Aterrar és molt més
que arribar a destí satisfactòriament en avió. És molt més que
unes rodes que toquen terra segons la maniobra prevista després de
volar durant hores. Per qui viatja dins de l'avió, aterrar també
significa ressituar-se i assentar-se sobre un nou terreny amb noves
coordenades tant geogràfiques com temporals.
El dissabte 18
d'abril, jo estava aterrant a Erevan. El meu tercer viatge a Armènia.
Llarg temps pronosticat, volia ser-hi quan commemoressin el centenari
del genocidi sofert durant la primera guerra mundial sota l'imperi
otomà.
El viatge va ser
llarg. Vaig sortir de Barcelona cap a Moscou amb el vol d'Aeroflot de
mitja nit. Quatre hores després aterrava a Moscou i buscava un
raconet on poder dormir unes hores abans d'agafar el vol a Erevan.
El vol d'Erevan va carregat d'armenis, pocs no ho són, i alguns que
primer sento parlar amb anglès, canvien a l'armeni al parlar amb
gent local. Armenis de diàspora viatjant pel centenari del genocidi?
I els avis del
davant de tot? Compto fins a vuit persones en cadira de rodes, totes
grans o molt grans, al davant de la cua per embarcar prioritàriament.
És per aquesta gent un viatge normal? És un comiat a la seva terra
en la commemoració del centenari? Faig les meves cabòries sense
forces per intentar establir una conversa, massa cansat després
d'haver dormit només un parell d'hores al vol i dues més a
l'aeroport.
 |
| L'Ararat, encapotat , vist des de la Cascada |
L'avió aterra a
Erevan i mentre vaig a buscar la motxilla contemplo per primer cop en
aquest viatge l'Ararat. Recullo la motxilla, compro una tarjeta de
pre-carragament i cerco un taxi que em dugui al carrer Pushkin, al
centre, on la família D'Arbinyan m'espera.
El taxista té ganes
de parlar i em pregunta pel procés independentista que es viu a
Catalunya. També parlem del centenari, de Turquía i Azerbaijan... a
tot arreu hi ha bona i mal gent comenta, però els seus presidents...
Amb els armenis, tard o d'hora Artash (Nagorno-Karabakh), el Genocidi
i l'Ararat sempre surten a conversa.... I Aratat dóna la benvinguda
a Erevan, però aquest cop no la muntanya, sinó el Conyac homònim,
que te la seva seu a l'entrada de la ciutat. Pocs minuts després
reconec bé el terreny. L'avinguda Mesrop Mashtots amb el seu mercat
a l'esquerra i la mesquita blava la dreta. Pujem fins a la cruïlla
amb Pushkin: na prava (a la
dreta), tunnel, na sleva, sdes,
(tunnel, a l'esquerra, aquí). Te'n recordes!!! Em
comenta el taxista. I tant !!! i això que ja fa nou anys de la meva
segona i fins ara darrera estada a Armènia.
Per
entrar a bloc de pisos ara hi ha un intèrfon
per trucar. N'estic avisat. Truco. Ha? (Si?)...
Soc el Xavi. La porta s'obre. El
replà de baix està igual.
Només encimentat. De seguida reconec una olor familiar. Certa fortor
de les escombraries fermentades tancades en un quartet. És per un
tub pel forat de l'escala per on els veïns llencen les escombraries
que van a petar a aquest quartet que amb una periodicitat que
desconec, s'obre i es buida.
Pujo
per les escales fins arribar al replà del 6e pis. Truco. El timbre
respon amb la mateixa músiqueta d'ocellet que nou anys enrere, la
Gohar m'obre, també hi ha la seva filla. Em fa molta il·lusió ser
aquí, tot i que la casa està molt
més buida. Em va caure com
una garrotada la mort d'en Raffi ara fa dos mesos. Amb les ganes que
tenia de tornar-lo a veure i la il·lusió que em consta que a ell li
feia tornar-me a acollir!! Si
ens havíem fet un fart de xerrar fa nou anys, ara que jo parlo una
miqueta de rus.... Vuitanta i
pico d'anys. la vida va fer el seu camí. El 2006 m'acomiadava
d'Erevan amb el funest pensament que no tornaria a veure aquella
parella de jubilats que havien estat els meus avis armenis, com un
nét m'havien tractat. Va anar d'un parell de mesos.
Faig
la pregunta
i tot i tèmer la resposta, kak dela? (com estàs?
Massa imformal potser per a una àvia però massa tard pel kak
u vas dela) ...amb la cara la
Gohar paga... tristor per la pèrdua encara molt recent. Vaig arribar
a reservar-me un allotjament alternatiu, però a una setmana de
sortir em van confirmar que volien allotjar-me. Xerrem, la mare de
l'Alice, la filla de la Gohar, de qui encara ara no recordo el nom,
em posa al dia. Crec que en els altres viatges mai havia parlat amb
ella. Sempre la veia per la
cuina.
 |
| Cascada, al capvespre |
No
es pot perdre el temps així que després d'una estona xerrant salto
al carrer. Em dirigeixo directament a la Cascada... el monumental
conjunt arquitectònic soviètic, que ara si, gràcies a diners de la
diàspora, està acabat. La memòria em falla i vaig a petar a
Matenadaran, aprofito per mirar-ne els horaris d'obertura. Tenint en
compte que diumenges no obren i que a les cinc tanquen, ho tindré
complicat aquest cop. Parlaré del Matenadaran més endavant.
Ara
sí, la memòria no em falla. Si sóc a Matenadaran, Cascade ha de
quedar a la dreta mirant al centre de la ciutat... i si, uns minuts
després hi soc. L'Ararat,
però se'm ressisteix, mig tapat per núvols. Serà possible veure'l
amb tota la seva esplendor des de la ciutat?
Torno
al centre i redescobreixo una ciutat per mi desconeguda. Fa nou anys
ja em vaig trobar mig carrer Pushkin potes enlaire... sembla que la
renovació urbanística ha acabat. La nova i peatonal Nothern
Avenue plena de
botigues occidentals, moltes
espanyole: Massimmo Dutti,
Desigual... ha pres el
lloc als carrers i casetes baixes que recordo del meu primer viatge.
La paradeta de lavash ( el finíssim pa armeni) a Pushkin fa anys que
es història. A aquella banda del carrer Pushkin només sobreviu la
botiga d'alfombres de la cantonada amb Abovian.
Soc
passejant per allà, quan rebo un missatge de la Masha, una noia de
Couchsurfing que vaig allotjar a casa el 2013. Poca
estona després ens trobem i anem a prendre algo en un dels seus bars
preferits. El Van Gogh. La parròquia local és heterodoxa i va des
de cinquantons fent brindis de Vodka, fins a gent veient un partir de
la Premier, passant per la fauna alternativa de mig Erevan. Tot
carregat de fum i amb bon blues de
fons com a banda sonora.
Aprofito que no només
serveixen begudes sinó que també fan alguns menjars bàsics per
així sopar. Opto per un
Katchapuri, contradiccions del
viatger. Si, el primer sopar a Armènia sigui un plat georgià.
És
gairebé mitjanit quan torno a casa i me'n vaig a dormir. Ja he
aterrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada