Tbilisi

Se'm fa dificil descriure Tbilisi. Hi venia sense cap idea preestablerta i m'ha captivat.

Al posar els peus a l'avinguda Rustavelli, un de seguida se n'adona de la lluita de Tbilisi per afirmar la seva europeitat.

A les aceres, tot i ser mig asfaltades, botorudes i plenes de basals dificilment s'hi veuen papers pel terra. Pel carrer hi circulen mes cotxes europeus que rusos, la flota de microbusos esta formada per modernes furgonetes Mercedes o Volswagen i els autobusos, sense ser de novissima generacio la majoria d'ells no son vetustos trastos rusos que ja haurien d'haver estat retirats.

Em sorpren tambe la nul-la presencia de l'alfabet cirilic al carrer. Alla on algun cartell o retol esta amb algun altre alfabet apart del georgia, esta en alfabet llati. Com algu em comenta els rusos estan mal vistos ja que se'ls culpa de les crisis secessionistes d'Ossetia i Abjasia.

El centre de Tbilisi no te res a veure amb les grises ciutats comunistes i fins hi tot els suburbis, en plena transformacio, els antics blocs de pisos son pintats d'alegres colors en una accio de lluita contra el passat comunista.

El centre el podem dividir en tres parts.
Per una banda la ribera nord del riu Mkvari, que transcorre pel centre de la ciutat, per l'altre la ribera sud, que alhora la podem dividir en la ciutat vella i la ciutat nova.

L'arteria principal de la ciutat nova es l'avinguda Rustavelli, creada al s. XIX sota l'influencia de la Russia Tsarista. Es el cor de la ciutat. S'hi apleguen des dels hotels de cinc estrelles fins al parlament de Georgia passant pel Mc Donald's. Esta plena de bullici a qualsevol hora del dia amb gent de totes les edats amunt i avall o fent petar la xerrada. Els aparadors de primeres marques multinacionals competeixen amb quioscos i paradetes on s'hi ven de tot.

Ja al final de Rustavelli un es pot anar endinsant en el laberint de carrerons que formen part de la ciutat vella. Es d'una decadencia fascinant. El pas del temps, la crisi economica i els terratremols han deixat en aquest sector de la ciutat la petja del Tbilisi que va ser i ja no es.

L'arquitectura tradicional de la ciutat es mostra aqui descarnada i mutilada en un joc laberintic de carrerons, places i patis interiors.
Les cases solen ser de dues o trs plantes amb balconades de fusta al llarg de tota la fasana. Aquestes balconades impregnen les cases de personalitat propia sent dificil trobar-ne dues d'iguals: Proporciona molt joc estetic. El blanc de les fasanes es combina amb blaus cels, marrons i verds a les balconades que alhora combienen amb altres colors o tons en les vigues, tambe de fusta, que els suporten.
Si esta ben cuidada, en molts casos, la balconada, protegida per un parapet de fusta penjant del sostre, estara parcialment coberta per heures o parres que proporcionant una frescor mes que merescuda a l'habitant considerant com es de calid l'estiu de Tbilisi.
Moltes d'aquestes cases, alhora tenen patis interiors, que les envolten en forma de U i en molts casos es pot accedir a elles des del carrer per la porta principal o per dins dels patis a traves d'escales de cargol metaliques que conencten amb les diverses balconades.

Casetes com aquestes es troben per tota la part vella, pero a diferencia de les existents a l'altre ribera del riu o algunes excepcions de la ciutat vella prop del carrer dels banys, la majoria es troben en un estat mes que precari. Moltes han estat abandonades, pero moltes d'altres estan habitades.
Amb pocs recursos per poder-les mantenir, la gent fa les xapuses necesaries per mantenir-les de peu. Algunes balconades estan en un estat tant precari que sembla que s'hagin de desmoronar d'un moment a altre com un castell de cartes. Algunes de les cases semblen tretes d'una pel-li del Tim Burton.

Pero el casc antic es molt mes que un raco ple de casetes melancoliques que van viure temps millors. Es territori religios, ple d'esglesies, algunes de les quals tambe han patit les consequencies dels terratremols i ara estan mig ensorrades. Altres s'estan restauran i moltes en le funcionament. En el casc antic de la ciutat s'hi troben les diferents confessions i en un radi relativament petit es pot passar de la catedral ortodoxa georgiania a l'armenia o la sinagoga jueva.

Les esglesies son per tot arreu i es que la religio es realment viva. Hi ha temples que els seus fonaments es remonten al s.V o s.VI, pero l'esglesia mes gran de Tbilisi, a l'altre ribera del riu, encara esta inconclusa, i visitant-la el diumenge al mati, la trobo plena de feligresos de totes les edats que van a missa.
La gent es devota, es santigua al passar davant de qualsevol simbol religios, sigui creu, esglesia o o icona i es tracte d'una devocio sense perjudiscis d'edat. Sorpren veure dones joves i espectaculars, faldilla curta , sabates de talo, samarreta de tirants, melena a l'aire i ulleres fashion ultim model, arribar a la porta de l'esglesia, santiguar-se, treure's un jerseiet i un mocador de seda del bolso i recatadament recollir-se els cabells i cobrir-se els ombros abans d'entrar a l'esgelsia a pregar.

Si les esglesies i les cases son dos dels pilars de la ciutat vella,el tercer son els banys turcs que en el passat han fascinat a viatgers tant ilustres com Alexander Pushkin en el seu cami cap a Erzurum o Alejandro Dumas que al passar per Tbilisi es van banyar en les seves aigues sulforoses per recuperar-se del viatge.

El carrer dels banys (Abanos kucha), es un seguit de bovedes de maons que amaguen les aigues dels seus interiors. M'inclino per un de fasana islamica amb la reproduccio de dos minarets a l'entrada. Els banys i la sauna son una delicia que em recuperada del llarg viatge d'anada i la patejada que acabo de donar-me pel casc historic. Tantmateix l'interior em decepciona. El trobo massa modern. N'haure de provar un altre. Pero aixo ja sera tornant d'Armenia.
Escric aquesta cronica a la tornada de l'intent d'ascencio al Mt Kazbek, que sera una altre cronica, que anire escrivint a partir de dema , quan, entre pedalada i pedalada direccio el sud oest de georgia hagi de descansar i pugui escriure quatre linies a la meva llibreta.