Perperikon i Tatul

Buff !!!! Escrivint entrades endarrerides del blog... Quan un entra en la voràgine de la rutina diària costa enllestir els deures de viatge..
.
Doncs res, retrocedim al dia 23 d’Agost, fa més d’un mes. Toca Perperikon. No sé que em trobaré quan hi arribi, però vària gent m’ha recomanant que hi vagi. Incomprensiblement se’m va escapar en el planning original del viatge: Planificar qualsevol viatge implica renúncies, però no era el cas de Perperikon i Tatul, i de ser-ho no ho recordo, senzillament no els vaig incloure al viatge. Avui, visitaria el Perperikon, i si hi havia temps, també Tatul.

Així que ho empaqueto tot, o això crec (oblidaré la tovallola a casa en Rado), deixo les alforges amagades al seu jardí per si quan torno no hi és, i enfilo cap a Perperek després d’una parada tècnica per esmorzar. Uns 25 km després, alguns més del que indiquen les guies o s’intueix al mapa, arribo al pàrquing . He sortit d’hora de Kardzhali i arribo al pàrquing que els venedors de records encara estan muntant les seves paradetes. Sorpresos, comença l’interrogatori de rigor del d’on ets i on vas, així com les afirmacions solemnes de que Stoikov ha estat un dels millors jugadors que han passat pel Barça. Em mostren on lligar la bici, i em diuen que no em preocupi, que estant ells per allà no li passarà res. Abans de dirigir-me cap al sender que condueix a Perperikon, però em compro un mapa del lloc arqueològic així com una guia escrita per dos dels principals arqueòlegs que han excavat al lloc: Nikolai Dimitrov Ovcharov i Daniela Georgieva Kodzjamanova, i qui em ven la guia em comenta que en aquest moments es troben a dalt, que si hi vaig em firmaran un autògraf de la guia. Sorprès, enfilo cap a l’entrada tot preguntant-me si la parella d’arqueòlegs són uns Eudals Carbonells a la búlgara, la cara mediàtica i popular de la història i l’arqueologia. En tot cas, sempre estarà millor que s’idolatri a un arqueòleg que a un milionari que segueix una pilota, no?

Amb la guia a la mà, començo a fer-me una idea del que em trobaré i enfilo sender amunt cap al que es podria considerar-se l’entrada al recinte. Totes les restes es troben en un turó, però n’hi ha molt vàries, diferents i diverses èpoques. L’entrada es fa pel que en el mapa està definit com a passatge d’entrada... Una pujada empedrada protegida per uns immensos rocs . Un cop dalt, el Palau. Tot i du el mapa a la mà, costa una mica ubicar-me, però un cop ubicat començo a reconèixer estances i detalls: Que si les tombes, que si la sala reial, l’altar, la trona excavada a la roca, però se m’escapa la deessa Umay.... La veritat és que impressiona. Tant per les dimensions del lloc com per totes les restes arqueològiques.

Però n’hi ha més, m’enfilo fins dalt del turó fent tota una volta per una zona on s’hi està excavant. Arribo a dalt, i més restes: La torre, acròpolis, la basílica, una cisterna de dimensions descomunals (a quanta gent va proveir d’aigua)? M’hi passejo i tirant direcció est arribo a un bosquet on hi ha tota una colla de gent descansant. Entre ells, els dos arqueòlegs. M’hi atanso, i un encarregat, al veure’m amb la guia del Perperikon a la mà, me la recull, li dóna a Ovcharov i aquest me la signa. I jo que resto allà mig al•lucinat per la situació. Aprofito l’avinentesa per intentar formular-li una pregunta. Sembla que m’escolta amb atenció fins que dic algo que dic l’incomoda, diu quelcom a l’encarregat i aleshores aquest se m’acosta i suaument però amb la seva ma ferma a la meva espatlla m’allunya del lloc. No entenc res. Ho deixaré comentat en el facebook, i dos missatges d’en Gregorio Luri hi afegiran intriga: un dogmáticos, per una banda, sobre les dubtes, crec, de la traiciciat –perdoneu la paraulota – de les restes arqueològiques , i sobretot un de Ovcharov te cuento a la vuelta, em deixen intrigat. La conversa encara resta pendent.

Bé, passat el moment surrealista, continuo una estoneta més passejant-me per Perperikon abans no tornar a posar rumb a Kardjali. Hi arribaré a les tres de la tarda tocades. Faig un truc al Rado per saber si volta per allà i passo per casa seva a recollir les alforges després haver dinat en un restaurant turc. Una horeta i poc després soc a Mochilgrad. Pel camí, saludo a una parella d’autoestopistes. Són bulgars, però la noia estudia a Madrid, i fem petar la xerrada una estoneta. Aprofito la tarda per descansar i actualitzar el blog, l’endemà visitaré Tatul.

I així és com el dia següent visito Tatul. Abans però hauré anunciat a mig Masnou a través del Facebook que la balconada de l’ajuntament s’ha desprès i ha caigut sobre el passeig. Entre que m’alço d’hora i la diferència horària soc el primer en assabentar-me de la notícia tot i ser lluny de casa.

Arribo a Tatul després d’una quinzena de quilòmetres. L’objectiu és visitar-ne el santuari solar, amb el seu altar, sembla que de culte òrfic. Hi ha qui considera el lloc la tomba d’Orfeu. És un turonet petitó. Res similar a la magnitud de Perperek visitat el dia abans. Hi arribo i m’hi estic sol. M’enfilo dalt el turó tot travessant les restes de la fortificació que hi ha. Estan mig reconstruïdes, però potser perquè anava avisat no trobo la reconstrucció tant desastrosa com les de Veliko Preslav o Pliska. Mitja hora després torno cap a Mochilgrad on després de modificar una errada en una entrada del blog i dinar, agafo la bici i poso camí a Ardino.
Opto per seguir una ruta diferent a la d’anada. He escollit una carretereta secundària d’aquelles que quan les veus al mapa t’ensumes que te bona pinta. I així és. Surto en direcció Djebel oi tot seguit enfilo cap a Mishevslo. Les vistes no tenen preu. Quan un s’atança al poble el veu dalt del turó amb el seu prominent minaret en primer terme. Hi arribo que el muetzí està cridant a l’oració, però els turcs del bar on paro, al costat de la mesquita, els hi atrau més el turista ciclista que no pas els seus deures religiosos.

Després d’una Coca Cola continuo amunt, direcció al port d’Ardino, on hi hauria d’arribar a través d’una carretera secundària. El paisatge de les Rodopes es fa impressionant. Vaig flanquejant les muntanyes amb unes fabuloses vistes sobre altres vall i muntanyes no massa agrestes però cobertes per frondosos boscos com els pels que de tant en tant s’endinsa la pista, ara ja no està asfaltada, per on pedalo.

Arribo a dalt del port d’Ardino com tenia previst i començo a baixar per l’altra banda. Creuo el poble sense localitzar l’hotel on tenia en ment dormir. M’he equivocat. No hi ha hotel, m’he confós de poble. Segueixo pedalant i arribo al trencall de Byal Izvor on dos dies abans havia parat a dinar. Pregunto si hi ha algun hotel a prop i em volen enviar a més de 10km de distància, que no veuen que és gairebé fosc?. Per sort, un dels clients del bar treballa a València, i ens posem a parlar en castellà. Costa fer-els-hi entendre que no necessito res glamurós. A Byal Izvor hi ha d’haver algun hotelet, per cuchitril que sigui. I sí, al final reconeixen que n’hi ha un. Si no me l’han ofert de primeres al veure’m guiri, cal que em calci. Faig cap al poble i un quilòmetre i pico més tard ja hi soc. L’hotelet és senzill, sense dutxes a l’habitació i amb mobiliari atrotinat, però està net.
Allà amb trobo amb un altre valencià que em fa de traductor tant mentre negocio l’habitació com sopant. Ha de tornar a València en dues setmanes. Treballa a la construcció i te feina. És un afortunat. M’acomiado d’ell havent sopat i me’n vaig a dormir. Demà vull arribar a Devien, per acabar el dia amb un banyet d’aigües termals.