Entre congostos, policies i tempestes de sorra. La ruta cap al sud.

Anàvem tard i tocava anar per feina. A Timgad ens havíem entretingut massa  i fins Arris teníem encara  més de 50km havent de creuar dos ports de muntanya a més de 1500m d'altitud.

Així que gairebé a les 15:00 del  18 d'abril posàvem rumb al sud tot creuant el massís d'Aurès, que encara mantenia alguns cims nevats. Unes hores més tard, encara amb llum de dia, arribàvem a Arris i començàrem a cercar l'alberg on anys enrere els Manels s'havien allotjat. L'acollida va ser càlida i sincera per part de l'staff i el director de l'alberg poc habituats a veure cicloturistes (La majoria d'usuaris dels albergs són turistes i grups juvenils algerians).

Cansat després de dos dies dormint poc, vaig aprofitar per anar-me'n a dormir d'hora. La sorpresa va arribar més tard.... Era possible que estiguessin trucant a la porta? Si, ho era.

Va ser la primera trobada amb la policia algeriana. Tant simpàtica i educada com torra-collons. Em reclamen a recepció i comencem amb la tourné de preguntes... D'on veniu, on aneu, etc... I de cop la pregunta :  

- I el visat?
- Al passaport.
- No, el teu amic si que el té, però i el teu?
(obro per la pàgina 15 el meu flamant nou passaport renovat el gener del 2016 i amb un sol visat estampat...).
-  Perdona, no l'havíem vist.

I aixi va ser com per la incompetència policial em van trencar els meus dolços somnis.

L'endemà tocava recórrer les famoses gorges i balcons que en alguns llocs apareixen transcrits com a Ghoufi i d'altres com a Rhoufi. Pedalaríem per una carretera secundària sempre direcció sud que va deixant enrere l'Aurès per acostar-se  a la ribera més septentrionals del Sàhara tot resseguint per dins o per dalt una sèrie d'engorjats que forma el riu Abiod. El tram més espectacular és el dels balcons de Ghoufi, on una sèrie de llogarets tradicionals i els seus graners pengen o baixen per les parets del congost. Al fons del congost hi ha l'oasi de palmeres i el rierol que dóna vida a aquestes terres àrides. Malauradament, els llogarets van quedar mig abandonats després d'un incendi al palmerar. Tanmateix, és un lloc fantàstic per passejar una estona i imaginar-nos en un proper viatge resseguint tota la llera del riu.

Cami de Ghoufi

Però es fa tard i cal continuar la ruta, ja que ens queden força quilòmetres fins a Sidi Obka, on pretenem acabar el dia. Hi arribarem que falta poc perquè es faci fosc i no trobarem on allotjar-nos. La població és massa gran i transitada com per bivaquejar i l'únic hostal està ple de peregrins que venen a visitar la tomba d'un santon musulmà. Preguntem a la policia i ens confirmen que la única opció és recular fins a Biskra. Es fa fosc, i el mateix policia que regula el trànsit ens para una grua perquè hi pugem les bicis i ens dugui fins Biskra. No serà el darrer cop que pujarem les bicis a una furgo. A Biskra trobar allotjament serà tota una aventura. Fins al 4rt hotel no trobarem plaça. Són les onze tocades quan ens anem a dormir.

Cases als balcons de Ghoufi

Congost de Ghoufi

L'endemà toca recular fins a Sidi Obka i d'allà continuar fins a Zeribet el Oued. La carretera és transitada, fa calor, i a més, tenim vent frontal. L'etapa és de pura transició a l'espera de l'aventura de l'endemà, quan pretenem arribar a l'oasi d'El Oued tot seguint una pista que vam descobrir primer a Google Earth i confirmar després a Open Street maps. Amb aquesta intenció arribem a El Feith, un petit llogaret on ens aprovisionem d'aigua i menjar per l'endemà. Hi sopem. La intenció és bivaquejar a les afores havent sopat.

 Quedarà en intenció.

Acabem de sopar que una munió de gent envolta el restaurant on hem sopat i ens demana de fer-se fotos amb nosaltres. Evidentment, tant enrenou posa en alerta la policia que ve a saludar-nos i ens convida a anar fer turisme de comissaria. Només entrar ens queda clar que allà no hi tindrem sostre. El calabós està ple.

El Feith, joves esperant-nos a la sortida del restaurant

Els policies, molt educada i fins i tot simpàticament ens pregunten per les intencions. No veuen gens clar que anem fins a El Oued per la pista. Consulten als seus superiors per telèfon i aviat queda clar que no podrem bivaquejar als voltants del poble com teníem previst. La securité, ens diuen. Ells mateixos es posen en un problema amb aquesta decisió, perquè ara, són ells els que ens han de buscar un lloc on allotjar-nos. Van amunt i avall, fan trucades i comenten... va passant l'estona i sembla clar que no troben on col·locar-nos. Sembla ser que tots els hotels de Zeribet el Oued estan plens.
En Miquel, aprofita per llençar-els-hi un dard al veure que ens volen fer recular: Si aquí no s'hi pot dormir, haurem de dir als nostres amics que facin la ruta a l'inrevés.... si els hi cau la nit, com a mínim vosaltres els hi trobareu lloc on dormir a Zeribet. No els hi fa massa gràcia.

Finalment sembla que ho solventen i ens comenten que on dormirem no és un hotel però si un lloc on allotjar-nos. Quedem força intrigats i ens dirigim a la pick-up on pujarem les bicis i escortats per la policia recularem els 20km que hi ha fins a Zeribet. Abans, els hi deixem clar que a les 6:30 del matí els volem allà per poder continuar. No podem fer cap animalada, se'ns han quedat els passaports.

Així és quan les 22:00 tocades entrem a la farinera industrial de Zeribet. Aquí és on dormirem ! Té alguna habitació habilitada: no sabem si per empleats o els camioners que venen a descarregar blat i endur-se la farina. També te un bany amb dutxa, tot força net... més enllà de la pols de farina inevitable. Ens acomiadem dels policies reclamant-los que hi siguin l'endemà a les 6:30 amb els passaports per poder continuar... i amb la intuïció que no serà així.

Farinera de Zeribet el Oued

Ens alcem a les 6:15 i evidentment a les 6:30 ningú es presenta. No serà fins a dos quarts de nou que vindran uns policies nous, que ens duran a la comissaria de Zeribet... I altre cop ronda de preguntes. No veuen gens clar que anem per la pista. Altre cop, la punyetera securité. Hi ha sorra, no està asfaltat  i és desert, ens diuen. Cony! Ja ho sabem !!! per això hi anem!!!  Res els fa desistir. Ni que els hi recalquem que per nosaltres el més perillós per la nostra seguretat és el trànsit de camions de la carretera principal.

- Us recomanem que aneu per la carretera, comenten
 En Miquel està àgil:
- Si ens ho recomaneu no farem cas a la vostra recomanació. Ara bé, sou l'autoritat, si ens ho prohibiu no tindrem cap més remei que fer-vos cas.

Cop dur per a un musulmà que ha de mostrar-se sol·licit amb el viatger. Per una estona queden fora de joc. El problema ciclistes continua pujant en la jerarquia policial. Marxen. Tornen. Ho sento, no us podem permetre passar, us ho prohibim.

Game over.

Ara només cal esperar que ens tornin els passaports, que encara estan a la comissaria de El Feith. Són quarts d'onze quan ens els tornen:
- Ja podeu marxar, us escortarem un tros en cotxe.
Ara em toca a mi.
- No. Volem anar en cotxe. Hem perdut dia i mig perquè no ens heu deixat passar. No podem perdre un altre dia fins a Biskra.

Sorprenentment ho accepten. És així com pedalem escoltats 10km fins a un Check-point policial, on els policies pararan la tercera pick-up on pujaran les nostres bicis.

Mitja hora més tard ja pedalem per una carrera secundària  que va a tallar la N-3, la carretera  principal que baixa de Biskra  a Still. Com a mínim durant aquest tram  evitarem el temut trànsit de camions. Abans d'enfrontar-nos a la N-3 farem una migdiada en un restaurant / hotel abandonat, protegint-nos de l'estona de més calor. Arribarem a Still amb llum de dia i a temps per menjar algo. Intentarem fer auto-stop amb la bici per evitar el trànsit  i recuperar el dia perdut però no tindrem èxit. Així, cap a les 20:30, havent sopat, buscarem un racó a les afores on bivaquejar. Pas de probleme de securité. Dormim tranquils sota les estrelles en un descampat a un mig quilòmetre de la cruïlla de carreteres que baixen cap al sud.

Ens alcem amb vent.... vent i sorra. Pedalem sota una tempesta de sorra fins a El-Hamraïa, darrer punt habitat abans no endinsar-nos al desert per arribar a El Oued. Parem una estona amb l'esperança que el temps millori. A les 13:00 tocades  sembla que ha calmat i sortim a fer autostop amb les bicis.  No tenim massa paciència i cap a les 14:00 decidim arribar a El Oued pedalant. Tenim més de 100km per endavant. Ens la juguem. La tempesta de sorra torna a pujar d'intensitat però per sort la tenim relativament favorable. No és una pedalada amb vent de cul però tampoc el tenim frontal. Anem avançant,  però cada quinze o vint minuts paro a glopejar aigua per treure'm la finíssima sorra que entra a la boca tot i anar protegit amb un buff.

A El Hamraïa, esperant que minvés la tempesta de sorra

Els darrers quilòmetres ja els fem de nit travessant els diversos oasis que hi ha abans d'arribar a El Oued. Quan ens veuen arribar a l'alberg, al·lucinen. No n'hi per menys. Ens prenen gairebé per boixos per haver fet més de 150km sota una tempesta de sorra. L'alberg està força decent tenint en compte les circumstàncies. La pols és per tot arreu, però s'hi pot fer algo? Sense dutxar-nos sortim a sopar: Pizzes amb formatge ratllat i ketxup....La cuina italiana cada país l'adapta als seus gustos, suposo. És tard, som a les afores i es tracta de recuperar forces. No estem per miraments gastronòmics.

Amb l'estómac ple, tornem a l'alberg i ara si, ens dutxem. Tot i havent-me  dutxat, ensabonat, i enxufat el telèfon de de la dutxa per les orelles, l'endemà, de les orelles encara en trauré sorra.

En Miquel pedalant al mig de la tempesta

A l'alberg no estem sols. Hi ha un grup juvenil amb el qual fem petar la xerrada, tant amb els adults, a algun dels quals li hem de treure del cap la idea d'emigrar a Espanya; com amb els joves.  I acabo parlant rus. Un d'ells és fill de pare algerià i mare ucraniana  amb alguna responsabilitat, que no em queda clara, a l'ambaixada d'Algèria  a Ucraïna.

Pedalant sota la tempesta

No allarguem massa la xerrada. El dia ha estat dur i demà volem visitar El Oued abans no seguir pedalant. Tindrem tempesta? Segons la gent de l'alberg no. Està plovent i això s'endurà la pols.

No tothom  pot dir que ha pedalat sota una tempesta de sorra i ha vist ploure al desert.