diumenge, d’octubre 08, 2006

Fi o no.

Aquests viatges imaginaris tenen moltes més dimensions que el que vaig fer en realitat. I, alhora, m'adono que els viatges reals es poden prolongar, repetir i multiplicar a través de la lectura de llibres, l'estudi de mapes i l'estudi d'imatges i fotografies. I que l'avantatge d'aquests periples iconogràfics és que ens permeten d'aturar-nos en qualsevol punt i mirar les coses amb tranquilitat o retrocedir a la imatge anterior, cosa que no tenim ni temps ni mitjans per fer durant un viatge de debó.


Oi que un viatge no comença pas en el moment de posar-nos en camí i no s'acaba quan arribem a la meta? De fet, comença molt abans, i a la pràctica no s'acaba mai, perquè la cinta de la memòria no deixa de rodar dins nostre, tot i que ja fa temps que no ens moguem del lloc en sentit físic.
(Viatges amb Heròdot, Ryszard Kapuscinski)
A l'aeroport de Munich, mentre espero el vol cap a Barcelona, llegeixo el Herald Tribune. Du una notícia sobre la crisis dels espies a Geòrgia així com les persecucions xenòfoves de georgians a Rússia i una altre sobre la llei turca que permet empresonar a qui parli malament de Turquia (una llei sobre la que es persegueix aquells que volen reconèixer el problema kurd o armeni, per exemple). I arribant a casa veig que al dissabte a TVC hi ha un reportatge sobre l'oleoducte que ha de travessar Geòrgia i que passa prop de les fonts de Borjomi que volia visitar però he deixat per una propera ocasió.

L'estada al caucas aquest 2006 s'ha acabat, però és evident, que el viatge ... continua.

Xavi, el masnou 8/10/2006.

Les darreres pedalades

Vaig tornar en Mashurka a Vanadzor on havia deixat la bici per baixar al concert d'Erevan. Pel camí res destacable, o potser sí. Spitak. Queden menys de 20km per arribar a Vanadzor quan hi passem. Tot és nou aquí. El 1988 va ser on es va produir l'epicentre del terratrèmol que va arresar la reigió deixant més de 20.000 morts i la població que ara creuo ha renescut de les runes. Aquí i allà, s'hi troben edificis nous, amb el color entre rosa i terrós característic de les construccions armènies.


Arribo a Vanadzor que són l'una de la tarda tocada. Després de contrastar que els 50 quilòmetres fins a Alaverdi són majoritariament en baixada decideixo pujar-me a la bici. Són gairebé les 15:00 quan deixo Vanadzor per la carretera que du a Tbilisi.
L'idea que duc és dormir a l'hotel que hi ha Alaverdi per l'endemà al matí abans de pedalar visitar el monestir de Sanahin, patrimoni de l'humanitat per l'Unesco i d'allà continuar cap a Tbilisi, fent un alto a Haghpat per visitar-ne el monestir, l'últim de la col·lecció.

En el camí cap a Alaverdi, la carretera ressegueix la gorja del riu de Debed i els quilòmetres transcorren mentre gaudeixo del paissatge: El riu a peu de carretera, els boscos amb tonalitats precioses ja entrada la tardor, la gent esperant a l'autobus a les cruïlles de carreteretes i pistes que duen als poblets i que em contempla i saluda al passar, i una parada a Kotyak per veure les runes d'un convent i esglèsia ortodoxa georgiana amb uns frescos de cert renom.

Arribo a Alaverdi cap a les set de la tarda i m'adono que l'hotel no es troba a la vil·la sinó en un poblet encimballat a dalt del congost a l'altre riba del riu. Per sort, un aeri com el de Monserrat hi puja, i és que no són hores d'afrontar 5 quilòmetres en pujada. Jo i la meva bici, som l'atracció del curt trajecte i som observats amb curiositat a l'hora que responc a les preguntes de rigor, del d'on soc, d'on vinc, a on vaig ....
L'hotel és tal i com me l'esperava: Definitivament havia viscut temps millors. La meva habitació te una finestra trencada i la porta del balcó no tanca bé. D'aigua calenta ni parlar-ne i de freda de tant en tant. La cadena del vàter no funciona i uns cubell la supleixen.
La decadència del lloc, però, queda suplida per la simpatia dels encarregats que només veure'm entrar m'ofereixen un café i em pregunten si voldré menjar algo. Soparé un quarto de pollastre (cuixa !!!) amb patates fregides i amanida.

L'endemà m'alço d'hora, a les 8:00 ja estic esmorzant, amb la intenció de visitar Sanahin abans de començar el llarg dia que m'ha de dur a Tbilisi.
Arribo al monestir que no hi ha ningú i em dedico a passejar-me pel complex tranquilament: Vàries esglèsies, el refrectori, la biblioteca i un parell de galeries amb arcs que comuniquen els diversos espais. Després d'haver fet algunes quantes fotos m'espero a que obrin les esglesies per visitar-ne el seu interior. A les deu del matí i escaig torno a ser a l'hotel disposat a començar a pedalar però cau una tromba, aquest cop matutina. Finalment, el cel aclara cap a un quart de dotze i m'acomiado de l'encarregat de l'hotel i la seva dona. Per un cop en tot el viatge començaré el dia en baixada. No duc ni dotze quilòmetres que em desvio de la carretera principal per visitar el segon monestir de la jornada. La pujadeta fins Haghpat es fa feixuga, sis quilòmetres que mai s'acaben. La recompensa, un altre monestir de bella factura, i com tants d'altres, construits entre el segle X i XII, començant-los abans que el romànic català i sent-ne en part coetanis.

A les dues del migdia, i amb només uns 12km sobre la ruta a Tbilisi (uns vint-i-pico en total) em poso el mono de treball per tal d'intentar arribar a la capital el mateix dia. Segons el mapa, uns 93 km des d'alaverdi. Però no me'n refio. Arribo a la frontera a les 16:00 hora armènia i poc després em paro a dinar. Duc més de 60km però com a mínim me'n queden tants com ja en duc. Començo a tèmer que em caurà la nit a sobre. Després d'un dinar a ràpid, a les 16:00 hora georgiana (hi ha una hora de diferència entre els dos països a favor meu) remprenc la pedalada. Em queden tot just 3 horetes de llum si arriba. La primera hora logro dur un ritme de més de 20km hora comptant les parades, a aquest pas encara entraré a la capital amb llum. Tantmateix les tornes canvien, i passada la primera hora el terreny pla i en lleugera baixada passa a ser de pujada. I a mesura que passen els quilòmetres l'esforç comença a fer-se notar a les cames.
Són les set de la tarda tocades, quan en mig d'una forta pujada i quan ja fosqueja trobo el que sembla ser un hotel. Al parar i preguntar-ho, em diuen que no, que restaurant, però que ja soc prop de Tbilisi, acaba la forta pujadeta i ja tot serà baixada fins la ciutat em diuen.
Així ho faig, arribo a dalt que ja és més fosc que no pas de dia i començo a emprendre la baixada intentant aprofitar tant com puc la poca claror que resta. Finalment he de parar a col·locar-me al frontal. Són als voltants de quarts de vuit del vespre i és negre nit. Acabo la baixada com puc, amb la precaució necessària en una carretera força transitada que du a la capital però on no hi ha il·luminació. El frotal ajuda una mica tot i que la llum que fa és un pèl minsa tenint en compte les velocitats que agafo en baixada. Tot i ser conservador, em poso a més de 30km hora. Utilitzo la linia continua que separa la carretera de la vorera com a referencia, qualsevol bony, esvoranc o variació en el terreny es mostra en forma de canvi en la línia blanca. Duc 124km quan creuo el cartell que m'anuncia que ja soc a Tbilisi, poc després comencen els fanals i a quarts de nou arribo al centre de Tbilisi amb 139km a les cames.
Em dirigeixo a l'hotel on em vaig estar la primera nit, descarrego, em dutxo i a sopar.

L'endemà al matí d'entre les primeres coses que faig és contactar amb en George. Ja m'havia estat a ca seva al principi del viatge i ho torno a fer ara. Quedem per trobar-nos al vespre i decideixo prendre'm el dia de relax. El pedalar ja s'ha acabat. Em paso el dia recuperant forces menjant i a la tarda em regalo un merescut bany d'aigües sulfuroses i un massatge. El massagista el notar-me les tensions a esquena i cames em pregunta que si soc alpinist i li responc que si, i velocipedist que tot i no saber si es diu així el tio m'entent. Que he anat en bicicleta, i es fa creus del meu recorregut. Al vespre finalment em retrobo amb el George. Arriba més tard del previst, però uns veïns molt simpàtics m'inviten a un café i galetes a casa seva mentre no arriba.
L'endema passaré també el dia fent el ronso i una mica de bugada, i el darrer dia abans de marxar faig una escapadeta fins a Gori, poble natal de Josef Dzhugashvilli, més conegut com a Stalin. A la Mashurka, una dona que ronda la seixantena i que parla un anglès perfecte em pregunta si ja hem acabat la Sagrada Família. També em despotrica del govern rus, en un moment que aquest ha tancat la frontera amb Geòrgia per una crisis amb uns suposats espies. Acusa al govern rus (que no als russos de peu, m'ho remarca molt clar) d'utilitzar el caucas segons els seus interessos estratègics i d'haver causat les guerres sessecionistes d'Ossètia i Abkhazia. Ella mateixa és refugiada d'Abkhazia, em comenta.
És la segona conversa sobre el tema que tinc aquell matí. Abans de sortir, en George m'explica la seva experiència personal, ja que també és refugiat. M'explica que durant la guerra tenia entre 12 i 13 anys, prou gran com per tenir por i ser concient del que passava. Trobant-se en una zona no evacuable, va conviure amb la loteria vital de la guerra durant un any. M'explica amb tota naturalitat quan un dia jugant al jardí van sentir un soroll xiueixant que s'acostava i al final van veure com una bala impactava contra els estenedors i gronxador prop d'ells. O com sentia caure les bombes i tremolar el terra algun cop que sortia a buscar aigua a una font propera. Al comentar-li que és un autèntic supervivent em diu que no tots van tenir tanta sort. L'àvia dels seus veïns, em comenta, mentre avisava des de la finestra als néts que entressin perquè hi havien combats, una bala li va entrar per la boca i va morir a l'acte. És la guerra explicada per un noi de la meva generació, cara a cara. No són les batalletes d'una guerra civil ja llunyana que ens expliquen uns avis que ja se'ns moren. Ni una imatge mediatica que si ens fa nosa mentre dinem podem deixar de veure tot prement el comandament a distància. És un noi de 26, cinc menys que jo, que m'ho explica amb total naturalitat i ressignació, és part de la seva infantesa i la seva vida.

Un cop a Gori, en visito el museu i li pregunto a la jove guia què en pensa de Stalin. Em diu que ella n'està a favor, igual que moltíssima gent del poble. Va posar la URSS en el mapa, i va dur força desenvolupament em comenta, també diu que aquells que van estar exil·liats no comperteixen la seva opinió.
Visito el museu on hi ha imatges històriques i documents, fotografies d'Stalin en factories i amb avenços tecnològics i fins i tot fotos del seu fill en un camp de concentració nazi. De fotos de Gulags, ni una.

De Gori, abans no tornar a Tbilisi visito una cituat excavada a la roca, plena de coves, Uplistikhe. És la última visita turística del viatge. Mataré el vespre, fins que sigui hora d'anar a l'aeroport, veient els resultats de les eleccions municipals a Georgia amb el George i els seus amics i prenent algo amb l'Irakli, el guia que em va dur al Kazbek, i el Misha, que també em va acompanyar. S'alegren de saber que he tornat sa i estalvi del meu periple en bicicleta.

Són les tres del matí quan a l'aeroport, m'acomiado de l'Irakli i el Misha, en una hora estaré volant cap a casa.

dimarts, d’octubre 03, 2006

Monsieur Chirac et Monsieur Aznavour

Tots els endarreriments acumulats, tant per la diarrea com per les tamborinades de tarda que m'obligaven a parar de pedalar a les 15:00 o les 16:00 sense poder aprofitar el dia si no volia ser víctima de l'aigua i la pedra, van fer que el dia 28 encara em trobés dins d'Armènia en lloc de camí del mar negre a Geòrgia.
Així, la tarda del 28 vaig arribar a Vanadzor a uns 100km de la frontera amb Geòrgia.
Feia dos dies que havia deixat Vardenis. El primer dia, havia recorregut tota la ribera oriental del llac Sevan, molt més despoblada que la ribera occidental, però molt més agraida paissagisticament. El dia seguent, m'havia plantat a Vanadzor després d'un dia dur. Primer havia creuat un tunel de 2km de llarg que tot i estar ben il·lumitat em va requerir estar en tensió i amb els cinc sentits posats en la bicicleta. A la sortida del túnel a l'altre vessant de la vall em va rebre una boira ploranera, gairebé gèlida, que m'oligà a pedalar amb guants i malles tèrmiques llargues mentre descendia cap a Dilijan, poble enmig d'un paissatge de boscos i prats que de seguida vaig associar amb l'Euskadi rural, pero sense caserios i amb lletjos edificis comunistes. Finalment, l'arribada a Vanadzor, després de superar un port de muntanya va ser amb la tempesta de rigor.

En aquells moments ja tenia decidit aparcar la bicicleta un parell de dies per baixar altre cop a Erevan, aquest cop en Mashurka -minibus atepeït fins a límits inhospitats, normalment- i assistir al concert de Charles Aznavour. Quatre dies abans del concert, les televisions armènies ja es feien ressò dels preparatius de l'event, i ho vaig considerar símbol de l'importància històrica del moment.

Arribo a Erevan el mateix dia que ho fa Monsieur Chirac. La Gohar es sorprèn al veure'm altre cop a la porta i em rep amb entusiasme al saber que he baixat pel concert.

La televisó, al vespre, no para de bombardejar amb notícies i especials sobre la visita del president francès en el 15è aniversari de l'independència d'Armènia i dins dels actes de l'any d'Armènia a Fransa que duen com a slogan Armenie mon amie .
La imatge més repetida és la de Chirac baixant de l'avió i assenyalant l'Ararat, muntanya sagrada pels armenis i dins de fronteres turques. També es veuen imatges del presient al memorial i museu del genocidi. En la seva estada farà unes declaracions polítiques de molt calat al sol·licitar a Turquia que reconegui el genocidi armeni en un moment en que aquest últim país vol ingressar a la unió europea. Durant tot el vespre un dels canals armenis combinarà les notícies amb documentals més propagandíssitics on es resalten els vincles entre Fransa i Armènia i amb imatges d'un concert passat de Charles Aznavour a l'Opera d'Erevan.

El dia 30 a la tarda arriba, i és moment d'anar cap al concert. Al final hi vaig sol perquè no he lograt coordinar-me ni amb l'Armand ni amb l'Arminé. Falten dues hores perquè comenci el concert però riades de gent ja es dirigeixen a la plasa de la República.

L'escenari està ubicat davant de la galeria nacional a l'extrem est de la plasa. Les poques localitats assegudes anaven dels 100$ en amunt. Reservades per a polítics i capitalistes com més d'un em va dir. La resta de la gent, una multitud de milers en una plasa tant o més gran que plasa Catalunya, d'empeus seguint-lo com podia o a través de les 3 pantalles gegants instal·lades.

Les dues hores que manquen les paso contemplant els videos projectats a les pantalles. Images d'enamorats a parís es convinen en velles imatges i música de l'Edith Piaff i d'un concert d'un cantant que no reconec. De tant en tant, però, anuncis dels patrocinadors de l'acte.

Gairebé a dos quarts de nou, amb retràs, arriba la comitiva oficial pel carrer Abovian. Dels cotxes blindats en baixen el president armeni i el president francès, l'amic francès, que és rebut amb un entusiame que em deixa francament sorprès. Tot i els forts vincles entre Armènia i Fransa, el su aliat tradicional (de Turquia eren els Alemany) i la forta diàspora armènia allà present no logro acabar d'entendre tant rebombori. Em sento com a dins de Bienvenido Mr Marshall . Els polítics prenen el seu lloc i comensa el macroconcert de Charles Aznavour i els seus amics.

