Vaig deixar Almaty la nit del 27 al 28 de Juliol.
La primera sorpresa va ser a l'arribar a l'estacio d'autobusos. Un dels conductors del bus em va fotre una bronca contundent per anar en bici. Li dic que havia preguntat abans de comprar el bitllet si es podia viatjar amb la bici i que m'havien dit que si. S'entossudeix. Li remarco que de haver-me dit que no no hauria comprat bitllet. No baixa del burro. Al final a traves de l'hostessa que compta els viatjers em deixa guardar-la al malater del bus, aixo si, despres d'haver desmuntat les rodes. El conductor es relaxa i fins hi tot gastem unes bromes.
Es cap a la una de la matinada quan arribem a la frontera. Tothom descarrega i amb tots els fardos, cap a l'aduana apeu mentre l'autocar creuar buit la frontera. L'espectacle es del tot curios. Una filera de gent de uns 100m o mes de llarg esperant passar per la zona peatonal de la frontera. Families senceres amb nanos petits en brasos dormint esperen creuar a Kyrgyzstan. La porta, tancada. De tant en tant s'obre deixen passar-ne a un grup entre les empentes i presses de tots els que volen creuar i quan el cupo es ple, es torna a tancar la porta. A l'altra banda, aduana i control de passaports... Al crit de velosiped logro entrar abans un funcionari tanqui la porta davant dels nasos del resta de la gent. Un cop a dins la frontera tot s'agilitza, i mes per un guiri amb bicicleta. Logro colar-me en alguna cua i arribo a l'autobus ja en vessant kirguisa abans que molts companys de viatge. El conductor, relaxat i sorpres del rapid que he anat em fa algunes bromes i em pregunta per quina ruta fare per Kyrgyzstan. Torno a desmuntar la bici, la guardo, i a continuar dormint. No em despertare fins les 7:00 quan siguem a Choplon-Ata: bonica vista al obrir els ulls mig adormits i veure l'Yssyk-kul amb les muntanyes nevades el Tien-Shan al fons.
Dues hores despres, onze anys despres, em trobo a Karakol. Una sensacio estranya m'omple. Aqui va comensar tot. Onze anys enrera, quan amb en Marcos Fraga vam planificar un viatge per Uzbekistan i Kyrgyzstan. Karakol , el centre d'operacions de la part kirguisa del viatge. Des d'aleshores, aquesta regio em te el cor robat.
Pedalo fins el centre amb l'anim de reconeixer indrets, llocs en que havia estat fa onze anys. Els records son difusos i costa ubicar-me. Per fi, al centre, reconec el Corte Ingles, un edifici de 3 plantes que a dins estava ple de petites botiguetes. Sembla tancat. Per fora, tot de botigues que donen a parts de l'interior de l'edifici. Pero no hi ha cap access a dins. Tampoc hi ha les sales de ping-pong en les que amb el Marcos vam matar unes quantes hores a l'espera d'un guia que no arribava. Tampoc se trobar l'alberg-refu on ens varem estar. Anant sense LP costa ubicar-se. M'estare en un hotelet en una casa tipica de l'epoca colonial Tsarista. Casa d'una planta, amb soterrani al voltant d'un jardi interior.
Pero el que si esta clar es que Karakol ha canviat en 11 anys. Gairebe no hi pasturen vaques pel mig del poble, hi ha molt mes transit motoritzat i gairebe cap a cavall, existeixen varis caixers automatics i s'han obert dos Internet Clubs en lloc del ordinador solitari que hi havia al Corte Ingles. Pero segons com es miri continua sent igual. El punt de partida d'alpinistes i motxillers amb ganes de veure els paissatges de muntanya del Tien Shan central. Les vistes al Khan Tengri i el Poveda per mi hauran d'esperar... Les pedalades, despres d'un dia de repos, m'han de dur cap a l'oest, cap a Naryn. Abans pero, el port de Tossor sera el primer repte d'embargadura. El dia 29, sere a la carretera altre cop.
La primera sorpresa va ser a l'arribar a l'estacio d'autobusos. Un dels conductors del bus em va fotre una bronca contundent per anar en bici. Li dic que havia preguntat abans de comprar el bitllet si es podia viatjar amb la bici i que m'havien dit que si. S'entossudeix. Li remarco que de haver-me dit que no no hauria comprat bitllet. No baixa del burro. Al final a traves de l'hostessa que compta els viatjers em deixa guardar-la al malater del bus, aixo si, despres d'haver desmuntat les rodes. El conductor es relaxa i fins hi tot gastem unes bromes.
Es cap a la una de la matinada quan arribem a la frontera. Tothom descarrega i amb tots els fardos, cap a l'aduana apeu mentre l'autocar creuar buit la frontera. L'espectacle es del tot curios. Una filera de gent de uns 100m o mes de llarg esperant passar per la zona peatonal de la frontera. Families senceres amb nanos petits en brasos dormint esperen creuar a Kyrgyzstan. La porta, tancada. De tant en tant s'obre deixen passar-ne a un grup entre les empentes i presses de tots els que volen creuar i quan el cupo es ple, es torna a tancar la porta. A l'altra banda, aduana i control de passaports... Al crit de velosiped logro entrar abans un funcionari tanqui la porta davant dels nasos del resta de la gent. Un cop a dins la frontera tot s'agilitza, i mes per un guiri amb bicicleta. Logro colar-me en alguna cua i arribo a l'autobus ja en vessant kirguisa abans que molts companys de viatge. El conductor, relaxat i sorpres del rapid que he anat em fa algunes bromes i em pregunta per quina ruta fare per Kyrgyzstan. Torno a desmuntar la bici, la guardo, i a continuar dormint. No em despertare fins les 7:00 quan siguem a Choplon-Ata: bonica vista al obrir els ulls mig adormits i veure l'Yssyk-kul amb les muntanyes nevades el Tien-Shan al fons.
Dues hores despres, onze anys despres, em trobo a Karakol. Una sensacio estranya m'omple. Aqui va comensar tot. Onze anys enrera, quan amb en Marcos Fraga vam planificar un viatge per Uzbekistan i Kyrgyzstan. Karakol , el centre d'operacions de la part kirguisa del viatge. Des d'aleshores, aquesta regio em te el cor robat.
Pedalo fins el centre amb l'anim de reconeixer indrets, llocs en que havia estat fa onze anys. Els records son difusos i costa ubicar-me. Per fi, al centre, reconec el Corte Ingles, un edifici de 3 plantes que a dins estava ple de petites botiguetes. Sembla tancat. Per fora, tot de botigues que donen a parts de l'interior de l'edifici. Pero no hi ha cap access a dins. Tampoc hi ha les sales de ping-pong en les que amb el Marcos vam matar unes quantes hores a l'espera d'un guia que no arribava. Tampoc se trobar l'alberg-refu on ens varem estar. Anant sense LP costa ubicar-se. M'estare en un hotelet en una casa tipica de l'epoca colonial Tsarista. Casa d'una planta, amb soterrani al voltant d'un jardi interior.
Pero el que si esta clar es que Karakol ha canviat en 11 anys. Gairebe no hi pasturen vaques pel mig del poble, hi ha molt mes transit motoritzat i gairebe cap a cavall, existeixen varis caixers automatics i s'han obert dos Internet Clubs en lloc del ordinador solitari que hi havia al Corte Ingles. Pero segons com es miri continua sent igual. El punt de partida d'alpinistes i motxillers amb ganes de veure els paissatges de muntanya del Tien Shan central. Les vistes al Khan Tengri i el Poveda per mi hauran d'esperar... Les pedalades, despres d'un dia de repos, m'han de dur cap a l'oest, cap a Naryn. Abans pero, el port de Tossor sera el primer repte d'embargadura. El dia 29, sere a la carretera altre cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada