Trebinje, Kusturica, Bellucci

L'objectiu posterior a Mostar havia de ser Trebinje, una població al sud-est d'Herzegovina, a només 30km de Dubrovnik. Per si la guia no la deixés prou bé, un bon amic, en Jordi Simeon, amb qui no comparteixo estil ciclistic però no dubto gens ni mica del seu bon criteri estilísitc (excepte quan es compra bambes taronja fosforito per córrer), me l'havia recomenat. A sobre, a Trebinje,  hi havia una parella russa de couchsurfers que hi vivien i que segons el seu perfil, com a mínim un d'ells era de l'illa Sakhalin i ja coneixeu les meves debilitats viatgeres. Mai està de més anar fent contactes.

Stari Most de Mostar

Preveïa un dia llarg.  Tenia intenció d'anar-hi d'una tirada després d'haver visitat Mostar i el tekke de Blagaj. Així doncs, a les 7:15 i havent dormint només 6 hores,  ja era patejant-me Mostar, ja que el dia anterior no havia tingut temps. Disfruto del plaer d'un Stari Most, el pont antic, buit abans que cap a les 9:00 s'ompli ja a vessar de gent. Abans de deixar la ciutat, tinc temps de visitar-ne el museu, la galeria fotogràfica on es veu l'estat de destrucció total en que va quedar Mostar després de la guerra, i una casa tradicional otomana. Tot massa express pel meu gust... però amb la certesa que amb el fotimer de turistes amb que em vaig creuar el dia anterior a la tarda, una visita amb més deteniment tampoc l'hauria disfrutat.

Tekke de Blagaj

Cap a les 11:00 em trobo ja a Blagaj, conegut pel seu tekke. Per qui ho desconegui, els tekkes són les cases de trobada on es reuneixen les confraies sufís. El lloc és idílic. El tekke, que data de l'any 1520,  es troba encastat en una de les parets que envolten el neixement del riu Buna, un curt riu tributari del Neretva. Hi ha força turisme, local, amb alguns que fins hi tot resen dins de les sales d'oració del tekke; i estrangers en escapadeta des de Mostar, població a la que està conectat per autobús. Un cop més visito un tekke però em quedo amb les ganes de presenciar un zkir, les pregràries en que els dervixos a vegades entren en trànsit.  Al voltant del riu, restaurants amb força bona pinta. Si fos més tard i el dia ciclisticament més curt donaria compte d'una bona truita a la brassa. Però no hi ha temps i poso rumb a Stolac, població intermitja entre Mostar i Trebinje.

Dona pregant al tekke

Passat Stolac vindrà la debacle. Hi ha un port de muntanya que guanya uns 400 -500m d'altitud. No és excesivament exigent, però l'afronto a les tres de la tarda havent picat però sense haver dinat.  El sol li fot de valent i no hi ha ni una sola ombra en tot el camí. Acabaré la pujada amb el que en l'argot ciclista s'anomena pajarón i en català en diuen tortell. Quan, ja baixant el port trobo un restaurant que anuncia habitacions, m'hi aturo, prenc una coca-cola i pregunto per les habitacions. No en tenen, però a Lubjine, el següent poble, tot i no haver-hi cap hotel em comenten que hi ha private .Sobe? (habitacions) pregunto... si, però private em contesten.

Amb el dubte de si trobaré on dormir m'acomiado d'una família franco-portuguesa on ell, el portugués, parla un castellà més que correcte. Un quart d'hora més tard, ja em trobaré a Lubjene buscant on dormir. Costarà. La majoria del poble no sap on puc dormir. Al final, el camber d'un bar em mostra el camí. No hi ha ningú, torno al bar i faig temps. Al final trobaré el propietari de la casa, que em llogarà l'habitació per 15€ la nit esmorzar inclòs. L'home és la mar de simpàtic, m'ofereix un suc casolà i fem petar la xerrada amb una curiosa barreja de francès , anglès i italià. Al vespre, arribaran uns nois amb cotxes amb matrícula de Nis, Sèrbia. L'endemà, descobriré a on van.

Toca decidir-se. En dos dies he de ser a Split. Dubrovnik ja havia quedat descartat fa temps per la seva massificació turística. Per davant, dues opcions: Anar fins a Trebinje tal i com estava previst, per recular fins a Caplina per una carretareta secundària a l'altra banda de la vall el dia següent, o per contra, continuar només fins al trencall de Ravno i d'allà ja pujar a Caplina per la mateixa carretereta. Prenc per decisió la segona, molt més segura i que permetrà visitar  el poble otomà de Pocitelj, el punt de peregrinació catòlic de  Medjugorje , les cascades de Kravica i amb una mica de sort el monestir d' Humac on hi ha una de les inscripcions glagolítiques més antigues, datades del s.X.

Però una cosa és el que es planifica amb el mapa i el cap fred i una altra cosa quan estàs a la carretera. I de la carretera estant decideixo continuar fins a Trebinje. Primer amb l'idea d'una visita ràpida i començar a retornar cap a Caplina, però mentre pedalo va madurant l'idea de quedar-m'hi. El Jordi me n'havia parlat bé i a més tinc ganes de conèixer la Liza i en Sasha. Els hi envio un SMS, al final vinc, si podeu, ens veiem. Em responen que m'esperen. Quedaran dos dies durs, uns 120km fins a Caplina i Pocitelj i uns 140 d'allà estant a Split. No hay doló.

Arribo a Trebinje i m'instal·lo a un bar a Platani, la plaça principal, suposo que el nom és en honor als plataners que fan ombra. Envio un sms a la parella i prenc una coca-cola mentre els espero. Hi ha un escenari muntat i gent fent proves de so. De cop, reconec un d'ells, the judge, Dejan Sparavalo, saludant efusivament a vàries parsones. Es tracta del violinista d'Emir Kusturica i la No Smoking Orchestra. I si, poc després veig un cartell que els anuncien pel mateix vespre junt amb els per mi desconeguts Positive Band. Ara ja sé què feien els nois serbis de les habitacions veïnes a la meva, han vingut al concert.Me'ls creuo pel poble.

Trebinje

A Kusturica l'havia vist tres cops a Barcelona, però aquest cop és diferent.  El tenia per una persona  controvertida, però durant el viatge a Bòsnia descobreixo un personatge denostat per la població bosniomusulmana. Abans de Trebinje hauria pogut fins i tot tenir la versió a una persona que n'era amiga personal d'ell abans de la guerra, però considero que no li tinc la confiança suficient com per preguntar per amistats trencades. Arribo a Trebinje que n'he escoltat vàries versions, des de deixar-se fotografiar amb criminals de guerra serbis fins a haver-se convertit al cristianisme ortodox. Sense saber-ho i sense necessitat de preguntes, la resposta l'hauré dut tot el viatge a l'alforja. No serà fins a Zagreb que tindré temps per llegir Bienvenido a Sarajevo, hermano les colpidores memòries de Slobodan Minic, locutor de Radio Sarajevo durant el setge.   Us deixo aquí una entrevista amb Boban Minic a la cadena Ser:

El que hi llegeixo quadra i amplia el que havia anat escoltant pel camí. A risc de cometre algun error intento ressumir el que he llegit i sentit: A l'inici de la guerra Kusturica no es troba a Sarajevo, culpa als eslovens de la desmembració de Yugoslavia i es posiciona a favor de Milosevic com a garant del manteniment de Yugoslavia. A partir d'aquí es deixa utilitzar pels líders serbis i es deplaça a treballar a Belgrad . Al mateix temps, el que havia sigut company creatiu seu, el poeta i guionista bosni-musulmà Abdulah Sidran es posiciona obertament a favor dels bosnis, a diferència que Kusturica, quan es sent utilitzat políticament, envia una carta a les autoritats bosnies per deixar de ser instumentalitzat i es baixa del carro. Per aquella època Sidran ja havia enviat una carta oberta a Kusturica (de qui havia fet el guió de ¿Te acuerdas de Dolly Bell? i Papa está de viaje de negocios ) i a Goran Bregovic criticant-els-hi haver deixat Sarajevo i haver-se'n anat a treballar a Belgrad trencant així l'amistat que l'unia als dos músics. Més endavant Kusturica declararia que la seva llengua i cultura eren les serbies i ja després de la guerra el 2005 es va batejar pel ritual ortodox amb el nom de Nemanja Kusturica alegant que els seus avantpassats abans de convertir-se a l'islam havien estat serbis.

Començava a conèixer  aquest  Kusturica quan vaig arribar a Trebinje. El concert semblava gratuït, però tampoc ho tenia clar. M'ho van aclarir el Sasha i la Liza. Havien posat taules d'estar en peu al mig de la plaça, d'questes taules a uns 130cm del terra perquè hi recolzis els braços mentre prens algo. Reservar una taula són 50KM, 25€, i dóna dret a 5 entrades. Ara bé, la plaça és oberta i fora de la part central envoltada per una cinta i amb segurates ningú priva de veure el concert. En tot cas, el Sasha i la Liza m'inviten, els hi sobren entrades per la seva taula, són ells dos i un serbobosni que viu a Tuzla (part de la federació, no pas República Srpska) cosa no habitual però que a ell  no i suposa cap problema, segons em comenta.

Emir Kusturica tocant a Trebinje

La qüestió és que Kusturica es troba filmant a Trebinje i hi ha un concert. No arribo a treure'n l'aigua clara si perquè ell  ho proposa, si perquè el violinista és d'allà o perquè li han proposat a la ciutat. Obren com a teloners la Positive Band i la majoria de gent canta les versions d'antics èxits que toquen. El públic és atípic per a mi. Dones empolainades amb sabates de talons impossibles i homes amb camises ben planxades. Sembla que vagin a deixar-se veure.

El concert de la NSO és dolent i inconext  Dolent, perquè es troba a faltar a Dr Nelle, el showman, frontman i cantant de la formació. Kusturica hi posava el nom, però era Dr Nelle amb el seu show qui liderava la banda. I Dr Nelle fa dos anys que no gira amb ells per problemes cardiacs.  I inconext: Tocar els primers acords de Shine on your crazy diamond de Pink Floyd amb una guitarra amb llumetes només té sentit davant d'una crítica com la de Fuck you MTV. Tocar la cançó per una banda, els acords de shine.. per una altra i les llumetes en un tercer tema no te sentit... com no ho tenien els acords de la pantera rossa entre cançó i cançó  I el públic tampoc hi ajudava. Estava per deixar-se veure. Els únics que criden  el fuck you MTV com a resposta al seu do you agree? són els turistes despistats que han arribat a Trebinje el dia que ells hi tocaven... Bastant irònic tenint en compte les crítiques a la societat occidental que tant li agraden a ell.  El moment estelar del concert?, quan invita a Monica Bellucci, que està rodant amb ell,  a pujar a l'escenari. Sigui com sigui, el concert avança, els brindis de rakia fan efecte ... i acabo fent el burro com en qualsevol altre concert.

Monica Bellucci saludant al públic

 El concert acaba i torna la Positive Band. Els locals, contents,  tornen a entonar tots els antics hits i nosaltres ens retirem. La Liza i en Sasha m'inviten a casa seva a prendre una darrera rakia amb el Miodrag, el nou serbobosni de Tuzla però opto per anar dormir. Són la una de la matinada i demà tinc per endavant més de 100km.  Torno cap a l'hotel pensant amb el significat de Wanted man, que coneixent ara la trajectoria de Kusturica pren una altra dimensió... ja a casa i ara que escric aquestes línies trobo això a internet. Definitivament una dimensió que va fins hi tot més enllà del que imaginava... i no m'agrada gens.