Tornant de Kazbegi em vaig estar un parell de dies a casa el George, un membre de CS. Vam passar el primer vespre fent-la petar junt amb el seu cosí i un amic. Cada 10 minuts o quart d'hora tocava un brindis (de Vodka s'entén), així que vaig aplicar una estratègia que ja m'ha funcionat altres vegades. Enlloc de demanar a cada brindis que em posessin poc vodka al got, vaig deixar que l'omplissin, i tractar de fer glops el més petits possibles a cada brindis, així el got no es buida i no el reomplen. :-)
L'endemà vaig aprofitar per fer bugada i visitar la ciutat de Mshketa, l'antiga capital georgiana, alhora que m'anava mentalitzant de que anava tocant comensar a pedalar. I així va ser com el dia 9 de setembre em vaig pujar finalment a la bici.
L'objectiu del primer dia era arribar a Tsalka població a uns 100km de Tbilisi. Tanmateix tenia una por forsa certera .... Quants quilòmetres hauria de fer abans no sortir de la ciutat?
Qui hagi fet cicloturisme algun cop sabrà que per un ciclista no hi ha pitjor malson que entrar i sobretot sortir d'una ciutat. Apart del caos circulatori, trobar la bona sortida, "la teva", no és gens fàcil. En el cas de Tbilisi, vaig pedalar 15km abans no em vaig poder considerar fora de la Gran Urbe i això sense perdre'm i trobant la sortida a la primera !!!!
El que va seguir a la sortida de Tbilisi van ser entre 20 i 30km de pujada fins a arribar a un altiplà ple de turons arrodonits amb camps de cereals ja segats a banda i banda de la carretera amb alguna olivera de tant en tant. La calor que apretava de valent em va impedir gaudir més del paissatge.
Cap a les 15:00 arrivaba a Manglisi amb 72 km a les cames. En quedaven 40 fins a Tsalka, potser massa pel primer dia, així que vaig decidir plantar-me. Paro davant d'un magazin (petita botiga on s'hi pot trobar una mica de tot) i pregunto a on es pot trobar un restaurant i hotel. El tema es soluciona ràpid. A dinar a casa la veïna del davant, a dormir a casa la mestresa del magazin.
Dino cap a les quatrre de la tarda d'allò més bé: La sopeta de rigor, formatge, salami, amanida, pastes casolanes de postres i .... no m'escaqueixo de la copeta de Vodka de rigor, que la mestressa, d'uns 70 anys, em comenta tot cofoïa que destil·la ella mateixa. Faig una becaina i mato la resta de la tarda pulint les notes per passar per internet i prenent la fresca al carrer amb la mestresa de la botiga. Em sorprenc a mi mateix recordant la meva infantesa, quan a casa als avis a Vallbona d'Anoia, els vespres d'estiu es treien les cadires al carrer i es feia petar la xerrada amb els veïns. Malaeixo les presses de la gran ciutat iles bones costums perdudes abans no em torno a predre en altres pensaments.
L'endemà arrenco amb l'intenció d'arribar a Ninods Minda objectiu que no assoleixo degut al mal estat de la carretera, i és que no hi ha res pitjor que una carretera que en el seu dia havia estat asfaltada i no se n'ha fet cap manteniment. Els trams d'asfalt ple d'esborancs a esquivar es combinen amb els trams que ja només són pista amb moltissima pedreta solta de l'antiga base de la carretera sota l'asfalt i amb petites clapes d'asfalt a esquivar.
El paissatge, però, ofereix una grata recompensa a l'esfors. De Tsalka fins al final de la jornada es ressegueixen dos llacs, amb un port de muntanya pel mig. El primer el de Tsalka, és el més gran. Varis pobles, entre els que du el nom del llac es succeixen a les riveres. Arribo a Tsalka amb 40 kilometres pedalats i considero que es un bon moment per recuperar forces. Aprofitant que em trobo amb un holandès motxilero de més de 60 anys li demano que em vigili els trastos mentre m'escapo al mercat a comprar quelcom que dur-me a la boca. Mentre menjo xerro amb el bon home que em comenta que ha viatjat per terra des d'holanda fins a Georgia a través d'europa central. Em trec el barret i li confeso honestament que m'agradaria arribar a la seva edat amb el seu esperit. Ens despedim, i abans de continuar pedalant em prenc la cocacola de rigor en un bar regentat per un grec que flipa tant que m'acaba invitant.
La resta del dia es dur. Passat Tsalka comensa el port que afronto amb més de 50 kilòmetres a les cames. En més d'un punt m'he de baixar de la bici. Arribo a dalt el port al voltant de les sis de la tarda. Comenso a fer càlculs sobre si arribaré a Ninods Minda. Complicat. La pista no permet córrer i em queden quasi quaranta quilòmetres, de moment em dedico a gaudir del paissatge. Davant meu, el segon llac, Paravani, i el sol a poc a poc amagant-se darrera les muntanyes que envolten el llac per l'altre rivera. Es respira una pau encisadora. Però no em puc adormir. Comenso una davallada camikaze, a més de 30km/h en un terreny d'allò més insegur.... Trams d'asfalt, esborancs, forats, pedra suelta ..... Necessito els cinc sentits. La baixada no és homogènea i de seguida m'adono que no arribaré a Ninots Minda. Les pujadetes pel camí em maten. A aquestes hores ja no tinc massa energies per afrontar-les. El vespre em pesca aprop de la població de Ganzadi. Un tractor amb remoc m'avansa i els nanos que hi van a dalt em comensen a llensar tifes seques. Primer m'emprenyo, tinc poca llum i a sobre em despisten... Però poden ser la meva salvació:
-Hotel?
- Ha!!! Hotel !!!!
Bingo !!! Tinc on dormir. Que segueixi el tractor? Ok. Ja ben fosc segueixo el tractor un parell de quilòmetres fins que arribem a un casalot mig abandonat que a BCN ja seria una centre autogestionat i m'indiquen que és l'hotel. Flipo !!! Al costat hi ha una casa. Pregunto si allò és l'hotel. Em responen que si. Que sopo a casa seva i que després per dormir a l'hotel, però que tranquil, que la bici i les bosses me les guarden ells. Són quarts de nou del vespre, duc més de 90km a les cames i no puc més. De cop l'home de la casa, ja avi, crida a una de les filles... Armine !!!! Ja està. Ja soc en territori armeni. El sud de Georgia és una de les regions on hi van anar a petar alguns dels armenis perseguits pel govern dels Joves Turcs durant la primera guerra mundial. Seran els que m'acullen els descendents d'algun supervivent del genocidi?
Sopo a base d'estofat de patates amb alberginies, formatge i salami de rigor, una mica de carn pa i te i au... cap a dormir. Però a on i com? Encara no ho tinc clar. El cap de la casa em diu que el segueixi, pren unes claus i anem cap una porta del casalot tancada amb candau. No logra obrir-lo. No problem donem la volta i entrem ... Per una finestra sense vidre !!!!!! M'assenyala tots els sacs de ciment que hi ha al terra i m'indica: Remont, l'estant reparant. Em du a una estansa inmensa. Com a mínim 20 metres quadrats i sostres de cinc o més metres d'alsada. 3 llits, algun d'ell forsa pollosos, una taula i una cadira, ja sé on dormiré avui. Em prepara el llit més decent i ens acomiadem fins l'endemà.
L'endema els primers 15 quilòmetres encara són durs, un puja i baixa sense asfaltar fins a Ninods Minda, però un tercer llac paral·lel a la carretera alegra el paissatge. Arribo a Ninods Minda i poso direcció a Gyumri. Sacrifico l'escapada a Vardzia des d'aquí. L'intentaré visitar des de Borjomi al final del viatge si no hi ha canvis de plans. La carretera està igual que fa quatre anys quan vaig entrar a Armènia per primer cop. En alguns trams en tant mal estat que han fet una pista paral·lela.
Tot canvia a la frontera. La banda armènia te un asfaltat d'allò més perfecte. 50 km i tres hores més tard soc a Gyumri, la segona ciutat Armènia, amb els seus edificis mig ensorrats a casua del terratrèmol d'Spitark de 1988 i els que la gent va deixar a mig fer al no fiar-se de les tècniques soviètiques que havien fracassat en el terratrèmol. Trigo encara una horeta en localitzar la Guesthouse on m'allotjaré. Sense més entrebants hi arribo. Missió complerta.
L'endemà se'm pressentarà una etapa dura. Ni més ni menys que 116km fins a Erevan. Recordo que la carretera estava en bon estat i tendia a baixar. Espero que així sia. I ho és , a partir del km 50. Els primers quilòmetres he de superar un parell de portets i amb això no hi comptava. He sortit tard de Gyumri al haver d'esperar-me a que obrissin els bancs per canviar moneda i ara el temps apremia. A Talin als 50 km són casi dos quarts de tres. Arribaré a Erevan? Comenso a fer plans alternatius amb la Lonely Planet a la mà. Menjo un Kebab i continuo. Per sort, ara si que comensa a tendir a baixar i a més l'asfalt és bo. S'ha d'aprofitar. Em poso més d'un i dos cops a 50 i pico en baixada. A les 19:00 entro a Erevan amb 116km acumulats. Encara trigaré una hora en arribar al centre cosa que faré amb 134 km a les cames. Arribo al carrer Puskhin i no el reconec (però això serà una altre crònica), localitzo el bloc de pisos del no 40, demano a un veï que em vigili la bici i em llenso cap a dins. Tot està igual. Pujo a la sisena planta i petjo el timbre, m'obre el Raffi i la Gohar. Xavi !!!! No és pot dir que sigui una sorpresa per què el Ricard, un amic filòleg rus amb tendència a deixar-se cauras pel caucas cada dos per tres els ha avisat de que hi tornava. Tot i això ens fonem amb una abrasada, pujem la bici comentem la jugada.
Quatre estius després torno a ser a Erevan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada