Les primeres visions reals de Kazakhstan les vaig rebre a l'arribar a Almaty.
Una ciutat cosmopolita i cara, molt cara, i mes pels estandards centroasiatics. Els preus potser són un 20% inferiors als de Barcelona pero els capritxets com un berenar en un café de moda al seu passeig peatonal, anomenat Arbat - com a Moscou -, pot sortir fins i tot més car que a Barcelona.
Com vaig comentar en la primera crònica, em vaig estar en un hotel molt centric, el Shenitsu. Allà llogaven algunes habitacions espartanes, dobles i compartides, com a alberg, per un preu molt raonable, uns 12$. Davant de l´hotel, un Zara. Visca la globalització.
El primer vespre, em vaig regalar un sopar comment il fault i és que 148km en un sol dia s´ho mereixen. Així que apart d'un apat hiperpotent em vaig regalar un banana-split de postres :-)
El següent dia, en teoria l´hauria de dedicar a visitar la ciutat i lligar l'estada al parc nacional d'Altyn Emel aprofitant que tenien una oficina a Almaty.Però primer calia barallar-me amb la burocracia local: registratzia. A l'hotel m'havien comentat que podia fer la registració, cal registrar-se a immigració a l'arribar al país, en el mateix hotel en una oficina que hi havia. Hi vaig, i em demanen 3600tn pel servei (uns 20€) però ells mateixos m'indiquen on es troba l'oficina d'immigració, a uns 25 min a peu, perquè ho tramiti jo mateix, i gratis. I així ho faig. Una hora després estic fent cua entre altres extrangers, centro asiàtics la majoria, i gent d'agències locals amb piles de passaports, per tramitar el permís. Em trobo en una planta baixa d'un edifici on hi ha fins a 12 finestretes, totes amb les seves respectives cues: per sort ja m´havien indicat que la meva era la finestra 3. Un funcionari eficient, em diu que em calen unes fotocòpies de la pàgina principal del passpaport i del visat, m'indica on fer-les i al cap de 5 minuts hi torno a ser i li entrego el passaport. A les 5 aquí, em diu. I així es com a la tarda obtindré la registració.
Mataré la resta del matí passejant per la ciutat, i especialment pel seu parc dels 28 soldats. Monuments soviètics en honor a soldats caiguts a la II guerra mundial; grans jardins: s'hi prepara un concert en una part, hi ha una expo de fotografies a l'aire lliure en un altre; i la catedral ortodoxa. I molta gent passejant, i tots els cassaments fent'se les fotos de rigor. Sembla que l'esport nacional sigui casar-se passejant amb una gran limosina i parant a fer-se fotos als monuments del parc.
Però tot Almaty, l'antiga capital kazaka és un parc. Als peus de muntanyes algunes d'elles de més de 4000m, és una ciutat frondosa on els grisos blocs de pisos soviètics queden camuflats pels arbres que es troben arreu per les voreres dels carrers... si això s´hi sumen nous edificis al centre amb botigues de les millors marques, la sensació de passejar-s'hi és força agradable. I és una ciutat vibrant. Tant de dia com de nit. Sembla que la nova capital, Astana, no li ha fet perdre massa pes comercial i si bé el poder polític s'ha desplaçat al cor de l'estepa, el bulliciós món econòmic ha preferit quedar-se al peu de les muntanyes.
A la tarda, després de recollir el passaport amb la fitxa de registració ja feta me'n vaig a un cyber. Aprofito que sé que hi estaré algunes hores escrivint al blog per postejar si algun couchsurfer s'apunta a fer algo. Els hi dic fins quina hora estaré al cyber. El telèfon kirguís que també hauria de funcionar a Kazakhstan no xuta.I si, la Lyassat i la Eugenia responen el meu post. La Lyassat es presentarà al cyber just quan acabo el rpimer post d'aquest viatge, la Eugenia s'hi afegirà més tard.
Passem el vespre passejant i menjant algo, em toca sopar. La Lyassat és kazaka però per la seva edat, 35, va crèixer encara sota la Unió Soviètica i per tant, em comenta que té per primera llengua el rus. Per contra, m'explica, el seu germà petit, ja utilitza el kazak com a primera llengua. Com a conseqüència amb el seu germà parla en kazak però amb els pares en rus. L'Eugenia és d'origen coreà. Em comfirma que els seus avantpassats van ser deportats per Stalin del llunyà Est a Àsia Central durant la segona guerra mundial, un moviment que va fer en altres llocs, com amb els alemanys del Volga, amb totes aquelles ètnies que creia que es podien convertir en enemics interiors durant la guerra. Li pregunto si a nivell familiar mantenen el coreà com a llengua i es sorprèn. Per res, només rus, que el kazak no li cal.
Són dos persones diatralment oposades. L'Eugenia és una modernilla que ha estudiat belles arts i que actualment viu de rentes a Moscú de tenir llogat un pis de propietat mentre ella viu amb sa mare. No vol treballar, em comenta. Ni jo, no te jode ! Per contra, la Lyassat, lluita per sobreviure amb el seu salari de mestra de música a primària. Se´n vol anar d´hora a casa per tornar-hi amb el flamant nou metro, em comenta que s´ha gastat 200€ en una visita al metge i que ara no es pot permetre un taxi. Quan em diu que el taxi costa 300tn (uns 2€) decideixo pagar-li per poder allargar el vespre els tres junts. 200€ de metge, i se'n riu de nosaltres els europeus. Vosaltres crisis? Si nosaltres vivim en una crisis permanent ! Això en una ciutat plena de Lexus i Mercedes. Uns viuen del Gas, petroli i multinacionals associades, altres, lluiten per sobreviure.
Acabem el vespre, gairebé a mitja nit, a la nova plaça, on en un monument a l'home d'or (rèpilca d'una estatua d'or iscita trobada fa uns 20 anys) hi ha, en pur estil soviètic, uns plafons que expliquen l'història del país. Una mica més enllà, un altre monument. La Lyazzat m'explica que és en commemoració a un alçament kazak al 1986 on el poble es va rebelar contra el poder central soviètic. M'explica, que essent petita i vivint fora d'Almaty en un poble petitet, les notícies van córrer ràpid, i el professor, rus, els va insultar a classe. I acaba comentant'me que els russos, sempre han tingut una visió prepotent i superior, sobre els centroasiàtics a qui van pacificar. Però el monument, ja aixecat després de la independència, manté el dur i plomís realisme soviètic. Ironies.
Mentre tornem cap el centre, la Lyazzat i la Eugenia agafen el taxi i jo retorno a l'hotel. S'ha d'anar a dormir d´hora que l'endemà ja tocarà pedalar.
Una ciutat cosmopolita i cara, molt cara, i mes pels estandards centroasiatics. Els preus potser són un 20% inferiors als de Barcelona pero els capritxets com un berenar en un café de moda al seu passeig peatonal, anomenat Arbat - com a Moscou -, pot sortir fins i tot més car que a Barcelona.
Com vaig comentar en la primera crònica, em vaig estar en un hotel molt centric, el Shenitsu. Allà llogaven algunes habitacions espartanes, dobles i compartides, com a alberg, per un preu molt raonable, uns 12$. Davant de l´hotel, un Zara. Visca la globalització.
El primer vespre, em vaig regalar un sopar comment il fault i és que 148km en un sol dia s´ho mereixen. Així que apart d'un apat hiperpotent em vaig regalar un banana-split de postres :-)
El següent dia, en teoria l´hauria de dedicar a visitar la ciutat i lligar l'estada al parc nacional d'Altyn Emel aprofitant que tenien una oficina a Almaty.Però primer calia barallar-me amb la burocracia local: registratzia. A l'hotel m'havien comentat que podia fer la registració, cal registrar-se a immigració a l'arribar al país, en el mateix hotel en una oficina que hi havia. Hi vaig, i em demanen 3600tn pel servei (uns 20€) però ells mateixos m'indiquen on es troba l'oficina d'immigració, a uns 25 min a peu, perquè ho tramiti jo mateix, i gratis. I així ho faig. Una hora després estic fent cua entre altres extrangers, centro asiàtics la majoria, i gent d'agències locals amb piles de passaports, per tramitar el permís. Em trobo en una planta baixa d'un edifici on hi ha fins a 12 finestretes, totes amb les seves respectives cues: per sort ja m´havien indicat que la meva era la finestra 3. Un funcionari eficient, em diu que em calen unes fotocòpies de la pàgina principal del passpaport i del visat, m'indica on fer-les i al cap de 5 minuts hi torno a ser i li entrego el passaport. A les 5 aquí, em diu. I així es com a la tarda obtindré la registració.
Mataré la resta del matí passejant per la ciutat, i especialment pel seu parc dels 28 soldats. Monuments soviètics en honor a soldats caiguts a la II guerra mundial; grans jardins: s'hi prepara un concert en una part, hi ha una expo de fotografies a l'aire lliure en un altre; i la catedral ortodoxa. I molta gent passejant, i tots els cassaments fent'se les fotos de rigor. Sembla que l'esport nacional sigui casar-se passejant amb una gran limosina i parant a fer-se fotos als monuments del parc.
Però tot Almaty, l'antiga capital kazaka és un parc. Als peus de muntanyes algunes d'elles de més de 4000m, és una ciutat frondosa on els grisos blocs de pisos soviètics queden camuflats pels arbres que es troben arreu per les voreres dels carrers... si això s´hi sumen nous edificis al centre amb botigues de les millors marques, la sensació de passejar-s'hi és força agradable. I és una ciutat vibrant. Tant de dia com de nit. Sembla que la nova capital, Astana, no li ha fet perdre massa pes comercial i si bé el poder polític s'ha desplaçat al cor de l'estepa, el bulliciós món econòmic ha preferit quedar-se al peu de les muntanyes.
A la tarda, després de recollir el passaport amb la fitxa de registració ja feta me'n vaig a un cyber. Aprofito que sé que hi estaré algunes hores escrivint al blog per postejar si algun couchsurfer s'apunta a fer algo. Els hi dic fins quina hora estaré al cyber. El telèfon kirguís que també hauria de funcionar a Kazakhstan no xuta.I si, la Lyassat i la Eugenia responen el meu post. La Lyassat es presentarà al cyber just quan acabo el rpimer post d'aquest viatge, la Eugenia s'hi afegirà més tard.
Passem el vespre passejant i menjant algo, em toca sopar. La Lyassat és kazaka però per la seva edat, 35, va crèixer encara sota la Unió Soviètica i per tant, em comenta que té per primera llengua el rus. Per contra, m'explica, el seu germà petit, ja utilitza el kazak com a primera llengua. Com a conseqüència amb el seu germà parla en kazak però amb els pares en rus. L'Eugenia és d'origen coreà. Em comfirma que els seus avantpassats van ser deportats per Stalin del llunyà Est a Àsia Central durant la segona guerra mundial, un moviment que va fer en altres llocs, com amb els alemanys del Volga, amb totes aquelles ètnies que creia que es podien convertir en enemics interiors durant la guerra. Li pregunto si a nivell familiar mantenen el coreà com a llengua i es sorprèn. Per res, només rus, que el kazak no li cal.
Són dos persones diatralment oposades. L'Eugenia és una modernilla que ha estudiat belles arts i que actualment viu de rentes a Moscú de tenir llogat un pis de propietat mentre ella viu amb sa mare. No vol treballar, em comenta. Ni jo, no te jode ! Per contra, la Lyassat, lluita per sobreviure amb el seu salari de mestra de música a primària. Se´n vol anar d´hora a casa per tornar-hi amb el flamant nou metro, em comenta que s´ha gastat 200€ en una visita al metge i que ara no es pot permetre un taxi. Quan em diu que el taxi costa 300tn (uns 2€) decideixo pagar-li per poder allargar el vespre els tres junts. 200€ de metge, i se'n riu de nosaltres els europeus. Vosaltres crisis? Si nosaltres vivim en una crisis permanent ! Això en una ciutat plena de Lexus i Mercedes. Uns viuen del Gas, petroli i multinacionals associades, altres, lluiten per sobreviure.
Acabem el vespre, gairebé a mitja nit, a la nova plaça, on en un monument a l'home d'or (rèpilca d'una estatua d'or iscita trobada fa uns 20 anys) hi ha, en pur estil soviètic, uns plafons que expliquen l'història del país. Una mica més enllà, un altre monument. La Lyazzat m'explica que és en commemoració a un alçament kazak al 1986 on el poble es va rebelar contra el poder central soviètic. M'explica, que essent petita i vivint fora d'Almaty en un poble petitet, les notícies van córrer ràpid, i el professor, rus, els va insultar a classe. I acaba comentant'me que els russos, sempre han tingut una visió prepotent i superior, sobre els centroasiàtics a qui van pacificar. Però el monument, ja aixecat després de la independència, manté el dur i plomís realisme soviètic. Ironies.
Mentre tornem cap el centre, la Lyazzat i la Eugenia agafen el taxi i jo retorno a l'hotel. S'ha d'anar a dormir d´hora que l'endemà ja tocarà pedalar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada