Deixant enrere Katon Karagai |
Així doncs, el 17 d'agost deixàvem Katon Karagai amb gairebé 15 dies de viatge per endavant, però amb certa sensació d'això ja s'acaba. Següent objectiu, Oskemen. Ust-Kamenogorsk pels russos.
La primera sorpresa ens la van donar els mapes. El Recorregut de Katon-Karagai a Ulkennarin va ser 30km més curt del previst !!!!! Així, érem prou d'hora a Ülkennarin i havent fent una volta per la població i havent dinat en una stolavaya vam decidir continuar. Poc després d'Ülkennarin ens allunyàvem de la carretera principal que duia a Zyranogorsk per anar cap a l'estribació nord-occidental del llac Zaysan, coneguda pels locals com a Bukhtarma. Més llarg, però menys transitat, i intuíem, més interessant.
Bukhtarma pocs quilòmetres després de ülkennarin |
Un cartell que anunciava algo a uns 23km ens va animar a arribar-nos-hi. Ens estalviaríem haver de cuinar el sopar? Els següents quilòmetres van ser dels més màgics del viatge. Pedalant, gairebé sense trànsit, amb les llums de la tarda i del capvespre pel llac que en aquella zona s'estrenyia, amb illetes al mig i turons a l'altre banda i una llum càlida que banyava el paisatge. Vaques i cavalls pasturant acabaven de completar la postal: highlands escoceses al mig d'Àsia Central.
Capvespre a Bukhtarma |
No hi havia cap poble... i jo que parlo rus ho hauria d'haver intuït. La paraula no la recordo, no la vaig memoritzar, però si que recordo encara avui que començava en пере- (pere-) el prefix típic per tot el que signifiqui creuar. Així doncs, només hi havia un petit embarcador d'on pujar els cotxes a una barcassa per creuar el llac.
En Miquel m'esperava dalt d'un turonet:
- Puja, empeny la bici, les vistes són espectaculars !!!
Empènyer la bici aquí després de la carretera dels austríacs, era pan comido i poc després gaudíem de les fantàstiques vistes nocturnes que ens oferia una lluna plena reflectint-se al llac.
Lluna plena sobre el llac. |
El dia següent va ser més de transició fins a arribar a Zyrianovsk.... I sens dubte, el més destacat de la jornada va ser l'apoteòsic dinar que ens vam fotre en un bar de carretera a les 17:00 de la tarda en un d'aquells indrets sense encant però gestionats per una matrona simpàtiquisima. Dona que ens va acabar regalant-nos una Síndria !!!
Vistes sobre el llac |
Poble anomenat: Proletarka.... reminiscències soviètiques |
Zyrianovsk estava uns 15km fora de la ruta, i per no recular-los vam voler seguir, el que sobre el mapa semblaven carreteres secundàries i pistes.... i una d'elles acabava al mig del no-res o millor dit, en riu prou cabalós com per mullar-nos, i no en teníem ganes. Per sort, la via del tren no era lluny i vam creuar el riu pel pont i vam seguir per la via un parell de quilòmetres més abans no arribar a una pista, que ara si, ens hauria de dur a la carretera principal.
empenyent per la via del tren |
La resta del dia no va presentar cap més sorpresa que els continus tobogans, ara puja, ara baixa, ara torna a pujar .... fins arribar a la població de Bukhtarma que dóna nom al llac en aquesta regió. Un descans merescut en una petita botiga que tenia un parell de tauletes on prendre cerveses a la fresca i... començar a buscar on dormir. Una opció, plantar la tenda al llac, Altres opcions, cercar algun hotel o altres formes d'allotjament... hi havia anunciades vàries база отдиха (baza otdikha), literalment, bases de lleure o descans: camps de bungalows and zones recreacionals, stolavayas, etc.
Port fluvial de Bukhtarma on s'hi carrega carbó |
Pregunto a una dona i treu el mòbil i comença a fer trucades. L'hotel està ple de treballadors d'una mina propera i els bungalows plens de gent de vacances.
- No hi ha cap plaça lliure, veniu a casa meva, gratis.
Al Miquel li feia il·lusió plantar tenda però a mi em mola més el plan a veure com viuen, l'acabo convencent. La Shura, així es diu la nostra amfitriona, ens remarca que no anem a casa seva, sinó més aviat a a quelcom similar a una Datxa, la típica casa / caban al camp amb hortet utilitzada com a segona residència per a molts russos. Ens explica que casa seva, amb totes els comoditats modernes, una hacienda ens comenta, es troba a uns 5 quilòmetres d'allà, però que avui es queda a la Datxa perquè te feina.
Datxa de la Shura |
Mentre mengem, piquem i prenem tes, xerrem. La Shura és algú dins del poble i fins i tot truca a l'alcalde perquè ens doni la benvinguda. N'he oblidat el nom, però recordo perfectament que es va dirigir a ell d'un mode molt formal: L'anomena pel seu nom i patronímic. Des de l'altre banda del telèfon, l'alcalde se'm disculpa per estar de viatge de negocis i em desitja una bona estada a la població.
Shura |
Oskemen és la nostra destinació pel dia següent, per tant , li preguntem a la Shura per la ruta. Estem escaldats del dia d'avui on no hem parat de creuar portets amb un puja i baixa continuo. Li preguntem si hi ha algun coll el dia següent i ens diu que si, però que no ens preocupem, que només n'hi ha un a una trentena de quilometres de Bukhtrama.
En aquest punt cal remarcar que hem arribat a la conclusió de que el concepte coll no es ben bé igual en aquella part del món que a casa nostra. Jo acceptaria bastant la definició que en dóna la wikipedia:
Una collada, port, pas o coll[1] és la part més baixa, i bastant plana, que es troba entre dos cims, alhora que separa dues valls oposades. Els colls, collades o ports, són utilitzats sovint, com a llocs de pas.
Els russos sembla que li afegeixen una segona part: i que HA DE TENIR moltes corbes estil "serpentines".
És a dir, si el coll o collet en qüestió no te grans paelles, sinó rectes que pugen i un parell de corbes, no són colls. I així és com vam acabar amb 1800m de desnivell positiu havent fent un sol coll de tres-cents metres de desnivell.
El 20 d'agost al matí ens acomiadàvem de la Shura pensant que teníem una etapa força planera. Només un coll al km30 i tot pla fins al final. R'n'R. Abans del coll ja n'havíem creuat un. Però el drama va venir després. A mig coll parem a un restaurant per beure algo , sense menjar. El Miquel segueix mentre jo descanso una mica. Com sempre varis curiosos se m'acosten. Un d'ells, hi toca. Es veu que hi entén de bicis.
- Quan queda pel coll?
- Per quin?
(Es disparen les alarmes.)
- Per aquest: 2kms però fins a Oskemen tot puja i baixa fins a la baixada final
També em comenta que hi ha un altre restaurant i prou. I jo ja sé després de Serebryansk una població per la que no queda gaire, no hi ha res fins a Oskemen. I en Miquel per davant amb el concepte "millor no menjar massa fins haver creuat el coll". I Serebriansk a 2km de la carretera principal en un trencall en plena baixada....
No atrapo al Miquel. Resultat, tota l'etapa, més de 100km i +1800m, amb un parell de barretes energètiques oblidades a les alforges. Sort que tenim batalla i estem curtits !!!
Arribem a Oskemen, la primera ciutat que mereix tal nom (300.000 habitats) des de que vam deixar Xina i ens donarem un bon regal. Una parrillada de carn a un dels restaurants de moda de la ciutat.
Teníem un dia de descans planificat allà i l'aprofitarem. Tanmateix, un dels objectius principals, trobar un internet-cafe des d'on actualitzar blog i gestionar emails (sobretot en Miquel que se li ha mort la phablet) serà impossible. Massa desenvolupat (i aquí estem un mes després encara escrivint). Farem el turista visitant un museu a l'aire lliure, menjant bé, fent bugada i reparant bicicletes. I l'endemà cap Shamanaikha, darrera població abans la frontera en Rússia. I arribarem al vespre i amb vent en contra. Una etapa de transició on les Altai han quedat enrere i ens acostem a les grans extensions de gra sud-siberianes. El més destacat del paisatge: plantes de Maria a peu de carretera. No, no us feu il·lusions i no comenceu a planificar cap viatge cap allà. No tenen principi psicotròpic. Però segons m'han dit, tenen un cicle de creixement molt curt i funcionen molt bé creuades amb no sé quina altra varietat.
Museu etnogràfic d'Oskemen |
L'endemà arranquem, com no, amb vent en contra. Però menys de dues hores més tard uns respectables homes de negoci espanyols establerts a Moscou que han aprofitat uns dies de vacances per pedalar per les Altai es troben apunt de creuar la frontera. I la creuen. Sense problemes. Sense preguntes. I fins i tot, amb algun somriure.
Entrada a Shamanaika |
Acabarem el dia a Zmeinogorsk després de pedalar tota la jornada amb vent en contra. Cal continuar així?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada