Aquesta es la cronica de la pitjor tarda, nit i mati del que va de viatge. Pero tambe es molt mes que aixo. Molts canvis de plans i agradables sorpreses en el trajecte entre Erevan i Stepanakert (Nagorno Karabakh).
La pitjor tarda va ser arribant al llac Sevan. En teoria l'havia plantejat com una etapa de transicio. Havien de sortir entre 60 i 70 km des d'Erevan amb forsa pujada pero bona carretera fins arribar als 1900m d'alsada del llac.
Vaig sortir d'Erevan a les dues de la tarda tocades, despres de visitar Geghard i un cop havent-me acomiadat de l'Alise i la Gohar (en Arapik no hi era). Fins cap al 50e quilometre va anar tot com una seda pero a partir d'alla el vent primer i la pluja despres van fer el trajecte del tot insuportable. Feia fred, molt fred (potser set o vuit graus) i el xafec d'aigua i neu granulada era considerable. Amb el fort vent i la velocitat de la bici les gotes d'aigua se'm clavaven com fines agulles a la pell. Vaig arribar mig tremolant a la poblacio de Sevan on em vaig refugiar en una gasolinera on un nano d'uns 16 anys em va acollir. Molt hospitalari al principi despres em va comensar a demanar calers per coses tant estupides com assecar una mica la roba a l'estufa. Emprenyat, vaig aprofitar que amainava el xafec per sortir a buscar un dels allotjaments que indicava la LonelyPlanet.
Vaig passar una nit perfecte en un Bungalow prop d'unes platjes del llac (el llac fa mes de 100km de llarg per uns vint o trenta d'amplada en algunes zones) i per sopar vaig gaudir d'una de les recomanacions que m'havia fet l'Armine a Erevan. Truita de riu a la brassa. Bonissim.
El dia seguent el vaig comensar amb una rapida visita al monestir de Sevan, on vaig arribar-hi a primera hora, abans de les nou. Mentre m'encaminava a dalt del turo on es troben les dues esglesies principals em vaig creuar amb una quarantena de seminaristes que hi baixaven. A Armenia no tenen els problemes de vocacions que hi ha a occident pel que sembla.
El monestir de Sevan no es de bon tros el mes interessant arquitectonicament parlant d'Armenia, pero la seva ubicacio, dalt d'un turo en una peninsula que s'endinsa al llac el fa especial.
La peninsula es un accident mes de l'iluminacio cientifica de l'antiga Unio Sovietica. En el llac Sevan es va a comensar a planifacar un desviament d'aigua cap a regadiu (en petita escala igual que el mar d'Aral) que despres es va desestimar. Tanmateix, el nivell del llac ja havia baixat 18m i el que abans era una illa ara es una peninsula, amb els monestirs, una casa de repos i inspiracio per a escriptors, el seminari i la casa de vacances oficial del president de la republica.
Quan anava a marxar se m'acosta un home forsa barbut a parlar amb angles. Resulta ser el director de la companyia de teatre de pamtomima de Erevan. Em comenta que han actuat a Alemanya i Italia d'entre altres llocs pero mai a Espanya. M'anoto el seu telefon. Mai se sap ....
Despres de la visita torno al Bungalow per esmorzar (Shaslik, o el que es el mateix carn a la brassa) i ja agafo la bici direccio a Martuni. Abans pero la faig petar amb un parell de poloneses que tambe han dormit al camp de Bungalows, una d'elles ha estudiat castella i s'alegra de poder-lo practicar.
Comenso a pedalar i paro pel cami a dues visites casi obligatories. La primera al monestir de Hayravant en una posicio tant o mes maca que el de Sevan sobre el llac i on torno a coincidir amb les poloneses i despres al cementiri de Noratus, un auntentic camp de Katchkhars dels tamanys mes diversos.
Acabo el dia en un decrepit hotel rus a Martuni, sopo, i escric algunes postaletes.
I arriba la nit. Primer amb malsons rarissims (troben morts enterrats prop de casa els pares) que no resulta ser res mes que el reflex subconsient de la batalla interna que tinc. A les tres de la matinada m'also i vaig de pet al lavabo. Amb nauseas fortissimes primer vomito i despres em surt una diarrea antologica. De les 3 a les 6 anire tres cops mes al lavabo evacuant per dalt i baix tots tres cops. Acabo extanuat. A les dotze del mati em desperta la mestressa de l'hotel preguntat-me els plans. He de pagar la primera nit. L'hi explico que m'estere un dia mes per problemes a l'estomac. No se si m'enten pero la questio es que mentre va a buscar el canvi em torna a entrar vomitera i arriba que estic en plena feina. En el fons es perfecte. Ara segur que m'ha entes.
Despres d'un dia de repos i arros bullit que em faig preparar continuo direccio Yegeznador. Pel cami el Selim pass a 2400m. No se com l'afrontare. Resulta ser un port molt suau (per la banda que el pujo) i a l'altre vessant trobo el que buscava. El famos Selim Kervansarai un hostal de la Ruta de la Seda que data de principis del S. XIV. Es considera un dels mes ben conservats del mon i aixi es. Per una entrada lateral, s'entra al rebedor que a l'esquerra s'obre a una llarga nau de tres ales separades per arcades i abeuradors. A la nau central si deixaven les besties que menjaven i vevien dels abeuradors i a les naus laterals i dormien els comenciants. Una mica restaurat a mitjants del s. XX es pot contemplar en perfecte estat i un es pot imaginar com era la vida alla llavors.
Hi arribo que un grup d'Armeni -Americans l'estan visitant i aprofiten per fer-hi un picnic. Molt amablement m'hi inviten i fem petar la xerrada. Amb ells els acompanya la guia que va assessorar i va fer d'interpret a l'autor de la Bradt Guide que utilitzo durant aquest viatge i que en el prefaci de la guia se li reserva un reconeixement especial. Quan li comento que les explicacions dels llocs que visito les trobo molt bones se n'alegra d'allo mes. Amb ells tambe viatge un arqueoleg armeni que em comenta que va estar a Vitoria en un congres i que li va agradar molt la ciutat.
Despres del picnic, marxen i aprofito la solitud per llensar les darreres fotos abans d'emprendre un llarg descens cap a Yegedzador. Al final, arribant-hi molt d'hora decideixo continuar fins a Vaik on al final dormo en un hotel amb televisio per cable !!!!!
Poso el canal 24 de TVE i m'informo una mica per primer cop en 18 dies . M'entero que el Papa n'ha fet alguna de grossa sense treure'n l'aigua clara (ara ja estic al dia) i veig que la resta continua com sempre.
Sopo invitat per uns armenis i me'n vaig a dormir.
L'endema es el mati . Afronto un port durissim. Tot el que no havia patit al Selim pass o pateixo avui en el Vayat-Dzoz que s'enfila altre cop casi als 2400m. Arribo dalt de tot desfondat. Massa per un cos que no esta del tot recuperat (encara arossego cagarrines), paro a mitja baixada, que no es homogenia i te uns tobogans durissims, a dinar pero el menjar em senta com una patada a l'estomac. Arribo a l'entrada de Sissian despres d'un parell d'aturades tecniques en els pocs llocs que des de la carretera no es veu un cul a l'aire i abans d'entrar a la ciutat visito Zorats Qarer un camp de menhirs del 2000ac aproximadament. Coincideixo amb un autocar d'Austriacs que flipen al veure'm arribar amb la bici i la fem petar. Me'ls trobare com a minim dos cops mes durant el viatge.
Sense mes novetats arribo a l'hotel. No soc l'unic guiri. Una holandesa que treballa a Metges sense Fronteres a Erevan aprofita les vacances d'una setmana per visitar el pais. Mentre sopem la fem petar i arrengem un taxi conjunt per visitar el monestir de Tatev i anar fins a Goris el dia seguent. Em comenta que a la missio d'Erevan treballen en la prevencio i erradicacio de la Tuberculosis que resulta ser un problema forsa greu al pais, pero que aquesta es una missio molt tranquila. Abans ha estat destinada a Quetta amb refugiats afgans i Darfur al Sudan. Casi na. Em trec el barret. Per treballar a Darfur s'ha de tenir estomac i el cap molt ben possat .....
El dia seguent, bici al cotxe i cap a Tatev. El monestir es precios. Penjat d'un precipici sobre un congost te tres esglesies i tot de sales (refrectori i d'altres) tot dins d'un recinte amurallat. En el seu moment de maxim explendor hi havien viscut gairebe 1000 monjos. Sembla mentida veient la tranquilitat del lloc. Despres de la visita i de lograr fer una foto del monestir on no hi surt la grua d'una restauracio inacavada que des de fa mes de deu anys destorba tots els turistes que intenten retratar el monestir fem cap a Goris.
Cap a les 3 de la tarda hi arribem. Anem a la guesthouse que voliem. Ens aten una dona armenia de 85 anys nascuda no se si a Aleppo o Beirut (havia viscut als 2 llocs) que parla angles , frances, arab, armeni i rus a la perfeccio. Acabo compartin habitacio (que no llit....) amb la metgesa perque l'altre estava reservada a uns amics de la familia.
I es que la familia es d'allo mes interesant. El fill, entre 50 i 60 anys es un pintor de cert prestigi que ha exposat fins i tot a l'extranger, arriba al vespre i ens ensenya els quadres i tot orgullosa la seva dona ens comenta que el missimissim Charles Aznavour (tant o mes omnipressent que l'Ararat en les converses armenies) havia estat a l'atellier i li havia comprat un quadre.
Despres d'enviar-vos les croniques d'Erevan, sopo i me'n vaig a dormir havent arrenjant un taxi per anar fins Nagorno Karabakh. L'estomac enara fa el boig i la metgessa em recepta un antibiotic. Massa dies ja dura la broma. L'estomac no em fa mal pero al lavabo hi vaig sempre suelto.
I ja soc a Stepanakert i tot va sobre rodes. Amb tantes noves amistats que la cronica que escric m'esta fent arribar tard a una trobada amb uns estudiants de traduccio anglesa que m'utilitzen de conillet d'indies. Perdoneu la rapidessa i el no repas d'aquesta cronica pero aqui tinc una vida social mooolt atapeida i no se quan podre tornar a conectar-me.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada