divendres, de juliol 27, 2012

KG-KZ 2012. Kilometrada I

Apa. Aqui van les primeres etapes:
  • 11/07 Bishkek - Vivac passat Kenen. 98.5km. +652m. Asfalt. 
  • 12/07 Vivac - Almaty. 148km. +369m. Asfalt
  • 14/07 Almaty - Getigen. 91.5 km. Asfalt, excepte aventurilla per camps
  • 15/07 Getigen - Capshagay - Vivac Riu Ille. 69.3 km.+367m. Asfalt, pista i corriols
  • 16/07 Vivac riu Ille - Buda - Shengeldi - platja llac - campament. 87km. +400m. Asfalt i pistes
  • 17/07 Shengeldi - Karashoky.67.5 km. +581m Asfalt, pista
  • 18/07 Karashoky - Koyankov - kyroba. 85.5 km. +750m pista fins Koyankov, carretera fins Kyroba
  • 19/07 Kyroba - Basshy - Shigan. 50 km. +591m Asfalt
  • 20/07 Shigan - Duna cantant - Shigan. 82.5 km. +300m Pista. Sense alforges
  • 21/07 Shigan - Basshy - Koktal. 108,1 km. +511m Asfalt
  • 22/07 Koktal - Chundja. 74.5 km. +235m Asfalt
  • 23/07 Chundja- Congost de Charyn. 65.2 km. +545m Asfalt i pista (els darrers 22km i un error d'uns 10km en pista dolenta)
  • 24/07 Charyn - Shilit 83.5 km. +450m Pista fins carretera, 14km aprox. Asfalt
  • 22/07 Shilit - Almaty. 124.5 km. +213m Asfalt






A Almaty altre cop via Charyn

De Koktal vaig sortir cap a Chunsha per anar d'alla cap al congost de Charin. A Chungsha hi vaig arribar prou d'hora amb l'intencio de poder escriure algunes croniques al blog, a Koktal, tots els internet-klub els vaig enganxar tancats o avariats.



Croniques fetes, al tornar a l'hotel vaig mantenir unes fantastiqeus converses amb un xavalet que s'hi allotjava amb son pare. Era ciclista, em va comentar. M'analitza la bici de dalt a baix, li apunto que es Rohloff perque ho busqui a internet i m'explica que la seva, de carretera, es de fibra de carbo. Entrana en un equip i a rebuf de cotxe em comenta, no se si creure-m'ho, que algun cop s'ha arribat a posar a 100km/h.
Ens acomiadem i l'endema al mati havent esmorzat jo ja surto cami  del congost de Charyn. Sera un dia dur. Quan duc uns quinze quilometres intento seguir una pista paralela al riu Charin que algu em diu que du al congost. 5 km despres he de girar cua. Tinc les primeres vistes del mateix, no tant espectaculars com esperava, pero res mes. Torno a la carretera, i ara, si, uns 20km mes endavant, trobo el trencall que m'indica que a 22km es troba el congost. Ja intueixo que patire, fa un sol de justicia, estic altre cop en terreny estepari sense una sola ombra i em queda tantsols un litre d'aigua.



Com d'altres cops, la pista resulta ser molt sorrenca el que dificulta l'avans. A mes, en fals pla, va guanyant alsada paulatinament i per si fos poc, es gira vent en contra que encara fa mes dificil avansar. Arribo al punt de control del parc dues hores despres completament deshidratat i amb signes evidents d'estar apunt de pillar un pajaron, m'estic comensant a marejar. Arribo i em reben amb els brasos oberts sorpresos que m'hagi plantat alla amb la bici.  Pero jo no estic per afalags:



- у вас вода? Teniu aigua?



Em treuen una garrafa i em comensen a omplir la botella de litre i mig, quan sobrepasa la meitat el faig parar... me la vol omplir del tot. Pero jo no puc esperar. M'empaso practicament un litre d'aigua d'una tirada davant la cara de sorpresa del noi. Per la cara d'esparverat que fa, la meva imatge deu ser bastant contundent. Un cop buida la botella, ara si, deixo que me l'ompli del tot.



Botella plena i cos mig rehidretat comenso a pasejar-me per la zona. Es com un Colorado en petit, d'una bellesa impresionant. S'intueix el cano principal per on transcorre el riu tot i que les millors vistes des d'on soc es d'un dels congostos laterals, que l'anomenen vall dels castells per les formacions rocoses en forma de pinacles que hi ha. Mentre em passejo per aquesta part alta departeixo amb altres turistes. Uns japonesos, crec, em feliciten per haver arribat alla en bici, uns rusos, em demanen fer-se unes fotos amb mi: junts, fent veure que mirem el mapa... em feliciten pel viatge i ens acomiadem. Jo, ara si, trobo la pista a la vall dels castells i comenso a baixar-hi, no sense preguntar-me com m'ho fare per pujar l'endema. Fa baixada i sobretot, al discorre la pista per la llera d'una torrentera es molt sorrenca. Tocara empenyer per pujar altre cop? Una estona despres soc abaix, just davant el riu Charin. Hi ha una guingueta abandonada que em dona cobertura i em permetra vivaquejar sense por a mullar-me. Aviat em quedo sol, jo i per unica comapnyia algunes  llebres que se'm creuen de tant en tant.



Sopare i a quarts de nou sere al sac... baldat. El desgast de la deshidratacio m'haura passat factura. Des de l'arribada al riu fins l'hora de dormir em beure 2,5 litres d'aigua amb electrolits (recuperat-ion) i tot i aixi quan m'aixequi l'endema em sentire que encara no estic al 100%.



Sortire l'endema congost amunt. La darrera rampa, la que et fa accedir o abandonar la vall de castells es durissima i en molt mal estat (la pista nomes esta oberta a la policia i gent del parc) i la faig empenyent la bici. Quan soc gairebe a dalt uns 4x4 comencen a baixar. Dos homes i dos dones. Els tios molt chulillos em donen un cop de ma empenyent la bici. Es un guaperes amb camisseta sense manigues i marcant musculito. Em pregfunten si parlo angles i al dir-els-hi que si una de les noies em pregunta si he vist algun cotxe i gent abaix. Aleshores me n'adono, com va l'altre home: camisseta blanca arrepada, ulleres fosques... i du walkie i pipa penjant. Son polis, i com a les pel-lis, porten la nena mona, mini-texans arrapadent i top marcant pitrera...  Semblen mes de Miami Vice que de Charyn Kanyon.  Ens acomiadem. Ells continuen buscant i jo faig cap a la carretera mentre penso en no creuar-me amb els personatges que busquen.



10km despres soc a la carretera principal, i se'm presenta el gran dilema. Que faig? Cap a on tiro? Fa dies que tinc constancia que el post fronterer pel que volia tornar a Kyrgyzstan, a traves de la vall de Qarqara, esta tancat. I com mes m'he acostat a aquest punt fronterer (em trobo a dia i mig pedalant) mes confirmacions m'han arribat. Decideixo no arriscar-me a prerdre dies en va. Tanmateix encara hi ha una altra alternativa, tornar a Almaty per les muntanyes, a traves d'una pista que em mostra el mapa. Pero no ho tinc gens clar. Els mapes del gps ja m'han fallat algun cop i algu m'ha dit que m'ho tregui del cap. Encara em noto tocat de l'esfors del dia anterior i decideixo tornar per carretera principal a Almaty. Dormire a Shilit i l'endema a Almaty. Una volta de 160km paissatgisticament i culturalment intranscendents, pero que hi farem.



La tornada es veura compensada pels bons moments amb gent de CS a Almaty. Estant a Shilit veig que un noi valencia arriba a Almaty i quedem per trobar-nos i desfogar-nos parlant en catala. El meu post a CS a mes, servira perque el llegeixi la Saltanat, una noia kazakha que parla un castella gairebe perfecte i que m'invita a veure'ns. Passare dos vespres fantastics amb ella i amics seus. El primer dia amb el Fidel, el valencia, i la Mika, una alumne seva de castella. El segon dia amb el David, un madrileny que arriba de vacances, i totes les alumnes de la Saltanat  de castella. I dic totes, perque absolutament totes son noies.  El David i jo contra l'Harem ! Un vespre fantastic amb dones, algunes guapissimes,  amb ganes de practicar castella... en un dels llocs mes pijos d'Almaty, el Club Bacardi. Un edifici de Bacardi de 4 plantes cada una amb un ambient diferent. Ens estem a la terrasa amb fantastiques vistes a les muntanyes que donen al sud d'Almaty. Abans a la tarda, m'hauran fet una sessio de fotos i una entrevista per un blog sobre vida social d'Almaty. Tarafeta media star. Mes entretingut un no pot estar.



Ara, pero, Almaty s'acaba. En poques hores sere en autobus cami de Karakol per no perdre mes temps i no tornar a pedalar ja part de l'itinerari fet. Dema o dema passat, sere, on the road again.





dimarts, de juliol 24, 2012

Afotikis Asia Central I


Primera nit de Camping cami d'Almaty


Hotel casino a Capshagay


Enmerdant-me per la rivera del riu Ille

Cap vespre al riu Ille

Petogrific de Buda al riu Ille

Platja al llac de Kapshagay

Pedalant per l'estepa prop de Karashoky

Capvespre al llaquet de Karashoky



Cami de la duna d'Altyn Emel

Duna cantant d'Altyn Emel


diumenge, de juliol 22, 2012

Kazakhstan, primeres aventures

El 14 de Juliol  després d'haver-me connectat a internet i alguna coseta més deixava Almaty.
El primer objectiu era tirar tant aprop del llac de Kapshagay com fos posible, i per fer-ho havia escollit una carretereta secundària amb alguns llaquets. Una mica més de volta que per la principal però s'intuia tranquila i més agraïda que la carretara principal cap a Astana, que va per l'estepa. A més, uns que havien  viatjat en 4x4 havien pujat el track a la xarxa i per tant, el gran mal decap de tot ciclista: com deixar la ciutat? Estava solventat.
El camí va resultar agraït fins que fart d'asfalt vaig voler tirar per unes pistes entre sembrats a les zones dels llaquets. Les pistes que m'indicava el meu antic mapa soviètic no sempre es corresponien amb la realitat, i a més, en mig de canalitzacions d'aigua que a vegades perdien, em vaig trobar enmig d'un fangar considerable alguna estona, i per pistes on la traça es perdia, en altres. Com dirien alguns, Freedom to discover.

Sortejo la situació i acabo arribant més lluny d'on tenia previst, Ghengiten, on m'estaré en una obshegitie o residència. Espècie d'alberg o casa de descans. Em reben amb els braços oberts però em cobren 4000tn per l'habitació. Ho trobo car, però m'hi estic. Més endavant veure el cost està en consonància amb el país. De tots els països centre asiàtics, Kazakhstan és el més car.
Els amos són d'allò més simpàtics i em preparen un te amb embotit pa i galetes perquè em recuperi. I veient que m'ho puleixo, em trobo amb la sorpresa de que m'inviten a un peazo plat de pelmeni (un farciment de pasta gegant) que no m'acabaré fins l'esmorzar del dia següent. I això que han caigut gairebé 100km.
Passem el vespre xerrant i sent el fotògraf retratat. I és que no cada dia arriba algú de Barcelona en bici a Ghenguiten. Totes les famílies que s'estan a l'alberg em demanen de fer-se fotografies amb mi. Evidentment hi accedeixo.
L'endemà surto una mica tard. Cap a les 10, ja que en teoria hi un un internet-club i m'hi vull conectar. Però és diumenge o està tancat o obre més tard. Cap a les 10 surto direcció Kapshagay, població que em presenten com la ciutat dels casinos.
I així és, unes hores després soc a Kapshagay i a tot el llarg de la carretera hi ha hotels-casino, pero més cutrillos dels que volen implantar a casa. Kapshagay està a la boca del llac del mateix nom i és una població d'allò més turística. Ressumint-ho podríem dir que és la platja d'Almaty. Apart dels hotels casinos, hotels  i resorts i campings de bungalows s'allarguen pels primers quilòmetres de la rivera nord del llac amb les seves platges plenes de gent i barquets (varis petits iats i zodiacs m'avancen en els remolcs dels cotxes mentre pedaleixo). I és que quan parlo de Kapshagay i llac  ho faig a la centro-asiàtica de més de 100km de llarg i on es pot divisar l'horitzó i no la rivera oposada.

Deixant Kapshagay viro cap a l'oest per una pista que va paral·lela al riu ille. L'objectiu, a uns 20 - 30km de Kapshagay riu amunt, són uns petroglifics de buda, suposadament a peu de pista, per aquesta antiga ruta de la seda.

Mentre pedalo per la poslegosa pista estepària m'avancen uns russos en cotxe i m'inviten a menjar peix amb ells. Els hi dic que els segueixo i em diuen que no podrà ser. Que on van amb la bici no hi arribaré perquè fa molta baixada. Trobo un trencall a l'altiplà i que baixa a la llera del riu i els entenc. La baixada és superempinada i de sorra més que fina, estepa i desert lliuten, aquí. Mai sabré on es troba la frontera de vegades. Baixo de la bici i empenyent descendeixo. No els trobo. Uns altres rusos pescant a la llera del riu em prenen per boig al veure'm amb la bici. Com tornaràs a pujar? Jo també ho penso... Però decideixo resseguir llera amunt. Hi ha pista. Dolenta i polsegosa i a vegades amb unes rampes brutals per sortejar algun espedat que cau directe al riu. Baixo de la bici en més d'un moment. Al final em trobo un kirguís controlant un ramat. La pista s'acaba, em comenta. Muntanyes. Diu. I ara, què?  Hi ha camí? li pregunto. Si, estret però hi és. En bici s´hi pot passar? Potser. 1km. Després pista altre cop. Empenyo la bici, l'aixeco entre roques, etc durant un quilòmetre i després altre cop pista. Passo un quartelillo militar on tots els mossos fent la mili s'estan banyant a pilota picada al riu, ens saludem, em pregunten si vaig al Buda, els hi dic que si i continuo. Arribo a la zona on hi hauria d'haver el primer Buda segons un waypoint que tinc i no hi ha res... Una mica decebut, planto tenda, em dono un banyet vespertí i faig el sopar a correcuita entre una maror de mosqueta que no pica però emprenya de mala manera...i això que era una nit perfecte per vivaquejar !!!

L'endemà desmunto tenda i després d'uns 5km ara si , trobo els Budas. Està clar, que l'altre wpt està mal referenciat. Budes i inscripcions amb alfabets que no reconec a les pedres. Algun quilòmetre després deixo la ribera del riu per enfilar l'altipla i al cap d'una estona ja soc sobre asfalt camí de les afores de Kapshagay altre cop. Deixo la carretera principal per dirigir-me a Gheneldi on vull finalitzar l'etapa, per pistetes properes a la llera del riu. Tot i poder anar per l'asfalt sembla més divertit. Pillada. Les pistes són d'allò més sorrenques i empenyo la bici més d'un cop a peu pla. Al final del dia arribo a Ghengeldi. No hi ha hotel em comenten, així que tiro cap a la ribera del llac per buscar on acampar a la platja. Però la platja en aquella zona és lletja, de còdols i a més, aprop, en un campament d'operaris de no sé què, als qui els demano aigua, ja n'hi ha més d'un que a les 18:00 du una bona taja de vodka. No és un bon lloc per plantar la tenda. Temps per banyar-me, però, si que n'hi ha. I en acabat sopar, invitat. Dues dones ruses amb els seus fills m'inviten a ajuntar-me amb ells. Mentre els marits pesquen ells estan banyant-se al llac i tenen el tenderete muntat entre els 2 4x4 que tenen. Menjo d'allò més bé. Embotits, pollastre, olives, síndria,... Cap a les 19:30 ens acomiadem. Ells recullen veles i jo agafo la bici per buscar on plantar la tenda entre els camps de cereals dels voltants.

L'endemà començaré retornant a Ghengueldi on esmorzaré un bon plat de plov a la stolovaya del poble. D'allà cap a Kapshagoshy d'on m'hauria agradat entrar al parc Nacional d'Altyn Emel. Però a Almaty no em van concedir permís. Sol i en bici, no hi pots anar. Ves a Basshi i allà parla amb el director. No m'atreveixo a fer el boig anant sol i per un cop els hi faré cas. A Kapshagoshy hi arribaré al vespre. A la tercera trobaré les pistes que vull seguir per no fer-ho per asfalt. Comença a estar clar que els mapes que tinc, tot i ser bons quan es tracta de carreteres i pistes principals, al ser de l'època soviètica han quedat completament desfasats en quant a pistes secundaries. A Kapshagoshy tampoc hi ha  hotel i l'stolavaya tancada... és ja ramadà? No ho tinc clar però ser al primer poble on sento cridar a l'oració, però també l'enèssim on un kazak vol un brindis de vodka, em fa pensar. M'indiquen però que hi ha un lloc per banyar-me a les afores del poble, i olala, em trobo amb un pantanet petitonet on la gent del poble s'hi va a remullar. Em banyo prop d'una família local i planto tenda.


L'endemà els plans es fustren. L'idea principal d'arribar a Basshi per pistes retallant l'immensa volta que dóna la carretara queda frustrada al no trobar algunes de les pistes dels meus mapes. No arribaré a Basshi però per contra dormiré convidat per una família kazaka amb els quals departiré el vespre. L'endemà, ara si, arribaré a a Basshi. Allà obtindré permís per anar en bici fins a la duna cantant. Una duna que al caminar per la seva sorra emet soroll, o això diuen. No em donen permís per més. L'opció d'anar per pista fins al final del parc  en el seu extrem més oriental em queda prohibit. L'endemà ho comprovaré.

Després haver dormit al refugi que hi ha a l'entrada del parc faig els 42 km fins a la duna. Pel camí se'm creua una gassela i a la llunyania veig un ramat d'algo però no ho distingeixo diria que són o Kulan o bé cavalls de Phrzevalsky. Un cop a la duna intento pujar-la però dessiteixo de fer-ho del tot. Tot i pujar calçat, el sol abrasador em fa que em cremin els peus i tiro avall. La duna de 150m d'alt i 3km de llarg és impressionant, i ni tantsols els geòlegs tenen clar com a arribat fins allà.

Al vespre, altre cop al refugi, parlo amb un dels responsables del camp i dos turistes francesos jubilats que volten Àsia amb auto caravana. El noi del parc, que xapurreja anglès, em comenta que només tenen 3 itineraris muntats i que no es pot sortir d'ells, que tenen projectes de reintroducció d'espècies i per tant el parc dividit entre zones turístiques i zones de seguretat, i que fora les zones turísitques com que no tenen mitjans per controlar qui hi ha perquè no tenen prous guies, i per tant no donen permisos per anar-hi. Entre els procesos de reintroducció, el del cavall de Phrzevalsky i el Kulan, d'aquest darrer, han passat en pocs anys de 24 exemplars a 2300. Bona feina, tot i la visita al parc del Rei Juan Carlos fa 5 anys, que no va venir a caçar, em comenten.

 En tot cas jo no puc fer la ruta prevista, però també és cert que  des de la duna, hauria agafat una pista que surt en tots els mapes i un cop allà no vaig saber veure. Potser millor així.

L'anècdota al vespre. Els amos del refugi han marxat i s'han oblidat de mi. Resultat no tinc sopar. O si. Les filles, uns 6 i 12 anys, em fan, amb tota la bona voluntat, uns ous ferrats. Parlo amb el noi del parc i el guarda, que s'encarrega de demanar permís a tot qui entra al parc ( a mi en el recorregut fins la duna me'l van demanar 3 cops), m'ofereix part del seu menjar. A les nenes, com a premi, els hi regalo una postaleta.

L'endemà, vist el parc,  dia de trànsit fins a Koktal, 110km més enllà, i per camí un premi imprevist. D'imprevist, i en un curt tram, un paissatge espectacular com el que volia veure dins del parc... en un terrny semi'argilós amb esties de diversos colors..... al final no queda cap regust agredolç.

Almaty

Les primeres visions reals de Kazakhstan les vaig rebre a l'arribar a Almaty.
Una ciutat cosmopolita i cara, molt cara, i mes pels estandards centroasiatics. Els preus potser són un 20% inferiors als de Barcelona pero els capritxets com un berenar en un café de moda al seu passeig peatonal, anomenat Arbat - com a Moscou -, pot sortir fins i tot més car que a Barcelona.

Com vaig comentar en la primera crònica, em vaig estar en un hotel molt centric, el Shenitsu. Allà llogaven algunes habitacions espartanes, dobles i compartides, com a alberg, per un preu molt raonable, uns 12$. Davant de l´hotel, un Zara. Visca la globalització.

El primer vespre, em vaig regalar un sopar comment il fault i és que 148km en un sol dia s´ho mereixen. Així que apart d'un apat hiperpotent em vaig regalar un banana-split de postres :-)

El següent dia, en teoria l´hauria de dedicar a visitar la ciutat i lligar l'estada al parc nacional d'Altyn Emel aprofitant que tenien una oficina a Almaty.Però primer calia barallar-me amb la burocracia local: registratzia. A l'hotel m'havien comentat que podia fer la registració, cal registrar-se a immigració a l'arribar al país, en el mateix hotel en una oficina que hi havia. Hi vaig, i em demanen 3600tn pel servei (uns 20€) però ells mateixos m'indiquen on es troba l'oficina d'immigració, a uns 25 min a peu, perquè ho tramiti jo mateix, i gratis. I així ho faig. Una hora després estic fent cua entre altres extrangers, centro asiàtics la majoria, i gent d'agències locals amb piles de passaports, per tramitar el permís. Em trobo en una planta baixa d'un edifici on hi ha fins a 12 finestretes, totes amb les seves respectives cues: per sort ja m´havien indicat que la meva era la finestra 3. Un funcionari eficient, em diu que em calen unes fotocòpies de la pàgina principal del passpaport i del visat, m'indica on fer-les i al cap de 5 minuts hi torno a ser i li entrego el passaport. A les 5 aquí, em diu. I així es com a la tarda obtindré  la registració.

Mataré la resta del matí passejant per la ciutat, i especialment pel seu parc dels 28 soldats. Monuments soviètics en honor a soldats caiguts a la II guerra mundial; grans jardins: s'hi prepara un concert en una part, hi ha una expo de fotografies a l'aire lliure en un altre;  i la catedral ortodoxa. I molta gent passejant, i tots els cassaments fent'se les fotos de rigor. Sembla que l'esport nacional sigui casar-se passejant amb una gran limosina i parant a fer-se fotos als monuments del parc.

Però tot Almaty, l'antiga capital kazaka és un parc. Als peus de muntanyes algunes d'elles de més de 4000m, és una ciutat frondosa on els grisos blocs de pisos soviètics queden camuflats pels arbres que es troben arreu per les voreres dels carrers... si això s´hi sumen nous edificis al centre amb botigues de les millors marques, la sensació de passejar-s'hi és força agradable. I és una ciutat vibrant. Tant de dia com de nit. Sembla que la nova capital, Astana, no li ha fet perdre massa pes comercial i si bé el poder polític s'ha desplaçat al cor de l'estepa, el bulliciós món econòmic ha preferit quedar-se al peu de les muntanyes.

A la tarda, després de recollir el passaport amb la fitxa de registració ja feta me'n vaig a un cyber. Aprofito que sé que hi estaré algunes hores escrivint al blog per postejar si algun couchsurfer s'apunta a fer algo.  Els hi dic fins quina hora estaré al cyber. El telèfon kirguís que també hauria de funcionar a Kazakhstan no xuta.I si, la Lyassat i la Eugenia  responen el meu post. La Lyassat es presentarà al cyber just quan acabo el rpimer post d'aquest viatge, la Eugenia s'hi afegirà més tard.

Passem el vespre passejant i menjant algo, em toca sopar. La Lyassat és kazaka però per la seva edat, 35, va crèixer encara sota la Unió Soviètica i per tant, em comenta que té per primera llengua el rus. Per contra, m'explica, el seu germà petit, ja utilitza el kazak com a primera llengua. Com a conseqüència amb el seu germà parla en kazak però amb els pares en rus. L'Eugenia és d'origen coreà. Em comfirma que els seus avantpassats van ser deportats per Stalin del llunyà Est a Àsia Central durant la segona guerra mundial, un moviment que va fer en altres llocs, com amb els alemanys del Volga, amb totes aquelles ètnies que creia que es podien convertir en enemics interiors durant la guerra. Li pregunto si a nivell familiar mantenen el coreà com a llengua i es sorprèn. Per res, només rus, que el kazak no li cal.
Són dos persones diatralment oposades. L'Eugenia és una modernilla que ha estudiat belles arts i que actualment viu de rentes a Moscú de tenir llogat un pis de propietat mentre ella viu amb sa mare. No vol treballar, em comenta. Ni jo, no te jode !  Per contra, la Lyassat, lluita per sobreviure amb el seu salari de mestra de música a primària. Se´n vol anar d´hora a casa per tornar-hi amb el flamant nou metro, em comenta que s´ha gastat 200€ en una visita al metge i que ara no es pot permetre un taxi. Quan em diu que el taxi costa 300tn (uns 2€) decideixo pagar-li per poder allargar el vespre els tres junts. 200€ de metge, i se'n riu de nosaltres els europeus. Vosaltres crisis? Si nosaltres vivim en una crisis permanent ! Això en una ciutat plena de Lexus i Mercedes. Uns viuen del Gas, petroli i multinacionals associades, altres, lluiten per sobreviure.

Acabem el vespre, gairebé a mitja nit, a la nova plaça, on en un monument a l'home d'or (rèpilca d'una estatua d'or iscita trobada fa uns 20 anys) hi ha, en pur estil soviètic, uns plafons que expliquen l'història del país. Una mica més enllà, un altre monument. La Lyazzat m'explica que és en commemoració a un alçament kazak al 1986 on el poble es va rebelar contra el poder central soviètic. M'explica, que essent petita i vivint fora d'Almaty en un poble petitet, les notícies van córrer ràpid, i el professor, rus, els va insultar a classe. I acaba comentant'me que els russos, sempre han tingut una visió prepotent i superior, sobre els centroasiàtics a qui van pacificar. Però el monument, ja aixecat després de la independència, manté el dur i plomís realisme soviètic. Ironies.


Mentre tornem cap el centre, la Lyazzat i la Eugenia agafen el taxi i jo retorno a l'hotel. S'ha d'anar a dormir d´hora que l'endemà ja tocarà pedalar.

divendres, de juliol 13, 2012

Bishkek isho raz

Bishkek isho raz. Bishkek altre cop. 11 anys despres, tornava a estar a Bishkek. Poc recordo de la primera estada amb en Marcos. Poca cosa, anar amunt i avall amb en Kyal, arrenjar el trekking a la zona de Karakol, lligar el vol de tornada a Tashkent... i poca cosa mes.

Ara, el vol em va deixar a Bishkek a les 4:30 de la matinada. Mes de mitja hora abans de l'hora prevista. A la seccio consular de l'aeroport em van tramitar el visat en no res, fins i tot amb alguna broma de pel mig als turistes que arribavem: els de davant meu eren una parella de polonesos que anaven cap al Lenin, els mateixos policies de frontera es van oferir a tramitar-els-hi un visat de grup perque sortia 10$ mes barat per cap: You are a small group, a two persons group. You (dient-li al noi) are the boss !!!! i la noia que entre rialles s'escandalitza.

Minuts despres soc fora. I em trobo, tal com temia lidiant amb mil simpatics taxistes que s'ofereixen a dur-me al centre de la ciutat. Els hi dic que una amiga em ve a recollir a les 6:30 i no s'ho acaben de creure, pero si, l'Alima, la noia de Couchsurfing que m'ha d'acollir,  arriba puntual. Carreguem la bici al cotxe i ens dirigim cap al centre de Bishkek.

Em comunica que no em podra allotjar pero que no em procupi que ho fa un amic seu. Per un moment temo que sigui el tipic cosi que te una guesthouse,pero no, em diu que es un noi anglo-alemany molt jove, de 19 anys, pero que amb ell m'hi entendre: li agraden les bicis i la fotografia. Aixi es com anire a petar a casa en Tavy qui m'acollira per tres dies.

Pel cami pero, tinc temps de petar la xerrada amb l'Alima. M'explica que no em pot acollir perque li ha sortit l'oportunitat d'acompanyar un fotograf angles per Kirguistan, Kazakhstan i Russia: Li fara de traductora i assitent, marxa el mateix dia de la meva arribada. Tambe em comenta que ha acabat els estudis ara i es vol obrir pas en el mon de la fotografia. De mentre, treballa esporadicament a l'agencia anti-dopping de Kirguistan. Entre bromes li dic que quan acabi el viatge em faci una analisis de sang per veure el nivell d'hematocrit i em diu que no pot, al no ser metge nomes pot treballar amb proves d'orina. Sobretot analitzen els atletes russos que fan estades al llac Yssik-Kul per fer entrenaments en alsada.


El Tavy es un cas apart, personatge curios amb molta vida tot i els seus nomes 19 anyets. De pares separats, el pare es un expert viatger ha treballat per varies ONGs i parla fluidament 8 idiomes segons el Tavy. Actualment treballa a Bishkek per una agencia del govern alemany. I d'un pare aixi nomes en pot sortir un noi espavilat.

M'ensenya les dues bicis que te, una BMX i una bici de carretera que esta fixant. Sortim a donar un tomb amb les bicis i de cop es sorpren:
-Mira !
- Que?
- El cartell, la foto es meva, encara no l'havia vist

I es que amb 19 anys ja te tres feines. A casa nostre en deien empresari i ara en diuen emprenedor. Treballa com a dissenyador per un diari, a no se on mes i a mes es dedica pel seu compte a la fotografia i disseny publicitari. El que acaba d'ensenyar-me  es un partell publicitari d'aquests mastodontics de 5x2.5m aprox que penja sobre una de les avingudes de Bishkek.

El sou li dona per viure de lloguer en un pis (el comparteix amb una noia) que despeses incloses costa 1000$ al mes , d'ho milloret de Bishkek com es nota al haver d'introduir un password per entrar al recinte del bloc de pisos, o amb els cotxes, varis amb matricula diplomatica, que hi ha aparcats al jardi. El pis te dues habitacions, sala d'estar, cuina, safreig, balco i un labavo ho suficientment gran com per tenir-hi dutxa i banyera d'hidromassatge a l'hora. Calculo que fa pel cap baix 100m2.

Les amistats, estan en consonancia. Com ell diu, els amics son la golden elite de Kirguistan. Entre ells el nebot d'un gran escriptor i el fill d'un dels millors alpinistes del pais, mort escalant un dels 7000 que composen el lleopard de les neus (els 5 cims mes alts de l'epoca sovietica). Amb aquest ultim, en Tim , gastem unes bones partides de ping-pong a la taula que hi ha a servei dels veins dels pisos, pero no li tinc prou confiansa com per preguntar-li pel pare i especialment en quina muntanya va desapereixer.

Tot  i moure's amb aquesta elit, en Taby es mostra molt critic amb ells:  Podriem resumir-ho dient que son fills de papa consentits amb 4x4 Lexus amb vint anys peladets. M'explica exasperat com quan ell va voler un Mac, son pare, tot i poder-li pagar, nomes li va fer un prestec perque se'l curres, al dia seguent de tenir-lo, una amiga al veure'l li va dir a son pare jo vull! i dos dies despres la nena tenia el capritxet. Aixo en un pais que com en Tavy explica les diferencies son abismals amb gent que (mal)viu amb nomes 100$ al mes. Aquest es el preu d'una treballadora de fabrica, la que el pare del Tavy ara te a casa seva per un sou molt mes elevat com a mainadera.

L'elit de la que parlo te la  casa d'en Tavy com a camp base. I el pis es un anar i venir de gent fins altissimes hores de la matinada (les partides a la playstation comensen a l'1:30 de la matinada aprox) aixo es una putada pel viatger que vol dormir pero alhora s'agraeix coneixer com funciona la vida social de Bishkek. I tota la gent que entra i surt parlen en rus. Fins hi tot els kirguisos entre ells. Es quelcom que l'altra vegada que havia estat a Bishkek no m'havia adonat. Fins i tot entre ells, molts kirguisos, com a minim els de classe alta,  parlen en rus. Com es nota tambe al carrer a les zones mes centriques. Si despres un es perd per un baazar, la cosa ja canvia una mica, pero el centre de la ciutat esta del tot russificat.

I pel centre de la ciutat es per on em moc. No faig massa, per no dir gens, el turista, ni el fotograf. Marxare de Bishkek sense haver tirat una foto. En la meva estada a Bishkek mato el temps, primer intentant trobar un mapa de la ciutat. Un mapa? Si... em vaig oblidar la LonelyPlanet a algun lloc, probablement l'aeroport mateix. Despres tramitant l'extensio de visat ( a l'aeroport el visat que donen es d'un mes) i he de pasar per la seccio consular a extrendre'l 15 dies mes  i a bancs a pagar varis cops. Primer el rebut per l'entrega de documents, despres el rebut per l'extensio de visat en format urgent (el mateix dia)... Aixi que m'aprenc la burocracia kirguiza, que dins del que cap es eficient i duta a terme per funcionaris joves que fins i tot dominen l'angles, com ho fan tambe els caixers que m'atenen als bancs ! I aqui flipo. Aixo si que no m'ho esperava. I en Tavy m'ho aclareix: aprendre angles esta de moda, i em remarca que es una moda, perque es cool.
Aixi que em dedico a burocracia i vespres a casa al Tavy gorronejant internet i planificant punts del viatge. Diguem-ne que aprofitant les darreres hores abans de comensar a patir de debo.

I de debo que pateixo el primer dia de pedaleig. Deixo Bishkek tard. Cap alla les 12:00 despres per passar pel Baazar a comprar un pop (la dona de fer feines del Tavy ha endresat tant be la casa que ara dos pops que tenia no els trobo). Una hora despres em trobo a la frontera.. caotica.
Una frontera on abans, segons havia llegit  la gent venia a comprar a Kirguizstan on es molt mes barat. Carregaven a sac i un cop a la frontera repartien la carrega entre molts kirguizos que esperaven. Cada un d'ells amb el maxim excempt d'aduanes.  Pagaven una mica a cada kirguis pero el total sempre era inferior al que pagarien si ho pasessin tot junt per l'aduana. A l'altra banda, ajuntaven la carrega altre cop i ja esta. Per la gent que hi ha i els llocs de venda de maletes que hi ha a la banda kirguisa, potser encara es fa... No m'aturo a comprovar-ho. Com a guiri em deixen passar totes les cues i un quart d'hora despres ja soc a Kazakhstan. Abans a l'aduana m'obren les alforges, un guarda em demana quedar-se un sobre de Recuperat-ion i em fan la tipica broma de si soc terrorista (quans cops me l'han fet ja per aquests paisos?)

I a Kazakhstan, res, canviar diners i a pedalar. Amb l'estomac mig buit afronto un port amb uns 600m de desnivell. Es suau pero el pateixo molt al ser el primer dia de bici despres de mesos. Arribo a dalt tocadet pero despres ve baixada rapida i al final, olala, una stolabaya, una cantina de carretera on cauen els segons laghman del viatge.  Amb piles carregades, tiro endavant una  estona mes i cap a les 20:00 agafo una pista que surt de la carretera i quan m'he allunyat un quilometre i mig aprox, planto la tenda. Primera nit en ruta.

L'endema comenso el dia amb l'estomac buit, pero tinc la sort de tenir una altra cantina a uns 3km del trencall de la carretera. Plantant-m'hi a les 8:00 del mati no puc negociar l'esmorzar, toca menjar l'unic que tenen: petxuga de pollastre amb pure de patates... No direu que no comenso el dia amb energia, eh? La resta del dia sera paradeta llarga, paradeta curta i pedala que no arribes. Seran les 17:00 quan el volum de transit augmenta de forma considerable i m'indica que m'apropo a Almaty, a dos quarts de set soc a lloc. Un hotelet que te alguna habitacio en plan hostel. Desisteixo de trucar un couchsurfer que em podia allotjar...  La sim de telefon que en teoria havia de funcionar tant a Kirguistan com Kazakhstan, bot ne rabotaet! aqui no funciona, i no crec que per un parell de trucades mereixi la pena el maldecap de buscar on trobar una sim, etc...
Entro a l'hotel, descarrego em dutxo i em prometo un sopar de festin. 148km al segon dia de viatge s'ho mereixen.



divendres, de juliol 06, 2012

Cap a Àsia Central

Falten poc més de 24h perquè torni a estar en ruta. I un any més marxo amb la sensació dels deures no fets, entre ells, fotre-li una bona neteja de cara a aquest blog. Continuareu doncs, havent-lo de llegir amb aquest disseny una mica arcaic i jo, com a suposat blogger, sense aprofitar-me de totes les eines que em posa a l'abast Google. En tot cas, però, aviat on the Road again.

I on toca? Doncs tornar cap a Àsia Central on hi tinc un deute pendent amb Kirguizistan, el país de les muntanyes. Dues estades ja, el 2001 amb un trekking per la regió de Karakol, i el 2005 pedalant de la frontera Tadjica a Osh amb paradeta a Sary-Mogol. Però tot i aquestes dues estades, una sensació, la desconeixença del país. La manca, encara ara, de conèixer els seus racons, les ganes de compartir experiències amb les seves gents, i sobretot, pedalar-lo, entre llacs, muntanyes i Jailoos (campaments nòmades estacionals). Toca fer Kirguizistan tant a fons com es pugui, i toca, també, iniciar la  descoberta d'un altre país, el més gran dels -stans: Kazakhstan. Un país que per les seves dimensions requerirà també de més d'un viatge. En aquest hi posaré la poteta per primer cop.



La ruta, està més o menys traçada, però com sempre oberta a canvi, improvisacions i condicionants del viatge. Us tocarà cercar mapa i indagar una mica: No acceptaré el no tinc temps. Ja se sap, la manca de temps és proporcional a la manca d'interès mostrat. Pels curiosos, aquí l'esboç aproximat:


Dia 1-4: Bishkek – Almaty
Dia 5: Almaty
Dia 6: Almaty – Oktabria (Nura): 80 – 85 km aprox
Dia 7: Nura (Oktabria) - Kapchagai – 70 km aprox
Dia 8: Kapchagai – Petogripics riu Illi – Kapchagai: 80km aprox
Dia 9: Kapchagai – Karashoky: 60 – 70km +600m (Track Sobre Mapa)
Dia 10: Karashoky – Meteo Station llac: 75 -90km +2000m aprox (tsm)
Dia 11: Meteo Station – Monticul Bashatir – Dunes cantants: 60 - 70km (tsm)
Dia 12: Dunes – Araltobe – Paissatges muntanyes blanques – Aidarly – 110 -130km (tsm)
Dia 13: Aidarly – Chunja (Shonzhy en alguns mapes): 105 – 120km +500m (tsm)
Dia 14: Chunja – Charyn (per ribera occ) – Kegen : 115 – 130km +1800m (tsm) (posibilitat dormir camping parc nacional. No menjar, no aigua).
Dia 15: Kegen – Karakol: 107.7km +852m (track ciclista)
Dia 16-17: Karakol
Dia 18: Karakol – Tossor: 100km
Dia 19 -20: Tossor – Tossor Pass - Desviazione : 101km 3200m (tsm)
Dia 21 Desviazione – Naryn: 95km, 1300m
Dia 22: Dia de Marge.
Dia 23: Naryn – Bosogo : 60km, +1000m
Dia 24 - 18: Bosogo – Togurart: 130km, +1381m
Dia 25: Togurart – Tash Rabat: 100km aprox, +600m
Dia 26: Tash Rabat – Baetov (Diorbelgin en mapes antics): 77km, +1100m
Dia 27: Baetov – Song Kul: 86km, +2000
Dia 28: Song Kul - Kairma: 75km, +1800m
Dia 29: Kairma – Suusamyr: 93km, +1200m
Dia 30 -31: Suusamyr – Bishkek: 164km +2000m.

Amb aquest pla encara hi ha alguns dies de marge, gairebé 10, però crec que hi haurà retrasos o canvis de plans. Accidents will happen, i si no, un cop a Baetov sempre es pot tirar cap a la vall de Ferghana i des d'Osh o Jalal Abad tornar en cotxe a Bishkek.

Stay tuned que diuen en anglès. Dissabte comença el viatge, i entre dilluns i dimarts, la pedalada !