El presentador de l'acte és Jean-Claude Brialy, actor francès, que fa totes les presentacions en francès i que són traduides a l'armeni tot seguit per miss Armenia, una bellesa impressionant. A partir d'aquest moment varis artistes faran presència daltde l'escenari.
La primera, una de les grans dives gregues, Nana Mouskouri, tots seguit varis artistes, per mi desconeguts pel nom però que una petita recerca a internet en dedueix el seu pes i nom propi: Danny Brillant, crooner de jazz fa ballar a més d'un amb uns ritmes forsa alegres; Hélene Ségará, d'origen armeni, estrella a fransa capàs de vendre 100.000 discos en una setmana, s'emociona al dirigir-se a la gent de la terra dels seus ancestres abans no encara una canso sobre el genocidi; Isabelle Boulay, del quebec, abans de cantar declara la seva admiració per la resistència i supervivència del poble armeni, i finalment Michel Legrand, també d'origen armeni, compositor que ha compost bandes sonores de moltíssimes pel·licules, amb 3 oscars i 5 grammys a les espatlles i havent treballat amb Miles Davis o Frank Sinatra.
I és a quarts de deu del vespre quan apareix l'Home. L'anuncia Jean-Claude Brialy i la plasa esclata en crits d'Aznavour, Aznavour. Els canta en francès però es diregeix a ells en armeni. És un bon home i se l'estima tothom m'havia dit més en garik, un amic del Gor un dia abans del concert. És cert. I sorprenent veure gent de totes les generacions com es coneixia les seves cansons. Cansons d'un home que te 82 anys.

Jo que no conec la seva discografia quedo fascinat. No tansols m'agraden els temes sino que disfruto amb la seva energia i savoir faire dalt de l'escenari. M'he de comprar algun CD.

No s'està dalt de l'escenari ni una hora, però n'hi ha prou. S'acomiada entre crits del públic altre cop i una coral li dedica una canso seva abans no donar pas a uns focs artificials , simplons però amb la seva gràcia al estar llensats des dels sostres d'edificis de les diverses cantonades de la plasa. El xou s'acaba i la gent satisfeta es dispersa. M'en torno a casa amb la sensació d'haver viscut un moment històric pels armenis.


L'endemà m'aixeco d'hora encara amb els records de la nit anterior. Toca agafar el minibus per tornar a Vanadzor i continuar pedalant però em costa buscar el moment per acomiadar-me del Raffi i la Gohar.
Em diuen que pagui el que vulgui. I és un problema. 15000 drams estaria bé. Entre 15 i 20 dolars per nit dormida. Però no els tinc, només dos bitllets de 10000. Donar-els-hi un ho trobo poc. Els hi en dono vint i queden colpits per la meva generositat. Em consideren de la família i si els hi arribo a dir que estic sense un duro m'haurien deixat estar gratis. Ens fonem en una abrasada i el Xavi ja no és el Xavi, sino el Xavi-djan.
Quan ja soc al carrer em criden des del balcó. Que m'esperi. Baixa el Raffi i em dóna 2000 drams. Per l'autobus. M'abrasa fortament i em deixa anar un lament:Xavi, tourist no Erevan No els hi arriben turistes. Me n'adono de com depenen del lloguer de les seves habitacions als turistes.
Em dirigeixo cap a l'estació amb una fina pluja que m'acomiada d'Erevan. Passo per la plasa de la República altre cop, i veig soldats desmuntant l'escenari del concert. Mentre creuo la plasa em sorprenc a mimateix amb un pensament funest i humà alhora. El parell d'avis dels que m'acabo d'acomiadar tenen 75 anys. I jo he acabat de visitar Armènia i no planejo cap altre viatge, a priori, en els propers tres o quatre anys. Els tornaré a veure? Per un moment se m'humitegen els ulls. Mai m'hauria imaginat comm'estimo aquest parell d'avis que m'han fet sentir com a casa quan era a casa seva. Encara tinc cinc dies per davant, però tinc la sensació d'haver acabat el viatge.

De cop torno a la realitat. Paro en un caixer automàtic a treure calers (em queden casi dos-cents euros en efectiu però per si de cas no els toco) i em dirigeixo cap l'estació d'autobusos. El viatge continua.