Rebudes ls felicitacions a Tinghir, tocava encarar la traca final del viatge. Ja aleshores intuia que arribar en bici altre cop a Marraqueix seria complicat i que el més segur seria que a Boumalne o Skoura hagués de prendre el bus. Això, però, no em priviaria de disfrutar fins l'últim moment del viatge.
Així, que de bon matí, i encara amb força fred, sortia de Tinghir, direcció Tamtattouche per creuar la gorja del Todra i un cop a Tamtattouche inspeccionar la viabilitat de creuar el Tizi n Ouguerd - Zegzaoune el port que uneix Todra i Dades entre Tamtattouche i Msremir i així baixar fins a Boumalne de Dades, recorrent les gorges del Dades. Estant el coll a més de 2600m d'alçada, estaria obert? Podria passar-hi amb la bici?
Així, vaig enfilar cap a les gorges, que distaven uns 15km del centre de Tinghir. Creuant varis poblets, m'adono que la tarda abans hauria pogut avançar una mica més continuant tenint accés a internet.
Varis poblets anunciaven els seus auberges, gites i cybers a peu de carretera. En tot cas, és un nou dia i faig cap a les gorges: S'estreny una mica la vall i quan menys t'ho esperes et trobes al cul de tot d'unes tàpies d'una alçada impressionant. Soc dins la gorja del Todra, la falla que separa Djebel Sahro de l'Atlas. M'aturo; faig fotos; contemplo; segueixo? Encara no, distruta; espero que li toqui el sol; gaudeixo; continuo una estona més; torno a parar; alguna foto més, no mata; saludo a un grup de 5 o 6 4x4 andalusos; continuo; paro;... i arribo a Tamtattouche. Tard, potser massa tard per encarar el port, però massa d'hora per plantar-me aquí. dino i enfilo cap al port. Amb l'estòmac ple i mig pa i atmelles puc avançar força i vivequejar si cal. A més , a uns 7 km hi ha un altre alberg petitó.
Abans d'arribar a l'alberg, ja a la pista, dos berbers diferents m'aturen. Els dos em comenten el mateix. El port està tancat. Avui mateix un 4x4 ha sortit de Tamtattouche però s'ha fet enrera. Però els dos diuen el mateix. Amb la bici, empenyent.... La informació però és contradictòria. Un em parla d'uns 5-10km continuos de neu, l'altra em parla de plaques a la obaga i que amb sort podré passar amb la bici sense massa problemes. Ambdós m'inviten a dormir a casa seva però també em diuen que hi ha nòmades pel camí que a canvi d'alguns dirhams m'acolliran. Tiro endevant. Paro a l'alberga fer un te on em correboren que avui s'ha girat cua un cat-cat i després de veure que no em convenceran de que em quedi a dormir, m'expliquen el que m'espera: primer un petit port que es veu des del alberg, el seu corresponent descents, un fals pla en pujada i finalment el segon port, que segons diuen no pica massa. M'acomiado d'ells i enfilo el primer dels portets amb l'esperança de trobar alguns nòmades a peus dels segons on quedar-me.
Una hora després, i quan ja he passat algunes tendes nòmades amb els seus respectius crios invitant-me a quedar-me o a que els doni bomboms, stylos o dirhams m'aturo amb en les enèssimes criatures que hi ha a peu de pista. I aleshores, veig una mica més lluny per la vall com dos occidentals acompanyats d'un local i una mula venen en direcció contrària. Ens acostem i saludem: són francesos, joves i estan fent un trekking. Venen del port. Tindré informació de primera mà: El port està tancat, pam i mig de neu, tova en alguns trams i calculen que són dues hores dures d'empènyer la bici. Es pot fer, conclouen, però serà dur. Ens acomiadem i jo accepto l'oferiment nòmada de passar la nit amb ells.
Se'n va el sol i de seguida devalla la temperatura, entrem tots a la tenda, som el cap de família, la dona i set dels deu fills que te. Ens seiem al voltant del foc, en una espècie de llar de foc que no deixa de ser un clot al terra delimitat per una paret d'uns 4 dits d'alt feta de fang. Al mig, el foc i una tetera amb aigua calenta tota l'estona. M'ofereixen te, i passem la tarda mig en silenci, mig en conversa, jugo una mica amb els crios: Algú els hi va donar fa temps una rudimentària càmara de fotos digital, que la SD sigui de 128mb ho diu tot. Logrem fer-la anar. També els hi faig alguna foto als nanos, me la demanen i quan la veuen m'expliquen que són ells, s'identifica cada d'ell per la gorra que duen. Em sorprèn la innocència i primitivisme que desprenen. Com em sorpren que estant a menys de 20km de Tamtattouche i de 25 de Msremir, dues poblacions dins del circuit turístic, tinguin una vida tant bàsica. Nòmades, només? o pàries d'un Marroc que va cap al desenvolupament i la modernitat i que els deixa enrera? He conviscut amb nòmades a Kirguizstan, Mongòlia i Afganistan. I tot ells, molt més allunyats de la civilització es permetien uns luxes que no he vist en els berbers nòmades de l'Atlas: radio, placa solar amb bombeta, i fins hi tot alguna parabòlica havia vist a potser 50km o més d'una població. Aquí, a menys de 20km d'un poble amb 5 o 6 hotelets i càmpings i que ofereix tot el que necessita el turista, no vaig veure res d'això.
Són les 19:30 quan mengem una mica. Patates i pastanages estofades que mengem directament sucant-les amb pa. Començo a menjar que el pare està batallant amb una llinterna atrotinada. Logra fer-la anar però em sembla que continua sense menjar. Pot ser que m'estigui cedint la seva ració o només no te gana? En tot cas em planto i el forço a que mengi. Havent sopat em preparen on dormir. La tenda aparentment te dues dues parts, una on sembla fer-hi vida la família i l'altra on fa vida les cabres... i allà m'envien ! Preparen una catifa gruixuda per posar al terra i evitar olivetes i m'ofereixen una manta. La manta la rebutjo, ja duc a mà el sac i la funda de vivac. Es sorprenen però ho entenen. Ho poso tot a dins la funda, jo dins el sac i a dormir !... Amb les cabres pasturan pels voltants. Cap a les 22:30 sento un terrasbastall de pedres fora la tenda (la tenda està protegida per un mur de 120cm aprox d'alçada de pedra seca que para el vent i fa que segons quin bestiar no s'escapi). Surto fora. Algú haurà remenat la bici? Hi ha algun altre campament nòmada pèl voltant i no fos cas que.... La bici està intacte. Alguna cabra que ha saltat el mur. Agafo l'aigua de la bici i bec sense tenir set, la família s'ha adonat que m'he alçat. Torno al sac i intento tornar a conciliar el son, però de tant en tant un pet de cabra o la remor d'un bitxo que s'acosta em desperta. Dormo a ratxes fins les 6 del matí que m'alço. La família ha encès el foc abans no es fes de dia. Observo la tenda amb atenció. La proporció d'olivetes cabrils es la mateixa on he dormit jo que a la resta de la tenda. Tots hem dormit entre cabres. Neures meves.
Prenem te per escalfar-nos entre el fred del matí. I esmorzem, cus-cus amb l'estofat de patates i pastanages del dia anterior, pa... i toca marxar. No tinc monedes de dirhams. Només un bitllet de 100 (9€), els hi dono. Algo no entenc. Em demanen dirhams... si els hi he donat 100dh !!! Sembla que vulguin monedes però no ho acabo d'entendre. Per preu, està superbenpagat, trobo jo. Arribo a creure'm que no coneixen el bitllet de 100dh, tot i que per nòmades que siguin em costa de creure. Marxo confús. Al vespre i l'endemà varis marroquis em confirmaran que coneixen els bitllets, acostumen a baixar a mercats setmanals, i també em diuen que el preu que he pagat és més que raonable. No n'he tret l'aigua clara del que volien. La frontera cultural i idiomàtica aquest cop ha estat infranquejable.
M'acomiado d'ells amb fotos i rialles i enfilo cap al port. Puja suau remontant la vall, pista a la dreta, oued (riu) a l'esquerra. Fins que l'oued s'apodera de la pista. En algun passat no massa llunyà se la va endur. Toca anar pel pedregal, però no triguen en arribar les primeres clapes de neu. Estic a la cota 2400. Crec que no serà massa llarg, però en quilòmetres, la guia no m'enganya. 5km. Enfilo. Començo a empènyer. Encara hi ha roderes de 4x4 i dins del que cap avanço bé. Les roderes s'acaben i la neu a trams es fa una mica més profunda. Segueixo avançat. Potser a les 12:00 seré, dalt. Potser a les 12:30.. finalment és a les 13:00 gairebé 3h empenyent la bici. El port és molt suau, però per això mateix més llarg i per l'orientació, pocs trams de la pista sobre solana. Gairebé a dalt saludo a un marroquí que hi ha anat en moto i flipa en mi. Encara aniré baixat de la bici en el primer tram de descens. Encara hi ha neu i molt fang. Però poc després, ni un quilòmetre, ja soc pedalant. Arribo a peu de port. La pista torna anar per mig d'un oued. Em trobo de cara un 4x4 que em fa senyals. No n'és un son 6 o 7. Els mateixos espanyols del dia anterior. al·lucinen en veure'm. Varis baixen a saludar-me. Volen informació del port, ahir van intentar anar de Tamtattouche a Agoudal i van haver de girar cua per la neu. Però sobretot, alucinen al veure'm.
- Joer, a mi me gusta la mountain bike pero tu estás a otro nivel. Em deixa anar un. Varis em pregunten si espoden fer fotos amb mi. Soc un Messi de la bici? Tarafeta rock star. Només em falta signar algun autògraf. Ens acomiadem. Inentaran passar el port. Crec que ho assoleixen. No els veig de tornada.
Arribo a Msremir i recobro forces i cap amunt, a buscar el Dades. Són les quatre quan estic recorrent el paissatge que ja em va enamorar el 2009. La carretera, que va a molta alçada, deixa a una banda les gorges del Dades. Precioses vistes des de dalt. Després un descens vertiginós m'hi du a dins. Començo a patir per l'hora i quan ja fosqueja trobo un hotelet. No és dels més barats però l'habitació te dutxa amb aigua calenta i estufa. La sala comuna també te estufa i l'home que du l'hotel és simpàtiquissim. Una potent amanida i uns ous amb kefta em faran les delícies. Me'ls mereixo. Avui, m'ho he currat !
Així, que de bon matí, i encara amb força fred, sortia de Tinghir, direcció Tamtattouche per creuar la gorja del Todra i un cop a Tamtattouche inspeccionar la viabilitat de creuar el Tizi n Ouguerd - Zegzaoune el port que uneix Todra i Dades entre Tamtattouche i Msremir i així baixar fins a Boumalne de Dades, recorrent les gorges del Dades. Estant el coll a més de 2600m d'alçada, estaria obert? Podria passar-hi amb la bici?
Així, vaig enfilar cap a les gorges, que distaven uns 15km del centre de Tinghir. Creuant varis poblets, m'adono que la tarda abans hauria pogut avançar una mica més continuant tenint accés a internet.
Varis poblets anunciaven els seus auberges, gites i cybers a peu de carretera. En tot cas, és un nou dia i faig cap a les gorges: S'estreny una mica la vall i quan menys t'ho esperes et trobes al cul de tot d'unes tàpies d'una alçada impressionant. Soc dins la gorja del Todra, la falla que separa Djebel Sahro de l'Atlas. M'aturo; faig fotos; contemplo; segueixo? Encara no, distruta; espero que li toqui el sol; gaudeixo; continuo una estona més; torno a parar; alguna foto més, no mata; saludo a un grup de 5 o 6 4x4 andalusos; continuo; paro;... i arribo a Tamtattouche. Tard, potser massa tard per encarar el port, però massa d'hora per plantar-me aquí. dino i enfilo cap al port. Amb l'estòmac ple i mig pa i atmelles puc avançar força i vivequejar si cal. A més , a uns 7 km hi ha un altre alberg petitó.
Abans d'arribar a l'alberg, ja a la pista, dos berbers diferents m'aturen. Els dos em comenten el mateix. El port està tancat. Avui mateix un 4x4 ha sortit de Tamtattouche però s'ha fet enrera. Però els dos diuen el mateix. Amb la bici, empenyent.... La informació però és contradictòria. Un em parla d'uns 5-10km continuos de neu, l'altra em parla de plaques a la obaga i que amb sort podré passar amb la bici sense massa problemes. Ambdós m'inviten a dormir a casa seva però també em diuen que hi ha nòmades pel camí que a canvi d'alguns dirhams m'acolliran. Tiro endevant. Paro a l'alberga fer un te on em correboren que avui s'ha girat cua un cat-cat i després de veure que no em convenceran de que em quedi a dormir, m'expliquen el que m'espera: primer un petit port que es veu des del alberg, el seu corresponent descents, un fals pla en pujada i finalment el segon port, que segons diuen no pica massa. M'acomiado d'ells i enfilo el primer dels portets amb l'esperança de trobar alguns nòmades a peus dels segons on quedar-me.
Una hora després, i quan ja he passat algunes tendes nòmades amb els seus respectius crios invitant-me a quedar-me o a que els doni bomboms, stylos o dirhams m'aturo amb en les enèssimes criatures que hi ha a peu de pista. I aleshores, veig una mica més lluny per la vall com dos occidentals acompanyats d'un local i una mula venen en direcció contrària. Ens acostem i saludem: són francesos, joves i estan fent un trekking. Venen del port. Tindré informació de primera mà: El port està tancat, pam i mig de neu, tova en alguns trams i calculen que són dues hores dures d'empènyer la bici. Es pot fer, conclouen, però serà dur. Ens acomiadem i jo accepto l'oferiment nòmada de passar la nit amb ells.
Se'n va el sol i de seguida devalla la temperatura, entrem tots a la tenda, som el cap de família, la dona i set dels deu fills que te. Ens seiem al voltant del foc, en una espècie de llar de foc que no deixa de ser un clot al terra delimitat per una paret d'uns 4 dits d'alt feta de fang. Al mig, el foc i una tetera amb aigua calenta tota l'estona. M'ofereixen te, i passem la tarda mig en silenci, mig en conversa, jugo una mica amb els crios: Algú els hi va donar fa temps una rudimentària càmara de fotos digital, que la SD sigui de 128mb ho diu tot. Logrem fer-la anar. També els hi faig alguna foto als nanos, me la demanen i quan la veuen m'expliquen que són ells, s'identifica cada d'ell per la gorra que duen. Em sorprèn la innocència i primitivisme que desprenen. Com em sorpren que estant a menys de 20km de Tamtattouche i de 25 de Msremir, dues poblacions dins del circuit turístic, tinguin una vida tant bàsica. Nòmades, només? o pàries d'un Marroc que va cap al desenvolupament i la modernitat i que els deixa enrera? He conviscut amb nòmades a Kirguizstan, Mongòlia i Afganistan. I tot ells, molt més allunyats de la civilització es permetien uns luxes que no he vist en els berbers nòmades de l'Atlas: radio, placa solar amb bombeta, i fins hi tot alguna parabòlica havia vist a potser 50km o més d'una població. Aquí, a menys de 20km d'un poble amb 5 o 6 hotelets i càmpings i que ofereix tot el que necessita el turista, no vaig veure res d'això.
Són les 19:30 quan mengem una mica. Patates i pastanages estofades que mengem directament sucant-les amb pa. Començo a menjar que el pare està batallant amb una llinterna atrotinada. Logra fer-la anar però em sembla que continua sense menjar. Pot ser que m'estigui cedint la seva ració o només no te gana? En tot cas em planto i el forço a que mengi. Havent sopat em preparen on dormir. La tenda aparentment te dues dues parts, una on sembla fer-hi vida la família i l'altra on fa vida les cabres... i allà m'envien ! Preparen una catifa gruixuda per posar al terra i evitar olivetes i m'ofereixen una manta. La manta la rebutjo, ja duc a mà el sac i la funda de vivac. Es sorprenen però ho entenen. Ho poso tot a dins la funda, jo dins el sac i a dormir !... Amb les cabres pasturan pels voltants. Cap a les 22:30 sento un terrasbastall de pedres fora la tenda (la tenda està protegida per un mur de 120cm aprox d'alçada de pedra seca que para el vent i fa que segons quin bestiar no s'escapi). Surto fora. Algú haurà remenat la bici? Hi ha algun altre campament nòmada pèl voltant i no fos cas que.... La bici està intacte. Alguna cabra que ha saltat el mur. Agafo l'aigua de la bici i bec sense tenir set, la família s'ha adonat que m'he alçat. Torno al sac i intento tornar a conciliar el son, però de tant en tant un pet de cabra o la remor d'un bitxo que s'acosta em desperta. Dormo a ratxes fins les 6 del matí que m'alço. La família ha encès el foc abans no es fes de dia. Observo la tenda amb atenció. La proporció d'olivetes cabrils es la mateixa on he dormit jo que a la resta de la tenda. Tots hem dormit entre cabres. Neures meves.
Prenem te per escalfar-nos entre el fred del matí. I esmorzem, cus-cus amb l'estofat de patates i pastanages del dia anterior, pa... i toca marxar. No tinc monedes de dirhams. Només un bitllet de 100 (9€), els hi dono. Algo no entenc. Em demanen dirhams... si els hi he donat 100dh !!! Sembla que vulguin monedes però no ho acabo d'entendre. Per preu, està superbenpagat, trobo jo. Arribo a creure'm que no coneixen el bitllet de 100dh, tot i que per nòmades que siguin em costa de creure. Marxo confús. Al vespre i l'endemà varis marroquis em confirmaran que coneixen els bitllets, acostumen a baixar a mercats setmanals, i també em diuen que el preu que he pagat és més que raonable. No n'he tret l'aigua clara del que volien. La frontera cultural i idiomàtica aquest cop ha estat infranquejable.
M'acomiado d'ells amb fotos i rialles i enfilo cap al port. Puja suau remontant la vall, pista a la dreta, oued (riu) a l'esquerra. Fins que l'oued s'apodera de la pista. En algun passat no massa llunyà se la va endur. Toca anar pel pedregal, però no triguen en arribar les primeres clapes de neu. Estic a la cota 2400. Crec que no serà massa llarg, però en quilòmetres, la guia no m'enganya. 5km. Enfilo. Començo a empènyer. Encara hi ha roderes de 4x4 i dins del que cap avanço bé. Les roderes s'acaben i la neu a trams es fa una mica més profunda. Segueixo avançat. Potser a les 12:00 seré, dalt. Potser a les 12:30.. finalment és a les 13:00 gairebé 3h empenyent la bici. El port és molt suau, però per això mateix més llarg i per l'orientació, pocs trams de la pista sobre solana. Gairebé a dalt saludo a un marroquí que hi ha anat en moto i flipa en mi. Encara aniré baixat de la bici en el primer tram de descens. Encara hi ha neu i molt fang. Però poc després, ni un quilòmetre, ja soc pedalant. Arribo a peu de port. La pista torna anar per mig d'un oued. Em trobo de cara un 4x4 que em fa senyals. No n'és un son 6 o 7. Els mateixos espanyols del dia anterior. al·lucinen en veure'm. Varis baixen a saludar-me. Volen informació del port, ahir van intentar anar de Tamtattouche a Agoudal i van haver de girar cua per la neu. Però sobretot, alucinen al veure'm.
- Joer, a mi me gusta la mountain bike pero tu estás a otro nivel. Em deixa anar un. Varis em pregunten si espoden fer fotos amb mi. Soc un Messi de la bici? Tarafeta rock star. Només em falta signar algun autògraf. Ens acomiadem. Inentaran passar el port. Crec que ho assoleixen. No els veig de tornada.
Arribo a Msremir i recobro forces i cap amunt, a buscar el Dades. Són les quatre quan estic recorrent el paissatge que ja em va enamorar el 2009. La carretera, que va a molta alçada, deixa a una banda les gorges del Dades. Precioses vistes des de dalt. Després un descens vertiginós m'hi du a dins. Començo a patir per l'hora i quan ja fosqueja trobo un hotelet. No és dels més barats però l'habitació te dutxa amb aigua calenta i estufa. La sala comuna també te estufa i l'home que du l'hotel és simpàtiquissim. Una potent amanida i uns ous amb kefta em faran les delícies. Me'ls mereixo. Avui, m'ho he currat !