Tbilisejant

Si a Barcelona es ravaleja, es deu tbilisejar? No ho se.
En tot cas, aqui va un petit resum dels meus dos primers dies per terres georgianes.
Havent anat a dormir tard i amb l'estomac encara tocat, el mes raonable era descansar tant com el cos em demanes. I aixi ho vaig fer. No va ser fins la una tocades que no em vaig alsar. Planning del dia, menjar, muntar la bici i poca cosa mes.

Despres de barallar-me amb el Rohloff una estona, la bici va quedar muntada i lligada a l'escala  del bloc de pisos de la guesthouse de la Irina (un tercer pis). Davant meu, dues bicicletes mes de dos nois danesos que no trigo en coneixer i amb els quals ens intercanviem els comentaris de rigor: elogis a les respectives bicis amb comentari especific cap al Rohloff i  origen i destinacions respectives. Pels que em teniu per un friki que s'ho monta be, agafeu-vos: D'on venien? De Dinamarca. Cap on anaven? Be, la volta el mon, amb tres, TRES, anys per davant. Evidentment un projecte de tal magnitud nomes podia ser respost per un elogi a la mateixa alsada: Els hi deixo anar un somrient  fuck you que evidenment va ser respost tambe com cal: riures i mirada de se siente.


Pero no eren els unics personatges interesants de casa l'Irina. Tambe hi voltava qui algu va anomenar com el nostre Hemingway. Un america mes proper a la seixantena que a la cinquantena que es passava hores en un raconet escrivint. Al dir-li que era de Barcelona em va respondre amb un parles catala?

Havia estudiat tres mesos catala a BCN i s'havia fet el tram catala del cami de St Jaume des d'Olot a Lleida. Pero no nomes aixo, era un apassionat de les llengues romaniques i en especial de la dialectologia castellana. Em va explicar amb un castella correctissim que havia viscut cinc anys a Colombia, que alla, les zones costeres atlantiques el castella que s'hi parla prove del gadita mentre que a les zones de l'interior prove del sevilla. Casi na. Parlant utilitzva el terme dialecte per tot, fins hi tot pel catala. El vaig corregir.
- Se que es una lengua. Me lei un libro de Magarit Badia (entenc que Antoni Maria Badia Margarit) en que havia la division de las lenguas romances entre lenguas nacionales  y no nacionales.
L'intento corregir i va i em fot un gol per l'esquadra :-)

L'endema ja tocava turistejar una mica mes en serio. Havia quedat amb la Salome, una Couchsurfer de Tbilisi que era fotografa i treballa a la tele georgiana. Com que haviem quedat a les 12:00, dues horetes abans jo ja pululo Rustavelli amunt Rustavelli avall, el cor neuralgic de la ciutat, buscant els patis trasers als blocs de pisos que donen a l'avinguda i que s'hi accedeixen per unes especies de tunels que creuen l'edifici.

Trobo una Tbilisi canviada, a millor. Dona la sensacio que aquest pais despres d'haver tocat fons tira amunt. Es (re)-construeix a tort i a dret,  de segur que amb les seves pertinents polemiques, pero sembla que la cosa tira endevant. El vetust edifici de la telefonica on havia anat a trucar mes d'un cop fa cinc anys esta tancat i fent-hi reformes, aixi com altres racons de la ciutat que recordo del meu primer viatge a georgia.

Son les dotze quan apareix la Salome amb una amiga (nomes amiga?), la Nino.  La Nino porta la veu cantant, la Salome te un angles mes limitat. La primera prenguta es directa.
- Com es pronuncia el teu nom?
Han vingut en metro discutint del tema. No es una discusio banal. La majoria de gent de parla eslava es lia amb la nostra X. En cirilic, la X es correspon al so de la jota castellana. Vaja, que per aqui la majoria em diuen Javi.
Pero la Nino, te familia a Sabadell. I venia defensant al metro que el meu nom es pronuncia mes o meny aixi (i ja emperdonareu) : chavi. Evidentment, li dono la rao a la Nino.

Son les dotze pero no podem sortir. S'hi ha d'afegir l'Alla, una bielorussa, pero esta fent tard. L'esperem mentre fem petar la xerrada fins que arriba. Ve amb l'Alexander, un altre bieloruss.

Son gent que ratlla la quarentena i que estan en unes conferencies a Tbilisi. Una trobada d'estudiants ex-sovietics que van anar becats a estudiar a Estat Units. De tant en tant es troben i expliquen quins projectes es duen entre mans. Aquest any, la trobada era a Tbilisi. L'Alexander m'explica el seu projecte: Te un projecte social de promocio de viatges en bicicleta a bielorussia. M'explica que no es tracta d'una agencia de viatges en bici comercial sino d'una organitzacio de suport a qui li pugui interesar viatjar alla: Tramiten cartes d'invitacio i visats i de tant en tant fins i tot poden pagar visats i algo de despeses en desplasament. Ja  tinc la seva tarjeta :-)

Passejem Rustavelli avall fins gairebe als banys. Aleshores la Nino i la Salome s'acomiaden perque han d'anar a treballar i quedem nosaltres pululant per alla.
Anem a menjar algo a un bar aprop la sinagoga i amb bones vistes a l'esglesia de Metekhi a l'altre rivera del riu. I mentre jo assalto el meu primer khachapuri del viatge, qui m'assalta a mi es el vei de la taula del costat.
Em pregunta amb un angles correctissim si soc grec i li dic que no, que de Barcelona.
- Catala?
- Si.
Comensa amb un discrus sobre el sentit de l'estetica que tenen algunes nacions entre les que inclou Catalunya i Espanya mentre que n'exclou d'altres com Alemanya o Anglaterra. Em comenta que es un expatriat irania que va deixar el seu pais el 1962 i que no hi pot tornar.  No se que va passar aleshores, pero aixo es bastant abans de la revolucio islamica. Em comenta amb melancolia que a Georgia es al mes aprop de Iran que pot estar. A Azervajan no li volen em diu, i Armenia , massa aprop, em comenta. Es un home culte i m'hi hauria passat tota l'estona xerrant. Cada any baixa a Georgia tot i que viu al nord de Noruega. M'acomiado d'ell despres d'haver tocat varis temes des del modernisme a la feina que fa l'Aga Khan Foundation entre els ismaelites d'Asia Central. El tio coneix personalment ins i tot les coumunitats wakhis que hi ha al turkestan oriental. M'acomiado d'ell sense haver-li fet LA PREGUNTA. Qui es? Perque es evident que es ALGU, en algun ambit.

M'acomiado tambe de l'Alexander i la Alla, que prefereixen pujar directament a la fortalessa que hi ha sobre Tbilisi mentre que jo em moro de ganes de perdre'm entre el barri vell, envoltat de carrerons estrets i cases decadents (ara se'n veuen que n'estan reconstruint cosa que fa cinc anys no). Siguin velles, siguin reconstruides, totes amb els seus balcons de fusta, i les porxades que aquests deixen a sota. Algunes , amb les portes d'entrada al jardi obertes les puc gaudir, altres les he d'intuir.

Son les 18:00 tocades quan comenso la retirada cap a l'alberg. Vull arribar-hi amb temps de fer una dutxa. He quedat amb alguns couchsurfers (tots guiris) per anar a sopar i depsres a dormir d'hora, que a l'endema toca comensar a pedalar.