dilluns, de setembre 12, 2011

Geòrgia, Geòrgia, Geòrgia. Geòrgia?. Un epíleg.

2003

Juliol 2003. Encara governa Shevardnadze. Arribo amb l'Enric a Trebisonda  (Turquia) després de pujar l'Ararat i visitar Ani. El cònsul georgià que ens tramita el visat de trànsit sembla alegrar-se d'un atemptat d'ETA en una de les seves campanyes d'estiu.
L'endemà agafem el bus cap a Geòrgia. Hi entrerem per Posof. A l'autobus, dones amb mirades tristes i perdudes i amb marques de cremades de cigarrets als braços. A la frontera, fins a cinc funcionaris georgians diferents ens demanen 5$ cada un per suposats tràmits burocràtics.
No recordo on dormim aquella nit, però aquest estiu reconec un dels pobles passats: Akhalkalaki. A la gasolinera on ara hi estan construïnt un nou edifici, fa 8 anys només hi havia piles de femta a assecar per ser utilitzades de combustible a les estufes durant l'hivern. Són menys de 24h, però m'impcate la pobresa del país.

2006

Setembre 2006. Aterro a Tbilisi. Ja governa Shakhasvili. L'aeroport es veu vell i atrotinat, com gran part d'un país que sembla estar tocant fons. Creuo en bici la frontera amb Armènia al mateix punt que tres anys enrere l'havia creuada amb autobus. No em creuo amb oficials corruptes. Tornaré a Tbilisi a l'octubre. Es respira un fort ambient antirus, vària gent m'atura per explicar-me com de dolents són els rusos. Hi soc quan esclata la crisis dels espies i la frontera georgiano-russa es tanca.   A Gori, Stalin encara precideix la plaça principal de la ciutat.

2011

Stalin manté una avinguda a Gori, però l'estatua ja no hi és. Les pistes polsegoses del 2008 són carreteres recentment asfaltades i les poques piles de femta a assecar que em trobo en zones rurals, perden el domini del paissatge en front les antenes parabòliques. El país sembla tirar endevant.


Aquestes són tres visions de tres viatges. Dificilment comparables. Per durada, per zones recorregudes, per com s'han recorregut. Només unes pincelladetes de com ha evolucionat el país. Continuarà evolucionant, suposo.

20XX?

I Kakheti, Tusheti i Khesvureti encara resten a l'espera. Quan hi torni, quin país em trobaré?

diumenge, de setembre 11, 2011

Afotikis VI: Samstkhe-Javakheti & Kakheti

Monestir de Sapara

Monestir de Sapara

Armenis d'Akhalkalaki

On the road again

Fortalesa de Khertvisi

Vardzia

Vardzia

Vardzia

Passat Ninots Minda

Família armènia de Sagamo

Sagamo

David Gareja (Chickhituri)

David Gareja(Lavra)

David Gareja(Lavra)

Udabno (poble)

Tbilisi (Tsminda Sameba)

Tbilisi (Banys)

Afitiquis V: Samegrelo & Adjara

Parc Botànic de Zugdidi

A Zugdidi

Palau dels Dadiani

Refineria prop de Poti

Camí alternatiu prop de Poti

... però que molt alternatiu

Pescador al port de Batumi

Batumi



Medea

Batumi la Nuit

dimarts, de setembre 06, 2011

Darrers dies a Tbilisi

Els darrers dos dies de viatge els vaig passar a Tbilisi, una ciutat que com més la vaig coneixent més em va enamorant. No te una plaça de l'Opera com Erevan amb tots els seus cafès, però li he anat agafant el gust a passejar per Rustavelli o Vake, descobrir racons amb escales de cargol que s'enfilen sobre balconades de fusta, o passar-me pels banys tal i com feren en el seu dia il·ustres viatgers com  Pushkin o  Dumas. Perquè si, si quelcom tenia clar que faria a la tornada a Tbilisi seria acostar-me altre cop als banys, però aquest cop no només em passejaria per fora, enfilant-me als taulats i passejant-me entre la cúpoles ensumant l'olor d'ou podrit de les aigües sulfuroses, sino que hi entraria, em fotria un bany i un massatge. Després de gairebé 2000km en bici m'ho mereixia.
Així va ser com vaig entrar a un dels banys, aquest cop, a diferència del 2006 que vaig anar al més popular, els banys d'Orbeliani amb la seva façana d'estil musulmà que recorda una mesquita o madrassa centro assiàtica, vaig optar per un dels pijos. Volia una piscineta per mi solet. I si, vaig tenir una cabina per mi solet.
La cabina es composava d'una sala gran amb un sofà de tres places, un silló i una taula de marbre, símbols inequívocs de l'important rol social que jugaven els banys en el passat com a punt de reunió; un lavabo apart;  i finalment, a través d'una porta, s'accedia al bany. D'una banda, una piscineta amb les aigües termals que vaig haver de templar amb aigua freda perquè m'escaldava, a continuació una dutxa, i a la paret oposada una llosa de pedra on fer els massatges.  Als deu minuts de banyaets i dutxadeta va entrar l'armatoste que m'ensabonaria i em faria un ràpid massatge. No va matar, o això creia. Quan em deixa no puc amb la meva ànima, estic destrossat. Necessito 20 minuts i tres dutxes d'aigua freda per refer-me una mica i poder sortir. Una estona més i ara si, em sento com nou.

Al vespre aniré a l'Sport bar, a veure, hores més tard, com en Mourinho li fot el dit a l'ull a en Tito Vilanova. El Sport bar, a la barriada de Vake, sembla ser un dels punts neuràlgics dels futboleros georgians. El bar està perfectament dividit en dues zones, en una s'hi troben els merengues, tots amb les seves samarretes blanques i banderes blanques, i a l'altre, els culers, tots amb samarretes de Messis, Xavis i Iniestas, i algunes bufandes i banderes estratègicament posades sobre les taules. I entre tota la fauna local jo i dos catalans més que no estan de viatge de turisme sinó negociant contractes de carreteres amb les autoritats georgianes. Veiem el partit plegats i ens sorprenem al final de partit al veure un parell de georgianes cantar l'himne del Barça de dalt a baix amb una pronunciació més que acceptable. No ens queda més remei que aplaudir-les.

L'endemà costa alçar-se. El partit ha acabat a les 3 de la matinada hora local i són gairebé les quatre de la matinada quan arribo a l'alberg i me'n vaig a dormir. El darrer dia el mataré cercant infructuosament una caixa per la bici (la que tenia va volar de la balconada coberta on era i amb la pluja es va fer malbé) i amb un meeting de Couchsurfers on puc conèixer alguns dels que a través dels foros m'han ajudat a solventar dubtes durant aquest dies de viatge. Passem part de la tarda al parc d'atraccions abans de no fer cap a un alberg regentat per uns joves iranians que disfruten a Geòrgia de la llibertat que no troben al seu país. Tenint en compte que el meu vol és a les 6:30 del matí i que vull ser ben d'hora a l'aeroport per tal de no tenir problemes amb la bici, és el final perfecte... que la trobada s'allargui tant sigui possible !!!!

Arribo al meu alberg a les dues del matí i l'Irina, la propietària de l'alberg, m'arrenja el taxi per anar cap a l'aeroport. M'acomiado d'ella amb un fins la propera,  i amb l'encàrreg de donar-li records al Ricard, l'amic de BCN que m'havia recomentat  estar-me allà.

Ja a l'aeroport, m'enduc la darrera sorpresa del viatge. Havent ja facturat la bici, sento com algú em crida.
- Xavi?
- George? 

Amb alguna cana, però és el mateix George. El mateix George que fa cinc anys em va obrir casa seva. El primer en mostrar-me l'hospitalitat georgiana (amb els primers brindis inclosos). L'havia contactat per veure'ns durant la meva estada a Tbilisi però no havíem quadrat agendes, ara, ens trobàvem per  casualitat a l'aeroport on ell havia anat a acomiadar una amiga. Amb el George fa cinc anys vaig aprendre el que és una guerra. Això és el que vaig esciure aleshores:

Abans de sortir, en George m'explica la seva experiència personal, ja que també és refugiat. M'explica que durant la guerra tenia entre 12 i 13 anys, prou gran com per tenir por i ser concient del que passava. Trobant-se en una zona no evacuable, va conviure amb la loteria vital de la guerra durant un any. M'explica amb tota naturalitat quan un dia jugant al jardí van sentir un soroll xiueixant que s'acostava i al final van veure com una bala impactava contra els estenedors i gronxador prop d'ells. O com sentia caure les bombes i tremolar el terra algun cop que sortia a buscar aigua a una font propera. Al comentar-li que és un autèntic supervivent em diu que no tots van tenir tanta sort. L'àvia dels seus veïns, em comenta, mentre avisava des de la finestra als néts que entressin perquè hi havien combats, una bala li va entrar per la boca i va morir a l'acte. És la guerra explicada per un noi de la meva generació, cara a cara. No són les batalletes d'una guerra civil ja llunyana que ens expliquen uns avis que ja se'ns moren, ni una imatge mediatica que si ens fa nosa mentre dinem podem deixar de veure tot prement el comandament a distància. És un noi de 26, cinc menys que jo, que m'ho explica amb total naturalitat i ressignació, és part de la seva infantesa i la seva vida.

Aquest cop, però, no tindrem massa temps per parlar, no falta massa perquè jo hagi d'embarcar, i ell amb la seva colla, fan les darreres bromes i comiats a la seva amiga. Però m'encamino cap al control de passaport amb un regust dolç, la sensació d'estar tancant un deute pendent amb Geòrgia des de que la vaig descobrir el 2006. La trobada casual del George ajuda a simbolitzar el tancament d'un cercle començat a dibuixar cinc anys enrere. No crec que pugues haver acabat el viatge de millor manera. Tanmateix pujo a l'avió amb una certesa: Tusheti, Khesvureti i Kakheti resten pendents.
 

divendres, de setembre 02, 2011

Kilometrada IV

Ja des de casa i reincorporat a la rutina diària us deixo la darrera quilometrada:

  • 05/08/2011: Zugdidi-Khobi-Kulevi - Poti: 78,81km
  • 06/08/2011: Poti - Batum'i: 65km.
  • 07/08/2011: Pantxing a Batum'i
  • 08/08/2011: Batum'i - Khulo: 86.73km +1009m
  • 09/08/2011: Chungaso day. Desplaçament amb Mashurka fins Alkhatsikhe
  • 10/08/2011: Alkhatsikhe - Sapara - Alkhtsikhe: 18,82km +493m
  • 11/08/2011: Alkhatsikhe - Khervitsi - Vardzia: 60'44km, +600m aprox
  • 12/08/2011: Vardzia - Khervisti - Alkhalkalaki- Nints Minda - Samago: 80,58km, +1061m
  • 13/08/2011: Samago -Tsalka  - Tetri Skaro: 105km, +1100 (aprox, se'm va acabar la bateria)
  • 14/08/2011: Tetris Skaro - Tbilisi - Rustavi: +77.29km +334
  • 15/08/2011: Rustavi - David Gareji - Udabno: 64.85km +808m
  • 16/08/2011:Udabno - Tbilisi: 90.11km +786m

Tornada a Tbilisi via David Gareja

Vaig deixar Tetri Skaro el 14 d'agost: recuperat de la fangada del dia anterior i havent esmorzat com vaig poder comprant uns paquets de galetes al mini-market del propietari del cutre-hotel on vaig dormir.

El dia va resultar ser, ciclisticament, un desastre. Primer, vaig perdre el trencall de Bolnisi per on volia passar i més endevant, a Marneuli, altre cop un trencall cap a Rustavi. Aquest segon, no em va preucupar, convençut de poder trobar algun trencant que m'hi acostés, evitant l'arribada a les afores de Tbilisi. Però no hi va haver manera... ni intentant seguir antics corriols que marcava el meu mapa soviètic del GPS vaig trobar una dracera, així que uns quants, massa, quilòmetres després, em trobava a les portes de Tbilisi. L'idea original d'arribar aquell mateix dia a David Gareja o aproximar-m'hi s'havien esvait feia estona. Així, que em vaig plantejar tantsols arribar a Rustavi, descansar i acostar-me als monestirs el dia següent. 15km després era a Rustavi, una ciutat lletja !Si, per fi, a Georgia, on fins hi tot Kutaisi o Batumi (2a i 3a ciutat) semblen poblets en el seu centre, trobava una ciutat d'estètica plenament soviètica: blocs de pisos impersonals a tot arreu. Fins i tot l'hotel, era un antic Intourist. Un mastodòntic edifici de més de 10 plantes de les quals algunes estaven tancades, la meva habitació, a la sisena planta, però complia amb standards occidentals, després d'una reforma que s'estenia encara per altres plantes de l'edifici.

L'endemà, ara  si, em plantejava la visita de David Gareja, a 40km de Rustavi on em trobava. Sortiria cap a Gardabani per després enfilar cap als monestirs i baixar a dormir a Sagarejo, això em permetria els dos darrers dies de viatge  fer encara una petita incursió a la regió georgiana  vinícola per excelència: Kakheti. O això em pensava. Uns deu quilòmetres després de Gabardani, es va acabar l'asfalt i vaig continaur per una pista pedregosa de mala mort per un terreny estepari i mig desèrtic on només hi havia matolls groguencs resecs pel sol, de tant en tant algun camp de cereals ja segat, i a la llunyania, uns camions que es dirigien, crec, cap a Azerbaidjan.

Clavat als 40 km que m'havien comentat que hi havia des de Rustavi, diviso el primer monestir de David Gareja, m'hi acosto i una família que hi passa uns dies de retir a les cel·les venen a saludar-me tot duent-me aigua fresca. Per sort, sabent el que m'esperava havia carregat 3 litres, i tot i que me'n quedava litre i mig, vaig agrair l'aigua fresca, i no la calenta que duia després de dues hores pedalades sota un sol de justícia i sense cap sombra. Visito el monestir per fora, no em deixen entrar a dins amb malles ciclistes, i em decideixo a continuar: David Gareja és un complex de 13 monestirs i he enganxat un dels que està fora de la ruta turística. Als principals em queden ni més ni menys que 15 km, em comenten. M'avisen que no m'equivoqui de camí, podria caure dins Azerbadjan i dur-me problemes, m'avisen també de que vagi en compte amb les serps verinoses. Carregat de bons consells decideixo continuar. Se'm fa tard. Perdo un temps d'or en un trencall on dubto del camí a seguir per no caure dins Azerbadjan. Les hores de bici, la calor i el sol, estan passant factura. Són les cinc quan arribo al principal dels monestirs de David Gareji, un altre complex monàstic excavat en roca. Malauradamet és massa tard per visitar aquest entorn, poblat de monjos durant segles, que els russos van voler utiltzar de camp d'entrenament militar durant la guerra d'Afganistan per les seves semblances geogràfiques i que ara ha retornat a la vida monàstica.  Visito Lavra, el principal monestir,  a corre-cuita, sacrifico Udabno amb els seus frescos, i tiro avall cap a Sagarejo.

Bé, això d'avall és un dir, perquè fins al poble d'Udabno, uns 15km del monestir a la vessant georgiana (jo havia vingut per la vessant azerí), practicament tot és pujada. Un poble al mig del no res poblat per gent d'Svanetia recolocada aquí durant els temps soviètics després que una esllavisada se'ls hi endugués les cases.
Hi arribo a quarts de vuit i sense aigua. Uns nanos del poble em porten a una petita tenda on comprar aigua per avituallar-me. Intento assabentar-me de si hi ha cap taxi que em pugui dur a Sagarejo i resulta impossible. El que si trobaré, com sempre, és un bon amic que m'aculli a casa seva. Primer un home que espera al seu amic al cotxe, però resulta que l'amic, Zviad de nom, ha viscut sis anys a Espanya i te ganes de refrescar el castellà. Ja  va mig entonat però se'l veu de bona pasta. Bona pasta? Dons si, com a mínim a Geòrgia, perquè aquí va treballar al pladur i després robar.
- yo mucho robar. Em comenta
- Esto es muy malo. Li responc en castellà-indio perquè m'entengui.
- Lo sé, pero sino no comer.

Va tornar,  crec entendre, deportat. Em presenta la sogra i la dona i em comenta que te quatre fills però que els te de vacances al mar negre on no fa tanta calor. Passem el vespre menjant, bebent i xerrant i havent sopat em duen a casa una veïna, una tieta de la seva dona perquè em pugui dutxar. És evident que la seva casa és més senzilla i tots van a casa del parent ric a dutxar-se. Havent-me dutxat, i trinxat com estic, opto per retirar-me a dormir.  Em despartaré que la família s'haurà multiplicat: No només saludo en Zviad i la seva dona, sino al sogre i la cunyada, que han arribat en alguna hora de la nit. Però toca continuar, així que agafo la bici, i cap avall. Està clar, que no podré fer Kakheti. Arribar a Telavi implicaria pedalar durant tot el dia sense fer cap parada, i la gracia està en visitar els monestirs i esglesies de la rodalia i l'endemà abans d'anar a Tbilisi una altre cop el mateix. Per tant, opto per dirigir-me directament a la capital. Tindré així dos dies de turisteo tranquil abans no tornar cap a casa.
Creuaré el cartell d'entrada a Tbilisi amb 69km a les cames, però anant directe a l'alberg  sense perdre'm, hi arribaré que el compte quilòmetres marcarà ja 90km. Sort que m'ho temia i no m'ha agafat desprevingut. Són les 18:00 tocades del dia 16 d'agost quan lligo la bicicleta a les escales que duen a la guesthouse de la Irina. Per aquest estiu, s'ha acabat el pedalar.