Em vaig acomiadar de Batumi després de passar per la plaça d'Europa on una Medea monumental sosté un velló d'or. I és que molts georgians estaran disposats a explicar a qui els vulgui escoltar que els argonautes amb Jàson al cap davant van arribar a Batumi per remuntar després el riu Rioni camí de la cort del rei Eetes que alguns explicaran que es troba a l'actual Kutaisi i d'altres a Vani, a uns quaranta quilòmetres de Kutaisi. Bastants segles després, amb una bicicleta en lloc de barca, com a argonauta modern deixava les costes del mar Negre per introduir-me cap a l'interior de Geòrgia altre cop. Això si, en direcció sud i sense seguir el Roini.
L'objectiu era arribar a Akhaltsikhe en dos dies per d'allà visitar el monestir de Vardzia i dirigir-me cap al baix caucas abans de no fer cap a la regió de Kakheti. El primer dia, i sobre el pla previst vaig lograr plantar-me a Khulo. No sense esforç ja que els darrers quilòmetres començaven a tenir unes bones rampes, avís del port que em tocaria superar el dia següent. Un cop a Khulo, un poblet al mig de les muntanyes d'Adjara, i un cop superada la curiositat local, m'estableixo a l'hotelet i me'n vaig a sopar. Torno del sopar completament destemplat i amb un cansament excessiu per l'esforç fet durant el dia, però localitzar els propietaris de tres bicis més que em trobo a l'hotel em fan oblidar qualsevol mal. Són tres viatgers : lituà, alemany i anglès, d'edats que varien entre els quaranta i pico que li poso al més jove, als més de 65 que l'anglès te. Xerrem de tot una mica, però l'anglès, s'interessa especialment per la meva opinió sobre el país. Vas estar-hi fa cinc anys? Com el veus ara? Es sorprèn, i molt, quan li comento el gran canvi que ha viscut el país i com aquest ha millorat. No se'n fa creus, ja que el te per un país, molt pobre. Seguim fent petar la xerrada fins que ens anem a dormir.
M'alçaré l'endemà completament ko. Faltat d'energia, sense esma i probablement amb una mica de febre. Davant la situació opto per traslladar-me en mashurka fins a Akhaltsikhe, no em puc perdre el temps d'estar-me un dia parat. Sortim de Khulo amb la mashurka sorprenentment mig buida, però no triga en omplir-me per anar ja amb tots els seients de la furgona atapeïts amb les nanos asseguts a les faldes de les mares i totes les bosses pel terra, com ha de ser. Ben aviat enfilem el port i anem deixant enrere poblets dels que destaquen els minarets de les seves mesquites, ja que aquesta zona interior d'Adjara, a diferència de la majoria del país, és de majoria musulmana. Tres hores després soc a Alkhatsikhe i amb l'ajuda d'un jove ciclista local trobo l'hotel on estar-me. Dormiré quatre hores ben bones abans no m'alci, ja força recuperat i amb molta gana, cap a les set de la tarda. Una dormida tant llarga i dues coca-coles per sopar tindran com a conseqüència que em costarà molt conciliar el son aquella nit, i per tant, l'endemà, entre la manca de son i el estar encara tocat, m'alço que no sé com reaccionarà el cos. Deixo l'habitació de l'hotel, i sense alforges, vaig en bici fins al monestir de Sapara, a uns 10km d'on em trobo. És una bona prova, segons com em trobi, a la tornada, carrego alforges i cap a Vardzia, sino, cap a l'habitació altre cop. Torno d'haver visitat el monestir, una mica tocat, i opto per una estratègia consevadora. Els de l'hotel, simpàtics i atents, em pregunten que com em trobo, els hi comunico que massa cansat per continuar, recullo alforges i me'n torno a l'habitació. Dormida al canto de 3h altre cop.
Són les cinc de la tarda tocades quan surto a dinar. Opto per gastronomia rusa i ataco un pelmenis. Estic pagant quan quatre individus que fa estona que m'observen des d'una altre taula m'inviten a seure amb ells. Superat l'interrogatori bàsic de rigor, em pregunten si em dirigeixo cap a Armènia. Els hi comento que no però que hi he estat dos cops, i em responent dient-me que són armenis establerts a Akhaltsikhe i que la seva ciutat és internacional: armenis, jueus, georgians hi viuen. I se n'orgulleixen. A Rabati, el barri antic, sinagoga, esglèsia catòlica i esglèsia armènia no disten tant les unes de les altres. És una versió reduida de la cosmopolita Tbilisi. M'acomiado sense haver lograt fer-li entendre a un d'ells que només parlo el rus chut-chut (una mica). S'han sorprès dels meus coneixements d'història: les seves famílies són originaries de Kars, a l'est de l'actual Turquia i van fugir durant la primera guerra mundial. Al veure que tot això ho conec, un d'ells deixa anar un discrus d'història on poca cosa entenc a part de Hitler, Stalin, bolnoi (guerra) i Ty Ponimoesh? (m'entens?). Logro acomiadar-me d'ells després del quart brindis de vodka i faig cap al Rabati. Trobo el museu i el castell ja tancats però em deixo perdre pels seus carrerons estrets pensant, en que l'endemà, ara si, podré fer via cap a Vardzia.
L'etapa de Vardzia és d'aquelles on els déus es conjuren perquè no avancis. Havent estat un dia més del previst a Alkhatsikhe i havent ja visitat Sapara, els 60km fins a Vardzia sonen curts i em plantejo ser-hi d'hora per d'allà continuar cap al sud i intentar fer nit a Akhalkalaki o NinotsMinda. Però només sortir de l'hotel em trobo el ciclista que fins allà m'havia guiat dos dies abans i s'ofereix a acompanyar-me i anar després al llogaret on hi te familiars i quedar-nos a dormir allà. Accepto i espero que torni de casa seva amb la bossa d'eines de la bici que en aquell moment no du. Un quart d'hora més tard arriba. Sembla que ara si podem arrencar, però no duem ni quatre quilòmetres quan ell punxa. Li deixo uns parxes i fins i tot una càmara. La càmara però es raja i el parxe que li deixo no li acaba d'anar bé. Al final tiro endevant esperant que ell m'atrapi: és ràpid i va sense alforges, però ja no ens veurem. Ara si ja poso via a Vardzia però quan duc una vintena de quilòmetres uns crits em sorprenen des de la vorera de la carretera. Són les dotze i dos ciclistes francesos han parat a dinar a l'ombra d'uns arbres. Fem petar la xerrada una estoneta abans no torno a arrencar. Uns quilòmetres més tard, seran uns motxillers austríacs els que em trobaré a la cruïlla de la carretera principal amb la que du a Vardzia. Altre cop farem les conversetes de rigor. Finalment, seran gairebé les 16:00 quan arribaré a Vardzia després d'haver visitat la fortificació de Khertvisi, okupada per un ramat de vaques. Tenint en compte que no he dinat i que necessito ben bé dues horetes per visitar el monestir, està clar que avui ja no pedalaré més.
Vardzia, és un complex monàstic d'allò més interessant. Igual que la ciutat d'Uplistsikhe que vaig visitar a l'inici del viatge, Vardzia també està excavat en la roca. Va ser contruit el s. XII sota el regnat de la reina Tamara i va arribar a acollir uns 2000 monjos. A diferència d'Uplistsike, on la muntanya puja més suau i hi ha vàries terrases a diferents nivells, aquí les parets de la muntanya són molt verticals, i per guanyar els pisos superiors o inferiors del monestir, t'enfiles per unes escales, força tieses. Això en la majoria de trams del monestir, perquè hi ha un petit sector de la muntanya on l'accés als turistes està prohibit. Algunes de les coves tornen a ser habitades per monjos. Monjos que hi arriben en cotxe i parlant per mòbil, però que després s'estan en unes estances excavades a la paret.
Potser l'ndret més interessant del complex sigui l'esglèsia de l'Assumpció, la paret exterior, protegida per una porxada, hi te alguns frescos destacables i per dins, qui vulgui jugar a ser Indiana Jones, descobrirà un túnel que uns 400m després i havent pujat forces escales, et situarà a la part més alta del complex monàstic.
Visito el monestir un cop instal·lat a l'hotelet que hi ha als seus peus. Com la majoria d'hotels de Geòrgia, el concepte d'habitació individual brilla per la seva ausència i les habitacions dobles, tot i estar disposat a pagar-les no me les volen donar. Com a conseqüència em donen una cutre-habitació quadruple sense bany ... i no n'hi ha cap de compartit a l'hotel. Uns italians que viatgen en moto s'ofereixen a que si cal utilitzi la dutxa de la seva habitació, però no caldrà. Dinant amb uns ciclistes letons, m'expliquen que hi ha uns banys termals allà al costat. Investigo i els trobo. En una casa completament destartalada, amb les portes trencades i obertes, i completament abandonada, encara hi queda la bassa / piscina del que eren els banys, i la canonada d'aigua, funciona. La bassa està practicament buida, només un pam d'aigua, però el xorro està a l'alçada perfecte per posar-s'hi a sota mig ajupit. El bany del dia serà diferent, i em deixarà net i relaxat abans no visitar el monestir. Un cop visitat, només caldrà sopar amb els companys d'hotel. Els tres motards italians (una parella on la dona va de paquet) i un home de cinquanta llargs, i un altre italià, també motard, que conversant amb els altres descobreix que tenen amistats moteres comunes. Soparem tots insieme tot comentant anècdotes viatgeres i analitzem (o més dit faig prosselitisme) les bondats del meu GPS.
El dia següent (12/08/2011) serà un dia de transició. L'objectiu original arribara Tsalka, queda retrassat al no trobar una pista que m'estalviaria una volta d'uns 40km. La vessant possitiva, és que el camí que recorrro, engorjat al costat d'un riu, és força atractiu. Arribo a Akhalkalaki on paro a dinar i continuo després i me'nganxa una tempesa. Són pasades les 17:00 quan arribo a Ninotsminda i em sorprenc trobant-me al mateix lloc que fa cinc anys enrera ja havia passat. Enfilo direcció Vardzia gaudint de paissatges ja coneguts, però amb una clara diferència: el que eren pistes polsegoses fa 5 anys, són ara carreteres immaculadament asftalades. M'anturaré uns 15km més amunt, a la població de Sagamo, al costat del llquet del mateix nom. Un gos que surt disparat cap a la meva bici és l'excusa perfecte per establir conversa amb la gent local, i una família armènia m'acullirà a casa seva.
L'endemà arribaré a Tsalka a l'hora de dinar. Pel camí poblets amb esglesies que fan onejar la bandera grega. Si la zona de Alkhalkalaki i Ninotsminda és de població majoritariament armènia, ara em trobo amb terra de grecs, vinguts majoritariament de l'imperi otomà durant el segles XIX i inicis del sXX. Havent dinat decideixo continuar fins a Tetri Skaro, optant per seguir una carretereta de mala mort que em durà a fer vàries descobertes: Un descens vertiginós cap a un congost que farà les meves delícies, un port de muntanya no indicat al mapa, un estat de fang pèssim a la carretera quan m'acosto a Tetri Skaro, però a part d'això, una altra esglesia. Al principi de tot, a Trialeti, pots quilòmetres passats Tsalka. Si fins aleshores havia vist esglèsies georgianes, mesquites, esglèsies armènies i fins hi tot gregues, el que no m'esperava trobar és el que semblava una esglesia catòlica o protestant. I així és. Un grec local que m'invita a un café, em comenta que la població es deia Rossenburg o Rossenberg o quelcom per l'estil, i que havia estat habitada per alemanys fins que Stalin, tement que s'aliesin amb Hitler, els va deportar a Àsia Central. La història d'aquests alemanys m'és força desconeguda, però podria ser que ben aviat pogués aprendre alguna anècdota més del tema. Com sabeu, ja soc a casa, i ja torno a acollir a gent de CoucSurfing. Aquest divendres m'arriba un jove alemany nascut a Kirguizstan. Quina és la història de la seva família? Si mereix la pena, ja actualitzaré aquest post.
L'objectiu era arribar a Akhaltsikhe en dos dies per d'allà visitar el monestir de Vardzia i dirigir-me cap al baix caucas abans de no fer cap a la regió de Kakheti. El primer dia, i sobre el pla previst vaig lograr plantar-me a Khulo. No sense esforç ja que els darrers quilòmetres començaven a tenir unes bones rampes, avís del port que em tocaria superar el dia següent. Un cop a Khulo, un poblet al mig de les muntanyes d'Adjara, i un cop superada la curiositat local, m'estableixo a l'hotelet i me'n vaig a sopar. Torno del sopar completament destemplat i amb un cansament excessiu per l'esforç fet durant el dia, però localitzar els propietaris de tres bicis més que em trobo a l'hotel em fan oblidar qualsevol mal. Són tres viatgers : lituà, alemany i anglès, d'edats que varien entre els quaranta i pico que li poso al més jove, als més de 65 que l'anglès te. Xerrem de tot una mica, però l'anglès, s'interessa especialment per la meva opinió sobre el país. Vas estar-hi fa cinc anys? Com el veus ara? Es sorprèn, i molt, quan li comento el gran canvi que ha viscut el país i com aquest ha millorat. No se'n fa creus, ja que el te per un país, molt pobre. Seguim fent petar la xerrada fins que ens anem a dormir.
M'alçaré l'endemà completament ko. Faltat d'energia, sense esma i probablement amb una mica de febre. Davant la situació opto per traslladar-me en mashurka fins a Akhaltsikhe, no em puc perdre el temps d'estar-me un dia parat. Sortim de Khulo amb la mashurka sorprenentment mig buida, però no triga en omplir-me per anar ja amb tots els seients de la furgona atapeïts amb les nanos asseguts a les faldes de les mares i totes les bosses pel terra, com ha de ser. Ben aviat enfilem el port i anem deixant enrere poblets dels que destaquen els minarets de les seves mesquites, ja que aquesta zona interior d'Adjara, a diferència de la majoria del país, és de majoria musulmana. Tres hores després soc a Alkhatsikhe i amb l'ajuda d'un jove ciclista local trobo l'hotel on estar-me. Dormiré quatre hores ben bones abans no m'alci, ja força recuperat i amb molta gana, cap a les set de la tarda. Una dormida tant llarga i dues coca-coles per sopar tindran com a conseqüència que em costarà molt conciliar el son aquella nit, i per tant, l'endemà, entre la manca de son i el estar encara tocat, m'alço que no sé com reaccionarà el cos. Deixo l'habitació de l'hotel, i sense alforges, vaig en bici fins al monestir de Sapara, a uns 10km d'on em trobo. És una bona prova, segons com em trobi, a la tornada, carrego alforges i cap a Vardzia, sino, cap a l'habitació altre cop. Torno d'haver visitat el monestir, una mica tocat, i opto per una estratègia consevadora. Els de l'hotel, simpàtics i atents, em pregunten que com em trobo, els hi comunico que massa cansat per continuar, recullo alforges i me'n torno a l'habitació. Dormida al canto de 3h altre cop.
Són les cinc de la tarda tocades quan surto a dinar. Opto per gastronomia rusa i ataco un pelmenis. Estic pagant quan quatre individus que fa estona que m'observen des d'una altre taula m'inviten a seure amb ells. Superat l'interrogatori bàsic de rigor, em pregunten si em dirigeixo cap a Armènia. Els hi comento que no però que hi he estat dos cops, i em responent dient-me que són armenis establerts a Akhaltsikhe i que la seva ciutat és internacional: armenis, jueus, georgians hi viuen. I se n'orgulleixen. A Rabati, el barri antic, sinagoga, esglèsia catòlica i esglèsia armènia no disten tant les unes de les altres. És una versió reduida de la cosmopolita Tbilisi. M'acomiado sense haver lograt fer-li entendre a un d'ells que només parlo el rus chut-chut (una mica). S'han sorprès dels meus coneixements d'història: les seves famílies són originaries de Kars, a l'est de l'actual Turquia i van fugir durant la primera guerra mundial. Al veure que tot això ho conec, un d'ells deixa anar un discrus d'història on poca cosa entenc a part de Hitler, Stalin, bolnoi (guerra) i Ty Ponimoesh? (m'entens?). Logro acomiadar-me d'ells després del quart brindis de vodka i faig cap al Rabati. Trobo el museu i el castell ja tancats però em deixo perdre pels seus carrerons estrets pensant, en que l'endemà, ara si, podré fer via cap a Vardzia.
L'etapa de Vardzia és d'aquelles on els déus es conjuren perquè no avancis. Havent estat un dia més del previst a Alkhatsikhe i havent ja visitat Sapara, els 60km fins a Vardzia sonen curts i em plantejo ser-hi d'hora per d'allà continuar cap al sud i intentar fer nit a Akhalkalaki o NinotsMinda. Però només sortir de l'hotel em trobo el ciclista que fins allà m'havia guiat dos dies abans i s'ofereix a acompanyar-me i anar després al llogaret on hi te familiars i quedar-nos a dormir allà. Accepto i espero que torni de casa seva amb la bossa d'eines de la bici que en aquell moment no du. Un quart d'hora més tard arriba. Sembla que ara si podem arrencar, però no duem ni quatre quilòmetres quan ell punxa. Li deixo uns parxes i fins i tot una càmara. La càmara però es raja i el parxe que li deixo no li acaba d'anar bé. Al final tiro endevant esperant que ell m'atrapi: és ràpid i va sense alforges, però ja no ens veurem. Ara si ja poso via a Vardzia però quan duc una vintena de quilòmetres uns crits em sorprenen des de la vorera de la carretera. Són les dotze i dos ciclistes francesos han parat a dinar a l'ombra d'uns arbres. Fem petar la xerrada una estoneta abans no torno a arrencar. Uns quilòmetres més tard, seran uns motxillers austríacs els que em trobaré a la cruïlla de la carretera principal amb la que du a Vardzia. Altre cop farem les conversetes de rigor. Finalment, seran gairebé les 16:00 quan arribaré a Vardzia després d'haver visitat la fortificació de Khertvisi, okupada per un ramat de vaques. Tenint en compte que no he dinat i que necessito ben bé dues horetes per visitar el monestir, està clar que avui ja no pedalaré més.
Vardzia, és un complex monàstic d'allò més interessant. Igual que la ciutat d'Uplistsikhe que vaig visitar a l'inici del viatge, Vardzia també està excavat en la roca. Va ser contruit el s. XII sota el regnat de la reina Tamara i va arribar a acollir uns 2000 monjos. A diferència d'Uplistsike, on la muntanya puja més suau i hi ha vàries terrases a diferents nivells, aquí les parets de la muntanya són molt verticals, i per guanyar els pisos superiors o inferiors del monestir, t'enfiles per unes escales, força tieses. Això en la majoria de trams del monestir, perquè hi ha un petit sector de la muntanya on l'accés als turistes està prohibit. Algunes de les coves tornen a ser habitades per monjos. Monjos que hi arriben en cotxe i parlant per mòbil, però que després s'estan en unes estances excavades a la paret.
Potser l'ndret més interessant del complex sigui l'esglèsia de l'Assumpció, la paret exterior, protegida per una porxada, hi te alguns frescos destacables i per dins, qui vulgui jugar a ser Indiana Jones, descobrirà un túnel que uns 400m després i havent pujat forces escales, et situarà a la part més alta del complex monàstic.
Visito el monestir un cop instal·lat a l'hotelet que hi ha als seus peus. Com la majoria d'hotels de Geòrgia, el concepte d'habitació individual brilla per la seva ausència i les habitacions dobles, tot i estar disposat a pagar-les no me les volen donar. Com a conseqüència em donen una cutre-habitació quadruple sense bany ... i no n'hi ha cap de compartit a l'hotel. Uns italians que viatgen en moto s'ofereixen a que si cal utilitzi la dutxa de la seva habitació, però no caldrà. Dinant amb uns ciclistes letons, m'expliquen que hi ha uns banys termals allà al costat. Investigo i els trobo. En una casa completament destartalada, amb les portes trencades i obertes, i completament abandonada, encara hi queda la bassa / piscina del que eren els banys, i la canonada d'aigua, funciona. La bassa està practicament buida, només un pam d'aigua, però el xorro està a l'alçada perfecte per posar-s'hi a sota mig ajupit. El bany del dia serà diferent, i em deixarà net i relaxat abans no visitar el monestir. Un cop visitat, només caldrà sopar amb els companys d'hotel. Els tres motards italians (una parella on la dona va de paquet) i un home de cinquanta llargs, i un altre italià, també motard, que conversant amb els altres descobreix que tenen amistats moteres comunes. Soparem tots insieme tot comentant anècdotes viatgeres i analitzem (o més dit faig prosselitisme) les bondats del meu GPS.
El dia següent (12/08/2011) serà un dia de transició. L'objectiu original arribara Tsalka, queda retrassat al no trobar una pista que m'estalviaria una volta d'uns 40km. La vessant possitiva, és que el camí que recorrro, engorjat al costat d'un riu, és força atractiu. Arribo a Akhalkalaki on paro a dinar i continuo després i me'nganxa una tempesa. Són pasades les 17:00 quan arribo a Ninotsminda i em sorprenc trobant-me al mateix lloc que fa cinc anys enrera ja havia passat. Enfilo direcció Vardzia gaudint de paissatges ja coneguts, però amb una clara diferència: el que eren pistes polsegoses fa 5 anys, són ara carreteres immaculadament asftalades. M'anturaré uns 15km més amunt, a la població de Sagamo, al costat del llquet del mateix nom. Un gos que surt disparat cap a la meva bici és l'excusa perfecte per establir conversa amb la gent local, i una família armènia m'acullirà a casa seva.
L'endemà arribaré a Tsalka a l'hora de dinar. Pel camí poblets amb esglesies que fan onejar la bandera grega. Si la zona de Alkhalkalaki i Ninotsminda és de població majoritariament armènia, ara em trobo amb terra de grecs, vinguts majoritariament de l'imperi otomà durant el segles XIX i inicis del sXX. Havent dinat decideixo continuar fins a Tetri Skaro, optant per seguir una carretereta de mala mort que em durà a fer vàries descobertes: Un descens vertiginós cap a un congost que farà les meves delícies, un port de muntanya no indicat al mapa, un estat de fang pèssim a la carretera quan m'acosto a Tetri Skaro, però a part d'això, una altra esglesia. Al principi de tot, a Trialeti, pots quilòmetres passats Tsalka. Si fins aleshores havia vist esglèsies georgianes, mesquites, esglèsies armènies i fins hi tot gregues, el que no m'esperava trobar és el que semblava una esglesia catòlica o protestant. I així és. Un grec local que m'invita a un café, em comenta que la població es deia Rossenburg o Rossenberg o quelcom per l'estil, i que havia estat habitada per alemanys fins que Stalin, tement que s'aliesin amb Hitler, els va deportar a Àsia Central. La història d'aquests alemanys m'és força desconeguda, però podria ser que ben aviat pogués aprendre alguna anècdota més del tema. Com sabeu, ja soc a casa, i ja torno a acollir a gent de CoucSurfing. Aquest divendres m'arriba un jove alemany nascut a Kirguizstan. Quina és la història de la seva família? Si mereix la pena, ja actualitzaré aquest post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada