Els darrers dos dies de viatge els vaig passar a Tbilisi, una ciutat que com més la vaig coneixent més em va enamorant. No te una plaça de l'Opera com Erevan amb tots els seus cafès, però li he anat agafant el gust a passejar per Rustavelli o Vake, descobrir racons amb escales de cargol que s'enfilen sobre balconades de fusta, o passar-me pels banys tal i com feren en el seu dia il·ustres viatgers com Pushkin o Dumas. Perquè si, si quelcom tenia clar que faria a la tornada a Tbilisi seria acostar-me altre cop als banys, però aquest cop no només em passejaria per fora, enfilant-me als taulats i passejant-me entre la cúpoles ensumant l'olor d'ou podrit de les aigües sulfuroses, sino que hi entraria, em fotria un bany i un massatge. Després de gairebé 2000km en bici m'ho mereixia.
Així va ser com vaig entrar a un dels banys, aquest cop, a diferència del 2006 que vaig anar al més popular, els banys d'Orbeliani amb la seva façana d'estil musulmà que recorda una mesquita o madrassa centro assiàtica, vaig optar per un dels pijos. Volia una piscineta per mi solet. I si, vaig tenir una cabina per mi solet.
La cabina es composava d'una sala gran amb un sofà de tres places, un silló i una taula de marbre, símbols inequívocs de l'important rol social que jugaven els banys en el passat com a punt de reunió; un lavabo apart; i finalment, a través d'una porta, s'accedia al bany. D'una banda, una piscineta amb les aigües termals que vaig haver de templar amb aigua freda perquè m'escaldava, a continuació una dutxa, i a la paret oposada una llosa de pedra on fer els massatges. Als deu minuts de banyaets i dutxadeta va entrar l'armatoste que m'ensabonaria i em faria un ràpid massatge. No va matar, o això creia. Quan em deixa no puc amb la meva ànima, estic destrossat. Necessito 20 minuts i tres dutxes d'aigua freda per refer-me una mica i poder sortir. Una estona més i ara si, em sento com nou.
Al vespre aniré a l'Sport bar, a veure, hores més tard, com en Mourinho li fot el dit a l'ull a en Tito Vilanova. El Sport bar, a la barriada de Vake, sembla ser un dels punts neuràlgics dels futboleros georgians. El bar està perfectament dividit en dues zones, en una s'hi troben els merengues, tots amb les seves samarretes blanques i banderes blanques, i a l'altre, els culers, tots amb samarretes de Messis, Xavis i Iniestas, i algunes bufandes i banderes estratègicament posades sobre les taules. I entre tota la fauna local jo i dos catalans més que no estan de viatge de turisme sinó negociant contractes de carreteres amb les autoritats georgianes. Veiem el partit plegats i ens sorprenem al final de partit al veure un parell de georgianes cantar l'himne del Barça de dalt a baix amb una pronunciació més que acceptable. No ens queda més remei que aplaudir-les.
L'endemà costa alçar-se. El partit ha acabat a les 3 de la matinada hora local i són gairebé les quatre de la matinada quan arribo a l'alberg i me'n vaig a dormir. El darrer dia el mataré cercant infructuosament una caixa per la bici (la que tenia va volar de la balconada coberta on era i amb la pluja es va fer malbé) i amb un meeting de Couchsurfers on puc conèixer alguns dels que a través dels foros m'han ajudat a solventar dubtes durant aquest dies de viatge. Passem part de la tarda al parc d'atraccions abans de no fer cap a un alberg regentat per uns joves iranians que disfruten a Geòrgia de la llibertat que no troben al seu país. Tenint en compte que el meu vol és a les 6:30 del matí i que vull ser ben d'hora a l'aeroport per tal de no tenir problemes amb la bici, és el final perfecte... que la trobada s'allargui tant sigui possible !!!!
Arribo al meu alberg a les dues del matí i l'Irina, la propietària de l'alberg, m'arrenja el taxi per anar cap a l'aeroport. M'acomiado d'ella amb un fins la propera, i amb l'encàrreg de donar-li records al Ricard, l'amic de BCN que m'havia recomentat estar-me allà.
Ja a l'aeroport, m'enduc la darrera sorpresa del viatge. Havent ja facturat la bici, sento com algú em crida.
- Xavi?
- George?
Amb alguna cana, però és el mateix George. El mateix George que fa cinc anys em va obrir casa seva. El primer en mostrar-me l'hospitalitat georgiana (amb els primers brindis inclosos). L'havia contactat per veure'ns durant la meva estada a Tbilisi però no havíem quadrat agendes, ara, ens trobàvem per casualitat a l'aeroport on ell havia anat a acomiadar una amiga. Amb el George fa cinc anys vaig aprendre el que és una guerra. Això és el que vaig esciure aleshores:
Abans de sortir, en George m'explica la seva experiència personal, ja que també és refugiat. M'explica que durant la guerra tenia entre 12 i 13 anys, prou gran com per tenir por i ser concient del que passava. Trobant-se en una zona no evacuable, va conviure amb la loteria vital de la guerra durant un any. M'explica amb tota naturalitat quan un dia jugant al jardí van sentir un soroll xiueixant que s'acostava i al final van veure com una bala impactava contra els estenedors i gronxador prop d'ells. O com sentia caure les bombes i tremolar el terra algun cop que sortia a buscar aigua a una font propera. Al comentar-li que és un autèntic supervivent em diu que no tots van tenir tanta sort. L'àvia dels seus veïns, em comenta, mentre avisava des de la finestra als néts que entressin perquè hi havien combats, una bala li va entrar per la boca i va morir a l'acte. És la guerra explicada per un noi de la meva generació, cara a cara. No són les batalletes d'una guerra civil ja llunyana que ens expliquen uns avis que ja se'ns moren, ni una imatge mediatica que si ens fa nosa mentre dinem podem deixar de veure tot prement el comandament a distància. És un noi de 26, cinc menys que jo, que m'ho explica amb total naturalitat i ressignació, és part de la seva infantesa i la seva vida.
Aquest cop, però, no tindrem massa temps per parlar, no falta massa perquè jo hagi d'embarcar, i ell amb la seva colla, fan les darreres bromes i comiats a la seva amiga. Però m'encamino cap al control de passaport amb un regust dolç, la sensació d'estar tancant un deute pendent amb Geòrgia des de que la vaig descobrir el 2006. La trobada casual del George ajuda a simbolitzar el tancament d'un cercle començat a dibuixar cinc anys enrere. No crec que pugues haver acabat el viatge de millor manera. Tanmateix pujo a l'avió amb una certesa: Tusheti, Khesvureti i Kakheti resten pendents.
Així va ser com vaig entrar a un dels banys, aquest cop, a diferència del 2006 que vaig anar al més popular, els banys d'Orbeliani amb la seva façana d'estil musulmà que recorda una mesquita o madrassa centro assiàtica, vaig optar per un dels pijos. Volia una piscineta per mi solet. I si, vaig tenir una cabina per mi solet.
La cabina es composava d'una sala gran amb un sofà de tres places, un silló i una taula de marbre, símbols inequívocs de l'important rol social que jugaven els banys en el passat com a punt de reunió; un lavabo apart; i finalment, a través d'una porta, s'accedia al bany. D'una banda, una piscineta amb les aigües termals que vaig haver de templar amb aigua freda perquè m'escaldava, a continuació una dutxa, i a la paret oposada una llosa de pedra on fer els massatges. Als deu minuts de banyaets i dutxadeta va entrar l'armatoste que m'ensabonaria i em faria un ràpid massatge. No va matar, o això creia. Quan em deixa no puc amb la meva ànima, estic destrossat. Necessito 20 minuts i tres dutxes d'aigua freda per refer-me una mica i poder sortir. Una estona més i ara si, em sento com nou.
Al vespre aniré a l'Sport bar, a veure, hores més tard, com en Mourinho li fot el dit a l'ull a en Tito Vilanova. El Sport bar, a la barriada de Vake, sembla ser un dels punts neuràlgics dels futboleros georgians. El bar està perfectament dividit en dues zones, en una s'hi troben els merengues, tots amb les seves samarretes blanques i banderes blanques, i a l'altre, els culers, tots amb samarretes de Messis, Xavis i Iniestas, i algunes bufandes i banderes estratègicament posades sobre les taules. I entre tota la fauna local jo i dos catalans més que no estan de viatge de turisme sinó negociant contractes de carreteres amb les autoritats georgianes. Veiem el partit plegats i ens sorprenem al final de partit al veure un parell de georgianes cantar l'himne del Barça de dalt a baix amb una pronunciació més que acceptable. No ens queda més remei que aplaudir-les.
L'endemà costa alçar-se. El partit ha acabat a les 3 de la matinada hora local i són gairebé les quatre de la matinada quan arribo a l'alberg i me'n vaig a dormir. El darrer dia el mataré cercant infructuosament una caixa per la bici (la que tenia va volar de la balconada coberta on era i amb la pluja es va fer malbé) i amb un meeting de Couchsurfers on puc conèixer alguns dels que a través dels foros m'han ajudat a solventar dubtes durant aquest dies de viatge. Passem part de la tarda al parc d'atraccions abans de no fer cap a un alberg regentat per uns joves iranians que disfruten a Geòrgia de la llibertat que no troben al seu país. Tenint en compte que el meu vol és a les 6:30 del matí i que vull ser ben d'hora a l'aeroport per tal de no tenir problemes amb la bici, és el final perfecte... que la trobada s'allargui tant sigui possible !!!!
Arribo al meu alberg a les dues del matí i l'Irina, la propietària de l'alberg, m'arrenja el taxi per anar cap a l'aeroport. M'acomiado d'ella amb un fins la propera, i amb l'encàrreg de donar-li records al Ricard, l'amic de BCN que m'havia recomentat estar-me allà.
Ja a l'aeroport, m'enduc la darrera sorpresa del viatge. Havent ja facturat la bici, sento com algú em crida.
- Xavi?
- George?
Amb alguna cana, però és el mateix George. El mateix George que fa cinc anys em va obrir casa seva. El primer en mostrar-me l'hospitalitat georgiana (amb els primers brindis inclosos). L'havia contactat per veure'ns durant la meva estada a Tbilisi però no havíem quadrat agendes, ara, ens trobàvem per casualitat a l'aeroport on ell havia anat a acomiadar una amiga. Amb el George fa cinc anys vaig aprendre el que és una guerra. Això és el que vaig esciure aleshores:
Abans de sortir, en George m'explica la seva experiència personal, ja que també és refugiat. M'explica que durant la guerra tenia entre 12 i 13 anys, prou gran com per tenir por i ser concient del que passava. Trobant-se en una zona no evacuable, va conviure amb la loteria vital de la guerra durant un any. M'explica amb tota naturalitat quan un dia jugant al jardí van sentir un soroll xiueixant que s'acostava i al final van veure com una bala impactava contra els estenedors i gronxador prop d'ells. O com sentia caure les bombes i tremolar el terra algun cop que sortia a buscar aigua a una font propera. Al comentar-li que és un autèntic supervivent em diu que no tots van tenir tanta sort. L'àvia dels seus veïns, em comenta, mentre avisava des de la finestra als néts que entressin perquè hi havien combats, una bala li va entrar per la boca i va morir a l'acte. És la guerra explicada per un noi de la meva generació, cara a cara. No són les batalletes d'una guerra civil ja llunyana que ens expliquen uns avis que ja se'ns moren, ni una imatge mediatica que si ens fa nosa mentre dinem podem deixar de veure tot prement el comandament a distància. És un noi de 26, cinc menys que jo, que m'ho explica amb total naturalitat i ressignació, és part de la seva infantesa i la seva vida.
Aquest cop, però, no tindrem massa temps per parlar, no falta massa perquè jo hagi d'embarcar, i ell amb la seva colla, fan les darreres bromes i comiats a la seva amiga. Però m'encamino cap al control de passaport amb un regust dolç, la sensació d'estar tancant un deute pendent amb Geòrgia des de que la vaig descobrir el 2006. La trobada casual del George ajuda a simbolitzar el tancament d'un cercle començat a dibuixar cinc anys enrere. No crec que pugues haver acabat el viatge de millor manera. Tanmateix pujo a l'avió amb una certesa: Tusheti, Khesvureti i Kakheti resten pendents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada