L'1 de Desembre vaig deixar Oulad Atmane en direcció N'kob per d'allà creuar el Djebel Sahro. Com que preveia que el dia seria llarg, vaig optar per no tornar agafar la pista de la ribera est del riu i fer via els 20km que quedaven fins la cruïlla per N'kob per a la carretera.
Vaig arribar a N'kob a una bona hora com per parar a dinar. Amb uns 50km a les cames, i pendents de gairebé 30 més per pista, era un bon moment per fer un kit-kat. Fins allà, carretera bona, etapa de transició en un paissatge fluixet (pel que està sent el viatge), hammada a banda i banda de la carretera. Amb una tajine més a l'estòmac i amb quatre waypoints entrats en el GPS, havent dinat, cap a les 14:30 emprenc el camí cap a Bab n Ali, a peus del Tizi n Tazazert (2283m), port que hauria de creuar l'endemà. Segons la guia, la pista era neta, hi podien transcòrrer cotxes (no només 4x4) i l'autor hi havia vist algunes persones amb btt i alforges... També comentava que era un terreny rocós i basàltic. Sobretot, basàltic.
Ja a la sortida de N'kob enfilaves un petit collet abans no descendre a una vall. La pujada, prou neta, la baixada, curta, un mal de cap. La pista era molt rocosam feta de plaques basàltiques que feien escaleta sobre la pista. Divertit i senzill per a trialeros, però amb presses i alforges un mal de cap per no obrir-me la crisma. En tot cas, la baixada era curta i a continuació la pista es posava dins un engorjat que amb les llums de la tarda tenia la seva gràcia. Després la vall s'obria i remontant el riu, anaves creuant poblets petits dels quals els nanos sortien a saludar i de tant en tant et cantaven la ja tradicional cançoneta del donnez-moi un stylo, donnez-moi un bombom. Començava a pondre's el sol quan arribo a la planície de Bab n Ali, amb les seves formacions rocoses, uns pilars de forma curiosa, al fons, Si no fos perquè són basàltics en lloc d'argilosos, hauria esperat que sortís en John Wayne o quatre indios en qualsevol moment. M'acosto a l'auberge que hi ha i aparentment està tancat, però despés d'un parell de voltes me n'adono que a la casa del darrera hi ha moviment i una dona em ve a obrir. Gairebé no parla francès i alhora de negociar el preu cometo l'error de treure la guia per mostrar-li els números. Error, és analfabeta, com a mínim amb alfabet llatí. En tot cas, logro sortejar la situació sense que sembli que li hagi incomodat massa la situació, però em sento terriblament culpable d'haver descobert la seva debilitat. Pactem el preu, més alt que el que surt a la guia, arrangem el sopar, i em prepara un te. Havent sopat sense res a fer i amb un fred que pela, me'n vaig a dormir.
L'endemà m'alço un pèl tocat de l'estòmac. Els primers rajos de sol toquen als pilars de Bab n Ali que es troba a l'oest. Una vista fantàstica abans no començar el dia. Ara hi ha el marit i el saludo. Ell si parla francès i em comenta que han tingut de pujar preus perquè tot s'ha encarit. M'acomiado i reemprenc la ruta, així doncs, bici i amunt a enfilar el port de muntanya. La pista no triga en posar-se complicada. La roca basàltica és un calvari i amb l'estòmac remogut no és qüestió de posar el turbo-propulsor. Em baixo de la bici i faig gran part del port empenyent-la. Quan no queda massa per assolir el primer collet la pista millora i puc pedalar de nou. però aviat m'aturo. A més de 2000m hi ha un altre petita gite. Encimbellada sobre una gorja la seva posició no pot ser més espectacular. Paro i faig un parell de cocacoles. Fem petar la xerrada, viuen allà dalt tot l'any. Perduts a dalt de tot, a més de 2000m, la vida ésdura allà dalt. Però he de continuar, amb la pista millor, ara ja sobre la bici, assoleixo el primer collet per descendre a una vall més alpina que volcanica abans no assolir el coll definitiu i començar a baixar per l'altre banda, amb una pista, ara si, bona. Per camí el divertimento de pedalar sobre la neu uns 300m en una obaga, res a veure amb el que em trobaré uns dies més tard. Cap a les 14:00 arribo a Iknioun. Queden 60 aprox per Tinghir. No hi ha cap hotelet pel camí, així que em dirigeixo al de la població, però sorpresa, està tancat.
Menjo una truita berber (amb sofregit de ceba i tomaquet) en un bar de la població i el bon home del bar em busca on dormir. Una habitació desengelada a l'edifici del forn. Rebutjo i m'ofereix estar-me a casa d'un amic. El veig realment afligit per no poder-me donar una bona solució a la meva situació. Però opto per comprar pa i aigua i continuarm ja vivaqueré a mig camí. Però encara no he deixat Iknioun que em trobo escoltat per una colla de xavalets que tornen de jugar a futbol i se'n van en bici als seus respectius pobles. Entre ells, dos que insisteixin que em quedi a casa seva.
Poca estona després em trobo a la sala comunal de casa seva prenent un te i fent broma amb els nanos d'uns 12 - 15 i els més petits que van entrant i sortint. En tot cas tots homes, les dones en cap cas traspassen la porta. Parlen des d'ella de forma que no les vegi massa, treuen el cap curioses i punto. Però en algun moment algo canvia. No sé si és l'arribada del marit d'una d'elles o el fet que els hi he donat paracetamol per una que te mal de cap o què passa, però les dones, ara si, entren, i a mesura que va passant l'estona més i més gent va arribant. Des del patriarca ja gran, fins al crio més petit, germans, oncles, cosins, tietes, tots junts. Discretament intento contar quans som, però m'és impossible contar-los tots sense que se n'adonin, em planto que n'he contat més de quinze, probablement siguem més de vint a la salam entre ells dos adults sord-muds: un d'ells amb mostres de certa deficiència psíquica.
Paso el vespre parlant amb un dels adults que pregunta per venir a treballar a Espanya i logro fer-lo desistir. Sap de la crisi i comprèn que no es el moment d'intentar-ho. També veiem el futbol (Senegal 1 - Marroc 0) i tots junts sopem de la parola comunal de cus-cus. O més ben dit paroles, ara si, per una banda els homes i per d'altra les dones. Acabo dormint a la sala amb varis dels nanos. Es sorprenen de que rebutgi la manta que m'ofereixen per utilitzar el sac, alguns dels adults sembla que no n'hagin vist mai cap.
El matí serà difícil marxar. Primer el te, després menjar el pa, etc... No serà fins a les 11:00 que després d'una sessió de fotos i d'haver-me mostrat el poble em deixaran lliure. I ara si, podré fer via fins a Tinghir. Hi arribaré a les quatre de la tarda amb un fred que pela i un fort vent en contra. És tres de desembre, dia del meu cumple. Podria continuar fins a les entrades de la gorja del todra, però hi haurà interet allà? Un altre dia em seria igual, però amb un dia com aquest, em planto, cerco hotel i em poso a contestar les felicitacions que he rebut a través de la xarxa.
Vaig arribar a N'kob a una bona hora com per parar a dinar. Amb uns 50km a les cames, i pendents de gairebé 30 més per pista, era un bon moment per fer un kit-kat. Fins allà, carretera bona, etapa de transició en un paissatge fluixet (pel que està sent el viatge), hammada a banda i banda de la carretera. Amb una tajine més a l'estòmac i amb quatre waypoints entrats en el GPS, havent dinat, cap a les 14:30 emprenc el camí cap a Bab n Ali, a peus del Tizi n Tazazert (2283m), port que hauria de creuar l'endemà. Segons la guia, la pista era neta, hi podien transcòrrer cotxes (no només 4x4) i l'autor hi havia vist algunes persones amb btt i alforges... També comentava que era un terreny rocós i basàltic. Sobretot, basàltic.
Ja a la sortida de N'kob enfilaves un petit collet abans no descendre a una vall. La pujada, prou neta, la baixada, curta, un mal de cap. La pista era molt rocosam feta de plaques basàltiques que feien escaleta sobre la pista. Divertit i senzill per a trialeros, però amb presses i alforges un mal de cap per no obrir-me la crisma. En tot cas, la baixada era curta i a continuació la pista es posava dins un engorjat que amb les llums de la tarda tenia la seva gràcia. Després la vall s'obria i remontant el riu, anaves creuant poblets petits dels quals els nanos sortien a saludar i de tant en tant et cantaven la ja tradicional cançoneta del donnez-moi un stylo, donnez-moi un bombom. Començava a pondre's el sol quan arribo a la planície de Bab n Ali, amb les seves formacions rocoses, uns pilars de forma curiosa, al fons, Si no fos perquè són basàltics en lloc d'argilosos, hauria esperat que sortís en John Wayne o quatre indios en qualsevol moment. M'acosto a l'auberge que hi ha i aparentment està tancat, però despés d'un parell de voltes me n'adono que a la casa del darrera hi ha moviment i una dona em ve a obrir. Gairebé no parla francès i alhora de negociar el preu cometo l'error de treure la guia per mostrar-li els números. Error, és analfabeta, com a mínim amb alfabet llatí. En tot cas, logro sortejar la situació sense que sembli que li hagi incomodat massa la situació, però em sento terriblament culpable d'haver descobert la seva debilitat. Pactem el preu, més alt que el que surt a la guia, arrangem el sopar, i em prepara un te. Havent sopat sense res a fer i amb un fred que pela, me'n vaig a dormir.
L'endemà m'alço un pèl tocat de l'estòmac. Els primers rajos de sol toquen als pilars de Bab n Ali que es troba a l'oest. Una vista fantàstica abans no començar el dia. Ara hi ha el marit i el saludo. Ell si parla francès i em comenta que han tingut de pujar preus perquè tot s'ha encarit. M'acomiado i reemprenc la ruta, així doncs, bici i amunt a enfilar el port de muntanya. La pista no triga en posar-se complicada. La roca basàltica és un calvari i amb l'estòmac remogut no és qüestió de posar el turbo-propulsor. Em baixo de la bici i faig gran part del port empenyent-la. Quan no queda massa per assolir el primer collet la pista millora i puc pedalar de nou. però aviat m'aturo. A més de 2000m hi ha un altre petita gite. Encimbellada sobre una gorja la seva posició no pot ser més espectacular. Paro i faig un parell de cocacoles. Fem petar la xerrada, viuen allà dalt tot l'any. Perduts a dalt de tot, a més de 2000m, la vida ésdura allà dalt. Però he de continuar, amb la pista millor, ara ja sobre la bici, assoleixo el primer collet per descendre a una vall més alpina que volcanica abans no assolir el coll definitiu i començar a baixar per l'altre banda, amb una pista, ara si, bona. Per camí el divertimento de pedalar sobre la neu uns 300m en una obaga, res a veure amb el que em trobaré uns dies més tard. Cap a les 14:00 arribo a Iknioun. Queden 60 aprox per Tinghir. No hi ha cap hotelet pel camí, així que em dirigeixo al de la població, però sorpresa, està tancat.
Menjo una truita berber (amb sofregit de ceba i tomaquet) en un bar de la població i el bon home del bar em busca on dormir. Una habitació desengelada a l'edifici del forn. Rebutjo i m'ofereix estar-me a casa d'un amic. El veig realment afligit per no poder-me donar una bona solució a la meva situació. Però opto per comprar pa i aigua i continuarm ja vivaqueré a mig camí. Però encara no he deixat Iknioun que em trobo escoltat per una colla de xavalets que tornen de jugar a futbol i se'n van en bici als seus respectius pobles. Entre ells, dos que insisteixin que em quedi a casa seva.
Poca estona després em trobo a la sala comunal de casa seva prenent un te i fent broma amb els nanos d'uns 12 - 15 i els més petits que van entrant i sortint. En tot cas tots homes, les dones en cap cas traspassen la porta. Parlen des d'ella de forma que no les vegi massa, treuen el cap curioses i punto. Però en algun moment algo canvia. No sé si és l'arribada del marit d'una d'elles o el fet que els hi he donat paracetamol per una que te mal de cap o què passa, però les dones, ara si, entren, i a mesura que va passant l'estona més i més gent va arribant. Des del patriarca ja gran, fins al crio més petit, germans, oncles, cosins, tietes, tots junts. Discretament intento contar quans som, però m'és impossible contar-los tots sense que se n'adonin, em planto que n'he contat més de quinze, probablement siguem més de vint a la salam entre ells dos adults sord-muds: un d'ells amb mostres de certa deficiència psíquica.
Paso el vespre parlant amb un dels adults que pregunta per venir a treballar a Espanya i logro fer-lo desistir. Sap de la crisi i comprèn que no es el moment d'intentar-ho. També veiem el futbol (Senegal 1 - Marroc 0) i tots junts sopem de la parola comunal de cus-cus. O més ben dit paroles, ara si, per una banda els homes i per d'altra les dones. Acabo dormint a la sala amb varis dels nanos. Es sorprenen de que rebutgi la manta que m'ofereixen per utilitzar el sac, alguns dels adults sembla que no n'hagin vist mai cap.
El matí serà difícil marxar. Primer el te, després menjar el pa, etc... No serà fins a les 11:00 que després d'una sessió de fotos i d'haver-me mostrat el poble em deixaran lliure. I ara si, podré fer via fins a Tinghir. Hi arribaré a les quatre de la tarda amb un fred que pela i un fort vent en contra. És tres de desembre, dia del meu cumple. Podria continuar fins a les entrades de la gorja del todra, però hi haurà interet allà? Un altre dia em seria igual, però amb un dia com aquest, em planto, cerco hotel i em poso a contestar les felicitacions que he rebut a través de la xarxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada