Cap a Herzegovina

El 16 d'agost vaig deixar Sarajevo. M'hi havia estat en total 4 dies, dos a l'arribar de Visegrad, i dos més després de recòrrer la Bòsnia de Plata, la segona estada amb un bonus day. El dia previst d'estada es van convertir en dos, però és que el primer, ocupat tot el matí amb metges i paperassa per l'assegurança per la mossegada de gos que vaig rebre arribant a Sarajevo l'havia perdut sense fer res... I no em volia perdre les pistes de bobsleigh :-)

Posar rumb a Herzegovina vol dir posar rumb a Mostar, però ja sabeu que a mi m'agrada complicar-me la vida, i si tens una carretera perfectement asfaltada que t'hi du, però no molt lluny d'allà hi ha uns poblets de muntanya a més de 1000m d'alçada, ja sabeu que m'enfilaré als pobles enlloc de resseguir les carreteres fàcils de les valls. Així que com a objectiu intermedi entre  Sarajevo i Mostar em vaig plantejar arribar a Lukomir, un dels pobles més remots de Bòsnia, a dalt  de la serralada de Bjelasnica.

Vaig arrencar tard, la bugaderia que donava servei a l'alberg on m'estava m'havien extraviat algunes peces de roba i em vaig haver de presentar jo allà personalment per recuperar-les.

Ja amb les alforjes plenes vaig posar rumb cap a Ilidza , població propera a Sarajevo famosa per tenir les fonts del riu Bosna, riu que creua el país i li dóna nom. Al voltant de les font, Vrelo Bosne, un fantàstic parc ple de pontets i rierols al que s'hi arriba per una avinguda arbrada a l'ombra de plataners on la gent s'hi passeja sigui  a peu, corrent, patinant, en bici o amb carruatges turístics.

Vrelo Bosne

Poc després de migdia començava a pedalar en serio, però no trigaria a parar a dinar. Eren dos quarts de dues i encara em trobava a menys de 20km de Sarajevo i a la vall. Poc després començo a pujar i cap a les 17:00 tocades em trobo a dalt de les estacions d'esquí que formaren part de les intal·lacions olímpiques del 1984. Primer veig les rampes dels salts, després alguns edificis encara completament destruïts i després un petit resort amb apartaments i algun hotel, la majoria de llocs tancats, però amb alguns, pocs, turistes estivals. De fons, les pistes. Parada per hidratar-me i moment per valorar la situació. Estic prou aprop de Lukomir. Només em queden 19km per una pista que planeja més que no puja, però ningú m'ha pogut garantir que allà hi trobi allotjament. Per contra, per carretera, i a una distancia similar, hi ha Umoljiani, que aquí si, tinc la certesa d'haver-hi un parell de pansions. Des d'Umoljiani, una pista puja a Lukomir i des d'allà podré remprendre la ruta cap a baix a Fonjic i d'allà ja seguint el Neretva, baixar fins a Mostar. Tot i que l'endemà serà un dia molt més llarg, prefereixo ser conservador i anar a Umoljiani. Encara pujaré un petit portet abans d'arribar al trencall que em durà al poblet on dormiré. Els boscos i prats, alguns amb pastors i els seus ramats d'ovelles, formen el primer pla agraït d'un paissatge que de fons te  muntanyes d'origen càrstic amb un terreny més àrid.

Camí d'Umoljiani

Les darreres rampes abans Umoljiani són dures però a mig camí hi ha l'excusa perfecte per parar-se a fer un descans. Una petita necropolis medieval plena d'steccis, les misterioses llosses de pedra deixades pels seguidors de l'esglèsia bòsnia medieval. Una estona després, ja dutxat,em menjaré un burek de dimensions descomunals, tot i que a la gent de la pansion els hi he demanat malo, és a dir, petit.

Stecci prop Umoljiani

L'endemà és un dia llarg, així que m'aixeco d'hora. Cap a les 10:00 i després de 15km ja seré a Lukomir. M'hi passejaré una bona estona i quan ja soc a punt de marxar sento un pare que li comenta algo d'angliski a la seva filla adolescent. Com que ella es tímida soc jo qui li pregunto si parla anglès. I si, el parla i molt bé. M'explica els seus projectes d'estudiar a la universitat, em comenta també que aquí només i pugen un mes a l'any i que actualment ja no hi viu ningú tot l'any, fet que contradiu a la guia que duc. Tot això m'ho explica mentre el pare continua com si res amb  les tasques que feia, entre elles, sacrificar un xai per menjar-se'l. Bon profit ! Ens acomiadem i poso direcció a Fonjic.

Camí de Lukomir

A Fonjic hi arribaré després de descendre primerament per una pista en molt mal estat i després per una carretereta asfaltada que va perdent alçada rapidament dins de l'enèssim congost de Bòsnia. De Fonjic només caldrà resseguir el Neretva fins a Mostar on arribaré cap a les 18:30.

Lumomir

Un cop a Mostar, no trigaré en trobar la Kristina, de qui ja us he parlat , que també hi ha arribat provinent de Sarajevo, però en autobús. Serà la darrera població on coincidirem. Ella de Mostar pujarà a Banja Luka per d'allà tornar a Lubljiana i jo tiraré cap Trebinje.

Esquilant un xai sacrificat a Lukomir

Creauré amb la bici i xerrant amb la Kristina el famós Stari Most, el pont otomà destruït per la guerra i reconstruit. Ara,  ple a vessar de turistes aparenment despreocupats del seu tràgic passat. M'hauré d'alçar d'hora l'endemà per disfrutar-lo de debó.

Tot i que el dia ha estat llarg encara no ha acabat. L'aventura de debò serà trobar allotjament. No tenia clar que arribés a Mostar en dos dies i no vaig voler reservar. L'alberg on s'està la Kristina està ple i trigarè més d'una hora en trobar-ne un amb places. 

Stari Most, Mostar

Remataré el vespre amb unes tases de cafè bosni al jardí de l'alberg  on s'està la Kristina escoltant les històries dels seus propietaris , bosni-musulmans de Mostar, que com bons  mostarins tots en el seu dia van saltar els 28 metres que separen el pont de l'aigua del riu. Per un d'ells va ser condició sine quanom perquè l'aleshores seva amiga acceptés casar-se amb ell i els dos defineixen el primer salt com de ritual   de pas a l'edat adulta gairebé obligat en el Mostar de la seva adolescència. Serà gairebé l'una de la matinada que m'aniré a dormir. Molt tard per un dia amb més de 100km a les cames, i em pasarà factura, però això ja serà una altra història.

Acomiadant-me de la Kristina, a Mostar