El 14 de Juliol després d'haver-me connectat a internet i alguna coseta més deixava Almaty.
El primer objectiu era tirar tant aprop del llac de Kapshagay com fos posible, i per fer-ho havia escollit una carretereta secundària amb alguns llaquets. Una mica més de volta que per la principal però s'intuia tranquila i més agraïda que la carretara principal cap a Astana, que va per l'estepa. A més, uns que havien viatjat en 4x4 havien pujat el track a la xarxa i per tant, el gran mal decap de tot ciclista: com deixar la ciutat? Estava solventat.
El camí va resultar agraït fins que fart d'asfalt vaig voler tirar per unes pistes entre sembrats a les zones dels llaquets. Les pistes que m'indicava el meu antic mapa soviètic no sempre es corresponien amb la realitat, i a més, en mig de canalitzacions d'aigua que a vegades perdien, em vaig trobar enmig d'un fangar considerable alguna estona, i per pistes on la traça es perdia, en altres. Com dirien alguns, Freedom to discover.
Sortejo la situació i acabo arribant més lluny d'on tenia previst, Ghengiten, on m'estaré en una obshegitie o residència. Espècie d'alberg o casa de descans. Em reben amb els braços oberts però em cobren 4000tn per l'habitació. Ho trobo car, però m'hi estic. Més endavant veure el cost està en consonància amb el país. De tots els països centre asiàtics, Kazakhstan és el més car.
Els amos són d'allò més simpàtics i em preparen un te amb embotit pa i galetes perquè em recuperi. I veient que m'ho puleixo, em trobo amb la sorpresa de que m'inviten a un peazo plat de pelmeni (un farciment de pasta gegant) que no m'acabaré fins l'esmorzar del dia següent. I això que han caigut gairebé 100km.
Passem el vespre xerrant i sent el fotògraf retratat. I és que no cada dia arriba algú de Barcelona en bici a Ghenguiten. Totes les famílies que s'estan a l'alberg em demanen de fer-se fotografies amb mi. Evidentment hi accedeixo.
L'endemà surto una mica tard. Cap a les 10, ja que en teoria hi un un internet-club i m'hi vull conectar. Però és diumenge o està tancat o obre més tard. Cap a les 10 surto direcció Kapshagay, població que em presenten com la ciutat dels casinos.
I així és, unes hores després soc a Kapshagay i a tot el llarg de la carretera hi ha hotels-casino, pero més cutrillos dels que volen implantar a casa. Kapshagay està a la boca del llac del mateix nom i és una població d'allò més turística. Ressumint-ho podríem dir que és la platja d'Almaty. Apart dels hotels casinos, hotels i resorts i campings de bungalows s'allarguen pels primers quilòmetres de la rivera nord del llac amb les seves platges plenes de gent i barquets (varis petits iats i zodiacs m'avancen en els remolcs dels cotxes mentre pedaleixo). I és que quan parlo de Kapshagay i llac ho faig a la centro-asiàtica de més de 100km de llarg i on es pot divisar l'horitzó i no la rivera oposada.
Deixant Kapshagay viro cap a l'oest per una pista que va paral·lela al riu ille. L'objectiu, a uns 20 - 30km de Kapshagay riu amunt, són uns petroglifics de buda, suposadament a peu de pista, per aquesta antiga ruta de la seda.
Mentre pedalo per la poslegosa pista estepària m'avancen uns russos en cotxe i m'inviten a menjar peix amb ells. Els hi dic que els segueixo i em diuen que no podrà ser. Que on van amb la bici no hi arribaré perquè fa molta baixada. Trobo un trencall a l'altiplà i que baixa a la llera del riu i els entenc. La baixada és superempinada i de sorra més que fina, estepa i desert lliuten, aquí. Mai sabré on es troba la frontera de vegades. Baixo de la bici i empenyent descendeixo. No els trobo. Uns altres rusos pescant a la llera del riu em prenen per boig al veure'm amb la bici. Com tornaràs a pujar? Jo també ho penso... Però decideixo resseguir llera amunt. Hi ha pista. Dolenta i polsegosa i a vegades amb unes rampes brutals per sortejar algun espedat que cau directe al riu. Baixo de la bici en més d'un moment. Al final em trobo un kirguís controlant un ramat. La pista s'acaba, em comenta. Muntanyes. Diu. I ara, què? Hi ha camí? li pregunto. Si, estret però hi és. En bici s´hi pot passar? Potser. 1km. Després pista altre cop. Empenyo la bici, l'aixeco entre roques, etc durant un quilòmetre i després altre cop pista. Passo un quartelillo militar on tots els mossos fent la mili s'estan banyant a pilota picada al riu, ens saludem, em pregunten si vaig al Buda, els hi dic que si i continuo. Arribo a la zona on hi hauria d'haver el primer Buda segons un waypoint que tinc i no hi ha res... Una mica decebut, planto tenda, em dono un banyet vespertí i faig el sopar a correcuita entre una maror de mosqueta que no pica però emprenya de mala manera...i això que era una nit perfecte per vivaquejar !!!
L'endemà desmunto tenda i després d'uns 5km ara si , trobo els Budas. Està clar, que l'altre wpt està mal referenciat. Budes i inscripcions amb alfabets que no reconec a les pedres. Algun quilòmetre després deixo la ribera del riu per enfilar l'altipla i al cap d'una estona ja soc sobre asfalt camí de les afores de Kapshagay altre cop. Deixo la carretera principal per dirigir-me a Gheneldi on vull finalitzar l'etapa, per pistetes properes a la llera del riu. Tot i poder anar per l'asfalt sembla més divertit. Pillada. Les pistes són d'allò més sorrenques i empenyo la bici més d'un cop a peu pla. Al final del dia arribo a Ghengeldi. No hi ha hotel em comenten, així que tiro cap a la ribera del llac per buscar on acampar a la platja. Però la platja en aquella zona és lletja, de còdols i a més, aprop, en un campament d'operaris de no sé què, als qui els demano aigua, ja n'hi ha més d'un que a les 18:00 du una bona taja de vodka. No és un bon lloc per plantar la tenda. Temps per banyar-me, però, si que n'hi ha. I en acabat sopar, invitat. Dues dones ruses amb els seus fills m'inviten a ajuntar-me amb ells. Mentre els marits pesquen ells estan banyant-se al llac i tenen el tenderete muntat entre els 2 4x4 que tenen. Menjo d'allò més bé. Embotits, pollastre, olives, síndria,... Cap a les 19:30 ens acomiadem. Ells recullen veles i jo agafo la bici per buscar on plantar la tenda entre els camps de cereals dels voltants.
L'endemà començaré retornant a Ghengueldi on esmorzaré un bon plat de plov a la stolovaya del poble. D'allà cap a Kapshagoshy d'on m'hauria agradat entrar al parc Nacional d'Altyn Emel. Però a Almaty no em van concedir permís. Sol i en bici, no hi pots anar. Ves a Basshi i allà parla amb el director. No m'atreveixo a fer el boig anant sol i per un cop els hi faré cas. A Kapshagoshy hi arribaré al vespre. A la tercera trobaré les pistes que vull seguir per no fer-ho per asfalt. Comença a estar clar que els mapes que tinc, tot i ser bons quan es tracta de carreteres i pistes principals, al ser de l'època soviètica han quedat completament desfasats en quant a pistes secundaries. A Kapshagoshy tampoc hi ha hotel i l'stolavaya tancada... és ja ramadà? No ho tinc clar però ser al primer poble on sento cridar a l'oració, però també l'enèssim on un kazak vol un brindis de vodka, em fa pensar. M'indiquen però que hi ha un lloc per banyar-me a les afores del poble, i olala, em trobo amb un pantanet petitonet on la gent del poble s'hi va a remullar. Em banyo prop d'una família local i planto tenda.
L'endemà els plans es fustren. L'idea principal d'arribar a Basshi per pistes retallant l'immensa volta que dóna la carretara queda frustrada al no trobar algunes de les pistes dels meus mapes. No arribaré a Basshi però per contra dormiré convidat per una família kazaka amb els quals departiré el vespre. L'endemà, ara si, arribaré a a Basshi. Allà obtindré permís per anar en bici fins a la duna cantant. Una duna que al caminar per la seva sorra emet soroll, o això diuen. No em donen permís per més. L'opció d'anar per pista fins al final del parc en el seu extrem més oriental em queda prohibit. L'endemà ho comprovaré.
Després haver dormit al refugi que hi ha a l'entrada del parc faig els 42 km fins a la duna. Pel camí se'm creua una gassela i a la llunyania veig un ramat d'algo però no ho distingeixo diria que són o Kulan o bé cavalls de Phrzevalsky. Un cop a la duna intento pujar-la però dessiteixo de fer-ho del tot. Tot i pujar calçat, el sol abrasador em fa que em cremin els peus i tiro avall. La duna de 150m d'alt i 3km de llarg és impressionant, i ni tantsols els geòlegs tenen clar com a arribat fins allà.
Al vespre, altre cop al refugi, parlo amb un dels responsables del camp i dos turistes francesos jubilats que volten Àsia amb auto caravana. El noi del parc, que xapurreja anglès, em comenta que només tenen 3 itineraris muntats i que no es pot sortir d'ells, que tenen projectes de reintroducció d'espècies i per tant el parc dividit entre zones turístiques i zones de seguretat, i que fora les zones turísitques com que no tenen mitjans per controlar qui hi ha perquè no tenen prous guies, i per tant no donen permisos per anar-hi. Entre els procesos de reintroducció, el del cavall de Phrzevalsky i el Kulan, d'aquest darrer, han passat en pocs anys de 24 exemplars a 2300. Bona feina, tot i la visita al parc del Rei Juan Carlos fa 5 anys, que no va venir a caçar, em comenten.
En tot cas jo no puc fer la ruta prevista, però també és cert que des de la duna, hauria agafat una pista que surt en tots els mapes i un cop allà no vaig saber veure. Potser millor així.
L'anècdota al vespre. Els amos del refugi han marxat i s'han oblidat de mi. Resultat no tinc sopar. O si. Les filles, uns 6 i 12 anys, em fan, amb tota la bona voluntat, uns ous ferrats. Parlo amb el noi del parc i el guarda, que s'encarrega de demanar permís a tot qui entra al parc ( a mi en el recorregut fins la duna me'l van demanar 3 cops), m'ofereix part del seu menjar. A les nenes, com a premi, els hi regalo una postaleta.
L'endemà, vist el parc, dia de trànsit fins a Koktal, 110km més enllà, i per camí un premi imprevist. D'imprevist, i en un curt tram, un paissatge espectacular com el que volia veure dins del parc... en un terrny semi'argilós amb esties de diversos colors..... al final no queda cap regust agredolç.
El primer objectiu era tirar tant aprop del llac de Kapshagay com fos posible, i per fer-ho havia escollit una carretereta secundària amb alguns llaquets. Una mica més de volta que per la principal però s'intuia tranquila i més agraïda que la carretara principal cap a Astana, que va per l'estepa. A més, uns que havien viatjat en 4x4 havien pujat el track a la xarxa i per tant, el gran mal decap de tot ciclista: com deixar la ciutat? Estava solventat.
El camí va resultar agraït fins que fart d'asfalt vaig voler tirar per unes pistes entre sembrats a les zones dels llaquets. Les pistes que m'indicava el meu antic mapa soviètic no sempre es corresponien amb la realitat, i a més, en mig de canalitzacions d'aigua que a vegades perdien, em vaig trobar enmig d'un fangar considerable alguna estona, i per pistes on la traça es perdia, en altres. Com dirien alguns, Freedom to discover.
Sortejo la situació i acabo arribant més lluny d'on tenia previst, Ghengiten, on m'estaré en una obshegitie o residència. Espècie d'alberg o casa de descans. Em reben amb els braços oberts però em cobren 4000tn per l'habitació. Ho trobo car, però m'hi estic. Més endavant veure el cost està en consonància amb el país. De tots els països centre asiàtics, Kazakhstan és el més car.
Els amos són d'allò més simpàtics i em preparen un te amb embotit pa i galetes perquè em recuperi. I veient que m'ho puleixo, em trobo amb la sorpresa de que m'inviten a un peazo plat de pelmeni (un farciment de pasta gegant) que no m'acabaré fins l'esmorzar del dia següent. I això que han caigut gairebé 100km.
Passem el vespre xerrant i sent el fotògraf retratat. I és que no cada dia arriba algú de Barcelona en bici a Ghenguiten. Totes les famílies que s'estan a l'alberg em demanen de fer-se fotografies amb mi. Evidentment hi accedeixo.
L'endemà surto una mica tard. Cap a les 10, ja que en teoria hi un un internet-club i m'hi vull conectar. Però és diumenge o està tancat o obre més tard. Cap a les 10 surto direcció Kapshagay, població que em presenten com la ciutat dels casinos.
I així és, unes hores després soc a Kapshagay i a tot el llarg de la carretera hi ha hotels-casino, pero més cutrillos dels que volen implantar a casa. Kapshagay està a la boca del llac del mateix nom i és una població d'allò més turística. Ressumint-ho podríem dir que és la platja d'Almaty. Apart dels hotels casinos, hotels i resorts i campings de bungalows s'allarguen pels primers quilòmetres de la rivera nord del llac amb les seves platges plenes de gent i barquets (varis petits iats i zodiacs m'avancen en els remolcs dels cotxes mentre pedaleixo). I és que quan parlo de Kapshagay i llac ho faig a la centro-asiàtica de més de 100km de llarg i on es pot divisar l'horitzó i no la rivera oposada.
Deixant Kapshagay viro cap a l'oest per una pista que va paral·lela al riu ille. L'objectiu, a uns 20 - 30km de Kapshagay riu amunt, són uns petroglifics de buda, suposadament a peu de pista, per aquesta antiga ruta de la seda.
Mentre pedalo per la poslegosa pista estepària m'avancen uns russos en cotxe i m'inviten a menjar peix amb ells. Els hi dic que els segueixo i em diuen que no podrà ser. Que on van amb la bici no hi arribaré perquè fa molta baixada. Trobo un trencall a l'altiplà i que baixa a la llera del riu i els entenc. La baixada és superempinada i de sorra més que fina, estepa i desert lliuten, aquí. Mai sabré on es troba la frontera de vegades. Baixo de la bici i empenyent descendeixo. No els trobo. Uns altres rusos pescant a la llera del riu em prenen per boig al veure'm amb la bici. Com tornaràs a pujar? Jo també ho penso... Però decideixo resseguir llera amunt. Hi ha pista. Dolenta i polsegosa i a vegades amb unes rampes brutals per sortejar algun espedat que cau directe al riu. Baixo de la bici en més d'un moment. Al final em trobo un kirguís controlant un ramat. La pista s'acaba, em comenta. Muntanyes. Diu. I ara, què? Hi ha camí? li pregunto. Si, estret però hi és. En bici s´hi pot passar? Potser. 1km. Després pista altre cop. Empenyo la bici, l'aixeco entre roques, etc durant un quilòmetre i després altre cop pista. Passo un quartelillo militar on tots els mossos fent la mili s'estan banyant a pilota picada al riu, ens saludem, em pregunten si vaig al Buda, els hi dic que si i continuo. Arribo a la zona on hi hauria d'haver el primer Buda segons un waypoint que tinc i no hi ha res... Una mica decebut, planto tenda, em dono un banyet vespertí i faig el sopar a correcuita entre una maror de mosqueta que no pica però emprenya de mala manera...i això que era una nit perfecte per vivaquejar !!!
L'endemà desmunto tenda i després d'uns 5km ara si , trobo els Budas. Està clar, que l'altre wpt està mal referenciat. Budes i inscripcions amb alfabets que no reconec a les pedres. Algun quilòmetre després deixo la ribera del riu per enfilar l'altipla i al cap d'una estona ja soc sobre asfalt camí de les afores de Kapshagay altre cop. Deixo la carretera principal per dirigir-me a Gheneldi on vull finalitzar l'etapa, per pistetes properes a la llera del riu. Tot i poder anar per l'asfalt sembla més divertit. Pillada. Les pistes són d'allò més sorrenques i empenyo la bici més d'un cop a peu pla. Al final del dia arribo a Ghengeldi. No hi ha hotel em comenten, així que tiro cap a la ribera del llac per buscar on acampar a la platja. Però la platja en aquella zona és lletja, de còdols i a més, aprop, en un campament d'operaris de no sé què, als qui els demano aigua, ja n'hi ha més d'un que a les 18:00 du una bona taja de vodka. No és un bon lloc per plantar la tenda. Temps per banyar-me, però, si que n'hi ha. I en acabat sopar, invitat. Dues dones ruses amb els seus fills m'inviten a ajuntar-me amb ells. Mentre els marits pesquen ells estan banyant-se al llac i tenen el tenderete muntat entre els 2 4x4 que tenen. Menjo d'allò més bé. Embotits, pollastre, olives, síndria,... Cap a les 19:30 ens acomiadem. Ells recullen veles i jo agafo la bici per buscar on plantar la tenda entre els camps de cereals dels voltants.
L'endemà començaré retornant a Ghengueldi on esmorzaré un bon plat de plov a la stolovaya del poble. D'allà cap a Kapshagoshy d'on m'hauria agradat entrar al parc Nacional d'Altyn Emel. Però a Almaty no em van concedir permís. Sol i en bici, no hi pots anar. Ves a Basshi i allà parla amb el director. No m'atreveixo a fer el boig anant sol i per un cop els hi faré cas. A Kapshagoshy hi arribaré al vespre. A la tercera trobaré les pistes que vull seguir per no fer-ho per asfalt. Comença a estar clar que els mapes que tinc, tot i ser bons quan es tracta de carreteres i pistes principals, al ser de l'època soviètica han quedat completament desfasats en quant a pistes secundaries. A Kapshagoshy tampoc hi ha hotel i l'stolavaya tancada... és ja ramadà? No ho tinc clar però ser al primer poble on sento cridar a l'oració, però també l'enèssim on un kazak vol un brindis de vodka, em fa pensar. M'indiquen però que hi ha un lloc per banyar-me a les afores del poble, i olala, em trobo amb un pantanet petitonet on la gent del poble s'hi va a remullar. Em banyo prop d'una família local i planto tenda.
L'endemà els plans es fustren. L'idea principal d'arribar a Basshi per pistes retallant l'immensa volta que dóna la carretara queda frustrada al no trobar algunes de les pistes dels meus mapes. No arribaré a Basshi però per contra dormiré convidat per una família kazaka amb els quals departiré el vespre. L'endemà, ara si, arribaré a a Basshi. Allà obtindré permís per anar en bici fins a la duna cantant. Una duna que al caminar per la seva sorra emet soroll, o això diuen. No em donen permís per més. L'opció d'anar per pista fins al final del parc en el seu extrem més oriental em queda prohibit. L'endemà ho comprovaré.
Després haver dormit al refugi que hi ha a l'entrada del parc faig els 42 km fins a la duna. Pel camí se'm creua una gassela i a la llunyania veig un ramat d'algo però no ho distingeixo diria que són o Kulan o bé cavalls de Phrzevalsky. Un cop a la duna intento pujar-la però dessiteixo de fer-ho del tot. Tot i pujar calçat, el sol abrasador em fa que em cremin els peus i tiro avall. La duna de 150m d'alt i 3km de llarg és impressionant, i ni tantsols els geòlegs tenen clar com a arribat fins allà.
Al vespre, altre cop al refugi, parlo amb un dels responsables del camp i dos turistes francesos jubilats que volten Àsia amb auto caravana. El noi del parc, que xapurreja anglès, em comenta que només tenen 3 itineraris muntats i que no es pot sortir d'ells, que tenen projectes de reintroducció d'espècies i per tant el parc dividit entre zones turístiques i zones de seguretat, i que fora les zones turísitques com que no tenen mitjans per controlar qui hi ha perquè no tenen prous guies, i per tant no donen permisos per anar-hi. Entre els procesos de reintroducció, el del cavall de Phrzevalsky i el Kulan, d'aquest darrer, han passat en pocs anys de 24 exemplars a 2300. Bona feina, tot i la visita al parc del Rei Juan Carlos fa 5 anys, que no va venir a caçar, em comenten.
En tot cas jo no puc fer la ruta prevista, però també és cert que des de la duna, hauria agafat una pista que surt en tots els mapes i un cop allà no vaig saber veure. Potser millor així.
L'anècdota al vespre. Els amos del refugi han marxat i s'han oblidat de mi. Resultat no tinc sopar. O si. Les filles, uns 6 i 12 anys, em fan, amb tota la bona voluntat, uns ous ferrats. Parlo amb el noi del parc i el guarda, que s'encarrega de demanar permís a tot qui entra al parc ( a mi en el recorregut fins la duna me'l van demanar 3 cops), m'ofereix part del seu menjar. A les nenes, com a premi, els hi regalo una postaleta.
L'endemà, vist el parc, dia de trànsit fins a Koktal, 110km més enllà, i per camí un premi imprevist. D'imprevist, i en un curt tram, un paissatge espectacular com el que volia veure dins del parc... en un terrny semi'argilós amb esties de diversos colors..... al final no queda cap regust agredolç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada