Pedalant (i caminant) pels Alps eslovens

L'1 d'Agost deixava Maribor per enfilar-me cap a les muntanyes. Eren dies en que es pedalaria o caminaria per les estribacions més orientals dels Alps.
De Maribor vaig sortir en direcció a la estació inferior del Telecabina de Pohorje. Pohorje és una estació d'esquí a les afores de Maribor que pren el nom de la Serralada del mateix nom als pre-Alps eslovens. El telecabina funciona cada hora i trasllada senderistes i ciclistes a dalt l'estació; uns a caminar i els altres a pedalar o directament a llençar-se en descensos vertiginosos per les pistes d'esquí.

Pujant a Pohorje :-)

A dalt hi ha una munió de senderistes però no trigo en deixar-los enrere. L'objectiu final de l'etapa és arribar la població d'Slovenc Gradec tot concatenant les pistes d'esquí de la serralada Pohorje: Pohorje, Rogla i finalment Kope des d'on baixar a la població destí final de l'etapa.  Excepte en els dos centres d'esquí, a Rogla hi dinaré, no em creuaré com aquell qui diu ningú en tota l'etapa. Etapa realitzada completament per pistes forestals no asfaltades  excepte el descens final a Slovenc Gradec. Hi arribaré amb 2000m de desnivell positiu acumulat. Les pistes transcorren enmig de boscos que només es veuen tallats de tant en tant per les pistes de descens de les estacions i els tele-cadires.
Xal·lo de valent.

Pedalant per Pohorje

Un cop a Slovenc Gradec, m'allotjaré a l'alberg que està gairebé ple. Només tenen un apartament buit. I si, és un apartament amb dues habitacions, cuina/sala d'estar i bany. A cada habitació dues lliteres, amb total 8 places i pago... a preu de llit: 25€ i tot l'apartament per mi solet. Com molts altres albergs de la xarxa nacional, aquest també és multi-ús. Sembla ser un centre d'alt rendiment esportiu o similar, (el de Maribor era un centre artístic amb artistes en residència) i paral·lelament als turistes despistats que ens hi allotgem hi ha varis stage esportius. Entre ells, el que sembla ser la categoria cadet o juvenil de la selecció de bàsquet femenina. Em dutxo, surto a sopar i a descansar, que l'endemà serà dia dur.

Camí d'Slovenc Gradec

L'objectiu de l'etapa aquest cop és la vall de Logar, o Logarska dolina si emprem el seu nom en eslovè.  Logarska dolina és una vall d'origen glacial als Alps de Kamnik, potser la més espectacular de tot el país. I el recorregut transcorrerà entre carreteretes secundàries, algunes asfaltades i d'altres no. Els darrers quilòmetres, que transcorren al llarg de l'anomenada carretera panoràmica són un no parar de fer fotos cada dos per tres. La carretera va a alçada , al fons s'hi veuen les valls principals i secundàries, entre elles la vall de Logar, i al fons, les impressionants parets dels Alps de Kamnik, i pel camí, vas creuant llogarets bucòlics.

Logarska dolina vista des de la carretera panoràmica

L'entrada a vall és impressionat, amb uns prats de verd elèctric que folren el terra i que contrasten en les parets que tanquen la vall. Pedalo la meitat de la vall abans no arribar al refugi de muntanya on m'estaré aquella nit. Es transpira la tranquil·litat i la pau dels llocs de muntanya...  i com tot bon ambient de muntanya al vespre descarrega una senyora tempesta, tot mentre sopo compartint converses amb una parella: catalana ella i basc ell. Aprofito per anar a dormir d'hora ja que el dia següent també es preveu llarg.

Logarska Dolina

Si estàs en una vall envoltada de muntanyes per alguna banda les has de creuar per sortir-ne. Opto per recular els darrers quilòmetres, no sense pensar abans en el cartell que anunciava rampes del 18%, fetes de baixada el dia anterior, i pujar fins a la frontera austríaca, per tornar a entrar a Eslovènia des de Carintia per una altre coll. Creuaré aquesta serralada dels Alps dos cops abans no baixar a Bled. Els paisatges són espectaculars i guanyo i perdo alçades sense adonar-me'n.  Al vespre, i després d'haver-me desviat del track original pensant guanyar temps així (vaig tard), arribaré finalment a Bled.

Deixant enrere els Alps de Kamnik

Arribo al hostel , em dutxo, i afamat , assedegat i cansat surto a buscar on sopar. Tanmateix sento música de fons i decideixo buscar d'on prové.... I prové de peu de llac on, oh sorpresa, hi ha un concert gratuït, i no pas menor: La Orchestra Baobab, un dels grups més mítics de l'Àfrica occidental. I no serà l'únic concert, l'endemà, dins del mateix festival, hi tocara Vieux Farka Touré; fill del no menys mític Ali Farka Touré. Ja tinc distracció assegurada.

Em debato tota la nit entre anar a sopar i hidratar-me, o continuar al concert. Estic baldat però els peus se'm claven al terra davant de l'escenari; el concert és brutal, i tot i l'esgotament , acabo ballant. Són gairebé dos quarts d'onze del vespre que m'assec a sopar.

L'endemà començaré amb temes logístics....intento reservar en algun refugi de muntanya  per pujar el Triglav, però tots estan completament plens. Renuncio a pujar-hi i replanifico una ruta de senderisme d'un dia. Lligat (o deslligat) el tema i amb la reserva d'un dia més d'alberg, surto a visitar les gorges de Vintgar. Un itinerari d'uns tres quilòmetres força guapo on el riu Vintgar, evidentment, s'engorja. Està ple de turistes, tant locals com estrangers, però val la pena. Les gorges són a uns 5 quilòmetres de Bled i m'hi atanso en bici. A la tarda em dedicaré al blog i a visitar Bled, que encara no he tingut temps de fer-ho: Pujaré al castell, em passejaré pel llac... i al vespre, junt amb la Sarah, una companya d'habitació de l'alberg, tornarem a anar de concert.

Bled

El segon dia complert a Bled l'arrenco d'hora. Surto cap a Bohinj, el llac que hi ha a uns 30km de Bled amb el bus de les 7:20 i em dedicaré a fer una ruta caminant durant tot el dia. Primer la cascada de Savica, després el llac negre, després un refugi i així anar fent. Amb forts desnivells, alguns amb  camins una mica equipats i xal·lant de valent. Tornaré a Bohinj  a dos quarts de sis de la tarda i per no esperar gairebé dues hores el bus, tornaré a Bled fent autostop. Uns anglesos que estan de vacances a Ljubljiana m'hi duran.

Fent senderisme pel parc nacional de Triglav

El tercer dia començarà amb un retrobament, el de la Kristina, una noia ucraïnesa que vaig conèixer a BiH fa tres anys. Ja aleshores el seu company sentimental era eslovè ... i tot i que ella viu a Kiev,  tenim la sort de coincidir a Eslovènia ja que està visitant-lo. Fa dies que estem en contacte per whatsapp  i finalment quadrem rutes i horaris i ens trobem per fer un cafetó i fer-la petar durant un parell d'hores. La tarda em dedicaré a reservar albergs per la resta del viatge, ja que me n'adono que a les següents destinacions està pràcticament tot ple.

Retrobant-me amb la Kristina tres anys després

Descanso i l'endemà surto ben d'hora. És 7 d'Agost de 2017. Avui toca creuar els Alps Julians pel coll de Vrsic, també conegut com a Carretera dels Russos, ja que va ser construït per presoners russos de l'imperi austro-húngar durant la primera guerra mundial. Història que desconeixia i que em sorprèn: un any abans i en dates similars pedalava i empenyia la bici per la carretera dels austríacs: pista a Kazakhstan  construïda per presoners austro-húngars dels russos durant la mateixa guerra.

La primera part de l'etapa discorre per trams relativament plans fins arribar a la població de Krajnska Gora, un resort d'esquí i turisme de muntanya. Hi arribo tot resseguint carreteretes secundàries plenes de sorpreses: Un poble destruït pels nazis com a revenja als partisans o un antic molí de blat a peu de riu són alguns dels elements amb els que em creuo.

Camí de Kranjska Gora

A Kranjska Gora, a peu de port,  recupero forces i em mentalitzo del que m'espera. Per la vessant nord del coll, 24 corbes, les que tocarà pujar; per la vessant sud 26. Per sort, la vessant nord té menys desnivell. No arriba als 1000m. Cada corba, enllambordada per fer-ho més divertit.
 Enfilo el port i me'l prenc amb calma. Entre corba i corba hi ha cops que hi dista gairebé un quilòmetre i molts cops la pendent és més forta a les rectes que a les corbes en si. Passada la tercera corba, i davant unes parets calcàries dels Alps Julians que s'intueixen entre la boira, un refugi invita a fer la primera parada per fer un beure. La següent serà a la corba número vuit on pararé a visitar la capella ortodoxa que recorda tots els russos morts en la construcció de la carretera, principalment morts a causa d'esllavisades de neu... i així vaig pujant fins als 1600m del coll, que els assoleixo sense adonar-me'n. El temia i al final, entre parada i paradeta, no se m'ha fet passat.

Iniciant la pujada al coll

Les 36 corbes de baixada, el mateix. Si pujar , l'esforç i els paisatges convidaven a no fer-lo d'un tirón, els paisatges a la baixada es mantenen i paro aquí i allà. Sembla mentida que fos aquí on s'esdevinguessin algunes de les batalles més cruels de la primera guerra mundial.  La pedra i els arbres, callats, no ho expliquen... però si es busquen encara si troben restes: Com les base i columnes dels telefèrics que s'utilitzaven per abastir les posicions a la muntanya quan el coll estava tancat per neu (ho acostuma a estar entre 5 i 7 mesos l'any).

A dalt el coll

I així, vaig anar baixant fins arribar a Bovec, deixant enrere els Alps Julians per introduïr-me els dies següents en paisatges no menys interessant, la zona càrstica d'Eslovènia.

Vistes des de Vrsic