El dia 23 em vaig tornar a pujar a la bicicleta. L'objectiu era Vank i el monestir de Gandzasar. No sabia quants quilòmetres em sortirtien ja que el mapa no ho indicava.
Al final va ser una passejada forsa curta, 44km fins a Vank més tres o quatre apeu fins al monestir. No es tractava de forsar massa perquè encara anava una mica suelto tot i que els antibiòtics comensaven a fer efecte.
Arribo a Vank (en armeni, monestir) prou d'hora i comenso a cercar on allotjar-me. Aspiro a l'hotel en forma de vaixell que hi ha a les afores del poble, tot i que em pot sortir un pèl car. Està ple, així que m'he de buscar la vida.
Després de preguntar una mica un home troba la sol·lució. Em demana que el segueixi i així ho faig. Em dirigeix a un edifici de dues plantes mig destartalat, on les finestres del segon pis no tenen vidres o estan parapetades amb plàstics. Hi entro i me n'adonc que soc en un centre mèdic o algo per l'estil. Torno a sortir i darrera la porta veig un rètol del que no m'havia adonat, està en armeni però també amb anglès: Vank distrinct hospital. Tot i no voltar per dins, em sembla que ho de hospital deu ser pels estandards armenis ..... Dormiré a l'hospital? No ho acabo d'entendre, però això sembla.
Al cap de poca estona arriba un home amb unes claus. Em duen a la segona planta i m'obren una porta que du a una de les ales de l'edifici. Hi ha dues habitacions, tres i quatre llits respectivament amb aparells per mesurar la tensió, penjar sueros i el que calgui. Em demanen 5000 drams per un llit, uns 10€. Un pèl massa, però no tinc ganes de discutir.
Em trobo a l'únic sector de la segona planta habilitiat. La resta està en un estat més que deplorable. Si dividim l'edifici, de forma rectangular, en quatre quadrants, el de darrera a l'esquerra es troba completament derruit. Es troba com debia quedar després la guerra i només quatre vigues recorden que un dia hi havia hagut dos plantes. De sostre ni parlar-ne. Dos quadrants més mantenen parets, sostre i terra i poca cosa més. Són les finestres que havia vist a l'arribar a l'edifici; i el darrer quadrant, el de darrera a la dreta, és en el que em trobava.
A la primera planta, l'hospital ocupava els quadrants que mantenien terra /sostre en el 2on pis.
Després de la visita al monestir i un altre Shaslik (broxeta de carn a la brassa, menjar nacional armeni) pujo a l'habitació a relaxar-me una mica, m'acabo el llibre que estic llegint, A crossing place, a journey among the armenians on un periodista britànic recorre l'est d'europa, orient mitjà i caucas a la recerca de comunitats armènies i comenso La comedia humana de William Saroyan, un americà fill d'armenis emigrats.
El dia següent arrenco camí de Dadivank, monestir armeni oficialment ja fora de la frontera de Karabakh, en territori azerí entre Armènia i Karabakh. Com tota la regió, de facto, està sota control de Karabakh.
Pel camí vaig descobrint l'Artsakh, així és com anomenen els armenis Nagorno Karabakh, més rural. Camps de cereals i poblets emminentment agraris i ramaders es creuen pel camí i al travesar els pobles he d'esquivar porcs, gallines, pollastres i vaques que circulen per la carretera.
Paro a dinar a l'enèssim lloc de Khorovats que em trobo des de que soc a Armènia. Els armenis són uns autèntics aficionats a les barbacoes (això vol dir Khorovats) siguin de car o de peix de riu o per fer unes verduretes a la brassa. Tots els restaurants a peu de carretera ofereixen el mateix: kebabs, carn a la brassa i amanides.
Mentre dino reprenc la lectura de la comèdia humana on Homer, el protagonista, ingresa de cop a l'edat adulta als 14 anys al posar-se a treballar com missatger de telègrafs, duent telegrames a les cases. Situada l'acció durant la segona guerra mundial, la majoria de telegrames que entregarà seran de notificacions de xavals morts a la guerra. El llibre, i d'aquí el nom, està poblat de personatges secundaris que mostren ho bo i millor i també ho dolent de la condició humana. Un d'ells és l'Ara, un venedor d'origen armeni. Ja he acabat de dinar quan llegeixo un paragràf que em colpeix. És l'Ara parlant al seu fill:
El mundo se ha vuelto loco - dijo- Solamente en Rusia, muy cerca de nuestra tierra, de nuestro hermoso y pequeño país, millones de personas, millones de niños pasan hambre todos los días. Pasan frio, viven de forma patética, descalzos. Van por ahí, sin un sitio para dormir. [...] ¿Y nosotros qué?¿Qué hacemos nosotros? Aquí estamos [...] en este país maravilloso, América. Llevamos ropa buena. Nos ponemos zapatos buenos todos los días cuando nos levantamos de la cama [...] Comemos la mejor comida. Todas las noches nos vamos a la cama y dormimos. ¿Y como nos sentimos? Descontentos. A pesar de todo nos sentimos descontentos. [...] Por el amor de Dios hijo, ¡no hagas eso ! Aunque yo lo haga tú eres mi hijo y por lo tanto mejor que yo y no tienes que hacerlo. ¡Se feliz! ¡Se feliz! Yo soy infeliz pero tu tienes que ser feliz.
No puc continuar llegint. Mha deixat tocat. L'Ara és armeni, però podria ser bosni, kosovar afganès .... Suposo que expresa un sentiment comú a més d'un exil·liat.
Continuo pedalant amb els records que aquest fragment em duen a la memòria. Sénse saber si són felisos (suposo i espero que si) o no, vaig associant idees amb vivències armènies del passat. Em recordo de la xerrada a la que vaig assistir a l'Ateneu barcelonès on un jove armeni explicava el seu cas. El seu avi havia estat salvat per una família turca de ser massacrat, però la forma de poder sobreviure va ser adoptar el cognom turc del salvador. L'home explicava el pes que sentia damunt seu: haver d'explicar perquè sent armeni tenia cognom turc i que havia passat a l'inici de segle a l'Anatolia oriental. Però cansat com estava d'explicar la seva història, no podia deixar de fer-ho ja que hauria significat obrir una porta a l'oblit no d'una tragedia personal sino de tot un poble.
També em vaig recordar de l'Anna Maria i la seva família. Pintors armenis establerts a Belgrad que algun cop han exposat a Barcelona. La forsa i dramatisme d'algun dels seus quadres, les pintures de l'omnipresent Ararat..... També els quadres del Jyrair a Goris, on les cares de persones mostraven una melancolia difícil de definir ....
Tots aquests pensaments me'ls va interrompre un xàfec i em vaig posar a buscar un lloc on axoplugar-me. En un prat al costat de la carretera una petita taula sota un cobert d'uralita era el lloc ideal per una familia armènia per fer un .... si, adivineu-ho, khorovats, barbacoa. M'inviten al poc que queda, ens acomiadem i mentre espero que afluixi la tempesta reprenc la lectura.
De tant en tant also el cap a contemplar el paissatge. És preciós. El riu Tartar baixa tranquil entre de frondosos boscos a l'altre rivera i el prat en que em trobo.
Al cap d'hora i pico el ruixat para i el cel s'aclareix. És el momentde continuar. Quan no queden més de set o vuit quilòmetres per Dadivank m'atura un home. Ja aniré a Dadivank l'endemà em diu. Avui et quedes a dormir a casa meva.
Resulta ser el mestre d'història de l'escola del poble. Casa seva no és res més que quatre parets, un sostre, una porta i una finestra. A dins, una sola sala de no més de vint metres quadrats amb tres llits (un sense matalàs), una tauleta amb dues cadires atrotinades, una pastera amb alguns calaixos on hi guarda pa, farina, te, cafe, etc ; i poca cosa més.
Un cop més, qui menys té més ofereix.
El dia següent ens acomiadem i segueixo el meu camí cap Armènia visitant Dadivank (me'l paso de llarg i he de recular 6km) i recorrent unes gorges fantàstiques abans no arribar a un poblet on m'invitaran a dinar. La sindria que em menjo, gairebé la meitat, em sembla com caiguda del cel, assedegat com arribo.
Pel camí, una mica de patiment. Estic entre Armènia i Karabakh, en territori ocupat i relativament aprop de la línia d'alto al foc. Cada trencall és un calvari on he de decidir si encerto la ruta i no prenc una pista que em dugui camí de territori enemic o pugui estar minada.
Cap a les 17:00 arribo a la frontera armènia. Pel camí més d'una parada i fins hi tot la trobada inesperada amb en Hamlet, l'arqueòleg armeni que m'havia trobat dies abans al Selim Kervansarai acompanyant un grup de turistes armenio-americans. Evidentment es sorpren al veure'm per aquella pista de mala mort.
Arribo a la frontera tocat. Pocs quilòmetres abans, a l'aduana de Karabakh, m'han convidat a dos brindis de Vodka que aquest cop no he sabut com eludir. Em deixen K.O i no és la millor manera d'afrontar un port de muntanya en una pista pedragosa sense asfaltar.
Els nois de la frontera, xavalets que estan fent la mili, em conviden a quedar-me a dormir allà, en una cabina de 10m2 on tot just i caben dos llits i una tauleta pels dos soldats de guardia.
Preparen una barbacoa on escaliven alberginies i tomaquets. Un cop escalivats, els tinxen en una olla amb mantega i ho deixen bullir tot a foc lent sobre una resistència elèctrica durant més d'una hora. No sé si és que vaig molt afamat, però em sorprèn com de gustós és un plat tant simple de cuinar.
Passem la tarda xerrant i no falten les preguntes sobre noies i sexe. Em prometen que a les 22:00 podré dormir però són les onze tocades quan acaben les partides de cartes a les que estaven jugant. Dormo com una soca i gairebé no me n'adono que de tant en tant al arribar algun cotxe els soldats s'alcen per aixecar la barrera i deixar passar el vehicle.
L'endemà encaro un port de muntanya que em durà dins de territrori armeni. Jo em sento fluix i el port és durísim. Així que per fer poc més de vint quilòmetres em tiro més de tres hores. Arrosego la bici forsa estona fins a dalt del port, mentre contemplo camions treballant a cel obert a les mines d'or de Zod una mica més enllà. Havent dinat amb uns soldats que m'inviten a carn estofada comenso el descens cap a Vardenis, ja a Armènia.
L'arribada a les proximits del llac Sevan és espectacular. Ara em trobo a la ribera sud - oriental, però igual que a Sevan al Nord-Est la benvinguda és a base d'aigua i pedra. Em resguardo ja xop en una gasolinera. Tot i dur 50 i pocs quilòmetres amb la tromba que cau no es pot continuar. Després de mitja hora intentant explicar la meva situació, logro fer entendre a la gent que s'aplega a la gasolinera a resguardar-se del xàfec que necessito un lloc per dormir. Un d'ells un pèl borratxo m'ofereix casa seva.
Una hora després la tempesta afluixa i el meu hoste se'n va al camp amb el tractor. Que l'esperi a que torni. OK.Quan ho fa, darrera el tractor el vaig seguint cap a casa seva.
La seva dona i sogra em reben molt cordialment i contentes de tenir un convidat que ve de lluny.
M'ofereixen de menjar i m'atipo de peix de riu amb patates a la brassa. L'home de la casa en la seva borratxera es desviu per fer comode la meva estada tot i fer'se pesadet. Em mostra com engegar la tele i la radio com a mínim quatre o cinc cops, m'obliga a menjar més, m'ofereix te i café .... Arriba un moment que li ensenyo la guia i veu Karabakh. Matar turcs !!!! (turcs i azerís per ells són el mateix) papapapapapa, comenta. Fedayi? li pregunto i em respon que sí. Havia sigut milicia durant la guerra. I així anem passant el vespre tot xerrant fins l'hora de dormir.
L'endemà, al matí després d'un plat de nata de llet bullida, lavash (pa armeni) i un te per esmorzar, i de les fotos de rigor, comenso a dirigir-me al nord d'Armènia.
divendres, de setembre 29, 2006
dijous, de setembre 28, 2006
Stepanakert
Vaig arribar a Stepanakert en taxi degut als meus problemes estomacals. El recorregut des de Goris, uns 100km, em va costar 25 dolars al canvi. Pel camí vaig anar abandonant el sud àrid d'Armènia per endinsar-me als boscos de Karabakh. A l'esquerra de la carretera per on circulava continuaven les muntanyes pelades però a la dreta, a l'altre banda de la vall, a mesura que deixava enrera el corredor de Lachin les vessants de les muntanyes es poblaven d'arbres, caducifolis la majoria, que en una tardor incipient comensaven a deixar veure tonalitats groguenques i vermelloses.
Arribo cap a la una del migdia a Stepanakert amb dos objectius precisos, registrar-me al ministeri d'exteriors i trobar on dormir ja que tots els hotels de la guia anaven de 40$ en amunt.
Completament desorientat comenso a buscar l'oficina del ministeri d'exteriors de Nagorno Karabakh. Vaig preguntant a la gent pel carrer on es troba l'edifici però sempre obtinc la mateixa resposta: Aquest carrer no és. Finalment algú m'indica com s´hi arriba i m´hi dirigeixo no massa convensut de que hagi entès totes les direccions. Més endevant ja tornaré a preguntar. Mentrestant avanso dues mosses que al veure'm, sense cap mena de vergonya pregunten: Are you American?. Els hi responc que no, que espanyol (tema català i independència ja vindrà més endevant). M'expliquen que són estudiants de tradució a la universitat iniciant el segon curs i que soc el primer extranger amb qui tenen la possibilitat de practicar l'anglès. Jo estic encantat i per comensar els demano que m'acompanyin fins el ministeri d'afers exteriors.
La Lila i la Ila, així es diuen, es mostren encantades de guiar-me i ens dirigim cap al ministeri. De camí passem per davant la seva facultat moment en que se'ns afegeix l'Arsen. Tots quatre junts fem cap al ministeri.
La visita al ministeri és obligada per qualsevol turista que entri a Nagorno Karabakh ja que et validen el visat i t'expedeixen una espècie de salvconduc on s'especifica quines regions pots visitar.
Tota aquesta paperasa es deguda al peculiar status de Nagorno Karabakh. Un pseudo-estat, independent de facto, de majoria ètnica armènia, escindit d'Azerbaijan com a resultes de la guerra que hi va haver als inicis dels anys 90 entre Armènia i Karabakh i Azerbaijan. Oficialment la guerra no ha acabat i actualment hi ha un alto al foc que ja es perllonga des de fa 12 anys.
Karabakh te el seu propi president, parlament, himne, bandera, expedeix visats per ser visitat, te la pròpia telefònica (Karabakh telecom, Always at reach, encara que s´hauria de dir Not always ... segons l'Arsen) però alhora te certes peculiaritats: No te moneda pròpia ni banc central emissor i es treballa amb la divisa armènia, la frontera amb Armènia és més dèbil que la que hi ha entre Espanya i Fransa .... Però el que el fa particularment diferent és el seu status internacional. Karabakh com a país tantsols és reconegut per Armènia. La resta de països i la ONU no el reconeixen. A instàncies internacionals és algo així com territori azerí ocupat per Armènia. La implicació més clara és la manca d'assistència consular a Karabakh. El personal d'ambaixades i consulats no hi poden posar el peu ja que seria un reconeixement implícit de la seva sobirania. Així que si em pasava algo, estaria completament solet per espavilar-me.
Ara em trobava amb els tres estudiant davant del ministeri d'afers extrangers per tramitar la paperasa.
Mentre m'esperava al servei consular a que m'expedissin el salvconduct va entrar un home a la vora de la cinquantena parlant pels descossits i amb varis llibres sota al bras. S'asseu i al veure'm es presenta. Es diu Alexander, és armeni de Karabakh però ha viscut a Alemanya i 12 anys a Nova York. Se m'ofereix pel que calgui i rapidament em soluciona l'allotjament amb una habitació a una casa per uns 20$ la nit.
A partir d'ara, el meu temps a Stepanakert estarà repartit entre l'studensky triunvirat i l'Alexander. Amb els primers descobriré la ciutat i rodalies i amb el segon els vins i menjars armenis.
Amb el salvconduct ja expedit em dirigeixo cap a casa la Leonora i el seu marit en el que es convertirà amb el meu camp base a Stepanakert. Acompanyat del trio maravillas descarrego els trastos i ens en entornem al ministeri on ens espera l'Alexander.
Ens reunim amb ell a la biblioteca, una petita sala amb una gran taula rodona al mig i amb totes les estanteries plenes de llibres, majoritàriament enviats pel mateix Alexander des d'Europa o Amèrica. Ens els trobem amb un altre company catalogant llibres i m'explica que fa de bibliotecari tot i no cobrar, em comenta que és metge de carrera però no exerceix i no logro treure-li a que es dedica actualment.
A la biblioteca asseguts al voltant de la taula, l'Alexander em somet a un simpàtic interrogatori sobre els meus viatges i interesos sota l'atenta escolta dels tres estudiants. A mitja conversa se'n tornen a la Uni i ens quedem l'Alexander i jo comentant viatges, filosofant de la vida i fent-me recomenacions de llocs per visitar a Karabakh.
Continuem ja fora al ministeri fent una volta. Se'ns afegeix una amiga, profesora de professió, que a fora d'hores està arrencant una espècie de Primera mà. Tots junts comprem uns dolsos i ens anem a un bar a tastar els vins locals. Asseguts en una taula sota una parra que dona ombra, continuem la conversa, i com a comiat, la mestressa del bar em regala una botella de most de les pròpies parres.
Amb el temps just, paso per casa a dutxar-me abans no tornar a trobar-me amb els estudiants. Em duen a veure la que potser és la única atracció turística d'Stepanakert. El monument de Tatik Mamik, nosaltres som les nostres muntanyes. Una gran estatua en un turonet a les afores, amb les cares d'un home i dona gran en forma de muntanyes, repressentant la forta vinculació dels armenis de Karabakh amb el seu territori.
Mentre ens dirigim al monument l'Arsen i la Lila m'expliquen que tot i ser armenis viuen a Asghabat i que han vingut a estudiar a Stepanakert perquè les universitats turmeques només ensenyen en llengua local i no en rus. Estudiant tradució esperen obtenir bones feines al voltant de multinacionals gasístiques establertes a Turkmenistan. Diuen poder assolir sous de 800$ al mes molt per sobre dels estandards locals.
Mentre xerrem em pregunten que em sembla la ciutat i no puc més que riure. Sense ofendre'ls els dic que considero Stepanakert més un poble (te 40.00 habitants) que no pas una ciutat. I que l'ambient que es respira és de poble. Aquí i allà el trio es para a saludar als amics i ens recorrem Stepanakert en un tres i no res.
No només parlem d'ells o la ciutat. També sobre mi i d'on provinc. Els sorprèn que passada la trentena no estigui casat i sobretot que no passi res. Sobretot a elles, aquí que la gent es casa amb vint anys pelats o menys, els sorprèn i dessitjen l'estil occidental. No es sorprenen menys quan a instàncies d'una pregunta seva, els hi comento que a Espanya no hi ha mili. Mentre anem comentant els diferents estils de vida me n'adono de la gran distància que hi ha entre ells hi jo tot i la falsa aparensa d'occidentalitat que tots quatre mostrem. Ens retirem cap a les deu de la nit no sense abans quedar amb l'Arsen i la Ila (la Lila no pot) l'endemà al matí per anar a Suchi.
Suchi havia estat un dels principals centres culturals dels caucas fins a principis del S.XX. Als anys 20 ja hi va haver fortes tensions entre azerís i armènis que van acabar amb molts armenis massacrats. Durant la guerra de Karabakh, Suchi va ser una posició estratègica. Situada a 10 km de Stepanakert i en una muntanya a sobre la vall, va ser una plasa forta de l'exercit azeri que l'utilitzava per bombardejar la capital a sota a la vall i va ser un dels darrers llocs en ser conquerit pels armenis.
La visita a la ciutat resulta dantesca. Hi ha interès turístic, dues esglesies armènies molt apreciades, però alhora et passejes per una ciutat mig morta. Els azeris eren majoria a la ciutat abans de la guerra i la van deixar i no han tornat. Així la majoria de la ciutat està abandonada. A més, degut a la seva posició estratègica, va rebre forts bombardejos i molts carrers estan farcits de blocs de pisos dels que només en queda l'esquelet o be estan mig cremats. Entre tanta destrució hi ha refugiats armenis que viuen com poden apedasant els edificis mig destrossats.
Visitar les esglesies, ja reconstruides o les mesquites azeris, que no les han enderrocat i les deixen oficialment com a mostra de respecte a la diversitat religiosa, et forsa a passejar'te pel mig de la ciutat, on de forma surrealista destrucció i vida comparteixen quotiniaditat dotze anys després de l'alto al foc.
Cap a les dues del migdia tornem cap a Stepanakert. Reparteixo la tarda i vespre entre Internet, el trio maravillas i l'Alexander, i em vaig mentalitzant que toca agafar la bici altre cop.
Arribo cap a la una del migdia a Stepanakert amb dos objectius precisos, registrar-me al ministeri d'exteriors i trobar on dormir ja que tots els hotels de la guia anaven de 40$ en amunt.
Completament desorientat comenso a buscar l'oficina del ministeri d'exteriors de Nagorno Karabakh. Vaig preguntant a la gent pel carrer on es troba l'edifici però sempre obtinc la mateixa resposta: Aquest carrer no és. Finalment algú m'indica com s´hi arriba i m´hi dirigeixo no massa convensut de que hagi entès totes les direccions. Més endevant ja tornaré a preguntar. Mentrestant avanso dues mosses que al veure'm, sense cap mena de vergonya pregunten: Are you American?. Els hi responc que no, que espanyol (tema català i independència ja vindrà més endevant). M'expliquen que són estudiants de tradució a la universitat iniciant el segon curs i que soc el primer extranger amb qui tenen la possibilitat de practicar l'anglès. Jo estic encantat i per comensar els demano que m'acompanyin fins el ministeri d'afers exteriors.
La Lila i la Ila, així es diuen, es mostren encantades de guiar-me i ens dirigim cap al ministeri. De camí passem per davant la seva facultat moment en que se'ns afegeix l'Arsen. Tots quatre junts fem cap al ministeri.
La visita al ministeri és obligada per qualsevol turista que entri a Nagorno Karabakh ja que et validen el visat i t'expedeixen una espècie de salvconduc on s'especifica quines regions pots visitar.
Tota aquesta paperasa es deguda al peculiar status de Nagorno Karabakh. Un pseudo-estat, independent de facto, de majoria ètnica armènia, escindit d'Azerbaijan com a resultes de la guerra que hi va haver als inicis dels anys 90 entre Armènia i Karabakh i Azerbaijan. Oficialment la guerra no ha acabat i actualment hi ha un alto al foc que ja es perllonga des de fa 12 anys.
Karabakh te el seu propi president, parlament, himne, bandera, expedeix visats per ser visitat, te la pròpia telefònica (Karabakh telecom, Always at reach, encara que s´hauria de dir Not always ... segons l'Arsen) però alhora te certes peculiaritats: No te moneda pròpia ni banc central emissor i es treballa amb la divisa armènia, la frontera amb Armènia és més dèbil que la que hi ha entre Espanya i Fransa .... Però el que el fa particularment diferent és el seu status internacional. Karabakh com a país tantsols és reconegut per Armènia. La resta de països i la ONU no el reconeixen. A instàncies internacionals és algo així com territori azerí ocupat per Armènia. La implicació més clara és la manca d'assistència consular a Karabakh. El personal d'ambaixades i consulats no hi poden posar el peu ja que seria un reconeixement implícit de la seva sobirania. Així que si em pasava algo, estaria completament solet per espavilar-me.
Ara em trobava amb els tres estudiant davant del ministeri d'afers extrangers per tramitar la paperasa.
Mentre m'esperava al servei consular a que m'expedissin el salvconduct va entrar un home a la vora de la cinquantena parlant pels descossits i amb varis llibres sota al bras. S'asseu i al veure'm es presenta. Es diu Alexander, és armeni de Karabakh però ha viscut a Alemanya i 12 anys a Nova York. Se m'ofereix pel que calgui i rapidament em soluciona l'allotjament amb una habitació a una casa per uns 20$ la nit.
A partir d'ara, el meu temps a Stepanakert estarà repartit entre l'studensky triunvirat i l'Alexander. Amb els primers descobriré la ciutat i rodalies i amb el segon els vins i menjars armenis.
Amb el salvconduct ja expedit em dirigeixo cap a casa la Leonora i el seu marit en el que es convertirà amb el meu camp base a Stepanakert. Acompanyat del trio maravillas descarrego els trastos i ens en entornem al ministeri on ens espera l'Alexander.
Ens reunim amb ell a la biblioteca, una petita sala amb una gran taula rodona al mig i amb totes les estanteries plenes de llibres, majoritàriament enviats pel mateix Alexander des d'Europa o Amèrica. Ens els trobem amb un altre company catalogant llibres i m'explica que fa de bibliotecari tot i no cobrar, em comenta que és metge de carrera però no exerceix i no logro treure-li a que es dedica actualment.
A la biblioteca asseguts al voltant de la taula, l'Alexander em somet a un simpàtic interrogatori sobre els meus viatges i interesos sota l'atenta escolta dels tres estudiants. A mitja conversa se'n tornen a la Uni i ens quedem l'Alexander i jo comentant viatges, filosofant de la vida i fent-me recomenacions de llocs per visitar a Karabakh.
Continuem ja fora al ministeri fent una volta. Se'ns afegeix una amiga, profesora de professió, que a fora d'hores està arrencant una espècie de Primera mà. Tots junts comprem uns dolsos i ens anem a un bar a tastar els vins locals. Asseguts en una taula sota una parra que dona ombra, continuem la conversa, i com a comiat, la mestressa del bar em regala una botella de most de les pròpies parres.
Amb el temps just, paso per casa a dutxar-me abans no tornar a trobar-me amb els estudiants. Em duen a veure la que potser és la única atracció turística d'Stepanakert. El monument de Tatik Mamik, nosaltres som les nostres muntanyes. Una gran estatua en un turonet a les afores, amb les cares d'un home i dona gran en forma de muntanyes, repressentant la forta vinculació dels armenis de Karabakh amb el seu territori.
Mentre ens dirigim al monument l'Arsen i la Lila m'expliquen que tot i ser armenis viuen a Asghabat i que han vingut a estudiar a Stepanakert perquè les universitats turmeques només ensenyen en llengua local i no en rus. Estudiant tradució esperen obtenir bones feines al voltant de multinacionals gasístiques establertes a Turkmenistan. Diuen poder assolir sous de 800$ al mes molt per sobre dels estandards locals.
Mentre xerrem em pregunten que em sembla la ciutat i no puc més que riure. Sense ofendre'ls els dic que considero Stepanakert més un poble (te 40.00 habitants) que no pas una ciutat. I que l'ambient que es respira és de poble. Aquí i allà el trio es para a saludar als amics i ens recorrem Stepanakert en un tres i no res.
No només parlem d'ells o la ciutat. També sobre mi i d'on provinc. Els sorprèn que passada la trentena no estigui casat i sobretot que no passi res. Sobretot a elles, aquí que la gent es casa amb vint anys pelats o menys, els sorprèn i dessitjen l'estil occidental. No es sorprenen menys quan a instàncies d'una pregunta seva, els hi comento que a Espanya no hi ha mili. Mentre anem comentant els diferents estils de vida me n'adono de la gran distància que hi ha entre ells hi jo tot i la falsa aparensa d'occidentalitat que tots quatre mostrem. Ens retirem cap a les deu de la nit no sense abans quedar amb l'Arsen i la Ila (la Lila no pot) l'endemà al matí per anar a Suchi.
Suchi havia estat un dels principals centres culturals dels caucas fins a principis del S.XX. Als anys 20 ja hi va haver fortes tensions entre azerís i armènis que van acabar amb molts armenis massacrats. Durant la guerra de Karabakh, Suchi va ser una posició estratègica. Situada a 10 km de Stepanakert i en una muntanya a sobre la vall, va ser una plasa forta de l'exercit azeri que l'utilitzava per bombardejar la capital a sota a la vall i va ser un dels darrers llocs en ser conquerit pels armenis.
La visita a la ciutat resulta dantesca. Hi ha interès turístic, dues esglesies armènies molt apreciades, però alhora et passejes per una ciutat mig morta. Els azeris eren majoria a la ciutat abans de la guerra i la van deixar i no han tornat. Així la majoria de la ciutat està abandonada. A més, degut a la seva posició estratègica, va rebre forts bombardejos i molts carrers estan farcits de blocs de pisos dels que només en queda l'esquelet o be estan mig cremats. Entre tanta destrució hi ha refugiats armenis que viuen com poden apedasant els edificis mig destrossats.
Visitar les esglesies, ja reconstruides o les mesquites azeris, que no les han enderrocat i les deixen oficialment com a mostra de respecte a la diversitat religiosa, et forsa a passejar'te pel mig de la ciutat, on de forma surrealista destrucció i vida comparteixen quotiniaditat dotze anys després de l'alto al foc.
Cap a les dues del migdia tornem cap a Stepanakert. Reparteixo la tarda i vespre entre Internet, el trio maravillas i l'Alexander, i em vaig mentalitzant que toca agafar la bici altre cop.
Etiquetes de comentaris:
armenia,
karabakh,
stepanakert
divendres, de setembre 22, 2006
Una tarda, una nit i un mati. Els pitjors
Aquesta es la cronica de la pitjor tarda, nit i mati del que va de viatge. Pero tambe es molt mes que aixo. Molts canvis de plans i agradables sorpreses en el trajecte entre Erevan i Stepanakert (Nagorno Karabakh).
La pitjor tarda va ser arribant al llac Sevan. En teoria l'havia plantejat com una etapa de transicio. Havien de sortir entre 60 i 70 km des d'Erevan amb forsa pujada pero bona carretera fins arribar als 1900m d'alsada del llac.
Vaig sortir d'Erevan a les dues de la tarda tocades, despres de visitar Geghard i un cop havent-me acomiadat de l'Alise i la Gohar (en Arapik no hi era). Fins cap al 50e quilometre va anar tot com una seda pero a partir d'alla el vent primer i la pluja despres van fer el trajecte del tot insuportable. Feia fred, molt fred (potser set o vuit graus) i el xafec d'aigua i neu granulada era considerable. Amb el fort vent i la velocitat de la bici les gotes d'aigua se'm clavaven com fines agulles a la pell. Vaig arribar mig tremolant a la poblacio de Sevan on em vaig refugiar en una gasolinera on un nano d'uns 16 anys em va acollir. Molt hospitalari al principi despres em va comensar a demanar calers per coses tant estupides com assecar una mica la roba a l'estufa. Emprenyat, vaig aprofitar que amainava el xafec per sortir a buscar un dels allotjaments que indicava la LonelyPlanet.
Vaig passar una nit perfecte en un Bungalow prop d'unes platjes del llac (el llac fa mes de 100km de llarg per uns vint o trenta d'amplada en algunes zones) i per sopar vaig gaudir d'una de les recomanacions que m'havia fet l'Armine a Erevan. Truita de riu a la brassa. Bonissim.
El dia seguent el vaig comensar amb una rapida visita al monestir de Sevan, on vaig arribar-hi a primera hora, abans de les nou. Mentre m'encaminava a dalt del turo on es troben les dues esglesies principals em vaig creuar amb una quarantena de seminaristes que hi baixaven. A Armenia no tenen els problemes de vocacions que hi ha a occident pel que sembla.
El monestir de Sevan no es de bon tros el mes interessant arquitectonicament parlant d'Armenia, pero la seva ubicacio, dalt d'un turo en una peninsula que s'endinsa al llac el fa especial.
La peninsula es un accident mes de l'iluminacio cientifica de l'antiga Unio Sovietica. En el llac Sevan es va a comensar a planifacar un desviament d'aigua cap a regadiu (en petita escala igual que el mar d'Aral) que despres es va desestimar. Tanmateix, el nivell del llac ja havia baixat 18m i el que abans era una illa ara es una peninsula, amb els monestirs, una casa de repos i inspiracio per a escriptors, el seminari i la casa de vacances oficial del president de la republica.
Quan anava a marxar se m'acosta un home forsa barbut a parlar amb angles. Resulta ser el director de la companyia de teatre de pamtomima de Erevan. Em comenta que han actuat a Alemanya i Italia d'entre altres llocs pero mai a Espanya. M'anoto el seu telefon. Mai se sap ....
Despres de la visita torno al Bungalow per esmorzar (Shaslik, o el que es el mateix carn a la brassa) i ja agafo la bici direccio a Martuni. Abans pero la faig petar amb un parell de poloneses que tambe han dormit al camp de Bungalows, una d'elles ha estudiat castella i s'alegra de poder-lo practicar.
Comenso a pedalar i paro pel cami a dues visites casi obligatories. La primera al monestir de Hayravant en una posicio tant o mes maca que el de Sevan sobre el llac i on torno a coincidir amb les poloneses i despres al cementiri de Noratus, un auntentic camp de Katchkhars dels tamanys mes diversos.
Acabo el dia en un decrepit hotel rus a Martuni, sopo, i escric algunes postaletes.
I arriba la nit. Primer amb malsons rarissims (troben morts enterrats prop de casa els pares) que no resulta ser res mes que el reflex subconsient de la batalla interna que tinc. A les tres de la matinada m'also i vaig de pet al lavabo. Amb nauseas fortissimes primer vomito i despres em surt una diarrea antologica. De les 3 a les 6 anire tres cops mes al lavabo evacuant per dalt i baix tots tres cops. Acabo extanuat. A les dotze del mati em desperta la mestressa de l'hotel preguntat-me els plans. He de pagar la primera nit. L'hi explico que m'estere un dia mes per problemes a l'estomac. No se si m'enten pero la questio es que mentre va a buscar el canvi em torna a entrar vomitera i arriba que estic en plena feina. En el fons es perfecte. Ara segur que m'ha entes.
Despres d'un dia de repos i arros bullit que em faig preparar continuo direccio Yegeznador. Pel cami el Selim pass a 2400m. No se com l'afrontare. Resulta ser un port molt suau (per la banda que el pujo) i a l'altre vessant trobo el que buscava. El famos Selim Kervansarai un hostal de la Ruta de la Seda que data de principis del S. XIV. Es considera un dels mes ben conservats del mon i aixi es. Per una entrada lateral, s'entra al rebedor que a l'esquerra s'obre a una llarga nau de tres ales separades per arcades i abeuradors. A la nau central si deixaven les besties que menjaven i vevien dels abeuradors i a les naus laterals i dormien els comenciants. Una mica restaurat a mitjants del s. XX es pot contemplar en perfecte estat i un es pot imaginar com era la vida alla llavors.
Hi arribo que un grup d'Armeni -Americans l'estan visitant i aprofiten per fer-hi un picnic. Molt amablement m'hi inviten i fem petar la xerrada. Amb ells els acompanya la guia que va assessorar i va fer d'interpret a l'autor de la Bradt Guide que utilitzo durant aquest viatge i que en el prefaci de la guia se li reserva un reconeixement especial. Quan li comento que les explicacions dels llocs que visito les trobo molt bones se n'alegra d'allo mes. Amb ells tambe viatge un arqueoleg armeni que em comenta que va estar a Vitoria en un congres i que li va agradar molt la ciutat.
Despres del picnic, marxen i aprofito la solitud per llensar les darreres fotos abans d'emprendre un llarg descens cap a Yegedzador. Al final, arribant-hi molt d'hora decideixo continuar fins a Vaik on al final dormo en un hotel amb televisio per cable !!!!!
Poso el canal 24 de TVE i m'informo una mica per primer cop en 18 dies . M'entero que el Papa n'ha fet alguna de grossa sense treure'n l'aigua clara (ara ja estic al dia) i veig que la resta continua com sempre.
Sopo invitat per uns armenis i me'n vaig a dormir.
L'endema es el mati . Afronto un port durissim. Tot el que no havia patit al Selim pass o pateixo avui en el Vayat-Dzoz que s'enfila altre cop casi als 2400m. Arribo dalt de tot desfondat. Massa per un cos que no esta del tot recuperat (encara arossego cagarrines), paro a mitja baixada, que no es homogenia i te uns tobogans durissims, a dinar pero el menjar em senta com una patada a l'estomac. Arribo a l'entrada de Sissian despres d'un parell d'aturades tecniques en els pocs llocs que des de la carretera no es veu un cul a l'aire i abans d'entrar a la ciutat visito Zorats Qarer un camp de menhirs del 2000ac aproximadament. Coincideixo amb un autocar d'Austriacs que flipen al veure'm arribar amb la bici i la fem petar. Me'ls trobare com a minim dos cops mes durant el viatge.
Sense mes novetats arribo a l'hotel. No soc l'unic guiri. Una holandesa que treballa a Metges sense Fronteres a Erevan aprofita les vacances d'una setmana per visitar el pais. Mentre sopem la fem petar i arrengem un taxi conjunt per visitar el monestir de Tatev i anar fins a Goris el dia seguent. Em comenta que a la missio d'Erevan treballen en la prevencio i erradicacio de la Tuberculosis que resulta ser un problema forsa greu al pais, pero que aquesta es una missio molt tranquila. Abans ha estat destinada a Quetta amb refugiats afgans i Darfur al Sudan. Casi na. Em trec el barret. Per treballar a Darfur s'ha de tenir estomac i el cap molt ben possat .....
El dia seguent, bici al cotxe i cap a Tatev. El monestir es precios. Penjat d'un precipici sobre un congost te tres esglesies i tot de sales (refrectori i d'altres) tot dins d'un recinte amurallat. En el seu moment de maxim explendor hi havien viscut gairebe 1000 monjos. Sembla mentida veient la tranquilitat del lloc. Despres de la visita i de lograr fer una foto del monestir on no hi surt la grua d'una restauracio inacavada que des de fa mes de deu anys destorba tots els turistes que intenten retratar el monestir fem cap a Goris.
Cap a les 3 de la tarda hi arribem. Anem a la guesthouse que voliem. Ens aten una dona armenia de 85 anys nascuda no se si a Aleppo o Beirut (havia viscut als 2 llocs) que parla angles , frances, arab, armeni i rus a la perfeccio. Acabo compartin habitacio (que no llit....) amb la metgesa perque l'altre estava reservada a uns amics de la familia.
I es que la familia es d'allo mes interesant. El fill, entre 50 i 60 anys es un pintor de cert prestigi que ha exposat fins i tot a l'extranger, arriba al vespre i ens ensenya els quadres i tot orgullosa la seva dona ens comenta que el missimissim Charles Aznavour (tant o mes omnipressent que l'Ararat en les converses armenies) havia estat a l'atellier i li havia comprat un quadre.
Despres d'enviar-vos les croniques d'Erevan, sopo i me'n vaig a dormir havent arrenjant un taxi per anar fins Nagorno Karabakh. L'estomac enara fa el boig i la metgessa em recepta un antibiotic. Massa dies ja dura la broma. L'estomac no em fa mal pero al lavabo hi vaig sempre suelto.
I ja soc a Stepanakert i tot va sobre rodes. Amb tantes noves amistats que la cronica que escric m'esta fent arribar tard a una trobada amb uns estudiants de traduccio anglesa que m'utilitzen de conillet d'indies. Perdoneu la rapidessa i el no repas d'aquesta cronica pero aqui tinc una vida social mooolt atapeida i no se quan podre tornar a conectar-me.
La pitjor tarda va ser arribant al llac Sevan. En teoria l'havia plantejat com una etapa de transicio. Havien de sortir entre 60 i 70 km des d'Erevan amb forsa pujada pero bona carretera fins arribar als 1900m d'alsada del llac.
Vaig sortir d'Erevan a les dues de la tarda tocades, despres de visitar Geghard i un cop havent-me acomiadat de l'Alise i la Gohar (en Arapik no hi era). Fins cap al 50e quilometre va anar tot com una seda pero a partir d'alla el vent primer i la pluja despres van fer el trajecte del tot insuportable. Feia fred, molt fred (potser set o vuit graus) i el xafec d'aigua i neu granulada era considerable. Amb el fort vent i la velocitat de la bici les gotes d'aigua se'm clavaven com fines agulles a la pell. Vaig arribar mig tremolant a la poblacio de Sevan on em vaig refugiar en una gasolinera on un nano d'uns 16 anys em va acollir. Molt hospitalari al principi despres em va comensar a demanar calers per coses tant estupides com assecar una mica la roba a l'estufa. Emprenyat, vaig aprofitar que amainava el xafec per sortir a buscar un dels allotjaments que indicava la LonelyPlanet.
Vaig passar una nit perfecte en un Bungalow prop d'unes platjes del llac (el llac fa mes de 100km de llarg per uns vint o trenta d'amplada en algunes zones) i per sopar vaig gaudir d'una de les recomanacions que m'havia fet l'Armine a Erevan. Truita de riu a la brassa. Bonissim.
El dia seguent el vaig comensar amb una rapida visita al monestir de Sevan, on vaig arribar-hi a primera hora, abans de les nou. Mentre m'encaminava a dalt del turo on es troben les dues esglesies principals em vaig creuar amb una quarantena de seminaristes que hi baixaven. A Armenia no tenen els problemes de vocacions que hi ha a occident pel que sembla.
El monestir de Sevan no es de bon tros el mes interessant arquitectonicament parlant d'Armenia, pero la seva ubicacio, dalt d'un turo en una peninsula que s'endinsa al llac el fa especial.
La peninsula es un accident mes de l'iluminacio cientifica de l'antiga Unio Sovietica. En el llac Sevan es va a comensar a planifacar un desviament d'aigua cap a regadiu (en petita escala igual que el mar d'Aral) que despres es va desestimar. Tanmateix, el nivell del llac ja havia baixat 18m i el que abans era una illa ara es una peninsula, amb els monestirs, una casa de repos i inspiracio per a escriptors, el seminari i la casa de vacances oficial del president de la republica.
Quan anava a marxar se m'acosta un home forsa barbut a parlar amb angles. Resulta ser el director de la companyia de teatre de pamtomima de Erevan. Em comenta que han actuat a Alemanya i Italia d'entre altres llocs pero mai a Espanya. M'anoto el seu telefon. Mai se sap ....
Despres de la visita torno al Bungalow per esmorzar (Shaslik, o el que es el mateix carn a la brassa) i ja agafo la bici direccio a Martuni. Abans pero la faig petar amb un parell de poloneses que tambe han dormit al camp de Bungalows, una d'elles ha estudiat castella i s'alegra de poder-lo practicar.
Comenso a pedalar i paro pel cami a dues visites casi obligatories. La primera al monestir de Hayravant en una posicio tant o mes maca que el de Sevan sobre el llac i on torno a coincidir amb les poloneses i despres al cementiri de Noratus, un auntentic camp de Katchkhars dels tamanys mes diversos.
Acabo el dia en un decrepit hotel rus a Martuni, sopo, i escric algunes postaletes.
I arriba la nit. Primer amb malsons rarissims (troben morts enterrats prop de casa els pares) que no resulta ser res mes que el reflex subconsient de la batalla interna que tinc. A les tres de la matinada m'also i vaig de pet al lavabo. Amb nauseas fortissimes primer vomito i despres em surt una diarrea antologica. De les 3 a les 6 anire tres cops mes al lavabo evacuant per dalt i baix tots tres cops. Acabo extanuat. A les dotze del mati em desperta la mestressa de l'hotel preguntat-me els plans. He de pagar la primera nit. L'hi explico que m'estere un dia mes per problemes a l'estomac. No se si m'enten pero la questio es que mentre va a buscar el canvi em torna a entrar vomitera i arriba que estic en plena feina. En el fons es perfecte. Ara segur que m'ha entes.
Despres d'un dia de repos i arros bullit que em faig preparar continuo direccio Yegeznador. Pel cami el Selim pass a 2400m. No se com l'afrontare. Resulta ser un port molt suau (per la banda que el pujo) i a l'altre vessant trobo el que buscava. El famos Selim Kervansarai un hostal de la Ruta de la Seda que data de principis del S. XIV. Es considera un dels mes ben conservats del mon i aixi es. Per una entrada lateral, s'entra al rebedor que a l'esquerra s'obre a una llarga nau de tres ales separades per arcades i abeuradors. A la nau central si deixaven les besties que menjaven i vevien dels abeuradors i a les naus laterals i dormien els comenciants. Una mica restaurat a mitjants del s. XX es pot contemplar en perfecte estat i un es pot imaginar com era la vida alla llavors.
Hi arribo que un grup d'Armeni -Americans l'estan visitant i aprofiten per fer-hi un picnic. Molt amablement m'hi inviten i fem petar la xerrada. Amb ells els acompanya la guia que va assessorar i va fer d'interpret a l'autor de la Bradt Guide que utilitzo durant aquest viatge i que en el prefaci de la guia se li reserva un reconeixement especial. Quan li comento que les explicacions dels llocs que visito les trobo molt bones se n'alegra d'allo mes. Amb ells tambe viatge un arqueoleg armeni que em comenta que va estar a Vitoria en un congres i que li va agradar molt la ciutat.
Despres del picnic, marxen i aprofito la solitud per llensar les darreres fotos abans d'emprendre un llarg descens cap a Yegedzador. Al final, arribant-hi molt d'hora decideixo continuar fins a Vaik on al final dormo en un hotel amb televisio per cable !!!!!
Poso el canal 24 de TVE i m'informo una mica per primer cop en 18 dies . M'entero que el Papa n'ha fet alguna de grossa sense treure'n l'aigua clara (ara ja estic al dia) i veig que la resta continua com sempre.
Sopo invitat per uns armenis i me'n vaig a dormir.
L'endema es el mati . Afronto un port durissim. Tot el que no havia patit al Selim pass o pateixo avui en el Vayat-Dzoz que s'enfila altre cop casi als 2400m. Arribo dalt de tot desfondat. Massa per un cos que no esta del tot recuperat (encara arossego cagarrines), paro a mitja baixada, que no es homogenia i te uns tobogans durissims, a dinar pero el menjar em senta com una patada a l'estomac. Arribo a l'entrada de Sissian despres d'un parell d'aturades tecniques en els pocs llocs que des de la carretera no es veu un cul a l'aire i abans d'entrar a la ciutat visito Zorats Qarer un camp de menhirs del 2000ac aproximadament. Coincideixo amb un autocar d'Austriacs que flipen al veure'm arribar amb la bici i la fem petar. Me'ls trobare com a minim dos cops mes durant el viatge.
Sense mes novetats arribo a l'hotel. No soc l'unic guiri. Una holandesa que treballa a Metges sense Fronteres a Erevan aprofita les vacances d'una setmana per visitar el pais. Mentre sopem la fem petar i arrengem un taxi conjunt per visitar el monestir de Tatev i anar fins a Goris el dia seguent. Em comenta que a la missio d'Erevan treballen en la prevencio i erradicacio de la Tuberculosis que resulta ser un problema forsa greu al pais, pero que aquesta es una missio molt tranquila. Abans ha estat destinada a Quetta amb refugiats afgans i Darfur al Sudan. Casi na. Em trec el barret. Per treballar a Darfur s'ha de tenir estomac i el cap molt ben possat .....
El dia seguent, bici al cotxe i cap a Tatev. El monestir es precios. Penjat d'un precipici sobre un congost te tres esglesies i tot de sales (refrectori i d'altres) tot dins d'un recinte amurallat. En el seu moment de maxim explendor hi havien viscut gairebe 1000 monjos. Sembla mentida veient la tranquilitat del lloc. Despres de la visita i de lograr fer una foto del monestir on no hi surt la grua d'una restauracio inacavada que des de fa mes de deu anys destorba tots els turistes que intenten retratar el monestir fem cap a Goris.
Cap a les 3 de la tarda hi arribem. Anem a la guesthouse que voliem. Ens aten una dona armenia de 85 anys nascuda no se si a Aleppo o Beirut (havia viscut als 2 llocs) que parla angles , frances, arab, armeni i rus a la perfeccio. Acabo compartin habitacio (que no llit....) amb la metgesa perque l'altre estava reservada a uns amics de la familia.
I es que la familia es d'allo mes interesant. El fill, entre 50 i 60 anys es un pintor de cert prestigi que ha exposat fins i tot a l'extranger, arriba al vespre i ens ensenya els quadres i tot orgullosa la seva dona ens comenta que el missimissim Charles Aznavour (tant o mes omnipressent que l'Ararat en les converses armenies) havia estat a l'atellier i li havia comprat un quadre.
Despres d'enviar-vos les croniques d'Erevan, sopo i me'n vaig a dormir havent arrenjant un taxi per anar fins Nagorno Karabakh. L'estomac enara fa el boig i la metgessa em recepta un antibiotic. Massa dies ja dura la broma. L'estomac no em fa mal pero al lavabo hi vaig sempre suelto.
I ja soc a Stepanakert i tot va sobre rodes. Amb tantes noves amistats que la cronica que escric m'esta fent arribar tard a una trobada amb uns estudiants de traduccio anglesa que m'utilitzen de conillet d'indies. Perdoneu la rapidessa i el no repas d'aquesta cronica pero aqui tinc una vida social mooolt atapeida i no se quan podre tornar a conectar-me.
dimecres, de setembre 20, 2006
Visita al memorial del Genocidi
Qui passi per Erevan no pot obviar la visita al memorial del Genocidi Armeni. Jo, igual que en el meu primer viatge m'hi vaig acostar.
Armenia, a cavall entre el caucas i l'anatolia oriental ha estat sempre cruilla de camins. Durant el pas del temps el seu territori ha estat cobdiciat per diversis imperis: Rusos, mongols, i turcs i perses de diverses dinasties. I durant molts segles, ha estat una petita illa cristiana dins un mar musulma.
Cal comprendre aquest punts per situar els fets que s'esdevingueren entre 1915 i 1922.
A l'inici de la 1a guerra mundial el poble armeni es trobava dividit entre dos imperis enfrontats per la guerra: L'armenia oriental dins l'imperi rus i l'occidental dins el decadent imperi otoma. El govern dels joves turcs va veure en la guerra i sota el pretext de l'enemic intern que es podia aliar amb Rusia, la posibilitat de liquidar per sempre un poble cristia dins les seves fronteres que li era incomode i van comensar un autentic proces d'aniquilacio contra la nacio armenia.
Els assassinas i deportacions massives cap als torrids deserts sirians van buidar d'armenis la meseta d'Anatolia oriental on sempre havien viscut, aixi com les colonies en ciutats d'altres parts de l'imperi.
A aquests fets, que el comite de drets humans de l'ONU va declarar primer genocidi del S.XX, esta dedicat el memorial que visitava.
El memorial esta dalt d'un turo a les afores de la ciutat i s'hi arriba despres d'una fatigosa pujada.
El punt central del memorial es un cercle ensorrat un metre o dos sobre la plasa on es troba. Aquest cercle esta envoltat de 12 columnes de basalt d'uns 4 metres d'alt que s'inclinen endavant cap al centre del cercle representant les 12 provincies perdudes dins de Turquia. Entre columna i columna, uns empinats esglaons descendeixen dins del cercle. I al mig del cercle, ensorrat encara una mica mes, crema una flama eterna en memoria de les victimes.
M'acosto al cercle i comenso a sentir una musica tradicional armenia d'una melancolia esfereidora. Baixo els esglaons en el silenci mes absolut i veig al voltant de la flama varis clavells deixats per visitant i una dona i un noi jove (mare i fil?) compungits contemplant la flama.
Fins i tot desconeixent l'objectiu del memorial qualsevol despistat que s'hi acostes s'adonaria que en aquest lloc si recorda un fet tant especial com tragic.
Despres d'uns minuts en el cercle en surto i m'encamino cap al museu del genocidi a l'altre banda de la llarga plasa. Primer paso per davant de l'obelisc, segona part del memorial, que representa la supervivencia del poble armeni. Aixo si, amb una escletxa que divideix l'obelisc per la meitat per representar la fractura que va representar les morts, deportacions i exilis de l'Armenia occidental.
Abans d'entrar al museu em passejo pel bosquet d'arbres plantats per personatges coneguts i associacions en reconeixement i record del genocidi armeni. Molts son d'associacions armenies de la diaspora, pero tambe descobreixo alguns de representatnts prou significatius: congressistes americans, Lech Walesa, el Papa Joan Pau II d'entre altres van plantat el seu arbre.
Finalment entro al museu. Un autentic esfors per mantenir viu el record del drama patit. Fotografies d'armenis penjats, nens morts de fam (literalment) i caps decapitats es convinen amb documents contemporanis del genocidi.
Entre els documents, un de l'ambaixador america a Constantinoble aleshores:
L'objectiu real de les deportacions es l'assassinat. De fet, era una nova forma d'erradicar una nacio. Quan els poders turcs van donar l'orddre de la deportacio van sentenciar una nacio sencera a mort.
Tambe s'hi troba algun document de la banda otomana , com el d'un dels ideolegs del pla, Enver Pacha, ministre de defensa otoma. Diu aixi:
Com s'havia comentat anteriorment que el govern per order de Djemiet ha decidit exterminar tots els armenis visquent a Turquia. Aquells qui estiguin en contra d'aquesta decissio no poden ser inclosos dins de l'estructura del govern.
Acabo la visita al museu esparverat per les xifres que s'hi mostren:
En l'Armenia historica dins de Turquia hi havia 1185000 armenis el 1914 i el 1922 nomes en quedaven 112800 i en la resta del territori turc es va passar de 948000 a 275000 armenis en el mateix periode.
Llegeixo les varies declaracions de congresos i municipis reclamant el reconeixement del genocidi, llegeixo tambe la solicitud de que Turquia el reconeixi el genocidi (s'ha negat a fer-ho, negant-lo fins l'actualitat) i abando el museu.
Armenia, a cavall entre el caucas i l'anatolia oriental ha estat sempre cruilla de camins. Durant el pas del temps el seu territori ha estat cobdiciat per diversis imperis: Rusos, mongols, i turcs i perses de diverses dinasties. I durant molts segles, ha estat una petita illa cristiana dins un mar musulma.
Cal comprendre aquest punts per situar els fets que s'esdevingueren entre 1915 i 1922.
A l'inici de la 1a guerra mundial el poble armeni es trobava dividit entre dos imperis enfrontats per la guerra: L'armenia oriental dins l'imperi rus i l'occidental dins el decadent imperi otoma. El govern dels joves turcs va veure en la guerra i sota el pretext de l'enemic intern que es podia aliar amb Rusia, la posibilitat de liquidar per sempre un poble cristia dins les seves fronteres que li era incomode i van comensar un autentic proces d'aniquilacio contra la nacio armenia.
Els assassinas i deportacions massives cap als torrids deserts sirians van buidar d'armenis la meseta d'Anatolia oriental on sempre havien viscut, aixi com les colonies en ciutats d'altres parts de l'imperi.
A aquests fets, que el comite de drets humans de l'ONU va declarar primer genocidi del S.XX, esta dedicat el memorial que visitava.
El memorial esta dalt d'un turo a les afores de la ciutat i s'hi arriba despres d'una fatigosa pujada.
El punt central del memorial es un cercle ensorrat un metre o dos sobre la plasa on es troba. Aquest cercle esta envoltat de 12 columnes de basalt d'uns 4 metres d'alt que s'inclinen endavant cap al centre del cercle representant les 12 provincies perdudes dins de Turquia. Entre columna i columna, uns empinats esglaons descendeixen dins del cercle. I al mig del cercle, ensorrat encara una mica mes, crema una flama eterna en memoria de les victimes.
M'acosto al cercle i comenso a sentir una musica tradicional armenia d'una melancolia esfereidora. Baixo els esglaons en el silenci mes absolut i veig al voltant de la flama varis clavells deixats per visitant i una dona i un noi jove (mare i fil?) compungits contemplant la flama.
Fins i tot desconeixent l'objectiu del memorial qualsevol despistat que s'hi acostes s'adonaria que en aquest lloc si recorda un fet tant especial com tragic.
Despres d'uns minuts en el cercle en surto i m'encamino cap al museu del genocidi a l'altre banda de la llarga plasa. Primer paso per davant de l'obelisc, segona part del memorial, que representa la supervivencia del poble armeni. Aixo si, amb una escletxa que divideix l'obelisc per la meitat per representar la fractura que va representar les morts, deportacions i exilis de l'Armenia occidental.
Abans d'entrar al museu em passejo pel bosquet d'arbres plantats per personatges coneguts i associacions en reconeixement i record del genocidi armeni. Molts son d'associacions armenies de la diaspora, pero tambe descobreixo alguns de representatnts prou significatius: congressistes americans, Lech Walesa, el Papa Joan Pau II d'entre altres van plantat el seu arbre.
Finalment entro al museu. Un autentic esfors per mantenir viu el record del drama patit. Fotografies d'armenis penjats, nens morts de fam (literalment) i caps decapitats es convinen amb documents contemporanis del genocidi.
Entre els documents, un de l'ambaixador america a Constantinoble aleshores:
L'objectiu real de les deportacions es l'assassinat. De fet, era una nova forma d'erradicar una nacio. Quan els poders turcs van donar l'orddre de la deportacio van sentenciar una nacio sencera a mort.
Tambe s'hi troba algun document de la banda otomana , com el d'un dels ideolegs del pla, Enver Pacha, ministre de defensa otoma. Diu aixi:
Com s'havia comentat anteriorment que el govern per order de Djemiet ha decidit exterminar tots els armenis visquent a Turquia. Aquells qui estiguin en contra d'aquesta decissio no poden ser inclosos dins de l'estructura del govern.
Acabo la visita al museu esparverat per les xifres que s'hi mostren:
En l'Armenia historica dins de Turquia hi havia 1185000 armenis el 1914 i el 1922 nomes en quedaven 112800 i en la resta del territori turc es va passar de 948000 a 275000 armenis en el mateix periode.
Llegeixo les varies declaracions de congresos i municipis reclamant el reconeixement del genocidi, llegeixo tambe la solicitud de que Turquia el reconeixi el genocidi (s'ha negat a fer-ho, negant-lo fins l'actualitat) i abando el museu.
Erevan
L'arribada a Erevan em va produir una sensacio extranya. A mesura que m'acostava al centre se m'anaven fent vius els records de la primera estada. Aqui el pont sobre el riu, per alla s'anava al mercat i la mesquita blava? aqui l'ambaixada italiana .... Fins arribar a la plasa de la Republica. Amb unes fonts funcionant al 100% i plena de vida... Que diferent de l'estiu del 2003 quan tot estava potes enlaire en obres !!!
Baixo de la bici i busco la sortida de la plasa a l'esquerra, cap a Abovyan Poghots. Quants cops amb l'Enric havia recorregut tres anys enrera aquest carrer !!! Vaig pujant pel carrer per l'acera de l'esquerra fixant els ulls en l'acera contraria, buscant la botiga de records que m'indiques que estava a la cantonada amb el carrer Pushkin. Trobo la botiga, pero res es com era.
M'endinso al carrer Pushkin buscant el numero 40 pero no reconec el carrer ni les rodalies. On hi havia cases baixes i magatzems ara hi ha tot un seguit de blocs de pisos en obres. La febre constructora sembla haver-se apoderat d'Erevan i el seu centre es renova. Tota una operacio Forum a l'Armenia. Com a minim cal agrair certa unitat estilistica en les noves construccions. Totes elles s'aixequen amb les fasanes del color taronja -rojenc que tant caracteritza Erevan. Al final arribo al no 40. Encara hi es. Es el primer dels blocs no enderrocats. M'hi endinso i em retrobo al l'Arapik i la Gohar.
Si per fora Erevan ha canviat per dins tot segueix igual. Els pis dels Adamyan segueix igual que aleshores i la seva hospitalitat si cal millor.
S'han professionalitzat una mica. Ara ofereixen uns esmorzars tant copiosos que no me'ls acabo: Truita, amanida i algo mes (fideus fregits, patates ...) fan que comenci el dia ple d'energia i no pari a dinar fins les tres tocades mes d'un dia. No han perdut ni bri de la seva bonhomia i fem petar la xerrada tot trencant les barreres linguistiques amb gestos, riures i bona voluntat. Pero si no ens entenem, cap problema, sempre queda l'Alise, la neta, que amb 13 anys ja parla un angles mes fluid que el meu. Durant l'estada a Erevan, el pis del carrer Pushkin sera no nomes el camp base sino la meva familia.
Reparteixo la meva estada a Erevan entre tramits burocratics (obtencio del visat per Nagorno Karabakh), assuptes mundanals (fer bugada), visites turistiques pendents i estades als cafes dels voltants de l'opera fent-la petar amb armenis.
Dins la categoria de Xavi fent el guiri torno a Ezchiadzin, el vatica armeni, i disfruto de la pau del lloc mentre intento localitzar el mossen que vaig retratar fa tres anys a l'esglesia de Gayane. No hi es pero deixo la copia de la foto i una nota en angles en bones mans.
Tambe retorno al memorial del genocidi i m'impacta mes que la primera visita, pero aixo sera una altre cronica.
Finalment la gran visita pendent del primer viatge. Geghard. Situat a mes de 30km d'Erevan. Fa tres anys no hi vaig poder arribar, aquest cop no me'l vull perdre.
Hi arribo abans de les 9 del mati ja que vull sortir el mateix dia cap a Sevan en bicicleta. Em vaig sorprendre. Mes enlla de l'espectacular ubicacio a la boca d'un congost molt tancat, a primera vista no es res mes que una altre monestir armeni, aixo si forsa gran. No n'hi ha per tant penso.
Em comenso a passejar pel monestir sense entrar a l'esglesia que encara esta tancada. Aqui i alla hi ha entrades a la roca de la muntanya sobre la que es recolza el monestir. Tambe esta ple de Katchkars, blocs de pedra rectangulars , palplantats verticalment i esculpits fins a limitits inimaginables. De motius religiosos la majoria son creus envoltades de diverses formes gometriques guanyades a la roca buidada amb una parsimonia i paciencia que se m'intueixen impressionants.
Com un nen petit, despres d'haver contemplat els Khatchkars em dedico a descobrir les diverses obertures a la roca. Fins que finalment trobo una entrada que em condueix a tota una esglesia excavada dins la roca. Aqui les columnes no son pedres sobreposades sino el que resta de la muntanya que ha anat sent buidada. Comenso a comprendre perque es patrimoni de la humanitat per l'UNESCO.
Quan obren l'esglesia encara es mes impressionant. Aqui es convinen les parts construides fora de la roca amb les excavades en ella. En un raco hi ha una font que brolla directament de la roca i per tot arreu racons amb khatchkars o altres treballs sobre pedra.
Deixo el monestir una hora i mitja despres d'arribar-hi completament fascinat.
La resta de l'estada a Erevan me la paso a algun cafe internet passant-vos croniques endarrerides o amb els meus contactes armenis.
Un migdia paso dues hores amb una amiga d'en Gor, un bon amic armeni resident a Barcelona que molts dels que llegiu aquestes croniques heu tingut l'oportunitat de coneixer en alguna ocasio. L'Armine que aixi es diu la noia, es presenta amb una amiga seva i fem petar la xerrada una bona estona. Treballa en el comite electoral central d'armenia i em comenta de les pressions politiques quan s'acosten eleccions. Tambe em dona forsa consells: Que si he de menjar khoravans (o costellades), que si al llac Sevan he de menjar truita de riu, que si ha Nagorno - Karabakh no improvitzi que esta ple de zones minades .....
El dia seguent al vespre sopo amb l'Armen, un noi armeni que ha viscut 6 anys a Gijon i que vaig coneixer a l'aeroport de Tbilisi. Es tasador de diamants a Abovian, prop d'Erevan, on m'explica que la economia planificada sovietaica hi va posar un dels 7 centres de pulit de diamants que hi havia a la URSS. Em comenta que aleshores el diamants provenient de Yakutia, suposo que de la conca del Kolima, pero que ara arriben de tot arreu. Tambe em comenta les seves intencions de muntar un negoci d'importacio de diamants a Espanya sense passar per Amberes.
Continuem parlant de Catalunya i Armenia, similitutds i diferencies entre les dues petites nacions i acabem tres hores mes tard amb la mateixa recomendacio que m'havia fet l'Armine: Que estigui el dia 30 de Setembre a Erevan. El motiu es molt senzill. El 2006 ha estat declarat any d'Armenia a Fransa coincidint amb el 15e aniversari de l'independencia d'Armenia. I un dels Francesos (d'origen Armeni) de mes renom, Charles Aznavour, dona un concert al centre d'Erevan, acompanyat dels seus amics. Pels cartells i les sensacions que capto sembla que sera algo sonat. Per intentar un paralelisme, algo similar o superior al concert del Lluis Llach al camp Nou el 1985.
I jo continuo cami de Sevan en bicicleta amb la dubte de si cal fer un canvi d'itinerari per ser a Erevan el 30 de Setembre.
Baixo de la bici i busco la sortida de la plasa a l'esquerra, cap a Abovyan Poghots. Quants cops amb l'Enric havia recorregut tres anys enrera aquest carrer !!! Vaig pujant pel carrer per l'acera de l'esquerra fixant els ulls en l'acera contraria, buscant la botiga de records que m'indiques que estava a la cantonada amb el carrer Pushkin. Trobo la botiga, pero res es com era.
M'endinso al carrer Pushkin buscant el numero 40 pero no reconec el carrer ni les rodalies. On hi havia cases baixes i magatzems ara hi ha tot un seguit de blocs de pisos en obres. La febre constructora sembla haver-se apoderat d'Erevan i el seu centre es renova. Tota una operacio Forum a l'Armenia. Com a minim cal agrair certa unitat estilistica en les noves construccions. Totes elles s'aixequen amb les fasanes del color taronja -rojenc que tant caracteritza Erevan. Al final arribo al no 40. Encara hi es. Es el primer dels blocs no enderrocats. M'hi endinso i em retrobo al l'Arapik i la Gohar.
Si per fora Erevan ha canviat per dins tot segueix igual. Els pis dels Adamyan segueix igual que aleshores i la seva hospitalitat si cal millor.
S'han professionalitzat una mica. Ara ofereixen uns esmorzars tant copiosos que no me'ls acabo: Truita, amanida i algo mes (fideus fregits, patates ...) fan que comenci el dia ple d'energia i no pari a dinar fins les tres tocades mes d'un dia. No han perdut ni bri de la seva bonhomia i fem petar la xerrada tot trencant les barreres linguistiques amb gestos, riures i bona voluntat. Pero si no ens entenem, cap problema, sempre queda l'Alise, la neta, que amb 13 anys ja parla un angles mes fluid que el meu. Durant l'estada a Erevan, el pis del carrer Pushkin sera no nomes el camp base sino la meva familia.
Reparteixo la meva estada a Erevan entre tramits burocratics (obtencio del visat per Nagorno Karabakh), assuptes mundanals (fer bugada), visites turistiques pendents i estades als cafes dels voltants de l'opera fent-la petar amb armenis.
Dins la categoria de Xavi fent el guiri torno a Ezchiadzin, el vatica armeni, i disfruto de la pau del lloc mentre intento localitzar el mossen que vaig retratar fa tres anys a l'esglesia de Gayane. No hi es pero deixo la copia de la foto i una nota en angles en bones mans.
Tambe retorno al memorial del genocidi i m'impacta mes que la primera visita, pero aixo sera una altre cronica.
Finalment la gran visita pendent del primer viatge. Geghard. Situat a mes de 30km d'Erevan. Fa tres anys no hi vaig poder arribar, aquest cop no me'l vull perdre.
Hi arribo abans de les 9 del mati ja que vull sortir el mateix dia cap a Sevan en bicicleta. Em vaig sorprendre. Mes enlla de l'espectacular ubicacio a la boca d'un congost molt tancat, a primera vista no es res mes que una altre monestir armeni, aixo si forsa gran. No n'hi ha per tant penso.
Em comenso a passejar pel monestir sense entrar a l'esglesia que encara esta tancada. Aqui i alla hi ha entrades a la roca de la muntanya sobre la que es recolza el monestir. Tambe esta ple de Katchkars, blocs de pedra rectangulars , palplantats verticalment i esculpits fins a limitits inimaginables. De motius religiosos la majoria son creus envoltades de diverses formes gometriques guanyades a la roca buidada amb una parsimonia i paciencia que se m'intueixen impressionants.
Com un nen petit, despres d'haver contemplat els Khatchkars em dedico a descobrir les diverses obertures a la roca. Fins que finalment trobo una entrada que em condueix a tota una esglesia excavada dins la roca. Aqui les columnes no son pedres sobreposades sino el que resta de la muntanya que ha anat sent buidada. Comenso a comprendre perque es patrimoni de la humanitat per l'UNESCO.
Quan obren l'esglesia encara es mes impressionant. Aqui es convinen les parts construides fora de la roca amb les excavades en ella. En un raco hi ha una font que brolla directament de la roca i per tot arreu racons amb khatchkars o altres treballs sobre pedra.
Deixo el monestir una hora i mitja despres d'arribar-hi completament fascinat.
La resta de l'estada a Erevan me la paso a algun cafe internet passant-vos croniques endarrerides o amb els meus contactes armenis.
Un migdia paso dues hores amb una amiga d'en Gor, un bon amic armeni resident a Barcelona que molts dels que llegiu aquestes croniques heu tingut l'oportunitat de coneixer en alguna ocasio. L'Armine que aixi es diu la noia, es presenta amb una amiga seva i fem petar la xerrada una bona estona. Treballa en el comite electoral central d'armenia i em comenta de les pressions politiques quan s'acosten eleccions. Tambe em dona forsa consells: Que si he de menjar khoravans (o costellades), que si al llac Sevan he de menjar truita de riu, que si ha Nagorno - Karabakh no improvitzi que esta ple de zones minades .....
El dia seguent al vespre sopo amb l'Armen, un noi armeni que ha viscut 6 anys a Gijon i que vaig coneixer a l'aeroport de Tbilisi. Es tasador de diamants a Abovian, prop d'Erevan, on m'explica que la economia planificada sovietaica hi va posar un dels 7 centres de pulit de diamants que hi havia a la URSS. Em comenta que aleshores el diamants provenient de Yakutia, suposo que de la conca del Kolima, pero que ara arriben de tot arreu. Tambe em comenta les seves intencions de muntar un negoci d'importacio de diamants a Espanya sense passar per Amberes.
Continuem parlant de Catalunya i Armenia, similitutds i diferencies entre les dues petites nacions i acabem tres hores mes tard amb la mateixa recomendacio que m'havia fet l'Armine: Que estigui el dia 30 de Setembre a Erevan. El motiu es molt senzill. El 2006 ha estat declarat any d'Armenia a Fransa coincidint amb el 15e aniversari de l'independencia d'Armenia. I un dels Francesos (d'origen Armeni) de mes renom, Charles Aznavour, dona un concert al centre d'Erevan, acompanyat dels seus amics. Pels cartells i les sensacions que capto sembla que sera algo sonat. Per intentar un paralelisme, algo similar o superior al concert del Lluis Llach al camp Nou el 1985.
I jo continuo cami de Sevan en bicicleta amb la dubte de si cal fer un canvi d'itinerari per ser a Erevan el 30 de Setembre.
dijous, de setembre 14, 2006
Les primeres pedalades
Tornant de Kazbegi em vaig estar un parell de dies a casa el George, un membre de CS. Vam passar el primer vespre fent-la petar junt amb el seu cosí i un amic. Cada 10 minuts o quart d'hora tocava un brindis (de Vodka s'entén), així que vaig aplicar una estratègia que ja m'ha funcionat altres vegades. Enlloc de demanar a cada brindis que em posessin poc vodka al got, vaig deixar que l'omplissin, i tractar de fer glops el més petits possibles a cada brindis, així el got no es buida i no el reomplen. :-)
L'endemà vaig aprofitar per fer bugada i visitar la ciutat de Mshketa, l'antiga capital georgiana, alhora que m'anava mentalitzant de que anava tocant comensar a pedalar. I així va ser com el dia 9 de setembre em vaig pujar finalment a la bici.
L'objectiu del primer dia era arribar a Tsalka població a uns 100km de Tbilisi. Tanmateix tenia una por forsa certera .... Quants quilòmetres hauria de fer abans no sortir de la ciutat?
Qui hagi fet cicloturisme algun cop sabrà que per un ciclista no hi ha pitjor malson que entrar i sobretot sortir d'una ciutat. Apart del caos circulatori, trobar la bona sortida, "la teva", no és gens fàcil. En el cas de Tbilisi, vaig pedalar 15km abans no em vaig poder considerar fora de la Gran Urbe i això sense perdre'm i trobant la sortida a la primera !!!!
El que va seguir a la sortida de Tbilisi van ser entre 20 i 30km de pujada fins a arribar a un altiplà ple de turons arrodonits amb camps de cereals ja segats a banda i banda de la carretera amb alguna olivera de tant en tant. La calor que apretava de valent em va impedir gaudir més del paissatge.
Cap a les 15:00 arrivaba a Manglisi amb 72 km a les cames. En quedaven 40 fins a Tsalka, potser massa pel primer dia, així que vaig decidir plantar-me. Paro davant d'un magazin (petita botiga on s'hi pot trobar una mica de tot) i pregunto a on es pot trobar un restaurant i hotel. El tema es soluciona ràpid. A dinar a casa la veïna del davant, a dormir a casa la mestresa del magazin.
Dino cap a les quatrre de la tarda d'allò més bé: La sopeta de rigor, formatge, salami, amanida, pastes casolanes de postres i .... no m'escaqueixo de la copeta de Vodka de rigor, que la mestressa, d'uns 70 anys, em comenta tot cofoïa que destil·la ella mateixa. Faig una becaina i mato la resta de la tarda pulint les notes per passar per internet i prenent la fresca al carrer amb la mestresa de la botiga. Em sorprenc a mi mateix recordant la meva infantesa, quan a casa als avis a Vallbona d'Anoia, els vespres d'estiu es treien les cadires al carrer i es feia petar la xerrada amb els veïns. Malaeixo les presses de la gran ciutat iles bones costums perdudes abans no em torno a predre en altres pensaments.
L'endemà arrenco amb l'intenció d'arribar a Ninods Minda objectiu que no assoleixo degut al mal estat de la carretera, i és que no hi ha res pitjor que una carretera que en el seu dia havia estat asfaltada i no se n'ha fet cap manteniment. Els trams d'asfalt ple d'esborancs a esquivar es combinen amb els trams que ja només són pista amb moltissima pedreta solta de l'antiga base de la carretera sota l'asfalt i amb petites clapes d'asfalt a esquivar.
El paissatge, però, ofereix una grata recompensa a l'esfors. De Tsalka fins al final de la jornada es ressegueixen dos llacs, amb un port de muntanya pel mig. El primer el de Tsalka, és el més gran. Varis pobles, entre els que du el nom del llac es succeixen a les riveres. Arribo a Tsalka amb 40 kilometres pedalats i considero que es un bon moment per recuperar forces. Aprofitant que em trobo amb un holandès motxilero de més de 60 anys li demano que em vigili els trastos mentre m'escapo al mercat a comprar quelcom que dur-me a la boca. Mentre menjo xerro amb el bon home que em comenta que ha viatjat per terra des d'holanda fins a Georgia a través d'europa central. Em trec el barret i li confeso honestament que m'agradaria arribar a la seva edat amb el seu esperit. Ens despedim, i abans de continuar pedalant em prenc la cocacola de rigor en un bar regentat per un grec que flipa tant que m'acaba invitant.
La resta del dia es dur. Passat Tsalka comensa el port que afronto amb més de 50 kilòmetres a les cames. En més d'un punt m'he de baixar de la bici. Arribo a dalt el port al voltant de les sis de la tarda. Comenso a fer càlculs sobre si arribaré a Ninods Minda. Complicat. La pista no permet córrer i em queden quasi quaranta quilòmetres, de moment em dedico a gaudir del paissatge. Davant meu, el segon llac, Paravani, i el sol a poc a poc amagant-se darrera les muntanyes que envolten el llac per l'altre rivera. Es respira una pau encisadora. Però no em puc adormir. Comenso una davallada camikaze, a més de 30km/h en un terreny d'allò més insegur.... Trams d'asfalt, esborancs, forats, pedra suelta ..... Necessito els cinc sentits. La baixada no és homogènea i de seguida m'adono que no arribaré a Ninots Minda. Les pujadetes pel camí em maten. A aquestes hores ja no tinc massa energies per afrontar-les. El vespre em pesca aprop de la població de Ganzadi. Un tractor amb remoc m'avansa i els nanos que hi van a dalt em comensen a llensar tifes seques. Primer m'emprenyo, tinc poca llum i a sobre em despisten... Però poden ser la meva salvació:
-Hotel?
- Ha!!! Hotel !!!!
Bingo !!! Tinc on dormir. Que segueixi el tractor? Ok. Ja ben fosc segueixo el tractor un parell de quilòmetres fins que arribem a un casalot mig abandonat que a BCN ja seria una centre autogestionat i m'indiquen que és l'hotel. Flipo !!! Al costat hi ha una casa. Pregunto si allò és l'hotel. Em responen que si. Que sopo a casa seva i que després per dormir a l'hotel, però que tranquil, que la bici i les bosses me les guarden ells. Són quarts de nou del vespre, duc més de 90km a les cames i no puc més. De cop l'home de la casa, ja avi, crida a una de les filles... Armine !!!! Ja està. Ja soc en territori armeni. El sud de Georgia és una de les regions on hi van anar a petar alguns dels armenis perseguits pel govern dels Joves Turcs durant la primera guerra mundial. Seran els que m'acullen els descendents d'algun supervivent del genocidi?
Sopo a base d'estofat de patates amb alberginies, formatge i salami de rigor, una mica de carn pa i te i au... cap a dormir. Però a on i com? Encara no ho tinc clar. El cap de la casa em diu que el segueixi, pren unes claus i anem cap una porta del casalot tancada amb candau. No logra obrir-lo. No problem donem la volta i entrem ... Per una finestra sense vidre !!!!!! M'assenyala tots els sacs de ciment que hi ha al terra i m'indica: Remont, l'estant reparant. Em du a una estansa inmensa. Com a mínim 20 metres quadrats i sostres de cinc o més metres d'alsada. 3 llits, algun d'ell forsa pollosos, una taula i una cadira, ja sé on dormiré avui. Em prepara el llit més decent i ens acomiadem fins l'endemà.
L'endema els primers 15 quilòmetres encara són durs, un puja i baixa sense asfaltar fins a Ninods Minda, però un tercer llac paral·lel a la carretera alegra el paissatge. Arribo a Ninods Minda i poso direcció a Gyumri. Sacrifico l'escapada a Vardzia des d'aquí. L'intentaré visitar des de Borjomi al final del viatge si no hi ha canvis de plans. La carretera està igual que fa quatre anys quan vaig entrar a Armènia per primer cop. En alguns trams en tant mal estat que han fet una pista paral·lela.
Tot canvia a la frontera. La banda armènia te un asfaltat d'allò més perfecte. 50 km i tres hores més tard soc a Gyumri, la segona ciutat Armènia, amb els seus edificis mig ensorrats a casua del terratrèmol d'Spitark de 1988 i els que la gent va deixar a mig fer al no fiar-se de les tècniques soviètiques que havien fracassat en el terratrèmol. Trigo encara una horeta en localitzar la Guesthouse on m'allotjaré. Sense més entrebants hi arribo. Missió complerta.
L'endemà se'm pressentarà una etapa dura. Ni més ni menys que 116km fins a Erevan. Recordo que la carretera estava en bon estat i tendia a baixar. Espero que així sia. I ho és , a partir del km 50. Els primers quilòmetres he de superar un parell de portets i amb això no hi comptava. He sortit tard de Gyumri al haver d'esperar-me a que obrissin els bancs per canviar moneda i ara el temps apremia. A Talin als 50 km són casi dos quarts de tres. Arribaré a Erevan? Comenso a fer plans alternatius amb la Lonely Planet a la mà. Menjo un Kebab i continuo. Per sort, ara si que comensa a tendir a baixar i a més l'asfalt és bo. S'ha d'aprofitar. Em poso més d'un i dos cops a 50 i pico en baixada. A les 19:00 entro a Erevan amb 116km acumulats. Encara trigaré una hora en arribar al centre cosa que faré amb 134 km a les cames. Arribo al carrer Puskhin i no el reconec (però això serà una altre crònica), localitzo el bloc de pisos del no 40, demano a un veï que em vigili la bici i em llenso cap a dins. Tot està igual. Pujo a la sisena planta i petjo el timbre, m'obre el Raffi i la Gohar. Xavi !!!! No és pot dir que sigui una sorpresa per què el Ricard, un amic filòleg rus amb tendència a deixar-se cauras pel caucas cada dos per tres els ha avisat de que hi tornava. Tot i això ens fonem amb una abrasada, pujem la bici comentem la jugada.
Quatre estius després torno a ser a Erevan.
L'endemà vaig aprofitar per fer bugada i visitar la ciutat de Mshketa, l'antiga capital georgiana, alhora que m'anava mentalitzant de que anava tocant comensar a pedalar. I així va ser com el dia 9 de setembre em vaig pujar finalment a la bici.
L'objectiu del primer dia era arribar a Tsalka població a uns 100km de Tbilisi. Tanmateix tenia una por forsa certera .... Quants quilòmetres hauria de fer abans no sortir de la ciutat?
Qui hagi fet cicloturisme algun cop sabrà que per un ciclista no hi ha pitjor malson que entrar i sobretot sortir d'una ciutat. Apart del caos circulatori, trobar la bona sortida, "la teva", no és gens fàcil. En el cas de Tbilisi, vaig pedalar 15km abans no em vaig poder considerar fora de la Gran Urbe i això sense perdre'm i trobant la sortida a la primera !!!!
El que va seguir a la sortida de Tbilisi van ser entre 20 i 30km de pujada fins a arribar a un altiplà ple de turons arrodonits amb camps de cereals ja segats a banda i banda de la carretera amb alguna olivera de tant en tant. La calor que apretava de valent em va impedir gaudir més del paissatge.
Cap a les 15:00 arrivaba a Manglisi amb 72 km a les cames. En quedaven 40 fins a Tsalka, potser massa pel primer dia, així que vaig decidir plantar-me. Paro davant d'un magazin (petita botiga on s'hi pot trobar una mica de tot) i pregunto a on es pot trobar un restaurant i hotel. El tema es soluciona ràpid. A dinar a casa la veïna del davant, a dormir a casa la mestresa del magazin.
Dino cap a les quatrre de la tarda d'allò més bé: La sopeta de rigor, formatge, salami, amanida, pastes casolanes de postres i .... no m'escaqueixo de la copeta de Vodka de rigor, que la mestressa, d'uns 70 anys, em comenta tot cofoïa que destil·la ella mateixa. Faig una becaina i mato la resta de la tarda pulint les notes per passar per internet i prenent la fresca al carrer amb la mestresa de la botiga. Em sorprenc a mi mateix recordant la meva infantesa, quan a casa als avis a Vallbona d'Anoia, els vespres d'estiu es treien les cadires al carrer i es feia petar la xerrada amb els veïns. Malaeixo les presses de la gran ciutat iles bones costums perdudes abans no em torno a predre en altres pensaments.
L'endemà arrenco amb l'intenció d'arribar a Ninods Minda objectiu que no assoleixo degut al mal estat de la carretera, i és que no hi ha res pitjor que una carretera que en el seu dia havia estat asfaltada i no se n'ha fet cap manteniment. Els trams d'asfalt ple d'esborancs a esquivar es combinen amb els trams que ja només són pista amb moltissima pedreta solta de l'antiga base de la carretera sota l'asfalt i amb petites clapes d'asfalt a esquivar.
El paissatge, però, ofereix una grata recompensa a l'esfors. De Tsalka fins al final de la jornada es ressegueixen dos llacs, amb un port de muntanya pel mig. El primer el de Tsalka, és el més gran. Varis pobles, entre els que du el nom del llac es succeixen a les riveres. Arribo a Tsalka amb 40 kilometres pedalats i considero que es un bon moment per recuperar forces. Aprofitant que em trobo amb un holandès motxilero de més de 60 anys li demano que em vigili els trastos mentre m'escapo al mercat a comprar quelcom que dur-me a la boca. Mentre menjo xerro amb el bon home que em comenta que ha viatjat per terra des d'holanda fins a Georgia a través d'europa central. Em trec el barret i li confeso honestament que m'agradaria arribar a la seva edat amb el seu esperit. Ens despedim, i abans de continuar pedalant em prenc la cocacola de rigor en un bar regentat per un grec que flipa tant que m'acaba invitant.
La resta del dia es dur. Passat Tsalka comensa el port que afronto amb més de 50 kilòmetres a les cames. En més d'un punt m'he de baixar de la bici. Arribo a dalt el port al voltant de les sis de la tarda. Comenso a fer càlculs sobre si arribaré a Ninods Minda. Complicat. La pista no permet córrer i em queden quasi quaranta quilòmetres, de moment em dedico a gaudir del paissatge. Davant meu, el segon llac, Paravani, i el sol a poc a poc amagant-se darrera les muntanyes que envolten el llac per l'altre rivera. Es respira una pau encisadora. Però no em puc adormir. Comenso una davallada camikaze, a més de 30km/h en un terreny d'allò més insegur.... Trams d'asfalt, esborancs, forats, pedra suelta ..... Necessito els cinc sentits. La baixada no és homogènea i de seguida m'adono que no arribaré a Ninots Minda. Les pujadetes pel camí em maten. A aquestes hores ja no tinc massa energies per afrontar-les. El vespre em pesca aprop de la població de Ganzadi. Un tractor amb remoc m'avansa i els nanos que hi van a dalt em comensen a llensar tifes seques. Primer m'emprenyo, tinc poca llum i a sobre em despisten... Però poden ser la meva salvació:
-Hotel?
- Ha!!! Hotel !!!!
Bingo !!! Tinc on dormir. Que segueixi el tractor? Ok. Ja ben fosc segueixo el tractor un parell de quilòmetres fins que arribem a un casalot mig abandonat que a BCN ja seria una centre autogestionat i m'indiquen que és l'hotel. Flipo !!! Al costat hi ha una casa. Pregunto si allò és l'hotel. Em responen que si. Que sopo a casa seva i que després per dormir a l'hotel, però que tranquil, que la bici i les bosses me les guarden ells. Són quarts de nou del vespre, duc més de 90km a les cames i no puc més. De cop l'home de la casa, ja avi, crida a una de les filles... Armine !!!! Ja està. Ja soc en territori armeni. El sud de Georgia és una de les regions on hi van anar a petar alguns dels armenis perseguits pel govern dels Joves Turcs durant la primera guerra mundial. Seran els que m'acullen els descendents d'algun supervivent del genocidi?
Sopo a base d'estofat de patates amb alberginies, formatge i salami de rigor, una mica de carn pa i te i au... cap a dormir. Però a on i com? Encara no ho tinc clar. El cap de la casa em diu que el segueixi, pren unes claus i anem cap una porta del casalot tancada amb candau. No logra obrir-lo. No problem donem la volta i entrem ... Per una finestra sense vidre !!!!!! M'assenyala tots els sacs de ciment que hi ha al terra i m'indica: Remont, l'estant reparant. Em du a una estansa inmensa. Com a mínim 20 metres quadrats i sostres de cinc o més metres d'alsada. 3 llits, algun d'ell forsa pollosos, una taula i una cadira, ja sé on dormiré avui. Em prepara el llit més decent i ens acomiadem fins l'endemà.
L'endema els primers 15 quilòmetres encara són durs, un puja i baixa sense asfaltar fins a Ninods Minda, però un tercer llac paral·lel a la carretera alegra el paissatge. Arribo a Ninods Minda i poso direcció a Gyumri. Sacrifico l'escapada a Vardzia des d'aquí. L'intentaré visitar des de Borjomi al final del viatge si no hi ha canvis de plans. La carretera està igual que fa quatre anys quan vaig entrar a Armènia per primer cop. En alguns trams en tant mal estat que han fet una pista paral·lela.
Tot canvia a la frontera. La banda armènia te un asfaltat d'allò més perfecte. 50 km i tres hores més tard soc a Gyumri, la segona ciutat Armènia, amb els seus edificis mig ensorrats a casua del terratrèmol d'Spitark de 1988 i els que la gent va deixar a mig fer al no fiar-se de les tècniques soviètiques que havien fracassat en el terratrèmol. Trigo encara una horeta en localitzar la Guesthouse on m'allotjaré. Sense més entrebants hi arribo. Missió complerta.
L'endemà se'm pressentarà una etapa dura. Ni més ni menys que 116km fins a Erevan. Recordo que la carretera estava en bon estat i tendia a baixar. Espero que així sia. I ho és , a partir del km 50. Els primers quilòmetres he de superar un parell de portets i amb això no hi comptava. He sortit tard de Gyumri al haver d'esperar-me a que obrissin els bancs per canviar moneda i ara el temps apremia. A Talin als 50 km són casi dos quarts de tres. Arribaré a Erevan? Comenso a fer plans alternatius amb la Lonely Planet a la mà. Menjo un Kebab i continuo. Per sort, ara si que comensa a tendir a baixar i a més l'asfalt és bo. S'ha d'aprofitar. Em poso més d'un i dos cops a 50 i pico en baixada. A les 19:00 entro a Erevan amb 116km acumulats. Encara trigaré una hora en arribar al centre cosa que faré amb 134 km a les cames. Arribo al carrer Puskhin i no el reconec (però això serà una altre crònica), localitzo el bloc de pisos del no 40, demano a un veï que em vigili la bici i em llenso cap a dins. Tot està igual. Pujo a la sisena planta i petjo el timbre, m'obre el Raffi i la Gohar. Xavi !!!! No és pot dir que sigui una sorpresa per què el Ricard, un amic filòleg rus amb tendència a deixar-se cauras pel caucas cada dos per tres els ha avisat de que hi tornava. Tot i això ens fonem amb una abrasada, pujem la bici comentem la jugada.
Quatre estius després torno a ser a Erevan.
dimecres, de setembre 13, 2006
Mt Kazbeg
Des d'Erevan envio la crónica del Mt Kazbeg.
L'Irakli que serà el meu guia al Kazbeg em recull a Tbilisi el 3 de Setembre cap a dos quarts de dues de la tarda.
Després de deixar la bici i les alforges a casa del seu soci, en David, carreguem gasolina i fem cap a Kazbegi. Hi arribem tres hores més tard i em reb una agraida frescor lluny de l'ambient xafogós de Tbilisi.
Just baixar del cotxe localitzo una de les imatges més representades de Geòrgia, la silueta de l'esglesia de Gergeti penjada sobre un estimball a més de 2000m d'alsada. De seguida ens dirigim cap a casa l'Ano, que ens acull i on dormiré per uns pocs Laris. Ens la trobem tombada al llit i enfebrada. A l'Irakli no li queda més remei que baixar-la en cotxe al metge i triguen forsa en tornar. Quan arriben l'Irakli em comenta que s'han trobat el metge bevent amb uns amics i s'han hagut d'esperar a que se li aclarissin les idees. En quant a la malaltia dedueixo que es tracta d'una inflamació a la melsa.
L'endema ens alcem amb l'idea de pujar a la meteo station. Pujem amb cotxe fins l'esgesia de Gergeti i després de les fotos de rigor tirem amunt cap el refugi que serà el punt de partida de l'atac al cim. Per davant, avui tinc 1500m de desnivell.
La primera part del recorregut transcorre per un paissatge que em resulta familiar. Remuntem una vall forsa encaixonada entre muntanyes de cims arrodonits amb totes les seves vessant cobertes d'herbers, cards i algunes flors i petits arbustos. Per un moment em sento com si em trobés a la Vall de Núria.
Assolim un coll a uns 3000m i el paissatge que se'm presenta a l'altre vessant és molt més agreste. A l'altre banda de la vall es presenta el caucas central amb tota la seva forsa. Una de les galceres provinents del Mt Kazbeg queda mig penjada de la muntanya.
Perdem una mica d'alsada per després remontar per una de les morrenes de la glacera fins a enfilar-nos-hi. Duem quatre hores de marxa (parades incloses) quan paro a calsar-me els grampons. Dels quatre que anem junts (l'Irakli; en Misha, que serà company de cordada; el Lega, guarda del refugi, i jo) soc l'únic en calsar-me'ls. Després de tres quarts d'hora esquivant un laberint d'esquerdes arribem als peus de l'estació metereològica. Una petita pujadeta per tartera i ja hi som. A l'estació metereològica ens trobem a un grup de polonesos i uns israelians que també pretenen atacar el cim.
El refugi està en un estat molt precari. En la majoria d'estances la temperatura que hi fa no difereix massa de l'exterior, com a màxim un parell de graus més. L'antiga estació metereològica reconvertida en refugi és un edifici allargat d'uns 10m d'ample per uns 25 o 30 de llarg, està orientat amb la part frontal, pintada amb alegres colors, cap a la vall de Kazbegi i resta paral·lela a la glacera uns 100m per sobre dalt d'un petit turonet. Te una entrada frontal i una altre lateral i les diverses estances es reparteixen als costats del passadís central que recorre tota la nau. Moltes habitacions estan completament buides i d'altres, entre elles en les que hi dormo, hi ha una doble llitera amb capacitat per 4 persones. L'estat del refugi es forsa precari. Algunes habitacions tenen algun vidre trencat i la finestra està tapada amb plàstics. Les corrents d'aire circulen per tot arreu.
L'única zona càlida són les estances del guarda on hi tinc entrada lliure per l'amistat que l'uneix amb l'Irtakli. Al menjador del guarda estem a 12 graus, temperatura que es logra pujar als 16 o 17 quan es crema alguna brossa a l'estufa de llenya però a la resta de les estances la temperatura no passa dels 5 o 6 graus.
La primera nit comparteixo habitació amb un israelià i un polonès. S'alcen a les dues de la matinada per llensar un atac al cim, pero se'n tornen al llit: Està nevant i fa uan ventisca molt forta.
Jo em paso el dia d'aclimatació fent el ronso, amb l'única excepció d'una escapadeta a una esglesia metàlica situada a un cim a quasi 4000m des de la que hi ha una fantàstica vista sobre la galcera de Gergeti. Em trobo al 100% i hi pujo sense esbufegar i sense cap símptoma de mal d'alsada. Em paso la resta del dia patint per la boira que hi ha i creuant els dits perquè faci bona nit. És així. Ens alcem a les tres i fa una nit ventosa i estrellada. Sortim a un quart de cinc del refugi, per davant nostre un grup de polonesos que ha sortit a les quatre. Després d'una hora per tarteres i la morrena lateral de la glacera parem a encordar-nos i pujem a la glacera.
Es fa de dia cap a les 6 del matí. L'espectacle és fascinant. Les esquerdes són per tot arreu i algunes d'elles de dimensions que impressionen. N'hi ha més d'una i dues on no es veu el fons i on l'amplada de l'esquerda sobrepassa els 5 metres. Continuem avansant però els núvols baixos de la vall van pujant i ens atrapa la boira. A més, es comensa a girar un vent molt fort.
Són quarts de vuit del matí quan decidim girar cua. Som a uns 4.400m apunt d'assolir el "plateau". Un mar de gel d'on es despengen les quatre glaceres del Karzbegi. Un parany mortal amb boira: esquerdes i precipicis ho envolten tot. Des d'allà només quedarien unes pales de 45 o 50 graus per arribar a l'avantcim i després ja no hi hauria cap dificultat tècnica.
Però haurà de ser en una altre ocasió. Girem cua i poc després de les 10 tornem a ser al refugi. Després de menjar una mica em tombo al sac a dormir una mica. M'also quatre hores més tard. Fa una ventolera fortíssima i poc després arrenca a nevar. Descartem fer un segon atac al cim.
Al refugi només hi quedem l'Irakli en Misha, en Lega i jo. Matem la tarda fent petar la xerrada mentre a fora la neu i ventisca no paren. Entre riures ens preparem per la Evening toilet expedition, i és que amb el temps que fa ens hem de preparar més per anar al lavabo que no pas per pujar al cim. Les letrines estan a uns 100m del refugi i és tota una aventura arrivar-hi. L'Irakli mateix perd el camí i jo no l'arribo a trobar. La ventisca no deixa veure res. Acabo ventilant el cul en un racó apartat prop del refugi i ràpid cap a dins.
L'endemà ens alcem a quarts de set per tirar tirar avall i arribar a una hora prudencial a Tbilisi. Fa un dia radiant. Em malaeixo no haver-me alsat a les tres del matí altre cop. L'Irakli em consola: Amb la que ha caigut diu que tant els falsos ponts de neu en les esquerdes com les plaques de vent fan desaconsellable l'atac. Tot un consol.
Tirem cap avall i a les 13:00 arribem a casa l'Ano on ens espera un bon dinar a base de sopa de remolatxa i ceba així com formatge i amanida de cogombre i tomàquet. Amb energies renovades agafem el cotxe i a quarts de set som a Tbilisi on m'espera en George, un membre de couchsurfing a casa del qual m'estaré un parell de nits.
El viatge continua.
L'Irakli que serà el meu guia al Kazbeg em recull a Tbilisi el 3 de Setembre cap a dos quarts de dues de la tarda.
Després de deixar la bici i les alforges a casa del seu soci, en David, carreguem gasolina i fem cap a Kazbegi. Hi arribem tres hores més tard i em reb una agraida frescor lluny de l'ambient xafogós de Tbilisi.
Just baixar del cotxe localitzo una de les imatges més representades de Geòrgia, la silueta de l'esglesia de Gergeti penjada sobre un estimball a més de 2000m d'alsada. De seguida ens dirigim cap a casa l'Ano, que ens acull i on dormiré per uns pocs Laris. Ens la trobem tombada al llit i enfebrada. A l'Irakli no li queda més remei que baixar-la en cotxe al metge i triguen forsa en tornar. Quan arriben l'Irakli em comenta que s'han trobat el metge bevent amb uns amics i s'han hagut d'esperar a que se li aclarissin les idees. En quant a la malaltia dedueixo que es tracta d'una inflamació a la melsa.
L'endema ens alcem amb l'idea de pujar a la meteo station. Pujem amb cotxe fins l'esgesia de Gergeti i després de les fotos de rigor tirem amunt cap el refugi que serà el punt de partida de l'atac al cim. Per davant, avui tinc 1500m de desnivell.
La primera part del recorregut transcorre per un paissatge que em resulta familiar. Remuntem una vall forsa encaixonada entre muntanyes de cims arrodonits amb totes les seves vessant cobertes d'herbers, cards i algunes flors i petits arbustos. Per un moment em sento com si em trobés a la Vall de Núria.
Assolim un coll a uns 3000m i el paissatge que se'm presenta a l'altre vessant és molt més agreste. A l'altre banda de la vall es presenta el caucas central amb tota la seva forsa. Una de les galceres provinents del Mt Kazbeg queda mig penjada de la muntanya.
Perdem una mica d'alsada per després remontar per una de les morrenes de la glacera fins a enfilar-nos-hi. Duem quatre hores de marxa (parades incloses) quan paro a calsar-me els grampons. Dels quatre que anem junts (l'Irakli; en Misha, que serà company de cordada; el Lega, guarda del refugi, i jo) soc l'únic en calsar-me'ls. Després de tres quarts d'hora esquivant un laberint d'esquerdes arribem als peus de l'estació metereològica. Una petita pujadeta per tartera i ja hi som. A l'estació metereològica ens trobem a un grup de polonesos i uns israelians que també pretenen atacar el cim.
El refugi està en un estat molt precari. En la majoria d'estances la temperatura que hi fa no difereix massa de l'exterior, com a màxim un parell de graus més. L'antiga estació metereològica reconvertida en refugi és un edifici allargat d'uns 10m d'ample per uns 25 o 30 de llarg, està orientat amb la part frontal, pintada amb alegres colors, cap a la vall de Kazbegi i resta paral·lela a la glacera uns 100m per sobre dalt d'un petit turonet. Te una entrada frontal i una altre lateral i les diverses estances es reparteixen als costats del passadís central que recorre tota la nau. Moltes habitacions estan completament buides i d'altres, entre elles en les que hi dormo, hi ha una doble llitera amb capacitat per 4 persones. L'estat del refugi es forsa precari. Algunes habitacions tenen algun vidre trencat i la finestra està tapada amb plàstics. Les corrents d'aire circulen per tot arreu.
L'única zona càlida són les estances del guarda on hi tinc entrada lliure per l'amistat que l'uneix amb l'Irtakli. Al menjador del guarda estem a 12 graus, temperatura que es logra pujar als 16 o 17 quan es crema alguna brossa a l'estufa de llenya però a la resta de les estances la temperatura no passa dels 5 o 6 graus.
La primera nit comparteixo habitació amb un israelià i un polonès. S'alcen a les dues de la matinada per llensar un atac al cim, pero se'n tornen al llit: Està nevant i fa uan ventisca molt forta.
Jo em paso el dia d'aclimatació fent el ronso, amb l'única excepció d'una escapadeta a una esglesia metàlica situada a un cim a quasi 4000m des de la que hi ha una fantàstica vista sobre la galcera de Gergeti. Em trobo al 100% i hi pujo sense esbufegar i sense cap símptoma de mal d'alsada. Em paso la resta del dia patint per la boira que hi ha i creuant els dits perquè faci bona nit. És així. Ens alcem a les tres i fa una nit ventosa i estrellada. Sortim a un quart de cinc del refugi, per davant nostre un grup de polonesos que ha sortit a les quatre. Després d'una hora per tarteres i la morrena lateral de la glacera parem a encordar-nos i pujem a la glacera.
Es fa de dia cap a les 6 del matí. L'espectacle és fascinant. Les esquerdes són per tot arreu i algunes d'elles de dimensions que impressionen. N'hi ha més d'una i dues on no es veu el fons i on l'amplada de l'esquerda sobrepassa els 5 metres. Continuem avansant però els núvols baixos de la vall van pujant i ens atrapa la boira. A més, es comensa a girar un vent molt fort.
Són quarts de vuit del matí quan decidim girar cua. Som a uns 4.400m apunt d'assolir el "plateau". Un mar de gel d'on es despengen les quatre glaceres del Karzbegi. Un parany mortal amb boira: esquerdes i precipicis ho envolten tot. Des d'allà només quedarien unes pales de 45 o 50 graus per arribar a l'avantcim i després ja no hi hauria cap dificultat tècnica.
Però haurà de ser en una altre ocasió. Girem cua i poc després de les 10 tornem a ser al refugi. Després de menjar una mica em tombo al sac a dormir una mica. M'also quatre hores més tard. Fa una ventolera fortíssima i poc després arrenca a nevar. Descartem fer un segon atac al cim.
Al refugi només hi quedem l'Irakli en Misha, en Lega i jo. Matem la tarda fent petar la xerrada mentre a fora la neu i ventisca no paren. Entre riures ens preparem per la Evening toilet expedition, i és que amb el temps que fa ens hem de preparar més per anar al lavabo que no pas per pujar al cim. Les letrines estan a uns 100m del refugi i és tota una aventura arrivar-hi. L'Irakli mateix perd el camí i jo no l'arribo a trobar. La ventisca no deixa veure res. Acabo ventilant el cul en un racó apartat prop del refugi i ràpid cap a dins.
L'endemà ens alcem a quarts de set per tirar tirar avall i arribar a una hora prudencial a Tbilisi. Fa un dia radiant. Em malaeixo no haver-me alsat a les tres del matí altre cop. L'Irakli em consola: Amb la que ha caigut diu que tant els falsos ponts de neu en les esquerdes com les plaques de vent fan desaconsellable l'atac. Tot un consol.
Tirem cap avall i a les 13:00 arribem a casa l'Ano on ens espera un bon dinar a base de sopa de remolatxa i ceba així com formatge i amanida de cogombre i tomàquet. Amb energies renovades agafem el cotxe i a quarts de set som a Tbilisi on m'espera en George, un membre de couchsurfing a casa del qual m'estaré un parell de nits.
El viatge continua.
divendres, de setembre 08, 2006
Tbilisi
Se'm fa dificil descriure Tbilisi. Hi venia sense cap idea preestablerta i m'ha captivat.
Al posar els peus a l'avinguda Rustavelli, un de seguida se n'adona de la lluita de Tbilisi per afirmar la seva europeitat.
A les aceres, tot i ser mig asfaltades, botorudes i plenes de basals dificilment s'hi veuen papers pel terra. Pel carrer hi circulen mes cotxes europeus que rusos, la flota de microbusos esta formada per modernes furgonetes Mercedes o Volswagen i els autobusos, sense ser de novissima generacio la majoria d'ells no son vetustos trastos rusos que ja haurien d'haver estat retirats.
Em sorpren tambe la nul-la presencia de l'alfabet cirilic al carrer. Alla on algun cartell o retol esta amb algun altre alfabet apart del georgia, esta en alfabet llati. Com algu em comenta els rusos estan mal vistos ja que se'ls culpa de les crisis secessionistes d'Ossetia i Abjasia.
El centre de Tbilisi no te res a veure amb les grises ciutats comunistes i fins hi tot els suburbis, en plena transformacio, els antics blocs de pisos son pintats d'alegres colors en una accio de lluita contra el passat comunista.
El centre el podem dividir en tres parts.
Per una banda la ribera nord del riu Mkvari, que transcorre pel centre de la ciutat, per l'altre la ribera sud, que alhora la podem dividir en la ciutat vella i la ciutat nova.
L'arteria principal de la ciutat nova es l'avinguda Rustavelli, creada al s. XIX sota l'influencia de la Russia Tsarista. Es el cor de la ciutat. S'hi apleguen des dels hotels de cinc estrelles fins al parlament de Georgia passant pel Mc Donald's. Esta plena de bullici a qualsevol hora del dia amb gent de totes les edats amunt i avall o fent petar la xerrada. Els aparadors de primeres marques multinacionals competeixen amb quioscos i paradetes on s'hi ven de tot.
Ja al final de Rustavelli un es pot anar endinsant en el laberint de carrerons que formen part de la ciutat vella. Es d'una decadencia fascinant. El pas del temps, la crisi economica i els terratremols han deixat en aquest sector de la ciutat la petja del Tbilisi que va ser i ja no es.
L'arquitectura tradicional de la ciutat es mostra aqui descarnada i mutilada en un joc laberintic de carrerons, places i patis interiors.
Les cases solen ser de dues o trs plantes amb balconades de fusta al llarg de tota la fasana. Aquestes balconades impregnen les cases de personalitat propia sent dificil trobar-ne dues d'iguals: Proporciona molt joc estetic. El blanc de les fasanes es combina amb blaus cels, marrons i verds a les balconades que alhora combienen amb altres colors o tons en les vigues, tambe de fusta, que els suporten.
Si esta ben cuidada, en molts casos, la balconada, protegida per un parapet de fusta penjant del sostre, estara parcialment coberta per heures o parres que proporcionant una frescor mes que merescuda a l'habitant considerant com es de calid l'estiu de Tbilisi.
Moltes d'aquestes cases, alhora tenen patis interiors, que les envolten en forma de U i en molts casos es pot accedir a elles des del carrer per la porta principal o per dins dels patis a traves d'escales de cargol metaliques que conencten amb les diverses balconades.
Casetes com aquestes es troben per tota la part vella, pero a diferencia de les existents a l'altre ribera del riu o algunes excepcions de la ciutat vella prop del carrer dels banys, la majoria es troben en un estat mes que precari. Moltes han estat abandonades, pero moltes d'altres estan habitades.
Amb pocs recursos per poder-les mantenir, la gent fa les xapuses necesaries per mantenir-les de peu. Algunes balconades estan en un estat tant precari que sembla que s'hagin de desmoronar d'un moment a altre com un castell de cartes. Algunes de les cases semblen tretes d'una pel-li del Tim Burton.
Pero el casc antic es molt mes que un raco ple de casetes melancoliques que van viure temps millors. Es territori religios, ple d'esglesies, algunes de les quals tambe han patit les consequencies dels terratremols i ara estan mig ensorrades. Altres s'estan restauran i moltes en le funcionament. En el casc antic de la ciutat s'hi troben les diferents confessions i en un radi relativament petit es pot passar de la catedral ortodoxa georgiania a l'armenia o la sinagoga jueva.
Les esglesies son per tot arreu i es que la religio es realment viva. Hi ha temples que els seus fonaments es remonten al s.V o s.VI, pero l'esglesia mes gran de Tbilisi, a l'altre ribera del riu, encara esta inconclusa, i visitant-la el diumenge al mati, la trobo plena de feligresos de totes les edats que van a missa.
La gent es devota, es santigua al passar davant de qualsevol simbol religios, sigui creu, esglesia o o icona i es tracte d'una devocio sense perjudiscis d'edat. Sorpren veure dones joves i espectaculars, faldilla curta , sabates de talo, samarreta de tirants, melena a l'aire i ulleres fashion ultim model, arribar a la porta de l'esglesia, santiguar-se, treure's un jerseiet i un mocador de seda del bolso i recatadament recollir-se els cabells i cobrir-se els ombros abans d'entrar a l'esgelsia a pregar.
Si les esglesies i les cases son dos dels pilars de la ciutat vella,el tercer son els banys turcs que en el passat han fascinat a viatgers tant ilustres com Alexander Pushkin en el seu cami cap a Erzurum o Alejandro Dumas que al passar per Tbilisi es van banyar en les seves aigues sulforoses per recuperar-se del viatge.
El carrer dels banys (Abanos kucha), es un seguit de bovedes de maons que amaguen les aigues dels seus interiors. M'inclino per un de fasana islamica amb la reproduccio de dos minarets a l'entrada. Els banys i la sauna son una delicia que em recuperada del llarg viatge d'anada i la patejada que acabo de donar-me pel casc historic. Tantmateix l'interior em decepciona. El trobo massa modern. N'haure de provar un altre. Pero aixo ja sera tornant d'Armenia.
Escric aquesta cronica a la tornada de l'intent d'ascencio al Mt Kazbek, que sera una altre cronica, que anire escrivint a partir de dema , quan, entre pedalada i pedalada direccio el sud oest de georgia hagi de descansar i pugui escriure quatre linies a la meva llibreta.
Al posar els peus a l'avinguda Rustavelli, un de seguida se n'adona de la lluita de Tbilisi per afirmar la seva europeitat.
A les aceres, tot i ser mig asfaltades, botorudes i plenes de basals dificilment s'hi veuen papers pel terra. Pel carrer hi circulen mes cotxes europeus que rusos, la flota de microbusos esta formada per modernes furgonetes Mercedes o Volswagen i els autobusos, sense ser de novissima generacio la majoria d'ells no son vetustos trastos rusos que ja haurien d'haver estat retirats.
Em sorpren tambe la nul-la presencia de l'alfabet cirilic al carrer. Alla on algun cartell o retol esta amb algun altre alfabet apart del georgia, esta en alfabet llati. Com algu em comenta els rusos estan mal vistos ja que se'ls culpa de les crisis secessionistes d'Ossetia i Abjasia.
El centre de Tbilisi no te res a veure amb les grises ciutats comunistes i fins hi tot els suburbis, en plena transformacio, els antics blocs de pisos son pintats d'alegres colors en una accio de lluita contra el passat comunista.
El centre el podem dividir en tres parts.
Per una banda la ribera nord del riu Mkvari, que transcorre pel centre de la ciutat, per l'altre la ribera sud, que alhora la podem dividir en la ciutat vella i la ciutat nova.
L'arteria principal de la ciutat nova es l'avinguda Rustavelli, creada al s. XIX sota l'influencia de la Russia Tsarista. Es el cor de la ciutat. S'hi apleguen des dels hotels de cinc estrelles fins al parlament de Georgia passant pel Mc Donald's. Esta plena de bullici a qualsevol hora del dia amb gent de totes les edats amunt i avall o fent petar la xerrada. Els aparadors de primeres marques multinacionals competeixen amb quioscos i paradetes on s'hi ven de tot.
Ja al final de Rustavelli un es pot anar endinsant en el laberint de carrerons que formen part de la ciutat vella. Es d'una decadencia fascinant. El pas del temps, la crisi economica i els terratremols han deixat en aquest sector de la ciutat la petja del Tbilisi que va ser i ja no es.
L'arquitectura tradicional de la ciutat es mostra aqui descarnada i mutilada en un joc laberintic de carrerons, places i patis interiors.
Les cases solen ser de dues o trs plantes amb balconades de fusta al llarg de tota la fasana. Aquestes balconades impregnen les cases de personalitat propia sent dificil trobar-ne dues d'iguals: Proporciona molt joc estetic. El blanc de les fasanes es combina amb blaus cels, marrons i verds a les balconades que alhora combienen amb altres colors o tons en les vigues, tambe de fusta, que els suporten.
Si esta ben cuidada, en molts casos, la balconada, protegida per un parapet de fusta penjant del sostre, estara parcialment coberta per heures o parres que proporcionant una frescor mes que merescuda a l'habitant considerant com es de calid l'estiu de Tbilisi.
Moltes d'aquestes cases, alhora tenen patis interiors, que les envolten en forma de U i en molts casos es pot accedir a elles des del carrer per la porta principal o per dins dels patis a traves d'escales de cargol metaliques que conencten amb les diverses balconades.
Casetes com aquestes es troben per tota la part vella, pero a diferencia de les existents a l'altre ribera del riu o algunes excepcions de la ciutat vella prop del carrer dels banys, la majoria es troben en un estat mes que precari. Moltes han estat abandonades, pero moltes d'altres estan habitades.
Amb pocs recursos per poder-les mantenir, la gent fa les xapuses necesaries per mantenir-les de peu. Algunes balconades estan en un estat tant precari que sembla que s'hagin de desmoronar d'un moment a altre com un castell de cartes. Algunes de les cases semblen tretes d'una pel-li del Tim Burton.
Pero el casc antic es molt mes que un raco ple de casetes melancoliques que van viure temps millors. Es territori religios, ple d'esglesies, algunes de les quals tambe han patit les consequencies dels terratremols i ara estan mig ensorrades. Altres s'estan restauran i moltes en le funcionament. En el casc antic de la ciutat s'hi troben les diferents confessions i en un radi relativament petit es pot passar de la catedral ortodoxa georgiania a l'armenia o la sinagoga jueva.
Les esglesies son per tot arreu i es que la religio es realment viva. Hi ha temples que els seus fonaments es remonten al s.V o s.VI, pero l'esglesia mes gran de Tbilisi, a l'altre ribera del riu, encara esta inconclusa, i visitant-la el diumenge al mati, la trobo plena de feligresos de totes les edats que van a missa.
La gent es devota, es santigua al passar davant de qualsevol simbol religios, sigui creu, esglesia o o icona i es tracte d'una devocio sense perjudiscis d'edat. Sorpren veure dones joves i espectaculars, faldilla curta , sabates de talo, samarreta de tirants, melena a l'aire i ulleres fashion ultim model, arribar a la porta de l'esglesia, santiguar-se, treure's un jerseiet i un mocador de seda del bolso i recatadament recollir-se els cabells i cobrir-se els ombros abans d'entrar a l'esgelsia a pregar.
Si les esglesies i les cases son dos dels pilars de la ciutat vella,el tercer son els banys turcs que en el passat han fascinat a viatgers tant ilustres com Alexander Pushkin en el seu cami cap a Erzurum o Alejandro Dumas que al passar per Tbilisi es van banyar en les seves aigues sulforoses per recuperar-se del viatge.
El carrer dels banys (Abanos kucha), es un seguit de bovedes de maons que amaguen les aigues dels seus interiors. M'inclino per un de fasana islamica amb la reproduccio de dos minarets a l'entrada. Els banys i la sauna son una delicia que em recuperada del llarg viatge d'anada i la patejada que acabo de donar-me pel casc historic. Tantmateix l'interior em decepciona. El trobo massa modern. N'haure de provar un altre. Pero aixo ja sera tornant d'Armenia.
Escric aquesta cronica a la tornada de l'intent d'ascencio al Mt Kazbek, que sera una altre cronica, que anire escrivint a partir de dema , quan, entre pedalada i pedalada direccio el sud oest de georgia hagi de descansar i pugui escriure quatre linies a la meva llibreta.
dissabte, de setembre 02, 2006
Comensa el viatge
Mai m'hauria imaginat que un inici de viatge donés per tant, i és que les anècdotes van comensar fins i tot abans de sortir de la feina.
Com molts ja sabeu, el divendres 1 de setembre, dia d'inici de les meves vacances, jo treballava fins a les 15:00 i mon pare em venia a recollir directament a Nominalia per dur-me a l'aeroport. Abans de plegar li havia de fer un truc per saber on havia aparcat. Però jo, amb el cap de vacances, m'havia deixat l'agenda a casa i el mòbil no me'l sé de memòria. Així que vaig decidir baixar al carrer i buscar-lo. Tanmateix vaig tirar en direcció contrària a on ell havia aparcat i va ser una companya de feina que també plegava a les tres (suposo que la Menchu) qui li indicà on era.
Un cop al cotxe. Repàs de rigor.
Ho tinc tot?
Tinc els bitllets d'avió? Sí.
Tinc el passaport? On collons és el passaport? Si fa 5 minuts, abans de marxar n'he fet una ....... Fotocòpia.
Pare, para !!!!!
Surto corrent del cotxe i cap a la feina altre cop (qui no te cap te cames,diuen). Em creuo amb alguns companys de feina que flipen, vaig a la fotocopiadora, aixeco la "tapa" i si, allà estava el meu passaport.
Una mica més suat del compte arribo a l'aeroport a dos quarts de quatre, amb temps més que suficient per facturar i relaxar-me una mica d'una punyatera vegada. Per què estressen tant els inicis de vacances?
Procedeixo a facturar. La bici per sort no em dóna cap problema, me la cobren a part, però amb la quantitat de catxarros que duia era d'esperar. Intento convèncer els de Lufthansa que Georgia és Europa (la selecció juga a la copa d'europa, els seus euqips la Champions ....) i a veure si així em carreguen 30€ enlloc de 60€ per la bici. No me'n surto :-( La bici però, no resulta ser problema. Primera prova superada. Ara queda la motxilla amb el piolo i els palitroques per fora. Necessita una caixa. Ja la ballem. Em diuen que cap problema que la caixa la posen ells però el "mosso" que se n'encarrega està dinant. La prova es preveu més feixuga. Veig marxar la bici i les alforges per la cinta transportadora però la motxilla es queda allà, esperant darrera el mostrador i contemplant com tots els altres bultos se'ls engoleix la cinta. Són les 16:00 i la motxilla continua allà. Són les 16:30, la noia que m'havia atés se l'hi ha acabat el torn i n'hi ha una de nova. La motxilla continua allà, el "mosso" torna de dinar a les 17:00 em diuen. Creuo els dits perquè sigui puntual, el vol surt a les 18:00. Són les 17:00, una altre noia al mostrador i la motxilla continua allà, 17:15, no se l'enduen, 17:20, les pantalles indiquen que ja es pot embarcar, la motxilla però no es factura. 17:30, la motxilla ja no hi és !!!! Em confirmen que l'han facturat. Respiro fons i, tranquil, embarco.
Arribo a Munich sense cap altre contratemps. Camí la porta d'embarc contemplo les botiguetes de l'aeroport i me n'adono de com de moderns són: Mai havia vist una botiga de PRIVATE en una duty-free. Vins afrodisíacs comparteixen un aparador pseudo-fashion que intenta evitar ser kitch amb consoladors, pasta per sopa de formes fàliques i videos pujats de to.
Sortim amb una hora de retard direcció Tbilisi, el viatge s'acompanya de petites turbulències que no m'impedeixen aclucar l'ull en una becaina per païr el pollastre arrebosat del sopar.
Un cop a Tbilisi la faig petar amb un noi armeni afincat a Gijón tot esperant el control de passaports. És gemòleg, i s'està uns dies a Tbilisi abans de baixar a Erevan. Em dóna el seu telèfon allà però m'oblido de demanar-li el de Gijón o l'email.
Surto tot il·lusionat amb un carro arrossegant la bici, motxilla i alforges tot buscant un cartellet que posi XAVI TARAFA o algo per l'estil. No n'hi ha cap. El David, el guia de muntanya que m'ha de venir a recollir a l'aeroport, no hi és.
Evidentment, al moment cauen sobre mi aquesta espècie de voltor oriental, anomenat taxista d'aeroport: "Good cheap hotel, my friend". Per sort, em trobo una parella de francesos que estan esperant que es faci de dia per agafar el primer autobus a la ciutat. Em vaig mentalitzant a esperar amb ells. Com a mínim podrem fer petar la xerrada, serem més ulls per controlar els bultos i podrem fer front comú contra els taxistes. A les 4:15 a.m intento trucar al David amb un mòbil prestat. No hi ha sort. A les 4:30 ho torno a intentar. Piquen malament el número i descarrega sobre mi tota la caballeria una dona a qui he despertat. Per sort, no entenc res. Just aleshores apareix el David. Salvat !!!! Em du a una guesthouse a Rustavelli,l'artèria central de Tbilisi. La matrona, rusa, mostra cara de pocs amics. Són 20$, una mica car, però estic cansat. Em quedo.
Abans d'acomiadar-me del David, repassem plans d'ascensió al Mt Kazbeg. Ell no em guiarà, du un altre grup, amb mi hi anirà el seu cosí. Cap problema. Em repassa el material i em dóna l'OK. Ja sol, m'assec al llit i comptemplo on soc. L'habitació és inmensa. Dins la fasana una mica decrèpita de l'edifici s'amaga un pis senyorial. Sostres alts de més de quatre metres, terra de parquet i a la meva habitació hi ha espai de sobre per una llar de foc de marbre, quatre llits, una taula de menjador de fusta masissa i un sofa. I encara sobre espai. Satisfet d'haver arribat a Tbilisi a tres quarts de sis del matí tanco el llum per dormir unes horetes quan a fora comensa a clarejar.
M'also a quarts d'onze amb el temps just d'una dutxa abans d'esmorzar a les onze, temps límit marcat per la matrona el dia anterior. Em creuo amb la matrona i resulta no ser tant fiera com em temia. Ara que està ben desperta es mostra simpàtica i enreonadora. Mentre esmorzo en un menjador ple de quadros pintats, m'explica que és matemàtica de carrera i que la meitat dels quadres que hi ha penjats són seus. Altres de la seva filla. "Très bien master", em comenta amb un xapurreo de francès. La filla ha exposat a Moscou i obre una exposició a Washington a l'octubre.
Una altre hosta em demana que li tiri una foto amb la matrona i els quadros.
De cop i volta, m'adono que torno ha estar a l'extinta Unió soviètica, un bon tros de món on darrera la fasana, mai saps quina història et trobaràs.... Comensa el viatge.
Com molts ja sabeu, el divendres 1 de setembre, dia d'inici de les meves vacances, jo treballava fins a les 15:00 i mon pare em venia a recollir directament a Nominalia per dur-me a l'aeroport. Abans de plegar li havia de fer un truc per saber on havia aparcat. Però jo, amb el cap de vacances, m'havia deixat l'agenda a casa i el mòbil no me'l sé de memòria. Així que vaig decidir baixar al carrer i buscar-lo. Tanmateix vaig tirar en direcció contrària a on ell havia aparcat i va ser una companya de feina que també plegava a les tres (suposo que la Menchu) qui li indicà on era.
Un cop al cotxe. Repàs de rigor.
Ho tinc tot?
Tinc els bitllets d'avió? Sí.
Tinc el passaport? On collons és el passaport? Si fa 5 minuts, abans de marxar n'he fet una ....... Fotocòpia.
Pare, para !!!!!
Surto corrent del cotxe i cap a la feina altre cop (qui no te cap te cames,diuen). Em creuo amb alguns companys de feina que flipen, vaig a la fotocopiadora, aixeco la "tapa" i si, allà estava el meu passaport.
Una mica més suat del compte arribo a l'aeroport a dos quarts de quatre, amb temps més que suficient per facturar i relaxar-me una mica d'una punyatera vegada. Per què estressen tant els inicis de vacances?
Procedeixo a facturar. La bici per sort no em dóna cap problema, me la cobren a part, però amb la quantitat de catxarros que duia era d'esperar. Intento convèncer els de Lufthansa que Georgia és Europa (la selecció juga a la copa d'europa, els seus euqips la Champions ....) i a veure si així em carreguen 30€ enlloc de 60€ per la bici. No me'n surto :-( La bici però, no resulta ser problema. Primera prova superada. Ara queda la motxilla amb el piolo i els palitroques per fora. Necessita una caixa. Ja la ballem. Em diuen que cap problema que la caixa la posen ells però el "mosso" que se n'encarrega està dinant. La prova es preveu més feixuga. Veig marxar la bici i les alforges per la cinta transportadora però la motxilla es queda allà, esperant darrera el mostrador i contemplant com tots els altres bultos se'ls engoleix la cinta. Són les 16:00 i la motxilla continua allà. Són les 16:30, la noia que m'havia atés se l'hi ha acabat el torn i n'hi ha una de nova. La motxilla continua allà, el "mosso" torna de dinar a les 17:00 em diuen. Creuo els dits perquè sigui puntual, el vol surt a les 18:00. Són les 17:00, una altre noia al mostrador i la motxilla continua allà, 17:15, no se l'enduen, 17:20, les pantalles indiquen que ja es pot embarcar, la motxilla però no es factura. 17:30, la motxilla ja no hi és !!!! Em confirmen que l'han facturat. Respiro fons i, tranquil, embarco.
Arribo a Munich sense cap altre contratemps. Camí la porta d'embarc contemplo les botiguetes de l'aeroport i me n'adono de com de moderns són: Mai havia vist una botiga de PRIVATE en una duty-free. Vins afrodisíacs comparteixen un aparador pseudo-fashion que intenta evitar ser kitch amb consoladors, pasta per sopa de formes fàliques i videos pujats de to.
Sortim amb una hora de retard direcció Tbilisi, el viatge s'acompanya de petites turbulències que no m'impedeixen aclucar l'ull en una becaina per païr el pollastre arrebosat del sopar.
Un cop a Tbilisi la faig petar amb un noi armeni afincat a Gijón tot esperant el control de passaports. És gemòleg, i s'està uns dies a Tbilisi abans de baixar a Erevan. Em dóna el seu telèfon allà però m'oblido de demanar-li el de Gijón o l'email.
Surto tot il·lusionat amb un carro arrossegant la bici, motxilla i alforges tot buscant un cartellet que posi XAVI TARAFA o algo per l'estil. No n'hi ha cap. El David, el guia de muntanya que m'ha de venir a recollir a l'aeroport, no hi és.
Evidentment, al moment cauen sobre mi aquesta espècie de voltor oriental, anomenat taxista d'aeroport: "Good cheap hotel, my friend". Per sort, em trobo una parella de francesos que estan esperant que es faci de dia per agafar el primer autobus a la ciutat. Em vaig mentalitzant a esperar amb ells. Com a mínim podrem fer petar la xerrada, serem més ulls per controlar els bultos i podrem fer front comú contra els taxistes. A les 4:15 a.m intento trucar al David amb un mòbil prestat. No hi ha sort. A les 4:30 ho torno a intentar. Piquen malament el número i descarrega sobre mi tota la caballeria una dona a qui he despertat. Per sort, no entenc res. Just aleshores apareix el David. Salvat !!!! Em du a una guesthouse a Rustavelli,l'artèria central de Tbilisi. La matrona, rusa, mostra cara de pocs amics. Són 20$, una mica car, però estic cansat. Em quedo.
Abans d'acomiadar-me del David, repassem plans d'ascensió al Mt Kazbeg. Ell no em guiarà, du un altre grup, amb mi hi anirà el seu cosí. Cap problema. Em repassa el material i em dóna l'OK. Ja sol, m'assec al llit i comptemplo on soc. L'habitació és inmensa. Dins la fasana una mica decrèpita de l'edifici s'amaga un pis senyorial. Sostres alts de més de quatre metres, terra de parquet i a la meva habitació hi ha espai de sobre per una llar de foc de marbre, quatre llits, una taula de menjador de fusta masissa i un sofa. I encara sobre espai. Satisfet d'haver arribat a Tbilisi a tres quarts de sis del matí tanco el llum per dormir unes horetes quan a fora comensa a clarejar.
M'also a quarts d'onze amb el temps just d'una dutxa abans d'esmorzar a les onze, temps límit marcat per la matrona el dia anterior. Em creuo amb la matrona i resulta no ser tant fiera com em temia. Ara que està ben desperta es mostra simpàtica i enreonadora. Mentre esmorzo en un menjador ple de quadros pintats, m'explica que és matemàtica de carrera i que la meitat dels quadres que hi ha penjats són seus. Altres de la seva filla. "Très bien master", em comenta amb un xapurreo de francès. La filla ha exposat a Moscou i obre una exposició a Washington a l'octubre.
Una altre hosta em demana que li tiri una foto amb la matrona i els quadros.
De cop i volta, m'adono que torno ha estar a l'extinta Unió soviètica, un bon tros de món on darrera la fasana, mai saps quina història et trobaràs.... Comensa el viatge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)