dissabte, de desembre 10, 2011

De gorja a gorja (... i dormo amb els nòmades perquè toca)

Rebudes ls felicitacions a Tinghir, tocava encarar la traca final del viatge. Ja aleshores intuia que arribar en bici altre cop a Marraqueix seria complicat i que el més segur seria que a Boumalne o Skoura hagués de prendre el bus. Això, però, no em priviaria de disfrutar fins l'últim moment del viatge.

Així, que de bon matí, i encara amb força fred, sortia de Tinghir, direcció Tamtattouche per creuar la gorja del Todra i un cop a Tamtattouche inspeccionar la viabilitat de creuar el Tizi n Ouguerd - Zegzaoune  el port que uneix Todra i Dades entre Tamtattouche i Msremir i així baixar fins a Boumalne de Dades, recorrent les gorges del Dades. Estant el coll a més de 2600m d'alçada, estaria obert? Podria passar-hi amb la bici?


Així, vaig enfilar cap a les gorges, que distaven uns 15km del centre de Tinghir. Creuant varis poblets, m'adono que la tarda abans hauria pogut avançar una mica més continuant tenint accés a internet.

Varis poblets anunciaven els seus auberges, gites i cybers a peu de carretera. En tot cas, és un nou dia i faig cap a les gorges: S'estreny una mica la vall i quan menys t'ho esperes et trobes al cul de tot d'unes tàpies d'una alçada impressionant. Soc dins la gorja del Todra, la falla que separa Djebel Sahro de l'Atlas. M'aturo; faig fotos; contemplo;  segueixo?  Encara no, distruta;  espero que li toqui el sol; gaudeixo; continuo una estona més; torno a parar; alguna foto més, no mata; saludo a un grup de 5 o 6 4x4 andalusos; continuo; paro;... i arribo a Tamtattouche. Tard, potser massa tard per encarar el port, però massa d'hora per plantar-me aquí. dino i enfilo cap al port. Amb l'estòmac ple i mig pa i atmelles puc avançar força i vivequejar si cal. A més , a uns 7 km hi ha un altre alberg petitó.

Abans d'arribar a l'alberg, ja a la pista, dos berbers diferents m'aturen. Els dos em comenten el mateix. El port està tancat. Avui mateix un 4x4 ha sortit de Tamtattouche però s'ha fet enrera. Però els dos diuen el mateix. Amb la bici, empenyent.... La informació però és contradictòria. Un em parla d'uns 5-10km continuos de neu, l'altra em parla de plaques a la obaga i que amb sort podré passar amb la bici sense massa problemes. Ambdós m'inviten a dormir a casa seva però també em diuen que hi ha nòmades pel camí que a canvi d'alguns dirhams m'acolliran. Tiro endevant. Paro a l'alberga fer un te on em correboren que avui s'ha girat cua un cat-cat i després de veure que no em convenceran de que em quedi a dormir, m'expliquen el que m'espera: primer un petit port que es veu des del alberg, el seu corresponent descents, un fals pla en pujada i finalment el segon port, que segons diuen no pica massa. M'acomiado d'ells i enfilo el primer dels portets amb l'esperança de trobar alguns nòmades a peus dels segons on quedar-me.

Una hora després, i quan ja he passat algunes tendes nòmades amb els seus respectius crios invitant-me a quedar-me o a que els doni bomboms, stylos o dirhams m'aturo amb en les enèssimes criatures que hi ha a peu de pista. I aleshores, veig una mica més lluny per la vall com dos occidentals acompanyats d'un local i una mula venen en direcció contrària. Ens acostem i saludem: són francesos, joves i estan fent un trekking.  Venen del port. Tindré informació de primera mà: El port està tancat,  pam i mig de neu, tova en alguns trams i calculen que són dues hores dures d'empènyer la bici. Es pot fer, conclouen, però serà dur. Ens acomiadem i jo accepto l'oferiment nòmada de passar la nit amb ells.
Se'n va el sol i de seguida devalla la temperatura, entrem tots a la tenda, som el cap de família, la dona i set dels deu fills que te. Ens seiem al voltant del foc, en una espècie de llar de foc que no deixa de ser un clot al terra delimitat per una paret d'uns 4 dits d'alt feta de fang. Al mig, el foc i una tetera amb aigua calenta tota l'estona. M'ofereixen te, i passem la tarda mig en silenci, mig en conversa, jugo una mica amb els crios: Algú els hi va donar fa temps una rudimentària càmara de fotos digital, que la SD sigui de 128mb ho diu tot. Logrem fer-la anar. També els hi faig alguna foto als nanos, me la demanen i quan la veuen m'expliquen que són ells, s'identifica cada d'ell per la gorra que duen. Em sorprèn la innocència i primitivisme que desprenen. Com em sorpren que estant a menys de 20km de Tamtattouche i de 25 de Msremir, dues poblacions dins del circuit turístic, tinguin una vida tant bàsica.  Nòmades, només? o pàries d'un Marroc que va cap al desenvolupament i la modernitat i que els deixa enrera? He conviscut amb nòmades a Kirguizstan, Mongòlia i Afganistan. I tot ells, molt més allunyats de la civilització es permetien uns luxes que no he vist en els berbers nòmades de l'Atlas: radio, placa solar amb bombeta, i fins hi tot alguna parabòlica havia vist a potser 50km o més d'una població. Aquí, a menys de 20km d'un poble amb 5 o 6 hotelets i càmpings i que ofereix tot el que necessita el turista, no vaig veure res d'això.
Són les 19:30 quan mengem una mica. Patates i pastanages estofades que mengem directament sucant-les amb pa. Començo a menjar que el pare està batallant amb una llinterna atrotinada. Logra fer-la anar però em sembla que continua sense menjar. Pot ser que m'estigui cedint la seva ració o només no te gana? En tot cas em planto i el forço a que mengi. Havent sopat em preparen on dormir. La tenda aparentment te dues dues parts, una on sembla fer-hi vida la família i l'altra on fa vida les cabres... i allà m'envien ! Preparen una catifa gruixuda per posar al terra i evitar olivetes i m'ofereixen una manta. La manta la rebutjo, ja duc a mà el sac i la funda de vivac. Es sorprenen però ho entenen. Ho poso tot a dins la funda, jo dins el sac i a dormir !... Amb les cabres pasturan pels voltants. Cap a les 22:30 sento un terrasbastall de pedres fora la tenda (la tenda està protegida per un mur  de 120cm aprox d'alçada  de pedra seca que para el vent i fa que segons quin bestiar no s'escapi). Surto fora. Algú haurà remenat la bici? Hi ha algun altre campament nòmada pèl voltant i no fos cas que.... La bici està intacte. Alguna cabra que ha saltat el mur. Agafo l'aigua de la bici i bec sense tenir set, la família s'ha adonat que m'he alçat. Torno al sac i intento tornar a conciliar el son, però de tant en tant un pet de cabra  o la remor d'un bitxo que s'acosta em desperta.  Dormo a ratxes fins les 6 del matí que m'alço. La família ha encès el foc abans no es fes de dia. Observo la tenda amb atenció. La proporció d'olivetes cabrils es la mateixa on he dormit jo que a la resta de la tenda. Tots hem dormit entre cabres. Neures meves.
Prenem te per escalfar-nos entre el fred del matí.  I esmorzem, cus-cus amb l'estofat de patates i pastanages del dia anterior, pa... i toca marxar. No tinc monedes de dirhams. Només un bitllet de 100 (9€), els hi dono. Algo no entenc. Em demanen dirhams... si els hi he donat 100dh !!! Sembla que vulguin monedes però no ho acabo d'entendre. Per preu, està superbenpagat, trobo jo.  Arribo a creure'm que no coneixen el bitllet de 100dh, tot i que per nòmades que siguin em costa de creure. Marxo confús. Al vespre i l'endemà varis marroquis em confirmaran que coneixen els bitllets, acostumen a baixar a mercats setmanals, i també em diuen que el preu que he pagat és més que raonable. No n'he tret l'aigua clara del que volien. La frontera cultural i idiomàtica aquest cop ha estat infranquejable.

M'acomiado d'ells amb fotos i rialles i enfilo cap al port. Puja suau remontant la vall, pista a la dreta, oued (riu) a l'esquerra. Fins que l'oued s'apodera de la pista. En algun passat no massa llunyà se la va endur. Toca anar pel pedregal, però no triguen en arribar les primeres clapes de neu. Estic a la cota 2400. Crec que no serà massa llarg, però en quilòmetres, la guia no m'enganya. 5km. Enfilo. Començo a empènyer. Encara hi ha roderes de 4x4 i dins del que cap avanço bé. Les roderes s'acaben i la neu a trams es fa una mica més profunda. Segueixo avançat. Potser a les 12:00 seré, dalt. Potser a les 12:30.. finalment és a les 13:00 gairebé 3h empenyent la bici. El port és molt suau, però per això mateix més llarg i per l'orientació, pocs trams de la pista sobre solana. Gairebé a dalt saludo a un marroquí que hi ha anat en moto i flipa en mi.  Encara aniré baixat de la bici en el primer tram de descens. Encara hi ha neu i molt fang. Però poc després, ni un quilòmetre, ja soc pedalant. Arribo a peu de port. La pista torna anar per mig d'un oued. Em trobo de cara un 4x4 que em fa senyals. No n'és un son 6 o 7. Els mateixos espanyols del dia anterior. al·lucinen en veure'm. Varis baixen a saludar-me. Volen informació del port, ahir van intentar anar de Tamtattouche a Agoudal i van haver de girar cua per la neu. Però sobretot, alucinen al veure'm.
- Joer, a mi me gusta la mountain bike pero tu estás a otro nivel. Em deixa anar un. Varis em pregunten si espoden fer fotos amb mi. Soc un Messi de la bici? Tarafeta rock star. Només em falta signar algun autògraf. Ens acomiadem. Inentaran passar el port. Crec que ho assoleixen. No els veig de tornada.
Arribo a Msremir i recobro forces i cap amunt, a buscar el Dades. Són les quatre quan estic recorrent el paissatge que ja em va enamorar el 2009. La carretera, que va a  molta alçada, deixa a una banda les gorges del Dades. Precioses vistes des de dalt. Després un descens vertiginós m'hi du a dins. Començo a patir per l'hora i quan ja fosqueja trobo un hotelet. No és dels més barats però l'habitació te dutxa amb aigua calenta i estufa. La sala comuna també te estufa i l'home que du l'hotel és simpàtiquissim. Una potent amanida i uns ous amb kefta em faran les delícies. Me'ls mereixo. Avui, m'ho he currat !

dimarts, de desembre 06, 2011

Creuant Djebel Sahro

L'1 de Desembre vaig deixar Oulad Atmane en direcció N'kob per d'allà creuar el Djebel Sahro. Com que preveia que el dia seria llarg, vaig optar per no tornar agafar la pista de la ribera est del riu i fer via els 20km que quedaven fins la cruïlla per N'kob per a la carretera.
Vaig arribar a N'kob a una bona hora com per parar a dinar. Amb uns 50km a les cames, i pendents de gairebé 30 més per pista, era un bon moment per fer un kit-kat. Fins allà, carretera bona, etapa de transició en un paissatge fluixet (pel que està sent el viatge), hammada a banda i banda de la carretera. Amb una tajine més a l'estòmac i amb quatre waypoints entrats en el GPS, havent dinat, cap a les 14:30 emprenc el camí cap a Bab n Ali,  a peus del Tizi n Tazazert (2283m), port que hauria de creuar l'endemà. Segons la guia, la pista era neta, hi podien transcòrrer cotxes (no només 4x4) i l'autor hi havia vist algunes persones amb btt i alforges... També comentava que era un terreny rocós i basàltic. Sobretot, basàltic.
Ja a la sortida de N'kob enfilaves un petit collet abans no descendre a una vall. La pujada, prou neta, la baixada, curta, un mal de cap. La  pista era molt rocosam feta de plaques basàltiques que feien escaleta sobre la pista. Divertit i senzill per a trialeros, però amb presses i alforges un mal de cap per no obrir-me la crisma. En tot cas, la baixada era curta i a continuació la pista es posava dins un engorjat que amb les llums de la tarda tenia la seva  gràcia. Després la vall s'obria i remontant el riu, anaves creuant poblets petits dels quals els nanos sortien a saludar i de tant en tant et cantaven la ja tradicional cançoneta del donnez-moi un stylo, donnez-moi un bombom. Començava a pondre's el sol quan arribo a la planície de Bab n Ali, amb les seves formacions rocoses, uns pilars de forma curiosa, al fons, Si no fos perquè són basàltics en lloc d'argilosos, hauria esperat que sortís en John Wayne o quatre indios en qualsevol moment. M'acosto a l'auberge que hi ha i aparentment està tancat, però despés d'un parell de voltes me n'adono que a la casa del darrera hi ha moviment i una dona em ve a obrir. Gairebé no parla francès i alhora de negociar el preu cometo l'error de treure la guia per mostrar-li els números. Error, és analfabeta, com a mínim amb alfabet llatí. En tot cas, logro sortejar la situació sense que sembli que li hagi incomodat massa la situació, però em sento terriblament culpable d'haver descobert la seva debilitat. Pactem el preu, més alt que el que surt a la guia, arrangem el sopar, i em prepara un te. Havent sopat sense res a fer i amb un fred que pela, me'n vaig a dormir.
L'endemà m'alço un pèl tocat de l'estòmac. Els primers rajos de sol toquen als pilars de Bab n Ali que es troba a l'oest. Una vista fantàstica abans no començar el dia. Ara hi ha el marit i el saludo. Ell si parla francès i em comenta que han tingut de pujar preus perquè tot s'ha encarit. M'acomiado i reemprenc la ruta, així doncs, bici i amunt a enfilar el port de muntanya. La pista no triga en posar-se complicada. La roca basàltica és un calvari i amb l'estòmac remogut no és qüestió de posar el turbo-propulsor. Em baixo de la bici i faig gran part del port empenyent-la. Quan no queda massa per assolir el primer collet la pista millora i puc pedalar de nou. però aviat m'aturo. A més de 2000m hi ha un altre petita gite. Encimbellada sobre una gorja la seva posició no pot ser més espectacular. Paro i faig un parell de cocacoles. Fem petar la xerrada, viuen allà dalt tot l'any. Perduts a dalt de tot, a més de 2000m, la vida ésdura allà dalt. Però he de continuar, amb la pista millor, ara ja sobre la bici, assoleixo el primer collet per descendre a una vall més alpina que volcanica abans no assolir el coll definitiu i començar a baixar per l'altre banda, amb una pista, ara si, bona. Per camí el divertimento de pedalar sobre la neu uns 300m en una obaga, res a veure amb el que em trobaré uns dies més tard. Cap a les 14:00 arribo a Iknioun. Queden 60 aprox per Tinghir. No hi ha cap hotelet pel camí, així que em dirigeixo al de la població, però sorpresa, està tancat.
Menjo una truita berber (amb sofregit de ceba i tomaquet) en un bar de la població i el bon home del bar em busca on dormir. Una habitació desengelada a l'edifici del forn. Rebutjo i m'ofereix estar-me a casa d'un amic. El veig realment afligit per no poder-me  donar una bona solució a la meva situació. Però opto per comprar pa i aigua i continuarm ja vivaqueré a mig camí. Però encara no he deixat Iknioun que em trobo escoltat per una colla de xavalets que tornen de jugar a futbol i se'n van en bici als seus respectius pobles. Entre ells, dos que insisteixin que em quedi a casa seva.

Poca estona després em trobo a la sala comunal de casa seva prenent un te i fent broma amb els nanos d'uns 12 - 15 i els més petits que van entrant i sortint. En tot cas tots homes, les dones en cap cas traspassen la porta. Parlen des d'ella de forma que no les vegi massa, treuen el cap curioses i punto. Però en algun moment algo canvia. No sé si és l'arribada del marit d'una d'elles o el fet que els hi he donat paracetamol per una que te mal de cap o què passa, però les dones, ara si, entren, i a mesura que va passant l'estona més i més gent va arribant. Des del patriarca ja gran, fins al crio més petit, germans, oncles, cosins, tietes, tots junts. Discretament intento contar quans som, però m'és impossible contar-los tots sense que se n'adonin, em planto que n'he contat més de quinze, probablement siguem més de vint a la salam entre ells dos adults sord-muds: un d'ells amb mostres de certa deficiència psíquica.
Paso el vespre parlant amb un dels adults que pregunta per venir a treballar a Espanya i logro fer-lo desistir. Sap de la crisi i comprèn que no es el moment d'intentar-ho. També veiem el futbol  (Senegal 1 - Marroc 0) i tots junts sopem de la parola comunal de cus-cus. O més ben dit paroles, ara si, per una banda els homes i per d'altra les dones. Acabo dormint a la sala amb varis dels nanos. Es sorprenen de que rebutgi la manta que m'ofereixen per utilitzar el sac, alguns dels adults sembla que no n'hagin vist mai cap.
El matí serà difícil marxar. Primer el te, després menjar el pa, etc... No serà fins a les 11:00 que després d'una sessió de fotos i d'haver-me mostrat el poble em deixaran lliure. I ara si, podré fer via fins a Tinghir. Hi arribaré a les quatre de la tarda amb un fred que pela i un fort vent en contra.  És tres de desembre, dia del meu cumple. Podria continuar fins a les entrades de la gorja del todra, però hi haurà interet allà? Un altre dia em seria igual, però amb un dia com aquest, em planto, cerco hotel i em poso a contestar les felicitacions que he rebut a través de la xarxa.

Transició bucòlica

Arribat a M´Hamid,  m'esperaven els que havien de ser dos dies de transició bucòlica abans de no tornar als entorns més muntanyosos. Calia remontar la Vall del Draa, per després desviar-me cap a N'kob. Allà tornaria la muntanya per creuar el Djebel Sarho abans per arribar a Tinghir i d'allà recórrer les mítiques gorges del Todra i Dades.

Havent esmorzat a M´Hamid primer de tot vaig anar a buscar el cyber de torn per donar senyals de vida, ja que això de creuar un desert havia deixat preocupat a més d'un i una. Senyals de fum fetes, vaig tornar a l'hotel a recollir els trastos i a fer una mica de proselitisme del TwoNav i Compe a una parella francesa d'uns 50 anys que viatjaven en 4x4. Acomiadat de tothom vaig enfilar la carretera que m'havia de dur a Zagora, capital de la vall del Draa i inici o fi de les famoses 52 etapes que la unien amb Tombuctú. Deixava l'autèntica porta del desert amb tuaregs amb les seves túniques blaves i cares cremades, dones tapades fins dal de tot,etc, per tornar cap a la civilització.

Tot hi transcòrrer per carretera la jornada va ser prou interessant. La sortida de M´hamid es fa entre dunetes i palmerals abans de no creuar més desert amb dromedaris a peu de carretera, i enfilar un port abans de Tagounite. La sorpresa a Tagounite., paro a fer una cocacola en un bar on hi ha una furgo de turistes que també hi han parat. Varis d'ells em saluden efusivament així com el guia. M´havien vist una setmana enrera a Telouet i es sorprenen de veure'm allà. Sobretot el guia, que es coneix la regió i es fa creus que hagi fet tota la ruta des de Foum Zguid.

Havent picat algo segueixo vall amunt creuant poblets, i veient la gran duna de Tinouf, solitaria ella al mig del no res, poc abans d'arribar a Zagora. Un cop allà em trobo amb un CS que tal i com em temo, més que CS et coloca en un hotel. En tot cas, prou bé de preu. Marco distàncies ja que ben mirat tampoc tinc massa ganes de socialitzar. Tampoc m'emprenyo perquè sigui algú que vol fer negoci a través de CS. Fins a quin punt és legítim que els del primer món, esperem que ens donin allotjament gratuït en una població on les poques oportunitats econòmiques les marca precisament el turisme?

Mato la tarda i el vespre i me'n vaig adormir d'hora, l'endemà toca continuar vall amunt. I ho faig. Però no pas per la carretera, que transcorre per la ribera oest del riu, sino per la pista que transcorre per la banda est. Em costa una mica enganxar-la però es una delícia. Tant a prop del bullici de Zagora i alhora tant diferent ! Els pobles que creua tenen un aire molt rural, tots ells amb l'antiga Kashba i totes les cases de tova i poca vestimenta occidental a diferència dels pobles de l'altre ribera. La pista, o millor dit pistes perquè és un laberint de pistes, trancorre la primera pat del recorregut per dins el palmeral, els petits oasis als que el riu Draa dóna vida. Aquí i allà veus algú conreant un petit camp o una família recollint dàtils. Avanço a dures penes, aquí i allà m'aturo a fer fotografies. Però cal continuar, i a mesura que la pista s'allunya de Zagora també s'endureix. Hi ha trams que s'allunya del palmeral i es fa pedregosa al anar per la hammada, a més, el mapa que duc en el GPS no és del tot correcte, el que em marca com a pista principal, a voltes no ho és i per tant és més dura. Començo a intuir que no arribaré a la capçalera de la vall com m'havia plantejat i ni molt menys a N´kob que hauria estat ho idílic. S'acosta el vespre i segueixo circulant per la pista sense veure cap alberg, gite o per l'estil, mentre la carretera està farcida d´hotels a aquesta banda només he vist una Gite d'etape a uns 20km de Zagora. Cal prendre una decisió. Després d'algunes consultes m'indiquen que hi ha un hotel reculant un km a l'altre banda de la carretera. M'endinso al palmeral per darrer cop per anar a buscar un pont que creua el riu, i enfilo cap l'altre banda. Reculo una mica i em trobo una gasolinera. Tenen hotel? No. Però l'amo del bar-restaurant em diu no se què del bon Baraka i que em puc quedar a dormir allà quan tanqui. Duc 72km, cal acabar el dia.  Ho accepto, però després de pensar-hi una mica crec que no he reculat prou. Li dic que vaig a veure si trobo algo amb dutxa calenta i quilometre i mig després, fet ja a negre nit, el trobo. Lloc senzill però net a peu de carretera. Parada i fonda.

dissabte, de desembre 03, 2011

La travessa del desert: Foum Zguid - Iriki - M'Hamid

L'arribada a Foum Zguid va ser rapida. Practicament tot baixada des del trencall de la carretera a Agdz on havia dormit. De cami, el desert pedregos salvat pels oasis al costat del riu per on transcorria la vall per on pedalava... i a l'acostar-me a Foum Zguid, els primers dromedaris.



La travessa que volia fer era una travessa llargament valorada. Des de que vaig veure l'itinerari en el mapa que em vaig preguntar si seria viable fer-la. Una ressenya a internet d'un noi espanyol que l'havia fet i la descripcio de la ruta al llibre Morocco Overland, em van acabar de llansar-me a l'idea d'intentar-la. La descripcio de la ruta en el llibre no era molt alentadora pero: On MTB this route would be a hard work along the rocky stages so make the most of the bed lake sections, or better, try something else.
Pero ja sabeu com fan els crios: els dius no toquis i toquen; no facis, i fan; no diguis, i diuen ... i a mi em deien no hi anes... Que havia de fer  si en el fons soc un crio?


Aixi que va ser arribar i comensar a recabar informacio. Varia gent local em va comentar que podria dormir al llac sec d'Iriki on hi ha un parell d'albergs. Seria cert? En tot cas, mentre dinava un grup d'uns 10 motards va fer la seva arribada triomfal (i sorollosa) a la plasa del centre de la vila. D'on vindrian?

Vaig estar de sort... o no. Venien precisament de Tagounite, a la vall del Draa i practicament tot el recorregut era compartit amb el que tenia jo planificat. Tindria informacio de primera ma. Pero em son molt esceptics.
Se'ls veu rebentats. Una dona en els seus quaranta llargs em diu que es molt dur i amb molta pedra; un xavalet, uns vint i pocs, seu derrotat i extenhuat a l'acera. Are you strong? em pregunta; i al final un altre em dirigeix al cap del grup. Aquest, tinc la sensacio que em tracta amb certa condescendencia o diria amb una intencio relativa de que desisteixi de la meva idea (o aixi em fa l'afecte) pero tota la informacio que em donara es certa: Els albergs, em diu, estan tancats; l'aigua, cap problema hi ha pous pel cami; el cami es molt recallos i finalment em comenta que fins M'Hamid no hi ha 143 km que diu la guia sino 160. On verrais.

Amb aquesta info, m'acabo de preparar. Dos esmorzars: Dos paquets de galetes. Dos sopars pel pitjor dels caos: dos entrepans de mitja barra, ganyips: una tableta de xocolata i 200gr d'atmetlles. I amb aixo, inshallah
passare dia i mig al desert i si les coses es torcen dos. D'aigua, en carrego 7.5l.

L'endema no logro esmorzar d'hora. Digue'ls-hi l'hora que els hi diguis, te'l serveixen a les vuit. Pero, esmorzat, surto de Foum Zguid. La pista de seguida es fa molt dura amb moltissim codol solt. Avanso a 7 o 8km/h a dures penes. Quan duc uns 15km aprox, em creuo amb un home local en bici (d'on collons ve?) i una estona despres amb dos homes conduint 4 dromedaris. A les 3 hores la bici es queixa. Em salta dos cops la cadena i despres de molt mirar me n'adono que m'han saltat dos cargols de la part trasera de la bici i m'han descolocat la roda. Per sort, en duc de recanvi. Pero perdo una ahora preciosa. Comenso a fer calculs sobre on dormir si no arribo a Iriki: el fort militar cap al km 47 de la ruta del llibre (que no l'estic seguint exactament) pot ser un bon lloc per parar-me. Tanmateix hi arribo prou d'hora, abans de les 15:00, i a partir de aleshores puc posar la directa per la llera del llac Iriki, temps enrera delta interior del riu Draa pero actualment sec excepte quan hi plou una mica. L'unica aigua que hi veig es la d'uns miratges al fons del llac. Els miratges, els oasis de la ribera Nord del llac i les dunes al sud del llac son els companys de vistes junt amb uns dromedaris que pasturen, si se ni pot dir pasturar on no hi ha pastura, pel mig del llac.
Per un moment dubo, que faig? Continuo creuant pel centre del llac o vaig cap als poblets dels oasis. Si vaig als oasis, tindre on dormir segur, algu m'acollira, pero haure de xupar molta pista de pedra, si segueixo pel llac, puc avansar mes rapid. De moment, decideixo seguir avansant pel llac i en direccio a una construccio que s'hi veu pel mig... Quan m'hi acosto, em criden ! Em sembla que tinc la nit coberta ! I aixi es , es un dels albergs del llac i esta obert !!!
Es car pel servei basic que dona, pero em garateixen una tajine (bastant senzilla) amandia i .. cocacola, que sense nevera ni aigua mantenen fresca al mig del desert ! M'hi planto, i paso la tarda passejant pels voltants mentre s'acaba de fer el sopar. Acabat el sopar, el noi de l'alberg se m'acomiada, pren la mobilette i se'n va a l'oasis on hi viu amb la familia, i em quedo jo, solet contemplant les estrelles al mig del desert. Abans, li pregunto si el dia anterior havia tingut obert. Em diu que no, que s'havia quedat tot el dia a l'oasis. El motard no m'havia enganyat.

L'endema, esmorzar basic amb pa, oli d'oliva per sucar, melmelada i te, i a continuar el cami. Acabo de creuar el llac en direccio a unes dunetes.. No son grans com les d'Erg Chegaga o Mergouza pero  arribo a enfilar-me a alguna de 2 o 3m, disfruto com un camell. Despres d'empenyer una miqueta la bici per algun banc de sorra vaig a buscar la pista que ve dels oasis i torno a xupar pedra i als promitjos de 6 o 8 km/h. Arribare avui a M'Hamid? En tot cas, gracies al alberg d'Iriki encara tinc els dos entrepans i un paquet de galetes i mig, xocolata i atmetlles. Continuo pedalant pensant en dinar a l'alberg de l'oasis sagrat que segons la meva ruta es troba el km 99 aprox i a uns 44 de M'hamid. Hi arribo pero que esta tancat. Tal com el motard m'havia dit. Com que encara tinc els dos entrepans encarregats, avui no raciono tant el menjar i me'n zampo un. Mentre menjo, arriben uns 4x4 francesos, un, catala de Perpinya, i em comenten que queden 60km per M'Hamid. M'enganya la meva guia? Ho dubto tenint la ruta georefencia en GPS.. a veure on esta el truc !!!
Uns 11km despres, per pista mes bona, arriba la resposta. La pista per on la  majoria de gent va, molt pedragosa, gira a l'esquerra, i la ruta que em senyala a mi el llibre, tira recte. Parla d'unes dunes i bancs de sorra a uns 19km del final, pero me la jugo. La pista de moment es bona i tiro milles. Tinc clar que arribare a M'hamid avui i problement amb llum de dia !!! Em refermo amb l'idea al passar pel costat de la duna que esta a 19km de M'Hamid. La pista, amb algun banc de sorra, es prou bona. Pero despres la cosa es complica: bancs de sorra i de fang es barregen i costa trobar el cami bo... s'acosta el vespre i ja que veig que arribare igualment a les fosques, paro a menjar-me el segon entrepa i una mica de xocolata. Preparo frontal i llum de la bici, i ja casi fosc, continuo. Es fa nit, i la lluna es casi nova cosa que no ajuda a detectar pistes paraleles lliures de sorra. Tiro de GPS i avanso entre la sorra empenyent la bici. Cap a les 19:15 enganxo pista bona, 10 minuts mes tard, entro a M'Hamid, cridant i exhultant d'alegria. Un home avispat m'enganxa per ensenyar-me el seu hotel. Es pijito, maco i per sobre el pressupost, pero sap que no em resistire i que em mereixo un regal despres de la travessa del desert.