Monsieur Chirac et Monsieur Aznavour

Tots els endarreriments acumulats, tant per la diarrea com per les tamborinades de tarda que m'obligaven a parar de pedalar a les 15:00 o les 16:00 sense poder aprofitar el dia si no volia ser víctima de l'aigua i la pedra, van fer que el dia 28 encara em trobés dins d'Armènia en lloc de camí del mar negre a Geòrgia.
Així, la tarda del 28 vaig arribar a Vanadzor a uns 100km de la frontera amb Geòrgia.
Feia dos dies que havia deixat Vardenis. El primer dia, havia recorregut tota la ribera oriental del llac Sevan, molt més despoblada que la ribera occidental, però molt més agraida paissagisticament. El dia seguent, m'havia plantat a Vanadzor després d'un dia dur. Primer havia creuat un tunel de 2km de llarg que tot i estar ben il·lumitat em va requerir estar en tensió i amb els cinc sentits posats en la bicicleta. A la sortida del túnel a l'altre vessant de la vall em va rebre una boira ploranera, gairebé gèlida, que m'oligà a pedalar amb guants i malles tèrmiques llargues mentre descendia cap a Dilijan, poble enmig d'un paissatge de boscos i prats que de seguida vaig associar amb l'Euskadi rural, pero sense caserios i amb lletjos edificis comunistes. Finalment, l'arribada a Vanadzor, després de superar un port de muntanya va ser amb la tempesta de rigor.

En aquells moments ja tenia decidit aparcar la bicicleta un parell de dies per baixar altre cop a Erevan, aquest cop en Mashurka -minibus atepeït fins a límits inhospitats, normalment- i assistir al concert de Charles Aznavour. Quatre dies abans del concert, les televisions armènies ja es feien ressò dels preparatius de l'event, i ho vaig considerar símbol de l'importància històrica del moment.

Arribo a Erevan el mateix dia que ho fa Monsieur Chirac. La Gohar es sorprèn al veure'm altre cop a la porta i em rep amb entusiasme al saber que he baixat pel concert.

La televisó, al vespre, no para de bombardejar amb notícies i especials sobre la visita del president francès en el 15è aniversari de l'independència d'Armènia i dins dels actes de l'any d'Armènia a Fransa que duen com a slogan Armenie mon amie .
La imatge més repetida és la de Chirac baixant de l'avió i assenyalant l'Ararat, muntanya sagrada pels armenis i dins de fronteres turques. També es veuen imatges del presient al memorial i museu del genocidi. En la seva estada farà unes declaracions polítiques de molt calat al sol·licitar a Turquia que reconegui el genocidi armeni en un moment en que aquest últim país vol ingressar a la unió europea. Durant tot el vespre un dels canals armenis combinarà les notícies amb documentals més propagandíssitics on es resalten els vincles entre Fransa i Armènia i amb imatges d'un concert passat de Charles Aznavour a l'Opera d'Erevan.

El dia 30 a la tarda arriba, i és moment d'anar cap al concert. Al final hi vaig sol perquè no he lograt coordinar-me ni amb l'Armand ni amb l'Arminé. Falten dues hores perquè comenci el concert però riades de gent ja es dirigeixen a la plasa de la República.

L'escenari està ubicat davant de la galeria nacional a l'extrem est de la plasa. Les poques localitats assegudes anaven dels 100$ en amunt. Reservades per a polítics i capitalistes com més d'un em va dir. La resta de la gent, una multitud de milers en una plasa tant o més gran que plasa Catalunya, d'empeus seguint-lo com podia o a través de les 3 pantalles gegants instal·lades.

Les dues hores que manquen les paso contemplant els videos projectats a les pantalles. Images d'enamorats a parís es convinen en velles imatges i música de l'Edith Piaff i d'un concert d'un cantant que no reconec. De tant en tant, però, anuncis dels patrocinadors de l'acte.

Gairebé a dos quarts de nou, amb retràs, arriba la comitiva oficial pel carrer Abovian. Dels cotxes blindats en baixen el president armeni i el president francès, l'amic francès, que és rebut amb un entusiame que em deixa francament sorprès. Tot i els forts vincles entre Armènia i Fransa, el su aliat tradicional (de Turquia eren els Alemany) i la forta diàspora armènia allà present no logro acabar d'entendre tant rebombori. Em sento com a dins de Bienvenido Mr Marshall . Els polítics prenen el seu lloc i comensa el macroconcert de Charles Aznavour i els seus amics.

El presentador de l'acte és Jean-Claude Brialy, actor francès, que fa totes les presentacions en francès i que són traduides a l'armeni tot seguit per miss Armenia, una bellesa impressionant. A partir d'aquest moment varis artistes faran presència daltde l'escenari.
La primera, una de les grans dives gregues, Nana Mouskouri, tots seguit varis artistes, per mi desconeguts pel nom però que una petita recerca a internet en dedueix el seu pes i nom propi: Danny Brillant, crooner de jazz fa ballar a més d'un amb uns ritmes forsa alegres; Hélene Ségará, d'origen armeni, estrella a fransa capàs de vendre 100.000 discos en una setmana, s'emociona al dirigir-se a la gent de la terra dels seus ancestres abans no encara una canso sobre el genocidi; Isabelle Boulay, del quebec, abans de cantar declara la seva admiració per la resistència i supervivència del poble armeni, i finalment Michel Legrand, també d'origen armeni, compositor que ha compost bandes sonores de moltíssimes pel·licules, amb 3 oscars i 5 grammys a les espatlles i havent treballat amb Miles Davis o Frank Sinatra.
I és a quarts de deu del vespre quan apareix l'Home. L'anuncia Jean-Claude Brialy i la plasa esclata en crits d'Aznavour, Aznavour. Els canta en francès però es diregeix a ells en armeni. És un bon home i se l'estima tothom m'havia dit més en garik, un amic del Gor un dia abans del concert. És cert. I sorprenent veure gent de totes les generacions com es coneixia les seves cansons. Cansons d'un home que te 82 anys.

Jo que no conec la seva discografia quedo fascinat. No tansols m'agraden els temes sino que disfruto amb la seva energia i savoir faire dalt de l'escenari. M'he de comprar algun CD.

No s'està dalt de l'escenari ni una hora, però n'hi ha prou. S'acomiada entre crits del públic altre cop i una coral li dedica una canso seva abans no donar pas a uns focs artificials , simplons però amb la seva gràcia al estar llensats des dels sostres d'edificis de les diverses cantonades de la plasa. El xou s'acaba i la gent satisfeta es dispersa. M'en torno a casa amb la sensació d'haver viscut un moment històric pels armenis.


L'endemà m'aixeco d'hora encara amb els records de la nit anterior. Toca agafar el minibus per tornar a Vanadzor i continuar pedalant però em costa buscar el moment per acomiadar-me del Raffi i la Gohar.
Em diuen que pagui el que vulgui. I és un problema. 15000 drams estaria bé. Entre 15 i 20 dolars per nit dormida. Però no els tinc, només dos bitllets de 10000. Donar-els-hi un ho trobo poc. Els hi en dono vint i queden colpits per la meva generositat. Em consideren de la família i si els hi arribo a dir que estic sense un duro m'haurien deixat estar gratis. Ens fonem en una abrasada i el Xavi ja no és el Xavi, sino el Xavi-djan.
Quan ja soc al carrer em criden des del balcó. Que m'esperi. Baixa el Raffi i em dóna 2000 drams. Per l'autobus. M'abrasa fortament i em deixa anar un lament:Xavi, tourist no Erevan No els hi arriben turistes. Me n'adono de com depenen del lloguer de les seves habitacions als turistes.
Em dirigeixo cap a l'estació amb una fina pluja que m'acomiada d'Erevan. Passo per la plasa de la República altre cop, i veig soldats desmuntant l'escenari del concert. Mentre creuo la plasa em sorprenc a mimateix amb un pensament funest i humà alhora. El parell d'avis dels que m'acabo d'acomiadar tenen 75 anys. I jo he acabat de visitar Armènia i no planejo cap altre viatge, a priori, en els propers tres o quatre anys. Els tornaré a veure? Per un moment se m'humitegen els ulls. Mai m'hauria imaginat comm'estimo aquest parell d'avis que m'han fet sentir com a casa quan era a casa seva. Encara tinc cinc dies per davant, però tinc la sensació d'haver acabat el viatge.

De cop torno a la realitat. Paro en un caixer automàtic a treure calers (em queden casi dos-cents euros en efectiu però per si de cas no els toco) i em dirigeixo cap l'estació d'autobusos. El viatge continua.