Khor Virap i la marina armènia

 Si algú em demanés dos indrets per comprendre l'armenicitat, probablement diria Khor Virap i Matenadaram. Algú, a aquests dos indrets hi afegiria Tsitsernakaberd, el memorial del genocidi, però això seria limitar el que és ser armeni, als darrers100 anys.

Matenadaram, en un turó per sobre del centre, és el museu de manuscrits armenis. L'entrada al museu la presideix una estàtua de Mesrop Mashtots, el creador de l'alfabet armeni, alfabet que també està gravat a la paret exterior del museu. A dins , manuscrits, el més antic dels quals data del segle X. En els dramàtics moments del genocidi, els armenis van arribar a partir els llibres en dos, per tal que com a mínim es salvés una part del llibre. Aquesta passió per la cultura i orgull per l'alfabet propi encara es transmet actualment.

Però diumenge Matenadaram estava tancat i ser armeni és molt més que que compartir una llengua i un alfabet. També és una forma de ser cristià i viure encaixonat entre imperis, i això i per mi ho simbolitza Khor Virap.

Khor Virap amb el petit Ararat a l'esquerra i el Gran Ararat mig encapotat.

A Khor Virap no hi anava sol. La Masha va dir que m'hi acompanyava. Ens havíem de trobar a tres quarts de nou a l'estació de tren per allà agafar una mashtrutka per recórrer la trentena de quilòmetres que separen el monestir de la capital. Ens vam trobar ja de casualitat al vagó del metro. Una hora després caminàvem el quilòmetre i escaig que separen el trencall on et deixa el mini-bus del monestir sempre cap a l'oest, direcció a la frontera amb Turquia. El monestir a la dreta, a la falda d'un turonet, i al davant els Aratats. El petit amb la seva forma cònica de volcà perfecte, i el gran, imponent, que a estones amaga el cim darrera els núvols. I entre el monestir i l'Ararat, la frontera. Armènia – Turquia, Unió Soviètica – OTAN , Rússia Tsarista – Imperi Otomà.

 El Càucas sempre ha estat lloc de pas i terreny en disputa pels imperis de torn: Russos, otomans, bizantins, o perses. I encaixada al mig Armènia.

Apropant-nos al monestir passem un cementiri a la dreta de la carretera. Al capçal de les tombes s'alcen làpides de metre o metre i mig. Làpides on no només hi ha el nom i les dates de naixement i defunció, sinó molts cops un gravat del finat: A cops el bust, a cops de cos sencer. D'aquests darrers me'n xoca especialment un vestit de militar i amb les dates 1969 – 1994. Mort a Karabakh? em pregunto.

La Masha avança caminant a cop d'amazings. Com tanta gent local a arreu del món, cal que arribi algun conegut de fora per fer el turista pels voltants de la ciutat que t'engolleix en el seu dia a dia. No se'n recorda del darrer cop que hi havia vingut.

Khor Virap no és un monestir qualsevol. Arquitectònicament no és dels més interessants, però és l'arrel del cristianisme armeni. Deu el seu nom a la masmorra on es diu que va estar tancat durant 13 anys Gregori l'Iluminador per predicar el cristianisme. Va ser tancat pel rei Tiridates III d'Armènia, i segons la llegenda només va ser alliberat quan la seva dona va caure malalta. La dona el va reclamar perquè el curés, i al sanar, el rei l'alliberà i va adoptar el cristianisme com a religió d'estat, sent el primer país cristià del món. Parlem de l'any 301 dC. No cal dir que com a bons turistes vam baixar al calabós on el sant hauria estat tancat.

Khor Virap

L'Esglèsia Apostòlica Armènia, és la forma que pren el cristianisme a Armènia. Un ritus oriental que va quedar segregat definitivament d'altres esglèsies cristianes després del Concil·li de Calcedònia. Allà, la majoria d'esglésies van assumir la dualitat de Crist (d'origen humà i diví alhora) mentre que l'església armènia no ho va arribar a fer. Se l'acostuma a llistar com a monofisita (Crist te origen únicament diví) sense ser-ho. La seu central de l'Església Apostòlica Armènia, però, no és Khor Virap, sinó Ezmiadzin i el líder respon al títol de Katholicos.

És diumenge i hi ha missa. Entrem una estona a l'església del monestir i em deixo endur pels cants i el ritual que se'm fa estrany. Allunyat del ritus catòlic, però també de l'ortodox. L'església mateix no segueix cap dels dos patrons. Ni els típics altars catòlics, ni els impressionants iconostasis ortodoxos. Un altar elevat, que depenent del moment de la litúrgia, queda tapat per una cortina. La gent entra i surt constantment de l'església i fins hi tot sona algun mòbil. Ens hi estem una estona i marxem.

Missa a Khor Virap

Toca tornar a Erevan. Queda més d'una hora perquè passi el mini-bus i optem per fer auto-stop. Tenim sort i ens recull una parella... que condueix a 40km/h. S'acaba de treure el carnet de conduir i va en compte. Tot i això, arribem a Erevan abans no haguéssim sortit de Khor Virap en mashurtka. Dinem i m'acomiado de la Masha. Paso per l'oficina de venta d'entrades de la Plaça de l'Opera i em reservo una entrada pel concert de la Banda de l'Armada Armènia.

Si, no m'he tornat boig. Existeix la Armenian Navy Band i això que Armènia, ni té mar ni te armada !!!  Si que m'hi vaig tornar quan vaig veure, recent aterrat, que l'exercit de mariners liderats per Arto Tuncboyacian, armeni nascut a Istambul, tocaven a Erevan. 

Armènia ha estat una nació prolífica en músics. Siguin clàssica, Komitas, Khachaturian; cançó, Charles Aznavour; Rock Alternatiu, els californians d'origen armeni System of a Down, o en el Jazz.. Arto Tucboyacian. Potser no sigui tant conegut pel gran públic com els altres però parlem d'algú que per si sol amb Night Arch i l'Armenian Navy Band ja és un gran de la música, però a més amb una llista de col·laboracions que van d'haver tocat amb Joe Zawinul a Eleftheria Arvanitaki, passant per Al di Meola, d'entre d'altres.

Les entrades més barates només costen 16€ i no m'ho penso dos cops. Però 16€ són massa diners en un país on em comenten que hi ha força gent amb un sou mensual de 100 o 200€. L'opera no s'omple.

Arto Tucvoyacian & Armenian Navy Band

Duen una hora i quart a l'escenari quan sembla que pleguen però la gent no aplaudeix més que de normal i alguns es queden asseguts. Caldrà que m'alci i vegi la gent fumant a fora perquè comprengui que és tant sols mitja part. Ho confirmo amb la noia que se m'asseu al costat, havia cregut que era guiri fins que me n'he adonat que entén els comentaris en armeni que fa l'Arto. Tornen i continuen tocant gairebé hora i mitja més. En total seran dues hores i quaranta minuts del que el mateix Tucboyacian anomena Avant-Garde Armenian Folk. Diguem-ne ethno-jazz. Alguns cops escorat cap a paissatges eteris, d'altres en un ritme trepidant marcat pel bateria acompanyat de la percussió de l'Arto, i amb alguns moments molt Zawinulians com  veus tontament distorsionades.

Arto Tucvoyacian & Armenian Navy Band

Són gairebé les onze de la nit quan acaba el concert i la Mariam, la noia del costat, em convida a afegir-me al seu grup d'amics que estan fent una cervesa. No anava desencaminat del tot. És d'origen armeni però alemana. Està aquí en un trainning de l'EVS (European Voluntary Service) i se'n torna a Alemanya el dia 24.

- No et quedes a la commemoració del genocidi?

- Vaig decidir que era una cosa personal i que no necessitava tota aquesta parafernailia... però ara començo a penedir-me'n.

Impulsos de joventut.

Prenc algo amb ells i torno cap a casa. Demà tornaré a encendre el portàtil, però aquest cop no per escriure una crònica, sinó per programar. Sóc a Armènia, però no estic de vacances.