Srebrenica

(aquest cop no he pogut canviar la configuracio del teclat, ja em perdonareu la manca d'accents)

Pintada a Travnik. Admiro als bosnis, parlen de justicia, mai de venjansa.

De cop m'ho vaig trobar alla al davant. No m'ho esperava. Segons el mapa Potocari queda a uns 5 km de la carretera principal que du a Srebrenica, pero el memorial esta a peu de carretera. Just davant de la fabrica que servia de caserna als soldats holandesos de l'ONU. Aixi doncs , de nassos i sense esperar-m'ho, em vaig trobar amb aquest cementri homanatge al darrer genocidi perpretat a Europa i un cru record de com de barbar pot arribar a ser l'esser huma. Fins a data d'avui s'han trobat 8372 parts de diferents persones de les quals mes de 6000 ja son enterrades, les darreres 191, aquest 11 de Juliol en la cerimonia commemorativa anual, d'altres esperen a trobar mes parts del cos abans no dona-els-hi sepultura.

Segons m'explicaran dies despres a l'exposicio permanent que hi ha a Sarajevo, aixo es degut a que les restes  dels assassinats durant el genocidi poden arribar a estar en fins a 3 o 4 foses comunes diferents. M'explicaran que al ser matats van ser enterrats en varies foses, pero al apropar-se el final de guerra, en veure que les foses eren massa facils de trobar, i per tant serien proves dels delictes, van desplasar les restes mortals del que anomenen foses primaries a secundaries o fins hi tot terciaries, molt mes amagades i alguns cops fins i tot minant les zones properes per no poder-hi accedir. L'objectiu: si no hi ha prova del delicte, no hi ha delicte. Aixo explica que un mateix cos es pugui trobar disseminat en varies foses.

L'entrada m'impacta. Una pedra recorda el numero de victimes trobades, 8372, totes les victimes estan gravades en lloses de marmol que fan mig cercle, hi ha una zona habilitada per la pregraria i despres totes les parceles amb la gent enterrada. Em creuo amb una dona plorant. M'emociono.Qui hi te? Pare? Marit? Germa? fills? Tots? m'esgarrifo nomes en pensar-ho. D'atres nomes passegen o fan petar la xerrada i una nena, maquisima, d'un parell d'anyets juga amb el seu tricicle aliena al simbolisme i la carrega dramatica del lloc que els seus pares estan visitant.

Srebrenica es un genocidi, pero tambe un fracas. El fracas de la UN, deixo per vosaltres si es United Nations o com si es deia en alguna pintada durant la guerra, United Nothing.

Ressumint molt (versio molt mes detallada aqui), la ONU havia declarat Srebrenica zona segura l'abril del 1993, aixo va fer que molts bosnis de regions del voltant es refugiessin dels atacs de les tropes serbobosnianes a Srebrenica. Tanmateix al juliol nomes hi havia un destacament de 450 holandesos a Potocari (a uns 6 km abans de Srebrenica). A principis de Juliol, tot i ser declarada zona segura, l'exercit serbobosni va comensar a atacar la ciutat en un moment en que la situacio a la ciutat ja era insotenible (mes de 60000 refugiats i amb morts per fam ja que els serbis havien bloquejat el corredor humanitari). L'11 de Juliol entraven a la ciutat despres que la OTAN ignores reiterades peticions d'ajuda del destacament holandes. La poblacio en massa ja havia anat cap Potocari a resguardar-se a la base holandesa mentre entre 10000 i 15000 homes intentaven escapar-se a Tuzla per les muntanyes. El 12 de  Juliol , Ratko Mladic convocava al general holandes a una reunio, i l'amenasava en matar-los si intervenien en el conflicte.Els holandesos cedeixen.  Les tropes serbobosnies entren al quartel holandes i s'enduen els bosnis,segons ells,  per deportar-los. La realitat es que separen dones i nens d'adults. Les dones i nens seran deportats, els homes, assassinats. Es trobaran tambe, pero, assasinats nens i dones a posteriori. Dels que van escapar cap a Tuzla mes de la meitat mai hi arribaran.... I la gent bosnia encara es pregunten que hauria passat si el genaral holandes no hagues cedit al xantange de Ratko Mladic. S'haurian atrevit a matar-lo? Tothom creu que no, i si hagues pasat l'intervencio estrangera hauria sigut probablement automatica.

Amb tot aixo vaig pensant quan arribo a Srebrenica. Una ciutat trista, envoltada de muntanyes mervaelloses. Dino algo en un bar que diria que es regentat per un bosni, i continuo pensatiu pedalant cap a Banija Bashta, a Serbia. D'alla continuare a Visegrad. Pensatiu, impactat i aturdit... pero el viatge, continua.