dilluns, d’abril 27, 2015

Dos turcs i varis armenis.


Sapigueu que teniu tres llars més: Armènia occidental, que era, és i serà sempre la vostra terra; la casa de l'Umut a Istambul; i la meva a Ankara.

Qui s'expressa així és en Mehmed, un noi turc llicenciat en ciències polítiques i investigador en resolució de conflictes. La desena de persones que hi ha al bar se l'escolten respectuosos i fins i tot emocionats. No és massa habitual trobar-se un turc en persona a Erevan i que a més reconegui que el que van fer els seus avantpassats va ser un genocidi.

La nostra només és una gota d'aigua, espero que en el futur en vinguin moltes més.

L'umut és fotoperiodista i director de documentals, ha vingut aquí amb dos objectius. D'una banda, per preparar el terreny sobre un documental/sub-manisfest que vol realitzar com a reconeixement del genocidi; d'altra banda, com a part d'un procés personal de reconeixement del genocidi, considera que s'ha d'enfrontar amb els fantasmes del passat del seu país.

Acaben el curt discurs i un dels armenis s'alça també per fer un brindis i es brinda, per l'amistat dels pobles.

Tant en Mehmet com l'Umut, son uns ferms partidaris de que Turquia reconegui el genocidi. Cal que Turquia s'enfronti als seus dimonis i els superi per mirar endavant, em comenten. Però la fermesa en la voluntat va acompanyada d'una dosi superior d'escepticisme. No creuen que pugui passar en els propers anys.

Li pregunto al Mehmet si la gent a Turquia coneix l'història del genocidi.

Molts no, però només cal mantenir els ulls oberts. Tot i que visc a Ankara soc de Van, i es nota la presència armènia: El tipus de casa, les vinyes, … només cal tenir els ull oberts i preguntar-se què va passar.

La conversa entre els armenis i els turcs deriva cap al respecte que els armenis dirigeixen cap als turcs que s'han posicionat obertament a favor de que Turquia reconegui el genocidi. Es repassen noms com el de Ohran Pamuk, premi Nobel de literatura; Hrant Dink, periodista d'origen armeni assasinat per un ultra-nacionalista turc a Istambul el 2007; o Hassan Djemal, periodista ex-director de Millyet, un dels principals diaris turcs, i defensor del reconeixement del genocidi. Especialment apreciat és aquest darrer cas, ja que el seu avi era Djemal Pasha, ministre de la marina turca durant el govern dels Joves Turcs i un dels tres Pashas ideòlegs del genocidi.

Pregunto a l'Umut si els hi pot dur problemes el reconeixement del genocidi. L'article 301 de la constitució turca preveu penes de 6 mesos a 3 anys de presó per aquells que insultin la nació turca, i en aquest epígraf i inclouen tots aquells que es manifesten a favor del reconeixement del genocidi.
No, això li pasa a Ohran Pamuk i intelectuals d'aquest nivell per la repercusió pública que tenen, nosaltres som petits i no els hi importem una merda, comenta.

Avança el vespre a base de cerveces, en Gor, el propietari del bar , va de brindis de rom en brindis, i està eufòric. Quan s'assebenta que soc de Barcelona es fa una foto amb mi... i a les 21:00 m'acomiadaré d'ells, no sense abans haver cantar part de l'himne del Barça.

Me'n tornaré a casa pensant que encara hi ha esperança en un altre món posible.


dissabte, d’abril 25, 2015

24/04/2015. Cent anys d'un genocidi

My grandfather Avag Avagian
My grandfather's parents were killed during the Genocide. He and his elder brother were found by a man (maybe a Kurd or a Turk, he couldn't remember as he was very little). Hiding them in a basket that man took them to Constantinople (Istanbul) and handed them to an Armenian orphanage only saying "Armenian kids, they are from Yerznga". Later on fearing that the Genocide may repeat the children were moved to Greece. Thanks to all those people who rescued lives.... Thanks to all the missionaries from all over the world.....

Avag Avagian



El meu avi Avag Avagian
Els meus besavis van ser assassinats durant el Genocidi. Ell i el seu germà gran van ser trobats per un home (potser kurd o turc, ell no ho podia recordar, era massa petit).Amagant-los en un cistell els va dur a Constantinoble (Istanbul) i els va entregar a un orfenat armeni dient que eren "nens armenis de Yerznga". Més tard, tenint por que el genocidi es pogués repetir, els nens van ser traslladats a Grècia. Gràcies a tota aquella gent que va salvar vides... Gracies a tots els missioners de tot el món...

Qui escriu això, el 24 d'Abril de 2015 al seu mur de Facebook, és la Masha, una amiga meva armènia d'Erevan i com podeu veure, descendent directe de supervivents del genocidi.

El 24 de d'Abril de 1915, a Constantinoble, l'imperi otomà va detenir 235 dels més eminents armenis de la capital, xifra que en els dies següent  s'elevà als 800. La majoria d'ells seran matats.Alguns, alliberats, podran anar-se'n a l'exili. Entre ells, el músic Komitas, que acabarà els seus dies en un hospital psiquiàtric conseqüència del trauma viscut després de la seva detenció. El 24 d'abril, amb aquest gest, es simbolitza l'inici del genocidi pel qual, anys després, més d'un milió d'armenis otomans hauran estat morts.

Les matances i pogroms d'armenis però havien començat molt abans. Ja durant la dècada dels 80 del segle XIX els armenis estimen que fins a 300.000 van morir en diverses matances. La situació però empitjorà a l'esclatar la primera guerra mundial. Armènia és una nació cristiana dividida entre dos imperis:  la Russia tsarista, cristiana; i l'Imperi Otomà, musulmà. Enemics durant la Gran Guerra, Constantinoble tem que els armenis otomans acabin sent uns quintacolumnistes donant suport a l'imperi rus. La sol·lució és contundent, es neteja Anatolia d'armenis. El 24 d'abril de 1915 simbolitza aquesta neteja ètnica planificada.
Tsitsernakaberd, memorial del genocidi.

Cent anys després, Turquia, hereva de l'Imperi Otomà, nega que aquells fets fossin constitutius d'un genocidi (entès com a acte premeditat per eliminar una ètnia) i redueix les morts d'armenis a uns 300.000 dins de les massacres perpetrades dins de la primera guerra mundial. La geopolítica tampoc hi juga a favor, només 20 països han reconegut el genocidi, entre els més destacats, França , Holanda o Argentina. D'entre els que no l'han reconegut, absències que dolen particularment als armenis: EE.UU i Israel.

Però els armenis no l'obliden. Erevan bull amb la commemoració del genocidi.
La Masha se n'ha anat amb un grup d'armenis a pujar una muntanya fronterera amb Turquia. Jo opto per quedar-me a la capital per seguir els esdeveniments des d'aquí.

Durant el matí, caps d'estat i delegacions de països passaran per Tsitsernakaberd, el memorial del Genocidi. Els polítics més destacats seran el president francès François Hollande, i el president rus Vladimir Putin. Altres eminents armenis com Charles Aznavour, també hi aniran. L'acte és retransmès per televisió i a casa, el miro una estona amb la Gohar.  Però he de sortir.
Tsitsernakaberd

A les 13:00 he quedat amb la Melina Anokian, una argentino-armenia en la trentena que resideix a Barcelona i que conec des de fa anys, quan jo havia col·laborat amb algunes conferències organitzades per l'Associació Cultural Armènia de Barcelona. Vam coincidir a l'ACAB fa cosa de dos mesos per casualitat i vam decidir veure'ns un dia durant la nostra estada a Erevan.

Ve amb la Silvia, seva mare. Per ambdues és la seva tercera estada a Armènia. La commemoració del centenari s'ho val i elles són dues de tants armenis de diàspora que han vingut fins a Erevan aquests dies. La prova és el restaurant on dinem. N'està ple: El que sembla una classe d'una escola francesa, tots amb samarretes commemoratives, un suis-armeni, i unes brasilero-armenies ocupen les altres taules. Dinem mentre comentem els plans per la tarda. Anirem junts a Tsitsernakaberd. 

Mentre dinem, tant la Silvia com la Melina es dirigeixen en armeni als cambrers. La Melina va estudiar en una escola armènia de Buenos Aires tota la primària i secundària, però reconeix que te l'armeni rovellat des de que  viu a Barcelona. La Sílvia es argentino-armenia de primera generació. El seu pare va ser supervivent directe del genocidi i el seu avi, mort pels turcs otomans a l'edat de 28 anys. La Silvia es sorprèn pel meu interès per Armènia i al comentar-li que a Plovdiv, Bulgaria, vaig conèixer un armeni nét d'un mossèn de Constantinoble supervivent del genocidi, m'explica que el seu pare va arribar a Argentina amb passaport búlgar precisament provinent de Plovdiv, el primer lloc on es van assentar després d'escapar-se d'Anatòlia central on vivien.

Quan acabem de dinar plou a bots i barrals i optem per anar al seu hotel. Farem un cafè mentre esperem que millori el temps. 

Arribem a Tsitsernakaberd que encara plou. Això no és obstacle, però, perquè una munió de gent s'hi acosti amb rams de flors. Músics en dos escenaris als laterals de l'avinguda que du al memorial es tornen tocant  o cantant de forma melancòlica mentre la gent va passant per retre homenatge als armenis massacrats.
Gent acostant-se a Tsitsernakaberd

Nosaltres optem primer per visitar el el museu. El trobo canviat. S'ha ampliat, té un discurs més complert i no és tant sensacionalista. No hi ha tantes fotos de piles de cadàvers o armenis penjats... em quedo, però, amb algunes frases colpidores que en el seu dia van escriure supervivents d'aquesta barbàrie :

En les carreteres de la deportació, nens eren enterrats vius a la sorra, fins al coll, i després matats, mentre els refugiats eren guiats pel mateix camí perquè així poguessin veure aquestes escenes, horroritzats i ploriquejant. Pel camí, ventres de dones embarassades havien estat tallats amb baionetes, i adolescents verges violades....(Hakob Papazian)


Dues hores després sortim del museu. Ha parat de ploure, i ara si, anem a retre homenatge.
El memorial està composat de tres part. D'una banda un mur de 100m amb el nom de les principals poblacions on els armenis van ser massacrats, d'altra banda, una estela piramidal de 44m d'alçada que representa el renaixement d'Armènia, això si, amb un tall al mig que simbolitza la partició entre el país i la diàspora; i finalment  dotze blocs de basalt que de forma circular representen les dotze províncies armènies perdudes dins l'actual Turquia. Dins del cercle, una flama crema eterna.

Flama eterna a Tsitsernakaberd

Fem la cua pertinent i baixem per les escales que separen cada dos blocs de basalt per arribar a la flama. Tota ella està envoltada d'una pila de flors que supera el metre d'alçada. Impressiona la munió de flors dipositades. Cadascú viu el moment de la seva manera. A Algú se li escapa alguna llàgrima, altres preguen, altres imortalitzen el moment amb algunes fotografies... I la gent continua passant.  Tots tres estem d'acord en cop és d'impressionant el moment, però no estem menys d'acord en que tanta gent trenca el que hauria de ser un moment íntim i recollit. Probablement hi tornarem més endavant un altre dia.

Ens hi estem una estona i sortim.

Arribo al centre que el concert de la orquestra 24/04  hauria d'haver començat.  És un dels altres esdeveniments programats per commemorar el genocidi. Músics d'arreu del món, molts armenis de diàspora, s'han reunit per un concert únic que havia de començar a les 20:15 a la plaça de la República. Degut a la pluja de la tarda, el concert s'ha mogut a l'Opera i comença a les 21:00. No cal ser molt intel·ligent per comprendre que l'aforament d'una opera és inferior que el d'un espai obert i es viuen moments de tensió quan es tanquen les portes i moltíssima gent en queda fora.Veuré un petit tram del concert a casa, amb la Gohar i l'Alice, abans no tornar a sortir.


L'Alice m'enveja, la nit anterior es va torçar el turmell i ha de fer repòs. No pot venir a la marxa de torxes, que arrenca a les 22:00 de la plaça de la República i que recorrerà Erevan fins a Tsitsernakaberd.

Marxa de toxes: Reconeixement, reprovació, restitució

Marxa de Torxes
A les 22:00, es fa un minut de silenci, es llegeix un manifest i comença la marxa. L'encapçala una pancarta: Reconeixement, reprovació, reconstitució. La segueix, un noi portant una creu i uns representats de l'Església Armenia; una gran bandera Armènia; escoltes duent banderes dels països que han reconegut el genocidi, i finalment, les torxes. Anem avançant per la ciutat i una munió de gent es va unint a la marxa.  Hi ha música de fons i de tant en tant es criden consignes, l'única de les quals comprenc és Hayastan! (Armènia !). Gairebé tres hores més tard, arribem a Tsitsernakaberd. La zona és un formigueig de gent i ens creuem amb molta gent que tot just ara tornen del memorial. Molts deixen espelmes al voltant de les 12 esteles. I la comitiva es va dispersant. Uns tornen al centre en bus, d'altres en taxi i molts més, a pas lleuger i pel camí més directe, a peu.
Marxa de torxes
Afegeix la llegenda

Són tres quarts de dues quan arribo a casa. La commemoració del centenari del genocidi s'ha acabat.



Us deixo alguns videos que vaig filmar durant la marxa de torxes

divendres, d’abril 24, 2015

Wake Up The Souls: Concert de SOAD a Erevan

A la meva àvia la va salvar un turc. Turquia a aquests turcs els hauria de reconèixer com a herois enlloc de negar el genocidi. El meu avi, amb només 5 anys va veure morir el seu pare. […]. En vint anys d'independència s'ha avançat molt, però queda molt per fer. El govern d'Armènia ha de procurar una república més [no entenc la paraula] i cívica... i ha d'evitar l'actual despoblament. Som System of a Down i us fem gaudir, però també us hem de dir això.

Són un quart d'onze de la nit, anem cap a les dues hores de concert, i qui ha parlat es Serj Tankian, líder de la banda.

System of a Down
El dia ha estat llarg. He estat treballant fins quarts de dues a l'utopianlab abans no agafar-me el mig dia de festa. He anat a casa, he deixat l'ordinador, he agafat les càmeres i me n'he anat cap al punt d'entrada del concert, per l'estàtua de Stepan Shahumian. D'allà s'haurà de pujar tot el passeig Vazgen Sargsyan fins a la Plaça que està tancada pels altres accessos.

Concert de SOAD sota la pluja
Encara no s'hi pot accedir però ja hi ha molta gent esperant per entrar, sobretot adolescents i adults joves. Busco un lloc on menjar quelcom i torno cap a quarts de quatre. A les quatre i poc obren les portes i després de dos check-points arribem a la plaça. Queden més de quatre hores perquè comenci el concert. Somric per mi mateix. Quan va ser el darrer cop que vaig fer una animalada així? Des de Pink Floyd a l'Olímpic de Barcelona? Temo que serà una espera llarga i dura. A les primeres fileres quedo col·locat cap a la 6a 7a fila, estem com a llaunes de sardines, i a sobre duc la bossa amb la càmera. No soc cap fan de SOAD, però intueixo que l'ocasió és especial.

Joves esperant l'obertura de portes.
Per les dues pantalles situades als dos laterals de l'escenari donen imatges de la plaça que poc a poc es va omplint. De fons, sona música prou contundent.

A les 17:00, però, la música calla, i les pantalles connecten en directe amb Etzmiadzin on comença la cerimònia de canonització dels màrtirs del genocidi del 1915, amb restes d'armenis morts en el genocidi i la presència dels seus descendents. També enfoquen algun cardenal catòlic i representants d'altres esglésies cristianes orientals que no identifico. A la plaça, hi ha gent que segueix la cerimònia amb interès mentre d'altres, en un ambient força festiu, ignoren per complert l'esdeveniment. Són les 19:15 quan les campanes de les esglésies comencen a repicar i per televisió es connecta amb esglésies armènies d'arreu del món. De Nova York a Tbilisi passant pels patriarcats de Jerusalem; Antelias, al Líban; i Constantinoble, a Istanbul. Algunes catedrals catòliques s'hi afegeixen com Notre Dame a París o l'Almudena a Madrid. Acabat el repic, el que em sembla l'equivalent a un Pare Nostre  és resat per la pantalla.... i escrupolosament respectat , quan no resat, a la plaça. Heu estat mai en un concert de metal on una hora abans del concert la gent congregada, milers, resin un pare nostre?

Retransmissió de la canonització de màrtirs del genocidi

Són gairebé dos quarts de vuit quan la cerimònia acaba, les pantalles tornen a connectar amb la plaça i la música torna a sentir-se de fons. Encara queda una hora pel concert i comença a plovisquejar. La gent es diverteix saludant a les càmeres que els enfoquen o posant bé  cada cop que algun roadie del grup treu el mòbil o la càmara per des de l'escenari fer una fotografia. Per ells també és una ocasió especial. System of a Down, fa el seu primer concert a la terra dels seus ancestres en el final d'una gira que ha tingut com a lei motiv el reconeixement del genocidi armeni. Varis joves , entre el públic, duen cartells on es llegeix Welcome at Home. Si, venen a casa.A Armènia. D'on els seus avis, de la seva vessant més occidental, van haver de fugir fa un segle.

A dos quarts de nou, les llums s'apagen i de les pantalles laterals es projecten uns dibuixos animants. Narrats en anglès i subtitulats en armeni, expliquen l'historia del genocidi. Una escena on es veu una taula de negociació amb dues mans que s'encaixen en forma d'acord i la bandera turca i americana a banda i banda de la taula encén els ànims de la gent i tota la plaça xiula i escridassa.

Escena dels dibuixos on es reclama el reconeixement del genocidi
Després de la 3a cançó, Serj Tankian es dirigeix a la Plaça: Hayastan !!!! (Armènia !!!) i la gent respon efusivament.... per davant dues hores i quart de concert, amb un públic entregat que es sap les cançons de memòria...des del que te pinta a metalero fins la noia que semblava una pijeta despistada. Per sobre de l'estil musical, SOAD són armenis, i aquí està Armènia rebent-los.

Hi haurà encara dos blocs més de dibuixos animats. El segon s'obrirà amb la 2a guerra mundial, i la frase a tribuida a Hitler, Qui se'n recorda dels armenis? quan algú li va preguntar per les conseqüències d'exterminar els jueus.

Serj Tankian
Són dos quarts d'onze de la nit quan el concert s'acaba. Serj Tankian s'acosta  a Shavo Odaljian, el baixista, i es fonen en una sentida abraçada. S'hi afegeixen Daron Malakian, guitarrista; i John Dolmayan, bateria. Resten uns segons abraçats dalt de l'escenari abans no saludar al públic.
 Shavo Odaljian

Llencen pues , baquetes i canilleres al públic (una l'atraparà la meva amiga Masha) i deixen l'escenari.  Excepte John, el bateria, que encara llançarà algunes baquetes més. Abans no marxar, s'ajeu al terra,i fa una reverència al públic. Potser una mica excèntric, però molt sentit. S'aixeca, torna a saludar, i se'n va.  

Daron Malakian
System of a Down acaba de tancar la seva gira Wake Up The Souls, on ha sol·licitat el reconeixent del genocidi armeni per part dels estats d'arreu del món i ho ha fet triomfant a la plaça de la República, d'Erevan, el país de la seva nació. Una nació que fa 100 anys estava dividida entre dos imperis, i en que un d'ells, va decidir aniquilar-los. Van sobreviure, i el 23 d'Abril de 2015 ens ho han recordat.


dijous, d’abril 23, 2015

Alguns armenis de diàspora

Alguns armenis de diàspora, per qui no ho sàpiga:


  • Charles Aznavour, nascut Shahnourh Varinag Aznavourian.
  • Kim Kardashian.
  • Cher, nascuda Cherilyn Sarkisian
  • André Agassi(an)
  • Ara Malikian, Violinista, armeni del Líban.Afincat a Madrid.
  • Serguey Lavrov, ministre d'Afers Exteriors rus . (de pare  armeni).
  • System of a Down. Els quatre components de la banda californiana són d'origen armeni
  • Kirk Kerkorian, antic propietari de la Metro Golwing Meyer.
  • Gary Kasparov, nascut a Bakú, de mare armènia.
  • David Nabaldian, tenista. De Pare d'origen armeni.
  • Alain Boghossian, ex jugador de l'Espanyol
i segur que me n'oblido molts !!!!

dimecres, d’abril 22, 2015

Khor Virap i la marina armènia

 Si algú em demanés dos indrets per comprendre l'armenicitat, probablement diria Khor Virap i Matenadaram. Algú, a aquests dos indrets hi afegiria Tsitsernakaberd, el memorial del genocidi, però això seria limitar el que és ser armeni, als darrers100 anys.

Matenadaram, en un turó per sobre del centre, és el museu de manuscrits armenis. L'entrada al museu la presideix una estàtua de Mesrop Mashtots, el creador de l'alfabet armeni, alfabet que també està gravat a la paret exterior del museu. A dins , manuscrits, el més antic dels quals data del segle X. En els dramàtics moments del genocidi, els armenis van arribar a partir els llibres en dos, per tal que com a mínim es salvés una part del llibre. Aquesta passió per la cultura i orgull per l'alfabet propi encara es transmet actualment.

Però diumenge Matenadaram estava tancat i ser armeni és molt més que que compartir una llengua i un alfabet. També és una forma de ser cristià i viure encaixonat entre imperis, i això i per mi ho simbolitza Khor Virap.

Khor Virap amb el petit Ararat a l'esquerra i el Gran Ararat mig encapotat.
A Khor Virap no hi anava sol. La Masha va dir que m'hi acompanyava. Ens havíem de trobar a tres quarts de nou a l'estació de tren per allà agafar una mashtrutka per recórrer la trentena de quilòmetres que separen el monestir de la capital. Ens vam trobar ja de casualitat al vagó del metro. Una hora després caminàvem el quilòmetre i escaig que separen el trencall on et deixa el mini-bus del monestir sempre cap a l'oest, direcció a la frontera amb Turquia. El monestir a la dreta, a la falda d'un turonet, i al davant els Aratats. El petit amb la seva forma cònica de volcà perfecte, i el gran, imponent, que a estones amaga el cim darrera els núvols. I entre el monestir i l'Ararat, la frontera. Armènia – Turquia, Unió Soviètica – OTAN , Rússia Tsarista – Imperi Otomà.

 El Càucas sempre ha estat lloc de pas i terreny en disputa pels imperis de torn: Russos, otomans, bizantins, o perses. I encaixada al mig Armènia.

Apropant-nos al monestir passem un cementiri a la dreta de la carretera. Al capçal de les tombes s'alcen làpides de metre o metre i mig. Làpides on no només hi ha el nom i les dates de naixement i defunció, sinó molts cops un gravat del finat: A cops el bust, a cops de cos sencer. D'aquests darrers me'n xoca especialment un vestit de militar i amb les dates 1969 – 1994. Mort a Karabakh? em pregunto.

La Masha avança caminant a cop d'amazings. Com tanta gent local a arreu del món, cal que arribi algun conegut de fora per fer el turista pels voltants de la ciutat que t'engolleix en el seu dia a dia. No se'n recorda del darrer cop que hi havia vingut.

Khor Virap no és un monestir qualsevol. Arquitectònicament no és dels més interessants, però és l'arrel del cristianisme armeni. Deu el seu nom a la masmorra on es diu que va estar tancat durant 13 anys Gregori l'Iluminador per predicar el cristianisme. Va ser tancat pel rei Tiridates III d'Armènia, i segons la llegenda només va ser alliberat quan la seva dona va caure malalta. La dona el va reclamar perquè el curés, i al sanar, el rei l'alliberà i va adoptar el cristianisme com a religió d'estat, sent el primer país cristià del món. Parlem de l'any 301 dC. No cal dir que com a bons turistes vam baixar al calabós on el sant hauria estat tancat.
Khor Virap

L'Esglèsia Apostòlica Armènia, és la forma que pren el cristianisme a Armènia. Un ritus oriental que va quedar segregat definitivament d'altres esglèsies cristianes després del Concil·li de Calcedònia. Allà, la majoria d'esglésies van assumir la dualitat de Crist (d'origen humà i diví alhora) mentre que l'església armènia no ho va arribar a fer. Se l'acostuma a llistar com a monofisita (Crist te origen únicament diví) sense ser-ho. La seu central de l'Església Apostòlica Armènia, però, no és Khor Virap, sinó Ezmiadzin i el líder respon al títol de Katholicos.

És diumenge i hi ha missa. Entrem una estona a l'església del monestir i em deixo endur pels cants i el ritual que se'm fa estrany. Allunyat del ritus catòlic, però també de l'ortodox. L'església mateix no segueix cap dels dos patrons. Ni els típics altars catòlics, ni els impressionants iconostasis ortodoxos. Un altar elevat, que depenent del moment de la litúrgia, queda tapat per una cortina. La gent entra i surt constantment de l'església i fins hi tot sona algun mòbil. Ens hi estem una estona i marxem.

Missa a Khor Virap
Toca tornar a Erevan. Queda més d'una hora perquè passi el mini-bus i optem per fer auto-stop. Tenim sort i ens recull una parella... que condueix a 40km/h. S'acaba de treure el carnet de conduir i va en compte. Tot i això, arribem a Erevan abans no haguéssim sortit de Khor Virap en mashurtka. Dinem i m'acomiado de la Masha. Paso per l'oficina de venta d'entrades de la Plaça de l'Opera i em reservo una entrada pel concert de la Banda de l'Armada Armènia.

Si, no m'he tornat boig. Existeix la Armenian Navy Band i això que Armènia, ni té mar ni te armada !!!  Si que m'hi vaig tornar quan vaig veure, recent aterrat, que l'exercit de mariners liderats per Arto Tuncboyacian, armeni nascut a Istambul, tocaven a Erevan. 

Armènia ha estat una nació prolífica en músics. Siguin clàssica, Komitas, Khachaturian; cançó, Charles Aznavour; Rock Alternatiu, els californians d'origen armeni System of a Down, o en el Jazz.. Arto Tucboyacian. Potser no sigui tant conegut pel gran públic com els altres però parlem d'algú que per si sol amb Night Arch i l'Armenian Navy Band ja és un gran de la música, però a més amb una llista de col·laboracions que van d'haver tocat amb Joe Zawinul a Eleftheria Arvanitaki, passant per Al di Meola, d'entre d'altres.

Les entrades més barates només costen 16€ i no m'ho penso dos cops. Però 16€ són massa diners en un país on em comenten que hi ha força gent amb un sou mensual de 100 o 200€. L'opera no s'omple.

Arto Tucvoyacian & Armenian Navy Band
Duen una hora i quart a l'escenari quan sembla que pleguen però la gent no aplaudeix més que de normal i alguns es queden asseguts. Caldrà que m'alci i vegi la gent fumant a fora perquè comprengui que és tant sols mitja part. Ho confirmo amb la noia que se m'asseu al costat, havia cregut que era guiri fins que me n'he adonat que entén els comentaris en armeni que fa l'Arto. Tornen i continuen tocant gairebé hora i mitja més. En total seran dues hores i quaranta minuts del que el mateix Tucboyacian anomena Avant-Garde Armenian Folk. Diguem-ne ethno-jazz. Alguns cops escorat cap a paissatges eteris, d'altres en un ritme trepidant marcat pel bateria acompanyat de la percussió de l'Arto, i amb alguns moments molt Zawinulians com  veus tontament distorsionades.

Arto Tucvoyacian & Armenian Navy Band
Són gairebé les onze de la nit quan acaba el concert i la Mariam, la noia del costat, em convida a afegir-me al seu grup d'amics que estan fent una cervesa. No anava desencaminat del tot. És d'origen armeni però alemana. Està aquí en un trainning de l'EVS (European Voluntary Service) i se'n torna a Alemanya el dia 24.

- No et quedes a la commemoració del genocidi?
- Vaig decidir que era una cosa personal i que no necessitava tota aquesta parafernailia... però ara començo a penedir-me'n.

Impulsos de joventut.


Prenc algo amb ells i torno cap a casa. Demà tornaré a encendre el portàtil, però aquest cop no per escriure una crònica, sinó per programar. Sóc a Armènia, però no estic de vacances.


dilluns, d’abril 20, 2015

Retrobaments i absències

Aterrar és molt més que arribar a destí satisfactòriament en avió. És molt més que unes rodes que toquen terra segons la maniobra prevista després de volar durant hores. Per qui viatja dins de l'avió, aterrar també significa ressituar-se i assentar-se sobre un nou terreny amb noves coordenades tant geogràfiques com temporals.

El dissabte 18 d'abril, jo estava aterrant a Erevan. El meu tercer viatge a Armènia. Llarg temps pronosticat, volia ser-hi quan commemoressin el centenari del genocidi sofert durant la primera guerra mundial sota l'imperi otomà.

El viatge va ser llarg. Vaig sortir de Barcelona cap a Moscou amb el vol d'Aeroflot de mitja nit. Quatre hores després aterrava a Moscou i buscava un raconet on poder dormir unes hores abans d'agafar el vol a Erevan. El vol d'Erevan va carregat d'armenis, pocs no ho són, i alguns que primer sento parlar amb anglès, canvien a l'armeni al parlar amb gent local. Armenis de diàspora viatjant pel centenari del genocidi?
I els avis del davant de tot? Compto fins a vuit persones en cadira de rodes, totes grans o molt grans, al davant de la cua per embarcar prioritàriament. És per aquesta gent un viatge normal? És un comiat a la seva terra en la commemoració del centenari? Faig les meves cabòries sense forces per intentar establir una conversa, massa cansat després d'haver dormit només un parell d'hores al vol i dues més a l'aeroport.
L'Ararat, encapotat , vist des de la Cascada



L'avió aterra a Erevan i mentre vaig a buscar la motxilla contemplo per primer cop en aquest viatge l'Ararat. Recullo la motxilla, compro una tarjeta de pre-carragament i cerco un taxi que em dugui al carrer Pushkin, al centre, on la família D'Arbinyan m'espera.

El taxista té ganes de parlar i em pregunta pel procés independentista que es viu a Catalunya. També parlem del centenari, de Turquía i Azerbaijan... a tot arreu hi ha bona i mal gent comenta, però els seus presidents... Amb els armenis, tard o d'hora Artash (Nagorno-Karabakh), el Genocidi i l'Ararat sempre surten a conversa.... I Aratat dóna la benvinguda a Erevan, però aquest cop no la muntanya, sinó el Conyac homònim, que te la seva seu a l'entrada de la ciutat. Pocs minuts després reconec bé el terreny. L'avinguda Mesrop Mashtots amb el seu mercat a l'esquerra i la mesquita blava la dreta. Pujem fins a la cruïlla amb Pushkin: na prava (a la dreta), tunnel, na sleva, sdes, (tunnel, a l'esquerra, aquí). Te'n recordes!!! Em comenta el taxista. I tant !!! i això que ja fa nou anys de la meva segona i fins ara darrera estada a Armènia.

Per entrar a bloc de pisos ara hi ha un intèrfon per trucar. N'estic avisat. Truco. Ha? (Si?)... Soc el Xavi. La porta s'obre. El replà de baix està igual. Només encimentat. De seguida reconec una olor familiar. Certa fortor de les escombraries fermentades tancades en un quartet. És per un tub pel forat de l'escala per on els veïns llencen les escombraries que van a petar a aquest quartet que amb una periodicitat que desconec, s'obre i es buida.

Pujo per les escales fins arribar al replà del 6e pis. Truco. El timbre respon amb la mateixa músiqueta d'ocellet que nou anys enrere, la Gohar m'obre, també hi ha la seva filla. Em fa molta il·lusió ser aquí, tot i que la casa està molt més buida. Em va caure com una garrotada la mort d'en Raffi ara fa dos mesos. Amb les ganes que tenia de tornar-lo a veure i la il·lusió que em consta que a ell li feia tornar-me a acollir!! Si ens havíem fet un fart de xerrar fa nou anys, ara que jo parlo una miqueta de rus.... Vuitanta i pico d'anys. la vida va fer el seu camí. El 2006 m'acomiadava d'Erevan amb el funest pensament que no tornaria a veure aquella parella de jubilats que havien estat els meus avis armenis, com un nét m'havien tractat. Va anar d'un parell de mesos.

Faig la pregunta i tot i tèmer la resposta, kak dela? (com estàs? Massa imformal potser per a una àvia però massa tard pel kak u vas dela) ...amb la cara la Gohar paga... tristor per la pèrdua encara molt recent. Vaig arribar a reservar-me un allotjament alternatiu, però a una setmana de sortir em van confirmar que volien allotjar-me. Xerrem, la mare de l'Alice, la filla de la Gohar, de qui encara ara no recordo el nom, em posa al dia. Crec que en els altres viatges mai havia parlat amb ella. Sempre la veia per la cuina.
Cascada, al capvespre
I de cop, s'obre la porta i l'Alice deixa anar un Hola!!. Aquella nena de dotze anys que mentre jugava sobre la catifa anava traduït-me al seu avi, ara és tota una dona, amb novio i plans de futur. Per darrer cop, l'anomeno pel seu diminutiu infantil, Alisik, ens posem a riure.

No es pot perdre el temps així que després d'una estona xerrant salto al carrer. Em dirigeixo directament a la Cascada... el monumental conjunt arquitectònic soviètic, que ara si, gràcies a diners de la diàspora, està acabat. La memòria em falla i vaig a petar a Matenadaran, aprofito per mirar-ne els horaris d'obertura. Tenint en compte que diumenges no obren i que a les cinc tanquen, ho tindré complicat aquest cop. Parlaré del Matenadaran més endavant.

Ara sí, la memòria no em falla. Si sóc a Matenadaran, Cascade ha de quedar a la dreta mirant al centre de la ciutat... i si, uns minuts després hi soc. L'Ararat, però se'm ressisteix, mig tapat per núvols. Serà possible veure'l amb tota la seva esplendor des de la ciutat?

Torno al centre i redescobreixo una ciutat per mi desconeguda. Fa nou anys ja em vaig trobar mig carrer Pushkin potes enlaire... sembla que la renovació urbanística ha acabat. La nova i peatonal Nothern Avenue plena de botigues occidentals, moltes espanyole: Massimmo Dutti, Desigual... ha pres el lloc als carrers i casetes baixes que recordo del meu primer viatge. La paradeta de lavash ( el finíssim pa armeni) a Pushkin fa anys que es història. A aquella banda del carrer Pushkin només sobreviu la botiga d'alfombres de la cantonada amb Abovian.

Soc passejant per allà, quan rebo un missatge de la Masha, una noia de Couchsurfing que vaig allotjar a casa el 2013. Poca estona després ens trobem i anem a prendre algo en un dels seus bars preferits. El Van Gogh. La parròquia local és heterodoxa i va des de cinquantons fent brindis de Vodka, fins a gent veient un partir de la Premier, passant per la fauna alternativa de mig Erevan. Tot carregat de fum i amb bon blues de fons com a banda sonora. Aprofito que no només serveixen begudes sinó que també fan alguns menjars bàsics per així sopar. Opto per un Katchapuri, contradiccions del viatger. Si, el primer sopar a Armènia sigui un plat georgià.


És gairebé mitjanit quan torno a casa i me'n vaig a dormir. Ja he aterrat.