Karabakh

El dia 23 em vaig tornar a pujar a la bicicleta. L'objectiu era Vank i el monestir de Gandzasar. No sabia quants quilòmetres em sortirtien ja que el mapa no ho indicava.
Al final va ser una passejada forsa curta, 44km fins a Vank més tres o quatre apeu fins al monestir. No es tractava de forsar massa perquè encara anava una mica suelto tot i que els antibiòtics comensaven a fer efecte.

Arribo a Vank (en armeni, monestir) prou d'hora i comenso a cercar on allotjar-me. Aspiro a l'hotel en forma de vaixell que hi ha a les afores del poble, tot i que em pot sortir un pèl car. Està ple, així que m'he de buscar la vida.

Després de preguntar una mica un home troba la sol·lució. Em demana que el segueixi i així ho faig. Em dirigeix a un edifici de dues plantes mig destartalat, on les finestres del segon pis no tenen vidres o estan parapetades amb plàstics. Hi entro i me n'adonc que soc en un centre mèdic o algo per l'estil. Torno a sortir i darrera la porta veig un rètol del que no m'havia adonat, està en armeni però també amb anglès: Vank distrinct hospital. Tot i no voltar per dins, em sembla que ho de hospital deu ser pels estandards armenis ..... Dormiré a l'hospital? No ho acabo d'entendre, però això sembla.
Al cap de poca estona arriba un home amb unes claus. Em duen a la segona planta i m'obren una porta que du a una de les ales de l'edifici. Hi ha dues habitacions, tres i quatre llits respectivament amb aparells per mesurar la tensió, penjar sueros i el que calgui. Em demanen 5000 drams per un llit, uns 10€. Un pèl massa, però no tinc ganes de discutir.
Em trobo a l'únic sector de la segona planta habilitiat. La resta està en un estat més que deplorable. Si dividim l'edifici, de forma rectangular, en quatre quadrants, el de darrera a l'esquerra es troba completament derruit. Es troba com debia quedar després la guerra i només quatre vigues recorden que un dia hi havia hagut dos plantes. De sostre ni parlar-ne. Dos quadrants més mantenen parets, sostre i terra i poca cosa més. Són les finestres que havia vist a l'arribar a l'edifici; i el darrer quadrant, el de darrera a la dreta, és en el que em trobava.
A la primera planta, l'hospital ocupava els quadrants que mantenien terra /sostre en el 2on pis.
Després de la visita al monestir i un altre Shaslik (broxeta de carn a la brassa, menjar nacional armeni) pujo a l'habitació a relaxar-me una mica, m'acabo el llibre que estic llegint, A crossing place, a journey among the armenians on un periodista britànic recorre l'est d'europa, orient mitjà i caucas a la recerca de comunitats armènies i comenso La comedia humana de William Saroyan, un americà fill d'armenis emigrats.

El dia següent arrenco camí de Dadivank, monestir armeni oficialment ja fora de la frontera de Karabakh, en territori azerí entre Armènia i Karabakh. Com tota la regió, de facto, està sota control de Karabakh.
Pel camí vaig descobrint l'Artsakh, així és com anomenen els armenis Nagorno Karabakh, més rural. Camps de cereals i poblets emminentment agraris i ramaders es creuen pel camí i al travesar els pobles he d'esquivar porcs, gallines, pollastres i vaques que circulen per la carretera.
Paro a dinar a l'enèssim lloc de Khorovats que em trobo des de que soc a Armènia. Els armenis són uns autèntics aficionats a les barbacoes (això vol dir Khorovats) siguin de car o de peix de riu o per fer unes verduretes a la brassa. Tots els restaurants a peu de carretera ofereixen el mateix: kebabs, carn a la brassa i amanides.

Mentre dino reprenc la lectura de la comèdia humana on Homer, el protagonista, ingresa de cop a l'edat adulta als 14 anys al posar-se a treballar com missatger de telègrafs, duent telegrames a les cases. Situada l'acció durant la segona guerra mundial, la majoria de telegrames que entregarà seran de notificacions de xavals morts a la guerra. El llibre, i d'aquí el nom, està poblat de personatges secundaris que mostren ho bo i millor i també ho dolent de la condició humana. Un d'ells és l'Ara, un venedor d'origen armeni. Ja he acabat de dinar quan llegeixo un paragràf que em colpeix. És l'Ara parlant al seu fill:

El mundo se ha vuelto loco - dijo- Solamente en Rusia, muy cerca de nuestra tierra, de nuestro hermoso y pequeño país, millones de personas, millones de niños pasan hambre todos los días. Pasan frio, viven de forma patética, descalzos. Van por ahí, sin un sitio para dormir. [...] ¿Y nosotros qué?¿Qué hacemos nosotros? Aquí estamos [...] en este país maravilloso, América. Llevamos ropa buena. Nos ponemos zapatos buenos todos los días cuando nos levantamos de la cama [...] Comemos la mejor comida. Todas las noches nos vamos a la cama y dormimos. ¿Y como nos sentimos? Descontentos. A pesar de todo nos sentimos descontentos. [...] Por el amor de Dios hijo, ¡no hagas eso ! Aunque yo lo haga tú eres mi hijo y por lo tanto mejor que yo y no tienes que hacerlo. ¡Se feliz! ¡Se feliz! Yo soy infeliz pero tu tienes que ser feliz.

No puc continuar llegint. Mha deixat tocat. L'Ara és armeni, però podria ser bosni, kosovar afganès .... Suposo que expresa un sentiment comú a més d'un exil·liat.
Continuo pedalant amb els records que aquest fragment em duen a la memòria. Sénse saber si són felisos (suposo i espero que si) o no, vaig associant idees amb vivències armènies del passat. Em recordo de la xerrada a la que vaig assistir a l'Ateneu barcelonès on un jove armeni explicava el seu cas. El seu avi havia estat salvat per una família turca de ser massacrat, però la forma de poder sobreviure va ser adoptar el cognom turc del salvador. L'home explicava el pes que sentia damunt seu: haver d'explicar perquè sent armeni tenia cognom turc i que havia passat a l'inici de segle a l'Anatolia oriental. Però cansat com estava d'explicar la seva història, no podia deixar de fer-ho ja que hauria significat obrir una porta a l'oblit no d'una tragedia personal sino de tot un poble.
També em vaig recordar de l'Anna Maria i la seva família. Pintors armenis establerts a Belgrad que algun cop han exposat a Barcelona. La forsa i dramatisme d'algun dels seus quadres, les pintures de l'omnipresent Ararat..... També els quadres del Jyrair a Goris, on les cares de persones mostraven una melancolia difícil de definir ....

Tots aquests pensaments me'ls va interrompre un xàfec i em vaig posar a buscar un lloc on axoplugar-me. En un prat al costat de la carretera una petita taula sota un cobert d'uralita era el lloc ideal per una familia armènia per fer un .... si, adivineu-ho, khorovats, barbacoa. M'inviten al poc que queda, ens acomiadem i mentre espero que afluixi la tempesta reprenc la lectura.
De tant en tant also el cap a contemplar el paissatge. És preciós. El riu Tartar baixa tranquil entre de frondosos boscos a l'altre rivera i el prat en que em trobo.
Al cap d'hora i pico el ruixat para i el cel s'aclareix. És el momentde continuar. Quan no queden més de set o vuit quilòmetres per Dadivank m'atura un home. Ja aniré a Dadivank l'endemà em diu. Avui et quedes a dormir a casa meva.
Resulta ser el mestre d'història de l'escola del poble. Casa seva no és res més que quatre parets, un sostre, una porta i una finestra. A dins, una sola sala de no més de vint metres quadrats amb tres llits (un sense matalàs), una tauleta amb dues cadires atrotinades, una pastera amb alguns calaixos on hi guarda pa, farina, te, cafe, etc ; i poca cosa més.
Un cop més, qui menys té més ofereix.

El dia següent ens acomiadem i segueixo el meu camí cap Armènia visitant Dadivank (me'l paso de llarg i he de recular 6km) i recorrent unes gorges fantàstiques abans no arribar a un poblet on m'invitaran a dinar. La sindria que em menjo, gairebé la meitat, em sembla com caiguda del cel, assedegat com arribo.
Pel camí, una mica de patiment. Estic entre Armènia i Karabakh, en territori ocupat i relativament aprop de la línia d'alto al foc. Cada trencall és un calvari on he de decidir si encerto la ruta i no prenc una pista que em dugui camí de territori enemic o pugui estar minada.

Cap a les 17:00 arribo a la frontera armènia. Pel camí més d'una parada i fins hi tot la trobada inesperada amb en Hamlet, l'arqueòleg armeni que m'havia trobat dies abans al Selim Kervansarai acompanyant un grup de turistes armenio-americans. Evidentment es sorpren al veure'm per aquella pista de mala mort.
Arribo a la frontera tocat. Pocs quilòmetres abans, a l'aduana de Karabakh, m'han convidat a dos brindis de Vodka que aquest cop no he sabut com eludir. Em deixen K.O i no és la millor manera d'afrontar un port de muntanya en una pista pedragosa sense asfaltar.
Els nois de la frontera, xavalets que estan fent la mili, em conviden a quedar-me a dormir allà, en una cabina de 10m2 on tot just i caben dos llits i una tauleta pels dos soldats de guardia.
Preparen una barbacoa on escaliven alberginies i tomaquets. Un cop escalivats, els tinxen en una olla amb mantega i ho deixen bullir tot a foc lent sobre una resistència elèctrica durant més d'una hora. No sé si és que vaig molt afamat, però em sorprèn com de gustós és un plat tant simple de cuinar.
Passem la tarda xerrant i no falten les preguntes sobre noies i sexe. Em prometen que a les 22:00 podré dormir però són les onze tocades quan acaben les partides de cartes a les que estaven jugant. Dormo com una soca i gairebé no me n'adono que de tant en tant al arribar algun cotxe els soldats s'alcen per aixecar la barrera i deixar passar el vehicle.

L'endemà encaro un port de muntanya que em durà dins de territrori armeni. Jo em sento fluix i el port és durísim. Així que per fer poc més de vint quilòmetres em tiro més de tres hores. Arrosego la bici forsa estona fins a dalt del port, mentre contemplo camions treballant a cel obert a les mines d'or de Zod una mica més enllà. Havent dinat amb uns soldats que m'inviten a carn estofada comenso el descens cap a Vardenis, ja a Armènia.

L'arribada a les proximits del llac Sevan és espectacular. Ara em trobo a la ribera sud - oriental, però igual que a Sevan al Nord-Est la benvinguda és a base d'aigua i pedra. Em resguardo ja xop en una gasolinera. Tot i dur 50 i pocs quilòmetres amb la tromba que cau no es pot continuar. Després de mitja hora intentant explicar la meva situació, logro fer entendre a la gent que s'aplega a la gasolinera a resguardar-se del xàfec que necessito un lloc per dormir. Un d'ells un pèl borratxo m'ofereix casa seva.
Una hora després la tempesta afluixa i el meu hoste se'n va al camp amb el tractor. Que l'esperi a que torni. OK.Quan ho fa, darrera el tractor el vaig seguint cap a casa seva.

La seva dona i sogra em reben molt cordialment i contentes de tenir un convidat que ve de lluny.
M'ofereixen de menjar i m'atipo de peix de riu amb patates a la brassa. L'home de la casa en la seva borratxera es desviu per fer comode la meva estada tot i fer'se pesadet. Em mostra com engegar la tele i la radio com a mínim quatre o cinc cops, m'obliga a menjar més, m'ofereix te i café .... Arriba un moment que li ensenyo la guia i veu Karabakh. Matar turcs !!!! (turcs i azerís per ells són el mateix) papapapapapa, comenta. Fedayi? li pregunto i em respon que sí. Havia sigut milicia durant la guerra. I així anem passant el vespre tot xerrant fins l'hora de dormir.

L'endemà, al matí després d'un plat de nata de llet bullida, lavash (pa armeni) i un te per esmorzar, i de les fotos de rigor, comenso a dirigir-me al nord d'Armènia.