Vaig tornar en Mashurka a Vanadzor on havia deixat la bici per baixar al concert d'Erevan. Pel camí res destacable, o potser sí. Spitak. Queden menys de 20km per arribar a Vanadzor quan hi passem. Tot és nou aquí. El 1988 va ser on es va produir l'epicentre del terratrèmol que va arresar la reigió deixant més de 20.000 morts i la població que ara creuo ha renescut de les runes. Aquí i allà, s'hi troben edificis nous, amb el color entre rosa i terrós característic de les construccions armènies.
Arribo a Vanadzor que són l'una de la tarda tocada. Després de contrastar que els 50 quilòmetres fins a Alaverdi són majoritariament en baixada decideixo pujar-me a la bici. Són gairebé les 15:00 quan deixo Vanadzor per la carretera que du a Tbilisi.
L'idea que duc és dormir a l'hotel que hi ha Alaverdi per l'endemà al matí abans de pedalar visitar el monestir de Sanahin, patrimoni de l'humanitat per l'Unesco i d'allà continuar cap a Tbilisi, fent un alto a Haghpat per visitar-ne el monestir, l'últim de la col·lecció.
En el camí cap a Alaverdi, la carretera ressegueix la gorja del riu de Debed i els quilòmetres transcorren mentre gaudeixo del paissatge: El riu a peu de carretera, els boscos amb tonalitats precioses ja entrada la tardor, la gent esperant a l'autobus a les cruïlles de carreteretes i pistes que duen als poblets i que em contempla i saluda al passar, i una parada a Kotyak per veure les runes d'un convent i esglèsia ortodoxa georgiana amb uns frescos de cert renom.
Arribo a Alaverdi cap a les set de la tarda i m'adono que l'hotel no es troba a la vil·la sinó en un poblet encimballat a dalt del congost a l'altre riba del riu. Per sort, un aeri com el de Monserrat hi puja, i és que no són hores d'afrontar 5 quilòmetres en pujada. Jo i la meva bici, som l'atracció del curt trajecte i som observats amb curiositat a l'hora que responc a les preguntes de rigor, del d'on soc, d'on vinc, a on vaig ....
L'hotel és tal i com me l'esperava: Definitivament havia viscut temps millors. La meva habitació te una finestra trencada i la porta del balcó no tanca bé. D'aigua calenta ni parlar-ne i de freda de tant en tant. La cadena del vàter no funciona i uns cubell la supleixen.
La decadència del lloc, però, queda suplida per la simpatia dels encarregats que només veure'm entrar m'ofereixen un café i em pregunten si voldré menjar algo. Soparé un quarto de pollastre (cuixa !!!) amb patates fregides i amanida.
L'endemà m'alço d'hora, a les 8:00 ja estic esmorzant, amb la intenció de visitar Sanahin abans de començar el llarg dia que m'ha de dur a Tbilisi.
Arribo al monestir que no hi ha ningú i em dedico a passejar-me pel complex tranquilament: Vàries esglèsies, el refrectori, la biblioteca i un parell de galeries amb arcs que comuniquen els diversos espais. Després d'haver fet algunes quantes fotos m'espero a que obrin les esglesies per visitar-ne el seu interior. A les deu del matí i escaig torno a ser a l'hotel disposat a començar a pedalar però cau una tromba, aquest cop matutina. Finalment, el cel aclara cap a un quart de dotze i m'acomiado de l'encarregat de l'hotel i la seva dona. Per un cop en tot el viatge començaré el dia en baixada. No duc ni dotze quilòmetres que em desvio de la carretera principal per visitar el segon monestir de la jornada. La pujadeta fins Haghpat es fa feixuga, sis quilòmetres que mai s'acaben. La recompensa, un altre monestir de bella factura, i com tants d'altres, construits entre el segle X i XII, començant-los abans que el romànic català i sent-ne en part coetanis.
A les dues del migdia, i amb només uns 12km sobre la ruta a Tbilisi (uns vint-i-pico en total) em poso el mono de treball per tal d'intentar arribar a la capital el mateix dia. Segons el mapa, uns 93 km des d'alaverdi. Però no me'n refio. Arribo a la frontera a les 16:00 hora armènia i poc després em paro a dinar. Duc més de 60km però com a mínim me'n queden tants com ja en duc. Començo a tèmer que em caurà la nit a sobre. Després d'un dinar a ràpid, a les 16:00 hora georgiana (hi ha una hora de diferència entre els dos països a favor meu) remprenc la pedalada. Em queden tot just 3 horetes de llum si arriba. La primera hora logro dur un ritme de més de 20km hora comptant les parades, a aquest pas encara entraré a la capital amb llum. Tantmateix les tornes canvien, i passada la primera hora el terreny pla i en lleugera baixada passa a ser de pujada. I a mesura que passen els quilòmetres l'esforç comença a fer-se notar a les cames.
Són les set de la tarda tocades, quan en mig d'una forta pujada i quan ja fosqueja trobo el que sembla ser un hotel. Al parar i preguntar-ho, em diuen que no, que restaurant, però que ja soc prop de Tbilisi, acaba la forta pujadeta i ja tot serà baixada fins la ciutat em diuen.
Així ho faig, arribo a dalt que ja és més fosc que no pas de dia i començo a emprendre la baixada intentant aprofitar tant com puc la poca claror que resta. Finalment he de parar a col·locar-me al frontal. Són als voltants de quarts de vuit del vespre i és negre nit. Acabo la baixada com puc, amb la precaució necessària en una carretera força transitada que du a la capital però on no hi ha il·luminació. El frotal ajuda una mica tot i que la llum que fa és un pèl minsa tenint en compte les velocitats que agafo en baixada. Tot i ser conservador, em poso a més de 30km hora. Utilitzo la linia continua que separa la carretera de la vorera com a referencia, qualsevol bony, esvoranc o variació en el terreny es mostra en forma de canvi en la línia blanca. Duc 124km quan creuo el cartell que m'anuncia que ja soc a Tbilisi, poc després comencen els fanals i a quarts de nou arribo al centre de Tbilisi amb 139km a les cames.
Em dirigeixo a l'hotel on em vaig estar la primera nit, descarrego, em dutxo i a sopar.
L'endemà al matí d'entre les primeres coses que faig és contactar amb en George. Ja m'havia estat a ca seva al principi del viatge i ho torno a fer ara. Quedem per trobar-nos al vespre i decideixo prendre'm el dia de relax. El pedalar ja s'ha acabat. Em paso el dia recuperant forces menjant i a la tarda em regalo un merescut bany d'aigües sulfuroses i un massatge. El massagista el notar-me les tensions a esquena i cames em pregunta que si soc alpinist i li responc que si, i velocipedist que tot i no saber si es diu així el tio m'entent. Que he anat en bicicleta, i es fa creus del meu recorregut. Al vespre finalment em retrobo amb el George. Arriba més tard del previst, però uns veïns molt simpàtics m'inviten a un café i galetes a casa seva mentre no arriba.
L'endema passaré també el dia fent el ronso i una mica de bugada, i el darrer dia abans de marxar faig una escapadeta fins a Gori, poble natal de Josef Dzhugashvilli, més conegut com a Stalin. A la Mashurka, una dona que ronda la seixantena i que parla un anglès perfecte em pregunta si ja hem acabat la Sagrada Família. També em despotrica del govern rus, en un moment que aquest ha tancat la frontera amb Geòrgia per una crisis amb uns suposats espies. Acusa al govern rus (que no als russos de peu, m'ho remarca molt clar) d'utilitzar el caucas segons els seus interessos estratègics i d'haver causat les guerres sessecionistes d'Ossètia i Abkhazia. Ella mateixa és refugiada d'Abkhazia, em comenta.
És la segona conversa sobre el tema que tinc aquell matí. Abans de sortir, en George m'explica la seva experiència personal, ja que també és refugiat. M'explica que durant la guerra tenia entre 12 i 13 anys, prou gran com per tenir por i ser concient del que passava. Trobant-se en una zona no evacuable, va conviure amb la loteria vital de la guerra durant un any. M'explica amb tota naturalitat quan un dia jugant al jardí van sentir un soroll xiueixant que s'acostava i al final van veure com una bala impactava contra els estenedors i gronxador prop d'ells. O com sentia caure les bombes i tremolar el terra algun cop que sortia a buscar aigua a una font propera. Al comentar-li que és un autèntic supervivent em diu que no tots van tenir tanta sort. L'àvia dels seus veïns, em comenta, mentre avisava des de la finestra als néts que entressin perquè hi havien combats, una bala li va entrar per la boca i va morir a l'acte. És la guerra explicada per un noi de la meva generació, cara a cara. No són les batalletes d'una guerra civil ja llunyana que ens expliquen uns avis que ja se'ns moren. Ni una imatge mediatica que si ens fa nosa mentre dinem podem deixar de veure tot prement el comandament a distància. És un noi de 26, cinc menys que jo, que m'ho explica amb total naturalitat i ressignació, és part de la seva infantesa i la seva vida.
Un cop a Gori, en visito el museu i li pregunto a la jove guia què en pensa de Stalin. Em diu que ella n'està a favor, igual que moltíssima gent del poble. Va posar la URSS en el mapa, i va dur força desenvolupament em comenta, també diu que aquells que van estar exil·liats no comperteixen la seva opinió.
Visito el museu on hi ha imatges històriques i documents, fotografies d'Stalin en factories i amb avenços tecnològics i fins i tot fotos del seu fill en un camp de concentració nazi. De fotos de Gulags, ni una.
De Gori, abans no tornar a Tbilisi visito una cituat excavada a la roca, plena de coves, Uplistikhe. És la última visita turística del viatge. Mataré el vespre, fins que sigui hora d'anar a l'aeroport, veient els resultats de les eleccions municipals a Georgia amb el George i els seus amics i prenent algo amb l'Irakli, el guia que em va dur al Kazbek, i el Misha, que també em va acompanyar. S'alegren de saber que he tornat sa i estalvi del meu periple en bicicleta.
Són les tres del matí quan a l'aeroport, m'acomiado de l'Irakli i el Misha, en una hora estaré volant cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada