Mongolia, per les Altai en solitari

(perdoneu la manca d'accents)

Finalment, el 31 de Juliol, Olgii m'alliberava. No sense resistencia, no va ser fins les onze del mati que vaig deixar lel poble, ressignat al veure que la botiga on tenien bones carmanyoles per cuinar no obriern. Al final, recurs d'emergencia, i cassoleta comprada al bassar.



Sempre es curios recorrer, anys despres, un itinerari ja pedalat anteriorment, i aquest era el cas. El 2008 ja vaig pedalar d'Olgii a Tolbo i ara em disposava a tornar a fer-ho. 8 anys son anys i els records comensaven ja a confondre's. Molts records no son res mes que la fixacio a la memoria de les fotografies preses aleshores i vistes i revistes cops i cops durant aquests anys. Es aixi com emprenc el dia, intentant reconeixer llocs ja visitats. Costa. No reconec les fotos gravades a la retina. La memoria es traicionea i la carretera nova. El que era una pista polsegosa ara es asfalt impecable que ajuda a progresar sense fer un esfors excessiu. I es aixi com avansen els quilometres: primer un collet; aqui i alla iurtes kazaques: menys que el darrer cop, un mon que s'acaba; aqui uns mongols  gaudint del diumenge amb les seves bicis; i alla una familia que demana una foto amb el mobil; el llac de Tolbo i finalment la poblacio. Parada a picar algo i amb absencia d'hotel, uns quilometres mes fins a trobar un bon lloc on plantar la tenda. Planto la tenda sota l'atenta mirada de dos kazaks i unes desenes de mosquits que no es limiten a observar. Quan els kazaks veuen el fogonet i els Big Bons (paquests de pasta intantanea), s'acomiaden, tenen clar que ho tinc tot sota control. Ojala fessin el mateix els mosquits !!!!

Pa, mantega i te amb llet. L'esmorzar tipic dels kazaks... sempre disposats a compartir-lo

L'agost arrenca amb mala pinta. El dia esta encapotat i ha plovisquejat a primera hora del mati.  Me la jugo.... i em mullo. No sera fins despres d'una hora sota la pluja que em podre resguardar en un cobert per aparcar un cotxe en el que sembla un petit llogaret o massia gran amb varies edificacions i un gran estable, tot buit. Deuen estar a fora en alguna pastura.

Espectacular paissatge Altaic.

Son dies en que pedalo sol, el Miquel va tirar endavant mentre jo volava a UlanBator a la cerca d'una roda nova. No tinc noticies seves: o encara esta pedalant per Mongolia sense cobertura o ja es a Xina amb l'access a la majoria de serveis occidentals censurats. Quan ens retrobem  ja a Xina, descobrirem que els dos ens vam resguardar al mateix cobert.

Arribare a Deluun a les 19:00, no hi ha cap hotelet, aixi que omplo el pap al guanz, la cantina local, i surto del poble per cercar on plantar tenda. Em complico la vida i acabo patint mentre creuo un riu sense pont amb aigua que m'arriba gairebe al cul.

El tercer dia de la travessa mongola hauria de comensar la part dura. M'espera un coll, el mes alt del viatge, a  mes de 3000m. Amb el gps mort estic navegant a la brava, i em salto el trencall del coll. Tantmateix, com diuen en castella: no hay mal que por bien no venga i acabo en un llogareg on uns kazaks de Deluun que estan alla segant camps em conviden a te, pa i mantega. Xerrem, mengem, fem les fotos de rigor i m'indiquen el cami perque pugui continuar. L'etapa continua amb alguna paradeta: selfie amb uns joves pastors de camells, estudiants universitaris a Kazakhstan que a l'estiu ajuden a la familia; i acabo plantant la tenda a peu de coll. Sopare acompanyat per un capvespre espectacular amb el sol ponent-se darrera un pic que ratlla els 4000m i la llum reflectint-se a la tenda i al coll que em tocara pujar l'endema.

Paissatge cami de Bulgan d'Olgii

L'etapa del dia seguent es relativament facil. Arribare a Bulgan d'Olgii amb un centenar de quilometres a les  cames despres d'haver superat el coll i haver pedalat per valls glacials espectaculars. Cap a les 6 del vespre arribare a Bulgan on sopare i decidire continuar una vintena de quilometres mes.

Convidat prop del Bulgan d'Olgii

El 4 d'agost arribare a Bulgan de baix, sera dels dies mes durs. Sembla mentida com es pot arribar a patir en un territori que en teoria tendeix a baixar. La pista ressegeix el riu Bulgan des de de Bulgan d'Olgii a Bulgan de Khovd, o com ens enteniem el Miquel i jo, Bulgan 1 / Bulgan 2 o el de dalt i el de baix. La pista es una tortura. Us deixo escollir: ondulacions, llera de riu seca plena de codols , llera de riu amb dos pams d'aigua, bancs de sorra i al final del dia mosquits. que preferiu? La guindilla, una punxada a dos quarts de nou del vespre a 8 quilometres del final d'etapa amb el poble a la vista. Mes de 13 hores per 110km. Sort que el paissatge de la vall esta a la alsada del patiment.  Vall ample, prats i iurtes a la llunyania, pics al fons, i un riu de vegades mes calmat i d'altres mes envalentonat que va fent el seu cami.

Pista cami de Bulgan de Khovd.

I si... podia empitjorar :-)

Seran les 10 de la nit tocades quan em podre comensar a relaxar i  podre tenir noticies del Miquel..... Nomes el tinc dos dies per endavant !!!  Haureu d'entrar a Xina amb mi per saber quan i on el vaig atrapar.