre'l i li responc que potser per ser veins no, pero que amb el potencial economic que te avui en dia Rusia degut als seus recursos naturals i a la seva gran aerea d'influencia, saber rus segur que posiciona millor per obtenir feines. Reconeix que es aixi, que sempre hi ha feines mes ben pagades pels que a mes parlen rus. Tambe estem d'acord en que si no es parla rus, com a minim que es posin les piles amb l'angles, cosa que actualment no pasa.

Anem conversant sobre tot aixo i mes quan arribem a l'antiga catedral que esta tota envoltada de bastides. La estan restaurant, o millor dit, reconstruint. Del tot. I hi ha debat. Durant el s XVII els turcs en van volar la cupula. Per tant fins ara era una catedral sense sostre. Eren ruines, tot i que de tant en tant si celebrava algun acte liturgic. Ara la restauraran del tot, tambor i cupula incloses, cosa que no comparteix tothom, entre els que hi son en contra, la Tea. Entre els que hi son a favor, la guia del museu d'historia de la ciutat, a qui li preguntare pel tema l'endema.

Acabem la ruta turistica i hi ha gana. Anem a sopar ( 15 khinkalis entre els dos i una tarrina de formatge fos) mentre continuem fent petar la xerrada. Ara el tema va dels pobles del caucas. Comparem Armenia i Georgia. Es sorpren altre cop dels meus coneixements d'Armenia i compren l'amor que li tinc despres d'establir forts vincles d'amistat amb els armenis. Tambe em pregunta com veig als georgians:
- Fisicament?
- Si
- Amb els nassos grans !!!!
- Tens rao !!!

Riem una bona estona, em comenta que ells mateixos se'n riuen dels seus nassos i continuem fent-la petar fins que cap a les deu de la nit cada u tira cap a casa seva. Millor entrada a Kutaisi no podria haver tingut.
Matare el dia seguent fent fotos a l'antiga catedral, visitant el museu, passejant pel mercat, als internets cafes, i passejant pel parc d'atraccions i per l'aeri que uneix aquest amb el centre de la ciutat.
Descans suficient per recarregar piles i tornar a pedalar.

Georgia, quilometrada I

2011-07-20T08:52:00.000-07:00

Be, ja toca comensar a fer resum del pedalat fins ara. Arribat a Georgia en baixa forma, no era questio de comensar fotent-me massa canya no fos cas que m'acabes passant factura. Aixi que els primers pedaleixos he procurat combinar dies suaus amb dies mes complerts.

14/07/2011: Tbilisi - Mtskheta: 26'87km
15/07/2011: Mtskheta - Uplistsikhe - Gori: 75'2km +550m
16/07/2011: Mati: Gori - Ateni Sioni - Gori: 24'3km +200m aprox
16/07/2011: Tarda: Gori - Gomio - Ali: 54'4 km +330m
17/07/2011:Ali - Sachkhere: 44km, +632m
18/07/2011: Sachkere - Kutaisi: 98'5km +747m

Afotikis georgia 1: Tbilisi, Mstkheta, Ali, Chiatura

2011-07-20T08:41:00.000-07:00

Cami de Zestaponi i Kutaisi

Tbilisi

Tbilisi. Forn de pa

Tbilisi

Mtskheta

Uplistsikhe

La trepa d'Ali Town

D'esquerra a dreta: Khucha, Timur i Osmani

Cami de Sachkhere

Chiatura

Pivo !!! Pivo !!!! cocacola, cervesa, Vodka i conyac.

2011-07-19T02:18:00.000-07:00

El dia 16 em vaig alsar sobre el pla previst. Vaig esmorzar a l'hotel de Gori i despres de demanar que em guardessim les alforges vaig anar lleuger d'equipatge fins a l'esglesia d'Ateni Sioni, a uns 12 km de Gori. Havia de recular primer els darrers 4 qms fets el dia anterior per anar a cercar el trencall que hi havia, per despres anar remuntant una vall forsa tancada per la gorja que creava un riu. El recorregut era forsa entretingut. Tendia a pujar pero sense que fes massa "mal" i pel cami creuaves un parell de llogarets , tots amb les seves casetes amb balconades i jardins protegits de la calor per parres que es preparaven per donar els seu fruit de cara el setembre.
Arribo a l'esglesia sense cap mes novetat i el guarda, simpaticament em fa bronca per anar amb malliot i no poder-me protegir les cames. Li faig entendre que soc un sportman i tot i no cumplir amb els standards em deixa passar.
Com tants d'altres indrets de Georgia, la febre reconstructora tambe ha arribat a l'esglesia i me la trobo plena de bastides. Aixi que no puc gaudir d'alguns dels relleus exteriors que remarca la guia. Un cop a dins, els frescos del sXI valen la pena ser visitats tot i que de seguida son vistos. Acabo de visitar l'esglesia, i me'n torno cap a Gori. Creuo per tercer cop l'avinguda Stalin, torno a pensar amb l'estatua que hi havia encara fa cinc anys, recullo les alforges i comenso a fer cami.

L'idea es arribar al cap de tres dies a Kutaisi, pero per fer-ho no vull seguir tot el tram per la carretera principal, i per tant m'he marcat una petita escapadeta fins una poblacio anomenada Sachkhere a la que s'hi arriba per una carretereta secundaria, que al primer tram resegueix de prop la frontera amb Osssetia del Sud i que si mes no sobre el mapa, te bona pinta. L'objectiu del dia, es arribar com a minim a una poblacio anomenada Agara, que es la darrera poblacio una mica gran en la carretera princiapl abans no enganxar el trencall cap a Sachkhere. Alla hi ha hotel, em comenten. Aixi, l'endema agafaria la carretereta secundaria que sobre el mapa te algun portet de muntanya.

Comenso a fer via i quan duc unes dues hores, toca parada de Coca-cola. Els que em coneixieu ja sabeu que soc un autentic fanatic de les sobredosis de sucre cafeinic quan pedalo i que cada dos - tres hores, a poder ser, toca parada tecnica. Paro en una gasolinera que al costat sembla tenir un petit restaurant. Em trobo a la carretera que uneix Azebaijan - Tbilisi - Batumi - Turuqia i es molt transitada per camioners. En el petit antro tot esta en turc i les dues dones que ho duen, una entrada en anys i l'altre mes jove, semblen una mica dones alegres que fumen. No se si es una impressio meva, pero aixo es el que penso al entrar-hi. La questio es que demano una cocacola i unes petites bakhlaves mentre descanso una mica, i quan marxo la matrona amb un somriure se m'acosta i em pregunta: banya? sex? Dubtes disipades. M'acomiado amb un no i un somriure i continuo fent cami.

Son les quatre de la tarda quan arribo a Agara. Veig l'hotel a peu de carretera i el trobo forsa desangelat aixi que decideixo tirar com a minim fins a Gomio la poblacio on es troba el trencall cap a Sachkhere. Hi arribo una estona mes tard i alguns veins que estan fent petar la xerrada m'aturen. Intercanviem les preguntes de rigor i aprofito per demanar-els-hi on hi ha un hotel. Em comenten que 15 quilometres mes amunt cami de Sachkere. Tinc por no m'enganxi el port de muntanya que marca el mapa a mig cami i els hi pregunto si la carretera puja molt i em diuen que no. Com que encara es d'hora tiro cap amunt.

Dotze quilometres despres arribo al petit poblet d'Ali i mentre el creuo intentant veure alguna senyal de l'hotel una colla d'adults i joves que prenen la fresca sota la ombra d'un arbre em criden al crit de Pivo !! Pivo !! Ja sabeu que no soc massa cervesero pero una invitacio aixi no es pot declinar. A mes , em servira per saber on es l'hotel i si no hi es, sent l'atraccio del dia, la setmana o fins hi tot del mes (quants guiris paren aqui?) segur que alguna anima caritativa s'apiada de mi.

Aixi es. Diuen que no hi ha hotel, pero despres de dir-els-hi que tinc sac de dormir, no passen ni deu minuts que un dels veins m'invita a quedar-me a dormir a casa seva. Tranquil per tenir la nit solucionada, mato mitja hora entre rialles, converses i fotos amb la colla abans no me'n vaig cap a la casa d'en Khucha, qui m'ha invitat a dormir : Parlem de futbol, dels meus viatges i... d'atletisme. Un dels nanos sota de l'abre se'l veu fibrat i amb cametes atletiques. No li pregunto l'edat pero no li faig mes de catorze o quinze anys. Pero el que em sorpren es el seu calsat: unes Sacucony. I evidentment em pregunto com cony han anat a parar unes bambes de mes de 100eu a aquest raco de Georgia. Li pregunto si corre i em diu que si. Un dels adults s'afanya a indicar-me que es campio de Georgia. No en trec l'entrellat, ja que em sembla que em diu que corre 10km pero en 20min, no cuadra. Ara els 5km en 20min ja podria ser, i amb la seva edat, correr ja a quatre no esta gens malament.

Acomiadat de la trepa faig cap a casa en Khucha. Com sempre, els que mes t'obren la porta son els mes pobres. La casa no es petita, pero certament una mica desangelada, i mes pobre que les veines si ho mesurem en antenes paraboliques. Ell te una tele petita amb antena portatil. Els seus veins dues paraboliques cada u.
M'explica que va arribar d'Ossetia del Sud no se si el 2010 o fa 10 any, no ho acabo de comprendre i m'ensenya unes cicatrius a la cama que li em comenta li van fer els soldats rusos.
Em pregunta si pot invitar uns amics seus perque em coneguin i li dic que cap problema. Fa un parell de trucades i al cap de 5 minuts l'Osmani i el Timur entren per la porta. Passem el vespre sopant entre brindis de vodka als que no me'n puc escapar. A mes cometo l'error de dir que es massa fort.
- Fort dius? Si nomes te 44%. Em comenten. Pels seus estandards on els vodkes casolans poden arribar als 70%, doncs, tenen rao, es suau.

El sopar, un cuarto de pollastre i peix de riu tot cuinat en una antiga estufa/cuina de llenya acompanayat d'amandida de tomaquet i cogombres que molt orgullosament em comenta que son del seu propi hort. Son deliciosos.

El Timur la sap llarga. Mentre en Khucha m'ha invitat, en Timur comensa a explicar-me que en Khucha te una tele petita i antiga (i es cert) pero en vol una de gran. Una manera sutil de suggerir que pagui l'estada a casa seva. M'hi ofereixo que el Khucha ho rebutja. Soc el seu amic i em quedo invitat. Matem el vespre i cap a les 22:00 soc dormint.

L'endema em desperta el Waka-waka i el Back in the URSS sonant a tota castanya a la tele de'n Khucha. Em saluda i m'entre m'also el registre de la tele canvia completament: Mr Aznavourian i la Boheme. Llluny de Paris i sense la magia de la bohemia, pero no tant lluny de l'Armenia estimada de l'Aznavour.

Despres d'esmorzar m'acomiado del Khucha i faig via cap a Sachkhere. Hi arribare 44km despres. Pel cami, el port de muntanya ha estat mes suau de l'esperat i el paissatge prou entretingut. Sense se massa alt, uns 900m, el paissatge es forsa alpi, amb coniferes i prats on hi pasturen vaques. Forsa entretingut.

Un cop a Sachkhere busco on dinar i em trobo en un restaurant dut per tres generacions de dones. totes ben divertides i que veuen en mi la distraccio del dia. No passa ni mitja hora alla dins que em trobo ballant amb elles, ens fem un fart de riure, m'inviten (contra la meva voluntat) a conyac que vull rebutjar i que utilitzen com a arama amenasant quan vull parar de ballar. Riem una bona estona abans no decideixo si continuo pedalant o em planto aqui. Em comuniquen que a Chiatura, el proper poble, l'hotel esta tancat pero que aqui a Sachkhere n'hi ha un. No s'hi pensi mes. Parada i fonda. Mato la tarda pel poble i al vespre torno a sopar amb la trepa, pero ara tenen masses clients com per fer el burro. Llastima. Amb ho be que m'ho havia passat al migdia !!!!

L'endema despres d'acomiadar-me de la gent del restaurant tiro cap a Chiatura, per continuar fins a Zestaponi on havia de pescar altre cop la carretera principal cap a Kutaisi. Me les prometia muy felices ja que intuia que tot havia de ser baixada. JA !

Fins a Chiatura tot baixa. I l'arribada al poble es d'allo mes interesant. La gracia d'evitar les zones turistiques es la de descobrir zones del pais de les que no tens informacio previa.Em trobo pedalant per una vall que resulta ser una conca minera. I la carretera es creuada en varis punts per teleferics amb cabasos que transporten les extraccions (no se de que ) d'una banda a l'altre. A mes Chiatura te una part baixa i una altre d'alta i aqui hi ha un parell de teleferics que uneixen les dues part i que la gent utilitza com a transport public.

Deixo Chiatura, i enfilo per la caretera per unes rampes que Deu n'hi do. Faig tres o quatre portets de muntanya dels que trenquen el ritme abans no emprendre el descens final a Zestaponi i d'alla ja per carretera principal fins a Kutaisi on arribo sense mes sorpresa.

Ja instal-lat a la guesthouse que he escollit per quedar-me faig un truc a la Tea, una noia de Couchsurfing que no em va poder allotjar pero que es va avenir a trobar-se amb mi. Pero aixo ja sera un altre post.

Primeres pedalades

2011-07-17T06:48:00.000-07:00

Era 14 de Juliol i tocava comensar a pedalar. M'havia reservat pel primer dia algo que fos una mica light. Anar fins a l'antiga capital, Mtskheta a menys de 30km de Tbilisi. Alla m'havia de trobar amb el Robeerto, un CS espanyol que hi viu.

Vaig arribar a Mstkheta cap a les 14:00 i vaig cercar on dinar. Un bar turistic amb vistes a Svetiskhoveli, la catedral construida durant el s XI. Quan nosaltres tiravem de romanic aquesta gent ja feia unes construccions impresionants.

Mentre dino, arriba el Roberto que s'ha avansat amb els assumptes que tenia a Tbilisi. Em diu que te presa perque ha de tornar a treballar, que no podra estar amb mi, pero em mostrara el pis i me'n donara les claus. Mentre acabo de dinar, expremo els moments amb ell per saber que se li ha perdut per Georgia. Resulta que treballa a la EUMM (European Union Monitoring Mission), una missio de la UE pel control de la situacio geopolitica entre les republiques sesacionistes d'Abkhazia i Ossetia i Russia i Georgia. M'explica que la situacio a Abkhasia millora poc a poc i que un cop al mes hi va com a mediador entre les parts. Per contra, la situacio amb Ossetia esta com sempre. I em comenta que ell no hi pot entrar perque hauria de solicitar visat i al tenir status diplomatic implicaria el reconeixament tacit de la independencia d'Ossetia. Em sorprenc i li pregunto.. pero s'hi pot entrar? Em diu que si, que nomes cal demanar el visat. I jo sense saber-ho ! Ara ja es tard, hauria de refer ruta, pero bo de saber per una propera ocasio. Cami de casa seva continuem xerrant, ara dels interesos comuns: bici, marato i poca cosa mes. M'obre el pis i me l'ensenya. Com si estiguesis a casa, em comenta. Ell se'n torna a treballar: reben aviat visita de Brussel-les i a mes avui es el comiat del seu jefe, que acaba missio. Es quedara a dormir a casa la novia em comenta. Em sap greu, hauria estat hores i hores fent-li preguntes, pero es el que hi ha. Em dutxo i un cop dutxat passo la tarda visitant Mstkheta i tirant fotos, al vespre me'n vaig a dormir aviat, que l'endema sera un dia mes llarg.

La primera pedalada seria es l'endema. De Mtskheta a Gori. Sense novetats en el front que es diria. Vaig fent via per carreteretes secundaries poc transitades fins arribar prop de Gori, quan em trobo el trencall cap a Uplistsikhe, hi trenco. Vull tornar a passejar-me per aquesta antiga ciutat cavernicola. Perque aixo era Uplistsikhe, una ciutat excavada a la roca habitada des del 1000aC fins al 1240 quan se la van carregar els mongols.

Hi arribo tocat. Fa molta calor, duc uns 60km i entre la calorada i la manca d'entreno fa que les cames no les tingui fines del tot i pateixo alguna rampa. Aixi, un cop a lloc, me'n vaig directe al bar abans de la visita de rigor. Canvio d'habits i en lloc d'atacar la CocaCola tipica asalto una Borjomi, l'equivalent georgia al Vichi Catala. Em serveix per recuperar salts. Ja recuperat, em perdo per l'entrellat de coves i camins per la roca. Em para una persona i em pregunta si vull guia, li dic que no pero ens posem a parlar una mica. Tot en rus. Es sorpren que el parli i em diu que on l'he apres.Al saber que soc de Barcelona, tambe surt el tema futbol; no ens costa massa posar-nos d'acord en que el Barsa es el millor equip del mon :-).

Visitat Uplistsikhe, toca tirar cap a Gori, ciutat natal d'Stalin. Em pedalejo tota l'avinguda Stalin i al passar per la plasa central me n'adono que ja no hi ha la seva estatua, no com fa cinc anys. Me'n vaig directe al museu. Pica, 15 GEL per visitar-lo sense guia. Fa cinc anys va ser guiada la visita. En tot cas, el museu esta igual. Haliografia total d'Stalin ignorant totes les seves animalades: fam d'Ucraina, Gulags, etc. Tot aixo no hi es. Nomes discursos, trobades amb altres dirigents, la mascara murtuoria i fins hi tot el vago de tren en que va viatjara a Yalta. Ho visito rapid i tiro cap a l'hotel.

Acabare matant la tarda passejant pel centre i escrivint en aquest blog. L'endema, sera un altre dia, i amb algun puntet d'aventura, pero aixo ja sera en una altre entrada del blog :-p

Tbilisejant

2011-07-15T09:29:00.000-07:00

Si a Barcelona es ravaleja, es deu tbilisejar? No ho se.
En tot cas, aqui va un petit resum dels meus dos primers dies per terres georgianes.
Havent anat a dormir tard i amb l'estomac encara tocat, el mes raonable era descansar tant com el cos em demanes. I aixi ho vaig fer. No va ser fins la una tocades que no em vaig alsar. Planning del dia, menjar, muntar la bici i poca cosa mes.

Despres de barallar-me amb el Rohloff una estona, la bici va quedar muntada i lligada a l'escala del bloc de pisos de la guesthouse de la Irina (un tercer pis). Davant meu, dues bicicletes mes de dos nois danesos que no trigo en coneixer i amb els quals ens intercanviem els comentaris de rigor: elogis a les respectives bicis amb comentari especific cap al Rohloff i origen i destinacions respectives. Pels que em teniu per un friki que s'ho monta be, agafeu-vos: D'on venien? De Dinamarca. Cap on anaven? Be, la volta el mon, amb tres, TRES, anys per davant. Evidentment un projecte de tal magnitud nomes podia ser respost per un elogi a la mateixa alsada: Els hi deixo anar un somrient fuck you que evidenment va ser respost tambe com cal: riures i mirada de se siente.

Pero no eren els unics personatges interesants de casa l'Irina. Tambe hi voltava qui algu va anomenar com el nostre Hemingway. Un america mes proper a la seixantena que a la cinquantena que es passava hores en un raconet escrivint. Al dir-li que era de Barcelona em va respondre amb un parles catala?

Havia estudiat tres mesos catala a BCN i s'havia fet el tram catala del cami de St Jaume des d'Olot a Lleida. Pero no nomes aixo, era un apassionat de les llengues romaniques i en especial de la dialectologia castellana. Em va explicar amb un castella correctissim que havia viscut cinc anys a Colombia, que alla, les zones costeres atlantiques el castella que s'hi parla prove del gadita mentre que a les zones de l'interior prove del sevilla. Casi na. Parlant utilitzva el terme dialecte per tot, fins hi tot pel catala. El vaig corregir.
- Se que es una lengua. Me lei un libro de Magarit Badia (entenc que Antoni Maria Badia Margarit) en que havia la division de las lenguas romances entre lenguas nacionales y no nacionales.
L'intento corregir i va i em fot un gol per l'esquadra :-)

L'endema ja tocava turistejar una mica mes en serio. Havia quedat amb la Salome, una Couchsurfer de Tbilisi que era fotografa i treballa a la tele georgiana. Com que haviem quedat a les 12:00, dues horetes abans jo ja pululo Rustavelli amunt Rustavelli avall, el cor neuralgic de la ciutat, buscant els patis trasers als blocs de pisos que donen a l'avinguda i que s'hi accedeixen per unes especies de tunels que creuen l'edifici.

Trobo una Tbilisi canviada, a millor. Dona la sensacio que aquest pais despres d'haver tocat fons tira amunt. Es (re)-construeix a tort i a dret, de segur que amb les seves pertinents polemiques, pero sembla que la cosa tira endevant. El vetust edifici de la telefonica on havia anat a trucar mes d'un cop fa cinc anys esta tancat i fent-hi reformes, aixi com altres racons de la ciutat que recordo del meu primer viatge a georgia.

Son les dotze quan apareix la Salome amb una amiga (nomes amiga?), la Nino. La Nino porta la veu cantant, la Salome te un angles mes limitat. La primera prenguta es directa.
- Com es pronuncia el teu nom?
Han vingut en metro discutint del tema. No es una discusio banal. La majoria de gent de parla eslava es lia amb la nostra X. En cirilic, la X es correspon al so de la jota castellana. Vaja, que per aqui la majoria em diuen Javi.
Pero la Nino, te familia a Sabadell. I venia defensant al metro que el meu nom es pronuncia mes o meny aixi (i ja emperdonareu) : chavi. Evidentment, li dono la rao a la Nino.

Son les dotze pero no podem sortir. S'hi ha d'afegir l'Alla, una bielorussa, pero esta fent tard. L'esperem mentre fem petar la xerrada fins que arriba. Ve amb l'Alexander, un altre bieloruss.

Son gent que ratlla la quarentena i que estan en unes conferencies a Tbilisi. Una trobada d'estudiants ex-sovietics que van anar becats a estudiar a Estat Units. De tant en tant es troben i expliquen quins projectes es duen entre mans. Aquest any, la trobada era a Tbilisi. L'Alexander m'explica el seu projecte: Te un projecte social de promocio de viatges en bicicleta a bielorussia. M'explica que no es tracta d'una agencia de viatges en bici comercial sino d'una organitzacio de suport a qui li pugui interesar viatjar alla: Tramiten cartes d'invitacio i visats i de tant en tant fins i tot poden pagar visats i algo de despeses en desplasament. Ja tinc la seva tarjeta :-)

Passejem Rustavelli avall fins gairebe als banys. Aleshores la Nino i la Salome s'acomiaden perque han d'anar a treballar i quedem nosaltres pululant per alla.
Anem a menjar algo a un bar aprop la sinagoga i amb bones vistes a l'esglesia de Metekhi a l'altre rivera del riu. I mentre jo assalto el meu primer khachapuri del viatge, qui m'assalta a mi es el vei de la taula del costat.
Em pregunta amb un angles correctissim si soc grec i li dic que no, que de Barcelona.
- Catala?
- Si.
Comensa amb un discrus sobre el sentit de l'estetica que tenen algunes nacions entre les que inclou Catalunya i Espanya mentre que n'exclou d'altres com Alemanya o Anglaterra. Em comenta que es un expatriat irania que va deixar el seu pais el 1962 i que no hi pot tornar. No se que va passar aleshores, pero aixo es bastant abans de la revolucio islamica. Em comenta amb melancolia que a Georgia es al mes aprop de Iran que pot estar. A Azervajan no li volen em diu, i Armenia , massa aprop, em comenta. Es un home culte i m'hi hauria passat tota l'estona xerrant. Cada any baixa a Georgia tot i que viu al nord de Noruega. M'acomiado d'ell despres d'haver tocat varis temes des del modernisme a la feina que fa l'Aga Khan Foundation entre els ismaelites d'Asia Central. El tio coneix personalment ins i tot les coumunitats wakhis que hi ha al turkestan oriental. M'acomiado d'ell sense haver-li fet LA PREGUNTA. Qui es? Perque es evident que es ALGU, en algun ambit.

M'acomiado tambe de l'Alexander i la Alla, que prefereixen pujar directament a la fortalessa que hi ha sobre Tbilisi mentre que jo em moro de ganes de perdre'm entre el barri vell, envoltat de carrerons estrets i cases decadents (ara se'n veuen que n'estan reconstruint cosa que fa cinc anys no). Siguin velles, siguin reconstruides, totes amb els seus balcons de fusta, i les porxades que aquests deixen a sota. Algunes , amb les portes d'entrada al jardi obertes les puc gaudir, altres les he d'intuir.

Son les 18:00 tocades quan comenso la retirada cap a l'alberg. Vull arribar-hi amb temps de fer una dutxa. He quedat amb alguns couchsurfers (tots guiris) per anar a sopar i depsres a dormir d'hora, que a l'endema toca comensar a pedalar.

Questio de nassos

2011-07-12T23:29:00.000-07:00

¿Os habéis parado a pensar alguna vez, queridos lectores, en lo admirable que resulta una nariz?
¡Una nariz, ni más ni menos!
¿Y en cuán útil le resulta a todo aquel que alza, como dice Ovidio, el rostro al firmamento?
¡Aunque parezca raro, quizá por una cuestión de extraña ingratitud, a nadie se le ha ocurrido escribir una oda a la nariz! Y esta idea se me ha tenido que ocurrir a mí, que no soy poeta ni pretendo rozar la suela de los zapatos de nuestros bardos.
A decir verdad, parece que la nariz lleva una maldición encima.
¡Mira que han inventado cosas los hombres para los ojos!
Han compuesto rimas, formulado cumplidos, construido caleidoscopios, pintado cuadros, imaginado decorados, e incluso inventado gafas.
Lo mismo sucede con las orejas.
Sin olvidar, claro está, los pendientes, ahí tenemos Roberto el Diablo, Guillermo Tell, Fra Diavolo, los violines de Stradivarius, los pianos de érard o las trompetas de Sax.
¿Y qué decir de la boca?
Libros como La Cuaresma, La cocinera burguesa, El almanaque del gastrónomo, El diccionario del goloso. Se han inventado toda clase de sopas, desde la batinya rusa [sopa de remolacha] hasta la sopa francesa de coles. Ha gozado de la reputación de los hombres más importantes, y ahí están como prueba las chuletas al modo de Soubise o las morcillas al estilo de Richelieu. Se han establecido comparaciones entre los labios y el coral; los dientes y las perlas, o el aliento y el benjuí. Bocas hay que han probado pavos reales con sus propias plumas, becadas no vaciadas, y ya se asegura que, en un futuro próximo, degustaremos alondras asadas.
Por el contrario, ¿qué se ha inventado para el disfrute de la nariz? La esencia de rosas y el rapé.

¡Pues eso no está bien, mis queridos filántropos, mis queridos maestros y poetas, colegas del mundo de las letras!
Sin embargo, hay que ver con qué fidelidad dicho miembro...
-¡No es un miembro! -clamarán los sabios.
Perdón, señores, rectifico, tal apéndice, y continúo, ¿qué puede compararse con la fidelidad de dicho apéndice? Porque los ojos duermen, las bocas enmudecen y los oídos ensordecen. Pero la nariz siempre está ahí, al acecho.
[...]
No creo que sea justa la condena al olvido en que la ingratitud de los hombres ha sumido a la nariz hasta el día de hoy.
Quizá el origen de esta injusticia haya que buscarlo en la pequeñez de estos apéndices en el mundo occidental. Pero no sólo hay que tener en cuenta las narices de los occidentales. También las hay orientales, y bien hermosas.
Si alguno de los habitantes de París, Viena o San Petersburgo alberga alguna duda sobre la pretendida superioridad de las narices occidentales, el vienés debería remontar el Danubio, el parisino montarse en un barco a vapor y el ruso subirse a un perecladdoï, y pronunciar las palabras mágicas: “¡A Georgia!”.

Oda a la nariz. La bola de nieve. Leyendas de la Estepa y el Caucaso. Alejandro Dumas.
Aqui la Oda Completa

I em trobava jo, a l'aeroport de Tbilisi contemplant napies Georgianes.

El dia havia estat llarg. M'havia alsat abans de les 8 del mati per fer una darrera rentadora, per tal que la Sarah, una noia francesa a qui he rellogat el pis, es trobes els llensols nets. Despres havia actualitzat el blog, i m'havia acomiadat de la familia abans no anar cap a l'aeroport.

Vaig facturar sense problemes la bici. No sense que abans algu preguntes a mon pare que hi duia dins la caixa gegant que feia cua al mostrador de facturacio, i d'haver de sentir a la noia del taulell deixar anar un eso no se puede facturar abans no s'adones que ja havia tramitat la bicicleta a la web de la companyia aerea.

Volava via Riga, i l'avantatge de fer escala en un aeroport petit es que en cinc minuts ja havia passat el control de passaports per deixar la zona Shengen i em trobava envoltat de russes pijes cami de St Petesburg i centroasiatics, vol a Tashkent, i caucassics, Baku i despres Tbilisi. Poques hores despres, aterrava a Georgia.

Alla, ja m'esperava el David, el taxista que m'havia de dur a la guesthouse de la Irina. Primer s'intentava comunicar amb mi per senyes, pero se n'adona que ya ponimayu po-ruskii chut-chut i comencem a comentar la jugada. Em diu que en vint minuts arriba un vol de Tel-Aviv on ha de recollir tambe gent, i que si ens esperem, el trajecte em sortira mes barat. Em diu que em cobrara 25 GEL en lloc dels 30GEL pactats amb la Irina. Intento rebeixar-ho a 20 GEL pero diu que no pot ser, que te el cotxe massa estona al parking. Es tard i estic cansat. Acepto pulpo.

Mentre esperem el vol fem petar la xerrada. Alucina quan li comento que vull pujar fins Svanetia amb la bici, em pregunta quantes marxes te, etc. Finalment arriba el vol d'Israel. Ja era hora, perque comensava a estar una mica cansat.

Vaig contemplant les napies georgianes, algunes mes botorudes, altres mes esveltes com a triangles perfectes, pero totes elles prominents quan de cop me n'adonao, que si un altre poble es famos en questio de nassos, aquest es el poble jueu. I al descarregar l'avio de Tel-Aviv ho contrasto in-situ, les napies israelis no desentonen gens al voltant de les georgianes !

Recollim a la parella israeliana, i fem cap a Tbilisi. Son cap dos quarts de tres de la matinada quan arribo a casa de l'Irina.
- L'amic del Ricard? em pregunta.
- Si.
- Catala o espanyol?
- Catala.
- Tinc la bandera catalana. I m'ensenya la senyera entre totes les banderes que la gent li ha anat duent. La senyera, es cosa del tovarich Ricard, em sembla.

M'comiado i me'n vaig a dormir. Ha estat un dia llarg. Toca descansar.

Cap a Geòrgia

2011-07-11T00:06:00.000-07:00

Ha arribat el moment. La bici ja està encaixada al cotxe del pare des d'ahir. La casa endreçada i jo apunt per marxar.

Apunt? Bé, no ho sé. El meu estòmac em demana que avui no em mogui massa.
Pels que m'acostuemeu a seguir cada any, ja sabeu que soc especialista en xungasos, no hi ha any que no pesqui algo voltant per aquests mons de Déu. El que no m'havia passat mai, però, era ja sortir enxungasat de casa. Amb diarrea desde dissabte a la nit, al tornar d'un sopar. Toma ya ! Intueixo que és una grip d'estòmac pescada després d'un banyet vespertí el divendres a la platja d'Ocata. Quedar-se amb el banyador xop veient els curtmetratges de fascurt potser no fos la millor idea. Avui, a l'avió, espeo que em toqui passadís :-)

Apunt? Bé, no ho sé. M'hauria agradat fer-li una netejadeta a aquest blog, canviar-li el look, afegir-hi alguns widgets, etc, però el temps se m'ha tirat a sobre.

Apunt? Bé, no ho sé. No hi ha resposta des d'Abkhasia sobre si em concediran el visat.

Apunt? no ho sé. Només tinc ben definida les dues primeres setmanes de ruta, més o menys, després, ja veurem. Aquest any deixo el viatge bastant obert a l'improvització,

Apunt, casi? La rentadora ja està centrifugant la darrera bugada abans no marxar.

Apunt? Si, apunt ! Amb ganes de veure com la caixa de la bici és engolida cap a la zona obscura de la cinta transportadora, i començo a creuar els dits perquè tot m'arribi sencer a Tblisi.

Apunt? Si. Darrers correus, i cap a l'aeroport. Proper post, des de terres caucàsiques.

Els viatges mai s'acaben del tot, oi?

2010-10-12T14:57:00.000-07:00

Encara no he tingut temps d'acabar d'escriure les entrades dels darrers dies de viatge que ja estic enfrescat en un nou projecte, bé, més aviat la meva darrera obsessió (tinc viatges i obsession, jo), i de mentre, Bulgària, en lloc d'anar-se diluïnt en el record, es fa present en correus i comentaris dels amics deixats allà. Tinc la sensació d'estar-m'hi lligant sentimentalment com en el seu dia em va passar amb Armènia.

Primer va ser el correu i article del Drago, avui el correu de la Eli. Com vaig explicar en el seu dia, estant a Sofia la Elli se'm va tornar mig boja al rebre una trucada. Un music d'un conegut grup espanyol esta en un projecte de fer workshops musicals arreu del mon i n'ha escollit un a Bulgaria, vaig explicar en el blog aleshores. Us transcric un trosset de l'email que m'ha enviat l'Eli avui:

the last Saturday we had the concert with Max Moya from Ojos de Brujo & the Bulgarian musicians - it was a great success - the club was overcrowded, people enjoyed it very much.

Es pot oblidar un país on les coneixences que has fet t'escriuen articles o t'envien correus per explicar com va acabar un projecte que iniciaven amb tota la il·lusió del món quan jo era allà? Jo crec que no.

Quan més pasa el temps més valoro aquest primer viatge a Bulgària.

(Ah, espero entregar-vos una altra entrada de blog durant aquesta setmana)

Kilometrada V

2010-10-12T07:50:00.000-07:00

25/08: Byal Izbor - Smolyan - Shiroka luka: 81.7km, +1476m
26/08: Shiroka Luka - Teshel - Tigrad - Yagodina - Teshel: 60,08km, +665m
27/08: Teshel - Dospat- Sarnitza - Kovachevitsa: 91,44km, +1518m
28/08: Kovachevitsa - Goste Delchev - Delchevo: 31,5km +605m

Perperikon i Tatul

2010-10-03T13:56:00.000-07:00

Buff !!!! Escrivint entrades endarrerides del blog... Quan un entra en la voràgine de la rutina diària costa enllestir els deures de viatge..
.
Doncs res, retrocedim al dia 23 d’Agost, fa més d’un mes. Toca Perperikon. No sé que em trobaré quan hi arribi, però vària gent m’ha recomanant que hi vagi. Incomprensiblement se’m va escapar en el planning original del viatge: Planificar qualsevol viatge implica renúncies, però no era el cas de Perperikon i Tatul, i de ser-ho no ho recordo, senzillament no els vaig incloure al viatge. Avui, visitaria el Perperikon, i si hi havia temps, també Tatul.

Així que ho empaqueto tot, o això crec (oblidaré la tovallola a casa en Rado), deixo les alforges amagades al seu jardí per si quan torno no hi és, i enfilo cap a Perperek després d’una parada tècnica per esmorzar. Uns 25 km després, alguns més del que indiquen les guies o s’intueix al mapa, arribo al pàrquing . He sortit d’hora de Kardzhali i arribo al pàrquing que els venedors de records encara estan muntant les seves paradetes. Sorpresos, comença l’interrogatori de rigor del d’on ets i on vas, així com les afirmacions solemnes de que Stoikov ha estat un dels millors jugadors que han passat pel Barça. Em mostren on lligar la bici, i em diuen que no em preocupi, que estant ells per allà no li passarà res. Abans de dirigir-me cap al sender que condueix a Perperikon, però em compro un mapa del lloc arqueològic així com una guia escrita per dos dels principals arqueòlegs que han excavat al lloc: Nikolai Dimitrov Ovcharov i Daniela Georgieva Kodzjamanova, i qui em ven la guia em comenta que en aquest moments es troben a dalt, que si hi vaig em firmaran un autògraf de la guia. Sorprès, enfilo cap a l’entrada tot preguntant-me si la parella d’arqueòlegs són uns Eudals Carbonells a la búlgara, la cara mediàtica i popular de la història i l’arqueologia. En tot cas, sempre estarà millor que s’idolatri a un arqueòleg que a un milionari que segueix una pilota, no?

Amb la guia a la mà, començo a fer-me una idea del que em trobaré i enfilo sender amunt cap al que es podria considerar-se l’entrada al recinte. Totes les restes es troben en un turó, però n’hi ha molt vàries, diferents i diverses èpoques. L’entrada es fa pel que en el mapa està definit com a passatge d’entrada... Una pujada empedrada protegida per uns immensos rocs . Un cop dalt, el Palau. Tot i du el mapa a la mà, costa una mica ubicar-me, però un cop ubicat començo a reconèixer estances i detalls: Que si les tombes, que si la sala reial, l’altar, la trona excavada a la roca, però se m’escapa la deessa Umay.... La veritat és que impressiona. Tant per les dimensions del lloc com per totes les restes arqueològiques.

Però n’hi ha més, m’enfilo fins dalt del turó fent tota una volta per una zona on s’hi està excavant. Arribo a dalt, i més restes: La torre, acròpolis, la basílica, una cisterna de dimensions descomunals (a quanta gent va proveir d’aigua)? M’hi passejo i tirant direcció est arribo a un bosquet on hi ha tota una colla de gent descansant. Entre ells, els dos arqueòlegs. M’hi atanso, i un encarregat, al veure’m amb la guia del Perperikon a la mà, me la recull, li dóna a Ovcharov i aquest me la signa. I jo que resto allà mig al•lucinat per la situació. Aprofito l’avinentesa per intentar formular-li una pregunta. Sembla que m’escolta amb atenció fins que dic algo que dic l’incomoda, diu quelcom a l’encarregat i aleshores aquest se m’acosta i suaument però amb la seva ma ferma a la meva espatlla m’allunya del lloc. No entenc res. Ho deixaré comentat en el facebook, i dos missatges d’en Gregorio Luri hi afegiran intriga: un dogmáticos, per una banda, sobre les dubtes, crec, de la traiciciat –perdoneu la paraulota – de les restes arqueològiques , i sobretot un de Ovcharov te cuento a la vuelta, em deixen intrigat. La conversa encara resta pendent.

Bé, passat el moment surrealista, continuo una estoneta més passejant-me per Perperikon abans no tornar a posar rumb a Kardjali. Hi arribaré a les tres de la tarda tocades. Faig un truc al Rado per saber si volta per allà i passo per casa seva a recollir les alforges després haver dinat en un restaurant turc. Una horeta i poc després soc a Mochilgrad. Pel camí, saludo a una parella d’autoestopistes. Són bulgars, però la noia estudia a Madrid, i fem petar la xerrada una estoneta. Aprofito la tarda per descansar i actualitzar el blog, l’endemà visitaré Tatul.

I així és com el dia següent visito Tatul. Abans però hauré anunciat a mig Masnou a través del Facebook que la balconada de l’ajuntament s’ha desprès i ha caigut sobre el passeig. Entre que m’alço d’hora i la diferència horària soc el primer en assabentar-me de la notícia tot i ser lluny de casa.

Arribo a Tatul després d’una quinzena de quilòmetres. L’objectiu és visitar-ne el santuari solar, amb el seu altar, sembla que de culte òrfic. Hi ha qui considera el lloc la tomba d’Orfeu. És un turonet petitó. Res similar a la magnitud de Perperek visitat el dia abans. Hi arribo i m’hi estic sol. M’enfilo dalt el turó tot travessant les restes de la fortificació que hi ha. Estan mig reconstruïdes, però potser perquè anava avisat no trobo la reconstrucció tant desastrosa com les de Veliko Preslav o Pliska. Mitja hora després torno cap a Mochilgrad on després de modificar una errada en una entrada del blog i dinar, agafo la bici i poso camí a Ardino.
Opto per seguir una ruta diferent a la d’anada. He escollit una carretereta secundària d’aquelles que quan les veus al mapa t’ensumes que te bona pinta. I així és. Surto en direcció Djebel oi tot seguit enfilo cap a Mishevslo. Les vistes no tenen preu. Quan un s’atança al poble el veu dalt del turó amb el seu prominent minaret en primer terme. Hi arribo que el muetzí està cridant a l’oració, però els turcs del bar on paro, al costat de la mesquita, els hi atrau més el turista ciclista que no pas els seus deures religiosos.

Després d’una Coca Cola continuo amunt, direcció al port d’Ardino, on hi hauria d’arribar a través d’una carretera secundària. El paisatge de les Rodopes es fa impressionant. Vaig flanquejant les muntanyes amb unes fabuloses vistes sobre altres vall i muntanyes no massa agrestes però cobertes per frondosos boscos com els pels que de tant en tant s’endinsa la pista, ara ja no està asfaltada, per on pedalo.

Arribo a dalt del port d’Ardino com tenia previst i començo a baixar per l’altra banda. Creuo el poble sense localitzar l’hotel on tenia en ment dormir. M’he equivocat. No hi ha hotel, m’he confós de poble. Segueixo pedalant i arribo al trencall de Byal Izvor on dos dies abans havia parat a dinar. Pregunto si hi ha algun hotel a prop i em volen enviar a més de 10km de distància, que no veuen que és gairebé fosc?. Per sort, un dels clients del bar treballa a València, i ens posem a parlar en castellà. Costa fer-els-hi entendre que no necessito res glamurós. A Byal Izvor hi ha d’haver algun hotelet, per cuchitril que sigui. I sí, al final reconeixen que n’hi ha un. Si no me l’han ofert de primeres al veure’m guiri, cal que em calci. Faig cap al poble i un quilòmetre i pico més tard ja hi soc. L’hotelet és senzill, sense dutxes a l’habitació i amb mobiliari atrotinat, però està net.
Allà amb trobo amb un altre valencià que em fa de traductor tant mentre negocio l’habitació com sopant. Ha de tornar a València en dues setmanes. Treballa a la construcció i te feina. És un afortunat. M’acomiado d’ell havent sopat i me’n vaig a dormir. Demà vull arribar a Devien, per acabar el dia amb un banyet d’aigües termals.

шави, един българин от барселона (Xavi, un búlgar de Barcelona)

2010-09-18T08:51:00.000-07:00

Avui, he rebut un correu del Drago, de qui ja en vaig parlar el seu dia.

The article about you was published yesterday at the newspaper I work with. I am sending you a PDF version of it. The article took a whole page and was very interesting to the editors. Translated version you will find in my blog. www.dragobg.blogspot.com.

Versió original en búlgar de l'article del Drago.

Tot i que hi ha algunes errades: sembla que parli rus, francès i italià a la perfecció; i el pic de 5000m que he pujat és l'Ararat a Anatòlia, per exemple; m'ha fet il·lusió.

Драго, благодаря !

Camí del Perperikon

2010-09-09T15:39:00.000-07:00

Ja des de casa, i amb un teclat on puc posar accents decentment, reprenc el blog del viatge d’aquest estiu. Estigueu tranquils que us acabaré de comentar totes les anècdotes de les darreres setmanes de viatge.

Vaig deixar Plovdiv el 21 d’agost. S’hi estava molt bé, però després de dos dies de descans tocava arrencar de nou. I arrencava amb canvi de plans. Havia decidit deixar Belogradchick i Vidin per un altre viatge i per contra desviar-me cap a l’est per visitar el Perperikon i Tatul.

El dia es presentava llarg i duret. Calia penetrar al massís de les Ròdopes des de la plana Tràcia on es troba Plovdid. L’objectiu era arribar a Momchilovsci des d’on el dia següent anar fins a Kardzhali per visitar el Perperikon. Però a l’alberg on em vaig estar la darrera nit l’ambient era molt maco i la nit abans vam estar fent petar la xerrada fins les tantes. Conseqüència: impossible matinar. Així doncs, deixo Plovdiv que són dos quarts d’onze tocats i una hora i pico més tard em trobo a la primera parada planificada de l’etapa. La fortalesa d’Assen II a les afores d’Asenovgrad. Com a tota fortificació que s’apreciï s’hi arriba després d’un parell de quilometres ben empinadets per cremar els kebatches i les kartofis bez sirene de la nit anterior. Deixo la bici al parking de la fortalessa i m’hi aproximo pel corriol – grimpadeta que hi du tot procurant no patinar: les cales metàliques de la bici a vegades juguen males passades. De la fortificació en si en queda poca cosa, l’únic element ben conservat és la impressionat església. La venedora de souvenirs que hi ha dins te ganes de practicar l’anglès i em comença a explicar la història de la fortificació. La fortificació rep el nom d’Assen, perquè va ser sota el mandat del tsar Assen II durant el segon regne búlgar quan es va reconstruir i engrandir, una inscripció en commemora els fets. Tanmateix, com en tants altres indrets a Bulgària, els tracis i els romans hi van passar en anterioritat, o si més no, això és el que m’explica la dona. Però tot i la fresqueta que fa dins l’esglèsia i la simpàtica companyia de la venedora, toca seguir fent camí, així que m’acomiado d’ella, torno a la bici i en pocs minuts he baixat el que tant he suat per pujar. Torno a ser a la carretera principal, al costat del riu Assenitsa i em dirigeixo cap al segon objectiu de la jornada, el monestir de Bachkovo.

L’arribada al monestir resulta una mica accidentada ja que vaig pel terra al creuar-se’m sense mirar un home pel carrer empedrat que du a l’entrada del monestir. No aconsegueixo descalar-me a temps el peu i la caiguda tonta és inevitable. Arribo al monestir que fa poc que s’hi ha celebrat un bateig i en visito el seu antic refectori per contemplar-ne els frescos tot menjant-me un tros de pa de pessic al que m’ha convidat un dels monjos. Visitat el refectori visito altres racons del monestir abans no entrar-ne a l’església principal tot evitant la cua de devots peregrins que esperen per fer un petó a una popular icona de la verge Maria. Havent visitat el monestir, em passejo pels voltants abans no cerco un lloc per dinar. El localitzo. Te bona pinta. Restaurant amb tauletes a l’aire lliure amb una cascadeta i rierol al fons, però no hi podré dinar. L’encarregat s’entossudeix a que deixi la bici a fora del recinte, i no hi ha cap taula des de la qual hi pugui mantenir contacte visual. Bé, es perden un client. Torno a la carretera principal i just creuar-la hi ha un altre restaurant amb terrasseta sobre el riu Assenitsa. No em posen cap pega amb la bici, així que m’hi quedo per degustar una truiteta de riu a la brasa abans no continuar pedalant.

Amb la tripa plena encaro cap a les Ròdopes, però aviat veig que no podré arribar a Momchilovsci, així que a l’arribar al trencall de Laki canvio de plans i en lloc de dirigir-me cap a Laki segueixo recte pel congost direcció Chepelare. Està quinze quilòmetres més proper i tenint en compte que hi ha pujada més val ser conservadors. Encertaré. Seran gairebé les 20:00 que arribaré a Chepelare amb algo més de 1200m de desnivell acumulat.

L’endemà també serà un dia llarg. M’he quedat, evidentment, més lluny del previst, així que la quilometrada serà més llarga. Sortiran en total 114 quilòmetres amb més de 1700m de desnivell acumulats en el camí que m’ha de du a a Kardzhali, a l’est de les Ròdopes. Només sortir de Chepelare caldrà enfilar el port de Rozen i després seguir pujant cap a un segon port a més de 1600m d’alçada. L’agraït paisatge de pastures alpines i boscos de coníferes compensa l’esforç. L’etapa continuarà transitant per diversos poblets abans no anar a buscar la carretera que ve d’Smolyan uns 10km abans d’Ardino. D’allà ja per carretera principal arribaré a Karjali. Seran les 19:00 aproximadament quan hi arribi. I en Rado, el meu hoste, ja m’estarà esperant. Quan estic entrant a la ciutat em truca:

- Al final vens? Si vens t’espero per sopar...

-Soc a uns 10km , ja.

- Ok, t’espero.

Poc després ens trobem. Apareix somrient amb la seva bici. Apart de Couchsurfer també és WarmShower, una xarxa d’acollida similar però específicament orientada a cicloturistes.

Havent-me dutxat, sortim a sopar i ens expliquem la vida: els seus projectes com a informàtic o el seu amic, ara de viatge, que es va recórrer Bulgària corrent cada dia 50km. I tot, mentre compartim una Shopska, un platet de tsa-tsa i uns cors de pollastre amb verduretes que estan deliciosos. Tornem cap a casa i començo a somiar amb l’endemà. El dia que visitaré el Perperikon.

Kilometrada IV

2010-08-31T10:43:00.000-07:00

Plovdiv - Fortalesa d'Assen - Monestir Bachkovo - Chepelare: 82,74km, +1208m
Chepelare - Kardjali: 114km +1772m
Kardjali - Perperikon - Kardjali - Momchilgrad: 57,81km. +709m
Momchilgrad - Tatul - Momchilgrad - Byal Izbor: 88,38km +1469m

Afotikis III

2010-08-31T10:32:00.000-07:00

Teatre roma de Plovdiv

Vista interior de la mesquita de Plovdiv

Vista de tumuls a la vall dels reis tracis.

Tumul d'Svetitsata on Kitov va trobar la mascara d'or.

Kashkar partit a Burgass.

Nessebar

Sopant a casa la Militsa, a Varna.

Casa de Argir Kuyumdzhiouglou. Plovdiv

Plovdiv

2010-08-31T01:44:00.000-07:00

Vaig arribar a Plovdiv el 18 d'agost al vespre. Una trucadeta i en cinc minuts en Varujan em venia a recollir. Sabia que a Bulgaria hi havia una comunitat armenia de certa embergadura i era objectiu confes del viatge poder coneixer algun bulgar-armeni.
Encuriosit, el Varujan em va preguntar perque volia coneixer algun armeni. Li vaig explicar que havia estat dos cops a Armenia i tenia certa predileccio per aquell pais. La sorpresa va ser la seva resposta, que en cap moment me l'esperava. Be, no soc el tipic armeni, soc pobre i no massa llest. Touch. Tota la pressio de la comunitat armenia, tancada com es, sobre d'ell? No ho se. Dos dies despres descobrire l'esglesia armenia i la seva escola despres d'haver visitat una de les cases museus d'estil renaixament nacional que hi ha a Plovdid. Precissament, la casa d'un armeni, Hildian, aquest si, comerciant ric. M'estic una estona fent el tonto pel pati de l'escola i davant l'esglesia, sento veus per dalt pero trobo massa agressiu pujar-hi. Baixara algu? si. Un poster amb fotos d'armenia: Hagpat, Sanahin i Tatev m'es l'excusa perfecte. Hi ha un monestir que no identifico. Perdona, quin monestir es aquest? Ja no me'n recordo del nom. De fet era l'excusa. L'home que parla un angles perfecte es sorpren que hagi pujar l'Ararat, till the top. Em comenta que a Plovdiv hi viuen uns 6000 armenis i que l'escola segueix el programa que seguiria qualsevol altre escola amb l'unica diferencia que a mes s'hi ensenya armeni. En Varujan va estudiar alla? No ho se. Com tantes d'altres, la seva familia va arribar a Plovdid fugint de les matances turques durant la primera guerra mundial. El seu besavi, m'explica, era mossen en una de les esglesies armenies d'Istambul.

Pero tornant a la realitat, al Varujan la crisis l'ha tocat fort i du sis mesos a l'atur. Es enginyer de ferrocarrils, per tant no deu ser tant tonto com em va dir en el primer moment, pero esta passant un mal moment. La seva mirada melancolica em recorda a la de tants altres armenis de diaspora pero crec que aquest cop es mes consequencia de la realitat mes inmediata. L'intento animar en un sopar on m'explica, entre altres coses, les seves penes. Pero no tot li va malament, m'estic dos dies a casa seva pero el tercer me n'he d'anar, ell ha de baixar a Sofia a veure una amiga :-)

En tot cas, ell esta ocupat i aixo a mi ja em va be per tenir el dia per voltar la ciutat.

Plovdiv ha estat habitada des de l'antiguitat, assentaments tracis primers, despres Filip II de Macedonia, els romans posteriorment.... respira historia per totes bandes. Historia deixada de la ma de deu en alguns casos, com a Nemet Tepe el turonet on hi havia hagut l'assentament traci i posterioment macedoni. Si, queden murs de les fortificacions, les restes d'algunes estancies... i tot grafitat i amb racons plens de botelles i llaunes buides dels joves que pugen el vespre a divertir-se. Tambe esta grafitat el poc que queda del forum roma o el tram al descobert d'una de les cantonades de l'estadi. Que hi farem. Altres parts, pero si que estan ben conservades. Com l'impresisonant teatre roma amb cabuda per 6000 espectadors o el fantastic mosaic, que ara si m'ensenya un guia, dins d'una galeria d'art en un pas subterrani.

Paso el primer dia visitant la ciutat per fora apart de visitar les restes romanes. La part antiga, amb tots els seus carrerons empedrats i les cases d'estil nacional pintades de diferents colors son una delicia. I una pregunta que em ve a la ment. El archicomentat renaixament nacional del qual tant se n'orgulleixen els bulgars hauria estat posible a Bulgaria sense les posibilitats economiques que li proporcionava l'imperi otoma? Amb qui comercialitzava tota la elit economica bulgara del s XIX? Nomes son preguntes... no en se la resposta. Haure d'investigar. El segon dia, el dedico a visitar varies cases museu, entre elles la de l'armeni comentada anteriorment i fent feines mes banals: posant a punt la bici per baixar a les muntanyes, fer bugada... i es per aixo que em moc a un alberg per tenir mes llibertat de moviments, tot i que el Varujan tampoc m'hauria pogut acollir la 3a nit al baixar a Sofia.

A l'alberg faig bugada i deixo les samarretes esteses, entre elles la de l'expedicio del C.E Mollet al pic Lenin el 2005. Se m'acosta un noi i em pregunta? La samarreta es teva? L'has pujat? Amb vint-i-dos anyets el Matt ja ha estat enganxat a la febre centro-asiatica com l'opi que per alla hi circula. Sortim a sopar junts i m'explica les seves anecdotes a Peshawar a la casa d'un senyor de la guerra entre armes sas de haixis i opi... casi na. Paso la tercera nit a l'alberg fent-la petar fins les tantes. L'endema no logro matinar. Pero cal seguir pedalar, baixar cap a les Rodopes per visitar primer la fortificacio d'Assen i el monestir de Bachkovo abans no dirigir-ma a Kardjali des de Chepelare per visitar el Perperikon.

Ja us ho explicare. se que vaig amb retras.

Gastronomia II

2010-08-31T00:49:00.000-07:00

Ja fa dies dels darrers post. M'ha estat dificil trobar on conectar-me fins ara.... Pero be, aqui soc de nou. I fa molt temps ja que vaig donar les meves impressions de la gastronomia bulgara. Toca les segones impressions i suposo que definitives. Queden pocs dies per acabar el viatge i crec que ho he provat practicament tot.... I he perdut la compta de les amanides shopskas i Ovcharskas que m'he menjat.

El que si he jubilat es el Tarator la sopa freda de yougurt i cogombre.

Begudes
Perque l'he jubilat el Tarator? us preguntareu. Perque he descobert que l'ayrian bulgar no es com el centrosiatic. Tantsols es yogurt diluit amb aigua. Aixi que aquesta es una de les noves begudes favorites i que ha jubilat el tarator en la majoria de sopars en que volia algo fresquet i liquid per hidratar-me. Tambe he perdut la compta dels studen chai que m'he pres, que no son tes d'estudiant sino tes freds. Vaja, Nestea. Pero cert, aixo no es res bulgar.
El que si he tastat, es el boza, la beguda complement classic de la banitza, l'esmorzar per antonomasia bulgar del que ja us vaig parlar. Es tracta d'una beguda a base de blat lleugerament fermentat... i no, el gust esdiferent al de la cervesa i gairebe no du alcohol.
I parlant d'alcohol, evidenment no m'he escapat d'alguns brindis de rakia, i ara que estic pel sud, tambe he tasta algun vinet de Melnik.

Amanides
Pero no nomes de begudes viu l'home aixi que cal menjar. I les amanides encara no les he tastat totes. Sense anar mes lluny a Chepelare vaig tastat la stara rodopski salata,o el que es el mateix, l'antiga amanida de les muntanyes Rodopes a base de fesols, formatge kashkaval (groc, a diferencia del sirene, el blanc similar a la feta), ceba, pernil, tomaquet i pebrot escalivat.

Pero tot i que les amanides son contundents a vegades no n'hi ha prou i s'ha d'atacar la carn !!!

Carns
Ja he perdut la compte de les diverses maneres en que es pot menjar la carn de porc i de pollastre, pero aqui va alguns plats:
Shaslik po ovcharski. El shaslik a l'estil del pastor. Cal remarcar aixo de l'estil del pastor, perque sembla ser que els pastors balcanics son unes bones besties en comparacio amb la gent centro-asiatica. Res d'una brotxeta de carn... i ca !!!! Un espadot que amb un shaslik en tens suficient !!!!!
Kavarma. Tacos de carn, pot ser de porc o pollastre, tot cuinat en una olleta de terrisa amb formatge i verduretes estofades. O una variant, d'aquest kavarma on es servit com a farcit d'una especie de truita que l'envolta. Delicios !!!!

Altres
I continuant amb els menjar d'ous. Un de rapidet i que no et rebenta es el mish-mash, una especie d'ous remenats amb tomaquet i pebrots. I un altre plat, que aquest si que tomba es el patatnik, una especie de pastis d'ou i patata; un bon taco i quedes servit !!!! I un plat delicios tot i que no ho dirieu... cors de pollastre amb verduretes amb la seva salseta. Creieu-me, bonissim.

Sopes
Aprofitant que a les muntanyes fa mes fresqueta, tambe he atcat alguna sopa. La de tripa no, que mai ha estat el meu fort. Pero la de les mega-mongetes rodopianes o la de mongetes normals, la primera tota d'ella en una especie de pure i la segona amb caldo clar, entren d'allo mes be.

Pero be, que seria un bon menjar sense postres?

Postres
Pocs, pero de bona qualitat. Primer de tot: Gran monument al yogurt bulgar. No estic fent la dieta del iougurt pero gairebe !!! Sol, amb mel o mermelada. Pero bon iogurt d'ovella que gairebe es pot tallar.
Baklava. Cuidado amb les racions. Un dia vaig acabar el sopar amb gana i despres casi no m'acabo els postres. La combinacio de pasta de full, sucre, mel i nou picada es una bomba. Deliciosa, pero bomba.
I si el que es vol es xocolata, nema problema, sempre queden les crepes bulgares que poden estar farcides de nocilla :-).

I si, si em miro al mirall, i tot les tundres quilometriques que m'estic fotent, tinc la sensacio de no estar-me aprimant com altres anys (tot i que m'he aprimat, eh?)... Sera que menjo massa be?

Kilometrada III

2010-08-24T00:09:00.000-07:00

Aqui va la tercera tanda de quilometres:

14/08: Burgas - Yambol - Kabile - Sliven: 147km, +830m
15/08: Sliven - Kazanlak: 91km. +423m
16/08: Kazanlaz - Tumuls varis - Kazanlak - Stara Zagora : 65'65 km +415m
18/08: Stara Zagora - Plovdiv: 102'94km. +332m

Traciajant altre cop

2010-08-24T00:00:00.000-07:00

Deixada Burgas tocava tornar cap a l'interior. La seguent parada grossa seria Plovdiv pero abans tot un reguitzell de paradetes que s'intuien d'allo mes interesants: Kabile, Sliven, Kazanlak....

El primer dia, pero, es presentava llarg. Fins a Sliven, sobre el mapa, surten al voltant de 120 km, la qual cosa vol dir que potser en seran mes. Comenso a fer via i de seguida que deixo Burgas el trafic es tranquilitza. Despres de dos dies infernals per la costa puc tornar a pedalejar relaxat, tot i que no es tracta de carreteres solitaries. Vaig fent via amb algunes paradetes per picar i beure algo i son les quatre tocades que arribo a Yambol. Detecto el trencall de Kabile i hi faig cap. Hi arribo al cap d'una horeta despres d'alguns dubtes al perdre els cartells que anuncien el lloc. Algunes preguntes i els vilatans m'indiquen el cami. Arribo a l'entrada del museu i camp arqueologic i l'encarregat del mateix, que esta fent petar la xerrada amb un conegut, es sorpren de veure'm arribar. Un home que passa de la seixantena, afalbe, de mirada sincera rera les ulleres, que es desviu comentant-me mig en rus. Vaig rapid. He arribat massa tard i encara he d'anar fins a Sliven. Em deixo la llibreta i el boli a la bici, no agafo apunts i a diferencia d'altres llocs arqueologic no trobo les fantastiques miniguies que t'expliquen el que hi ha. Resultat: Una setmana despres d'haver passat per alla els records comencen a ser confusos. Evidentment hi ha diverses restes tracies, romanes i fins hi tot un mosaic, i com a curiositat, un ullal de mamut.... Pero el que mes em sorpren son unes fotos d'uns santuaris amb discos solars...Pero d'on eren? i la epoca? Deixo el museu pero abans l'encarregat em regala un pin de Kabile com a record. Em sorpren el detall. Quants estrangers deuen passar per alla? I en bici, hi ha parat algu abans? I un cop fora del museu em dedico a passejar-me per les runes romanes abans no comenso a enfilar cap al turonet on dalt de tot hi ha les restes de la ciutat tracia, pero mentres m'hi enfilo me n'adono que ja son quarts de set tocades i tinc uns 20km fins a Sliven. Maleint-me, giro cua. Haure fet ben fet. Entrare a Sliven que ja fosqueja.

L'endema, un cop ben esmorzat, vaig a visitar el museu arqueologic abans no arrencar cap a Kazanlak. Algunes de les peces son forsa interesants. Una mascara d'or, una corona tambe d'or emulant una corona de fulles, de llorer potser? i varis rhytons. Algunes de les peces exposades son d'excavacions recents, 2009.

Visitat el museu faig cap a Kazanlak. Quan m'hi aproximo em desvio cap a Maglizh en l'esperansa de poder visitar un tumul traci que hi ha prop del poble. Pero els mateixos del llogaret em diuen que si vull veure tombes tracies que vagi a Kazanlak. Una mica desconcertat continuo cap a Kazanlak i poca estona despres em trobo a la plasa central tot esperant que en Peter, el company de la Silvyia, la couchsurfer que he contactat em pasi a recollir. Segueixo al cotxe del Peter fins al bloc de pisos on viuen i a baix ens espera la Silvyia amb el Teo, el seu fill. Deixen el nano amb l'avi i pugem. El Peter s'acomiada de mi per una estona i jo em dutxo i consulto internet metre la Silvyia tragina per casa. Una estona despres torna el Peter qui acaba de preparar el sopar. Avui es el seu aniversari !!!! Sopem junt amb una parella francesa de CS que s'estan a un altre pis que tenen (s'hi mudaran al setembre). El Peter es un autentic bromista i ens fem un fart de riure amb les seves bromes.

L'endema m'acomiado del Peter que s'en va a treballar tot regalant-li una postal del Camp Nou. Es un autentic forofo del futbol i li fa una il.lusio tremenda. Deixo les alforges mig preparades i me'n vaig a visitar el museu. Impressionant. Entre les peces, una replica, de la mascara que Kitov va trobar al tumul de Svetitsata. 673 gr d'or, casi na. Nomes es una replica, pero impressiona. Apreciaria la diferencia si veies la original? Pero no es l'unica pesa que impressiona. No impresiona menys el cap de bronze de Seutes III enterrat ritualment davant de la seva tomba.
Visitat el museu, agafo la bicicleta i faig cap a la tomba tracia de Kazanlak. Visito la seva replica. L'original costa 20lv, 10e, pero l'eleccio no es tant economica com practica. Llegeixo a la guia que la reproduccio es molt fidedigna i que la original havia estat un temps tancada per garantir-ne la preservacio dels seus frescos. No sent jo cap expert per interpretar-los en profunditat en conformo en veure'n la replica. I mentre la visito llegeixo en una miniguia del mateix Kitov que gracies als frescos de la tomba es va poder saber que menjars i armament que es creien desconeguts als tracis no ho eren. Surto de la replica i per un moment se'm passa pel cap visitar l'original per veure si en se apreciar les diferencies. Al final no ho faig i poso rumb a altres tumuls que hi ha entre Kazanlak i Shipka. Pero la majoria els trobo tancats. Tinc la sort, pero, de trobar la tumba de Svetitsata on es va trobar la mascara d'or oberta. Es una tomba senzilla en comparacio a les que he visitat fins el moment. No hi ha ningu al lloc, nomes la tomba dins d'una caseta que la protegeix de les inclemencies i unes fotografies de l'excavacio i de Kitov amb la mascara. Continuo direccio Shipka pero la resta de tumuls estan tancats, excepte Golyamata Kosmatka, el temple que es converti en la tomba de Seutes III. Es impressionant. No te els frescos de la tomba de Kazanlak, ni les cariatides helenistiques de Sveshtari, pero les seves dimensions impossen. Sobretot el passadis incial de 13m que condueix a les tres cambres interiors. M'hi passejo una estona intentant identificar els diversos elements descrits en la guia i visitada la tomba i veient que es fa tard, poso rumb altre cop cap a Kazanlak per d'alla anar cap a Stara Zagora.

Arribare a Stara Zagora cap al vespre i patint per la Dobrina, qui ha de ser la meva hoste. Se que esta separada i te una filla petita i pateixo per no arribar massa tard quan toquin sopars, banys, etc. Quan hi arribo, pero, em comenta que la nena esta amb el pare. Dutxada rapida i a sopar. Ens passem el vespre xerrant... en castella. Es una apasionada d'aquesta llengua i es mor de ganes de trobar gent amb qui practicar-la i que li corretgeixi errors. Havent sopat em mostra la ciutat: El teatre roma, el museu, els antics banys... l'oficina de correus (a dins hi ha un mosaic roma impressionant que visitare el dia seguent),... I tornem a casa.

Paso mala nit, molt mala nit, amb un mal de panxa insuportable. A l'alsar-me a les 7:10 li comento que no em veig d'acord en agafar la bici. Em sento debil. Se'n va a treballar tot pactant que em tanca a casa i que s'hi passara a l'hora de dinar. Torna a les 12 que encara estic dormint. Encara estic tocat. Em comenta que no em puc quedar aquesta nit ja que espera gent, pero aixi no puc pedalar. Cap problema, me'n vaig a un hotel. Passo la tarda descansant i al internet cafe actualitzant el blog. L'endema al mati, ja refet, visito els dos museus de la ciutat: Un amb dos habitages neolitics, petito pero prou interessant tot i que trobo a faltar un dibuix amb la planta de les excavacions que t'ajudi a interpretar-les i despres faig cap al museu d'historia. A part de troballes tracies i romanes, aixi com una part dedicada a la renaixensa nacional el que mes em sorpren es la planta subterrania en que visites literalment part de la ciutat romana. Una casa i part d'un carrer roma tal i com van ser trobats. Al voltant, varis objectes procedents de les excavacions properes. Forsa interessant.

Visitat el museu, recullo els fardos i faig cap a Plovdiv. Hi arribare al vespre. En Varujan, un armeni, m'hi estara esperant.

Guirijant per la costa del Mar Negre.

2010-08-19T22:35:00.000-07:00

Va ser arribar a Varna i la Milly i els seus amics ja m'esperaven per anar a sopar.
Em pensava que em trobaria amb alguna coseta en plan petite comite pero no va ser aixi. La Militsa es una de les membre de la branca de Varna de l'AIESEC, una organitzacio estudiantil dedicada a l'organitzacio de practiques d'estudiants a l'estranger i em vaig trobar sopant amb la Milly, els altres dos couchsurfers que tenia a casa (una parella austriaco-alemana), dues xineses, varis rusos i ruses i uns quants bulgars locals. I jo alla al mig, amb 120km a les cames i luciendo maillot ciclista, i fent escapadetes de tant en tant a controlar la bici que n estava a la vista des d'on sopavem. No cal dir que varis d'ells/es em van sometre a un profund interrogatori mentre demanava el sopar: tarator, shopska i mussaka. I aixo gairebe sense consultar el menu. Un dels nois bulgars alucina de que conegui la gastronomia del pais. Passem el vespre xerrant i son mitja nit tocades que hem de fer cap a casa la Militsa. El problema, que viu a les afores de la ciutat. La Vasi , una bona amiga, em comenta que no em preocupi. Que em deixaran a l'inici d'un dels principals bulevards de la ciutat i que l'unic que he de fer es pedalar durant 4 o 5 quilometres pel mateix carrer. Em deixen a l'inici del carrer i ells se'n van a buscar el cotxe... Em conec aquestes situacions. Uns que agafen el cotxe, altres que no , i al final mitja hora fent petar la xerrada davant del cotxe. Com em passi de llarg la cas de la Milly l'haure beguda. Els hi dic que arrancare quan ells hagin tirat endevant amb el cotxe. Deu minuts mes tard em saluden des del cotxe. Ells ja han sortir. Ara nomes cal que jo no em perdi. El carrer esta ben iluminat i comenso a pedalar com un boig per arribar a casa la Milly. De cop una bifurcacio.. i dubtes. Tiro per la dreta. Segur que sera per aqui? No les tinc totes i mes quan el bulevard es torna carretera i semblo a fora de la ciutat. M'han dit que el bloc de pisos on viu la Militsa esta davant d'un supermercat Kaufland. tinc els meus dubtes i paro a una gasolinera a preguntar si vaig en la bona direccio pel Kaufland. Si, mes endevant, em diu el xaval tot flipant al veure'm amb la bici. Pocs metres despres torno a entrar al centre urba de la ciutat i davant una parada d'autobus tota una troupe: Milly, Sebastian i Sabrina (els CSers) i la Vassi i el Krassi (dos amics de la Milly). Comencen a fer crits i vots d'alegria al veure'm arribar. Jo, respiro tranquil.
L'endema al mati costa arrencar. El problema de CSing es que avegades no pots dur el ritme que t'agradaria perque t'has d'adaptar al teu hoste. I la Milly es una mica gandula. Cap a les 10:00 estem esmorzant i a dos quarts de dotze soc al centre de Varna. El primer objectiu anar al monestir d'Aladja i despres el museu arqueologic i passeig pel centre. Perdo mes d'una hora buscant un punt d'informacio turistica existent a les dues guies que duc (Bradt i Lonely Planet) pero inexistent sobre el terreny. No se com arribar al monestir i al final, guirijada total, agafo el bus turistic. Mes que turistic es de paradeta en resorts destrossa-platges i fa una volta de mil dimonis abans no arribar-hi. Hi arribo, em passejo entre les cel.les excavades en la roca, en visito el museu i torno cap a la ciutat. He perdut massa temps i a mes el dia es curt. S'ha d'estar a casa a les 17:00 per cuinar !!! que la parelleta ens vol ensenyar un plat tradicional alemany: Pilotes d'espinacs !!!! M'ho d'allo mes be amassant la pasta amb que es fan les boles (pa, llet, espinacs, formatge, ou...).. vaja, que em costa reprimir-me per no comensar una guerra de pilotetes. Tanmateix tinc un sentiment agredols. No he tingut temps de visitar tot el que m'agradaria. Havent sopat i quan la gent ja dorm, desplego el mapa amb l'intencio de restructurar una mica les seguents etapes. Tinc apuntat que les seguents son una fins a Nessebar, uns 100km, una altre fins a Burgas (uns 35km) i de Burgas a Sliven per Yambol uns 90, 100km. Si es aixi, puc enllasar les etapes de Nessebar amb la de Burgas i estar-me un dia mes a Varna. Bingo !!!!! pero, no, no podra ser. Me n'adono que el quilotratge Burgas - Sliven es incorrecte. Esta comptat per la carretera principal i jo vaig per una secundaria per parar a Kabile, prop de Yambol on hi ha unes runes tracies i romanes. Passant per alla ja surten al voltant de 120km. Queda descartat empalmar dues etapes. No podra ser. M'haure de perdre el museu arqueologic.

L'endema encara costa mes arrencar i no es fins les dotze tocades que deixo Varna. Vaig justet de temps per arribar a Nessebar, pero s'intentara. No duc ni vint quilometres pedalats que pateixo una punxada. La primera del viatge, pero en el pitjor dia. Paro a canviar la roda i la manxa no m'acaba d'inflar del tot be. Inflo prou la roda esperant fotre-li el xorro d'aire definitiu a la que trobi una benzinera Aquesta arriba poc despres. Quan el noi em pregunta a quantes atmosferes vull la roda se m'escapa un dos enlloc de dve; se'm queda mirant i diu: espanyol? Havia viscut prop de Madrid durant tres anys. M'agradaria escoltar-li mes histories pero avui toca anar per feina. Continuo pedalant per una carretera ultra-transitada i comenso a patir per si arribare a Nessebar com tenia previst. Tot i ser la carretera de la costa, te algunes pujadetes mes que considerables i abans de Nessebar hi ha un portet de muntanya, tindre temps de fer-lo? Quan arribo a l'alsada d'Ozpor, l'enessim poble de costa destrossat pel turisme comenso a dubtar-ho, pero m'arrisco i continuo tirant. Uns deu quilometres mes endevant comenso a dubtar de que l'hagi encertat. La carretera, tot i ser la principal e la costa, es torna estreta ... com em caigui la nit a sobre a mig del port, amb el transit de camions i autocars que hi ha aqui, sera gairebe un suicidi. Per sort, son al voltant de les 18:30 quan trobo un trencall: Irakli beach. Coneixent-los, segur que en aquesta platja hi haura algun lloc on estar-me. Deixo la carretera principal i agafo la que du a la platja. Hi arribo i no hi ha cap hotel pero si dos campaments de bungalows i un camping. Els bungalows estan plens i no duc tenda, pero el propietari d'un dels camps de bungalows es alhora el propietari del camping. I s'enrolla. Em deixa vivaquejar aprop dels bungalows i utilitzar les dutxes i lavabos del camping... de franc. Ja que hi soc, abans de passar per la dutxa faig un banyet vesperti al Mar Negre amb la platja practicament buida. Nomes es veu alguna gent acampada al final de la platja. Em dutxo, sopo en un xiringuito i a dormir sota les estrelles.

M'also l'endema i havent esmorzat poso direccio Nessebar. Pateixo. La carretera es estreta i els camions em pasen a dos pams de la bici com a maxim. Dos hores i poc despres arribo a Nessebar. L'he encertada de ple havent parat a Irakli. Hauria arribat practicament a les fosques. Em dirigeixo cap a la ciutat vella i .... quina decepcio!!! Sera patrimoni de l'humanitat per l'Unesco, i suposo que d'octubre a maig es deu poder gaudir dels seus carrerons i esglesies. Pero en plena temporada turistica les parades de souvenirs i gelats ocupen tota la ploblacio. No es pot gaudir de practiament res entre la gernacio que hi ha. Visito un parell d'esglesies i el seu museu i tiro milles cap a Burgas on hi arribo poques hores mes tard.

La ciutat esta en plena esfervesencia. Avui comensa el festival de musica Spirit of Burgas amb The Prodigy i Gorillaz com a caps de cartell. Paso del festival. Trobo allotjament en un hotelet forsa centric i tinc la sensacio de tenir molta sort. Es la darrera habitacio i darrera meu varis joves entren buscant habitacions. Sembla que tots els hotels de la ciutat deuen estar plens. Passo el vespre passejant pel centre peatonal i descobreixo l'esglesia armenia. Al davent d'ella un Katkhar en una sola base pero partit en dos a la part superior... l'eterna divisio de la diaspora armenia: els que es van quedar a l'armenia oriental i els supervivents foragitats de l'armenia occidental. Acabo el vespre en un internet cafe preparant articles. I un correu de'n Gregori Luri amb qui m'estic escrivint arran de la meva visita a Sveshtari. No te'n vagis de Varna sense veure les restes de la necròpoli calcolítica que hi ha al museu, em comenta. Ahhh, quina rabia. No es que m'hi hagues quedat un dia mes a Varna d'haver llegit el missatge abans, pero em reafirma en la gran errada de no haver prioritzat el museu sobre el monestir d'Aladja. Torno a l'hotel i me'n vaig a dormir. L'endema sera un dia llarg. Fins a Sliven passant per Kabile. Toca descansar.

Afotikis II

2010-08-19T13:05:00.000-07:00

Pobitite Kamani

Cavaller de Madara

La mare d'en Dragomir, el meu Couchsurfer a Isperih

Nicopolis-ad-Istrum

Cerimonia liturgica al monestir de Preobrazenski

Deixant Isperih enrera. Foto by Dragomir Bogimilov.

A l'entrada de la tomba reial d'Sveshtari. Llastima que a dins no si poguessin fer fotos. La foto me la va tirar en Dragomir Bogamilov, el meu Couchsurfer a Isperih

Kilometrada II

2010-08-17T09:40:00.000-07:00

Aqui teniu la segona tanda de kilometres. El GPS se'm va morir. Distancies preses amb el comptaquilometres (crec que dona un 5% de mes aprox) i altituds amb el Suunto.

06/08 Veliko Tarnovo - Ivanovo: 102 km. +919m
07/08 Ivanovo - monestir Ivanovo - Ivanovo - Isperih: 119'43km. +1409m
08/08 Isperih - Shumen. 83'1km. +725m
09/08 Shumen - Veliki Preslav - Shumen: 51'3km
10/08 Shumen - Madara - Pliska -Pobitite Kamani - Varna: 120km fins al centre 127km final d'etapa a casa la Militsa). +940m

Cap al mar negre

2010-08-17T09:31:00.000-07:00

Eren les dues tocades i tocava posar-se el mono de treball si volia arribar a Shumen amb llum de dia. Els 80km els faig d'una tirada, amb una sola paradeta per picar algo i beure una mica. Arbitrus, la ciutat romana prop de Ragraz haura de quedar per un altre viatge. Arribo a Shumen al voltant de les vuit. Sera el primer xut al pal del viatge, pero no el darrer. Localitzo un hotel, i m'hi planto. La relacio qualitat preu es prou bona: 20e per habitacio amb tele, aire acondicionat dutxa i fins hi tot un ordinador amb connexio a internet. Bien ! Dutxadeta rapida i a sopar. Es massa tard per visitar la ciutat. Aixo ho deixare per l'endema.

M'also relativament tard ja que anava cansat, deixo les alforges a recepcio per alliberar l'habitacio i surto a voltar. Em costa localitzar un dels punts mes importants de la ciutat. La mesquita de Tombul, una de les mes grans del balcans. Esta en obres. La visito i tambe la madrassa adjacent dins de mateix complex. En alguna de les antigues aules ara hi venen souvenirs, pero en una altra em sembla veure-hi gent: un grup de noies, totes cobertes amb mocador, estan estudiant. Al veure'm, ajusten la porta.
Continuo visitant el centre de la ciutat i descarto visitar el monument als 1300 d'historia de Bulgaria que es troba dalt de tot de la muntanya. Massa lluny i avui estic mandros.
Torno l'hotel, i agafo la bici, sense algorges, i faig cap a Veliki Preslav. La Gran Preslav. La que fou la segona capital del primer regne bulgar a partir de l'any 893 sota el regnat del Tsar Simeon. Hi arribo despres d'uns 25km i em comenso a passejar per les seves runes. Uns panells informatius amb les plantes dels diversos edificis (Basilica, palau, esglesies, banys...) ajuden a fer-se una idea mes concreta del lloc, tambe hi ajuden alguns dibuixos que reprodueixen com devien ser els edificis. Acabo la vista al poble, en el museu pertinent, que d'entre altres coses allotja una bona col.leccio de monedes d'or. Sortint del museu, un frankfurt i una coca-cola rapida i cap a Shumen altre cop. Hi arribo cap a les 17:00 de la tarda i amb la bici que m'ha fet una mica el tonto (m'ha saltat la cadena un parell de cops). Decideixo no continuar fins a Madara. Ho puc fer l'endema. Tornare a agafar una habitacio i actualitzare el blog... Doncs no ! Em canvien d'habitacio i en la que etic l'ordinador esta cascat :-( Que hi farem.

L'endema m'also d'hora i a quarts de nou ja soc a la carretera. Sera un dia llarg. Fins a Varna, a la costa del mar negre. Pero amb tres parades pel cami. El cavaller de Madara, l'antiga ciutat de Pliska, i Pomitite Kamani.

Una horeta i poc despres soc al cavaller de Madara. El cavaller de Madara es el relleu d'un cavaller gravat en una paret d'una muntanya a mes de 23m del terra. Ningu sap qui es i quan es va fer. Les inscripcions al peu del cavaller mes antigues daten del segle VIII pero llegeixo a la guia que hi ha qui apunta que el relleu del cavaller podria ser mes antic. El contemplo i em ve a la ment una frase que es va fer famosa fa alguns anys per un personatge que tambe estava fent el turista per europa: me l'imatxinava mes gran. El recinte de Madara, pero, no nomes es limita al cavaller, tambe hi ha un parell de baumes, que actuaven com a santuris pagans, i dalt de la muntanya una fortificacio que no visito. Em passejo per les baumes i els bosquets de l'entorn i faig cap a Pliska, la que fou la primera capital del regne vulgar.

A Pliska, em trobo altre cop passejant entre runes, ajudat dels planos de les plantes dels diversos edificis que s'hi troben. Em sorpren com de gran havia arribat a ser la ciutat. El que estic visitant tant sols el nucli central amb el palau i algunes esglesies. L'extensio total de la ciutat sobrepasava els vint quilometres quadrats.
Visitada Pliska i el seu museu, toca tornar a pedalar i poso la directa cap a Varna, on m'espera la Milly, una couchsurfer que es va donar d'alta a la web el 4 d'agost. Jo li escribia el dia 5. Era una manera de trobar allotjament mes o menys segur amb algu il.lusionat per comensar a acollir gent. Veient que em retraso, li faig un truc quan encara soc a mes de 40 kilometres.
- Arribare cap a les 19:00 o una mica mes tard, li comento.
- Cap problema, he quedat per sopar al centre a les vuit. Quan arribis a Varna busca l'hotel Black Sea he quedat alla amb els amics. T'hi pots afegir.

Memoritzo l'hotel i continuo pedalant. Uns quinze quilometres abans de Varna paso pel costat del Pobitite Kamani. Aquest cop no cal desviar-se de la ruta per visitar algo. Comprovo l'hora i veig que tinc temps de visitar-lo. Perfecte !!!!

El Pobitite Kamani. Es un indret singular. Envoltat de boscos, es una petita regio semidesrca amb sorra fina d'on hi creixen arbres de pedra. No son arbres fosilitzats, sino formes geologiques en formes de troncs o formes fins hi tot mes curioses. Hi ha varies teories sobre la seva formacio. De les que diuen que les roques han quedat aixi despres d'un proces d'erosio, fins les que fan referencia a estructures coralines. Sigui l'origen que sigui, m'hi passejo una estona abans no tirar cap a Varna.

Arribo al centre de Varna que falten uns deu minuts per les vuit del vespre. I poc despres he lograt localitzar l'hotel Black Sea. Toca anar a sopar.

I els turistes es fan fotos, on tu i jo vam esmorzar .... (Tarnovo - Isperih)

2010-08-15T14:24:00.000-07:00

Dos dies despres de deixar Tarnovo em trobo pedalant per carreteres solitaries cami d'Isperih on espero visitar la tomba reial tracia d'Sveshtari. I vaig xiulant el Roma, dels Manel, mentre disfruto dels camps de giralsol que m'envolten. Es una cansoneta que em dona bon rotllo i be, despres d'haver visitat Nicopolis-ad-Istrum el dia anterior i dirigir-me cap a unes altres runes, em ve al cap... No es que estigui a Roma, ni cap guia m'ensenyera el mosaic de cap menjador, perо tant es. La ment fa les associacions de idees que mes li plau.

Vaig deixar tarnovo el dia 6 d'agost. L'objectiu arribar a Ivanovo per visitar-ne el monestir rupestre patrimoni de l'humanitat per l'Unesco. De cami, tinc intencio de fer dues parades. La primera, al monestir de Preobazhenski. Per variar, hi arribo que hi ha moguda. Moltissima gent i una cerimonia que no identifico. Es entre setmana i una hora rara. I la liturgia no la fan nomes dins l'esglesia sino que surten a fora davant d'una taula plena de menjar. No acabo de copsar de que va el tema. I tot i que un parell o tres de persones es dirigeixen a saludar-me, cap d'elles parla angles i el meu rus es massa basic per aquestes converses, i el bulgar ja no diguem... Me'n vaig mig intrigat cap a les segones runes del dia. Objectiu: Nicopolis-ad-Istrum.
Nicopolis del Danubi (encara que aquest estigui a mes de 50km en linia recta). Restes de la ciutat romana que Traja construi en memoria de la vitoria sobre els dacis. Em passeixo pel Cardo Maximus, l'agora i els seu petit odeon sota un sol de justicia abans no contnuar cap a Ivanovo.
Una horeta mes de bici i parada a menjar en un restaurant de camioners. Lloc curios. Tots son turcs i la televisio que tenen enxufada tambe es la turca. Arribo cap al tard a Ivanovo i localitzo un senzill hotelet on la mestresa em prepara un sopar d'allo mes delicios. Quan acabo de sopar surto a donar una volta i em dirigeixo cap a un carrero on hi sona musica. M'hi atanso i hi trobo tota una familia gitana sopant a la fresca. M'inviten i resulta que un d'ells viu a Espanya. M'ensenya orgullos el document que com a ciutada de l'Unio Europea li dona permis per treballar a Espanya i fem petar una mica la xerrada. Pero amb ell no passem de l'Espanya muy bueno todo amigo, gente bueno, amigo; mujeres bueno, amigo; ciudades bueno, amigo. I amb el seu amic, als 5 minuts ja ens hem repasat tots el jugadors de l'epoca de Hristo Stoikov cinc cops, aixi que m'acomiado d'ells i me'n vaig a dormir.

L'endema surto cap a Isperih, on espero trobar-me amb en Dragomir, el que sera el meu Couchsurfer. Primer, pero, visito el monestir d'Ivanovo, que em decepciona. Tot i la importancia dels seus frescos, patrimoni de l'humanitat per l'Unesco, em pensava que trobaria algo diferent. Potser per idees preconcebudes despres d'haver estat en altres monestir on parts d'ells aprofitaven baumes naturals o estaven directament excavats en la roca com pot ser el monestir grec de Sumela a Trabzon o l'armeni de Geghard.
Vist el monestir, enxufo la directa cap a Isperih. Sortira un dia llarg, i mes despres que se'm moris l'Aventura, el GPS, despres d'un parell de caigudes. Tenia muntat un track per camins que m'havien d'evitar fer una volta de mes de 20km pero sense l'aparell no me la jugo.
Recorro poblets de majoria turca cada un amb la seva petita mesquita i minaret i carreteretes secundaries entre camps de girasol abans no arribar a Isperih. Hi arribo cap a les 19:00. El Dragomir esta a Radgraz cobrint un partit de futbol (fa de fotograf freelance per a un diari regional) i me l'espero en un bar al parc de la poblacio. Poc despres, pero, arriba la seva companya qui m'invita a que l'acompanyi cap a casa. No m'estare a casa del Dragomir, massa petita, em diuen, sino a casa del seu germa, que esta visquent a Bergara, al Pais Basc. Alla, m'hi espera la mare del Dragomir i un amic de la familia que em reben amb els brasos oberts. M'inviten a un suc casola mentre elogio el jardi i l'hort que la mare del Dragomir mante. Tindre una casa per mi solet aquest vespre.
En Drago arriba que m'enganxa fent la bugada despres d'haver-me dutxat. Ho deixem tot tancat i ens anem a sopar. I entre tarator, kebapaches i koftes ens expliquem la vida.
Tot i que la seva passio es la fotografia i que es treu alguns calerons amb les fotos em reconeix que necesita una feina estable que ara no troba. La seva companya es mestra i ell ara esta a l'atur. Treballava per IBM a la republica txeca pero al tenir el crio que tenen van decidir tornar per fer-lo creixer aprop de la familia. Ara pero, necesita trobar alguna feina. Tambe parlem de mi, i es que li fascinen els meus viatges i les poques fotografies meves que ha vist al blog. Em pregunta si em faria res que publiqeus un article al diari sobre mi i els meus viatge... Faltaria mes !!! Em fa les preguntes de rigor i tornem cap a casa tot fent petar la xerrada.

L'endema al mati em du una banitza per emorzar i amb cotxe ens anem cap a Sveshtari, per visitar la tomba reial tracia que hi ha. Mentre ens hi acostem es comencen a veure tumuls pels camps. Els tumuls on els tracis enterraven la seva gent. Llegeixo, en la guia que em compro, que l'ubicacio dels tumuls no es aleatoria i que alguns conjunts de tumuls repliquen algunes constelacions com Orion.
Arribem al centre d'interpretacio i al cap de poc fem cap al tumul que es troba a pocs metres. Una porta corredissa dona entrada dins del tumul. Una sensacio particular la d'entrar dins d'una muntanya, i mes sabent que la muntanya es artificial, creada per l'home. Em calso uns plastics sobre les sandalies i comencem la visita amb el guia. Primer es mostren alguns artefactes trobats aixi com algunes fotos de l'epoca de les excavacions... pero despres d'un gir de 90 graus, te la trobes alla... la tomba. Em quedo sense paraules. Alla al mig, sola... Un corredor dona pas a la avantsala que hi ha abans de la sala sepulcral, i al fons d'aquesta, les cariatides il.luminades. La majestuositat de la tomba queda realsada pel buit de la muntanya que l'envolta.
La tomba fa 7.5m de llarg per 6.5 d'ample en la fasana. La cambra sepulcral te 4.45m d'alsada. Deu cariatides envolten la cambra sepulcral i sobre d'elles una escena pintada on mostra el proces de deificacio, pel qual el rei passava a ser un deu. Em quedo encisat contemplant la cambra una bona estona fins que tornem a sortir. A fora m'espera en Dragomir i la seva companya, que no hi han entrat, massa cops hi han estat, ja.
Abans d'agafar el cotxe els hi proposo d'anar al tekke on es suposa que hi ha enterrat un sant musulma del segle XVI, Demir Baba. Es sorprenen de la proposta. Vols anar a un lloc turc? Es mostren una mica confosos pero accepten. Esta clar que els hi he tocat la fibra. Em comenten que la seva regio un 60% son turcs, un 30% bulgars i un 10% gitanos (segons la wikipedia: 47,2%,44% i 5,73 respectivament en fonts del cens del 2001). Es senten en minoria, i a mes, em comenten que els turcs estan manuipulats i que en els poblets son molt tancats de mires.
Hi baixem. El Drago es queda al cotxe pero hi baixo amb la seva companya. Els cami de baixada es composa de no se quants esglaons per mig d'un bosc, i de les branques dels arbres mes propers hi penjen trosos de teles lligades per la gent com a vots per a obtenir bona sort. Arribem al tekke i el visitem. Tot ell esta sobre un antic santuari traci, pero a hores d'ara la majoria gent que hi volta poc l'importa. Un grup d'adolescents turques es dediquen a enfilar-se aqui i alla fent-se fotos. Totes es tumben com es de rigor sobre una llosa que ja formava part de l'antic santuari traci, es veu que et carrega d'energia.
Visitat el tekke tornem cap a Isperih i a casa el Drago m'ensenya l'article que va publicar al seu blog sobre la darrera troballa a Sveshtari: l'esquelet d'un cavall i d'un gos en un tumul mes gran que el tumul en que hi ha la tomba reial. Depararan les excavacions mes sorpreses?
Tornem cap a casa del germa del Drago amb l'intencio per part meva d'empaquetar i marxar, pero son les dotze tocades i no hi ha manera de posar la directa cap a Shumen. La mare d'en Drago ja ens espera amb una amanida i algo de fruita per dinar. Finalment, cap quarts de tres logro deixar Isperih, amb la sensacio de deixar-hi un amic. Quan el tornare a veure?
Pero no puc estar per sentimentalismes, com no espavili em caura la nit a sobre, em queden 80km per endevant.

Tres dies a la capital: Veliko Tarnovo

2010-08-13T12:36:00.000-07:00

El dos d'agost vaig arribar a Veliko Tarnovo i m'hi vaig estar tres dies.
Veliko Tarnovo es la capital sentimental de Bulgaria. Si be Sofia n'es la capital politica i economica, diria que tots els bulgars tenen un raconet per la Gran Tarnovo.
Veliko Tarnovo respira historia bulgara per totes bandes. Va ser la capital del segon regne bulgar a partir de 1185. Durant l'epoca sota domini otoma va ser el focus de diverses revoltes bulgares i un cop recobrada la independencia, va ser a Veliko Tarnovo on es va reunir l'assamblea constituent que va redactar la nova constitucio de Bulgaria. Caigut el comunisme, tambe va ser a Tarnovo on simbolicament es va reunir l'assamblea despres de les primeres eleccions.
Dedico el primer i el tercer dia a recorre'm la ciutat mentre el segon faig una escapada cap a Triavna i el monestir de Drianovo. Una volteta de uns 100km que em dura a veure l'enessima poblacio pintoresca i l'enessim monestir que com tants d'altres, va patir la repressio otomana despres d'un alsament contra els turcs i mes de 100 bulgars i van morir, Hi ha un mausoleu que rememora aquests fets.
A Tarnovo, em dedico a fer el guiri. Son uns dies on fa una calor sofocant i tenir l'alberg al rovell de l'ou em permet tornar-hi a descansar i hidratar-me de tant en tant.
Comenso visitant una de les dues fortificacions que hi ha a Tarnovo dalt d'un dels turonets. El Tsaravets. En certa forma, Tarnovo, s'assembla a Roma. Si be Roma va arribar a estar sobre set turons, Tarnovo es va quedar en tres. Aixo si, Tsaravets tambe te la seva roca Tarpeia particular, on, empenteta avall, s'executava als traidors.
Pero allo que te de mes destacat Tarnovo, o el que mes destaquen els bulgars, es tot el vinculat a l'historia dels diversos estats independents bulgars. Sigui els dos regnes medievals o l'independencia despres de l'imperi otoma.

Dels primers, destaca les restes de l'esglesia del 40 martirs, al barri d'Asenova. L'esglesia en si, es forsa decepcionant. Diguem-ne que es una combinacio de poques restes originals amb una freda, marmorea, reconstruccio. Aixi , el sepulcre on es troba enterrat un dels Tsars bulgars del segon regne, Kaloyan, es un llosa freda de marbre modern. Tambe ho es, el sepulcre de de Sveti Sava (Sant Sava) el mes gran sant Serbi que va morir a Bulgaria. Tanmateix, entre tant marbre nou tambe s'hi troben algunes peces interesants. Com una columna amb una inscripcio en grec atribuida al tsar Omurtag, tsar del primer regne bulgar i que els constructor de l'esglesia al sXII haurien dut alla, o tambe, inspirant-se en ella una columna amb inscripcions d'Asen II el Tsar del segon regne que va dur Bulgaria a la seva maxima expansio territorial, de Durres a Belgrad i de Butrinti a per sota Edirne passant per Salonica ! Tambe hi ha en teoria, varis frescos originals, pero alguns els han enretirat per fer-ne restauracions.

I al museu arqueologic el que mostren amb mes orgull es l'anell reial del Tsar Kaloyan. Que va ser el que va dur a Bulgaria a la forta expensio territorial que remataria el seu succesor Asen II.

Respecte al proces d'independencia, nomes comentar que la constitucio de Tarnovo i el seu proces d'independencia te el seu propi museu a Tarnovo. En ell s'hi exposen els precedents i el caldo de cultiu que va dur al proces de reneixensa nacional que va acabar en l'independencia de Bulgaria despres de la guerra Ruso-Turca del 1877-1878, i a mes, es reconstrueix la sala on es va dur a terme l'assamblea constituent.
Historia per donar i vendre, com podeu veure a Veliko Tarnovo.

Pero no tot van ser llisons d'historia in situ. Si be, els carrers principals de Tarnovo han estat plenament okupats per les botigues i restaurants orientats al turisme, Tarnovo es una poblacio que invita a ser passejada. A la que un s'allunya de l'arteria principal i els un o dos carrers mes turistics, es troba en tot de carrers empedrats, amb casetes de dos pisos d'estil renaixensa nacional. Teulades a quatre bandes, balcons de fusta per on s'hi enfilen parres... i amb un munt de racons per descobrir.

I entre passajadetes i histories mes mundanes com comprar-me un calsat de bici nou perque se'm va trencar el vell, i actualitzacions de blog van passar volant tres dies a Veliko Tarnovo. I me'n vaig, el tercer amb la sensacio de no haver-la descobert del tot, d'haver-me quedat racons per descobrir, com la mesquita que es divisava des de Tsaravets, pero que hi farem, s'ha de fer ruta.

Afotikis I

2010-08-05T14:27:00.000-07:00

Veliko Turnovo

Triavna

Familia de pic-nic al port de Troyan

Koprivshtitsa

Nen al monestir d'Etropole

Cami d'Etropole

Monestir Glozhene

monestir Cherepish

Vistes monestir Cherepish

Sofia

Gastronomia I

2010-08-05T13:39:00.000-07:00

A diferencia de l'Homo Alberguis a mi m'agrada sortir fora del alberg o els hotelets on em trobo i disfrutat de plants que prop de casa no puc trobar. I a Bulgaria s'ha de venir a disfrutar del menjar...i si cal regar-lo amb una mica de Rakia o vi local. No pretendre fer un repas exhaustiu de tot el que he menjat, pero aqui va un petit resum.

Amanides
Bulgaria es el pais de les amanides, tant de propies com de importades (es troba l'amanida Cesar a tot arreu). I amb la calor que fa, s'agraixen.
La reina de les amanides es la Shopska: A base de tomaquet, pebrots verds, cogombre, ceba, sirene (formatge similar a la feta pero mes salat) i julivert.
Una altra amanida molt popular es la Ovcharska (l'amanida del pastor). Similar a l'anterior pero a mes amb ous, tacos de pernil cuit, xampinyons i algo que no he lograt identificar i no em surt a les receptes online

Sopes
Pel vist als menus en tenen en gran varietat. Pero amb la calor que fa no venen de gust. Pero si el francesos tenen la Vichyssoise i mes a prop el Gazpacho, els bulgars tenen el Tarator. Una sopa freda a base de yogurt diluit amb aigua, cogombre, all i alguna anou esmicolada per sobre.

Esmorzar
En termes d'esmorzars, tambe n'hi ha un tradicional que es pot trobar en moltes parfadetes al mati, la Banitza. A mi me'l va preparar la Gabi a Lovech i com a bona mama me'n va donar perque me'n menjes pel cami. No se com definir-lo. No es tracta ni d'un pastis ni d'una coca. La massa que queda un cop feta, s'assembla una mica a la pasta fullada, es fa amb ous farina i aigua i queda farcit amb l'omnipresent sirene i iogurt.

Carns i peixos
Per donar i per vendre. Sobretot de carn, encara que on hi ha riu, una bona truita a la brassa, plat ben senzill,sempre entra be. La carn principalment pot ser a la brassa o cuinada en pots de terrisa. D'aquestes ultimes, la que mes he disfrutat va ser a Etropole. En una olleta de terrisa: llom de porc cuinat amb una salseta amb tomaquets, xampinyons i ceba i amb formatge fos. Delicios.

Altres
Un altre plat delicios, no se si te nom, van ser els pebrots verds farcits d'ou i tomaquet fets al forn que em va cuinar la Gabi a casa seva.

I per acabar la bomba: Katkut. Pres al monestir de Cherepish al final del primer dia. Vaig patir per l'integritat del meu estomac. Ja he comentat que el Sirene es un formatge mes fort que la feta grega. Doncs be, el katkut es un bol de yougurt ple de tacos de Sirene. Apoteosic.

Apa,tot aixo ja ha estat tastat (i alguna amanida fins hi tot repetida)... a veure que depara, gastronomicament, els propers dies de viatge.

Homo alberguis

2010-08-05T12:48:00.000-07:00

Feia anys que viatjant no trepitjava un alberg. El darrer cop, dos nits a Tirana a l'inici del viatge Albanes del 2007.

La veritat es que a Albania, no el vaig presenciar, pero aqui a Bulgaria, a VT, si. A qui? A una nova especie, l'Homo Alberguis. Es tracta d'una nova especie del genere Homo. Es una especie que no esta encadenada al temps. Es troba d'any sabatic o encara millor en proces de canvi interior i la pauta es deixar anar passant el temps sense que el seu limitat budget se'n resenti.

L'habitat natural de l'Homo Alberguis es l'alberg. En ell hi fa vida. Es coneix els millors albergs de la regio per on viatja i dona consell a qui li demani i a mes, sap valorar adequadament la gastronomia del l'alberg on es troba. Per exemple un plat de patates bullides amb saltxitxes de frankurts es molt bon plat ja que a diferencia d'altres albergs no es un plat de pasta.

L'element mes valorat del seu equipatge es el seu ordinador portatil o la PDA. Gracies a ells es pot descarregar (utilitzant la wi-fi de l'alberg) les seves pel-licules preferides o els capitols de les seves series favorites i veure'ls espatxorrat als sofas o coixins de la sala comu de l'alberg.

L'Homo Alberguis tendeix a relacionar-se mes amb elements de la seva especie que amb Homo sapiens. Amb els primers mante converses del tot interesants com son els darrers fracasos amorosos, la velocitat de l'ample de banda en la seva llunyana ciutat d'origen , i sobretot, sobre les seves series de televisio favorites: 24h, Lost....

A l'Homo alberguis, pero, no se li solen sentir comentaris sobre la poblacio o pais on es troba. Cal sortir de l'alberg?

Kilometrada I

2010-08-04T14:28:00.000-07:00

Be, suposo que es mes ciclistes ja estaveu esperant aquesta entrada. Aqui va el resum de les etapes fetes fins ara:

27/07. Sofia - Monestir de Cherepish. 91.12 km. +511m. Asfalt
28/07. Monestir Cherepish - Malik Izbor - Monestir Glozhene - Malik Izvor: 88'4 km. +1440m. Asfalt excepte el tram Dravavrata - Dovrevchi.
29/07. Malik Izvor - Teteven - Yamna - Monestir Etropole - Etropole.74,2km +880m. Asfalt. Algun tram en molt males condicions (al voltant de Yamna)
30/07. Etropole - Koprivshtitsa. 58'62 km. +1335m. Km 10 - 20 asfalt pessim.
31/07. Koprivshtitsa - Troyan. 86.25km. +1341m
01/08. Troyan - Monestir Troyan - Troyan (sense alforges) - Locech. 56,2 km (compta km)
02/08. Lovech - Veliko Tarnovo. 86,51km +764m
03/08. Descans
04/08. Mati. Veliko Tarnovo - Monestir de Kilifarevo - Triavna. 53.31km. +779m
04/08 Tarda. Triavna - Drianovo - Monestir Drianovo - Veliko Tarnovo. 54'73km. +567m

Creuant la Vella Muntanya

2010-08-03T14:09:00.000-07:00

L'endema de l'arribada a Etropole tocava posar a prova les cames. Calia creuar els balcans, l'Stara Planina, la Muntanya Vella, per arribar a Koprivshtitsa. El dia seguent, l'hauria de creuar de nou per arribar a Troyan.

Nomes deixar Etropole comensa a pujar. Primer suaument, despres mes fort. Al cap d'uns 15 kilometres em trobo dalt del port, despres de fer els darrers 5km en un asfalt en estat deplorable. Descens rapid per l'altre banda i paradeta a picar algo al'ombra dels jardins de la torre del rellotge de Zlatitsa. En acabat, cap a Koprivshtitsa.

Hi arribo cap a les 16:00, mes tard del previst. Comptava amb el port de muntanya pero no amb la pujada posterior a Zlatitsa i en la pujada final (aquesta mes forta del previst) a Koprivshtitsa.

Massa tard pel planning previst. Koprivshtitsa es coneguda apart per de les seves cases en estil de la renaixensa nacional, per 6 cases museus que valen la pena ser visitades. No tenia previst visitar-les totes pero si almenys la meitat. M'haure de confirmar en visitar-ne nomes una ja que tanquen a les 17:30. Visito la de Luyben i Petko Karavelov. No es la mes espectacular, pero l'he localitzada de cami a l'hotelet que m'estic i aixi m'asseguro que aquesta la veig. En Luyben resulta ser un intelectual de l'epoca de la Renaixensa que visque a Russia, Romania i Serbia i exercir d'escriptor i periodista i es dedica a promoure la causa Bulgara a l'exterior. Son germa Pekto fou un emminent politic que va ocupar diversos carrecs en els primers governs de la Bulgaria independent. La casa es visita amb la decoracio tipica de l'epoca mes alguns textos, fotogragies i dades dels germans. Tambe s'hi troba una imprenta des de que Luyben des de Romania es dedica a escriure pamflets i propaganda revolucionaria i que mes endevant a Veliko Turnovo seria emprada per imprimir la primera constitucio bulgara.

Surto de la casa sense temps per visitar-ne cap altra aixi que em dedico a deixar-me perdre pels carrerons empedrats que composen el poble. El poble mante en tot moment l'arquitectura tradicional i tot ser un poblet de postaleta, alhora te vida propia: ara et creues amb uns gitanos amb carro, per alla et trobes algu tallant llenya, uns que fan petar la xerrada al parc central... Per sort, de moment, no s'ha convertit en un poble-museu, continua tenint vida.

El dia seguent, toca tornar a creuar l'Stara Planina, ara en direccio a Troyan, per visitar-ne el seu monestir. Desfaig els 12km que separan Koprivshtitsa de la carretera principal que du a Burgas, que haure de seguir fins a Karnare on comensa a enfilar el port. Despres de la cocacola de rigor per carregar piles enfilo amunt. Les primeres rampes son suaus pero de seguida s'endureixen, pero tampoc massa. Vaig guanyant alsada a l'hora que cremo quilometres. Quan duc uns tres quarts de port fet i comenso a anar curt d'aigua, veig una font a peu de carretera i una familia fent-hi un picnic al costat. No he tingut temps de treure la botella de la bici per omplir-la que ja estic invitat a menjar amb ells. El menu del dinar sera amanida i carn a la brassa regat amb rakia i pseudo fanta de poma. El Rangel i la Vanita deuen rondar la trentena i amb ells hi ha els pares del Rangel. Cap d'ells parla angles, be en Rangel quatre paraules basiques, pero a la que els hi dic que jo parlo po-ruskii chut-chut se m'envalen de mala manera. Costa recordar-els-hi de tant en tant que po-ruskii si, pero nomes chut-chut (una miqueta). El pare del Rangel m'explica que el seu salari nomes es de 250eu mensuals i en Rangel que ha estat Ranger a Irak, tambe ha estat a BCN. Fem petar la xerrada una bona estona entre insistents invitacions a que mengi mes. Pero jo no em vull omplir massa tenint encara un tros de port per endevant. Ens acomiadem despres d'intercanviar emails i continuo cap amunt. El port es fa tant suau que en alguns moments arribo a perdre alsada. Quina rabia !!! Sis quilometres mes tard, em trobo a dalt del cim. Sense com aquell qui diu parar, tiro cap avall. Tonto que soc !!! Un cop acabat el dia m'assabatare que dalt del port hi ha unes petites restes de la Via Trajana , massa tard per tornar enrera.

Arribo a Troyan despres d'un llarg descens en que avanso un camio i una excavadora. Em dedico el vespre a descansar.

L'endema, sense pes, enfilo cap al monestir de Troyan. M'hi planto que no son encara quarts d'onze del mati. Esta ple de cotxes. Sera sempre aixi? El que no hi caic es que es diumenge. Arribo que s'estan en plena Liturgia. Quedo completament hipnotitzat pels cants dels monjos i resto palplantat dins l'esglesia durant mes de mitja hora. Feia temps que no assistia a cap liturgia oriental i no m'enrecordava ja com de misteriora i hipnotica pot arribar a ser: L'altar nomes visible durant la cerimonia, quan la porta principal de l'iconstasi resta oberta. L'unic moment en que el mon terrenal partipa del celestial. Els cants, en slavonic antic? , i tot envoltat dels frescos pintats per Zahari Zograf, a qui es pot veure en un autoretrat en una de les parets laterals del monestir.

Llegeixo que el monestir de Troyan junt amb quatre mes te un status especial. L'status de ser un monestir staroupegial. Que vol dir aixo? Doncs segons la guia que duc, que el monestir en lloc de dependre del bisbe local depen directament de Constantinoble. Si ho cerco a internet, la wikipedia em diu quelcom similar pero exactament el mateix, que enlloc de dependre del bisbe local depen directament del patriarca. I jo em pregunto, si l'esglesia ortodoxa bulgara es autocefala, el patriarcat esta a Constantinoble? Crec que es un error de la guia pero tampoc ho tinc clar. A sobre, al monestir veig que algunes de les icones tenen inscripcions que en lloc d'estar en cirilic estan en grec... i aixo encara augmenta la meva confusio. Haure d'acabar-ho de consultar quan torni a casa, que viatjant manca el temps :-(

En acabar la Liturgia em dedico, ara ja sense tanta gent, a acabar de contemplar l'esglesia. Hi destaca una icona de la Verge amb tres mans, suposadament duta del Mt Athos el s XVII. Tambe contemplo l'iconostasis durant una estona i em torna al pensament algo que es reitera en varis dels monestirs que ja he visitat anteriorment: el treball de la fusta no m'impresiona tant com el que vaig veure en algun monestir de Macedonia fa tres anys. Acabo la visita al petit museu de l'estansa de Vasil Levski (amb amagatall i lloc per fugir de rigor) i torno cap a Troyan a visitar el museu d'oficis. Havent dinat, pedalo els 30km de tramit que hi ha fins a Lovech.

Una trucadeta des del pont de fusta cobert que hi ha al centre de la ciutat, i en cinc minuts la Gabi, d'Hospitality Club em ve a recollir. La segeixo, ella giant-me amb el cotxe i en cinc minuts mes som a casa seva. Alla em trobo amb l'Alexander, el seu marit, que esta acabant de vestir la Kalia, la filla de dos anys, que s'acaba de llevar. Els deixo batallant amb la cria mentre aprofito per dutxar-me i llegir correus atrasats. Continuem la tarda fent petar la xerrada a la cuina mentre prepara el sopar, mengem al voltant de quart de set i despres sortim tots quatre a fer un tomb per la ciutat. Em duen cap a la Hisaryia (la fortalessa) i l'Alexander, que es un apassionat de la historia, m'explica tots els detalls dels diversos racons que veiem. Tambe em comenta que tot i que en lloc s'han trobat assentament ja des de l'epoca Tracia, per ells el mes important es que el 1187 despres de tres mesos d'infroctuos setge les tropes bizantines acabaren reconeixen la independencia de la regio signant l'Emperador bizanti Isaac II el tractat de Lovech que conduiria al segon regne bulgar.

Tornem a casa i m'enxufo a internet mentre ells banyen i posen a dormir a la Kalia. Acabem el vespre fent petar la xerrada. Els dos son de Lovech i van viure 5 anys a Sofia on van esturdiar, pero a l'hora de pujar la familia van optar per tornar a Lovech per tal de que la nana pogues creixer en un entorn que ells consideren mes huma i on tothom coneix tohom. Diuen que empadronats a Lovech hi ha uns 40000 habitats pero que creuen que no sobrepasen els 25000 els que hi vieun regularment. L'Alexander treballa en conexions de fibra optica per internet i la Gabi te una petiat agencia de disseny. M'explica que aqui no pot guanyar tants diners com a Sofia per ser una ciutat petita pero aixo no treu que tinguin un Seat Toledo i un monovolum. La cosa no els hi va del tot malament. Sorpren que sent emprenedors com son despres l'Alexander em comenti que no li agrada com tracta els anys del comunisme actualment l'escola. En parlen del tot malament pero aleshores tothom era igual i tothom podia permetre's anar a la platja, em diu.

Matem el vespre xerrant i l'endema quan m'also l'Alex i la Kalia ja no hi son. El primer treballant i la segona a la guarderia. La Gabi em prepara un esmorzar delicios i despres ens acomiadem. Jo enfilo cap a Veliko Turnovo i ella cap a la feina.

Unes quantes hores mes tard arribo a l'antiga capital Bulgara. Que tal sera?

On the road again

2010-08-02T14:36:00.000-07:00

El dia 27 tocava comensar a pedalar. No vaig poder sortir d'hora. M'havia deixat el xubasquero a casa i n'havia de comprar un. Per sort, sota casa l'Eli hi havia una botiga de bicis i tot i que no obrien fins les 10:00 el dia abans haviem acordat que em durien el paravents a les 9:30 perque pogues sortir abans.

Aixi que amb la bici muntada, i paravents nou, despres d'acomiadar-me de l'Eli surto en bici cap al centre de Sofia per creuar-la i ja des de l'altra banda enfilar direccio al monestir de Cheperish, destinacio de la meva primera etapa. No trigo en deixar Sofia enrere i el contrast en pocs quilometres es burtal. No duc ni 15km fora de Sofia que em creuo amb el primer carro i poc despres, dins d'un poblet, un pastor guiant tres vaques que es protegeix del sol amb un barrret fet de paper de diari. Encaro el congost del riu Ishkar, que em desepciona forsa, i abans de les 18:00 soc al monestir. Hi arribo que nomes hi ha una familia visitant-lo i no hi veig vida monastica tot i que en teoria hi ha monjos. A no ser que sigui monjo l'home que vestit sense habits em confirma que em puc quedar a dormir i em prepara uns Kebapche , amanida de tomaquet i una bomba a base de yogurt i formatge tipus feta de postres.
Em dutxo, sopo, i tinc tot el monestir per mi solet. Visito les estances on es va estar l'escriptor nacional bulgar Ivan Vasov , descobreixo l'osari que hi ha, crec que amb restes de sublevats contra els turcs, i despres visito l'esglesia del monestir, on l'encarregat m'ajuda a reconeixer alguns sants que desconec. Tot per mi solet. Molt d'horeta, em retiro a dormir.

L'endema l'objectiu sera arribar a Teteven despres de visitar el monestir de Glozhene. Es preveu etapa llarga, el que no m'imaginava que tant dura. Acabo amb uns 1500m de desnivell positiu acumulat i sense arribar a Teteven. Em planto a Malik Izbor (petita font, o algo aixi) el poble que hi ha als peus del monestir de Glozhene a la tornada d'haver-lo visitat. La ruta es prou agradable. Procuro evitar les carreteres principals i aixo em permet pedalar relaxat parant alla on vull. Prats i boscos se'mcreuen pel cami i fins i tot un tram de pista no asfaltada entre les poblacions de Dabravata i Dobrevchi. Pero el que em mata es la pujada final al monestir !!!! Els mapes paper enganyen al mostrar-lo enganxat a la carretera que du a Teteven. I a dir veritat, propetet de la carretera s'hi troba... Pero ben encimbellat dalt d'una muntanya. La pujada es fa per enmig d'un bosc i no tens cap vista del monestir fins que no hi ets a menys d'un quilometre. Per quan se't mostra... Impresionant, palpantat alla dalt amb uns espadats impressionants al voltant. Pujant, m'havia arribat a plantejar donar mitja volta cansat com estava, pero veig que val la pena l'esfors. En pocs minuts mes hi soc.
En comperacio amb el de Cherepish es mes petit, o millor dit molt mes recluit en ell mateix, l'esglesia petitona, i l'encarregada que volta per alla, la mar de simpatica, invitant-me a que faci fotos a tot el santoral present en els frescos de l'esglesia. Em limito a fotografiar als omnipresents Sant Ciril i Sant Metodi, que em sembla que me'ls trobare a tots el monestirs que visiti. I sempre igual. Mostrant l'alfabet cirilic. Sant Ciril i Sant Metodi van evangelitzar els pobles eslaus i son els precursors de l'alfabet cirilic actual amb l'afabet anomenat glagolitic. La forma en que mes o menys ha arribat l'afabet cirilic fins l'actualitat, pero, es la que li van donar les escoles fundades pels seus discipuls Sant Naum i Sant Climent ala que vaig visitar fa tres anys quan vaig voltar per Macedonia.
Mentre dubto si quedar-me a dormir a dalt o baixar em creuo amb un monjo jove de barba espesa. Si li trec l'habit, i el vesteixo de hippie i l'envio cap a l'India no desentonaria gens. Ens saludem, i baixo a buscar la bici per tirar cap avall. Em quedo en un Bed and Breakfast (Casha za Gosti, en bulgar) dut per una parella anglo-bulgara.
L'endema baixo a Teteven per poder-me conectar a Internet, i d'alla cap a la seguent parada, Etropole. Altre cop carreteretes secundaries entre boscos i riuets plens de gent que hi pesca. Em passo de llarg el monestir. Com pot ser? No ho se... Reculo i descobreixo el motiu. L'indicacio cap al monestir d'Etropole nomes esta posada en direccio venint del poble d'Etropole, pero venint de l'altre banda, per on he vingut jo, no hi es !!!!! Es forsa logic, a qui cony se li pot ocorrer venir a visitar-lo des d'aquella banda? A mi. Pateixo la pujada de rigor al monestir i hi arribo abans del previst. Nomes 2 km i escaig de pujada.A dalt una familia, i el crio petit que es llansa directament cap a mi. Kasca? li deixo el casc i en aquell moment es el xaval mes felis de tot Bulgaria. Despres del casc, els guants... pero quan el monto a la bici, aleshores se m'acolloneix i em demana que el baixi :-)
Una colla de nanos que estan de colonies al monestir m'inviten amb la seva monitora a anar a visitar un salt d'aigua proper i m'hi afegeixo. Alguns dels marrecs, amb nomes 12 anys, tenen un angles mes fluit que jo. Mentre baixem al salt d'aigua em someten a un interrogatori de primer grau: Si estic casat, si tinc novia, de que treballo... Tornem al monestir i m'ensenyen l'estansa que utilitzava l'heroi nacional, Vasil Levski quan s'estava al monestir. Intenten convence'm de que em quedi a dormir al monestir pero ja he tringut prou de criaturada. Ens fem una foto tots junts i ens intercanviem emails per enviar-nos les fotos mentre la monitora s'impacienta perque el sopar es a taula. Ens acomiadem i baixo cap a Etropole town per quedar-me a dormir alla. Dema sera un dia llarg. Tocara creuar l'Stara Planina,Pero aixo sera un altre post. Per avui ja teniu prou chicha per llegir, i a mes, es tard i vol ploure.

La Sofia de l'Elisaveta

2010-08-01T12:23:00.000-07:00

La meva primera estada a Sofia es pot dividir en dues parts clarament diferenciades. Les estones guiri - turista, i les estones pasades amb l'Eli, la couchsurfer que em va acollir a casa seva. Ja n'he parlat en altres post de viatges anteriors, pero per qui es caigui de nou per aqui, us explicare que Couchsurfing es una xarxa social que permet a viatgers contactar amb altres viatgers i estar-se a casa seva. Vaig contactar amb l'Eli i es va avenir a allotjar-me a casa seva.

Vaig arribar a casa l'Eli venint directe de l'aeroport i ja m'esperava. Vam deixar la bici en un local de la seva propietat als baixos del bloc de pisos on viu i vam pujar cap a casa.

Periodista i relacions publiques de professio, resulta ser una apasionada de la musica i la cultura en general. Actualment treballa duent la part de publicitat, marketing i relacions publiques d'un nou local de jazz que s'ha obert fa poc a Sofia i al local on he deixat la bici i volia obrir una sala multidisciplinar per fer-hi exposicions, concerts i en definitiva ser un lloc de trobada pels amics de les arts, malauradament no te diners per arrencar ara el projecte pero ha trobat un artista que vol obrir-hi una galeria on exposar la seva obra. No deixa de ser una bona solucio.

Pujem al pis i de seguida ens posem a parlar de musica. M'ensenya varies gravacions als youtube d'un projecte que estan duent a terme al club de jazz actulament: Unir musics de tracicio jazzistica amb musics gitanos. Malauradament, pero, els dies que hi soc no hi ha cap concert. Aqui en teniu un video pero de la vidilla del club:

Mentre veiem aquest i alguns altres videos aprofito per fer-li algunes preguntes sobre la la composicio etnica de Bulgaria. I em comenta, tal i com suposava, que la condicio de vida dels gitanos, en comparacio amb la dels bulgars es mes baixa, viuen en barris separats i mancats d'infrastructures i tenen un creixement demografic mes fort que la resta de la poblacio. Per una banda li fa por el creixement demografic que tenen pero d'altra banda tambe em remarca que no tots els gitanos son pobres i amb baixa formacio i que tambe n'hi ha que tenen una economia mes benestant.

Tambe m'explica que un dels seus amics es turc. Per sortir-ne de dubtes li pregunto si turc o pomak (bulgars musulmans) i em remarca que no, que bulgar d'etnia turca i m'explica que ell va tornar de Turquia on els seus pares van emigrar despres del discurs d'en Zhivkov l'any 1989 i que dolguts, han decidit no tornar a posar els peus en terra bulgara.

Durant els 80 del segle passat, el regim comunista va iniciar un proces d'assimilacio cultural de la minoria turca de Bulgaria. Se'ls va obligar a adoptar noms bulgars, es va prohibir parlar turc en public i es van tancar els diaris i emisores de radio en turc. Al maig de 1989 es subleven els turcs de varies regions de Bulgaria i en resposta, Zhivkov dona un discurs on diu que si els turc bulgars prefereixen viure a la capitalista Turquia que a la socialista Bulgaria, son lliures d'anar-se'n. Quan a l'agost les autoritats turques decideixen tancar les fronteres sobrepasades per l'allau d'emigrants, 344.000 persones havien creuat la frontera. Entre ells , la familia de l'amic de l'Eli.

Deixant la musica de banda, una altre de les batalles de l'Elisaveta es el seu veinat. No va parar fins lograr qeu l'ajuntament instales containers per la recollida selectiva de brossa i ara esta enfrescada en que reparin l'asfalt i l'estat del carrer, que esta forsa malmes.

Aquestes son les batalletes que m'explica durant el primer dia de viatge.

L'endema ens trobem a casa al vespre. Ella ha estat treballant tot el dia i jo visitant la ciutat. Me la trobo preocupada, una pujada de tensio a fos el transformador del seu portatil (per aixo no em vaig conectar a internet a Sofia), pero de seguida se li pasa la depre.

Mentre sopem en un restaurant indi i parlem d'Armenia (hi ha una forta comunitat armenia a Bulgaria i varis amics seus son armenis) reb un missatge al mobil que la torna mig boja. Un music d'un conegut grup espanyol esta en un projecte de fer workshops musicals arreu del mon i n'ha escollit un a Bulgaria. Des del consulat espanyol han contactat amb el seu club de jazz i es dura terme alla amb musics locals i el music promotor de l'event. No s'ho acaba de creure tenint en compte que el local no fa ni mig any que esta en marxa.

Acabant de sopar tornem a casa, fem petar una mica mes la xerrada i em preparo per anar a dormir i comensar a pedalar el dia seguent mentre ella apura la bateria que li queda al portatil.

L'endema, poc temps per res mes que no siguin acomiadaments. Ens veiem a Barcelona. Te previst baixar-hi a la tardor a visitar un amic armeni.

Sofia? Us en parlare al final del viatge. Quan en tingui una visio complerta.

Ruta Búlgara

2010-07-24T17:19:00.000-07:00

Hola a tot/es,

És l'hora de tornar a despertar aquest blog dormilega. Com alguns sabeu, demà surto cap a Bulgària. Tres anys ja era massa temps sense trepitjar els balcans, i hi torno per descobrir-ne una part que encara m'és desconeguda.
Me'n vaig a Bulgària, i la bici m'acompanyarà com gairebé sempre. M'hauria agradat tenir temps per fer una introducció com el viatge es mereix parlant una mica amb detall del que m'agradaria veure: Restes Tràcies, principals punts dels dos primers regnes Búlgars, ciutats del ressorgiment nacional... També les gents: bulgars, pomaks, etc... Però són dos quarts de tres de la matinada i a les 8:00 del matí he de tornar a estar en dansa per anar cap a l'aeroport.

Axí doncs, el millor és deixar-ho aquí. Us passo el full de ruta previst, amb les diverses observacions que la Velina, una amiga búlgara de Couchsurfing resident a BCN, em va fer. Així tindreu un tastet de per on em mouré. Ara només caldrà que m'aneu seguint la pista. Com sempre feu.

Aquí va el planning:

Dia 25 Jul: BCN – Sofia

Aleksander Nevski Cathedral – a must shot
The Russian church in the city centre
Plaza “Slaveykov” – es el Mercado de libros, al fin hay un banco con dos hombres sentados (como momunmento) son el padre e hijo Slaveikovi – escritores y poetas de los clásicos búlgaros.
La Universidad de Sofia, en la entrada de frente hay estatuas do dos hermanos que financiaron la construcción de la Universidad, Evlogi i Hristo Georgievi, también hay calles en su nombre.
El Teatro Nacional en el centro…enfrente hay muchas mesas al aire libre donde de ordinario se juntan aficionados de ajedrez o naipes y juegan, y discuten la política, muy divertido  también hay un fontan con estatua de una bailarina, es popular como “los muslos mas bellos en Sofia” 
Rezidencia Boyana – allí esta el museo histórico nacional
Boyana church – del tiempo del “renacimiento bulgaro”, recientmente restaurada, entrada es 5 euro, no he entrado que vergüenza, pero es un monumento popular
Vitosha, la montaña, el ¨Dragalevski manastir¨
Comida: Hay un restaurante en Dragalevsti, al fondo de la telesilla – Vodenitsata – de estilo búlgaro folklórico, por si te aburres en Sofia  es mas caro del promedio, pero puede ser interesante, con interior del tiempo antiguo, seguro hay noches con música viva y bailes bylgaros..
http://www.vodenitzata.com/contact.html

Dia 26 Jul: Sofia
Dia 27 Jul : Sofia – Milanovo – Cherepishki Manastir:
Dia 28 Jul: Cherepiski – Teteven (Cherepiski – Mezdra – Lik –Roman – Jablanitsa – Gloezene – Teteven) : 90 – 100 km aprox.
Dia 29 Jul: Teteven – Etropole – Zlatista : 70 km aprox
Dia 30 Jul : Zlatista – Koprivshtitsa: 80 km
Dia 31 Jul: Koprivshtitsa – Troyan (poble): 100 aprox
Dia 1 Ago: Troyan – Monestir – Troyan – Lovech: 60km aprox
Dia 2 Ago: Lovech – Veliko Tarnovo: 80km
Dia 3 Ago: Veliko Tarnovo
Dia 4 Ago: Veliko Tarnovo
*Fue la capital del Segundo reino búlgaro, por cierto Tsarevets (la colina) se tiene que ver. Por la noche si hay turistas q han pagado, (o fiesta nacional) hacen un show llamado ¨Sonido y Luz¨ - hay sillas en fondo de la colina de donde observas el ¨Tsarevets¨ con un magnifico show de luces multicolores y sonidos que representan los tiempos de lucha contra los turcos en los últimos días antes de caer bajo su dominio. Creo q es impresionante de verdad! Pero no sé cuanto cuesta pedirlo..y recientemente los del ayuntamiento se han hecho muy ¨listos¨poniendo solo la luz para el publico general y dando auriculares para el sonido solo a los q han pagado  antes no era así…

*Arbanassi: es un pueblecito cerca de Veliko Tarnovo y también se considera como un ¨resorte de arquitectura¨ porque tiene casas típicas. Es interesante, puedes dar una vuelta, pero es caríssimo para comer y incluso no tienen supermercados allí para obligar a los pobres con hambre de entrar en los ¨¨Krychma¨ o ¨mejaná¨ - es como taberna para comer-beber :D

http://www.arbanassi.org/indexen.html

Dia 5 Ago: Veliko Tarnovo – Ivanovo: 90 – 95 km
Dia 6 Ago: Ivanovo – Isperih : 90 – 100km
Dia 7 Ago: Isperih – Razgrad – Shumen : 75 km
Dia 8 Ago: Shumen – Veliki preslav –Shumen – Madara – Pliska – Novi Pazar: 90km
Dia 9 Ago: Novi Pazar – Pobiti Kamani - Varna: 70 km aprox
*En Varna recomiendo Yo-Ho Hostel, lleno de gente interesante internacional, el verano pasado fui 2 veces allí, costaba 10 E alrededor por noche…está muy bien, gente simpática y está en el centro:
http://www.yohohostel.com/

Dia 10 Ago: Varna – Monestir Aladja – Varna: 40km
*me han dicho que desde el verano pasado hacen ¨light show¨ sobre las rocas de Aladja Monasterio, con cuentos sobre las leyendas. Si encuentro más información te la paso, porque yo he ido de día pero de noche tiene potencial de ser muy curioso 
Tambien puedes ir a la delta del rio “Kamchia” y hacer una vuelta en barco, es una zona con vegetación interesante, y agua tan venenosamente verde que me parecía que fuera en Amazonia (asi lo imagino que es  )

Dia 11 Ago: Varna – Nesebar: 110 -120 aprox
Nesebar: la ciudad vieja es lo más interesante, lo demás son nuevos hoteles y eso…esos días no es buen sitio para ir al mar, muy lleno, poca playa

Dia 12 Ago: Nesembar – Burgas: 35 -40km.
Dia 13 Ago: Burgas –Yambol – Sliven: 90km
Yambol: cerca, a 10 km hay un pueblo Kabile que es parte de los 100 lugares turísticos nacionales, que es un resorte arheologico, de antes de cristo con ruinas del tribu de los Traki. Parece interesante, aunque nunca he ido. Puedes buscar un guía en el museo en la ciudad, o en Kabile habrá, si hay una expedición arheologica

Dia 14 Ago: Sliven – Kazanlak: 85 km
Kazanlyk es la ciudad de la rosa búlgara, famosa con sus campos de rosas, siempre se celebra el festival de la rosa, pero en mayo cuando florecen. Destilan ¨aceite de rosa¨ o como se dice: rose oil… Puedes comprarte cualquier cosa hechas de rosas, incluso rakia, Creo que hay que incorporar la fiesta de Sant Jordi en esta ciudad, trabajaré hacie este fin cuando regreso en Bulgaria! hay museo de la rosa, pero mas importante, allí esta La tumba de Tracias, que es una de las mas antiguas descubiertas…
El nombre antiguo de Kazanlyk es Sevtopolis. Es dueño del museo explica de verdad muy interesante toda la historia de la ciudad, del tesoro de oro muy famoso descubierto en 1992, y del proyecto de construir una ¨ciudad¨dentro del agua del dique (presa?) ¨Koprinka¨que es cerca. Es un proyecto holandés, para restaurar la ciudad antigua y llegar con barco hasta ella, pero por causa del crisis todavía no es aprobado, creo…
Shipka - es un monumento histórico de la guerra de liberación de 1878, en este monte fue la culminación de la lucha, y donde la guerra por fin tomo turno a la victoria. Hay mas de 750 escalones que llevan arriba, el verano pasado los conté otra vez pero la memoria juega conmigo :D
Tambien en el pueblo Shipka hay una iglesia rusa con cubos de oro muy interesante como monumento de arquitectura.
Ethnographic complex ¨Bulgarán¨ - es un restaurante al aire libre, donde hacen ¨cheverme¨ y cocinan de verdad muy bien, con decoración interesante, es cerca de la tumba de Kazanlyk, mas arriba, se pasa por un parque, puedes pasar a verlo.

Dia 15 Ago: Kazanlak – Stara Zagora: 35km
Dia 16 Ago: Stara Zagora – Plovdiv (S.Z – Jaz Hatalka – kazanka – Najdenovo – Bratja Daskalovi –Brezovo – Rakovski – Plovdiv): 80 – 100km
Dia 17 Ago: Plovdiv
Dia 18 Ago: Plovdiv – Monestir Bachkovski - Smolyan: 115km

OPCIÓ 1
Dia 19 Ago: Smolyan –Devin – Djavolski most - Batak: 90 km
Dia 20 Ago: Batak – Dospat – Sarnitsa: 70 -75 km
OPCIÓ 2
Dia 19 Ago: Smolyan – Devin – Tigrad: 75 – 80 km ??
Dia 20 Ago: Tigrad – Dospat – Sarnitsa: 75 – 80 km??
*Trigrad es muy bonito de naturaleza, el desfiladero de Trigrad es muy popular, así que yo escogería Opcio 2. Batak es una cuidadita pero con grande significado histórico, dónde en 1876 había una matanza masiva de los rebeldes locales que se escondieron en la iglesia de los turcos. Eso era durante la Rebelión de Abril que impulsó la guerra de liberación un año y medio más tarde. Cada búlgaro conoce Batak, hay un poema muy patriótica y popular acerca de este evento. Lo que se puede ver todavía es la iglesia con la tumba y con los cráneos de todos que fueron matados dentro. Tambien se pueden ver las huellas de las balas en las paredes. Hay un museo pequeño también.

Dia 21 Ago: Sarnitsa – Medeni Poljani – Eleshnitsa – Dobrinishte – Bansko : 80 km aprox
Dia 22 Ago: Bansko – Gotse Delchev: 70km
Dia 23 Ago: Gotse Delchev – Melnik: 50 – 70 km
Dia 24 Ago: Melnik –Rila (poble): 120km
*Melnik: la cuidad más pequeña de Bulgaria, la cuna del vino. Está lleno de tabernas, lo más popular es ¨La Casa Cordupulova¨ - la mas grande cada de Renacimiento en la peninsula Balkanico (dice wikipedia), casa de una familia importante y rica del pasado que fundó esa tradición del vino. hay que visitar su bodega, hacen degustaciones dentro y puedes probar varios tipos de vino. Es lo que más me gustó de toda la cuidad..
A no mencionar las columnas de arena tán especificas de esta ciudad, de donde viene el nombre de Melnik: La palabra ¨mel¨ significa algo como creta o tiza, pero no se usa en la lengua diaria de hoy 
Sandanski – puedes dar una vuelta por esta bonita y pequeña ciudad, con un parque maravilloso, nuestro ¨Papa¨comunista, el Señor Todor Zhivkov tuve una residencia de verano por allí.
Monasterio ¨Rozhen¨ - a 7 km de Melnik, también uno de mis preferidos. En muchos veranos se hacen feria folkoricas alrededor de el, aunque no sé las fechas para este años a decirte. En este monasterio está la tumba de un revolucionario, Yane Sandanski (ves, de allí el nombre de la ciudad q ya mencioné). Aquí se filmó una película muy popular con tematica del yugo otomán y del cambio por fuerza desde el cristianismo hacia el islam, lo q es parte de la historia.
Rupite: es una localidad dónde vivió la clarividente búlgara, la abuela Vanga – en su memoria han hecho una iglesia ¨Sveta Petka¨ no estándar, con dinero de donación de los miles de gente que la visitaban para encontrar cura o consejo de sus problemas.

Opció 1
Dia 25 Ago: Rila poble – monestir –poble
Dia 26 Ago: Rila – Nevestino – Kjustendil: 55 km. (des de Rila – poble -)
Dia 27: Kjundendil – Monestir Zemenski – Sofia: 105 – 110 + Desplaçaments dins Sofia
Opció 2
Dia 25 Ago: Rila poble – monestir –poble
Dia 26 Ago: Rila –Samokov: 55km
Dia 27 Ago: Samokov – Sofia: 61 km + Desplaçaments dins Sofia
Opció 3 (estudiar viabilitat)
Dia 25 Ago – 26 Ago: Rila poble – monestir – trekking Granchar – Borovets
Opció 3a
Dia 27 Ago: Borovets –Samokov – Sofia: 70km + Desplaçaments dins Sofia
Opció 3b:
Dia 27 Ago: Borovets –Samokov –Kjustendil: 95km
Dia 28Ago: Kjundendil – Monestir Zemenski – Sofia: 105 – 110 + Desplaçaments dins Sofia

Mas me gusta Rilski manastir, Granchar, Borovets porque es la ruta más bonita, pero la mas montañosa también. No hay mucho que ver en Samokov, ni en Kjustendil …es solo una llanura allí…

Dia 28 /29 : Sofia – Petrohan – Berkovitsa: 70 – 80km aprox
Dia 29 Ago / 30 Ago: Berkovitsa – Varshec – Milanovo –Vratchata : 70 km aprox
Dia 30 Ago / 31 Ago: Vratchata – Montana – Chipriski Manastir
Dia 31 Ago/1 sept: Chipprosiki Manastir – Belogradchick
Belogradchik con sus rocas fue nominado de una de las maraviilas de la naturalezas nuevas, aunque no ganó, hay varias leyendas sobre como se formaron y que representan esas rocas

Dia 1 Sept / 2 Sept: Belogradchick – Vidin
La torre ¨Baba Vida¨en Vidin por cierto

Dia 2 Sept /3 Sept: Vidin - Sofia

Afotikis

2009-08-06T05:14:00.000-07:00

Vedella i 4x4 encallat al riu prop de Khandut

Nens wakhis a Abgerch

Jumagal tocant el Tablash a Gaz Khan

Carregant els cavalls de camí a Gaz Khan

Abderraman

Abderraam, un kirguís, l'Uigur i el de Faizabad

Salar prop de Bechkonok

Llac passat el port de Showr

Glacera de Showr amb el port (4890m) al fons

Campament al peu del port de Showr

Port de Garmundee / Shpodkis (4890m)

Tursun Bai (dreta) negociant amb un mercader de Kabul

Fonts de l'Oxus

Aventura(GPS) a les fonts del Oxus

Fonts de l'Oxus

Gudamat

Hassan i Gudamat

Gudamat, Tursun Bai, kirguis, wakhi i Hassan

kirguisos desmontant campament a Bozai Gumbaz

Bozai Gumbaz, les tombes dels vells

Cami de Bozai Gumbaz

Preparant el Yak a Sarkhad. Qah Beg, lider local, en 1er pla

Nens/es a Sarhad

Creaunt l'enessim riu

Home wakhi prop de Sarhad

Baba Tangi (6500 i pico)

Escola a la vall de Wakhan

Nena Wakhi

El Jamshid un dels millors guies

Bany pudent a Sheulk

Massoud sempre omnipresent

Comprant gasofa pel fogo

Home al bazaar d'Ishkashim

Petit resum

2009-08-05T03:51:00.000-07:00

Com mes d'un m'ha demanat, intentare fer un petit resum del que ha estat aquest periple pel Wakhan i Pamir afganes. Sera reduit i condensat com no pot ser d'altre manera al abarcar mes de 3 setmanes de viatge.

Vam sortir de Khorog el dia seguent (7 Jul) d'obtenir el visat afganes i en dues horetes i mitja ens varem plantar a la frontera. Tanmateix, hi vam arribar en mala hora, quarts d'una, i era tancada per la paradeta per dinar. Ens va tocar aguantar la solana fins les dues tocades que van obrir la frontera, despres d'un intent frustrat de suportar l'espera a la cantina del quartelillo del post frontarer. Un cop creuada la frontera, sense cap mes incident que haver de deletrejar noms i cognoims a un soldat tajik que no sabia llegir els caracters llatins, ens vam trobar a Afghanistan. Un oficial afganes de frontera ens va posar en contacte amb la gent d'una guesthouse que ens va venir a recollir en cotxe, un gran que tenint en compte que el poble d'Ishkashim estava a mes de 3km i que anavem amb petates i no motxilles.

Va resultar que vam anar a petar a una guesthouse regentada per una comunitat cristiana (pentacostal?) formada principalment per americans encara ue tambe hi havia com a minim una australiana i un alemany. A la seva biblioteca, llibres com 23 minuts a l'infern (sobre un que hi va estar 23 minuts i explica la seva experiencia) , un altre sobre la persecucio d'un mossen a la Romania de Ceacescu, un altre sobre un que va visitar el cel mentre estava clinicament mort..... Gent curiosa, pero molt simpatica, afable i amb ganes d'ajudar.

Aquella mateixa tarda vam comensar a revisar-ho tot per posar-nos en marxa i vam establir el primer canvi en el planning previst: tant el Manel com jo l'haviem meditat pero cap dels dos l'havia pronunciat en veu alta: No valdria la pena recorrer la part alta de la Vall de Wakhan (entre Qala - e - Panja i Sarhad - e - Broghil) a peu, tambe? Eren tres dies i aixo implicava que ens menjavem tres dels quatre buffer days que teniem en el planning la qual cosa volia dir que si trobavem algun contratemps a mitja ruta hauriem de retallar pel Pamir. Vam estar d'acord en que valia la pena assumir el risc.

Vam dedicar-nos el dia seguent a arrenjar el desplasament a Qala-e- Paja, obtenir el permis per Wakhan i comprar la resta de menjar necessari per les tres setmanes i pico que estariem en ruta. La principal sorpresa va ser al presentar-nos a la seu de la policia de fronteres i constatar que el permis que des de Faizabad en teoria ens haurien d'haver tramitat no havia arribat. Aixo no va ser impediment pero, perque amb una fotocopia del passaport i les pagines del visat tajik i afganes obtinguessim el permis (un escrit a ma en un full qualsevol signat pel responsable de la policia de fronteres) en uns deu minuts, despres d'hever pres el te de rigor.

Amb el permis arrenjat i els petates carregats amb el menjar que duiem de casa mes el comprat al baazar d'Ishkashim nomes va caldre esperar a les 8 del dia seguent perque ens recollissin en cotxe per dur-nos fins a Qala - e - Panja (100km 5h i mitja de trajecte). Un cop alla, vam arrenjar el primer burro pel primer tram de trajecte i un dia mes tard, a caminar !!!!

Els tres dies per la vall van ser fantastics. Grans vistes sobre els pics de l'Hindu Khush a la frontera amb Pakistan, alguns pics mes, enterenyinats per la calitja, al Pamir Tadjik, pero sobretot la simpatia de la gent de la vall, les visites a les escoles i el caminar envoltats de nens/es i joves amb les llibretes cami d'estudi, i tambe vetllades agradables i el fi de dues etapes amb banys sulfurosos inclosos a Sheulk (primera nit) i Sarhad (3a).

A Sarhad vam fer el tercer canvi d'animal i amo (el primer havia estat a Sheulk) i vam enfilar cap el Petit Pamir amb un Yak, el seu amo i una tercera persona que a la postra ens duria algun problema. Tres dies despres arribavem a Khash Goz, on teniem previst fer canvi d'animals a l'assentament kirguis abans no endinsar-nos a la vall de Wakhjir. La sorpresa va ser arribar alla i no trobar ningu. L'assentament, d'estiu, estava buit. Vam continuar unes tres horetes mes i a Bozai Gubaz si que vam trobar kirguisos. Alla, pero, es va desencadenar la crisi mes seria del viatge. Haviem anat fins alla amb dues persones, el que haviem contractat pensant que duria el Yak mes l'amo del Yak. El primer personatge ens reclamava cobrar com dues persones, quan el primer dia ja li vam deixar clar que era problema seu si venien dos, que nosaltres nomes voliem l'animal i qui el conduis... El personatge en questio que parlava una mica d'angles pero no es coneixia la regio i era una mica inutil ens va posar dels pels... Al final ho vam enllestir pagant a l'amo del Yak el jornal complert 16$ per dia i a ell la meitat i enviant-los tal i com teniem previst de tornada tot i que el primer comptava amb venir amb nosaltres tot el viatge i a mes l'autoritzacio que havia tramitat per nosaltres a Sarhad no ens autoritzava a nosaltres a voltar pels Pamirs sino a ell a guiar-nos. Emprenyats, l'engeguem i ens quedem a Bozai Gumbaz sols, a 4000m sense animal de carrega. Els Kirguisos de l'assentament, a mes, van marxar tots el dia seguent al mati, ja que els vam enxampar fent la migracio des de l'assentament d'hivern al d'estiu, que s'havia atrassat al ser un hivern mes dur que d'habitud.

Despres d'un dia cercant l'Osman, un kirguis local que haviem trobat el dia anterior, vam decidir muntar una expedicio a l'assentament de Karchybndy, on per reports a la web sabiem que altre gent havia obtingut animal de carrega amb anterioritat. Teniem el waypoint de l'assentament al GPS i havia d'estar a unes dues horetes d'on erem. A les 5 del mati del dia seguent, sortia cap a l'assentament mentre en Manel es quedava guardant la tenda. Tres hores mes tard tornava amb dos kirguisos i tres cavalls. El Hassan seria el nostre guia per la vall de Wakhjir i en Gudamat feia el primer dia amb nosaltres cami de l'assentament d'hivern on fariem nit el primer dia a la vall de Wakhjir, Kisking Tash, que estaven encara desmuntant.

Dos dies i mig despres erem a la cova de glas a gairebe 4600m al peu de la glacera d'on neix el riu Wakhjir. Es a dir a les fonts de l'Amu Darya, o si ho preferiu, de l'Oxus. Hi arrivarem despres de dues darreres hores dures de caminar per algo dificil de definir: llera de riu? Plana aluvial? morrena frontal? Les tres coses alhora, diria. I la vista impressionant. Ens trobem al frontal de la glacera, amb parets de glas de mes de 30m d'alsada per totes bandes, els soroll d'una anima viva, la del gel, cruixent per totes bandes, i un torrent desbocat que surt de sota la glacera.....
Assolit l'objectiu principal del viatge, ara calia tornar cap a Bozai Gumbaz i enfilar cap al gran Pamir, cami del llac Zor Kol.
I de tornada el gran ensurt... Anant forca estirats, en Hassan amb el cavall amb els petates al davant, jo al mig i en Manel al darrera va venir la sorpresa. Sense tenir contacte visual amb ell, en una vall amb terrasses a diversos nivells en Hassan es va apartar del cami al veure un lloc on acampar (previament ens haviem negat a acampar on va proposar al veure que el rierol existent tenia l'aigua estancada). No el vaig veure i el vaig sobrepassar. Quan duia gairebe 8h30' vaig arribar a KisKing Tash i la sorpresa va ser meva al no trobar-hi a ningu... Reculant em vaig trobar primer el Hassan i despres al Manel (que em va fotre una bona i merescuda bronca per haver tirat massa) que feia dues hores que havien decidit el lloc d'acampada que no vaig veure. Vam plantar tenda i sopar. El dia seguent erem a Karchyndy. Havien passat 5 dies des de Bozai Gumbaz i ens disponiem a comensar el salt del Petit Pamir al Gran Pamir. Pel cami, no nomes haviem arribat a les fonts de l'oxus sino que haviem vist les valls del Karakorum perpendiculars a Wakhjir amb els seus ports cap a Pakistan i haviem vist en la llunyania un parell de felins (Gats salvatges, linx?).

A Karchyndy pero van haver-hi sorpreses. En Tursun Bai, el lider de l'assentament amb qui havia negociat 5 dies abans, ens comunica que no ens acompanyara en Hassan, sino en Gudamat. Cap problema !!!!. Ens aixequem el dia seguent apunt per marxar, i sorpresa... joq bugun, erteng. Bugun kirgis (avui no, dema, avui venen kirguisos). I si senyor. Sorpresa. A mig mati es comensen a reunir kirguisos amb els seus ramats i no nomes aixo sino que tambe arriben, amb burros carregats de fardos, mercaders de Kabul que primer amb cotxe fins Sarhad i despres a peu s'han plantat a l'assentament per vendre els seus bens.
Assistem pel mati a les transaccions del mercat d'animals entre kirguisos (l'assentament d'en Tursun Bai es queda quatre topoz - yaks - i no se quantes ovelles) i despres de dinar tots a la casa de tova per invitats, els mercaders fan estesa de les seves mercaderies. Algunes com fa centenars d'anys a la Ruta de Seda: teles; d'altres, mes modernes: radio-cassetes,cassetes i fins i tot interfonos i cable per comunicar-se entre yurtes sense haver de sortir-ne a l'hivern. Assistim a un espectacle que ens fa constar que no tant sols som a un altre pais, sino a un altre temps. I el dia seguent , ara si, enfilem amb en Gudamat cap al Gran Pamir.

La transicio al Gran Pamir es fa en quatre etapes de les quals les tres darreres tenen un port per sobre de 4800m cada dia. El segon dels dies, la confucio. Ens creuem amb un turista polones que va amb dos burros conduits per wakhis i aquests li diuen a en Gudamat que el port de Showr (4895m) que hem de fer el darrer dia pot ser que estigui tancat per la neu. El podrem creuar? Haurem de recular i baixar a Sarhad? Per sort l'anada fins Bozai Gumbaz la vam poder fer per la ruta baixa del riu al anar aquest no crescut i ara podem tornar per la ruta alta per un cami diferent. El segon dia cap al gran pamir s'acaba amb aquesta gran incognita... De fet hem entes que no es posible i quan anem a plantejar-li a en Gudamat tirar cap a Sarhad ens diu que res, que cap aQarabel (el seguent port), el que ens deixa un pel desconcertats. Acabem el tercer dia a peus del port de Showr despres d'haver creuat el port de Qarabel (4820m) i en Gudamat ens ho comunica... Si la neu esta per la cintura al port, haurem de girar cua (duem cavall, no Yak animal amb qui si podriem jugar-nos-la en cas de molta neu), si la neu esta per mitja cama, podrem creuar. En aquell moment, pero, el Manel i jo ja som molt optimistes. Estem acampats per sobre la cota 4400m i no es veuen congestes fins com a minim 4600m. No tenim vistes directes del port, pero sembla que no hi haura sorpreses. I aixi es. Arribem al port sense sobresalts, en la etapa paissatgisticament mes disfrutona... Pujem el port paralels a la glacera del pic de Showr que el tenim amb les seves parets imponents al nostre costat... Des de dalt del port, el pic es veu mes accesible amb una aresta amb glacera i algun serac que potser si que es pot fer. Davallem per l'altre vessant (amb algun kulen wagen per part meva) i creuem tres llacs alpins que em recorden per algun moment els paratges propers d'Aigues Tortes. Unes hores despres pero, una altre crisi. Hauriem d'haver girat a la dreta per anar cap a l'assenament Kirguis de SareMokor, a hora i mitja del llac Zor Kol, frontarer amb Tadjikistan, pero no ho hem fet. Quan li preguntem al Gudamat, s'atabala i es posa a cridar.... Que passa? No ho sabem. No hi pot anar? No hi ha kirguisos?... No en treiem l'aigua clara pero una hora i mitja mes tard ens trobem prenen el te i pa de benvinguda a l'assentament kirguis de Showrmokor. Ens trobem a 6h del llac ens informen i per baixar a Gaz Khan (el primer assentament Wakhi de la vall, davant del Langar Tadjik) ens diuen que hi ha 5 dies en lloc dels 4 que creiem nosaltres. Renunciem a arribar a la llera del llac. Veient-lo en la distancia ens conformem. Arrengem cavall i kirguis, en Tali, pel dia seguent i ja esta. O no. Al cap d'unes hores ens comuniquen que en Tali no ens acompanyara fins Gaz Khan sino fins a Bechkonok un assentament a un dia de cami. Algo es algo.

La sorpresa es quan l'endema el Tali, a cada assentament kirguis que veu pel cami ens intenta deixar alla i tornar-se'n enlloc de dur-nos fins al fi de l'etapa !!! Tant simpatic que semblava el dia anterior aprenent paraules i frases en angles.... Al final ens hem de quadrar pero arribem a bon port, aixo si, despres de creuar el pitjor riu de la ruta, amb aigua gairebe a l'alsada dels calsotets.

A partir d'alla tot anira superfi.A Bechnokog ens reb l'Abderraman, un avi kirguis, molt bromista que fa broma d'ell mateix (sobretot de la dentadura superior on nomes li queden 3 dents). Ell, un Uighur, un altre kirguis i un afganes de Faizabad, baixen cap a Gaz khan, ens hi podem afegir. Anaven a sortir havent dinat, pero ho deixem pel dia seguent. Matem la tarda com de costum fent fotos i a l'hora de sopar ens conviden a un dels millors sopars kirguisos del viatge: Apart de l'omnipresent arros,una especie de pasta fullada i un vol de nata per sucar-hi pa. A mes ens confirmen, que estem a tres i no 4 dies de Gaz Khan. Podriem haver anat al llac i tot !!! Tant se val. Tant en Manel com jo estem super satisfets amb el viatge, i tot i que queden uns deu dies per tornar a ser a BCN ja comencem a dur el xip de retirada.
Passem els tres seguents dies amb aquests quatre personatges, bones persones tots ells i molt bromistes tant el Abderraman com elUygur. El terreny pero es du i les etapes molt llargues. Anem resseguint el riu Pamir,fronterer entre Tadjikistan i Afghanistan a alsada. Amb flanquejos que pujen i baixen cada cop que hem de creuar una vall tributaria, el terreny es molt arid i en trams tant dessertic que la sorra mes fina que la de platja t'entra per tot arreu. En alguns trams en Manel cedeix i puja a cavall, que li costa de domar, entre els riures de l'Uigyr i l'Abderraman. Seguim aixi fins a Gaz Khan. Abans pero, el tercer dia , s'afegiran dos afganesos de Faizabad a la comitiva. Aixi doncs, el 31 de Juliol, 3 afganesos, dos kirguizos, un Uigur i dos catalanets arriben a la poblacio wakhi de Gaz Khan. Ens acomiadem dels que han estat comapanys durant els darrers quatre dies i ens quedem a la memonkhona (guesthouse) del lider local a descansar alhora que arrengem un burro pel dia seguent anar fins a Qala- e - Panja despres de descartar sortir en cotxe des de Gaz Khan mateix al demanar-nos per aixo 500$.

El darrer dia es fa pessat. Sabem que seran unes 6 o 7 hores per la vall, pero mentalment ja ha acabat el trekking. Reculem fins a Sast per creuar el pont sobre el riu Wakhan (Entre Gaz Khan i Qala - e -Panja s'uneixen el riu Wakhan que ve del Wakhjir i el Pamir que ve de Zor Kol,donant lloc al riu Panj que posteriorment ser l'Amu Darya) i alla ens trobem el primer piquet revolucionari :-o. Cada poble funciona de forma comunitaria i tenen un sistema rotatiu de treball quan cauen turistes. Els de Sast, ens fan saber que el burro i el seu propietari, de Gaz Khan, no poden continuar i han de tornar cap a Gaz Khan i nosaltres hem de canviar de burro. Hi accedim despres d'aconseguir pactar que paguem dos mitjos jornals i no dos jornals complets com pretenien. Continuem cap a Qala - e - Panja i en un altre poble intermig un altre "piquet" !!! Aixo no ens hi haviem trobat pas a l'anada. Evidentment els hi diem que ok, si el mig jornal del de Sast, se'l parteixen entre els dos.... Veuen que no te sentit, ens deixen passar i dues hores despres som a Qala - e- Panja d'on haviem sortit vint-i-dos dies abans.

Ens estem al checkpoint de la carretera a l'espera de si baixa algun cotxe cap a Ishkashim, i despres d'hora i mitja no n'ha passat cap i ja es massa tard perque en baixi cap tenint en compte que hi ha mes de cinc hores de trajecte. Qui si apareix, pero, es en Yussef a qui ja haviem tractat a l'anada i ve amb el propietari d'un cotxe que te conductors que treballen per la WCS (Wildlife Conservation Society). Ara te el cotxe i conductor a Khandut a 1h de cami, pero l'endema ens pot baixar per 150$. Es un 4x4, aixi que no hi ha d'haver problema per creuar el riu d'abans de Khandut. Pero n'hi haura. Quan l'endema arribem al riu, el cotxe hi quedara encallat amb els nostres trastos a dins, amb una vedella al maleter i aigua entrant al cotxe. Fins al cap d'hora i mitja no lograrem treure'l.

Cinc hores despres, els bons samaritans d'Ishkashim ens rebran amb sorpresa i alegria. Materem el que queda de dissabte i diumenge a Ishkashim esperant que obrin la frontera el dilluns i d'aqui de tornada cap a Dushambe des d'on he escrit aquest resum rapid.

Des de Khorog ...

2009-07-06T04:21:00.000-07:00

Hola a tots,

Aquest es el segon i ultim post si mes no fins l'Agost.
Som a Khorog i dema sortim cap a Ishkashim o sigui que si tot va be ja no tindrem cap mes connexio fins a la tornada entre el 4 i 6 d'Agost.

Vam arribar a Dushambe a les 3:10 del mati del dissabte. Despres d'una mica de patiment ja que el vol BCN-Riga va sortir amb una hora de retras i la connexio perillava. Pero al final ens va sobrar temps i vam poder veure com pujaven els petates a l'avio des de la finestra. Aixi que vam tenir el vol tranquil. :-)

Un cop a Dushambe vam procurar enxampar el vol Dushambe - Khorog. Com alguns sabeu, es un vol perillos que tantsols vola quan les condicions atmosferiques son bones. Es un vol a vista (sense radar) que va entre les altes muntanyes del Pamir. Ens va costar gairebe quatre hores i mitja descobrir on es venien els bitllets a l'aeroport. Pero cap alla a les 7:30, sense haver dormit, en vam treure l'aigua clara. La questio ara era, hi hauria vol? El dia anterior havia estat cancel-lat i l'informacio pel dissabte era del tot contradictoria. Despres d'una hora de cua a la guixeta de venda de vols van anunciar per megafonia que no volaria. Tenint en compte que ja era dos dies seguits com a minim sense volar i que l'avio te capacitat nomes per 40 places, no vam jugar-nos-la a esperar a diumenge, fins hi tot si volava hi havia possibilitats de quedar-nos a terra per manca de places.

Aixi doncs vam tirar pel temut plan B. Anar en cotxe fins a Khorog. Uns 600km en....24h !!!!! Un viatge dur, pero menys del que temia despres de les experiencies mongoles de l'any passat. Es va fer forsa ame, sobretot gracies a una dona supersimpatica, que ens donava conversa, cantava, ens invitava a menjar.... Bons companys de viatge que van fer el trajecte menys dur. Ahir a les 10:00 del mati arribavem a Khorog.

Pero a Khorog fan diumenge de debo i fins i tot el cyber estava tancat !!! Aixi que no vam poder fer res.
Avui hem obtingut el visat afganes, un pur tramit que tant sols en ha dut un parell d'horetes. Hem intentat, enva, trobar cartutxos de gas per tal d'evitar cuinar amb benzina, i ara som aqui, disfrutant de la darrera connexio a internet en un mes.

Aixi doncs, tingueu tots un bon juliol.... Tornarem al mon tecnologic entre el 4 i 6 d'agost.

Xavi.

Cap a Wakhan

2009-07-02T16:26:00.000-07:00

Hola de nou a tots,

Ja fa gairebé un any de la darrera entrada al blog, però ara el ressucito momentàniament.

D'aquí unes hores surto cap a Dushambé (Tadjikistan) per dirigir-nos tot seguit a Khorog i d'allà a Ishkashim. I si tot va bé, en pocs dies em trobaré al corredor de Wakhan, lloc sommiat i dessitjat des de fa quatre anys, quan planificant la ruta a Tadjikistan vaig descobrir una estreta tira de terra afganesa encaixonada entre Tadjikistan, Pakistan i Xina.

Allà on els Pamirs, l'Hindu Kush i el Karakorum es troben, allà on el Imperi rus i britànic van estar a punt de col·lisionar, allà on hi viuen wakhis i nomades kirguisos, allà on neix l'Amu Daria (l'Oxus de l'Alexandre el Gran), cap allà, en Manel Garcia i jo, tenim intenció d'anar.

Aquí teniu a continuació un planning que de ben segur que en algun lloc es canviarà. És més una fulla de ruta que el planning definitiu, però insha'llah, arribarem a les fonts de l'Oxus, tant per Zor Kol com per Wajhir.

Serà un trekking dur. Sense suport i carretejant el menjar per quatre setmanes amb animals de càrrega i si tot va bé NO tindrem accés a internet des del dia 6 de Juliol fins a principis d'Agost. Així que aquest blog, en aquest viatge poc s'actualitzarà.

De moment us deixo amb el planning de la ruta, i si un cop a Dushambé o Khorog hi ha temps, ja us escriuré les primeres impressions abans no entrem a Afghanistan.

Planning:
3 jul: BCN - RIX - DYU
4 jul: Dushanbe - Khorog
5 Jul: Khorog
6 Jul: Khorog. Afghan visa
7 Jul: Ishkashim
8 Jul: Ishkashim - Qala-e-panja
9 Jul: Qala -e - panja - Sarhad
10 - 14 Jul: Sarhad - Karchyndy
http://www.juldu.com/Pamir/trek_wakhantolittle.html (green route)
http://www.juldu.com/Pamir/roadmap_wakhantolittle.html
15 - 21 Jul : Karchyndy - Oxus river source (close to Wajhir pass) - Karchyndy
http://www.juldu.com/Pamir/trek_little.html (light green light)
http://www.juldu.com/Pamir/roadmap_little.html
22 - 25 Jul : Karchyndy - Zor Kol
http://www.juldu.com/Pamir/trek_littletobig.html (yellow route)
http://www.juldu.com/Pamir/roadmap_littletobig.html
26 - 30 Jul: Zor Kol - Qala -e - Panja
http://www.juldu.com/Pamir/trek_wakhantobig.html (either green or black blue route)
http://www.juldu.com/Pamir/roadmap_wakhantobig.html
31 Jul : Qala - e - Panja - Ishkashim
1- 4 Aug: Buffer days
5 Aug: Ishkashim - Khorog
6 - 7 : Khorog - Dushambe

Visions mongoles IV.

2008-09-03T05:28:00.000-07:00

Estar parat es una mica avorridot... Des de que vaig cascar la bici algun dia es fa llarg pero normalment sempre acabes trobant algo que et distreu i sino sempre queda anar a algun cybercafe a llegir diaris i navegar per la xarxa (mig euro o menys una hora sino t'
aixequen la camisa) amb aixo i un bon llibre acabes matant l'estona.

Pero hi ha dies diferents. Com quan m'estava Khovd, per exemple. El dia que la furgo que m'havia de dur a Altay no es va presentar vaig acabar passant una tarda forsa agradable. Vaig arribar a mitja tarda a l'hotel mig emprenyat i desesperat perque no podia tirar cap Altay. Em vaig tancar a l'habitacio i vaig posar la tele. Hi havia tele via satelit i es sintonitzava un dels canals internacionals de la televisio xinesa en angles. Com a minim veuria les noticies i despres una entrevista-massatge a en Tony Blair sota l'excusa de que Londres prenia el relleu a Beijing com a ciutat olimpica. Mentres veia la tele van tucar a la porta.

Eren les dones encarregades de la recepcio de l'hotel que estaven tant o mes avorrides que jo. La que havia trucat era forsa timida i quan vaig preguntar que volien no va saber que respondre. L'altre pero de seguida es va deixar anar amb la xerrameca. Devia tenir uns 30 anys com a maxim, cabell negres llargs, grasoneta, cara rodoneta i sempre sonrient.
La conversa va comensar amb les preguntes de rigor: D'on era, si estava casat i quants anys tenia (casi sempre cauen aquestes tres i per aquest ordre) i em va explicar que estava casada i que tenia un crio.
Estava cansada de Mongolia. No parava de repetir-me que Mongolia Plokha (malament) i Span, Paris, London i Washinton xorosho (bo). Jo li intentava fer veure les coses bones de Mongolia pero ella em reponia que res... que vivia a la ciutat en una malinki (petita) dom (casa) que al preguntar-li va resultar ser un Ger a les afores aprop del riu. No hi vaig ser-hi pero me la puc imaginar. Un Ger, el cotxe aparcat, la placa solar per tenir llum i tele al vespre i bidons en un raco amb l'aigua recollida del riu per cuinar, rentar, etc. Sommiava amb una casa de debo pero no se la podien permetre. Em va comentar que el seu sou era d'uns 170000 Turugs al mes (100 euros) . La seva feina, estar a la recepcio de l'hotel 24h en dies alterns. Em va explicar que era un mal sou, el seu marit, xofer de professio, guanyava 700000 al mes, i aixo si que era un bon sou. Em va preguntar pel meu sou, li vaig dir tirat a la baixa , tambe li vaig explicar quan costa un lloguer, el menjar, per intentar fer-li veure que el mon occidental es tot molt car i no es tant maco com el pinten a les pel-licules que veuen i que , com havia comentat amb una noia francesa un dies abans, si arriba una crisi forta, ells sempre poden agafar Gers i bestiar i algo sempre tindran per menjar... Pero no hi havia manera... Entre el meu rus limitadissim (Katerina no ens fallis aquest setembre !!!), les seves (des)il-luions i la seva logica aplastant (quan costa la bici? quan costa la camera?) no va haver-hi res a fer.

I es que la vida a Mongolia es dura, a la ciutat i en la vida nomada. Als nomades, si mes no els Kazaks de l'oest, m'explicava la Celina, la noia francesa que havia conviscut amb ells durant tot un any, la vida era molt dura. L'impressio que jo n'havia tret es que les dones pencaven molt mes que els homes i la Celina va reconeixer que era cert... a l'estiu. A l'hivern les tornes es canviaven. Eren ells els que patien de debo, i es que no deu ser gens facil sortir a controlar els ramats quan s'esta a 30 sota zero. L'aigua que a l'estiu l'agafaven de rierols, a l'hivern l'havien de tallar dels rierols glasats i quan el gel s'acabava fer excursions a les muntanyes mes properes a recollir neu. I axio per no parlar dels hiverns del 1999 al 2002 on segons la Lonely Planet, en algunes regions de Mongolia degut al fort fred i la sequera va morir el 50% dels ramats o l'actual crisi del petroli: Molts nomades es van vendre els camells (animal de carrega) per comprar cotxes (Camions, camionetes o 4x4) i ara amb l'augment de preu dels darrers anys no es poden permetre pagar la gasolina i es poden despasar menys que abans. Aquesta es la realitat nomada, lluny del romanticisme amb que es pugui veure des d'occident i la de les ciutes no es massa millor. Ja heu vist els sous i el tipus de feia que s'hi troben.

I pensava tot aixo avui que volare cap UB des de Bayankhongor. Vaig arribar aqui fa dos dies amb una altre tundra de dotze hores de cotxe nocturnes des d'Altay, una altre nit sense dormir, viatjant tota la nit clavant-me la ferramenta de sota el seient de la furgo i amb el cotze que encara si me'l toco em fa una mica de mal d'anar repicant mitja nit contra la finestra del cotxe. L'idea original era d'aqui anar a Tsetserleg (a 200km d'aqui, i estar-me a casa d'una Couchsurfer) pero no he trobat cap cotxe que hi anes en dos dies, aixi que torno ja cap a UB i he decidit que el darrer tram el faig en avio. No vull una altre nit d'insomi amb l'agravant de no saber a quina hora surts i per tant a quina hora arribes a UB. No es el mateix apareixer a les 4 o 5 de la matinada a un poble de 20000 habitants que a una urbe de mes d'un milio, lluny del centre, en una estacio d'autobusos i haver de muntar bici i tota la mandanga. El preu del vol? 172 dolars. Mes d'un mes de sou de la recepcionista de l'hotel.

Khovd - Altay. tota una odissea

2008-08-30T01:41:00.000-07:00

Amb la bici espatllada tocava decidir que fer. Abans de perdre temps i potser calers reparant-la vaig decidir que el millor era fer el tram Khovd - Altay en cotxe tal i com estava previst i despres decidir com continuar.

Aixi el dimarts 26 em vaig posar a buscar a algun conductor que marxes cap a Altay. Aquell dia no en vaig saber trobar cap. Pero el dia seguent si. Aixo si, sortiriem dijous a les 15:00. Arrenjat el preu, l'hora i el lloc de trobada vaig continuar fent la meva. L'endema, a l'hora acordada em vaig atansar a on haviem quedat per marxar. Evidenment, sabent que la puntualitat mongola brilla al 100% per la seva ausencia vaig obtar per anar-hi a peu, i si tocava marxar, ja empaquetariem tots els trastos de la bici i deixaria l'habitacio d'hotel. Al arribar al parking on el dia anterior havia parlat amb el xofer i on haviem quedat el cotxe no hi era...I aixo no em va agradar. Mai surten puntuals pero sempre estan alla muntant guardia per pescar clients. Es poden tirar tot el dia asseguts a la porta del cotxe abans no marxar, i si surten un moment, penjen un cartell al cotxe (que es queda alla) amb el numero de mobil on localitzar-los. Vaig tornar a quarts de quatre, a les quatre i a quarts de sis. No es va presentar. El tio em va fer el salt.

Per sort vaig trobar un altre furgon rus que hi anava pero sortia l'endema a les 10 del mati. Vaig reservar plasa, em vaig emprenyar pel preu, un recarreg de 20000 tourogs per la bici (com si els mongols no duguessin fardos mes grossos !!!) pero com que havia de sortir d'alla vaig cedir. Vam quedar a les 10:00 de l'endema amb la certesa que a les 10:00 no sortiriem.

Com un bon nen, divendres 29 em vaig alsar d'hora, vaig esmorzar be per si per casualitat sortiem puntuals, i vaig canviar uns quants euros i vaig fer cap a la furgo. Al veure'm la seva dona del xofer, profe d'angles, ja em va dir que estigues tranquil que fins les 14:00 no sortiriem. Un geladet, unes horetes a internet , un bon dinar i tornar a treure el nas. A les 16:00. Ok. ara a l'habitacio a veure les noticies per la tele, si la China Television te un canal en angles, llegeixo un parell de contes del Primo Levi i cap a la furgo altre cop. Ara a les 17:00. La furgo pero comensa a estar plena de fardos ... potser si que a les 17:00 sortirem. A l'hora indicada m'hi planto amb la bici (estic fins els nassos de llegir, de veure dibuixos animats en xines, de matar l'estona llegint diaris i responent post de couchsurfing.com al cyber... ). Encara ens haurem d'esperar. Alguns dels clients estan al mercat i a mes per dur la bici s'ha de muntar la baca del cotxe.
Cap a les 18:30 se m'enduen la bici cap una banda i nosaltres cap a les 19:00 arrenquem. Encara no hi som tots i fem el tipic ritual: Es carrega benzina primer, es monta la baca en una altre casa despres i finalment es recull mes gent, fardos i la meva bici en un tercer punt de la ciutat. Ara si que estem llestos !!! Son les 20:00 quan arrenquem.

De Khovd a Altay hi ha mes de 400km i es presenten llargs, mooolt llargs. Si el promig mongol es de 30km surten unes 12h de trajecte (que es mes o menys el que acabara sortint) pero quines hores !!!!

La furgo consta al davant del seient del conductor i del copilot amb un espai ampli al mig que si s'aixeca dona al motor de la maquina. Al darrera, dos fileres de 3 seients, una d'esquenes al conductor i l'altre mirant al conductor i a la primera filera. Doncs be, arrenquem amb els dos condutors al davant (s'aniran turnant durant la nit) i dotze, si dotze persones al darrera. 5 a cada bancada i dos al mig asseguts sobre les cames dels demes.

Quan sortim de Khovd, passats alguns controls de policia un passa al davant i al cap d'un parell d'hores un altre. I aquest sera l'equilibri definitiu. El conductor suplent i dos passatgers al seient del copilot i el tros que queda entre aquest i el sient del conductor i 10 al darrera encaixonats com podem als seients i amb els peus per sobre les bosses i sacs que hi ha al terra. Els mongols (estudiants) ho soporten amb un estoicisme increible, amb un radiocassete de musica mongola i tots cantant a coro les cansons, com qui se'n vad'excursio.
Jo personalment maleixo el viatge, sobretot el primer tram on quedo al mig de la bancada en una posicio surrealista amb el tors girat cap una banda i les cames cap a l'altre .Quan el conductor se li ocorrore fer una parada estava patint ja les primeres rampes.
Per sort despres de la parada logro passar de ser el del mig a ser el segon per la porta. A sota no hi tinc sac i tinc tot el cos encarat mes o menys en la mateixa direccio. Vaig algo mes comode. Cap a les 4 del mati, punxada. En Bill, un america que ja m'havia trobat a Moron a l'inici del viatge i jo aprofitem per baixar i estirar les cames, pero la majoria dels mongols els hi va fer de sardina i s'esperen dins. Com a minim gaudim d'una nit fantastica. Fresca pero sense vent i un sol nuvol. Amb la propera poblacio d'envergadura a uns 200km de distancia (devem estar a mig cami...) i a 2000m d'alsada que estem se'ns mostra un cel del tot estrellat que resulta espectacular.

Tornem a pujar al furgon i continuem el cami... Logro colocar-me forsa be i a estones, com abans de la punxada, encara que sembli mentida logro dormir... Arribem a Altay que son les 8:00 del mati tocades i amb un dubte existencial...

I ara que? si tiro directe a UB son dos dies mes de cotxe i despres tinc una setmana alla per tocar-me la pera... Sino puc recostruir la ruta prevista en bici en cotxe i si em sobra temps fer alguna escapadeta tonta... Pero implica com a minim 3 o 4 furgons fins a UB en lloc dels dos de la linia directe... I despres de l'experiencia d'aquesta nit..... :-D