Vaig deixar Tetri Skaro el 14 d'agost: recuperat de la fangada del dia anterior i havent esmorzat com vaig poder comprant uns paquets de galetes al mini-market del propietari del cutre-hotel on vaig dormir.
El dia va resultar ser, ciclisticament, un desastre. Primer, vaig perdre el trencall de Bolnisi per on volia passar i més endevant, a Marneuli, altre cop un trencall cap a Rustavi. Aquest segon, no em va preucupar, convençut de poder trobar algun trencant que m'hi acostés, evitant l'arribada a les afores de Tbilisi. Però no hi va haver manera... ni intentant seguir antics corriols que marcava el meu mapa soviètic del GPS vaig trobar una dracera, així que uns quants, massa, quilòmetres després, em trobava a les portes de Tbilisi. L'idea original d'arribar aquell mateix dia a David Gareja o aproximar-m'hi s'havien esvait feia estona. Així, que em vaig plantejar tantsols arribar a Rustavi, descansar i acostar-me als monestirs el dia següent. 15km després era a Rustavi, una ciutat lletja !Si, per fi, a Georgia, on fins hi tot Kutaisi o Batumi (2a i 3a ciutat) semblen poblets en el seu centre, trobava una ciutat d'estètica plenament soviètica: blocs de pisos impersonals a tot arreu. Fins i tot l'hotel, era un antic Intourist. Un mastodòntic edifici de més de 10 plantes de les quals algunes estaven tancades, la meva habitació, a la sisena planta, però complia amb standards occidentals, després d'una reforma que s'estenia encara per altres plantes de l'edifici.
L'endemà, ara si, em plantejava la visita de David Gareja, a 40km de Rustavi on em trobava. Sortiria cap a Gardabani per després enfilar cap als monestirs i baixar a dormir a Sagarejo, això em permetria els dos darrers dies de viatge fer encara una petita incursió a la regió georgiana vinícola per excelència: Kakheti. O això em pensava. Uns deu quilòmetres després de Gabardani, es va acabar l'asfalt i vaig continaur per una pista pedregosa de mala mort per un terreny estepari i mig desèrtic on només hi havia matolls groguencs resecs pel sol, de tant en tant algun camp de cereals ja segat, i a la llunyania, uns camions que es dirigien, crec, cap a Azerbaidjan.
Clavat als 40 km que m'havien comentat que hi havia des de Rustavi, diviso el primer monestir de David Gareja, m'hi acosto i una família que hi passa uns dies de retir a les cel·les venen a saludar-me tot duent-me aigua fresca. Per sort, sabent el que m'esperava havia carregat 3 litres, i tot i que me'n quedava litre i mig, vaig agrair l'aigua fresca, i no la calenta que duia després de dues hores pedalades sota un sol de justícia i sense cap sombra. Visito el monestir per fora, no em deixen entrar a dins amb malles ciclistes, i em decideixo a continuar: David Gareja és un complex de 13 monestirs i he enganxat un dels que està fora de la ruta turística. Als principals em queden ni més ni menys que 15 km, em comenten. M'avisen que no m'equivoqui de camí, podria caure dins Azerbadjan i dur-me problemes, m'avisen també de que vagi en compte amb les serps verinoses. Carregat de bons consells decideixo continuar. Se'm fa tard. Perdo un temps d'or en un trencall on dubto del camí a seguir per no caure dins Azerbadjan. Les hores de bici, la calor i el sol, estan passant factura. Són les cinc quan arribo al principal dels monestirs de David Gareji, un altre complex monàstic excavat en roca. Malauradamet és massa tard per visitar aquest entorn, poblat de monjos durant segles, que els russos van voler utiltzar de camp d'entrenament militar durant la guerra d'Afganistan per les seves semblances geogràfiques i que ara ha retornat a la vida monàstica. Visito Lavra, el principal monestir, a corre-cuita, sacrifico Udabno amb els seus frescos, i tiro avall cap a Sagarejo.
Bé, això d'avall és un dir, perquè fins al poble d'Udabno, uns 15km del monestir a la vessant georgiana (jo havia vingut per la vessant azerí), practicament tot és pujada. Un poble al mig del no res poblat per gent d'Svanetia recolocada aquí durant els temps soviètics després que una esllavisada se'ls hi endugués les cases.
Hi arribo a quarts de vuit i sense aigua. Uns nanos del poble em porten a una petita tenda on comprar aigua per avituallar-me. Intento assabentar-me de si hi ha cap taxi que em pugui dur a Sagarejo i resulta impossible. El que si trobaré, com sempre, és un bon amic que m'aculli a casa seva. Primer un home que espera al seu amic al cotxe, però resulta que l'amic, Zviad de nom, ha viscut sis anys a Espanya i te ganes de refrescar el castellà. Ja va mig entonat però se'l veu de bona pasta. Bona pasta? Dons si, com a mínim a Geòrgia, perquè aquí va treballar al pladur i després robar.
- yo mucho robar. Em comenta
- Esto es muy malo. Li responc en castellà-indio perquè m'entengui.
- Lo sé, pero sino no comer.
Va tornar, crec entendre, deportat. Em presenta la sogra i la dona i em comenta que te quatre fills però que els te de vacances al mar negre on no fa tanta calor. Passem el vespre menjant, bebent i xerrant i havent sopat em duen a casa una veïna, una tieta de la seva dona perquè em pugui dutxar. És evident que la seva casa és més senzilla i tots van a casa del parent ric a dutxar-se. Havent-me dutxat, i trinxat com estic, opto per retirar-me a dormir. Em despartaré que la família s'haurà multiplicat: No només saludo en Zviad i la seva dona, sino al sogre i la cunyada, que han arribat en alguna hora de la nit. Però toca continuar, així que agafo la bici, i cap avall. Està clar, que no podré fer Kakheti. Arribar a Telavi implicaria pedalar durant tot el dia sense fer cap parada, i la gracia està en visitar els monestirs i esglesies de la rodalia i l'endemà abans d'anar a Tbilisi una altre cop el mateix. Per tant, opto per dirigir-me directament a la capital. Tindré així dos dies de turisteo tranquil abans no tornar cap a casa.
Creuaré el cartell d'entrada a Tbilisi amb 69km a les cames, però anant directe a l'alberg sense perdre'm, hi arribaré que el compte quilòmetres marcarà ja 90km. Sort que m'ho temia i no m'ha agafat desprevingut. Són les 18:00 tocades del dia 16 d'agost quan lligo la bicicleta a les escales que duen a la guesthouse de la Irina. Per aquest estiu, s'ha acabat el pedalar.
El dia va resultar ser, ciclisticament, un desastre. Primer, vaig perdre el trencall de Bolnisi per on volia passar i més endevant, a Marneuli, altre cop un trencall cap a Rustavi. Aquest segon, no em va preucupar, convençut de poder trobar algun trencant que m'hi acostés, evitant l'arribada a les afores de Tbilisi. Però no hi va haver manera... ni intentant seguir antics corriols que marcava el meu mapa soviètic del GPS vaig trobar una dracera, així que uns quants, massa, quilòmetres després, em trobava a les portes de Tbilisi. L'idea original d'arribar aquell mateix dia a David Gareja o aproximar-m'hi s'havien esvait feia estona. Així, que em vaig plantejar tantsols arribar a Rustavi, descansar i acostar-me als monestirs el dia següent. 15km després era a Rustavi, una ciutat lletja !Si, per fi, a Georgia, on fins hi tot Kutaisi o Batumi (2a i 3a ciutat) semblen poblets en el seu centre, trobava una ciutat d'estètica plenament soviètica: blocs de pisos impersonals a tot arreu. Fins i tot l'hotel, era un antic Intourist. Un mastodòntic edifici de més de 10 plantes de les quals algunes estaven tancades, la meva habitació, a la sisena planta, però complia amb standards occidentals, després d'una reforma que s'estenia encara per altres plantes de l'edifici.
L'endemà, ara si, em plantejava la visita de David Gareja, a 40km de Rustavi on em trobava. Sortiria cap a Gardabani per després enfilar cap als monestirs i baixar a dormir a Sagarejo, això em permetria els dos darrers dies de viatge fer encara una petita incursió a la regió georgiana vinícola per excelència: Kakheti. O això em pensava. Uns deu quilòmetres després de Gabardani, es va acabar l'asfalt i vaig continaur per una pista pedregosa de mala mort per un terreny estepari i mig desèrtic on només hi havia matolls groguencs resecs pel sol, de tant en tant algun camp de cereals ja segat, i a la llunyania, uns camions que es dirigien, crec, cap a Azerbaidjan.
Clavat als 40 km que m'havien comentat que hi havia des de Rustavi, diviso el primer monestir de David Gareja, m'hi acosto i una família que hi passa uns dies de retir a les cel·les venen a saludar-me tot duent-me aigua fresca. Per sort, sabent el que m'esperava havia carregat 3 litres, i tot i que me'n quedava litre i mig, vaig agrair l'aigua fresca, i no la calenta que duia després de dues hores pedalades sota un sol de justícia i sense cap sombra. Visito el monestir per fora, no em deixen entrar a dins amb malles ciclistes, i em decideixo a continuar: David Gareja és un complex de 13 monestirs i he enganxat un dels que està fora de la ruta turística. Als principals em queden ni més ni menys que 15 km, em comenten. M'avisen que no m'equivoqui de camí, podria caure dins Azerbadjan i dur-me problemes, m'avisen també de que vagi en compte amb les serps verinoses. Carregat de bons consells decideixo continuar. Se'm fa tard. Perdo un temps d'or en un trencall on dubto del camí a seguir per no caure dins Azerbadjan. Les hores de bici, la calor i el sol, estan passant factura. Són les cinc quan arribo al principal dels monestirs de David Gareji, un altre complex monàstic excavat en roca. Malauradamet és massa tard per visitar aquest entorn, poblat de monjos durant segles, que els russos van voler utiltzar de camp d'entrenament militar durant la guerra d'Afganistan per les seves semblances geogràfiques i que ara ha retornat a la vida monàstica. Visito Lavra, el principal monestir, a corre-cuita, sacrifico Udabno amb els seus frescos, i tiro avall cap a Sagarejo.
Bé, això d'avall és un dir, perquè fins al poble d'Udabno, uns 15km del monestir a la vessant georgiana (jo havia vingut per la vessant azerí), practicament tot és pujada. Un poble al mig del no res poblat per gent d'Svanetia recolocada aquí durant els temps soviètics després que una esllavisada se'ls hi endugués les cases.
Hi arribo a quarts de vuit i sense aigua. Uns nanos del poble em porten a una petita tenda on comprar aigua per avituallar-me. Intento assabentar-me de si hi ha cap taxi que em pugui dur a Sagarejo i resulta impossible. El que si trobaré, com sempre, és un bon amic que m'aculli a casa seva. Primer un home que espera al seu amic al cotxe, però resulta que l'amic, Zviad de nom, ha viscut sis anys a Espanya i te ganes de refrescar el castellà. Ja va mig entonat però se'l veu de bona pasta. Bona pasta? Dons si, com a mínim a Geòrgia, perquè aquí va treballar al pladur i després robar.
- yo mucho robar. Em comenta
- Esto es muy malo. Li responc en castellà-indio perquè m'entengui.
- Lo sé, pero sino no comer.
Va tornar, crec entendre, deportat. Em presenta la sogra i la dona i em comenta que te quatre fills però que els te de vacances al mar negre on no fa tanta calor. Passem el vespre menjant, bebent i xerrant i havent sopat em duen a casa una veïna, una tieta de la seva dona perquè em pugui dutxar. És evident que la seva casa és més senzilla i tots van a casa del parent ric a dutxar-se. Havent-me dutxat, i trinxat com estic, opto per retirar-me a dormir. Em despartaré que la família s'haurà multiplicat: No només saludo en Zviad i la seva dona, sino al sogre i la cunyada, que han arribat en alguna hora de la nit. Però toca continuar, així que agafo la bici, i cap avall. Està clar, que no podré fer Kakheti. Arribar a Telavi implicaria pedalar durant tot el dia sense fer cap parada, i la gracia està en visitar els monestirs i esglesies de la rodalia i l'endemà abans d'anar a Tbilisi una altre cop el mateix. Per tant, opto per dirigir-me directament a la capital. Tindré així dos dies de turisteo tranquil abans no tornar cap a casa.
Creuaré el cartell d'entrada a Tbilisi amb 69km a les cames, però anant directe a l'alberg sense perdre'm, hi arribaré que el compte quilòmetres marcarà ja 90km. Sort que m'ho temia i no m'ha agafat desprevingut. Són les 18:00 tocades del dia 16 d'agost quan lligo la bicicleta a les escales que duen a la guesthouse de la Irina. Per aquest estiu, s'ha acabat el pedalar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada