diumenge, d’agost 31, 2014

Cap a l'adriàtic. Final de trajecte.

És  19 d'agost, i encara soc a Trebinje, a uns 260km d'Split. Hi arribaré?

M'alço relativament d'hora, cap a les 7:00. Vull tirar algunes fotos a racons que el dia anterior no hi tocava el sol. Són les 9:00 tocades quan començo a pedalar, es tracta de tornar gairebé fins a Mostar, quedant-me només uns 30km al sud. Retornaré per la mateixa vall que em du a Trebinje, però enlloc d'anar per la carretera principal seguiré una petita carretereta secundària a l'altra banda de l'àmplia vall del riu Trebisnica.

Hora punta.
La carretereta promet, només entrar-hi un cartell recorda que fa només 3m d'ampla els següents 32km i que no es pot anar a més de 30km/h. Resultat, 5 cotxes en un parell d'horetes.El paissatge és àrid, com tota aquesta zona d'Herzegovina d'origen càrstic. No tinc cap ombra però a estones pedalo entre parets d'arbustos que lluiten per guanyar espai al malmès asfalt,  i no només des de les voreres sinó també fent-se lloc allà on l'asfalt ha saltat. Un parell d'hores després  em trobo visitant la cova de Vjetrenica, la cova més gran de tot BiH amb 7km de longitud i, pel que llegeixo en els plafons exteriors, amb significant  biodiversitat a nivell de la fauna que l'habita incloent-hi vàries espècies endèmiques. Per una estona, canvio la solana exterior per la frescor i humitat de l'avenc i en recorro els 600m habilitats pels turistes.

Popovo Polje
Un cop visitada la cova i havent dinat, pedalo una estona més fins a Ravno, en un tram on la carretera ja te una amplada i trànsit més habitual abans no tornar a pescar 30km més de carretareta fins al poble de Hutovo un cul de sac amb un petit pantà d'on en surt, canalitzat el riu Trebisnica. Em trobo a la vall anomenada Popovo Polje, vall divisòria entre zones catòliques i ortodoxes, terra de ningú i front de batalla fa 20 anys. Creuo alguns poblets que estan completament abandonats.

Hutobo Blato
Passat Hutovo agafo ja la carretera principal  direcció Caplina. Això de principal és un dir, però de fet és la única carretera que uneix els 30 km de costa adriàtica que Bòsnia té amb la resta del país. Tot el trànsit que ve i va a Neum sense passar per Croàcia, passa per aquí, una carretera de dues direccions, sense voreres i estreta de collons, que si es creua un camió o autobús amb un cotxe amb sentit contrari, no hi passen. Per sort, després d'un portet curt però amb rampes molt dures, la carretera millora,  i davant se m'obre el paissatge de Hutovo Blato, un dels llacs d'origen càrstic que donen nom al parc natural del mateix nom, parc d'alt valor ornitològic. M'hauria agradat tenir temps de passar un matí navegant entre els seus pantans i canals  i veure algun ocell, encara que les millors dates d'acord amb les corrents migratòries són gener i febrer. Tanmateix, són les 18:00 i toca continuar fins a Caplina i a poder ser a Pocitelj on hi arribo a les 19:10, deixo la bici i em llenço a visitar aquesta població otomana patrimoni de l'humanitat per l'Unesco. Duc 113km a les cames i em queda una hora de llum. Ja tinc localitzat un motel a peu de carretera on dormir per demà sortir direcció Split. Em perdo pels estrets i empinats carrers empedrats, pujo fins una de les torres, descobreixo racons... m'hi estaria més temps però es pot fer fosc. Torno a baix i reculo quilòmetre i mig fins al Motel on soparé i podré descansar.

Pocitelj
Dia 20 d'agost. Avui el pedalar s'ha d'acabar. Però serà un dia llarg. Objectiu ideal , arribar a Split, objectiu realista, arribar a Makarska. Medugorje queda descartat, Kravica no, i el monestir de Humac dependrà de com vagi de temps. A les 7:00 ja soc a punt per esmorzar, però l'home del motel no m'arriba fins a les 7:15... precisament avui que és una etapa maratoniana. Un missatge de mon pare al Facebook em dessitja que tingui bon temps. Millor que s'hagués estat callat !!! Surto ja em el goretex posat, faré la primera hora sota l'aigua, ara posant-me ara treient-me el xubasquero. Arribo a Kravica i en visito els salts d'aigua. Encara queden alguns quilòmetres fins la frontera croata però per a mi simbolitza l'abandó de BiH, la darrera visita al país de l'aigua havia de ser una cascada. El monestir d'Humac amb les seves inscripcions glagolítiques haurà de quedar per una altra visita. Quan visiti Croàcia, crec que caldrà revisitar algunes parts d'Herzegovina.
Kravica

Poca estona després em trobo ja a Croàcia i després de picar alguna cosa a Vrgorac, enfilo el port de muntanya que un cop creuat em permetrà veure el mar per primer cop en un mes, i només aquells que viviu en una població costanera sabeu a quina sensació em refereixo. El descens a Makarska és senzillament espectacular, tot i que la calitxa marinera no permet veure les illes de Hvar i Brac en la seva esplandor. Em calen pocs quilòmetres per reafirmar-me en que Croàcia és un viatge pendent. Arribaré a Makarska a les 17:00 i amb 87km a les  cames. Massa tard per afrontar amb llum de dia els 60km que em queden fins a Split. Després de perdre un autobús perquè el conductor no em permet posar-hi la bici al maleter  (tot i anar practicament buit), a les 18:30 i després de demostrar a un altre conductor de que hi ha espai de sobres per la bici en el seu autocar, poso rumb a Split. El paissatge pels pobles costaners és fantàsitc, però ple a vessar de turistes. Si unes hores abans m'he reafirmat en que cal un viatge a Croàcia, ara em reafirmo en que aquest viatge, com sempre he dit, serà fora de temporada alta.

Peristil, Palau de Dioclecià, Split
Arribo a Split que tinc clar que tornar a Zagreb en bus serà complicat, així que directament comprovo l'opció tren. És viable però l'únic tren on es permet posar la bici és el nocturn. Trec el bitllet per la mateixa nit, envio un SMS a l'Ana demanant-li si puc arribar a casa seva abans no se'n vagi a treballar i em passejo arrosegant la bici per un  Palau de Dioclecià  a rebentar de turistes. La veritat és que impressiona. Palau, ciutat i fortalesa tot en un es barregen. El visito ràpid, sense deteniment,  i amb un convençut hi tornaré. Menjo uns talls de pizza prop de l'estació, i a les 22:00 poso rumb a Zagreb.

A les 6:00 ens desperten i a les 6:30 el tren arriba a l'estació. A les 7:00 soc a casa l'Anna, perdent-me un cop més pels carrerons laberíntics del seu barri. Em sento culpable: a l'anada hi vaig arribar a les dues de la matinada i ara m'hi presento a les set del matí. Però ja està en dansa, Hostel Ana és un anar i venir de gent, i hi arribo, que l'Antonio, un amic seu de Roma està esperant el taxi que l'ha de dur a l'aeroport. I quan jo marxi el divendres li arriba la seva germana des de Mostar a visitar-la. Em confesa que no m'esperava. Es organitzadament despistada i s'havia apuntat a l'agenda que jo arribava el dia 30. Ens acomiadem de l'Antonio i ens posem a fer petar la xerrada tot repassant el meu viatge. Tenim una hora i mitja abans ella no hagi de marxar cap a la feina.

Quan ella se'n va a treballar jo aprofito per descansar i dutxar-me, hem quedat a les 18:00 a casa seva altre cop. De fet no en sortiré més que per passejar pel centre i dinar. Al vespre ella té plans però m'invita a afegir-m'hi. Com que no m'esperava ja havia quedat amb les seves amigues per la primera trobada post-vacacional. I així serà com passaré el darrer vespre del viatge en un bar a Zagreb, prenent vi amb la música d'una banda de jazz que toca en viu de fons i envoltat de fantàstiques dones.

Ben acompanyat.
L'endemà passaré com aquell qui diu tot el dia a casa l'Anna, empaquetar la bici, actualizar blog, solucionar a distància problemes a la web de ma germana i les darreres converses i copes de vi a la terrasa de ca Ana. Seran les nou del vespre que un taxi em recollirà per dur-me a l'aeroport. I igual que a l'anada anirem en retràs, no serà fins les cinc del matí que aterraré a Barcelona, amb un viatge  més per païr i un cap de setmana per recuperar-me abans no començar a treballar.




dissabte, d’agost 30, 2014

Trebinje, Kusturica, Bellucci

L'objectiu posterior a Mostar havia de ser Trebinje, una població al sud-est d'Herzegovina, a només 30km de Dubrovnik. Per si la guia no la deixés prou bé, un bon amic, en Jordi Simeon, amb qui no comparteixo estil ciclistic però no dubto gens ni mica del seu bon criteri estilísitc (excepte quan es compra bambes taronja fosforito per córrer), me l'havia recomenat. A sobre, a Trebinje,  hi havia una parella russa de couchsurfers que hi vivien i que segons el seu perfil, com a mínim un d'ells era de l'illa Sakhalin i ja coneixeu les meves debilitats viatgeres. Mai està de més anar fent contactes.

Stari Most de Mostar

Preveïa un dia llarg.  Tenia intenció d'anar-hi d'una tirada després d'haver visitat Mostar i el tekke de Blagaj. Així doncs, a les 7:15 i havent dormint només 6 hores,  ja era patejant-me Mostar, ja que el dia anterior no havia tingut temps. Disfruto del plaer d'un Stari Most, el pont antic, buit abans que cap a les 9:00 s'ompli ja a vessar de gent. Abans de deixar la ciutat, tinc temps de visitar-ne el museu, la galeria fotogràfica on es veu l'estat de destrucció total en que va quedar Mostar després de la guerra, i una casa tradicional otomana. Tot massa express pel meu gust... però amb la certesa que amb el fotimer de turistes amb que em vaig creuar el dia anterior a la tarda, una visita amb més deteniment tampoc l'hauria disfrutat.

Tekke de Blagaj
Cap a les 11:00 em trobo ja a Blagaj, conegut pel seu tekke. Per qui ho desconegui, els tekkes són les cases de trobada on es reuneixen les confraies sufís. El lloc és idílic. El tekke, que data de l'any 1520,  es troba encastat en una de les parets que envolten el neixement del riu Buna, un curt riu tributari del Neretva. Hi ha força turisme, local, amb alguns que fins hi tot resen dins de les sales d'oració del tekke; i estrangers en escapadeta des de Mostar, població a la que està conectat per autobús. Un cop més visito un tekke però em quedo amb les ganes de presenciar un zkir, les pregràries en que els dervixos a vegades entren en trànsit.  Al voltant del riu, restaurants amb força bona pinta. Si fos més tard i el dia ciclisticament més curt donaria compte d'una bona truita a la brassa. Però no hi ha temps i poso rumb a Stolac, població intermitja entre Mostar i Trebinje.

Dona pregant al tekke
Passat Stolac vindrà la debacle. Hi ha un port de muntanya que guanya uns 400 -500m d'altitud. No és excesivament exigent, però l'afronto a les tres de la tarda havent picat però sense haver dinat.  El sol li fot de valent i no hi ha ni una sola ombra en tot el camí. Acabaré la pujada amb el que en l'argot ciclista s'anomena pajarón i en català en diuen tortell. Quan, ja baixant el port trobo un restaurant que anuncia habitacions, m'hi aturo, prenc una coca-cola i pregunto per les habitacions. No en tenen, però a Lubjine, el següent poble, tot i no haver-hi cap hotel em comenten que hi ha private .Sobe? (habitacions) pregunto... si, però private em contesten.

Amb el dubte de si trobaré on dormir m'acomiado d'una família franco-portuguesa on ell, el portugués, parla un castellà més que correcte. Un quart d'hora més tard, ja em trobaré a Lubjene buscant on dormir. Costarà. La majoria del poble no sap on puc dormir. Al final, el camber d'un bar em mostra el camí. No hi ha ningú, torno al bar i faig temps. Al final trobaré el propietari de la casa, que em llogarà l'habitació per 15€ la nit esmorzar inclòs. L'home és la mar de simpàtic, m'ofereix un suc casolà i fem petar la xerrada amb una curiosa barreja de francès , anglès i italià. Al vespre, arribaran uns nois amb cotxes amb matrícula de Nis, Sèrbia. L'endemà, descobriré a on van.

Toca decidir-se. En dos dies he de ser a Split. Dubrovnik ja havia quedat descartat fa temps per la seva massificació turística. Per davant, dues opcions: Anar fins a Trebinje tal i com estava previst, per recular fins a Caplina per una carretareta secundària a l'altra banda de la vall el dia següent, o per contra, continuar només fins al trencall de Ravno i d'allà ja pujar a Caplina per la mateixa carretereta. Prenc per decisió la segona, molt més segura i que permetrà visitar  el poble otomà de Pocitelj, el punt de peregrinació catòlic de  Medjugorje , les cascades de Kravica i amb una mica de sort el monestir d' Humac on hi ha una de les inscripcions glagolítiques més antigues, datades del s.X.

Però una cosa és el que es planifica amb el mapa i el cap fred i una altra cosa quan estàs a la carretera. I de la carretera estant decideixo continuar fins a Trebinje. Primer amb l'idea d'una visita ràpida i començar a retornar cap a Caplina, però mentre pedalo va madurant l'idea de quedar-m'hi. El Jordi me n'havia parlat bé i a més tinc ganes de conèixer la Liza i en Sasha. Els hi envio un SMS, al final vinc, si podeu, ens veiem. Em responen que m'esperen. Quedaran dos dies durs, uns 120km fins a Caplina i Pocitelj i uns 140 d'allà estant a Split. No hay doló.

Arribo a Trebinje i m'instal·lo a un bar a Platani, la plaça principal, suposo que el nom és en honor als plataners que fan ombra. Envio un sms a la parella i prenc una coca-cola mentre els espero. Hi ha un escenari muntat i gent fent proves de so. De cop, reconec un d'ells, the judge, Dejan Sparavalo, saludant efusivament a vàries parsones. Es tracta del violinista d'Emir Kusturica i la No Smoking Orchestra. I si, poc després veig un cartell que els anuncien pel mateix vespre junt amb els per mi desconeguts Positive Band. Ara ja sé què feien els nois serbis de les habitacions veïnes a la meva, han vingut al concert.Me'ls creuo pel poble.

Trebinje

A Kusturica l'havia vist tres cops a Barcelona, però aquest cop és diferent.  El tenia per una persona  controvertida, però durant el viatge a Bòsnia descobreixo un personatge denostat per la població bosniomusulmana. Abans de Trebinje hauria pogut fins i tot tenir la versió a una persona que n'era amiga personal d'ell abans de la guerra, però considero que no li tinc la confiança suficient com per preguntar per amistats trencades. Arribo a Trebinje que n'he escoltat vàries versions, des de deixar-se fotografiar amb criminals de guerra serbis fins a haver-se convertit al cristianisme ortodox. Sense saber-ho i sense necessitat de preguntes, la resposta l'hauré dut tot el viatge a l'alforja. No serà fins a Zagreb que tindré temps per llegir Bienvenido a Sarajevo, hermano les colpidores memòries de Slobodan Minic, locutor de Radio Sarajevo durant el setge.   Us deixo aquí una entrevista amb Boban Minic a la cadena Ser:

El que hi llegeixo quadra i amplia el que havia anat escoltant pel camí. A risc de cometre algun error intento ressumir el que he llegit i sentit: A l'inici de la guerra Kusturica no es troba a Sarajevo, culpa als eslovens de la desmembració de Yugoslavia i es posiciona a favor de Milosevic com a garant del manteniment de Yugoslavia. A partir d'aquí es deixa utilitzar pels líders serbis i es deplaça a treballar a Belgrad . Al mateix temps, el que havia sigut company creatiu seu, el poeta i guionista bosni-musulmà Abdulah Sidran es posiciona obertament a favor dels bosnis, a diferència que Kusturica, quan es sent utilitzat políticament, envia una carta a les autoritats bosnies per deixar de ser instumentalitzat i es baixa del carro. Per aquella època Sidran ja havia enviat una carta oberta a Kusturica (de qui havia fet el guió de ¿Te acuerdas de Dolly Bell? i Papa está de viaje de negocios ) i a Goran Bregovic criticant-els-hi haver deixat Sarajevo i haver-se'n anat a treballar a Belgrad trencant així l'amistat que l'unia als dos músics. Més endavant Kusturica declararia que la seva llengua i cultura eren les serbies i ja després de la guerra el 2005 es va batejar pel ritual ortodox amb el nom de Nemanja Kusturica alegant que els seus avantpassats abans de convertir-se a l'islam havien estat serbis.

Començava a conèixer  aquest  Kusturica quan vaig arribar a Trebinje. El concert semblava gratuït, però tampoc ho tenia clar. M'ho van aclarir el Sasha i la Liza. Havien posat taules d'estar en peu al mig de la plaça, d'questes taules a uns 130cm del terra perquè hi recolzis els braços mentre prens algo. Reservar una taula són 50KM, 25€, i dóna dret a 5 entrades. Ara bé, la plaça és oberta i fora de la part central envoltada per una cinta i amb segurates ningú priva de veure el concert. En tot cas, el Sasha i la Liza m'inviten, els hi sobren entrades per la seva taula, són ells dos i un serbobosni que viu a Tuzla (part de la federació, no pas República Srpska) cosa no habitual però que a ell  no i suposa cap problema, segons em comenta.

Emir Kusturica tocant a Trebinje
La qüestió és que Kusturica es troba filmant a Trebinje i hi ha un concert. No arribo a treure'n l'aigua clara si perquè ell  ho proposa, si perquè el violinista és d'allà o perquè li han proposat a la ciutat. Obren com a teloners la Positive Band i la majoria de gent canta les versions d'antics èxits que toquen. El públic és atípic per a mi. Dones empolainades amb sabates de talons impossibles i homes amb camises ben planxades. Sembla que vagin a deixar-se veure.

El concert de la NSO és dolent i inconext  Dolent, perquè es troba a faltar a Dr Nelle, el showman, frontman i cantant de la formació. Kusturica hi posava el nom, però era Dr Nelle amb el seu show qui liderava la banda. I Dr Nelle fa dos anys que no gira amb ells per problemes cardiacs.  I inconext: Tocar els primers acords de Shine on your crazy diamond de Pink Floyd amb una guitarra amb llumetes només té sentit davant d'una crítica com la de Fuck you MTV. Tocar la cançó per una banda, els acords de shine.. per una altra i les llumetes en un tercer tema no te sentit... com no ho tenien els acords de la pantera rossa entre cançó i cançó  I el públic tampoc hi ajudava. Estava per deixar-se veure. Els únics que criden  el fuck you MTV com a resposta al seu do you agree? són els turistes despistats que han arribat a Trebinje el dia que ells hi tocaven... Bastant irònic tenint en compte les crítiques a la societat occidental que tant li agraden a ell.  El moment estelar del concert?, quan invita a Monica Bellucci, que està rodant amb ell,  a pujar a l'escenari. Sigui com sigui, el concert avança, els brindis de rakia fan efecte ... i acabo fent el burro com en qualsevol altre concert.
Monica Bellucci saludant al públic
 El concert acaba i torna la Positive Band. Els locals, contents,  tornen a entonar tots els antics hits i nosaltres ens retirem. La Liza i en Sasha m'inviten a casa seva a prendre una darrera rakia amb el Miodrag, el nou serbobosni de Tuzla però opto per anar dormir. Són la una de la matinada i demà tinc per endavant més de 100km.  Torno cap a l'hotel pensant amb el significat de Wanted man, que coneixent ara la trajectoria de Kusturica pren una altra dimensió... ja a casa i ara que escric aquestes línies trobo això a internet. Definitivament una dimensió que va fins hi tot més enllà del que imaginava... i no m'agrada gens.

dimecres, d’agost 27, 2014

Cap a Herzegovina

El 16 d'agost vaig deixar Sarajevo. M'hi havia estat en total 4 dies, dos a l'arribar de Visegrad, i dos més després de recòrrer la Bòsnia de Plata, la segona estada amb un bonus day. El dia previst d'estada es van convertir en dos, però és que el primer, ocupat tot el matí amb metges i paperassa per l'assegurança per la mossegada de gos que vaig rebre arribant a Sarajevo l'havia perdut sense fer res... I no em volia perdre les pistes de bobsleigh :-)

Posar rumb a Herzegovina vol dir posar rumb a Mostar, però ja sabeu que a mi m'agrada complicar-me la vida, i si tens una carretera perfectement asfaltada que t'hi du, però no molt lluny d'allà hi ha uns poblets de muntanya a més de 1000m d'alçada, ja sabeu que m'enfilaré als pobles enlloc de resseguir les carreteres fàcils de les valls. Així que com a objectiu intermedi entre  Sarajevo i Mostar em vaig plantejar arribar a Lukomir, un dels pobles més remots de Bòsnia, a dalt  de la serralada de Bjelasnica.

Vaig arrencar tard, la bugaderia que donava servei a l'alberg on m'estava m'havien extraviat algunes peces de roba i em vaig haver de presentar jo allà personalment per recuperar-les.

Ja amb les alforjes plenes vaig posar rumb cap a Ilidza , població propera a Sarajevo famosa per tenir les fonts del riu Bosna, riu que creua el país i li dóna nom. Al voltant de les font, Vrelo Bosne, un fantàstic parc ple de pontets i rierols al que s'hi arriba per una avinguda arbrada a l'ombra de plataners on la gent s'hi passeja sigui  a peu, corrent, patinant, en bici o amb carruatges turístics.

Vrelo Bosne
Poc després de migdia començava a pedalar en serio, però no trigaria a parar a dinar. Eren dos quarts de dues i encara em trobava a menys de 20km de Sarajevo i a la vall. Poc després començo a pujar i cap a les 17:00 tocades em trobo a dalt de les estacions d'esquí que formaren part de les intal·lacions olímpiques del 1984. Primer veig les rampes dels salts, després alguns edificis encara completament destruïts i després un petit resort amb apartaments i algun hotel, la majoria de llocs tancats, però amb alguns, pocs, turistes estivals. De fons, les pistes. Parada per hidratar-me i moment per valorar la situació. Estic prou aprop de Lukomir. Només em queden 19km per una pista que planeja més que no puja, però ningú m'ha pogut garantir que allà hi trobi allotjament. Per contra, per carretera, i a una distancia similar, hi ha Umoljiani, que aquí si, tinc la certesa d'haver-hi un parell de pansions. Des d'Umoljiani, una pista puja a Lukomir i des d'allà podré remprendre la ruta cap a baix a Fonjic i d'allà ja seguint el Neretva, baixar fins a Mostar. Tot i que l'endemà serà un dia molt més llarg, prefereixo ser conservador i anar a Umoljiani. Encara pujaré un petit portet abans d'arribar al trencall que em durà al poblet on dormiré. Els boscos i prats, alguns amb pastors i els seus ramats d'ovelles, formen el primer pla agraït d'un paissatge que de fons te  muntanyes d'origen càrstic amb un terreny més àrid.

Camí d'Umoljiani
Les darreres rampes abans Umoljiani són dures però a mig camí hi ha l'excusa perfecte per parar-se a fer un descans. Una petita necropolis medieval plena d'steccis, les misterioses llosses de pedra deixades pels seguidors de l'esglèsia bòsnia medieval. Una estona després, ja dutxat,em menjaré un burek de dimensions descomunals, tot i que a la gent de la pansion els hi he demanat malo, és a dir, petit.
Stecci prop Umoljiani

L'endemà és un dia llarg, així que m'aixeco d'hora. Cap a les 10:00 i després de 15km ja seré a Lukomir. M'hi passejaré una bona estona i quan ja soc a punt de marxar sento un pare que li comenta algo d'angliski a la seva filla adolescent. Com que ella es tímida soc jo qui li pregunto si parla anglès. I si, el parla i molt bé. M'explica els seus projectes d'estudiar a la universitat, em comenta també que aquí només i pugen un mes a l'any i que actualment ja no hi viu ningú tot l'any, fet que contradiu a la guia que duc. Tot això m'ho explica mentre el pare continua com si res amb  les tasques que feia, entre elles, sacrificar un xai per menjar-se'l. Bon profit ! Ens acomiadem i poso direcció a Fonjic.

Camí de Lukomir
A Fonjic hi arribaré després de descendre primerament per una pista en molt mal estat i després per una carretereta asfaltada que va perdent alçada rapidament dins de l'enèssim congost de Bòsnia. De Fonjic només caldrà resseguir el Neretva fins a Mostar on arribaré cap a les 18:30.

Lumomir
Un cop a Mostar, no trigaré en trobar la Kristina, de qui ja us he parlat , que també hi ha arribat provinent de Sarajevo, però en autobús. Serà la darrera població on coincidirem. Ella de Mostar pujarà a Banja Luka per d'allà tornar a Lubljiana i jo tiraré cap Trebinje.

Esquilant un xai sacrificat a Lukomir
Creauré amb la bici i xerrant amb la Kristina el famós Stari Most, el pont otomà destruït per la guerra i reconstruit. Ara,  ple a vessar de turistes aparenment despreocupats del seu tràgic passat. M'hauré d'alçar d'hora l'endemà per disfrutar-lo de debó.

Tot i que el dia ha estat llarg encara no ha acabat. L'aventura de debò serà trobar allotjament. No tenia clar que arribés a Mostar en dos dies i no vaig voler reservar. L'alberg on s'està la Kristina està ple i trigarè més d'una hora en trobar-ne un amb places. 

Stari Most, Mostar
Remataré el vespre amb unes tases de cafè bosni al jardí de l'alberg  on s'està la Kristina escoltant les històries dels seus propietaris , bosni-musulmans de Mostar, que com bons  mostarins tots en el seu dia van saltar els 28 metres que separen el pont de l'aigua del riu. Per un d'ells va ser condició sine quanom perquè l'aleshores seva amiga acceptés casar-se amb ell i els dos defineixen el primer salt com de ritual   de pas a l'edat adulta gairebé obligat en el Mostar de la seva adolescència. Serà gairebé l'una de la matinada que m'aniré a dormir. Molt tard per un dia amb més de 100km a les cames, i em pasarà factura, però això ja serà una altra història.

Acomiadant-me de la Kristina, a Mostar

diumenge, d’agost 24, 2014

Kilometrada per la Bosna Srebrena

Pels ciclistes que em segueixen, aquí teniu el resum de les etapes per la Bòsnia central:

Pujant al llac Proposko
  • 08/08/2014: Sarajevo - Kraljeva Sutjeska - Zenica : 106km, +365m
  • 09/08/2014: Zenica -Vranduk - Zenica -Travnik: 63,84km, +613m
  • 10/08/2014: Travnik -Jajce (per la carretera de Babanovac i pistes no asfaltades): 59,36km, +911m
  • 11/08/2014: Jajce - Prusac - Gornji Vakuf: 68'5 +438m (al matí uns 15 - 20km més pel llac Plivska) 
  • 12/08/2014: Gornji Vakuf - Proposko Jezero - Sarajevo. 108'3km, +1240m. Pista fins a Proposko i part de la baixada fins a Fonjica.

Bosna Srebrena - Bòsnia de plata

La Bosna Srebrena, o Bòsnia de plata és la part central del país. És el nom que rep el que va ser el nucli del  regne medieval de Bòsnia en un temps  en que la gent de Bòsnia profesava la seva pròpia religió, l'Esglèsia Bòsnia, un cristianisme heterodox  que  practicament tots els bosnis  vinculen al bogomilisme que hi hauria arribat provinent de Bulgària en la seva expansió cap a l'oest fins a arribar a Occitània amb un nom que potser us sonarà més: catarisme. No està tant clar, però, que els bosnis medievals fossin bogomils, o si més no això és el que explica la meva guia: Aunque todavía influída por la gran división y difusión de las iglesias Ortodoxa y Católica, la iglesia Bosnia junto a su nuevo alfabeto [...] prosperó en el estado medieval de Bosnia[...].Los seguidores de esta iglesia han recibido con frecuencia el nombre de bogomils. Hasta hace poco, esta teoría  se había convertido en la creencia común entre la mayoria de los habitantes de BiH. Sin embargo, existen pruebas abrumadoras que la contradicen[...]. (Bosnia y Herzegovina 1a ed, Bradt, ed  Alhena media, pag 15) . Que realment fossin o no bogomils no va importar a l'esglesia catlòlica alhora de veure l'oportunitat de muntar creuades en un territori que se'ls hi escapava al control i els va declarar heretges. D'aquelles èpoques en queden fortificacions del regne medieval, monestirs fransicans i evidentment la posterior presència otomana, que va fer de Travnik la seva capital. Però Travnik, com haureu llegit s'ha merescut una entrada a part en aquest blog.

Vaig començar a recòrrer la Bosna Srebrena el 8 d'agost provinent de Sarajevo. Els objectius de la primera etapa eren molts, massa ambiciosos. I ja de camí vaig haver-ne de descartar-ne un de peculiar. Les piràmides de Visoko. Si, perquè a bòsnia, segons un arqueòleg amateur, Semir Osmanagic, hi hauria les piràmides més grans  del món datades en uns 10000 - 12000 anys, creades per una civilització pre-indoeuropea extingida. Segons l'arqueòleg, dues muntanyes properes a Visoko, serien en realitat dues piràmides, la del sol i la de la lluna. La comunitat científica internacional majoritàriament rebutja aquestes tesis, però no és menys cert que a la base de la muntanya que seria la piràmide del sol s'hi ha trobat restes de construcció humana  i no molt lluny d'allà unes galeries subterrànies. Però jo anava just de temps i vaig optar per continuar cap a un monestir franciscà conegut per la seva biblioteca medieval: Kraljeva Sutjeska.

monestir de Kraljeva Sutjeska.
Acostant-me al monestir vaig creuar els primers poblets majoritariament catòlics, o el que és el mateix, croats. Poblets on els nanos jugaven al carrer a pilota amb samarretes dels seus ídols futbolístics: jugadors de la sel·lecció de croata de fútbol.

Amb el monestir no vaig tenir sort.  Vaig trucar al telèfon que s'indicava per poder visitar el monestir, el seu museu i la biblioteca però a l'altra banda de la línia un home se'm va disculpar per tenir mal a un genoll i no poder caminar. No em podia venir a obrir.  Em va recomenar, però, que pugés al monestir igualment i truqués a veure si algun monjo s'avenia a obrir-me la biblioteca. I així ho vaig fer, però la única resposta rebuda per interfon a la meva petició de visita va ser un : no, is not possible. Suposo que als monjos els hi era més prioritari atendre les seves necesitats espirituals que no pas atendre a un terrenal turista amb interesos culturals.

Vaig acabar el dia a Zenica, des d'on tenia previst visitar l'endemà Vranduk, una de les darreres fortaleses en sucumbir a l'imperi otomà, abans no dirigir-me a Travnik.

Poble de Vranduk amb la seva fortalesa
I si Travnik va ser la capital otomana, Jajce ho va ser de la Bòsnia cristiana. Vaig arribar a Jajce després d'acomiadar-me de'n Kenan a Travnik. I hi vaig arribar a l'aventura. Evitant la carretera principal i perdent-me per pistes enmig del bosc. Va ser una etapa que em va permetre veure la Bòsnia més rural, amb pagesos que estaven segant el camps i de pas disfrutar de pistes que creuaven  boscos frondosos,  rierols i torrenteres.

Pista entre Travnik i Jajce

Arribava a Jajce cap a les 19:00. Cercava l'alberg quan vaig veure una noia concentrada llegint algo amb una motxilla a l'esquena. No llegia sinó que seguia les direccions que tenia descarregades a googlemaps i anava cap a l'alberg. Vam fer el check-in junts i es va convertir amb la meva companya de viatge a temps parcial. Un cop dutxat i llegint els meus correus, me n'adonava que la Kristina, així es diu aquesta noia ucraniana, era també couchsurfer. Junts vam anar a sopar tot compartint converses que anaven des de la situació política a Ucraïna fins a la catalana passant per la bòsnia. L'endemà vam recòrrer junts els molins d'aigua de les afores de Jajce, la seva cascada, i el seu cas antic, fortalesa i catacombes medievals que a més d'haver estat tombes de nobles van ser també amagatall de Tito i els seus partisans durant la segona guerra mundial.
Molins d'aigua prop de Jajce
Cascades de Jajce

Cap a l'hora de dinar m'acomiadava de la Kristina després de quedar en veure'ns a Sarajevo altre cop al cap de dos dies. La deixo fent feina. Està treballant a distància fent unes traducccions. M'acomiado i faig  cap al sud,  a Gornji Vakuf, des d'on el dia següent pretenia pujar al llac Proposko a més de 1600m d'alçada abans no baixar a Sarajevo.

Proposko Jezero
Vaig assolir l'objectiu. Després de 5hores per pistes vaig arribar a aquest llac d'origen càrstic i amb fauna endèmica i em vaig menjar la sirnica més bona i immensa del viatge. Eren gairebé les quatre de la tarda quan decidia afrontar els gairebé 80km que em quedaven fins a Sarajevo, ciutat a la que vaig arribar a dos quarts de nou del vespre, i com alguns de vosaltres sabeu, amb la cama dreta marcada per la queixalada d'un gos. Quedava per davant l'aventura d'anar al metge i obtenir les vacunes. En tot cas, la Bòsnia de plata quedava ja visitada, i després de voltar altre cop per Sarajevo, tocaria posar rumb cap a Herzegovina.
Sirnica XXL :-)




 

divendres, d’agost 22, 2014

La meva crònica de Travnik


 Prop de Travnik és on Ivo Andrić va néixer i és a Travnik on una de les seves novel·les més conegudes, La crònica de Travnik te lloc. Així que ja em permetreu que escrigui una petita crònica de Travnik, molt allunyada qualitativament de l'original.
Vista general deTravnik

Hi vaig arribar el 9 d'agost de 2014. Cap a les 17:00 h vaig rebre un sms d'en Kenan, moderador del grup de Facebook Bosnia y Herzegovina (en català i español) que es troba de vacances a la seva població natal i s'ha ofert a acollir-me: estic a un casament, quan arribis espera'm davant la casa d'Ivo Andrić, tothom sap on és, arribaré cap a les 20:00. Vaig conèixer en Kenan a travès de la Claudia Peñaloza una couchsurfer boliviana afincada a Barcelona i apassionada dels balcans. En una festa balcànica al DioBar de Barcelona on hi tocaven alguns coneguts meus  de la Freak Fandango Orchestra me'l va presentar.

 Cap a les 18:00 jo arribava a Travnik, a les 18:20 tenia localitzada la casa d'Ivo Andrić, que està força cèntrica però en un carreró amagat , i a dos quart de set decidia esperar en Kenan tot prenent un gelat, al carrer principal que aquelles hores ja tancat al trànsit perquè la gent hi pogués passejar en un costum molt estesè en aquesta part del món: Al vespre es tanquen els carrers principals de les poblacions i la gent es llença a passejar, prendre un gelat, pedalar amb les seves bicicletes, patinar.... Fins i tot a Sarajevo, un tram del carrer paral·lel al riu Miljacka queda tancat al trànsit els vespres.

A les 20:00 en Kenan es presenta puntual i se m'excusa. Per si no anés prou atabalat amb el casament del cosí, a més acaba de ser oncle. Atabalat , però content de fer-me d'hoste i jo de ser el seu convidat anem cap a casa la seva mare perquè em pugui dutxar. Ja dutxat, sortim a fer una volta. Ens dirigim cap a Plava Voda, un torrent d'aigües fresques a l'entrada del poble, ple de basses amb diferents peixos i amb tot de bars pels voltants. De camí, en Kenan em mostra on tenien l'escola i apuntant cap a algun lloc incert dels turons del davant, busca les posicions des d'on l'exèrcit serbobosni atacava la població i girant-se 180 graus i senyalant els turons de darrera el poble, les posicions dels franctiradors croats. I ells, enmig, intentant fer vida normal sota la guerra. Recordem el debat que es fa generar al grup de Facebook quan un noi català senzibilitat pel conflicte balcànic va dir, ressumint, que els serbis eren els dolents de la pel·lícula. Em permeto la llibertat de copiar literalment  un fragment de la resposta d'en Kenan:

[...]Entre els meus amics d'aquella època em recordo del Igor (croata) i e val Davor (serbi), anàvem al mateix col·legi [...] ens amagaven dels bombardejos als mateixos llocs i mai, mai, mai ens hem preguntat si els culpables són els del Igor, del Davor o els meus.. ni aquelles bombes tampoc distingien els noms ni la nacionalitat.. Avui en dia, quan vaig a Travnik, el meu poble natal, faig el café amb l'Igor, ell segueix vivint allà, té una petita tenda de roba al centre de la ciutat, si toquen festes, ens felicitem, les celebrem junts, dona igual a qui li toca pagar (qui ho celebra).. i això, en la meva opinió, és Bosnia i Herzegovina, un territori on viuen JUNTS els serbis, croates, bosnios, jueus etc[...]


PlavaVoda
Continuem xerrant i em comenta: Tots hem quedat amb algun tick em comenta, a vegades m'espanto al sentir el cop sec d'una porta de cotxe al tancar-se,només és un segon. I penso amb l'Ana, l'amiga croata de Mostar,i l'ensurt per uns trets a un ós o uns focs artificials no esperats, i amb l'Azra, de Tuizla, que necessitava caminar sempre a la meva dreta i no em va arribar a explicar perquè. Gent alhora fantàstica i corrent amb alguna cicatriu emocional marcada per la guerra.

Fortalesa de Travnik
A PlavaVoda, sopem. Me n'adono que m'he deixat el billeter a casa. no t'hauria deixat pagar, em comenta. Me'l crec. Ja em perdonaran els meus amics sarajevites, però els cevapićis de Plava Voda guanyen els del Željo a Sarajevo.

Havent sopat anem a prendre algo a un bar on hi ha un duo que toca cançons clàssiques de  grups antics,  la majoria yugoslaus. Tothom se les sap. Aquesta és d'un grup serbi, aquesta d'un grup croat... va comentant. Aquí i allà en Kenan es para a saludar a gent. M'explica que Travnik és petit amb famílies que hi han viscut generacions senceres amb una població principalment musulmana i croata.  Tothom es coneix i si un viu a Barcelona i a sobre una de les feines que te és a can Barça li surten els amics de sota les pedres.

Mesquita Sulejmania
I després de la guerra, la gent hi conviu? I em comenta que una amiga a qui acaba de saludar és croata, una grup més enllà també ho és, i em va comentant els diferents grupets de gent que hi ha a la terrassa de bar. Per sobre de tot és consideren a ells mateixos gent de Travnik. Tanmateix, no tot és tant maco. A uns 10km de Travnik s'hi troba Novy Travnik, una població nova de després de la guerra on només hi viuen croats i ell va estar sortint amb una noia croata durant alguns an uns sense que ys sense que les famílies s'arribessin a conèixer. No és optimista respecte al seu país, considera la seva generació una generació perduda. Una generació de supervivents, que només volen viure la vida després d'haver sobreviscut a una guerra. Una generació sense energies per plantar cara a la corrupció i als reptes polítics que té per davant el país.

Continuem el vespre conversant i passejant pel poble. I acabarem fent una cervesa al bar que hi ha a la planta baixa de la casa museu d'Ivo Andrić. En Kenan és un cul inquiet, i si amb les dues feines que té, l'altre és ser el responsable de comunicació online a Creu Roja Catalunya, no en fos prou, a sobre va proposar a l'alcalde de Travnik un projecte de promoció turística de la seva població natal sense cobrar pels seus serveis, només com a deure cívic per ajudar la seva ciutat. Però va haver d'abortar el projecte per manca de compromís de les autoritats i funcionaris locals.

Són mitja nit tocades quan ens retirem. Ell es troba un pèl malament després d'un dia mogut. L'endemà al matí disfrutaré d'un esmorzar casolà i d'un cafè bosni preparat per la seva mare. Tot i no ser cafeter, crec que a Bòsnia s'ha de provar, i res millor de que un cafè preparat per la mare d'un amic. Perquè tinc la sensació de deixar un amic a qui tornaré a veure a Barcelona. Visito Travnik mentre ell i la seva mare es preparen per anar a visitar el nebot/nét i després torno a recollir la bici apunt per pedalar cap a Jajce, propera destinació del viatge tot esperant retrobar-me en Kenan un cop a Barcelona.



Acomiadant-me d'en Kenan

dijous, d’agost 21, 2014

Sarajevo - Sarajevos

Sarajevo és una i moltes a l'hora. Sarajevo és otomana, però també austrohungara. Sarajevo és la olímpica, però també la del setge i el túnel, Sarajevo és capital, però també res més que un  poble gran on la gent es saluda al carrer; i Sarajevo és sobretot una ciutat orgullosa de la seva multiculturalitat, una multiculturalitat, que molts però no van voler entendre fa vint-i-dos anys.

Plaça Sebilj o dels coloms, al final de ferhadija
Vaig arribar a Sarajevo el 5 d'agost del 2014 provinent de Višegrad i m'hi vaig estar dos dies. Dies després un cop recorreguda la part central de Bòsnia m'hi vaig tornar a quedar un parell de dies més.

Sarajevo no s'entén sense ferhadija, la seva artèria peatonal, un passeig que de moment encara és dels seus ciutadans i no dels turistes. A ferhadija i tal com està escrit al terra és on l'est i l'oest es troben. Si es mira a una banda, tot és arquitectura austrohungara, i si es gira 180 graus, a l'altra banda, tot és arquitectura otomana. I com qualsevol ciutadà de Sarajevo (algú sap el gentilici de Sarajevo en català?) orgullosament remarcarà, en un radi de menys de 300m s'hi pot trobar la catedral catòlica, l'ortodoxa, una antiga esglesia ortodoxa, una sinagoga sefardí i dues mesquites. Aquest és el cor de Sarajevo.
Mesquita de Garzi Huzev Begova, a Ferhadija

No molt lluny de fehardija es troba el pont llatí , que uneix el casc antic amb el barri de Bistrik a l'altra ribera del riu Miljacka. El fatídic lloc on va començar el s.XX tal i com remarca un cartell sobre l'entrada al museu de l'època austrohungara de bòsnia. Aquí és on el 28 de Juny de 1914 Gavrilo Princip va assassinar l'arxiduc Francesc Ferran (o Franz Ferdinand, com preferiu), hereu de la corona austrohúngara, quan tornava d'una visita a l'ajuntament de Sarajevo. No va ser un acte esbojarrat, sinó planificat per Mlada Bosna (Jove Bòsnia), una organització, principalment serbobòsnia que lluitava per alliberar Bòsnia de l'imperi austrohungarès i annexionar-la a Sèrbia. De fet es va tractar d'un atemptat múltiple ja que d'anada a l'ajuntament, un altre militant,Nedeljko Čabrinović, ja va llençar una grandada contra la comitiva. L'atempat va ser el desencadenant en última instància de la Primera Guerra Mundial.
Pont llatí i cantonada on Gavrilo Princip va matar Franz Fernidand

Però les guerres a Sarajevo no només són història, també present recent. Fa dues dècades la ciutat va sobreviure al setge més llarg de la història moderna. Del 5 d'abril del 1992 al 29 de febrer del 1996, Sarajevo va estar sota el setge de l'exècrcit Yugoslau i l'exèrcit serbobosni. Tota la  ciutat  està envoltada per turons excepte per una banda. Les tropes serbobòsnies estaven posicionades a tots els turons i  també controlaven la sortida per la vall oberta. Si la ciutat va poder sobreviure al setge va ser gràcies al túnel que sota les pistes d'aterratge de l'aeroport, sota control de la ONU, es va excabar al llarg de 800m. Per ell la ciutat es nutria de menjar i armament per defensar-se. Els exèrcits serbis no van poder conquerir la ciutat, ni les defenses, trencar el setge.

Visito els llocs més emblematics de la guerra guiat. La guia, una noia musulmana en la trentena ens comenta els diversos llocs, des de l'estadi olímpic convertint en cementiri durant el conficle fins al famós túnel. Com tothom a Sarajevo es cuida molt d'acusar als serbis en general. Si bé és cert que molts van deixar la ciutat, d'altres s'hi van quedar, i van viure el mateix destí que els altres. Com la gran majoria de bosnians que em trobaré, fan distinció entre exèrcits i polítics, i població civil no posant-los al mateix sac. Tothom en va patir les conseqüències, els frantiradors no feien distincions com no les feien les bombes que mataven civils indiscriminadament. Sarajevo recorda aquestes bombes amb marques al terra, les roses de Sarajevo, taques d'una espècie de plastilina que indiquen els llocs on desenes de civils van morir d'una sola bomba. I els franctiradors, quan no mataven es divertien. La guia ens explicarà com un franctirador, com a divertimento, va rebentar els bidons d'aigua que un amic seu havia anat a omplir, en un temps de setge on segons on visquessis, havies de caminar quilòmetres per poder abastir-te d'aigua.
Forat per on disparaven franctiradors durant la guerra a la pista de Bobsleigh

Però per si alguna cosa va destacar el setge de Sarajevo, a part de la seva durada i duresa, va ser per l'actitud cívica de la seva gent. La gent es va revelar contra el setge intentant dur la vida més normal possible, i durant la guerra van continuar funcionant,precariament, però funcionant, teatres, i concerts i fins i tot es iniciar un festival de cinema del qual aquest any se'n commemora el 20è aniversari. Aquest és l'esperit del qual tots els ciutadans s'ennorgulleixen i que alguns, troben a faltar.





Fragment del documental Miss Sarajevosobre la vida a la ciutat sota el setge

Em parlaran del setge, del túnel i de més coses la Mubera, que va arribar a Catalunya com a refugiada, i la seva filla Inda, que es troben de vacances a Sarajevo. Quedem per fer un café i no vénen soles, han arrosegat tota la troupe de l'Uri, el company de la Inda. Tota la seva família, una família amiga estan de viatge per Bòsnia. Em someten a un tercer grau: si per mi és interessant trobar-me amb bosnians i catalans no és menys interesant per ells trobar-se amb un boig que es pedaleja el país de punta a punta. Dies després,quan torni a Sarajevo amb una mossegada de gos a la cama, la Mubera no trigarà ni quinze minuts en trobar-se amb mi per ajudar-me amb traduccions al dispensari i les farmàcies, mostrant un cop més un dels trets més caracterísitcs de la població bòsnia, la seva hospitalitat.

Un cop amb la cama neta, em llençaré a descobrir el Sarajevo olímpic. Frikie de mi, buscaré la pista de bobsleigh i la recorreré tota a peu. En la instal·lació, mig abandonada, encara si poden veure els forats fets pels franctiradors durant la guerra, forats que conviuen amb graffitis d'artistes locals i declaracions d'amor adolescent.
Símbol olímpic a la pista de Bobsleigh

Serà el 16 d'agost quan deixaré Sarajevo definitivament. En total i en dues passades m'hi hauré estat 4 dies, i deixaré la ciutat amb els sentiment d'un: hi tornaré.

bobsleigh

dijous, d’agost 14, 2014

Kilometrada I: Pel nord de Bòsnia

Pels més ciclistes, aquí teniu el primer tram de quilòmetres realitzats per Bòsnia. Un total de gairebé 1000km fins la meva primera estada a Sarajevo.


  • 23/07/2014: Zagreb - Karlovac: 83,4km +300m Inclou les voltes pel poble buscant la "sobe"
  • 24/07/2014: Karlovak - Plitvice: 82'6km +900m
  • 25/07/2014: Plitvice - Bihać: 35'4km. Matí fent el guiri visitant els llacs.
  • 26/07/2014: Bihać - Martin Brod: 86'8km, +840m. Inclou uns 30km d'anada i tornada direcció Boksana Kupra per veure una fortificació. Vaig girar cua per manca de temps. Varis trams per pista dins del parc nacional de l'Una (28 -30km aprox)
  • 27/07/2014: Martin Brod - Kvala Vakuf - Vroche - Kljuć: 91km, +915m. Pista Kvala Vakuf - Vroche  no asfaltada
  • 28/07/2014: Kljuć - Zelenkovac: 36,34km, +620m
  • 29/07/2014: Zelenkovac -  Banja Luka: 77'25km. +300m -920m
  • 30/07/2014: Banja Luka - Doboj: 113km, +450m. Varis trams de pista. Inclou uns 15km de més per error en direcció monestir de Lipjie  
  • 31/07/2014: Doboj - Srebrenik- Srebrenik Stri Grad - Srebrenik - Tuzla: 92'2km. +950m
  • 02/08/2014: Tuzla - Milići: 113km, +1066m. Inclou uns 18km de més al intentar arribar a Srebrenica i girar cua.
  • 03/08/2014: Milići: - Srebrenica - Bajina Bašta: 89,6km +990m
  • 04/08/2014: Bajina Bašta - Visegrad - Utripača: 93km, +1240m
  • 05/08/2014: Utripača - Sarajevo: 85km, +1130m
     

Un pont sobre el riu Drina

Un pont sobre el riu Drina, i molts túnels al seu costat. Aquest podria ser el resum en una frase del dia següent a Srebrenica.

Srebrenica és un cul de sac, està arraconada  a la cantonada nord oriental del país i prop de la frontera Sèrbia. No és d'estranyar, per la seva ubicació geogràfica, que acabés sent la ratonera que va acabar sent durant la guerra.
Degut a la seva ubicació , l'opció més lògica per arribar a Višegrad era entrar-hi des de Sèrbia. De Srebrenica, doncs, vaig dirigir-me cap a Bajina Bašta, ja a l'altra banda de la frontera. Vaig començar a enfilar el port de muntanya que hi ha a la sortida de Srebrenica que ja amenaçava pluja i vaig arribar a temps de trobar un cobert mentre una tormenta torrencial amb llamps que queien practicament al costat descarregava. Tres quarts d'hora després podia reemprendre el camí. Segueixo enfilant una costeruda carretera i costa creure que entre la bellesa d'aquests boscos si visquessin tants drames. La natura és cínica i se'n fot dels humans. Com poden haver-hi paissatges  bonics on s'hi ha viscut tanta tragèdia?

Segueixo pedalant fins arribar a la frontereta. És una frontera curiosa sobre un Drina que encara no és molt cabdalós. El riu marca la línia divisòria entre els dos països, però el post fronterer bosni està en un carrer paral·lel al riu que continua el seu transcurs pel poblet on es troba. Un policia et pregunta si continues recte dins de Bòsnia creuant el poble o penses creuar el pont: Si el creues fas els tràmits fronterers i un cop a l'altre vessant , passes l'aduana sèrbia.
Turons a prop de Bajina Bašta

A l'aduana sèrbia, igual que a la bòsnia,  al·lucinen una mica quan em veuen arribar. Em pregunten on vaig i on dormiré. Em deixen passar sense entrebancs... i això que no les tenia totes ja que en el meu passaport i consta un segell de la UNMIK (United Nations Mission in Kosovo) de l'estiu del 2007, hi havia un mínim risc que consideressin que el 2007 havia entrat il·legalment a Sèrbia.

L'endemà toca enfilar un port. La climatologia acompanya, el cel és serè i al guanyar alçada fa que la calor no apreti.  El paissatge és preciós, primer poblets rurals entre prats i al anar guanyant altitud, boscos alpins plens de coníferes. M'apunto el parc nacional del Tara, a Sèrbia, com a posible destinació. Cal investigar aquesta part. Per fer excursions, montain bike i rafting, tot en un sol lloc, crec que té molt bona pinta.


Camí de Višegrad


Arribo a les dues tocades a Višegrad. No comptava en que el port fos tant llarg.  Pel camí sacrifico el monestir ortodox de Dobrun, vaig tard, i em sap greu, te bona pinta. Dino amb vistes al pont més famós de tots els que creuen el Drina, el pont Mehmed Paša Sokolović  que a Višegrad va donar nom a una de les novel·les més conegudes d'Ivo Andrić.   Deixo la ciutat amb vistes a Andrićgrad la població en honor a Ivo Andrić que Emir Kusturica està construint a Višegrad i continuo direcció Sarajevo.

pont Mehmed Paša Sokolović 
Durant els propers 30 kilòmetres creuaré més de 30 túnels, la majoria curtets però també varis amb més de mig quilòmetre de longitud. Un o dos d'ells amb les llums del túnel apagades o foses i jo tirant de frontal. Arribaré a Ustripača, la població on la carretera es bifurca per anar a Sarajevo i Dubrovnik cansat per la tensió. Podria continuar uns quilòmetres més vers Sarajevo, però decideixo parar.

Camí de Sarajevo, Drina en un pantà.
El dia següent faré els 84km restants fins Sarajevo. El tram final de la ruta és si més no curiós. La carretera segueix un  riu mig engorjat, creues un túnel i et trobes de cop dins la ciutat. A mig quilòmetre com a màxim del centre històric, el seu barri otomà. Flipo amb l'arribada. Ja que soc al centre, paro a fer un burek mentre consulto la guia per acabar de situar-me i localitzar possibles albergs. Una horeta després, estic instal·lat  i a punt per descobrir una ciutat, que ara, després de la segona estada i quan ja puc dir que hi he estat gairebé quatre dies, em deixa captivat. Una ciutat que us explicaré i a la que ben segur, no sé quan, hi tornaré.
Entrada a Sarajevo


dilluns, d’agost 11, 2014

Srebrenica

(aquest cop no he pogut canviar la configuracio del teclat, ja em perdonareu la manca d'accents)

Pintada a Travnik. Admiro als bosnis, parlen de justicia, mai de venjansa.
De cop m'ho vaig trobar alla al davant. No m'ho esperava. Segons el mapa Potocari queda a uns 5 km de la carretera principal que du a Srebrenica, pero el memorial esta a peu de carretera. Just davant de la fabrica que servia de caserna als soldats holandesos de l'ONU. Aixi doncs , de nassos i sense esperar-m'ho, em vaig trobar amb aquest cementri homanatge al darrer genocidi perpretat a Europa i un cru record de com de barbar pot arribar a ser l'esser huma. Fins a data d'avui s'han trobat 8372 parts de diferents persones de les quals mes de 6000 ja son enterrades, les darreres 191, aquest 11 de Juliol en la cerimonia commemorativa anual, d'altres esperen a trobar mes parts del cos abans no dona-els-hi sepultura.

Segons m'explicaran dies despres a l'exposicio permanent que hi ha a Sarajevo, aixo es degut a que les restes  dels assassinats durant el genocidi poden arribar a estar en fins a 3 o 4 foses comunes diferents. M'explicaran que al ser matats van ser enterrats en varies foses, pero al apropar-se el final de guerra, en veure que les foses eren massa facils de trobar, i per tant serien proves dels delictes, van desplasar les restes mortals del que anomenen foses primaries a secundaries o fins hi tot terciaries, molt mes amagades i alguns cops fins i tot minant les zones properes per no poder-hi accedir. L'objectiu: si no hi ha prova del delicte, no hi ha delicte. Aixo explica que un mateix cos es pugui trobar disseminat en varies foses.

L'entrada m'impacta. Una pedra recorda el numero de victimes trobades, 8372, totes les victimes estan gravades en lloses de marmol que fan mig cercle, hi ha una zona habilitada per la pregraria i despres totes les parceles amb la gent enterrada. Em creuo amb una dona plorant. M'emociono.Qui hi te? Pare? Marit? Germa? fills? Tots? m'esgarrifo nomes en pensar-ho. D'atres nomes passegen o fan petar la xerrada i una nena, maquisima, d'un parell d'anyets juga amb el seu tricicle aliena al simbolisme i la carrega dramatica del lloc que els seus pares estan visitant.

Srebrenica es un genocidi, pero tambe un fracas. El fracas de la UN, deixo per vosaltres si es United Nations o com si es deia en alguna pintada durant la guerra, United Nothing.

Ressumint molt (versio molt mes detallada aqui), la ONU havia declarat Srebrenica zona segura l'abril del 1993, aixo va fer que molts bosnis de regions del voltant es refugiessin dels atacs de les tropes serbobosnianes a Srebrenica. Tanmateix al juliol nomes hi havia un destacament de 450 holandesos a Potocari (a uns 6 km abans de Srebrenica). A principis de Juliol, tot i ser declarada zona segura, l'exercit serbobosni va comensar a atacar la ciutat en un moment en que la situacio a la ciutat ja era insotenible (mes de 60000 refugiats i amb morts per fam ja que els serbis havien bloquejat el corredor humanitari). L'11 de Juliol entraven a la ciutat despres que la OTAN ignores reiterades peticions d'ajuda del destacament holandes. La poblacio en massa ja havia anat cap Potocari a resguardar-se a la base holandesa mentre entre 10000 i 15000 homes intentaven escapar-se a Tuzla per les muntanyes. El 12 de  Juliol , Ratko Mladic convocava al general holandes a una reunio, i l'amenasava en matar-los si intervenien en el conflicte.Els holandesos cedeixen.  Les tropes serbobosnies entren al quartel holandes i s'enduen els bosnis,segons ells,  per deportar-los. La realitat es que separen dones i nens d'adults. Les dones i nens seran deportats, els homes, assassinats. Es trobaran tambe, pero, assasinats nens i dones a posteriori. Dels que van escapar cap a Tuzla mes de la meitat mai hi arribaran.... I la gent bosnia encara es pregunten que hauria passat si el genaral holandes no hagues cedit al xantange de Ratko Mladic. S'haurian atrevit a matar-lo? Tothom creu que no, i si hagues pasat l'intervencio estrangera hauria sigut probablement automatica.


Amb tot aixo vaig pensant quan arribo a Srebrenica. Una ciutat trista, envoltada de muntanyes mervaelloses. Dino algo en un bar que diria que es regentat per un bosni, i continuo pensatiu pedalant cap a Banija Bashta, a Serbia. D'alla continuare a Visegrad. Pensatiu, impactat i aturdit... pero el viatge, continua.