diumenge, de setembre 18, 2016

Австрийский дорога, la carretera dels austríacs

La carretera dels austríacs pren el nom dels treballadors forçats que la van construir durant la Primera Guerra Mundial quan presoners austríacs i d'altres indrets de l'imperi austrohongarès van ser deportats al nord-est de Kazakhstan per construir una carretera que unís la vall  de  Bukhtarma amb Marqakol.

Llac Marqakol

Vam descobrir la carretera dels austríacs per internet a l'inici de la preparació del viatge i d'aleshores ençà es  va convertir en un dels seus objectius principals i ineludibles. La carretera en si és curta, només 60 km, però això si,  amb dos ports de muntanya i rius que han perdut els ponts. 

Des de Marqakol, 15 km aproximadament fins al seu inici; de l'altra banda, des de la fi,  uns trenta més fins a Kataon Karagai, la capital de la vall de Bukhtarma.  El 15 d'agost sortíem de Marqakol amb l'objectiu de recorre-la. Quan trigaríem en arribar a Katon  Karagai? Ho assoliríem o hauríem de girar cua? Incògnites i incerteses per una de les parts més aventureres del viatge.

Els primers quilòmetres de la ruta discorrien per pista bona resseguint la ribera oriental del llac Marqakol, moments per pedalar relaxadament  i anant fent fotos. Aviat, però,  la pista deixava el llac i s'orientava a Est per anar a buscar el llogaret de Baliqtibulaq, on moria, prop de la frontera amb Xina. Abans  un trencall a l'esquerra que s'endinsava  dins d'un bosc per una pisteta plena de fang: L'entrada a la carretera dels austríacs. 60 km per endavant. Els recorreríem en un sol dia?
Trams inicials de la carretera dels austríacs
 La pista és estreta, fangosa, amb tolls d'aigua i fang a tort i a dret i amb herba alta enmig de les roderes. És evident que s'utilitza poc però algun paquet de cigarretes buit al terra ens recorda que tot hi que poc, s'utilitza. Tant mateix, anem avançant. Això si, de tant en tant baixant-nos de la bici per esquivar bassals o per passar les bicis sobre troncs que fan de ponts per rierols que creuen la carretera.

Els paisatges estan a l'alçada. La pista s'enfila cap al coll d'Altaisky mentre per sota deixem una vall alpina esplèndida. Estem més alts, i la pista està en més bon estat. Xalem de valent. Després del coll, descens cap a l'altra vessant. Constatem altre cop com de poc s'utilitza la pista: les herbes que creixen entre les roderes arriben al metre d'alçada. Quanta gent ha passat per la pista aquesta temporada?
Arribant al coll d'Altayskiy
 
De cop, un pont que creua el riu i en perfecte  estat. Hauran refet els ponts? Estarem de sort?

Un dels molts rierols que va tocar creuar
La resposta és NO.  NO tenim sort. Pocs quilòmetres més endavant trobem el pont, o més ben dit, el no-pont. El que ja havíem vist en fotografies a casa. El pont del qual només en queden les estructures metàl·liques i a més han estat arrencades i  han quedat completament desplaçades a l'altra llera del riu.  El Miquel, que pedala amb quatre ulls, fa estona que s'ha adonat per on creuen el riu, en cas de creuar-lo, els cotxes. Tornem enrere fins aquest punt i estudiem la viabilitat de creuar pel riu a peu. Em venen a la memòria tots els cops que aquests darrers dies molta gent ens ha comentar que ...много воды, molta aigua. I si, molta aigua. Estudiem la situació tant el Miquel com jo. Ambdós, quan l'aigua ens arriba a mitja cuixa i ja ens costa mantenir l'equilibri desistim d'intentar creuar les bicis per aquí. Cal tenir en compte que no hem arribat al tram més profund i amb més corrent. Si el riu baixa així a mig agost, com ho deu fer en ple desglaç?
El No-pont
 Surto d'excursió seguint un corriol que va per la vessant de la muntanya i mirant si puc arribar fins al segon pont  dels tres que hi ha en total. Si s'hi arribés i poguéssim empènyer les bicis, aleshores  potser encara hi hauria esperances.
 Arribo al segon pont, que està en perfecte estat i segueixo per la pista fins al tercer.  Del tercer en queda només l'estructura i alguns taulons en un dels laterals. De poder creuar-se es podria arribar a poder creuar... d'aquella manera. Jo ho veig arriscat... i més per algú com jo que aquestes coses m'atabalen. Torno mirant de  trobar algun altre corriol que vagi del segon al tercer pont.. si hi hagués sort... No el veig. Hora i mitja més tard torno a ser a lloc amb el Miquel i passant parte de batalla.

Tercer pont vist des de la llera final.
No defallim. És complicat però es podria intentar. Li comento al Miquel. I acordem que val la pena que ell es miri també el tercer pont. Al cap de dues hores torna. Jo el puc creuar però sense vent.(són moments en que bufa força), però he trobat un caminet pel mig del bosc després del segon pont. Ho intentem?
Empenyent la bici entre el primer i el segon pont

Ens emmerdem amb les bicis pel corriol. Bé, parlo de corriol, però utilitzar la paraula corriol és dignificar molt aquella herba trepitjada. Una hora i mitja després arribem al segon pont. Hi arribo després que la bici em patini i em clavi un pedal al costellam. Arrossegaré un blau durant dues setmanes. Són gairebé les 17:30 que creuem el pont i ens emmerden al segon tram. Personalment crec que es tard però em deixo arrossegar pel Miquel. Me'n penediré més endavant. si havia sigut dura l'altre part, aquesta no us podeu ni imaginar. El primer tram arrossegant la bici pel mig del bosc, passant la bici varis cops per damunt (o per sota) de troncs caiguts.  La segona part , una rampa descomunal on fins hi tot comença a ser dignificant el concepte herba trepitjada. Peto i li foto quatre crits al Miquel. A hores d'ara, tot i que va sortir bé, continuo pensar que hagués estat més assenyat atacar aquell tram l'endemà al matí amb tot el dia per endavant.  Ja fosqueja quan descendim a l'altre vessant, ja passat el tercer pont. Quatre hores per recórrer tot just dos quilòmetres i mig.

Carratejant petates entre el segon i tercer pont

L'endemà ens alcem tard.  Duem poc pedalat quan ens trobem quatre ciclistes russos que venen en direcció contrària. Són la Tatiana, l'Artem i la seva filla, tots ells de Novosibirsk, i en Egor, que viu a Kazakhstan. Els hi passem tota la informació que tenim, els hi ensenyem algunes de les fotos perquè es facin una idea del que es trobaran i els hi desitgem tota la sort del món, la necessitaran. Ens intercanviem emails, facebooks i vkontates (el facebook rus) i prosseguim el camí. Intercanviar adreces val la pena. El darrer dia de viatge soparem amb l'Artem i la Tatiana a Novosibirsk.

D'esq a dreta: Artem, Tatiana i Egor.
Encara ens queda més de mitja carretera dels austríacs per recórrer, amb la tonteria ahir vam fer tot just 33km i escaig. Creuarem un darrer riu, ja sense més complicació que acabar amb els peus xops, i ascendirem els segon coll,  el coll de Burkhatskiy, des d'on tindrem la sort de poder veure, a la llunyania, el Belukha en tot el seu esplendor.


Creuant el darrer riu.
D'allà, tot baixada fins la carretera principal. Ens alegrem d'haver escollit aquest tram en direcció Sud - Nord. El coll , des de l'altre vessant, és molt exigent. Més de 1000m de desnivell per una pista molt trencada i pedregosa. Baixem tranquil·lament, el Miquel ha d'anar parant de tant en tant perquè no se li escalfin els frenos, mentre gaudim de les vistes de la vall de Bukhtarma.

Belukha vist des del coll de Burkhatskiy
Un cop a la carretera, aquesta encara tindrà algun collet petit abans no arribar a Katon Karagai. Hi arribarem que fosqueja i quan la cantina del poble ja està tancada. Farem un sopar fred a l'hotel a l'espera de menjar més fort l'endemà al matí.  Encara queden dies de ruta, però me'n vaig a dormir amb la sensació de que el viatge s'acaba. El darrer repte fort del viatge ja l'hem superat. Com diria aquell: prueba superada. Ara ja només queda tornar a Rússia.  

Baixant cap a la vall de Bukhtarma














dissabte, de setembre 10, 2016

Kazakhstan: De tornada a les Altai

El 10 d'agost arribàvem a Zaysan, Kazakhstan, en autobús. Era el 4 país que trepitjàvem durant el viatge.

Zaysan te tot el que es pot esperar d'una ciutat fronterera: Un mercat prou viu, hotels, serveis públics i una petita però bulliciosa estació d'autobusos amb destinacions a les principals poblacions del país i fins i tot a Rússia: Almaty, Oksemen(Ust-Kamenogorsk), Semey... i fins i tot Barnaül.La idea de trobar un internet cafè on actualitzar el blog va quedar un cop més descartada, però vam poder descansar, posar apunt les bicis, fer bugada, comprar SIMs locals pels mòbils i de pas omplir l'estómac amb gustos més familiars, i menys picants, que els tastats a Xina. Ens vam abonar al restaurant de l'hotel on ens allotjàvem  i hi vam tant dinar com sopar. El sopar, va ser una experiència a part, mentre sopàvem a la sala principal del restaurant, al costat, en un privat, hi sopava un grup de kazaks, homes i dones, al voltant de la seixantena tots. No en vam treure l'aigua clara de si es tractava de una celebració o una reunió de feina ... o que collons era. Combinaven la teca amb projeccions que no veiem... i el més important, estones de ball on el bar de l'hotel es convertia en una discoteca improvisada. Al Miquel li va faltar temps per unir-se a la festa i aviat ens vam trobar tots dos ballant i bevent kymys, la tradicional beguda kirguiza i kazaka feta a base de llet d'euga fermentada,  amb tota la troupe kazaka.
Party a l'hotel

Entre que ells tenien una edat i nosaltres havíem de continuar pedalant l'endemà , la cosa va acabar d'hora. Aviat érem a l'habitació i disposats a tornar a les bicis. L'objectiu, unes formacions argiloses erosionades per l'aigua, que en petites dimensions podrien recordar a les Bardenas reales, a la ribera nord del llac Zaysan.

El llac Zaysan és un dels grans llacs de Kazakhstan, amb 105km de llarg i una amplada de entre 22 i 48km segons la zona. El llac és natural però s'ha ampliat amb una pressa. El llac s'alimenta del riu Irtix negre, provinent de les Altai mongoles i  desaigua per l'Irtix Blanc, un dels grans rius siberians, afluent de l'Ob que acaba desembocant a l'àrtic. 

Pedalant per la ribera del llac Zaysan
A aquestes formacions hi vam arribar l'endemà, després d'abandonar l'asfalt i tornar a lluitar vent contra. Pel camí, pobles a la ribera del llac en certa sensació de far-west, o millor dit, far-east: polsegosos, ramaders, i senzills... però encantats de tractar amb dos turistes despistats que hi arribaven en bici.

Argiles del llac Zaysan
Arribem al canyon en bona hora. Una família està fent un pícnic a la ribera del llac i als cinc minuts ja estem convidats i omplint el pap. A la família, qui du la veu cantant és el kapitan, mariner del llac ja jubilat que és tant divertit, el vodka hi ajuda, com difícil d'entrendre'l amb el seu rus atropellat. Després de les fotos i i l'intercanvi de postals de rigor, ens acomiadarem i sortirem amb les bicis a la cerca d'un altre congost que no sabrem trobar. Segona nit de tenda al mig de l'estepa.
El Kapitan

El 13 d'agost posarem rumb a Marqakol,ja de ple a les Altai, a una altitud propera als 1500m. Optarem per ser conservadors i anar via Terekti. L'avantatge és que fins Terekti està tot asfaltat i, a més, per un cop i sense que serveixi de precedent, amb vent de cul. El mateix 13 al vespre hi som.
Mentre busquem on allotjar-nos se'ns presenta un policia i ens demana si tenim permís fronterer per ser-hi.

Teretki es troba a escassos quilòmetres, o millor dit, metres, de la frontera amb Xina. I com passa en gran part del món, a Europa estem molt mal acostumats, les fronteres són zona sensible i d'accés restringit: Al tramitar al visat a Barcelona ja vam preguntar al consolat si calia algun tipus de permís especial per anar a Marqakol ja que a Internet havíem trobat informació contradictòria, i ens van garantir verbalment que no era necessari cap permís.Intento explicar-li al policia com bonament puc això mateix. M'entén però em diu que l'informació que m'han donat a l'ambaixada (és la paraula que utilitzo en la conversa perquè no me'n recordo de com es diu consolat en rus) és errònia. Com sempre, ser un sofert ciclista hi ajuda i ens comenta que avisarà als punts de control que anem sense permís, ja que així l'obliga el protocol, i que si us plau, el proper cop tramitem el permís corresponent. Tot s'acaba resolent amb un Счастливого пути (que tingueu un bon viatge !).

L'estepa estressa :-)
Com que l'únic hotelet del poble està ple, comprem algo per picar, fem la coca-cola de rigor a la porxada d'una botiga i sortim amb les bicis per pedalar un parell de quilòmetres fora del poble per cercar on plantar la tenda. Som a les afores del poble quan un 4x4 que ens avança s'atura: En salten un parell de noies en la vintena i el conductor, que ens el presenten com a l'oncle, i ens sotmeten a un tercer grau amb un anglès més que correcte.  D'on venim?, on anem? etc. Es dirigeixen cap  a Urunkhaika, la població a la ribera est del llac. Diuen que hi seran varis dies i que ja ens veurem per allà.

L'endemà ja de bon matí comprendrem la necessitat del permís fronterer. La carretera discorre al costat de la tanca fronterera, a un metre escaig de la pista, i  a l'altra banda de la tanca, ja la pista per on circulen els guàrdies fronterers xinesos.

Ens espera un dia duret. El llac es troba a 1440m i tenim un port per sobre els 1800m abans no arribar-hi. El port es fa bé, tot i que baixo de la bici en algun punt. Més per mandra que per duresa. El paissatge és atractiu i variat. Mentre deixem enrera l'estepa anem divisant unes dunes, ja mig fossilitzades, a l'altra banda de la frontera amb Xina. Després i a mesura que ens acostem al llac, ens anirem endinsant en un paissatge més alpí, primer ple de prats, com en el llogaret intermig de Uspenka, on pararem a fer un most; i més endavant ja boscos força frondosos.

Dunes a l'altra banda de la frontera
Arribarem a Marqakol a mitja tarda i comencem a buscar allotjament. Al veure una casa força gran , amb força moviment de gent i varis cotxes aparcats ens pensem que hem trobat l'hotel. Però no, no és l'hotel. Tanmateix hem trobat algo millor, les famílies del 4x4 del vespre anterior.  No ens poden allotjar però de seguida s'encarreguen de buscar-nos on dormir. Urunkhaika podríem considerar-ho una destinació turística. Te  vàries cases d'hostes, gairebé hotelets, i te tant turisme a l'estiu com a l'hivern quan la gent a 40 sota zero venen a pescar al llac. Heu vist mai la típica imatge d'un home assegut amb un tamboret sobre un llac glaçat on hi ha un forat per on hi llença la canya? Doncs això és el que fa la gent a l'hivern al Marqakol.


Llac Marqakol
Al cap d'hora i mitja, un cop ja instal·lats a l'hotel i dutxats, tornem a ser allà sopant. Ens expliquen que és la reunió familiar que fan cada any al llac. Són 4 o 5 germans i les noies formen part de la cosinada. Va entrant i sortint gent tota l'estona de la iurta plantada a l jardí de la casa i  que utilitzen de menjador familiar. Ara uns tornen del banya, ara uns altres hi van, ara fotos per aquí, ara fotos per allà. Fins hi tot els més joves, 10 , 12 anys,  parlen  anglès. Només els oncles, d'una generació crescuda encara dins de la Unió Soviètica no ho fan. Una de les noies ha estat estudiant a Amsterdam aquest any, una altra es professora d'anglès a Astanà, la capital... S'aniran tornant traduïnt un dels oncles, encantat de discutir de política amb estrangers.  Es mostra molt crític amb Putin i el neo-imperialisme rus. Ens explica que els russos volen recuperar Ust- Kamenogorsk, Oskemen en kazak,  al nord-est del país, ciutat fundada per russos. El motiu, mines d'urani que hi ha aprop.  Es sorprèn que no sigui un enamorat acrític del model occidental. Però la seva candidesa, en el fons, em recorda la candidesa amb que des de certs sectors d'aquí, al criticar l'imperialisme americà s'accepten certes postures russes , o com se n'accepten d'algunes de palestines contraposades a la crítica legítima al sionisme. Sempre es maximitzen les bondats i es minimitzen les maldats dels altres i es minimitzen les bondats i es maximitzen les maldats dels uns. Siguin els uns i els altres els que siguin.

Són gairebé les onze quan ens retirem. Cal fer-ho. L'endemà ens hem d'enfrontar al darrer repte seriós del viatge. La carretera dels austríacs. El superarem?

dimecres, de setembre 07, 2016

L'estepa Xina.

El 5 d'agost em desperto amb un missatge del Miquel:

IMPORTANT: Per poder aconseguir yuans quan entris a Xina, crec que la millor i potser única manera és: a Bulgan agafa els diners de la Xina en togrots. Encara hi ha el caixer automàtic i a  mi em canviaren euros fa 4 anys, és fàcil de trobar. Vas a la frontera i quqn t'hagin segellat a Mongòlia, NO VAGIS ENDAVANT, pregunta-li a la mateixa persona que et segella pel canvi. T'enviarà enrera per una escala que baixa a un soterrani on hi ha un banc. Canvia allà els togrots en yuans (RMB), Jo vaig preguntar i no volien els euros. A Takashiken estic suant de debò per tirar endavant. Sóc a un restaurant amb els diners que m'ha deixat el taxista que em portarà al banc a Urumqi a la tarda. Allà ja conec i portaré la bici a ajustar al taller on hi vaig comprar...[.... i més endavant]
Ara sóc a Urumqi perquè a Takasiken no hi ha canvi ni caixers operatius ni res de res. Si pots diga'm quqn arribaries a Zaisan aprox.

Quines voltes què fem, perquè suposo que tu també tindràs alguna bona per contar.
No funciona google, no funciona whatshapp, etc
mi no entender nada



 Al·lucino amb el missatge: Urumqi !!!! Però si està a uns 500km de Takashikent !!! No tinc forma de comunicar-me amb ell, hauria pogut treure de més jo i que ell m'ho pagués , estalviant-se el viatge. Així que al no poder fer res passo per un banc per treure l'equivalent a uns 200€ abans no deixar Bulgan direcció a la frontera, a 45km. Hi arribaré més tard del previst i ja serà tancada per l'aturada  a l'hora de dinar. Quan la reobrin creuaré la vessant mongola sense problemes amb yuans ja a la butxaca.
Família kazakha a l'estepa

A la banda Xina de l'aduana em faran buidar les alforges dues vegades i al veure el visat algerià en àrab al passaport trigaré 15 minuts en fer-els-hi entendre on es troba el país. Són els quinze minuts que vaig necessitar per fer entendre al quart xinès amb qui tractava que si em duia fins a l'habitació on s'hi veia que tenien un mapa mundi penjat, els hi podria mostrar on era el país. Però apart d'això, res més. Sempre tractat amb una cordialitat exquisida i fins i tot acomiadat amb un que tenga un buen viaje executat metàlicament per un traductor instal·lat al mòbil d'un dels guardes fronterers. Dues hores després era a Takashikent i intentava saber per on parava en Miquel. Difícil. Xina te la majoria de serveis web que utilitzem els occidentals censurats (Google, Facebook, Whatsapp....), jo m'instal·lo una VPN que em permet saltar-me la censura; però sabrà com fer-ho el Miquel?

L'endemà començo la travessa de l'estepa amb l'incertesa d'on i quan em retrobaré amb en Miquel.  Acabaré el dia amb més de 100km a les cames i totalment extenuat al pedalar tot el dia amb vent en contra. Una gasolinera prop del trencall de la carretera cap a Fuyun serà el lloc ideal per donar per acabada l'etapa. Em permet avituallar-me líquida i sòlidament i el  jefe s'enrolla i em dóna el password de la wi-fi perquè em pugui connectar. Segueixo sense notícies del Miquel. Fa bona nit i opto per fer bivac a l'estepa més  o menys a un quilòmetre en perpendicular a la carretera i la gasolinera, però a l'únic mosquit de la rodalia li dóna per fer-me la guitza i acabaré havent-me d'alçar a plantar la tenda.

Capvespre a l'estepa
El 7 d'agost començarà amb una visita d'un kazakh a la tenda: la veu plantada i se m'acosta amb la moto a observar. Lli queda clar com he dormit al treure el sac i la màrfega, m'invitarà a fer un té a la seva iurta, que rebutjaré ja que ha plogut a la nit i vaig tard, i s'acomiadarà de mi.

Arrenco a pedalar. La carretera és com la del dia anterior, i serà com el dia següent. Estepa, estepa, i estepa. Només trenca la monotonia alguns camells pasturant i algunes iurtes kazakhes. La majoria de iurtes venen te i kymys, la llet d'euga fermentada, i pedres de jade molt apreciades pels xinos. Les iurtes que no estan a peu de carretera, entenc que potser si que són pastors controlant els ramats a les pastures d'estiu.

mi no entender. V2.0
Serà en una d'aquestes zones de tenderetes de pedres de jade i iurtes kazakhes que divisaré una bicicleta. Les alforges vermelles, els petates i la cosa rara penjant del quadre la fan inconfusible: La bici del Miquel !!! Començo a cridar-lo però no el veig... De cop el sento maleïr no sé què mig amagat; m'havia vist aproximar-me i volia fer una foto o vídeo del moment però se li ha bloquejat la càmera. Serà així com ens retrobarem 11 dies després d'haver-nos de separar. Assaltem uns tes i begudes i ens posem al dia abans no arrencar a pedalar.
Ruta de la seda total: Estepa, camells, iurtes i un nòmada modern

Els dos dies següents seran una lluita estepària contra el vent. Vent estacional d'Oest a Est mentre nosaltres ens dirigim direcció contrària. Una de les nits farem estratègia gasolinera: begudes, menjar i alguna pasta a la gasolinera mentre xupem de la seva wi-fi i després, tenda a l'estepa per retornar a esmorzar el dia següent.L'altra nit, la següent, la farem a Beitun... un poblet petit que surt indicat al mapa. Però de petit no en té res. Som a Xina. El que no fa tant devia ser un llogaret kazak, és en la actualitat una ciutat Han de nova factura. Només un parell de cases de tova enmig de blocs de pisos recorden el que no fa tant devia ser un llogaret. Els xinesos estan colonitzant a marxes forçades el seu particular llunyà oest, on no hi ha indis a qui sotmetre però si uigurs o, en la zona on ens trobem, kazaks. Aquests darrers, però,  semblen no oposar resistència.

Selfie time
Passejar-se per aquestes ciutats xines té un punt de surrealisme. Són ciutats grans, ben planificades, netes i diria que també ben construïdes. Tanmateix, com a mínim a mi, com a occidental no em transmeten una sensació de normalitat. Tenen un toc kitsh, Disney potser en diria, que fan la sensació que estiguis recorrent un escenari de cartó-pedra. Un decorat de pel·lícula. Però no. No són cap decorat. Són ciutats, força grans diríem aquí, petites pels estàndards xinesos, amb tots els serveis que s'espera d'una ciutat.

Beitun
La gent és d'una amabilitat exquisida i també molt curiosa. Caminem per la ciutat conscients que mig carrer ens van disparant fotos dissimuladament amb els seus mòbil, això quan no ens paren directament per demanar-nos un selfie. Shanghai, Beijin, Xian.... queden a milers de quilòmetres, som a la cantonada nord - occidental del país i de guiris que arribin aquí, ben poquets.
Mercat a Beitun

A Beitun costarà trobar on allotjar-nos. A les dificultats de comunicació, ni tant sols el llenguatge corporal és compartit amb els xinesos, s'hi afegeix el fet de que no tots els hotels estan autoritzats a allotjar turistes. Però al final no només trobarem hotel sinó que fins i tot trobarem, o millor dit ens trobarà, l'únic professor d'anglès de la ciutat. Serà mentre sopem en una de les paredetes clàssiques de barbacoes (fan a la brasa de tot: carns, peixos, verdures i fins hi tot el que a mi em semblen pures herbes). Ens trobarà mentre sopem i insistirà per activa i passiva en que anem a fer-nos unes fotos a l'escola d'idiomes on treballa (context:22:30 de la nit). Ens hi neguem, per mandra i sentit comú / seguretat: és tant insistent que temem que hi pugui haver alguna encerrona. Acabarà trucant a la seva jefa: una xinesa que no parla anglès, la qual també insistirà en que passem per l'escola.  A aquelles alçades ja se'ns hi haurà afegit un tercer, un paio que treballa de no-sé-què en una tele local i que no parla anglès però que està encantat de la vida de parlar amb uns estrangers. Acabem  convencent-los que si volen una sessió de fotos a de ser a l'hotel i així és com el hall de l'hotel es converteix en una espècie de foto-call improvisat i ens fem tot de fotos amb encaixades de mans formals amb el professor i la directora i fotos més informals tots junts.. tercer paio inclòs. Tot ben surrealista, però el Miquel i jo encantats de que ens distreguin fins ben bé mitja nit.
El nostre sopar a BGeitun

L'endemà ens alçarem disposats a intentar arribar a Burchin pedalant. Però desistirem. És el quart dia de pedaleig  amb vent en contra, amb trams en que en pla i bon asfalt  no passem dels 8 km/h de tant vent que ens bufa. El cupo d'estepa bucòlica amb iurtes i camells pasturant ja està complert, el paisatge no dóna per més i no cal desgastar-nos inútilment.  Per tant, optem pel que ja comença a ser un clàssic (ja ho vam fer a Algèria per setmana santa): Fer autostop amb dues bicis ! I torna a funcionar ! No han passat 15 minuts que un camió ens recull i ens du fins a Burchin. Li agraïm amb unes fotos nostres i una postal de Barcelona i comencem a batallar per l'hotel. Els que acceptem estrangers són molt cars i optem per continuar, ara en taxi, compartit fins a Jaminay on comprarem bitllet per amb autobús creuar la frontera l'endemà. No està permès creurar-la en bici. Xina s'acaba. S'acosta el dia d'abandonar l'estepa pura per endinsar-nos altre cop a les Altai. Serà això si, un cop ja a Kazakhstan.
Bicis al bus. Apunt per creuar a KZ.



diumenge, d’agost 28, 2016

Mongolia, per les Altai en solitari

(perdoneu la manca d'accents)

Finalment, el 31 de Juliol, Olgii m'alliberava. No sense resistencia, no va ser fins les onze del mati que vaig deixar lel poble, ressignat al veure que la botiga on tenien bones carmanyoles per cuinar no obriern. Al final, recurs d'emergencia, i cassoleta comprada al bassar.



Sempre es curios recorrer, anys despres, un itinerari ja pedalat anteriorment, i aquest era el cas. El 2008 ja vaig pedalar d'Olgii a Tolbo i ara em disposava a tornar a fer-ho. 8 anys son anys i els records comensaven ja a confondre's. Molts records no son res mes que la fixacio a la memoria de les fotografies preses aleshores i vistes i revistes cops i cops durant aquests anys. Es aixi com emprenc el dia, intentant reconeixer llocs ja visitats. Costa. No reconec les fotos gravades a la retina. La memoria es traicionea i la carretera nova. El que era una pista polsegosa ara es asfalt impecable que ajuda a progresar sense fer un esfors excessiu. I es aixi com avansen els quilometres: primer un collet; aqui i alla iurtes kazaques: menys que el darrer cop, un mon que s'acaba; aqui uns mongols  gaudint del diumenge amb les seves bicis; i alla una familia que demana una foto amb el mobil; el llac de Tolbo i finalment la poblacio. Parada a picar algo i amb absencia d'hotel, uns quilometres mes fins a trobar un bon lloc on plantar la tenda. Planto la tenda sota l'atenta mirada de dos kazaks i unes desenes de mosquits que no es limiten a observar. Quan els kazaks veuen el fogonet i els Big Bons (paquests de pasta intantanea), s'acomiaden, tenen clar que ho tinc tot sota control. Ojala fessin el mateix els mosquits !!!!

Pa, mantega i te amb llet. L'esmorzar tipic dels kazaks... sempre disposats a compartir-lo

L'agost arrenca amb mala pinta. El dia esta encapotat i ha plovisquejat a primera hora del mati.  Me la jugo.... i em mullo. No sera fins despres d'una hora sota la pluja que em podre resguardar en un cobert per aparcar un cotxe en el que sembla un petit llogaret o massia gran amb varies edificacions i un gran estable, tot buit. Deuen estar a fora en alguna pastura.
Espectacular paissatge Altaic.
Son dies en que pedalo sol, el Miquel va tirar endavant mentre jo volava a UlanBator a la cerca d'una roda nova. No tinc noticies seves: o encara esta pedalant per Mongolia sense cobertura o ja es a Xina amb l'access a la majoria de serveis occidentals censurats. Quan ens retrobem  ja a Xina, descobrirem que els dos ens vam resguardar al mateix cobert.

Arribare a Deluun a les 19:00, no hi ha cap hotelet, aixi que omplo el pap al guanz, la cantina local, i surto del poble per cercar on plantar tenda. Em complico la vida i acabo patint mentre creuo un riu sense pont amb aigua que m'arriba gairebe al cul.

El tercer dia de la travessa mongola hauria de comensar la part dura. M'espera un coll, el mes alt del viatge, a  mes de 3000m. Amb el gps mort estic navegant a la brava, i em salto el trencall del coll. Tantmateix, com diuen en castella: no hay mal que por bien no venga i acabo en un llogareg on uns kazaks de Deluun que estan alla segant camps em conviden a te, pa i mantega. Xerrem, mengem, fem les fotos de rigor i m'indiquen el cami perque pugui continuar. L'etapa continua amb alguna paradeta: selfie amb uns joves pastors de camells, estudiants universitaris a Kazakhstan que a l'estiu ajuden a la familia; i acabo plantant la tenda a peu de coll. Sopare acompanyat per un capvespre espectacular amb el sol ponent-se darrera un pic que ratlla els 4000m i la llum reflectint-se a la tenda i al coll que em tocara pujar l'endema.

Paissatge cami de Bulgan d'Olgii
L'etapa del dia seguent es relativament facil. Arribare a Bulgan d'Olgii amb un centenar de quilometres a les  cames despres d'haver superat el coll i haver pedalat per valls glacials espectaculars. Cap a les 6 del vespre arribare a Bulgan on sopare i decidire continuar una vintena de quilometres mes.
Convidat prop del Bulgan d'Olgii

El 4 d'agost arribare a Bulgan de baix, sera dels dies mes durs. Sembla mentida com es pot arribar a patir en un territori que en teoria tendeix a baixar. La pista ressegeix el riu Bulgan des de de Bulgan d'Olgii a Bulgan de Khovd, o com ens enteniem el Miquel i jo, Bulgan 1 / Bulgan 2 o el de dalt i el de baix. La pista es una tortura. Us deixo escollir: ondulacions, llera de riu seca plena de codols , llera de riu amb dos pams d'aigua, bancs de sorra i al final del dia mosquits. que preferiu? La guindilla, una punxada a dos quarts de nou del vespre a 8 quilometres del final d'etapa amb el poble a la vista. Mes de 13 hores per 110km. Sort que el paissatge de la vall esta a la alsada del patiment.  Vall ample, prats i iurtes a la llunyania, pics al fons, i un riu de vegades mes calmat i d'altres mes envalentonat que va fent el seu cami.
Pista cami de Bulgan de Khovd.
I si... podia empitjorar :-)

Seran les 10 de la nit tocades quan em podre comensar a relaxar i  podre tenir noticies del Miquel..... Nomes el tinc dos dies per endavant !!!  Haureu d'entrar a Xina amb mi per saber quan i on el vaig atrapar.

dissabte, de juliol 30, 2016

Interludi a UlaanBaatar

- M'has llegit el pensament !!!!!! em deixa anar en Joel.

La veritat, no costa massa imaginar que és l'únic cònsul d'Ulaanbaatar que es desplasa per la ciutat amb Fat-bike, en ves de cotxe oficial amb matrícula diplomàtica. I és que resulta que la botiga de bicis que em canvia la llanta es troba al consulat belga o el consulat belga es troba en una botiga de bicis (tanto monta, monta tanto).

El 28 de Juliol vam sortir cap a Ulaanbaatar amb una hora de retràs d'Olgii, que com ja sabeu, es resisteix a desprendre's de mi. Vaig tenir la sort de trobar-me amb Harry Fisch a l'avió. No el coneixia personalment, però de seguida vam descobrir que teníem algun amic viatge comú con en Jordi Canal-Soler. En Harry, propietari d'una agència de Turisme fotogràfic es trobava a Olgii buscant localitzacions per un viatge fotogràfic on dur gent a retratar els famosos cetrers kazaks. Se'm va oferir a acostar-me en cotxe a la botiga de bicis... m'estalviaria un taxi.

Mentre el mecànic de confiansa d'en Joel em muntava la roda nova, vam fer petar la xerrada. Va muntar la tenda fa 6 anys, quan després de varis anys treballant per banques d'inversió amb clients de països de l'esfera soviètica, va decidir muntar el seu propi negoci. Ara és el distribuidor oficial de Trek a Mongòlia i a més de la botiga també organitza tours en btt pel país. A més, és consul. No hi ha prou feina per tenir una secció consular completa i pot manegar tant la botiga com la feina consular. L'única feina que no fa és expedir visats Shengen que queda sota la responsabilitat de l'embaixada alemana. Apart d'això s'encarrega de practicament tot, des de suport consular a detinguts fins a l'expedició de nous passaports. Fa una setmana va participar a l'ASEM Summit.  Costa imaginar-me'l encorbatat entre caps d'estat i minisitres varis. Mentre anem xerrant no para.

Work in progress al consulat belga.

- Com ens has trobat?, som un desastre amb màrketing
- A través de Warmshowers.
- Si, si warmshowers... 'colt!a  (a una empleada) hem de crear compte a Warmshowers. Xavi, per cert, tenim dutxa si et necessites dutxar. Ah !- a l'empelada altre cop - i compta a instagram.

Du mil projectes alhora, ara mateix està muntant uns racks individuals de bicis per vendre'ls a les botigues. Que la gent hi pugui aparcar a bici alhora que s'hi mostra publicitat. De idees no en li faltan. És d'aquella gent que fa bullir l'olla constantment.

M'acomidado d'ell quan se'n và amb la fat-bike tot panxo. Una hora més tard, tinc la bici muntada i una de les empleades m'acompanya en cotxe fins al centre de la ciutat. És dijous a la tarda i ja tinc la feina feta.

Cinc minuts després d'arribar a l'alberg cau una pedregada espectacular. Un diluvi d'aigua i pedra d'aquells que al maresme es veuen un cop cada tres o quatre anys... Diuen que no veien res així des de fa 50 anys. Espero que amaini i surto a fer una pizza. Cal aprofitar els luxes de la capital, no sé quan en tornaré a tenir.

Divendres és dia lliure, amb la feina feta em dedicaré a visitar les atraccions principals que ofereix UlaanBaatar: el monestir budista de Gandan,  el temple de  Choijin Lama i el Palau d'hivern del rei destronat per la revolució comunista. Trobo la ciutat canviada. S'ha construit molt. Gratacels al centre i barris plens de blocs de pisos a les afores. Intenten realocar en pisos la gent que va anar a plantar gers a la capital. Viure en gers s'ha convertit en un problema ambiental de primer ordre. Amb hiverns amb temperatures habituals de -30 o -40ºC no es pot tenir una ciutat on els seus habitants s'escalfen a base de cremar llenya o carbó.
Monestir de Gandan

Al vespre, aprofitaré per fer una mica de vida social amb gent de CSing, dues joves franceses amb feina per projecte / beca a l'ambaixada i els seus amics mongols. Soparem junts, farem unes cerveses ... i acabarem en un karaoke.

Avui he tornat cofoi a Olgii. Ara  ja tinc la llanta nova muntada a la bici... si tot va bé i Olgii m'allibera, demà, torno a pedalar.




divendres, de juliol 29, 2016

Roda el món i torna a .... Ölgii

Ölgii, la capital kazakha de Mongòlia, a l'extrem nord oriental del país, exergeix una atracció fatal contra la meva persona i contra la meva voluntat. Hi torno quan toca, com ara 8 anys després, i hi retorno, quan no toca i perquè no hi ha cap més remei. Ja va passar fa 8 anys i ha tornat a passar ara. Fa 8 anys vaig arribar esgotat. La travessa de Mongòlia havia estat dura, hi arribo emfebrat i potser havent perdut ja 8 o 10kg. La idea inicial d'estar-m'hi dos dies va quedar truncada al  pedalar 20km i veure que encara no estava recuperat la qual cosa em va forsar a tornar a Olgii i descansar fins estar plenament recuperat.

Aquest cop, arribava fresc. Tot i que alguna de les etapes russes havien estat dures, estàvem a l'inici del viatge i els cossos encara no han sofert. I a més, la gastronomia rusa no és com la mongola i vam poder recarregar piles amb assidüitat.

Vam arribar a Olgii el 20 de Juliol amb l'objectiu de tramitar els permisos fronterers i de parcs nacionals que ens haurien de permetre continuar cap al parc d'Altai Tavan Bogd. Tanmateix, a diferència de fa 8 anys, ara no es pot transitar pel parc lliurement sinó que cal anar acompanyat de guia... i els guies no acostumen a pedalar. Així doncs, vam haver de refer una mica el programa i vam aprofitar per estar-nos un dia més a Olgii, moment perfecte per actualitzar el blog sense estressar-se. Són dos dies on establim un triple campament base: L'hotel Duman, el mateix on m'havia estat fa 8 anys; el mític Pamukkale, restaurant turc, oasis de bon menjar fora d'Ulaanbaatar que també va ser camp base fa 8 anys; i l'Antalaya, nou restaurant, també turc, amb uns pastissets decents amb els que complementar el raquític esmorzar que ofereix l'hotel, llàstima que no tingui wifi. Anem saltant d'un lloc a l'altre amb les parades necessàries a l'internet café i al baazar.

Gers prop de Sagsai

El dia 23, sortíem direcció oest cap a Sagsai per d'allà encarar al sud per anar primer a Buyant i després a Altai, camí de Deluung i finalment Bulgan, on creuar la frontera.  La sortida de Olgii ja és a través d'un port de muntanya, que a les 7 del matí i amb el cos encara adormit costa de pujar. Després, descens a Sagsai, moment perfecte per buscar una botiga on fer el segon esmorzar i tot seguit enfilem estepa deixant un camp de gers i iurtes al oest.... un collet i creuem a una espectacular vall glaciar de riu ample que serpenteixa fins al fons, on s'entreveuen més iurtes plantades. Ens convidaran a dinar? No ho arribem a saber. Baixem el coll i decidim picar algunes galetes abans no continuar, moment en que me n'adono que la roda trasera no gira bé.  Quan miro atentament no m'ho puc creure.... llanta petada. No pot ser! Vaig a llanta petada per viatge a Mongòlia ! Fa 8 anys també la vaig petar ! És un moment dur, moralment m'ensorro una mica. Per alguns moments veig la pedalada finiquitada... però el primer és el primer. Cal tornar a Olgii. Estem en una pista molt poc transitada, no és ni molt menys una pista principal. Són gairebé les 15:00 quan em peta la llanta.

Poc abans de petar la llanta

Poc després passa un cotxe direcció Buyant. Diu que va cap a Buyant, però que no ens preocupem, que tornarà. I si, quatre hores després , apareix. Carregat com abans. El Miquel decideix quedar-se però el conductor s'hi nega.  És així com 8 persones fem la vintena de quilòmetres que separen el punt on estem de Sagsai. D'acord que dos són nanos, però tot i així anem vuit en un cotxe de 5 places que rasca el terra més d'un cop. A Sagsai descarrega, parem en un camp de gers, és aleshores que ens adonem que són mongols. És un Ger, no una iurta kazakha. Ens oferereix algunes galetes i un te i reprenem la marxa fins Olgii. Entrem a l'hotel Duman una hora després. Al·lucinen al veure'ns. L'atracció fatal d'Olgii s'ha repetit. No serà la darrera vegada.

El diumenge intento trobar roda compatible per la bici al bazaar, missió que resultarà impossible. Alhora, comenso a fer contactes a través de Warmshowers per trobar alguna botiga on poder canviar la roda a Ulaanbaatar: uns australians em recomenaran  procycling mongolia: Trek bike Shop , el distribuidor oficial de Trek al país. De seguida els hi envio un email. Sembla que la sol·lució serà volar a UB. Anada i tornada menys de 300€.

Arribant a l'hotel amb les bicis
Evaluem la situació amb el Miquel, no te massa sentit que s'esperi. Excepte l'olla, duem tot el material doblat, així que decidim que ell continui pel seu compte i que ja ens trobarem pel camí (provablement a Saizan, Kz) , jo hauré de fer algun tram en bus, potser a la Xina.  Ens acomiadem amb un últim sopar al Pamukkale.

El primer vol a UB  amb places és dijous. Mato el temps com puc a Olgii: passejades pel baazar, cafès al pamukkale, em faig amic d'uns estudiants turcs que donen clases d'anglès a la ciutat....

La noticia bona la rebo el dimarts. En Joel Cachet, propietari de la botiga  Trek, em confirma que te llanta de 26' i 32 radis per frens v-brake. Ja tinc la confirmació que el viatge no serà envà.

El dimecres però hi ha una sorpresa. Trucada d'en Miquel. No ha aconseguit passar el control militar d'Altai, la policia l'ha fet girar cua. Agafa un transport i torna a Olgii. Sembla ser que Olgii comensa a produir una atracció fatal també sobre ell. Si les recepcionistes del Duman parlessin rus o anglès ens sometrien a un tercer grau. Al·lucinen amb les nostres anades i tornades. No entenen res, les pobres. Al vespre farem el sopar de ressurreció i ens tronem a acomiadar. Ell agafarà cotxe fins al trencall d'Altai per d'allà seguir pedalant per la carretera principal i jo de bon matí aniré a l'aeroport per volar a UB. Deixo el petate i una alforja a recepció i els hi dic que torno dissabte. Dijous 28 de Juliol a les 6:30 ja soc a l'aeroport, i al es 7:00 ja he facturat. Queden tres hores pel vol. Olgii és dura. Me n'adono que m'he deixat un dels bitlleters on duc euros  (sempre duc els calers repartits) a l'hotel. Me n'hi torno. L'atracció fatal d'Olgii és ben forta. No passa ni una hora que ja torno a ser a l'aeroport. Sortim amb una hora de retràs, Olgii es ressisteix a deixar-me anar.

Ara soc a UB. Dema volo de tornada amb roda  nova... ara, Olgii hauria d'alliberar la seva presa.

divendres, de juliol 22, 2016

Del llac Teleskoe a la Chuyskiy Trakt

La primera part del viatge tenia com a objectiu recòrrer una de les valls secundaries de les Altai. Per això, de Gorno-Altaysk no vam sortir direcció sud per la Chuyskiy trakt, la carretera que du a Mongòlia, sinó que vam posar direcció al llac Teleskoe per creuar-lo i remuntar la vall del riu Chulyshman fins que la pista enfila pel coll de Katu-Yaryk.

Al Teleskoe hi vam arribar 160 km, mil picades de mosquit i dia i mig després d'haver-nos acomiadat de l'Andrey. Mil picades produides pels mosquits inclements de l'únic espai on la Taigà siberiana ens va permetre plantar les tendes la primera nit. Una clariana humida i d'herba alta a les afores d'un poblet,
Campament de la primera nit
Però a pesar dels mosquits, el migdia següent d'haver sortit de Gorno-altaysk ja erem a Artybash, el poble de la ribera nord del llac. Artibash és un poblet volcat al turisme interior rus. Arreu hi ha restaurants, hotels, campaments de bungalows i gent que lloga habitacions. Evidentment també s'ofereixen tot tipus d'excursions, a peu, a cavall i en barca per dins del llac.  Em pregunto quan els europeus descobriran Rússia com a gran destí turístic més enllà de Moscou i St Petseburg. Rússia te molt per oferir, i les Altai són un destí de muntanya de primer ordre.
love is in the air

Mentre dinem a un restaurant prop del llac rebo una trucada de l'Andrey: En Misha ja ens espera.  En Misha és un professor associat de la Universitat de Novosibirsk i alumne de l'Andrey. És altaic i la seva família es d'Artybash. A l'estiu col·labora amb el negoci familiar i te una barqueta per fer tours turístics pel llac. Ell ens durà fins a la ribera sud del llac. Tenim per endavant 70km de navegació lacustre.

Com era d'esperar, de totes les barques, la més petita, la més vulnerable havia de ser la del Misha. Encabim com podem les bicis, les alforges i el Miquel, que amb els seus 120kg val per dos, i posem rumb al sud. Les primeres dues hores de viatge són tant plàcides com la incomoditat del viatge en una barqueta atepeïda poden permetre. Fem, fins i tot, una parada per visitar una cascada, tant guapa com turística.
Creuant el llac Teleskoe
Sortint de la visita, però, la cosa canvia. Es gira vent i mal llac (suposo que aquest és l'equivalent lacustre a la mala mar) i patim una miqueta. En cada onada entra aigua a la barca i jo em clavo la potència de la bici del Miquel a l'alsada de les costelles (acabaré amb un blau). De cop, una onada fortíssima ens deixa completament anegats....ji, ji ji, ja, ja ja ens fa gràcia i tot. Deu minuts després me n'adono que la la funda on hi duia la G16 i el mòbil, així com la del GPS no són sobre el seient entre les rodes de la bici on haurien de ser. On cony han anat a parar? al darrera de la barca, al terra... sota dos pams d'aigua. Rèquiem per electrònica vària. Especialment greu em sap pel GPS (tranquils que anem equipats amb software de navegació a la tablet del Miquel), però amb el TwoNav Aventura havíem fet molts viatges junts: del Corredor de Wakhan a Kamchatka passant per Bolivia.

Autorecordatori: El proper cop que creui un llac, res d'anar fent fotos i si es fan guardar en lloc BEN SEGUR la càmera. El mateix aplica GPS, no cal anar mirant per on grava el track sobre l'aigua.

Són les 19:00 quan arribem a la ribera sud completament anegats. Fa fresqueta. Ens hi trobem un xiringuito turístic que ens anirà la mar de bé. Un campament de bungalows i habitacions per llogar que també te stolabaya(cantina) on sopar. Menjarem bé i ens estalviarem plantar tenda. I no només això, sinó que a més, hi ha banya, la sauna rusa, i ens donarem un merescut regal.

Vista de la ribera sud del llac Teleskoe
La banya es composa, tradicionalment, de tres estances. Una primera on canviar-se i descansar, lloc ideal per anar fent una cerveseta  entre suada i suada; una segona on rentar-se, ja sota l'influència de la calor de la suana, i amb aigua tant freda com calenta; i una tercera, que és la sauna en si i que ronda els 75 - 80 graus. Ens hi estem una hora, combinant les suades amb les gallerades d'aigua freda i escapades a fora a agafar aire. Sortim que plou: sort que ens hem estalviat de plantar la tenda !

pedalant per la vall del riu Chulyshman
L'endemà, 16 de Juliol,  sortim direcció sud tot  remuntant la vall del riu Chulyshman que desenvoca al llac. La vall, d'origen glaciar, és espectacular. La jornada és una concatenació de paissatges ; inmensos prats  al voltant del riu; rierols i cascades que l'alimenten; boscos que imaginem plens de llops i ossos,... En els 78 km de l'etapa només creuarem dos llogarets, i al segon, de nom Koo, hi arribarem just a temps de refugiar-nos en una botiga quan es posa a ploure. Descansem mentre els locals fan petar la xerrada en la seva llengua altàica i dirigint-se a nosaltres de tant en tant en rus. La resta de l'etapa només veurem algun campament de bungalows. Anem per feina perquè és tard i ignorem el trencall a una de les principals atraccions turístiques de la vall: unes formacions rocoses en forma de bolets. Acabem l'etapa gairebé a peu de l'inici del port de Katu - Yaryk. però prou lluny per no veure'l. Tenim un vespre relaxat amb un bon sopar, banya i converses amb els veïns de taula rusos que han flipat al veure'ns amb les bicis.
 Riu Chulyshman

L'endemà triguem tantsols dos quilòmetres en copsar la magnitud de la tragèdia.

- Això no ho pujo. A empènyer i amb calma. Però què bèsties que són!. diu el Miquel.

Hi estic d'acord. Exactament un quilòmetre més tard, l'altímetre marca un guany de 170m. Un Suunto no es tant exacte com un gps però podem acordar que com a mínim la pendent mitjana del primer quilòmetre era del 17%, evidentment, sense asfaltar. Algunes webs li assignen rampes de fins el 35%., exageren, però als 20 - 25% si que hi arriba  Les nostres alforges i petates, entre menjar i material, ronden els 30kg.
Primera part del port de Katu Yaryk amb el riu Chulyshman al fons de la vall
Els primers quatre quilòmetres són criminals i triguem unes dues hores i mitja en fer-los. Després el port afluixa i el podem fer sobre la bici, combina parts de pujada amb parts més planes.  El descens, però, és innexistent. Comensa una sèrie de tobogans que per cada 200m baixats en puges com a mínim 150. El paissatge és obert, ple de prats i de tant en tant es veuen alguns conjunts funeraris prehistòrics (túmuls de pedres apilades en forma de cercles). No será fins passat el primer llogaret que comensarà a baixar el port camí d'Ulagaan. 15km fàcils per acabar l'etapa amb 53km i +1300m.

El 18 de Juliol arrenca amb l'ascensió d'un altre port, aquest amb el coll a més de 2000m. Per sort, està practicament tot asfaltat i el pugem bé. Un cop a dalt, tenim una altiplanície amb tendència a baixar mentre anem passant pel costat de llaquets alpins. Després una forta baixada sense asfaltar reseguint un riu engorjat ens durà fins a Aktash. Són al voltant de les dues de la tarda quan les nostres bicicletes trepitjen per primer cop l'asfalt de la Chuyskiy Trakt.

Un dels molts llacs pels quals vam passar

La mítica Chuyskiy trakt: la carretera que du de Sibèria a Mongòlia, una de les carreteres considerades més espectaculars del món, camí ancestral, branca siberiana de la ruta de la seda. Sommiada des d'abans del 2008 al meu primer viatge a Mongòlia. Per fi, ara , hi era. Dinem i posem rumb a Mongòlia. El trànsit és una combinació de camions que aproveeixen el nord-oest de Mongòlia, gent que es mou entre llogarets locals, kazaks que van i venen entre Kazakhstan, Mongòlia i Russia, i turistes/aventurers: Camions d'expedició, motards i l'endemà, els primers ciclistes provinents de Mongòlia. Els paissatges a l'oest de la carretera són senzillament espectaculars. Tot i que el Belukha, el punt culminant de les Altai no es divisa de la carretera estant, si que es veu tota una serralada conformada per pics que ratllen els 4000m, i com podeu imaginar, a aquestes latituds i a Sibèria, ja tenen unes glaceres espectaculars.

Pedalant per la Cuyskiy trakt amb les Altai al fons.

Fem la primera nit a Kuray i la segona ja a Tashanta el poble fronterer on hi arribarem després d'haver dinat a Kosh Agach i haver visitat un petit museu sobre la vida dels kazakhs a les Altai ruses.
A Tashanta no hi ha gairebé res. Bé, hi ha  una dona espaviladíssima , que de dues habitacions amb 8 llits cada una n'hi ha dit hotel. També regenta un dels restaurants locals on hi podem menjar borsh, sopa de remolatxa i carn;  plov, arròs cuinat a l'estil d'Uzbekistan amb verdures i una mica de carn;  i kotleta,  com una hamburguesa de carn picada  però arrebosada i fregida en lloc de feta a la planxa. Ens du en cotxe al restaurant (que està exactament a 100m de les habitacions). Només ens queda esperar a l'endemà.

A les 8:45 del 20 de Juliol ja som els primers a la cua de l'aduana esperant que l'obrin. L'obren puntalment a les 9:00 i mitja hora després ja som recorrent els 20km que separen l'aduana amb la frontera física. Cap a les 11:00 del matí un soldat rus comprova que a l'aduana ens hagin estampat el segell de sortida de Russia, i que duguen el visat d'entrada a Mongòlia. Km 0 de la Chuyskiy trakt, s'obre la reixa, s'acaba l'asfalt, entrem a Mòngolia.

Deixant enrera Rússia per endinsar-nos a Mongòlia

6 km més endavant passem sense més entrebancs la duana mongola. Canviem una mica de rubles a Tugruts a un motard holandes que va en direcció contrària, dinem una mica, i posem rumb a Olgii.
Cap a les 20:00 hora local (una hora menys a Russia), 8 anys després, diviso Olgii altre cop.

Darrer coll abans d'Olgii
A Olgii, aquest cop hi arribo sencer, sense febre, i sense el desgast d'un mes de viatge. Em costa orientar-me , pero acabo trobant el mateix hotel on em vaig allotjar fa 8 anys. Demanem una habitació amb dutxa, conectem el calentador elèctric i sortim  a sopar. Tornem i sorpresa, d'aigua calenta, res. Ara si, benvinguts a Mongòlia.

Entrant a Olgii