Stepanakert

Vaig arribar a Stepanakert en taxi degut als meus problemes estomacals. El recorregut des de Goris, uns 100km, em va costar 25 dolars al canvi. Pel camí vaig anar abandonant el sud àrid d'Armènia per endinsar-me als boscos de Karabakh. A l'esquerra de la carretera per on circulava continuaven les muntanyes pelades però a la dreta, a l'altre banda de la vall, a mesura que deixava enrera el corredor de Lachin les vessants de les muntanyes es poblaven d'arbres, caducifolis la majoria, que en una tardor incipient comensaven a deixar veure tonalitats groguenques i vermelloses.

Arribo cap a la una del migdia a Stepanakert amb dos objectius precisos, registrar-me al ministeri d'exteriors i trobar on dormir ja que tots els hotels de la guia anaven de 40$ en amunt.
Completament desorientat comenso a buscar l'oficina del ministeri d'exteriors de Nagorno Karabakh. Vaig preguntant a la gent pel carrer on es troba l'edifici però sempre obtinc la mateixa resposta: Aquest carrer no és. Finalment algú m'indica com s´hi arriba i m´hi dirigeixo no massa convensut de que hagi entès totes les direccions. Més endevant ja tornaré a preguntar. Mentrestant avanso dues mosses que al veure'm, sense cap mena de vergonya pregunten: Are you American?. Els hi responc que no, que espanyol (tema català i independència ja vindrà més endevant). M'expliquen que són estudiants de tradució a la universitat iniciant el segon curs i que soc el primer extranger amb qui tenen la possibilitat de practicar l'anglès. Jo estic encantat i per comensar els demano que m'acompanyin fins el ministeri d'afers exteriors.
La Lila i la Ila, així es diuen, es mostren encantades de guiar-me i ens dirigim cap al ministeri. De camí passem per davant la seva facultat moment en que se'ns afegeix l'Arsen. Tots quatre junts fem cap al ministeri.


La visita al ministeri és obligada per qualsevol turista que entri a Nagorno Karabakh ja que et validen el visat i t'expedeixen una espècie de salvconduc on s'especifica quines regions pots visitar.
Tota aquesta paperasa es deguda al peculiar status de Nagorno Karabakh. Un pseudo-estat, independent de facto, de majoria ètnica armènia, escindit d'Azerbaijan com a resultes de la guerra que hi va haver als inicis dels anys 90 entre Armènia i Karabakh i Azerbaijan. Oficialment la guerra no ha acabat i actualment hi ha un alto al foc que ja es perllonga des de fa 12 anys.
Karabakh te el seu propi president, parlament, himne, bandera, expedeix visats per ser visitat, te la pròpia telefònica (Karabakh telecom, Always at reach, encara que s´hauria de dir Not always ... segons l'Arsen) però alhora te certes peculiaritats: No te moneda pròpia ni banc central emissor i es treballa amb la divisa armènia, la frontera amb Armènia és més dèbil que la que hi ha entre Espanya i Fransa .... Però el que el fa particularment diferent és el seu status internacional. Karabakh com a país tantsols és reconegut per Armènia. La resta de països i la ONU no el reconeixen. A instàncies internacionals és algo així com territori azerí ocupat per Armènia. La implicació més clara és la manca d'assistència consular a Karabakh. El personal d'ambaixades i consulats no hi poden posar el peu ja que seria un reconeixement implícit de la seva sobirania. Així que si em pasava algo, estaria completament solet per espavilar-me.

Ara em trobava amb els tres estudiant davant del ministeri d'afers extrangers per tramitar la paperasa.

Mentre m'esperava al servei consular a que m'expedissin el salvconduct va entrar un home a la vora de la cinquantena parlant pels descossits i amb varis llibres sota al bras. S'asseu i al veure'm es presenta. Es diu Alexander, és armeni de Karabakh però ha viscut a Alemanya i 12 anys a Nova York. Se m'ofereix pel que calgui i rapidament em soluciona l'allotjament amb una habitació a una casa per uns 20$ la nit.

A partir d'ara, el meu temps a Stepanakert estarà repartit entre l'studensky triunvirat i l'Alexander. Amb els primers descobriré la ciutat i rodalies i amb el segon els vins i menjars armenis.

Amb el salvconduct ja expedit em dirigeixo cap a casa la Leonora i el seu marit en el que es convertirà amb el meu camp base a Stepanakert. Acompanyat del trio maravillas descarrego els trastos i ens en entornem al ministeri on ens espera l'Alexander.

Ens reunim amb ell a la biblioteca, una petita sala amb una gran taula rodona al mig i amb totes les estanteries plenes de llibres, majoritàriament enviats pel mateix Alexander des d'Europa o Amèrica. Ens els trobem amb un altre company catalogant llibres i m'explica que fa de bibliotecari tot i no cobrar, em comenta que és metge de carrera però no exerceix i no logro treure-li a que es dedica actualment.
A la biblioteca asseguts al voltant de la taula, l'Alexander em somet a un simpàtic interrogatori sobre els meus viatges i interesos sota l'atenta escolta dels tres estudiants. A mitja conversa se'n tornen a la Uni i ens quedem l'Alexander i jo comentant viatges, filosofant de la vida i fent-me recomenacions de llocs per visitar a Karabakh.
Continuem ja fora al ministeri fent una volta. Se'ns afegeix una amiga, profesora de professió, que a fora d'hores està arrencant una espècie de Primera mà. Tots junts comprem uns dolsos i ens anem a un bar a tastar els vins locals. Asseguts en una taula sota una parra que dona ombra, continuem la conversa, i com a comiat, la mestressa del bar em regala una botella de most de les pròpies parres.

Amb el temps just, paso per casa a dutxar-me abans no tornar a trobar-me amb els estudiants. Em duen a veure la que potser és la única atracció turística d'Stepanakert. El monument de Tatik Mamik, nosaltres som les nostres muntanyes. Una gran estatua en un turonet a les afores, amb les cares d'un home i dona gran en forma de muntanyes, repressentant la forta vinculació dels armenis de Karabakh amb el seu territori.
Mentre ens dirigim al monument l'Arsen i la Lila m'expliquen que tot i ser armenis viuen a Asghabat i que han vingut a estudiar a Stepanakert perquè les universitats turmeques només ensenyen en llengua local i no en rus. Estudiant tradució esperen obtenir bones feines al voltant de multinacionals gasístiques establertes a Turkmenistan. Diuen poder assolir sous de 800$ al mes molt per sobre dels estandards locals.
Mentre xerrem em pregunten que em sembla la ciutat i no puc més que riure. Sense ofendre'ls els dic que considero Stepanakert més un poble (te 40.00 habitants) que no pas una ciutat. I que l'ambient que es respira és de poble. Aquí i allà el trio es para a saludar als amics i ens recorrem Stepanakert en un tres i no res.
No només parlem d'ells o la ciutat. També sobre mi i d'on provinc. Els sorprèn que passada la trentena no estigui casat i sobretot que no passi res. Sobretot a elles, aquí que la gent es casa amb vint anys pelats o menys, els sorprèn i dessitjen l'estil occidental. No es sorprenen menys quan a instàncies d'una pregunta seva, els hi comento que a Espanya no hi ha mili. Mentre anem comentant els diferents estils de vida me n'adono de la gran distància que hi ha entre ells hi jo tot i la falsa aparensa d'occidentalitat que tots quatre mostrem. Ens retirem cap a les deu de la nit no sense abans quedar amb l'Arsen i la Ila (la Lila no pot) l'endemà al matí per anar a Suchi.

Suchi havia estat un dels principals centres culturals dels caucas fins a principis del S.XX. Als anys 20 ja hi va haver fortes tensions entre azerís i armènis que van acabar amb molts armenis massacrats. Durant la guerra de Karabakh, Suchi va ser una posició estratègica. Situada a 10 km de Stepanakert i en una muntanya a sobre la vall, va ser una plasa forta de l'exercit azeri que l'utilitzava per bombardejar la capital a sota a la vall i va ser un dels darrers llocs en ser conquerit pels armenis.
La visita a la ciutat resulta dantesca. Hi ha interès turístic, dues esglesies armènies molt apreciades, però alhora et passejes per una ciutat mig morta. Els azeris eren majoria a la ciutat abans de la guerra i la van deixar i no han tornat. Així la majoria de la ciutat està abandonada. A més, degut a la seva posició estratègica, va rebre forts bombardejos i molts carrers estan farcits de blocs de pisos dels que només en queda l'esquelet o be estan mig cremats. Entre tanta destrució hi ha refugiats armenis que viuen com poden apedasant els edificis mig destrossats.
Visitar les esglesies, ja reconstruides o les mesquites azeris, que no les han enderrocat i les deixen oficialment com a mostra de respecte a la diversitat religiosa, et forsa a passejar'te pel mig de la ciutat, on de forma surrealista destrucció i vida comparteixen quotiniaditat dotze anys després de l'alto al foc.

Cap a les dues del migdia tornem cap a Stepanakert. Reparteixo la tarda i vespre entre Internet, el trio maravillas i l'Alexander, i em vaig mentalitzant que toca agafar la bici altre cop.