Vaig aprofitar que la Sophia treballava de tardes i que se m'havia ofert per visitar la ciutat per fer una mica de turisme per Zugdidi. La població, sense ser turística, te el seu encant. Ja em va agradar al arribar de Mestia i adonar-me'n que a la rambla central hi sonava música des dels altaveus municipals.
Ara, de tornada d'Abkhàsia i més descansat, tenia la possibilitat de voltar-la una mica amb la Sophia abans no fer cap a Poti. En teoria tenia un dia curtet, d'uns 70km, i em podia permetre aquest luxe.
Junts vam anar al Palau de la família Dadiani, els governant de la regió de Mingrelia, a l'oest de Geòrgia fins a finals del sXIX. Un antic palauet que per dins, salvant distàncies, no desentonaria amb cap de Versalles o Viena, potser perquè alguns dels seus residents van ser en el seu dia gent força cosmopolita, com els fills d'un dels darrers governants, David I. El fill Adria, va ser un jugador d'escacs que va jugar tornejos per Europa, i la seva germana Salome, va estar casada amb el nét de Joachin Murat, el cunyat de Napoleó. Conseqüència d'aquest casament, a Zugdidi, Geòrgia, s'hi pot trobar una de les màscares murtuòries de Napoleó i gran part de la seva correspondència.
Havent visitat el museu, encara vam voltar pel jardí botànic, bastant descuidat, entre els laments de la Sophia que el recordava en la seva exhuberància en els temps de la seva infantesa.
Continuem xerrant mentre passejem per la Rambla principal, que du el nom de Zviad Gamsajurdia, qui fou el primer president de la Geòrgia post-soviètica. Fill de Konstantin Gamsajurdia, un prestigiós escritor georgià, fou un dissident i activista nacionalista georgià durant el temps d'ocupació comunista. Amb el desmembrament de la URSS va passar a ser el president de Geòrgia. Li pregunto a la Sophia per la seva opinió sobre Gamsajurdia (nascut en un poblet de la mateixa regió on es troba Zugdidi) i em respon amb l'ambivalència: bon heroi resistent durant la època soviètica, però mal president. I és que sota el mandat de Gamsajurdia, envoltat d'un nacionalisme de caire ètnic, van esclatar els conflictes que encara avui arrosega Geòrgia: Abkhasia i Ossètia del Sud. Una campanya en que un dels eslògans era Geòrgia pels georgians (tot i que Gamsajurdia va negar que la frase fos seva) i on es declarava que només podria viure a Geòrgia qui pogués mostrar haver tingut títol de propietat anteriors a l'època rusa, no va ser un bon cami per dotar d'estabilitat al país.
Deixem la rambla per tornar cap a la Guesthouse. Ja és migdia i no puc trigar en posar-me a pedalar. Camí de casa la Sophia m'explica que te dos fills de 8 i 5 anys i que està divorciada. Em sorprèn. Evidentment, tinc la georgiana per una societat conservadora, i li pregunto quina va ser la reacció familiar a la decissió de divorci. Em comenta que la seva família l'ha recolzat en tot moment, però reconeix que no sempre és així i que queda molt camí per recórrer.
Una estona després soc sobre la bici. L'objectiu, arribar a Poti evitant tant com sigui la carretera principal. Per aquest motiu, a l'arribar a la població de Khobi en desvio per una carretereta secundària cap a Kulevi. Algú que em pregunta on vaig, em mira en cara de sorpresa al dir-li que cap a Poti, més endevant entendré el per què.
La carretera fins a Kulevi està asfaltada, i recorre la ribera esquerra del riuet del qual no trobo el nom. El camí, es força agradable. Gens transitat i només et trobes amb joves que venen o van a pescar o banyar-se al riu. La sopresa arriba al final de la carretera. Està a prop de Poti i el que et trobes és una mastodòntica refineria. De darrera la refineria surt una pista polsegosa que va paral·lela al mar i pregunto si du a Poti. Entre dubtes de la gent local, em diuen que si. La recorro no del tot convençut tot i que el GPS em marca la pista i un parell de ponts per després creuar el riu Rioni prop de la seva desenbocadura a Poti. Un dels ponts que marca el GPS ja no existeix, l'altre està en un estat tant lamentable que tot i que els policies que el custodien em diuen que puc pasar, m'ho penso dos cops abans no fer-ho: Creuar un riu més ample que l'Ebre a Tortosa en un pont penjant on el terra són plafons de fusta coverts per velles estores perquè no es vegin els forats o en trams alguna planxa metàlica suelta que substitueix les fustes que han caigut al riu, no és que inspiri massa confiança. Sigui com sigui, no veig altre alternativa per creuar el riu, així que no queda més remei que creuar el pont.
Després de creuar mig Poti acompanyat d'un noi en bici que em va fent l'interrogatori de rigor, arribo al centre d'interpretació del parc nacional de Kolkheti, on tinc intenció de dormir. La llàstima és que arribo massa tard per voltar-lo. El parc de Kolkheti es caracteritza per ser una zona pantanosa i d'aiguamolls en un clima subtropical. Degut al seu clima, durant l'època soviètica es va intentar assecar per erradicar així el paludisme existent a Geòrgia. Ara, intenten mantenir el que queda de llacs i aiguamolls ja que a part de la riuesa vegetal és un punt important de migració d'aus.
L'endemà deixaré Poti amb el remordiment de consciència de no haver llogat una barqueta per recòrrer els llacs del parc, però Batumi m'espera. Camí de Batumi no hi haurà cap sorpresa destacada, el primer tram de carretera fins a Kobuleti el faig bé. Tot i ser la principal que du a Turquia hi ha prou espai al voral de la carretera com per no haver de patir pels camions. Passat Kobuleti, però tot canviarà. Kobuleti en si, és un poblet, que des de la pèrdua d'Abkhasia, s'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques de platja pels georgians. El poble, molt allargat seguint el curs de la carretera, no deixa de ser un seguit de casetes on tothom lloga habitacions als turistes. Un pinar a l'altre banda de la carretera, dóna pas a un petit passeig, en força mal estat, al costat de la platja. Pararé a un xiringuito a fer una coca-cola mentre a fora cau un ruixat, abans no continuar cap a Batumi.
Ara, però, no hi ha voral a la carretera, i per si fos poc, em separa un petit portet de Batumi, pocs quilòmetres que s'enfilen al voltant del que em semblen ser algunes plantacions de te, i els camions, passant arran de bici.
Arribo sa i estalvi a Batumi i tinc temps de posar una rentadora i passejar una mica pel seu Boulevard, un passeig arran de platja amb xiringuitos i altres paradetes, abans no trobar-me amb la Tamara, una noia de Couchsurfing. Apareix una estona després i anem a sopar mentre fem petar la xerrada junt amb dues amigues seves que no parlen anglès. Es passarà mig vespre traduint, la pobre. Fa poc temps que ha tornat d'Itàlia on ha estat estudiant dos anys i ja suspira per tornar a marxar. A Batumi es troba engabiada i pressionada per una societat on encara li costa entendre que una persona, i més si és dona, amb 25 anys no tingui plans de boda i procreació. Va marxar fa tres anys, primer en va passar un a Bulgària, i ha tornat que s'ha trobat totes les amistats casades i amb criatures, i el que em sembla que és pitjor, amb un canvi de mentalitat, més europea, que li marca distància amb qui havien estat els seus amics. Mentre conversem li comento que he estat a Abkhàsia i m'explica que és originària d'allà, que van marxar acabant la guerra i que ara el seu pis està ocupat per uns txetxens. Em demana que li passi d'alguna manera les fotos perquè les puguin veure els seus pares, tot i que em confesa que creu que ploraran al veure-les. Actualment les millors fotos ja les vaig posar a internet, no sé com haurà reaccionat la família. M'acomiado d'ella amb la certesa que tard o d'hora ens trobarem. Alguns dels seus millors amics a l'erasmus que va fer a Italia eren catalans i pensa visitar-los tant aviat com pugui.
Jo em pasaré encara un dia més a Batumi descansant abans no dirigir-me a l'interior de Geòrgia per empendre el llarg camí de tornada cap a Tbilisi, però això us ho explicaré en algun altre moment.
Ara, de tornada d'Abkhàsia i més descansat, tenia la possibilitat de voltar-la una mica amb la Sophia abans no fer cap a Poti. En teoria tenia un dia curtet, d'uns 70km, i em podia permetre aquest luxe.
Junts vam anar al Palau de la família Dadiani, els governant de la regió de Mingrelia, a l'oest de Geòrgia fins a finals del sXIX. Un antic palauet que per dins, salvant distàncies, no desentonaria amb cap de Versalles o Viena, potser perquè alguns dels seus residents van ser en el seu dia gent força cosmopolita, com els fills d'un dels darrers governants, David I. El fill Adria, va ser un jugador d'escacs que va jugar tornejos per Europa, i la seva germana Salome, va estar casada amb el nét de Joachin Murat, el cunyat de Napoleó. Conseqüència d'aquest casament, a Zugdidi, Geòrgia, s'hi pot trobar una de les màscares murtuòries de Napoleó i gran part de la seva correspondència.
Havent visitat el museu, encara vam voltar pel jardí botànic, bastant descuidat, entre els laments de la Sophia que el recordava en la seva exhuberància en els temps de la seva infantesa.
Continuem xerrant mentre passejem per la Rambla principal, que du el nom de Zviad Gamsajurdia, qui fou el primer president de la Geòrgia post-soviètica. Fill de Konstantin Gamsajurdia, un prestigiós escritor georgià, fou un dissident i activista nacionalista georgià durant el temps d'ocupació comunista. Amb el desmembrament de la URSS va passar a ser el president de Geòrgia. Li pregunto a la Sophia per la seva opinió sobre Gamsajurdia (nascut en un poblet de la mateixa regió on es troba Zugdidi) i em respon amb l'ambivalència: bon heroi resistent durant la època soviètica, però mal president. I és que sota el mandat de Gamsajurdia, envoltat d'un nacionalisme de caire ètnic, van esclatar els conflictes que encara avui arrosega Geòrgia: Abkhasia i Ossètia del Sud. Una campanya en que un dels eslògans era Geòrgia pels georgians (tot i que Gamsajurdia va negar que la frase fos seva) i on es declarava que només podria viure a Geòrgia qui pogués mostrar haver tingut títol de propietat anteriors a l'època rusa, no va ser un bon cami per dotar d'estabilitat al país.
Deixem la rambla per tornar cap a la Guesthouse. Ja és migdia i no puc trigar en posar-me a pedalar. Camí de casa la Sophia m'explica que te dos fills de 8 i 5 anys i que està divorciada. Em sorprèn. Evidentment, tinc la georgiana per una societat conservadora, i li pregunto quina va ser la reacció familiar a la decissió de divorci. Em comenta que la seva família l'ha recolzat en tot moment, però reconeix que no sempre és així i que queda molt camí per recórrer.
Una estona després soc sobre la bici. L'objectiu, arribar a Poti evitant tant com sigui la carretera principal. Per aquest motiu, a l'arribar a la població de Khobi en desvio per una carretereta secundària cap a Kulevi. Algú que em pregunta on vaig, em mira en cara de sorpresa al dir-li que cap a Poti, més endevant entendré el per què.
La carretera fins a Kulevi està asfaltada, i recorre la ribera esquerra del riuet del qual no trobo el nom. El camí, es força agradable. Gens transitat i només et trobes amb joves que venen o van a pescar o banyar-se al riu. La sopresa arriba al final de la carretera. Està a prop de Poti i el que et trobes és una mastodòntica refineria. De darrera la refineria surt una pista polsegosa que va paral·lela al mar i pregunto si du a Poti. Entre dubtes de la gent local, em diuen que si. La recorro no del tot convençut tot i que el GPS em marca la pista i un parell de ponts per després creuar el riu Rioni prop de la seva desenbocadura a Poti. Un dels ponts que marca el GPS ja no existeix, l'altre està en un estat tant lamentable que tot i que els policies que el custodien em diuen que puc pasar, m'ho penso dos cops abans no fer-ho: Creuar un riu més ample que l'Ebre a Tortosa en un pont penjant on el terra són plafons de fusta coverts per velles estores perquè no es vegin els forats o en trams alguna planxa metàlica suelta que substitueix les fustes que han caigut al riu, no és que inspiri massa confiança. Sigui com sigui, no veig altre alternativa per creuar el riu, així que no queda més remei que creuar el pont.
Després de creuar mig Poti acompanyat d'un noi en bici que em va fent l'interrogatori de rigor, arribo al centre d'interpretació del parc nacional de Kolkheti, on tinc intenció de dormir. La llàstima és que arribo massa tard per voltar-lo. El parc de Kolkheti es caracteritza per ser una zona pantanosa i d'aiguamolls en un clima subtropical. Degut al seu clima, durant l'època soviètica es va intentar assecar per erradicar així el paludisme existent a Geòrgia. Ara, intenten mantenir el que queda de llacs i aiguamolls ja que a part de la riuesa vegetal és un punt important de migració d'aus.
L'endemà deixaré Poti amb el remordiment de consciència de no haver llogat una barqueta per recòrrer els llacs del parc, però Batumi m'espera. Camí de Batumi no hi haurà cap sorpresa destacada, el primer tram de carretera fins a Kobuleti el faig bé. Tot i ser la principal que du a Turquia hi ha prou espai al voral de la carretera com per no haver de patir pels camions. Passat Kobuleti, però tot canviarà. Kobuleti en si, és un poblet, que des de la pèrdua d'Abkhasia, s'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques de platja pels georgians. El poble, molt allargat seguint el curs de la carretera, no deixa de ser un seguit de casetes on tothom lloga habitacions als turistes. Un pinar a l'altre banda de la carretera, dóna pas a un petit passeig, en força mal estat, al costat de la platja. Pararé a un xiringuito a fer una coca-cola mentre a fora cau un ruixat, abans no continuar cap a Batumi.
Ara, però, no hi ha voral a la carretera, i per si fos poc, em separa un petit portet de Batumi, pocs quilòmetres que s'enfilen al voltant del que em semblen ser algunes plantacions de te, i els camions, passant arran de bici.
Arribo sa i estalvi a Batumi i tinc temps de posar una rentadora i passejar una mica pel seu Boulevard, un passeig arran de platja amb xiringuitos i altres paradetes, abans no trobar-me amb la Tamara, una noia de Couchsurfing. Apareix una estona després i anem a sopar mentre fem petar la xerrada junt amb dues amigues seves que no parlen anglès. Es passarà mig vespre traduint, la pobre. Fa poc temps que ha tornat d'Itàlia on ha estat estudiant dos anys i ja suspira per tornar a marxar. A Batumi es troba engabiada i pressionada per una societat on encara li costa entendre que una persona, i més si és dona, amb 25 anys no tingui plans de boda i procreació. Va marxar fa tres anys, primer en va passar un a Bulgària, i ha tornat que s'ha trobat totes les amistats casades i amb criatures, i el que em sembla que és pitjor, amb un canvi de mentalitat, més europea, que li marca distància amb qui havien estat els seus amics. Mentre conversem li comento que he estat a Abkhàsia i m'explica que és originària d'allà, que van marxar acabant la guerra i que ara el seu pis està ocupat per uns txetxens. Em demana que li passi d'alguna manera les fotos perquè les puguin veure els seus pares, tot i que em confesa que creu que ploraran al veure-les. Actualment les millors fotos ja les vaig posar a internet, no sé com haurà reaccionat la família. M'acomiado d'ella amb la certesa que tard o d'hora ens trobarem. Alguns dels seus millors amics a l'erasmus que va fer a Italia eren catalans i pensa visitar-los tant aviat com pugui.
Jo em pasaré encara un dia més a Batumi descansant abans no dirigir-me a l'interior de Geòrgia per empendre el llarg camí de tornada cap a Tbilisi, però això us ho explicaré en algun altre moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada