dissabte, de setembre 10, 2016

Kazakhstan: De tornada a les Altai

El 10 d'agost arribàvem a Zaysan, Kazakhstan, en autobús. Era el 4 país que trepitjàvem durant el viatge.

Zaysan te tot el que es pot esperar d'una ciutat fronterera: Un mercat prou viu, hotels, serveis públics i una petita però bulliciosa estació d'autobusos amb destinacions a les principals poblacions del país i fins i tot a Rússia: Almaty, Oksemen(Ust-Kamenogorsk), Semey... i fins i tot Barnaül.La idea de trobar un internet cafè on actualitzar el blog va quedar un cop més descartada, però vam poder descansar, posar apunt les bicis, fer bugada, comprar SIMs locals pels mòbils i de pas omplir l'estómac amb gustos més familiars, i menys picants, que els tastats a Xina. Ens vam abonar al restaurant de l'hotel on ens allotjàvem  i hi vam tant dinar com sopar. El sopar, va ser una experiència a part, mentre sopàvem a la sala principal del restaurant, al costat, en un privat, hi sopava un grup de kazaks, homes i dones, al voltant de la seixantena tots. No en vam treure l'aigua clara de si es tractava de una celebració o una reunió de feina ... o que collons era. Combinaven la teca amb projeccions que no veiem... i el més important, estones de ball on el bar de l'hotel es convertia en una discoteca improvisada. Al Miquel li va faltar temps per unir-se a la festa i aviat ens vam trobar tots dos ballant i bevent kymys, la tradicional beguda kirguiza i kazaka feta a base de llet d'euga fermentada,  amb tota la troupe kazaka.
Party a l'hotel

Entre que ells tenien una edat i nosaltres havíem de continuar pedalant l'endemà , la cosa va acabar d'hora. Aviat érem a l'habitació i disposats a tornar a les bicis. L'objectiu, unes formacions argiloses erosionades per l'aigua, que en petites dimensions podrien recordar a les Bardenas reales, a la ribera nord del llac Zaysan.

El llac Zaysan és un dels grans llacs de Kazakhstan, amb 105km de llarg i una amplada de entre 22 i 48km segons la zona. El llac és natural però s'ha ampliat amb una pressa. El llac s'alimenta del riu Irtix negre, provinent de les Altai mongoles i  desaigua per l'Irtix Blanc, un dels grans rius siberians, afluent de l'Ob que acaba desembocant a l'àrtic. 

Pedalant per la ribera del llac Zaysan
A aquestes formacions hi vam arribar l'endemà, després d'abandonar l'asfalt i tornar a lluitar vent contra. Pel camí, pobles a la ribera del llac en certa sensació de far-west, o millor dit, far-east: polsegosos, ramaders, i senzills... però encantats de tractar amb dos turistes despistats que hi arribaven en bici.

Argiles del llac Zaysan
Arribem al canyon en bona hora. Una família està fent un pícnic a la ribera del llac i als cinc minuts ja estem convidats i omplint el pap. A la família, qui du la veu cantant és el kapitan, mariner del llac ja jubilat que és tant divertit, el vodka hi ajuda, com difícil d'entrendre'l amb el seu rus atropellat. Després de les fotos i i l'intercanvi de postals de rigor, ens acomiadarem i sortirem amb les bicis a la cerca d'un altre congost que no sabrem trobar. Segona nit de tenda al mig de l'estepa.
El Kapitan

El 13 d'agost posarem rumb a Marqakol,ja de ple a les Altai, a una altitud propera als 1500m. Optarem per ser conservadors i anar via Terekti. L'avantatge és que fins Terekti està tot asfaltat i, a més, per un cop i sense que serveixi de precedent, amb vent de cul. El mateix 13 al vespre hi som.
Mentre busquem on allotjar-nos se'ns presenta un policia i ens demana si tenim permís fronterer per ser-hi.

Teretki es troba a escassos quilòmetres, o millor dit, metres, de la frontera amb Xina. I com passa en gran part del món, a Europa estem molt mal acostumats, les fronteres són zona sensible i d'accés restringit: Al tramitar al visat a Barcelona ja vam preguntar al consolat si calia algun tipus de permís especial per anar a Marqakol ja que a Internet havíem trobat informació contradictòria, i ens van garantir verbalment que no era necessari cap permís.Intento explicar-li al policia com bonament puc això mateix. M'entén però em diu que l'informació que m'han donat a l'ambaixada (és la paraula que utilitzo en la conversa perquè no me'n recordo de com es diu consolat en rus) és errònia. Com sempre, ser un sofert ciclista hi ajuda i ens comenta que avisarà als punts de control que anem sense permís, ja que així l'obliga el protocol, i que si us plau, el proper cop tramitem el permís corresponent. Tot s'acaba resolent amb un Счастливого пути (que tingueu un bon viatge !).

L'estepa estressa :-)
Com que l'únic hotelet del poble està ple, comprem algo per picar, fem la coca-cola de rigor a la porxada d'una botiga i sortim amb les bicis per pedalar un parell de quilòmetres fora del poble per cercar on plantar la tenda. Som a les afores del poble quan un 4x4 que ens avança s'atura: En salten un parell de noies en la vintena i el conductor, que ens el presenten com a l'oncle, i ens sotmeten a un tercer grau amb un anglès més que correcte.  D'on venim?, on anem? etc. Es dirigeixen cap  a Urunkhaika, la població a la ribera est del llac. Diuen que hi seran varis dies i que ja ens veurem per allà.

L'endemà ja de bon matí comprendrem la necessitat del permís fronterer. La carretera discorre al costat de la tanca fronterera, a un metre escaig de la pista, i  a l'altra banda de la tanca, ja la pista per on circulen els guàrdies fronterers xinesos.

Ens espera un dia duret. El llac es troba a 1440m i tenim un port per sobre els 1800m abans no arribar-hi. El port es fa bé, tot i que baixo de la bici en algun punt. Més per mandra que per duresa. El paissatge és atractiu i variat. Mentre deixem enrera l'estepa anem divisant unes dunes, ja mig fossilitzades, a l'altra banda de la frontera amb Xina. Després i a mesura que ens acostem al llac, ens anirem endinsant en un paissatge més alpí, primer ple de prats, com en el llogaret intermig de Uspenka, on pararem a fer un most; i més endavant ja boscos força frondosos.

Dunes a l'altra banda de la frontera
Arribarem a Marqakol a mitja tarda i comencem a buscar allotjament. Al veure una casa força gran , amb força moviment de gent i varis cotxes aparcats ens pensem que hem trobat l'hotel. Però no, no és l'hotel. Tanmateix hem trobat algo millor, les famílies del 4x4 del vespre anterior.  No ens poden allotjar però de seguida s'encarreguen de buscar-nos on dormir. Urunkhaika podríem considerar-ho una destinació turística. Te  vàries cases d'hostes, gairebé hotelets, i te tant turisme a l'estiu com a l'hivern quan la gent a 40 sota zero venen a pescar al llac. Heu vist mai la típica imatge d'un home assegut amb un tamboret sobre un llac glaçat on hi ha un forat per on hi llença la canya? Doncs això és el que fa la gent a l'hivern al Marqakol.


Llac Marqakol
Al cap d'hora i mitja, un cop ja instal·lats a l'hotel i dutxats, tornem a ser allà sopant. Ens expliquen que és la reunió familiar que fan cada any al llac. Són 4 o 5 germans i les noies formen part de la cosinada. Va entrant i sortint gent tota l'estona de la iurta plantada a l jardí de la casa i  que utilitzen de menjador familiar. Ara uns tornen del banya, ara uns altres hi van, ara fotos per aquí, ara fotos per allà. Fins hi tot els més joves, 10 , 12 anys,  parlen  anglès. Només els oncles, d'una generació crescuda encara dins de la Unió Soviètica no ho fan. Una de les noies ha estat estudiant a Amsterdam aquest any, una altra es professora d'anglès a Astanà, la capital... S'aniran tornant traduïnt un dels oncles, encantat de discutir de política amb estrangers.  Es mostra molt crític amb Putin i el neo-imperialisme rus. Ens explica que els russos volen recuperar Ust- Kamenogorsk, Oskemen en kazak,  al nord-est del país, ciutat fundada per russos. El motiu, mines d'urani que hi ha aprop.  Es sorprèn que no sigui un enamorat acrític del model occidental. Però la seva candidesa, en el fons, em recorda la candidesa amb que des de certs sectors d'aquí, al criticar l'imperialisme americà s'accepten certes postures russes , o com se n'accepten d'algunes de palestines contraposades a la crítica legítima al sionisme. Sempre es maximitzen les bondats i es minimitzen les maldats dels altres i es minimitzen les bondats i es maximitzen les maldats dels uns. Siguin els uns i els altres els que siguin.

Són gairebé les onze quan ens retirem. Cal fer-ho. L'endemà ens hem d'enfrontar al darrer repte seriós del viatge. La carretera dels austríacs. El superarem?