L'estepa Xina.

El 5 d'agost em desperto amb un missatge del Miquel:

IMPORTANT: Per poder aconseguir yuans quan entris a Xina, crec que la millor i potser única manera és: a Bulgan agafa els diners de la Xina en togrots. Encara hi ha el caixer automàtic i a  mi em canviaren euros fa 4 anys, és fàcil de trobar. Vas a la frontera i quqn t'hagin segellat a Mongòlia, NO VAGIS ENDAVANT, pregunta-li a la mateixa persona que et segella pel canvi. T'enviarà enrera per una escala que baixa a un soterrani on hi ha un banc. Canvia allà els togrots en yuans (RMB), Jo vaig preguntar i no volien els euros. A Takashiken estic suant de debò per tirar endavant. Sóc a un restaurant amb els diners que m'ha deixat el taxista que em portarà al banc a Urumqi a la tarda. Allà ja conec i portaré la bici a ajustar al taller on hi vaig comprar...[.... i més endavant]
Ara sóc a Urumqi perquè a Takasiken no hi ha canvi ni caixers operatius ni res de res. Si pots diga'm quqn arribaries a Zaisan aprox.

Quines voltes què fem, perquè suposo que tu també tindràs alguna bona per contar.

No funciona google, no funciona whatshapp, etc

mi no entender nada

 Al·lucino amb el missatge: Urumqi !!!! Però si està a uns 500km de Takashikent !!! No tinc forma de comunicar-me amb ell, hauria pogut treure de més jo i que ell m'ho pagués , estalviant-se el viatge. Així que al no poder fer res passo per un banc per treure l'equivalent a uns 200€ abans no deixar Bulgan direcció a la frontera, a 45km. Hi arribaré més tard del previst i ja serà tancada per l'aturada  a l'hora de dinar. Quan la reobrin creuaré la vessant mongola sense problemes amb yuans ja a la butxaca.

Família kazakha a l'estepa

A la banda Xina de l'aduana em faran buidar les alforges dues vegades i al veure el visat algerià en àrab al passaport trigaré 15 minuts en fer-els-hi entendre on es troba el país. Són els quinze minuts que vaig necessitar per fer entendre al quart xinès amb qui tractava que si em duia fins a l'habitació on s'hi veia que tenien un mapa mundi penjat, els hi podria mostrar on era el país. Però apart d'això, res més. Sempre tractat amb una cordialitat exquisida i fins i tot acomiadat amb un que tenga un buen viaje executat metàlicament per un traductor instal·lat al mòbil d'un dels guardes fronterers. Dues hores després era a Takashikent i intentava saber per on parava en Miquel. Difícil. Xina te la majoria de serveis web que utilitzem els occidentals censurats (Google, Facebook, Whatsapp....), jo m'instal·lo una VPN que em permet saltar-me la censura; però sabrà com fer-ho el Miquel?

L'endemà començo la travessa de l'estepa amb l'incertesa d'on i quan em retrobaré amb en Miquel.  Acabaré el dia amb més de 100km a les cames i totalment extenuat al pedalar tot el dia amb vent en contra. Una gasolinera prop del trencall de la carretera cap a Fuyun serà el lloc ideal per donar per acabada l'etapa. Em permet avituallar-me líquida i sòlidament i el  jefe s'enrolla i em dóna el password de la wi-fi perquè em pugui connectar. Segueixo sense notícies del Miquel. Fa bona nit i opto per fer bivac a l'estepa més  o menys a un quilòmetre en perpendicular a la carretera i la gasolinera, però a l'únic mosquit de la rodalia li dóna per fer-me la guitza i acabaré havent-me d'alçar a plantar la tenda.

Capvespre a l'estepa

El 7 d'agost començarà amb una visita d'un kazakh a la tenda: la veu plantada i se m'acosta amb la moto a observar. Lli queda clar com he dormit al treure el sac i la màrfega, m'invitarà a fer un té a la seva iurta, que rebutjaré ja que ha plogut a la nit i vaig tard, i s'acomiadarà de mi.

Arrenco a pedalar. La carretera és com la del dia anterior, i serà com el dia següent. Estepa, estepa, i estepa. Només trenca la monotonia alguns camells pasturant i algunes iurtes kazakhes. La majoria de iurtes venen te i kymys, la llet d'euga fermentada, i pedres de jade molt apreciades pels xinos. Les iurtes que no estan a peu de carretera, entenc que potser si que són pastors controlant els ramats a les pastures d'estiu.

mi no entender. V2.0

Serà en una d'aquestes zones de tenderetes de pedres de jade i iurtes kazakhes que divisaré una bicicleta. Les alforges vermelles, els petates i la cosa rara penjant del quadre la fan inconfusible: La bici del Miquel !!! Començo a cridar-lo però no el veig... De cop el sento maleïr no sé què mig amagat; m'havia vist aproximar-me i volia fer una foto o vídeo del moment però se li ha bloquejat la càmera. Serà així com ens retrobarem 11 dies després d'haver-nos de separar. Assaltem uns tes i begudes i ens posem al dia abans no arrencar a pedalar.

Ruta de la seda total: Estepa, camells, iurtes i un nòmada modern

Els dos dies següents seran una lluita estepària contra el vent. Vent estacional d'Oest a Est mentre nosaltres ens dirigim direcció contrària. Una de les nits farem estratègia gasolinera: begudes, menjar i alguna pasta a la gasolinera mentre xupem de la seva wi-fi i després, tenda a l'estepa per retornar a esmorzar el dia següent.L'altra nit, la següent, la farem a Beitun... un poblet petit que surt indicat al mapa. Però de petit no en té res. Som a Xina. El que no fa tant devia ser un llogaret kazak, és en la actualitat una ciutat Han de nova factura. Només un parell de cases de tova enmig de blocs de pisos recorden el que no fa tant devia ser un llogaret. Els xinesos estan colonitzant a marxes forçades el seu particular llunyà oest, on no hi ha indis a qui sotmetre però si uigurs o, en la zona on ens trobem, kazaks. Aquests darrers, però,  semblen no oposar resistència.

Selfie time

Passejar-se per aquestes ciutats xines té un punt de surrealisme. Són ciutats grans, ben planificades, netes i diria que també ben construïdes. Tanmateix, com a mínim a mi, com a occidental no em transmeten una sensació de normalitat. Tenen un toc kitsh, Disney potser en diria, que fan la sensació que estiguis recorrent un escenari de cartó-pedra. Un decorat de pel·lícula. Però no. No són cap decorat. Són ciutats, força grans diríem aquí, petites pels estàndards xinesos, amb tots els serveis que s'espera d'una ciutat.

Beitun

La gent és d'una amabilitat exquisida i també molt curiosa. Caminem per la ciutat conscients que mig carrer ens van disparant fotos dissimuladament amb els seus mòbil, això quan no ens paren directament per demanar-nos un selfie. Shanghai, Beijin, Xian.... queden a milers de quilòmetres, som a la cantonada nord - occidental del país i de guiris que arribin aquí, ben poquets.

Mercat a Beitun

A Beitun costarà trobar on allotjar-nos. A les dificultats de comunicació, ni tant sols el llenguatge corporal és compartit amb els xinesos, s'hi afegeix el fet de que no tots els hotels estan autoritzats a allotjar turistes. Però al final no només trobarem hotel sinó que fins i tot trobarem, o millor dit ens trobarà, l'únic professor d'anglès de la ciutat. Serà mentre sopem en una de les paredetes clàssiques de barbacoes (fan a la brasa de tot: carns, peixos, verdures i fins hi tot el que a mi em semblen pures herbes). Ens trobarà mentre sopem i insistirà per activa i passiva en que anem a fer-nos unes fotos a l'escola d'idiomes on treballa (context:22:30 de la nit). Ens hi neguem, per mandra i sentit comú / seguretat: és tant insistent que temem que hi pugui haver alguna encerrona. Acabarà trucant a la seva jefa: una xinesa que no parla anglès, la qual també insistirà en que passem per l'escola.  A aquelles alçades ja se'ns hi haurà afegit un tercer, un paio que treballa de no-sé-què en una tele local i que no parla anglès però que està encantat de la vida de parlar amb uns estrangers. Acabem  convencent-los que si volen una sessió de fotos a de ser a l'hotel i així és com el hall de l'hotel es converteix en una espècie de foto-call improvisat i ens fem tot de fotos amb encaixades de mans formals amb el professor i la directora i fotos més informals tots junts.. tercer paio inclòs. Tot ben surrealista, però el Miquel i jo encantats de que ens distreguin fins ben bé mitja nit.

El nostre sopar a BGeitun

L'endemà ens alçarem disposats a intentar arribar a Burchin pedalant. Però desistirem. És el quart dia de pedaleig  amb vent en contra, amb trams en que en pla i bon asfalt  no passem dels 8 km/h de tant vent que ens bufa. El cupo d'estepa bucòlica amb iurtes i camells pasturant ja està complert, el paisatge no dóna per més i no cal desgastar-nos inútilment.  Per tant, optem pel que ja comença a ser un clàssic (ja ho vam fer a Algèria per setmana santa): Fer autostop amb dues bicis ! I torna a funcionar ! No han passat 15 minuts que un camió ens recull i ens du fins a Burchin. Li agraïm amb unes fotos nostres i una postal de Barcelona i comencem a batallar per l'hotel. Els que acceptem estrangers són molt cars i optem per continuar, ara en taxi, compartit fins a Jaminay on comprarem bitllet per amb autobús creuar la frontera l'endemà. No està permès creurar-la en bici. Xina s'acaba. S'acosta el dia d'abandonar l'estepa pura per endinsar-nos altre cop a les Altai. Serà això si, un cop ja a Kazakhstan.

Bicis al bus. Apunt per creuar a KZ.