dissabte, de desembre 10, 2011

De gorja a gorja (... i dormo amb els nòmades perquè toca)

Rebudes ls felicitacions a Tinghir, tocava encarar la traca final del viatge. Ja aleshores intuia que arribar en bici altre cop a Marraqueix seria complicat i que el més segur seria que a Boumalne o Skoura hagués de prendre el bus. Això, però, no em priviaria de disfrutar fins l'últim moment del viatge.

Així, que de bon matí, i encara amb força fred, sortia de Tinghir, direcció Tamtattouche per creuar la gorja del Todra i un cop a Tamtattouche inspeccionar la viabilitat de creuar el Tizi n Ouguerd - Zegzaoune  el port que uneix Todra i Dades entre Tamtattouche i Msremir i així baixar fins a Boumalne de Dades, recorrent les gorges del Dades. Estant el coll a més de 2600m d'alçada, estaria obert? Podria passar-hi amb la bici?


Així, vaig enfilar cap a les gorges, que distaven uns 15km del centre de Tinghir. Creuant varis poblets, m'adono que la tarda abans hauria pogut avançar una mica més continuant tenint accés a internet.

Varis poblets anunciaven els seus auberges, gites i cybers a peu de carretera. En tot cas, és un nou dia i faig cap a les gorges: S'estreny una mica la vall i quan menys t'ho esperes et trobes al cul de tot d'unes tàpies d'una alçada impressionant. Soc dins la gorja del Todra, la falla que separa Djebel Sahro de l'Atlas. M'aturo; faig fotos; contemplo;  segueixo?  Encara no, distruta;  espero que li toqui el sol; gaudeixo; continuo una estona més; torno a parar; alguna foto més, no mata; saludo a un grup de 5 o 6 4x4 andalusos; continuo; paro;... i arribo a Tamtattouche. Tard, potser massa tard per encarar el port, però massa d'hora per plantar-me aquí. dino i enfilo cap al port. Amb l'estòmac ple i mig pa i atmelles puc avançar força i vivequejar si cal. A més , a uns 7 km hi ha un altre alberg petitó.

Abans d'arribar a l'alberg, ja a la pista, dos berbers diferents m'aturen. Els dos em comenten el mateix. El port està tancat. Avui mateix un 4x4 ha sortit de Tamtattouche però s'ha fet enrera. Però els dos diuen el mateix. Amb la bici, empenyent.... La informació però és contradictòria. Un em parla d'uns 5-10km continuos de neu, l'altra em parla de plaques a la obaga i que amb sort podré passar amb la bici sense massa problemes. Ambdós m'inviten a dormir a casa seva però també em diuen que hi ha nòmades pel camí que a canvi d'alguns dirhams m'acolliran. Tiro endevant. Paro a l'alberga fer un te on em correboren que avui s'ha girat cua un cat-cat i després de veure que no em convenceran de que em quedi a dormir, m'expliquen el que m'espera: primer un petit port que es veu des del alberg, el seu corresponent descents, un fals pla en pujada i finalment el segon port, que segons diuen no pica massa. M'acomiado d'ells i enfilo el primer dels portets amb l'esperança de trobar alguns nòmades a peus dels segons on quedar-me.

Una hora després, i quan ja he passat algunes tendes nòmades amb els seus respectius crios invitant-me a quedar-me o a que els doni bomboms, stylos o dirhams m'aturo amb en les enèssimes criatures que hi ha a peu de pista. I aleshores, veig una mica més lluny per la vall com dos occidentals acompanyats d'un local i una mula venen en direcció contrària. Ens acostem i saludem: són francesos, joves i estan fent un trekking.  Venen del port. Tindré informació de primera mà: El port està tancat,  pam i mig de neu, tova en alguns trams i calculen que són dues hores dures d'empènyer la bici. Es pot fer, conclouen, però serà dur. Ens acomiadem i jo accepto l'oferiment nòmada de passar la nit amb ells.
Se'n va el sol i de seguida devalla la temperatura, entrem tots a la tenda, som el cap de família, la dona i set dels deu fills que te. Ens seiem al voltant del foc, en una espècie de llar de foc que no deixa de ser un clot al terra delimitat per una paret d'uns 4 dits d'alt feta de fang. Al mig, el foc i una tetera amb aigua calenta tota l'estona. M'ofereixen te, i passem la tarda mig en silenci, mig en conversa, jugo una mica amb els crios: Algú els hi va donar fa temps una rudimentària càmara de fotos digital, que la SD sigui de 128mb ho diu tot. Logrem fer-la anar. També els hi faig alguna foto als nanos, me la demanen i quan la veuen m'expliquen que són ells, s'identifica cada d'ell per la gorra que duen. Em sorprèn la innocència i primitivisme que desprenen. Com em sorpren que estant a menys de 20km de Tamtattouche i de 25 de Msremir, dues poblacions dins del circuit turístic, tinguin una vida tant bàsica.  Nòmades, només? o pàries d'un Marroc que va cap al desenvolupament i la modernitat i que els deixa enrera? He conviscut amb nòmades a Kirguizstan, Mongòlia i Afganistan. I tot ells, molt més allunyats de la civilització es permetien uns luxes que no he vist en els berbers nòmades de l'Atlas: radio, placa solar amb bombeta, i fins hi tot alguna parabòlica havia vist a potser 50km o més d'una població. Aquí, a menys de 20km d'un poble amb 5 o 6 hotelets i càmpings i que ofereix tot el que necessita el turista, no vaig veure res d'això.
Són les 19:30 quan mengem una mica. Patates i pastanages estofades que mengem directament sucant-les amb pa. Començo a menjar que el pare està batallant amb una llinterna atrotinada. Logra fer-la anar però em sembla que continua sense menjar. Pot ser que m'estigui cedint la seva ració o només no te gana? En tot cas em planto i el forço a que mengi. Havent sopat em preparen on dormir. La tenda aparentment te dues dues parts, una on sembla fer-hi vida la família i l'altra on fa vida les cabres... i allà m'envien ! Preparen una catifa gruixuda per posar al terra i evitar olivetes i m'ofereixen una manta. La manta la rebutjo, ja duc a mà el sac i la funda de vivac. Es sorprenen però ho entenen. Ho poso tot a dins la funda, jo dins el sac i a dormir !... Amb les cabres pasturan pels voltants. Cap a les 22:30 sento un terrasbastall de pedres fora la tenda (la tenda està protegida per un mur  de 120cm aprox d'alçada  de pedra seca que para el vent i fa que segons quin bestiar no s'escapi). Surto fora. Algú haurà remenat la bici? Hi ha algun altre campament nòmada pèl voltant i no fos cas que.... La bici està intacte. Alguna cabra que ha saltat el mur. Agafo l'aigua de la bici i bec sense tenir set, la família s'ha adonat que m'he alçat. Torno al sac i intento tornar a conciliar el son, però de tant en tant un pet de cabra  o la remor d'un bitxo que s'acosta em desperta.  Dormo a ratxes fins les 6 del matí que m'alço. La família ha encès el foc abans no es fes de dia. Observo la tenda amb atenció. La proporció d'olivetes cabrils es la mateixa on he dormit jo que a la resta de la tenda. Tots hem dormit entre cabres. Neures meves.
Prenem te per escalfar-nos entre el fred del matí.  I esmorzem, cus-cus amb l'estofat de patates i pastanages del dia anterior, pa... i toca marxar. No tinc monedes de dirhams. Només un bitllet de 100 (9€), els hi dono. Algo no entenc. Em demanen dirhams... si els hi he donat 100dh !!! Sembla que vulguin monedes però no ho acabo d'entendre. Per preu, està superbenpagat, trobo jo.  Arribo a creure'm que no coneixen el bitllet de 100dh, tot i que per nòmades que siguin em costa de creure. Marxo confús. Al vespre i l'endemà varis marroquis em confirmaran que coneixen els bitllets, acostumen a baixar a mercats setmanals, i també em diuen que el preu que he pagat és més que raonable. No n'he tret l'aigua clara del que volien. La frontera cultural i idiomàtica aquest cop ha estat infranquejable.

M'acomiado d'ells amb fotos i rialles i enfilo cap al port. Puja suau remontant la vall, pista a la dreta, oued (riu) a l'esquerra. Fins que l'oued s'apodera de la pista. En algun passat no massa llunyà se la va endur. Toca anar pel pedregal, però no triguen en arribar les primeres clapes de neu. Estic a la cota 2400. Crec que no serà massa llarg, però en quilòmetres, la guia no m'enganya. 5km. Enfilo. Començo a empènyer. Encara hi ha roderes de 4x4 i dins del que cap avanço bé. Les roderes s'acaben i la neu a trams es fa una mica més profunda. Segueixo avançat. Potser a les 12:00 seré, dalt. Potser a les 12:30.. finalment és a les 13:00 gairebé 3h empenyent la bici. El port és molt suau, però per això mateix més llarg i per l'orientació, pocs trams de la pista sobre solana. Gairebé a dalt saludo a un marroquí que hi ha anat en moto i flipa en mi.  Encara aniré baixat de la bici en el primer tram de descens. Encara hi ha neu i molt fang. Però poc després, ni un quilòmetre, ja soc pedalant. Arribo a peu de port. La pista torna anar per mig d'un oued. Em trobo de cara un 4x4 que em fa senyals. No n'és un son 6 o 7. Els mateixos espanyols del dia anterior. al·lucinen en veure'm. Varis baixen a saludar-me. Volen informació del port, ahir van intentar anar de Tamtattouche a Agoudal i van haver de girar cua per la neu. Però sobretot, alucinen al veure'm.
- Joer, a mi me gusta la mountain bike pero tu estás a otro nivel. Em deixa anar un. Varis em pregunten si espoden fer fotos amb mi. Soc un Messi de la bici? Tarafeta rock star. Només em falta signar algun autògraf. Ens acomiadem. Inentaran passar el port. Crec que ho assoleixen. No els veig de tornada.
Arribo a Msremir i recobro forces i cap amunt, a buscar el Dades. Són les quatre quan estic recorrent el paissatge que ja em va enamorar el 2009. La carretera, que va a  molta alçada, deixa a una banda les gorges del Dades. Precioses vistes des de dalt. Després un descens vertiginós m'hi du a dins. Començo a patir per l'hora i quan ja fosqueja trobo un hotelet. No és dels més barats però l'habitació te dutxa amb aigua calenta i estufa. La sala comuna també te estufa i l'home que du l'hotel és simpàtiquissim. Una potent amanida i uns ous amb kefta em faran les delícies. Me'ls mereixo. Avui, m'ho he currat !

dimarts, de desembre 06, 2011

Creuant Djebel Sahro

L'1 de Desembre vaig deixar Oulad Atmane en direcció N'kob per d'allà creuar el Djebel Sahro. Com que preveia que el dia seria llarg, vaig optar per no tornar agafar la pista de la ribera est del riu i fer via els 20km que quedaven fins la cruïlla per N'kob per a la carretera.
Vaig arribar a N'kob a una bona hora com per parar a dinar. Amb uns 50km a les cames, i pendents de gairebé 30 més per pista, era un bon moment per fer un kit-kat. Fins allà, carretera bona, etapa de transició en un paissatge fluixet (pel que està sent el viatge), hammada a banda i banda de la carretera. Amb una tajine més a l'estòmac i amb quatre waypoints entrats en el GPS, havent dinat, cap a les 14:30 emprenc el camí cap a Bab n Ali,  a peus del Tizi n Tazazert (2283m), port que hauria de creuar l'endemà. Segons la guia, la pista era neta, hi podien transcòrrer cotxes (no només 4x4) i l'autor hi havia vist algunes persones amb btt i alforges... També comentava que era un terreny rocós i basàltic. Sobretot, basàltic.
Ja a la sortida de N'kob enfilaves un petit collet abans no descendre a una vall. La pujada, prou neta, la baixada, curta, un mal de cap. La  pista era molt rocosam feta de plaques basàltiques que feien escaleta sobre la pista. Divertit i senzill per a trialeros, però amb presses i alforges un mal de cap per no obrir-me la crisma. En tot cas, la baixada era curta i a continuació la pista es posava dins un engorjat que amb les llums de la tarda tenia la seva  gràcia. Després la vall s'obria i remontant el riu, anaves creuant poblets petits dels quals els nanos sortien a saludar i de tant en tant et cantaven la ja tradicional cançoneta del donnez-moi un stylo, donnez-moi un bombom. Començava a pondre's el sol quan arribo a la planície de Bab n Ali, amb les seves formacions rocoses, uns pilars de forma curiosa, al fons, Si no fos perquè són basàltics en lloc d'argilosos, hauria esperat que sortís en John Wayne o quatre indios en qualsevol moment. M'acosto a l'auberge que hi ha i aparentment està tancat, però despés d'un parell de voltes me n'adono que a la casa del darrera hi ha moviment i una dona em ve a obrir. Gairebé no parla francès i alhora de negociar el preu cometo l'error de treure la guia per mostrar-li els números. Error, és analfabeta, com a mínim amb alfabet llatí. En tot cas, logro sortejar la situació sense que sembli que li hagi incomodat massa la situació, però em sento terriblament culpable d'haver descobert la seva debilitat. Pactem el preu, més alt que el que surt a la guia, arrangem el sopar, i em prepara un te. Havent sopat sense res a fer i amb un fred que pela, me'n vaig a dormir.
L'endemà m'alço un pèl tocat de l'estòmac. Els primers rajos de sol toquen als pilars de Bab n Ali que es troba a l'oest. Una vista fantàstica abans no començar el dia. Ara hi ha el marit i el saludo. Ell si parla francès i em comenta que han tingut de pujar preus perquè tot s'ha encarit. M'acomiado i reemprenc la ruta, així doncs, bici i amunt a enfilar el port de muntanya. La pista no triga en posar-se complicada. La roca basàltica és un calvari i amb l'estòmac remogut no és qüestió de posar el turbo-propulsor. Em baixo de la bici i faig gran part del port empenyent-la. Quan no queda massa per assolir el primer collet la pista millora i puc pedalar de nou. però aviat m'aturo. A més de 2000m hi ha un altre petita gite. Encimbellada sobre una gorja la seva posició no pot ser més espectacular. Paro i faig un parell de cocacoles. Fem petar la xerrada, viuen allà dalt tot l'any. Perduts a dalt de tot, a més de 2000m, la vida ésdura allà dalt. Però he de continuar, amb la pista millor, ara ja sobre la bici, assoleixo el primer collet per descendre a una vall més alpina que volcanica abans no assolir el coll definitiu i començar a baixar per l'altre banda, amb una pista, ara si, bona. Per camí el divertimento de pedalar sobre la neu uns 300m en una obaga, res a veure amb el que em trobaré uns dies més tard. Cap a les 14:00 arribo a Iknioun. Queden 60 aprox per Tinghir. No hi ha cap hotelet pel camí, així que em dirigeixo al de la població, però sorpresa, està tancat.
Menjo una truita berber (amb sofregit de ceba i tomaquet) en un bar de la població i el bon home del bar em busca on dormir. Una habitació desengelada a l'edifici del forn. Rebutjo i m'ofereix estar-me a casa d'un amic. El veig realment afligit per no poder-me  donar una bona solució a la meva situació. Però opto per comprar pa i aigua i continuarm ja vivaqueré a mig camí. Però encara no he deixat Iknioun que em trobo escoltat per una colla de xavalets que tornen de jugar a futbol i se'n van en bici als seus respectius pobles. Entre ells, dos que insisteixin que em quedi a casa seva.

Poca estona després em trobo a la sala comunal de casa seva prenent un te i fent broma amb els nanos d'uns 12 - 15 i els més petits que van entrant i sortint. En tot cas tots homes, les dones en cap cas traspassen la porta. Parlen des d'ella de forma que no les vegi massa, treuen el cap curioses i punto. Però en algun moment algo canvia. No sé si és l'arribada del marit d'una d'elles o el fet que els hi he donat paracetamol per una que te mal de cap o què passa, però les dones, ara si, entren, i a mesura que va passant l'estona més i més gent va arribant. Des del patriarca ja gran, fins al crio més petit, germans, oncles, cosins, tietes, tots junts. Discretament intento contar quans som, però m'és impossible contar-los tots sense que se n'adonin, em planto que n'he contat més de quinze, probablement siguem més de vint a la salam entre ells dos adults sord-muds: un d'ells amb mostres de certa deficiència psíquica.
Paso el vespre parlant amb un dels adults que pregunta per venir a treballar a Espanya i logro fer-lo desistir. Sap de la crisi i comprèn que no es el moment d'intentar-ho. També veiem el futbol  (Senegal 1 - Marroc 0) i tots junts sopem de la parola comunal de cus-cus. O més ben dit paroles, ara si, per una banda els homes i per d'altra les dones. Acabo dormint a la sala amb varis dels nanos. Es sorprenen de que rebutgi la manta que m'ofereixen per utilitzar el sac, alguns dels adults sembla que no n'hagin vist mai cap.
El matí serà difícil marxar. Primer el te, després menjar el pa, etc... No serà fins a les 11:00 que després d'una sessió de fotos i d'haver-me mostrat el poble em deixaran lliure. I ara si, podré fer via fins a Tinghir. Hi arribaré a les quatre de la tarda amb un fred que pela i un fort vent en contra.  És tres de desembre, dia del meu cumple. Podria continuar fins a les entrades de la gorja del todra, però hi haurà interet allà? Un altre dia em seria igual, però amb un dia com aquest, em planto, cerco hotel i em poso a contestar les felicitacions que he rebut a través de la xarxa.

Transició bucòlica

Arribat a M´Hamid,  m'esperaven els que havien de ser dos dies de transició bucòlica abans de no tornar als entorns més muntanyosos. Calia remontar la Vall del Draa, per després desviar-me cap a N'kob. Allà tornaria la muntanya per creuar el Djebel Sarho abans per arribar a Tinghir i d'allà recórrer les mítiques gorges del Todra i Dades.

Havent esmorzat a M´Hamid primer de tot vaig anar a buscar el cyber de torn per donar senyals de vida, ja que això de creuar un desert havia deixat preocupat a més d'un i una. Senyals de fum fetes, vaig tornar a l'hotel a recollir els trastos i a fer una mica de proselitisme del TwoNav i Compe a una parella francesa d'uns 50 anys que viatjaven en 4x4. Acomiadat de tothom vaig enfilar la carretera que m'havia de dur a Zagora, capital de la vall del Draa i inici o fi de les famoses 52 etapes que la unien amb Tombuctú. Deixava l'autèntica porta del desert amb tuaregs amb les seves túniques blaves i cares cremades, dones tapades fins dal de tot,etc, per tornar cap a la civilització.

Tot hi transcòrrer per carretera la jornada va ser prou interessant. La sortida de M´hamid es fa entre dunetes i palmerals abans de no creuar més desert amb dromedaris a peu de carretera, i enfilar un port abans de Tagounite. La sorpresa a Tagounite., paro a fer una cocacola en un bar on hi ha una furgo de turistes que també hi han parat. Varis d'ells em saluden efusivament així com el guia. M´havien vist una setmana enrera a Telouet i es sorprenen de veure'm allà. Sobretot el guia, que es coneix la regió i es fa creus que hagi fet tota la ruta des de Foum Zguid.

Havent picat algo segueixo vall amunt creuant poblets, i veient la gran duna de Tinouf, solitaria ella al mig del no res, poc abans d'arribar a Zagora. Un cop allà em trobo amb un CS que tal i com em temo, més que CS et coloca en un hotel. En tot cas, prou bé de preu. Marco distàncies ja que ben mirat tampoc tinc massa ganes de socialitzar. Tampoc m'emprenyo perquè sigui algú que vol fer negoci a través de CS. Fins a quin punt és legítim que els del primer món, esperem que ens donin allotjament gratuït en una població on les poques oportunitats econòmiques les marca precisament el turisme?

Mato la tarda i el vespre i me'n vaig adormir d'hora, l'endemà toca continuar vall amunt. I ho faig. Però no pas per la carretera, que transcorre per la ribera oest del riu, sino per la pista que transcorre per la banda est. Em costa una mica enganxar-la però es una delícia. Tant a prop del bullici de Zagora i alhora tant diferent ! Els pobles que creua tenen un aire molt rural, tots ells amb l'antiga Kashba i totes les cases de tova i poca vestimenta occidental a diferència dels pobles de l'altre ribera. La pista, o millor dit pistes perquè és un laberint de pistes, trancorre la primera pat del recorregut per dins el palmeral, els petits oasis als que el riu Draa dóna vida. Aquí i allà veus algú conreant un petit camp o una família recollint dàtils. Avanço a dures penes, aquí i allà m'aturo a fer fotografies. Però cal continuar, i a mesura que la pista s'allunya de Zagora també s'endureix. Hi ha trams que s'allunya del palmeral i es fa pedregosa al anar per la hammada, a més, el mapa que duc en el GPS no és del tot correcte, el que em marca com a pista principal, a voltes no ho és i per tant és més dura. Començo a intuir que no arribaré a la capçalera de la vall com m'havia plantejat i ni molt menys a N´kob que hauria estat ho idílic. S'acosta el vespre i segueixo circulant per la pista sense veure cap alberg, gite o per l'estil, mentre la carretera està farcida d´hotels a aquesta banda només he vist una Gite d'etape a uns 20km de Zagora. Cal prendre una decisió. Després d'algunes consultes m'indiquen que hi ha un hotel reculant un km a l'altre banda de la carretera. M'endinso al palmeral per darrer cop per anar a buscar un pont que creua el riu, i enfilo cap l'altre banda. Reculo una mica i em trobo una gasolinera. Tenen hotel? No. Però l'amo del bar-restaurant em diu no se què del bon Baraka i que em puc quedar a dormir allà quan tanqui. Duc 72km, cal acabar el dia.  Ho accepto, però després de pensar-hi una mica crec que no he reculat prou. Li dic que vaig a veure si trobo algo amb dutxa calenta i quilometre i mig després, fet ja a negre nit, el trobo. Lloc senzill però net a peu de carretera. Parada i fonda.

dissabte, de desembre 03, 2011

La travessa del desert: Foum Zguid - Iriki - M'Hamid

L'arribada a Foum Zguid va ser rapida. Practicament tot baixada des del trencall de la carretera a Agdz on havia dormit. De cami, el desert pedregos salvat pels oasis al costat del riu per on transcorria la vall per on pedalava... i a l'acostar-me a Foum Zguid, els primers dromedaris.



La travessa que volia fer era una travessa llargament valorada. Des de que vaig veure l'itinerari en el mapa que em vaig preguntar si seria viable fer-la. Una ressenya a internet d'un noi espanyol que l'havia fet i la descripcio de la ruta al llibre Morocco Overland, em van acabar de llansar-me a l'idea d'intentar-la. La descripcio de la ruta en el llibre no era molt alentadora pero: On MTB this route would be a hard work along the rocky stages so make the most of the bed lake sections, or better, try something else.
Pero ja sabeu com fan els crios: els dius no toquis i toquen; no facis, i fan; no diguis, i diuen ... i a mi em deien no hi anes... Que havia de fer  si en el fons soc un crio?


Aixi que va ser arribar i comensar a recabar informacio. Varia gent local em va comentar que podria dormir al llac sec d'Iriki on hi ha un parell d'albergs. Seria cert? En tot cas, mentre dinava un grup d'uns 10 motards va fer la seva arribada triomfal (i sorollosa) a la plasa del centre de la vila. D'on vindrian?

Vaig estar de sort... o no. Venien precisament de Tagounite, a la vall del Draa i practicament tot el recorregut era compartit amb el que tenia jo planificat. Tindria informacio de primera ma. Pero em son molt esceptics.
Se'ls veu rebentats. Una dona en els seus quaranta llargs em diu que es molt dur i amb molta pedra; un xavalet, uns vint i pocs, seu derrotat i extenhuat a l'acera. Are you strong? em pregunta; i al final un altre em dirigeix al cap del grup. Aquest, tinc la sensacio que em tracta amb certa condescendencia o diria amb una intencio relativa de que desisteixi de la meva idea (o aixi em fa l'afecte) pero tota la informacio que em donara es certa: Els albergs, em diu, estan tancats; l'aigua, cap problema hi ha pous pel cami; el cami es molt recallos i finalment em comenta que fins M'Hamid no hi ha 143 km que diu la guia sino 160. On verrais.

Amb aquesta info, m'acabo de preparar. Dos esmorzars: Dos paquets de galetes. Dos sopars pel pitjor dels caos: dos entrepans de mitja barra, ganyips: una tableta de xocolata i 200gr d'atmetlles. I amb aixo, inshallah
passare dia i mig al desert i si les coses es torcen dos. D'aigua, en carrego 7.5l.

L'endema no logro esmorzar d'hora. Digue'ls-hi l'hora que els hi diguis, te'l serveixen a les vuit. Pero, esmorzat, surto de Foum Zguid. La pista de seguida es fa molt dura amb moltissim codol solt. Avanso a 7 o 8km/h a dures penes. Quan duc uns 15km aprox, em creuo amb un home local en bici (d'on collons ve?) i una estona despres amb dos homes conduint 4 dromedaris. A les 3 hores la bici es queixa. Em salta dos cops la cadena i despres de molt mirar me n'adono que m'han saltat dos cargols de la part trasera de la bici i m'han descolocat la roda. Per sort, en duc de recanvi. Pero perdo una ahora preciosa. Comenso a fer calculs sobre on dormir si no arribo a Iriki: el fort militar cap al km 47 de la ruta del llibre (que no l'estic seguint exactament) pot ser un bon lloc per parar-me. Tanmateix hi arribo prou d'hora, abans de les 15:00, i a partir de aleshores puc posar la directa per la llera del llac Iriki, temps enrera delta interior del riu Draa pero actualment sec excepte quan hi plou una mica. L'unica aigua que hi veig es la d'uns miratges al fons del llac. Els miratges, els oasis de la ribera Nord del llac i les dunes al sud del llac son els companys de vistes junt amb uns dromedaris que pasturen, si se ni pot dir pasturar on no hi ha pastura, pel mig del llac.
Per un moment dubo, que faig? Continuo creuant pel centre del llac o vaig cap als poblets dels oasis. Si vaig als oasis, tindre on dormir segur, algu m'acollira, pero haure de xupar molta pista de pedra, si segueixo pel llac, puc avansar mes rapid. De moment, decideixo seguir avansant pel llac i en direccio a una construccio que s'hi veu pel mig... Quan m'hi acosto, em criden ! Em sembla que tinc la nit coberta ! I aixi es , es un dels albergs del llac i esta obert !!!
Es car pel servei basic que dona, pero em garateixen una tajine (bastant senzilla) amandia i .. cocacola, que sense nevera ni aigua mantenen fresca al mig del desert ! M'hi planto, i paso la tarda passejant pels voltants mentre s'acaba de fer el sopar. Acabat el sopar, el noi de l'alberg se m'acomiada, pren la mobilette i se'n va a l'oasis on hi viu amb la familia, i em quedo jo, solet contemplant les estrelles al mig del desert. Abans, li pregunto si el dia anterior havia tingut obert. Em diu que no, que s'havia quedat tot el dia a l'oasis. El motard no m'havia enganyat.

L'endema, esmorzar basic amb pa, oli d'oliva per sucar, melmelada i te, i a continuar el cami. Acabo de creuar el llac en direccio a unes dunetes.. No son grans com les d'Erg Chegaga o Mergouza pero  arribo a enfilar-me a alguna de 2 o 3m, disfruto com un camell. Despres d'empenyer una miqueta la bici per algun banc de sorra vaig a buscar la pista que ve dels oasis i torno a xupar pedra i als promitjos de 6 o 8 km/h. Arribare avui a M'Hamid? En tot cas, gracies al alberg d'Iriki encara tinc els dos entrepans i un paquet de galetes i mig, xocolata i atmetlles. Continuo pedalant pensant en dinar a l'alberg de l'oasis sagrat que segons la meva ruta es troba el km 99 aprox i a uns 44 de M'hamid. Hi arribo pero que esta tancat. Tal com el motard m'havia dit. Com que encara tinc els dos entrepans encarregats, avui no raciono tant el menjar i me'n zampo un. Mentre menjo, arriben uns 4x4 francesos, un, catala de Perpinya, i em comenten que queden 60km per M'Hamid. M'enganya la meva guia? Ho dubto tenint la ruta georefencia en GPS.. a veure on esta el truc !!!
Uns 11km despres, per pista mes bona, arriba la resposta. La pista per on la  majoria de gent va, molt pedragosa, gira a l'esquerra, i la ruta que em senyala a mi el llibre, tira recte. Parla d'unes dunes i bancs de sorra a uns 19km del final, pero me la jugo. La pista de moment es bona i tiro milles. Tinc clar que arribare a M'hamid avui i problement amb llum de dia !!! Em refermo amb l'idea al passar pel costat de la duna que esta a 19km de M'Hamid. La pista, amb algun banc de sorra, es prou bona. Pero despres la cosa es complica: bancs de sorra i de fang es barregen i costa trobar el cami bo... s'acosta el vespre i ja que veig que arribare igualment a les fosques, paro a menjar-me el segon entrepa i una mica de xocolata. Preparo frontal i llum de la bici, i ja casi fosc, continuo. Es fa nit, i la lluna es casi nova cosa que no ajuda a detectar pistes paraleles lliures de sorra. Tiro de GPS i avanso entre la sorra empenyent la bici. Cap a les 19:15 enganxo pista bona, 10 minuts mes tard, entro a M'Hamid, cridant i exhultant d'alegria. Un home avispat m'enganxa per ensenyar-me el seu hotel. Es pijito, maco i per sobre el pressupost, pero sap que no em resistire i que em mereixo un regal despres de la travessa del desert.

dimarts, de novembre 29, 2011

L'eau du Marroc

Un escull anar al Marroc perque es soposa que a finals de novembre o principis de desembre hi pot trobar un temps decent. O aixo creia.

L'arribada a Marraqueix ja va ser passada per aigua. Plovia quan vam aterrar i vam haver d'esprintar de l'avio a l'entrada de l'aeroport per no mullar-nos massa. Recollida la bici tocava el que em temia seria un maldecap. Trobar taxi que em dugues al centre de Marraqueix on ja tenia localitzat hotel. Pero no va ser cap problema. Contra el previst, no em vaig veure envoltat de taxistes inmisericordes volent-me aixecar la camisa. Una cua modelica de taxis i un home que els gestionava, i preu fixat, 9e. Una estona despres descarregava la bici encara encaixada a l'hotel. Missio complerta. Si no hi ha cap sorpresa. El dia 7 de desembre, quan torni a Marraqueix, encar hi haura la capsa.

El primer dia va ser per recobrar energies. Havia dormit menys de quatre hores a l'anar a celebrar l'aniversari de l'Ivan, el jefe de la feina, que va fer una festassa per commemorar els seus XL anys. Tot i retirar-me d'hora, al arribar a casa encara havia d'enllestir alguna tonteria aixi que eren les dues tocades quan me n'avava al llit. I a les 6:15 ja estava en dansa per anar a l'aerorport. Aixi, va ser arribar a Marraqueix i fer una becaina, muntar la bici, dinar i despres, algun passeig per la plasa Dejaa el Fna i algun internet per deprimir-me amb els resultats electorals. Dia de transit abans no comensar a pedalar.

I dilluns comensava a pedalar. I palo duro. Per arribar als primers atractius del viatge, Telouet i Ait Ben Haddou, primer havia d'enfilar el port de Tizi'n Ticha a mes de 2200m d'alsada. Si tenim en compte que Marraqueix esta a   466m d'alsada tenia pel davant forsa feina. I a sobre, va tornar a ploure. Tot i aixi vaig lograr plantar-me a Toufliht a uns 70km de Marraqueix i a uns 1500m d'alsada. Ja s'havia fet part de la feina.
L'endema, amb mes bon temps , vaig continuar  cap a munt. A les  dues horetes de cami, parada cocacolera al bar Barsa(posseu-hi c trencada) de Taddart. I despres a enfilar les rampes del Tizi n Ticha. Arribava a dalt a una hora prudencial i abans de les 16:00 era a l'auberge Le Lion d'Ot de Telouet, contenplant-ne la magnifica Kashba.
L'endema el vaig comensar visitant la Kashba amb el guia. M'explica entre altres coses que la Kashba era del clan Gloua, aliats dels francesos i caiguts en desgracia despres de la independencia, que el Pasha tenia 5 esposes oficials i fins a 80 concubines i que totes les caravanes que venien del desert havien de pagar un impost al passar per Telouet. Eren temps en que la sal i l'or equivalien en preu. Un quilo de sal, un quilo d'or. O aixo m'explica.
Visitada la Kashba i fetes les darreres fotos, encara amb un fred penetrant (la neu dos dies abans havia quedat tantsols a uns 200m per sobre del poble i tots els bassals estaven ben glasats) vaig fer direccio Ait Ben Haddou. Expepte un tram d'uns 8 - 10 km, tot asfaltat. Recorrent llogarets amazics encastats entre les gorges d'un riu. A les 14:00 contemplava la famosa Kashba D'Ait Ben Haddou, patrimoni de l'humanitat i on si ha gravat des de Lawrence d'Arabia a Gladiator. Una hora despres, em perdia pels seus carrerons.

L'endema, m'also que torna a ploure. Aguanto una estona a l'hotel, m'acomiado d'uns francesos i una parella nexico/marroquina i al veure que el temps no millora prenc la bici. Tocara mullar-se.  A l'arribar al trencall de Ouarzazate i veient que el temps no millora opto per anar cap a Taznakht per carretera en lloc de seguir unes pistes que m'indica una guia de rutes pel Marroc en btt, 4x4 o moto. Cal ser conservador. I sort que ho soc. La pluja apreta i no em confonc quan  pujant un port a mes de 1600m m'adono que entre l'aigua i cauen quatre flocs de neu. El fred, el vent en contra en algun tram i l'aigua em van maxacant i arribo al llogaret d'Anzal fet pols. Queden 20km per Taznakht, pero em planto al veure un hotelet. Al veure'm arribar alguns locals s'aboquen a ajudar-me amb la bici i l'amo del bar/hotel que es al centre del llogaret just on paren els busos i grands Taxis,  al veure'm que no em puc ni descordar el calsat, em fa passar a la cuina i el cuiner m'encen un fogo perque els dits m'entrin en calor. Passare la tarda contemplant el personal, llegint, i assecant roba a una estufa. I l'endema, despres d'hora i poc de pedaleig arribare a Taznakht, em conectare a internet i seguire endevant direccio a Foum Zguid. Tanmateix uns nuvols amenasadors es divisen a l'horitzo i al trobar un petit hotelet a peu de carretera m'hi planto. Mes que un hotel es una casa familiar i em lloguen una habitacio. Havent-hi tres nanos a la casa, la tarda sera distreta. I l'endema, ara si, arribare a Foum Zguid i em preparare per la travessa del desert, pero una aventura aixi mereixera un post sencer.

dilluns, de setembre 12, 2011

Geòrgia, Geòrgia, Geòrgia. Geòrgia?. Un epíleg.

2003

Juliol 2003. Encara governa Shevardnadze. Arribo amb l'Enric a Trebisonda  (Turquia) després de pujar l'Ararat i visitar Ani. El cònsul georgià que ens tramita el visat de trànsit sembla alegrar-se d'un atemptat d'ETA en una de les seves campanyes d'estiu.
L'endemà agafem el bus cap a Geòrgia. Hi entrerem per Posof. A l'autobus, dones amb mirades tristes i perdudes i amb marques de cremades de cigarrets als braços. A la frontera, fins a cinc funcionaris georgians diferents ens demanen 5$ cada un per suposats tràmits burocràtics.
No recordo on dormim aquella nit, però aquest estiu reconec un dels pobles passats: Akhalkalaki. A la gasolinera on ara hi estan construïnt un nou edifici, fa 8 anys només hi havia piles de femta a assecar per ser utilitzades de combustible a les estufes durant l'hivern. Són menys de 24h, però m'impcate la pobresa del país.

2006

Setembre 2006. Aterro a Tbilisi. Ja governa Shakhasvili. L'aeroport es veu vell i atrotinat, com gran part d'un país que sembla estar tocant fons. Creuo en bici la frontera amb Armènia al mateix punt que tres anys enrere l'havia creuada amb autobus. No em creuo amb oficials corruptes. Tornaré a Tbilisi a l'octubre. Es respira un fort ambient antirus, vària gent m'atura per explicar-me com de dolents són els rusos. Hi soc quan esclata la crisis dels espies i la frontera georgiano-russa es tanca.   A Gori, Stalin encara precideix la plaça principal de la ciutat.

2011

Stalin manté una avinguda a Gori, però l'estatua ja no hi és. Les pistes polsegoses del 2008 són carreteres recentment asfaltades i les poques piles de femta a assecar que em trobo en zones rurals, perden el domini del paissatge en front les antenes parabòliques. El país sembla tirar endevant.


Aquestes són tres visions de tres viatges. Dificilment comparables. Per durada, per zones recorregudes, per com s'han recorregut. Només unes pincelladetes de com ha evolucionat el país. Continuarà evolucionant, suposo.

20XX?

I Kakheti, Tusheti i Khesvureti encara resten a l'espera. Quan hi torni, quin país em trobaré?

diumenge, de setembre 11, 2011

Afotikis VI: Samstkhe-Javakheti & Kakheti

Monestir de Sapara

Monestir de Sapara

Armenis d'Akhalkalaki

On the road again

Fortalesa de Khertvisi

Vardzia

Vardzia

Vardzia

Passat Ninots Minda

Família armènia de Sagamo

Sagamo

David Gareja (Chickhituri)

David Gareja(Lavra)

David Gareja(Lavra)

Udabno (poble)

Tbilisi (Tsminda Sameba)

Tbilisi (Banys)

Afitiquis V: Samegrelo & Adjara

Parc Botànic de Zugdidi

A Zugdidi

Palau dels Dadiani

Refineria prop de Poti

Camí alternatiu prop de Poti

... però que molt alternatiu

Pescador al port de Batumi

Batumi



Medea

Batumi la Nuit

dimarts, de setembre 06, 2011

Darrers dies a Tbilisi

Els darrers dos dies de viatge els vaig passar a Tbilisi, una ciutat que com més la vaig coneixent més em va enamorant. No te una plaça de l'Opera com Erevan amb tots els seus cafès, però li he anat agafant el gust a passejar per Rustavelli o Vake, descobrir racons amb escales de cargol que s'enfilen sobre balconades de fusta, o passar-me pels banys tal i com feren en el seu dia il·ustres viatgers com  Pushkin o  Dumas. Perquè si, si quelcom tenia clar que faria a la tornada a Tbilisi seria acostar-me altre cop als banys, però aquest cop no només em passejaria per fora, enfilant-me als taulats i passejant-me entre la cúpoles ensumant l'olor d'ou podrit de les aigües sulfuroses, sino que hi entraria, em fotria un bany i un massatge. Després de gairebé 2000km en bici m'ho mereixia.
Així va ser com vaig entrar a un dels banys, aquest cop, a diferència del 2006 que vaig anar al més popular, els banys d'Orbeliani amb la seva façana d'estil musulmà que recorda una mesquita o madrassa centro assiàtica, vaig optar per un dels pijos. Volia una piscineta per mi solet. I si, vaig tenir una cabina per mi solet.
La cabina es composava d'una sala gran amb un sofà de tres places, un silló i una taula de marbre, símbols inequívocs de l'important rol social que jugaven els banys en el passat com a punt de reunió; un lavabo apart;  i finalment, a través d'una porta, s'accedia al bany. D'una banda, una piscineta amb les aigües termals que vaig haver de templar amb aigua freda perquè m'escaldava, a continuació una dutxa, i a la paret oposada una llosa de pedra on fer els massatges.  Als deu minuts de banyaets i dutxadeta va entrar l'armatoste que m'ensabonaria i em faria un ràpid massatge. No va matar, o això creia. Quan em deixa no puc amb la meva ànima, estic destrossat. Necessito 20 minuts i tres dutxes d'aigua freda per refer-me una mica i poder sortir. Una estona més i ara si, em sento com nou.

Al vespre aniré a l'Sport bar, a veure, hores més tard, com en Mourinho li fot el dit a l'ull a en Tito Vilanova. El Sport bar, a la barriada de Vake, sembla ser un dels punts neuràlgics dels futboleros georgians. El bar està perfectament dividit en dues zones, en una s'hi troben els merengues, tots amb les seves samarretes blanques i banderes blanques, i a l'altre, els culers, tots amb samarretes de Messis, Xavis i Iniestas, i algunes bufandes i banderes estratègicament posades sobre les taules. I entre tota la fauna local jo i dos catalans més que no estan de viatge de turisme sinó negociant contractes de carreteres amb les autoritats georgianes. Veiem el partit plegats i ens sorprenem al final de partit al veure un parell de georgianes cantar l'himne del Barça de dalt a baix amb una pronunciació més que acceptable. No ens queda més remei que aplaudir-les.

L'endemà costa alçar-se. El partit ha acabat a les 3 de la matinada hora local i són gairebé les quatre de la matinada quan arribo a l'alberg i me'n vaig a dormir. El darrer dia el mataré cercant infructuosament una caixa per la bici (la que tenia va volar de la balconada coberta on era i amb la pluja es va fer malbé) i amb un meeting de Couchsurfers on puc conèixer alguns dels que a través dels foros m'han ajudat a solventar dubtes durant aquest dies de viatge. Passem part de la tarda al parc d'atraccions abans de no fer cap a un alberg regentat per uns joves iranians que disfruten a Geòrgia de la llibertat que no troben al seu país. Tenint en compte que el meu vol és a les 6:30 del matí i que vull ser ben d'hora a l'aeroport per tal de no tenir problemes amb la bici, és el final perfecte... que la trobada s'allargui tant sigui possible !!!!

Arribo al meu alberg a les dues del matí i l'Irina, la propietària de l'alberg, m'arrenja el taxi per anar cap a l'aeroport. M'acomiado d'ella amb un fins la propera,  i amb l'encàrreg de donar-li records al Ricard, l'amic de BCN que m'havia recomentat  estar-me allà.

Ja a l'aeroport, m'enduc la darrera sorpresa del viatge. Havent ja facturat la bici, sento com algú em crida.
- Xavi?
- George? 

Amb alguna cana, però és el mateix George. El mateix George que fa cinc anys em va obrir casa seva. El primer en mostrar-me l'hospitalitat georgiana (amb els primers brindis inclosos). L'havia contactat per veure'ns durant la meva estada a Tbilisi però no havíem quadrat agendes, ara, ens trobàvem per  casualitat a l'aeroport on ell havia anat a acomiadar una amiga. Amb el George fa cinc anys vaig aprendre el que és una guerra. Això és el que vaig esciure aleshores:

Abans de sortir, en George m'explica la seva experiència personal, ja que també és refugiat. M'explica que durant la guerra tenia entre 12 i 13 anys, prou gran com per tenir por i ser concient del que passava. Trobant-se en una zona no evacuable, va conviure amb la loteria vital de la guerra durant un any. M'explica amb tota naturalitat quan un dia jugant al jardí van sentir un soroll xiueixant que s'acostava i al final van veure com una bala impactava contra els estenedors i gronxador prop d'ells. O com sentia caure les bombes i tremolar el terra algun cop que sortia a buscar aigua a una font propera. Al comentar-li que és un autèntic supervivent em diu que no tots van tenir tanta sort. L'àvia dels seus veïns, em comenta, mentre avisava des de la finestra als néts que entressin perquè hi havien combats, una bala li va entrar per la boca i va morir a l'acte. És la guerra explicada per un noi de la meva generació, cara a cara. No són les batalletes d'una guerra civil ja llunyana que ens expliquen uns avis que ja se'ns moren, ni una imatge mediatica que si ens fa nosa mentre dinem podem deixar de veure tot prement el comandament a distància. És un noi de 26, cinc menys que jo, que m'ho explica amb total naturalitat i ressignació, és part de la seva infantesa i la seva vida.

Aquest cop, però, no tindrem massa temps per parlar, no falta massa perquè jo hagi d'embarcar, i ell amb la seva colla, fan les darreres bromes i comiats a la seva amiga. Però m'encamino cap al control de passaport amb un regust dolç, la sensació d'estar tancant un deute pendent amb Geòrgia des de que la vaig descobrir el 2006. La trobada casual del George ajuda a simbolitzar el tancament d'un cercle començat a dibuixar cinc anys enrere. No crec que pugues haver acabat el viatge de millor manera. Tanmateix pujo a l'avió amb una certesa: Tusheti, Khesvureti i Kakheti resten pendents.
 

divendres, de setembre 02, 2011

Kilometrada IV

Ja des de casa i reincorporat a la rutina diària us deixo la darrera quilometrada:

  • 05/08/2011: Zugdidi-Khobi-Kulevi - Poti: 78,81km
  • 06/08/2011: Poti - Batum'i: 65km.
  • 07/08/2011: Pantxing a Batum'i
  • 08/08/2011: Batum'i - Khulo: 86.73km +1009m
  • 09/08/2011: Chungaso day. Desplaçament amb Mashurka fins Alkhatsikhe
  • 10/08/2011: Alkhatsikhe - Sapara - Alkhtsikhe: 18,82km +493m
  • 11/08/2011: Alkhatsikhe - Khervitsi - Vardzia: 60'44km, +600m aprox
  • 12/08/2011: Vardzia - Khervisti - Alkhalkalaki- Nints Minda - Samago: 80,58km, +1061m
  • 13/08/2011: Samago -Tsalka  - Tetri Skaro: 105km, +1100 (aprox, se'm va acabar la bateria)
  • 14/08/2011: Tetris Skaro - Tbilisi - Rustavi: +77.29km +334
  • 15/08/2011: Rustavi - David Gareji - Udabno: 64.85km +808m
  • 16/08/2011:Udabno - Tbilisi: 90.11km +786m

Tornada a Tbilisi via David Gareja

Vaig deixar Tetri Skaro el 14 d'agost: recuperat de la fangada del dia anterior i havent esmorzat com vaig poder comprant uns paquets de galetes al mini-market del propietari del cutre-hotel on vaig dormir.

El dia va resultar ser, ciclisticament, un desastre. Primer, vaig perdre el trencall de Bolnisi per on volia passar i més endevant, a Marneuli, altre cop un trencall cap a Rustavi. Aquest segon, no em va preucupar, convençut de poder trobar algun trencant que m'hi acostés, evitant l'arribada a les afores de Tbilisi. Però no hi va haver manera... ni intentant seguir antics corriols que marcava el meu mapa soviètic del GPS vaig trobar una dracera, així que uns quants, massa, quilòmetres després, em trobava a les portes de Tbilisi. L'idea original d'arribar aquell mateix dia a David Gareja o aproximar-m'hi s'havien esvait feia estona. Així, que em vaig plantejar tantsols arribar a Rustavi, descansar i acostar-me als monestirs el dia següent. 15km després era a Rustavi, una ciutat lletja !Si, per fi, a Georgia, on fins hi tot Kutaisi o Batumi (2a i 3a ciutat) semblen poblets en el seu centre, trobava una ciutat d'estètica plenament soviètica: blocs de pisos impersonals a tot arreu. Fins i tot l'hotel, era un antic Intourist. Un mastodòntic edifici de més de 10 plantes de les quals algunes estaven tancades, la meva habitació, a la sisena planta, però complia amb standards occidentals, després d'una reforma que s'estenia encara per altres plantes de l'edifici.

L'endemà, ara  si, em plantejava la visita de David Gareja, a 40km de Rustavi on em trobava. Sortiria cap a Gardabani per després enfilar cap als monestirs i baixar a dormir a Sagarejo, això em permetria els dos darrers dies de viatge  fer encara una petita incursió a la regió georgiana  vinícola per excelència: Kakheti. O això em pensava. Uns deu quilòmetres després de Gabardani, es va acabar l'asfalt i vaig continaur per una pista pedregosa de mala mort per un terreny estepari i mig desèrtic on només hi havia matolls groguencs resecs pel sol, de tant en tant algun camp de cereals ja segat, i a la llunyania, uns camions que es dirigien, crec, cap a Azerbaidjan.

Clavat als 40 km que m'havien comentat que hi havia des de Rustavi, diviso el primer monestir de David Gareja, m'hi acosto i una família que hi passa uns dies de retir a les cel·les venen a saludar-me tot duent-me aigua fresca. Per sort, sabent el que m'esperava havia carregat 3 litres, i tot i que me'n quedava litre i mig, vaig agrair l'aigua fresca, i no la calenta que duia després de dues hores pedalades sota un sol de justícia i sense cap sombra. Visito el monestir per fora, no em deixen entrar a dins amb malles ciclistes, i em decideixo a continuar: David Gareja és un complex de 13 monestirs i he enganxat un dels que està fora de la ruta turística. Als principals em queden ni més ni menys que 15 km, em comenten. M'avisen que no m'equivoqui de camí, podria caure dins Azerbadjan i dur-me problemes, m'avisen també de que vagi en compte amb les serps verinoses. Carregat de bons consells decideixo continuar. Se'm fa tard. Perdo un temps d'or en un trencall on dubto del camí a seguir per no caure dins Azerbadjan. Les hores de bici, la calor i el sol, estan passant factura. Són les cinc quan arribo al principal dels monestirs de David Gareji, un altre complex monàstic excavat en roca. Malauradamet és massa tard per visitar aquest entorn, poblat de monjos durant segles, que els russos van voler utiltzar de camp d'entrenament militar durant la guerra d'Afganistan per les seves semblances geogràfiques i que ara ha retornat a la vida monàstica.  Visito Lavra, el principal monestir,  a corre-cuita, sacrifico Udabno amb els seus frescos, i tiro avall cap a Sagarejo.

Bé, això d'avall és un dir, perquè fins al poble d'Udabno, uns 15km del monestir a la vessant georgiana (jo havia vingut per la vessant azerí), practicament tot és pujada. Un poble al mig del no res poblat per gent d'Svanetia recolocada aquí durant els temps soviètics després que una esllavisada se'ls hi endugués les cases.
Hi arribo a quarts de vuit i sense aigua. Uns nanos del poble em porten a una petita tenda on comprar aigua per avituallar-me. Intento assabentar-me de si hi ha cap taxi que em pugui dur a Sagarejo i resulta impossible. El que si trobaré, com sempre, és un bon amic que m'aculli a casa seva. Primer un home que espera al seu amic al cotxe, però resulta que l'amic, Zviad de nom, ha viscut sis anys a Espanya i te ganes de refrescar el castellà. Ja  va mig entonat però se'l veu de bona pasta. Bona pasta? Dons si, com a mínim a Geòrgia, perquè aquí va treballar al pladur i després robar.
- yo mucho robar. Em comenta
- Esto es muy malo. Li responc en castellà-indio perquè m'entengui.
- Lo sé, pero sino no comer.

Va tornar,  crec entendre, deportat. Em presenta la sogra i la dona i em comenta que te quatre fills però que els te de vacances al mar negre on no fa tanta calor. Passem el vespre menjant, bebent i xerrant i havent sopat em duen a casa una veïna, una tieta de la seva dona perquè em pugui dutxar. És evident que la seva casa és més senzilla i tots van a casa del parent ric a dutxar-se. Havent-me dutxat, i trinxat com estic, opto per retirar-me a dormir.  Em despartaré que la família s'haurà multiplicat: No només saludo en Zviad i la seva dona, sino al sogre i la cunyada, que han arribat en alguna hora de la nit. Però toca continuar, així que agafo la bici, i cap avall. Està clar, que no podré fer Kakheti. Arribar a Telavi implicaria pedalar durant tot el dia sense fer cap parada, i la gracia està en visitar els monestirs i esglesies de la rodalia i l'endemà abans d'anar a Tbilisi una altre cop el mateix. Per tant, opto per dirigir-me directament a la capital. Tindré així dos dies de turisteo tranquil abans no tornar cap a casa.
Creuaré el cartell d'entrada a Tbilisi amb 69km a les cames, però anant directe a l'alberg  sense perdre'm, hi arribaré que el compte quilòmetres marcarà ja 90km. Sort que m'ho temia i no m'ha agafat desprevingut. Són les 18:00 tocades del dia 16 d'agost quan lligo la bicicleta a les escales que duen a la guesthouse de la Irina. Per aquest estiu, s'ha acabat el pedalar.





dissabte, d’agost 27, 2011

Un alemany del Volga a casa

En el darrer post parlava de les poblacions alemanes de Geòrgia i de l'arribada a casa d'un alemany nascut a Kirguizistan. Sabia que hi hauria història a darrera. I n'hi ha. S'escapa dels àmbits geogràfics d'aquest darrer viatge, però crec que mereix ser compartida.Si, la família de l'Arthur,  de pare alemany i mare cosaca, no eren ni de Trialeti, ni de Bolnisi ni de cap altre població georgiana fundada per colons alemanys sino del Volga.

Quan vaig ser a Geòrgia em va sorprendre en certa mesura la descoberta de poblacions d'origen germànic en el seu territori. Sabia de la presència d'alemanys en territori rus pels meus viatges a Uzbekistan, on el 2001, quan encara es podia  veure alemanys venent els seus productes al Baazar  Chorsu de Tashkent, però no els feia originaris del caucas. Rascant una mica per la xarxa vaig veure que també n'hi havia hagut a Crimea i Azerbadjan, era aquests els que em sonaven? Potser si, no n'estava segur. Va caldre l'arribada de l'Arthur a casa per refrescar definitivament la memòria: El Volga, d'aquests és dels que n'havi sentit a parlar. Al dir-me la seva procedència ho vaig tenir clar.  Aquests i no els de Crimera, Azerbadjan o Geòrgia són els que tenia en ment.

La família de l'Arthur va establir-se al Volga durant el regnat de Caterina II la Gran: en busca de millors terres i una vida millor, com em comenta l'Arthur. I al preguntar-li si d'allà Stalin els va deportar a Kirguizistan, m'ho nega. No, a Sibèria, a Dudinka, al Ienissei. I va ser el seu avi qui va anar fins a Kirguizistan. Em comenta que hi va anar en vaixell, el que en un principi em costa de comprendre, però de l'antiga URSS tot és possible: Al llac Issyk-kul de Kirguizistan s'hi feien proves balísitiques amb submarins perquè allà no els podien espiar... M'explica que remuntant primer el Ienissei i després altres rius va anar fins a Kirguizistan on es van establir. El 1993, però van tornar a Alemanya d'on era originària la seva família.

Bé, sé que no te res a veure amb el viatge actual, però ho creia prou interesant com per compartir i un cop més es demostra que, com dic moltes vegades, acollir gent a casa també és una manera de viatjar...  i qui sap si la història del viatge de l'avi de l'Arthur pot ser el punt de partida d'un futur viatge. ;-)

dimecres, d’agost 24, 2011

De Colquida a terres d'armenis, grecs i .... alemanys

Em vaig acomiadar de Batumi després de passar per la plaça d'Europa on una Medea monumental sosté un velló d'or. I és que molts georgians estaran disposats a explicar a qui els vulgui escoltar que els argonautes amb Jàson al cap davant van arribar a Batumi per remuntar després el riu Rioni camí de la cort del rei Eetes que alguns explicaran que es troba a l'actual Kutaisi i d'altres a Vani, a uns quaranta quilòmetres de Kutaisi. Bastants segles després, amb una bicicleta en lloc de barca, com a argonauta modern deixava les costes del mar Negre per introduir-me cap a l'interior de Geòrgia altre cop. Això si, en direcció sud i sense seguir el Roini.

L'objectiu era arribar a Akhaltsikhe en dos dies per d'allà visitar el monestir  de Vardzia i dirigir-me cap al baix caucas abans de no fer cap a la regió de Kakheti. El primer dia, i sobre el pla previst vaig lograr plantar-me a Khulo. No sense esforç ja que els darrers quilòmetres començaven a tenir unes bones rampes, avís del port que em tocaria superar el dia següent. Un cop a Khulo, un poblet al mig de les muntanyes d'Adjara, i un cop superada la curiositat local, m'estableixo a l'hotelet i me'n vaig a sopar. Torno del sopar completament destemplat i amb un cansament excessiu per l'esforç fet durant el dia, però localitzar els propietaris de tres bicis més que em trobo a l'hotel em fan oblidar qualsevol mal. Són tres viatgers : lituà, alemany i anglès, d'edats que varien entre els quaranta i pico que li poso al més jove, als més de 65 que l'anglès te. Xerrem de tot una mica, però l'anglès,  s'interessa especialment per la meva opinió sobre el país. Vas estar-hi fa cinc anys? Com el veus ara? Es sorprèn, i molt, quan li comento el gran canvi que ha viscut el país i com aquest ha millorat. No se'n fa creus, ja que el te per un país, molt pobre. Seguim fent petar la xerrada fins que ens anem a dormir.


M'alçaré l'endemà completament ko. Faltat d'energia, sense esma i probablement amb una mica de febre. Davant la situació opto per traslladar-me en mashurka fins a Akhaltsikhe, no em puc perdre el temps d'estar-me un dia parat. Sortim de Khulo amb la mashurka sorprenentment mig buida, però no triga en omplir-me per anar ja amb tots els seients de la furgona atapeïts amb les nanos asseguts a les faldes de les mares i totes les bosses pel terra, com ha de ser. Ben aviat enfilem el port i  anem deixant enrere poblets dels que destaquen els minarets de les seves mesquites, ja que aquesta zona interior d'Adjara, a diferència de la majoria del país, és de majoria musulmana. Tres hores després soc a Alkhatsikhe i amb l'ajuda d'un jove ciclista local trobo l'hotel on estar-me. Dormiré quatre hores ben bones abans no m'alci, ja força recuperat i amb molta gana, cap a les set de la tarda. Una dormida tant llarga i dues coca-coles per sopar tindran com a conseqüència que em costarà molt conciliar el son aquella nit, i per tant, l'endemà, entre la manca de son i el estar encara tocat, m'alço que no sé com reaccionarà el cos. Deixo l'habitació de l'hotel, i sense alforges, vaig en bici fins al monestir de Sapara, a uns 10km d'on em trobo. És una bona prova, segons com em trobi, a la tornada, carrego alforges i cap a Vardzia, sino, cap a l'habitació altre cop.  Torno d'haver visitat el monestir, una mica tocat, i opto per una estratègia consevadora. Els de l'hotel, simpàtics i atents, em pregunten que com em trobo, els hi comunico que massa cansat per continuar, recullo alforges i me'n torno a l'habitació. Dormida al canto de 3h altre cop.

Són les cinc de la tarda tocades quan surto a dinar. Opto per gastronomia rusa i ataco un pelmenis. Estic pagant quan quatre individus que fa estona que m'observen des d'una altre taula m'inviten a seure amb ells. Superat l'interrogatori bàsic de rigor, em pregunten si em dirigeixo cap a Armènia. Els hi comento que no però que hi he estat dos cops, i em responent dient-me que són armenis establerts a Akhaltsikhe i que la seva ciutat és internacional: armenis,  jueus, georgians hi viuen. I se n'orgulleixen. A Rabati, el barri antic, sinagoga, esglèsia catòlica i esglèsia armènia no disten tant les unes de les altres. És una versió reduida de la cosmopolita Tbilisi. M'acomiado  sense haver lograt fer-li entendre a un d'ells que només parlo el rus chut-chut (una mica). S'han sorprès dels meus coneixements d'història: les seves famílies són originaries de Kars, a l'est de l'actual Turquia i van fugir durant la primera guerra mundial. Al veure que tot això ho conec, un d'ells deixa anar un discrus d'història on poca cosa entenc a part de Hitler, Stalin, bolnoi (guerra) i Ty Ponimoesh? (m'entens?). Logro acomiadar-me d'ells  després del quart brindis de vodka i faig cap al Rabati. Trobo el museu i el castell ja tancats però em deixo perdre pels seus carrerons estrets pensant, en que l'endemà, ara si, podré fer via cap a Vardzia.

L'etapa de Vardzia és d'aquelles on els déus es conjuren perquè no avancis. Havent estat un dia més del previst a Alkhatsikhe i havent ja visitat Sapara, els 60km fins a Vardzia sonen curts i em plantejo ser-hi d'hora per d'allà continuar cap al sud i intentar fer nit a Akhalkalaki o NinotsMinda. Però només sortir de l'hotel em trobo el ciclista que fins allà m'havia guiat dos dies abans i s'ofereix a acompanyar-me i anar després al llogaret on hi te familiars i quedar-nos a dormir allà. Accepto i espero que torni de casa seva amb la bossa d'eines  de la bici que en aquell moment no du. Un quart d'hora més tard arriba. Sembla que ara si podem arrencar, però no duem ni quatre quilòmetres quan ell punxa. Li deixo uns parxes i fins i tot una càmara. La càmara però es raja i el parxe que li deixo no li acaba d'anar bé.  Al final tiro endevant esperant que ell m'atrapi: és ràpid i va sense alforges, però ja no ens veurem. Ara si ja poso via a Vardzia però quan duc una vintena de quilòmetres uns crits em sorprenen des de la vorera de la carretera. Són les dotze i dos ciclistes francesos han parat a dinar a l'ombra d'uns arbres. Fem petar la xerrada una estoneta abans no torno a arrencar. Uns quilòmetres més tard, seran uns motxillers austríacs els que em trobaré a la cruïlla de la carretera principal amb la que du a Vardzia. Altre cop farem les conversetes de rigor. Finalment, seran gairebé les 16:00 quan arribaré a Vardzia després d'haver visitat la fortificació de Khertvisi, okupada per un ramat de vaques. Tenint en compte que no he dinat i que necessito ben bé dues horetes per visitar el monestir, està clar que avui ja no pedalaré més.

Vardzia, és un complex monàstic d'allò més interessant. Igual que la ciutat d'Uplistsikhe que vaig visitar a l'inici del viatge, Vardzia també està excavat en la roca.  Va ser contruit el s. XII sota el regnat de la reina Tamara i va arribar a acollir uns 2000 monjos. A diferència d'Uplistsike, on la muntanya puja més suau i hi ha vàries terrases a diferents nivells, aquí les parets de la muntanya són molt verticals, i per guanyar els pisos superiors o inferiors del monestir, t'enfiles per unes escales, força tieses. Això en la majoria de trams del monestir, perquè hi ha un petit sector de la muntanya on l'accés als turistes està prohibit. Algunes de les coves tornen a ser habitades per monjos. Monjos que hi arriben en cotxe i parlant per mòbil, però que després s'estan en unes estances excavades a la paret.

Potser l'ndret més interessant del complex sigui l'esglèsia de l'Assumpció, la paret exterior, protegida per una porxada, hi te alguns frescos destacables i per dins, qui vulgui jugar a ser Indiana Jones, descobrirà un túnel que uns 400m després i havent pujat forces escales, et situarà a la part més alta del complex monàstic.

Visito el monestir un cop instal·lat a l'hotelet que hi ha als seus peus. Com la majoria d'hotels de Geòrgia, el concepte d'habitació individual brilla per la seva ausència i les habitacions dobles, tot i estar disposat a pagar-les no me les volen donar. Com a conseqüència em donen una cutre-habitació quadruple sense bany ... i no n'hi ha cap de compartit a l'hotel. Uns italians que viatgen en moto s'ofereixen a que si cal utilitzi la dutxa de la seva habitació, però no caldrà. Dinant amb uns ciclistes letons, m'expliquen que hi ha uns banys termals allà al costat. Investigo i els trobo. En una casa completament destartalada, amb les portes trencades i obertes, i completament abandonada, encara  hi queda la bassa / piscina del que eren els banys, i la canonada d'aigua, funciona. La bassa està practicament buida, només un pam d'aigua, però el xorro està a l'alçada perfecte per posar-s'hi a sota mig ajupit. El bany del dia serà diferent, i em deixarà net i relaxat abans no visitar el monestir. Un cop visitat, només caldrà sopar amb els companys d'hotel. Els tres motards italians (una parella on la dona va de paquet) i un home de cinquanta llargs, i un altre italià, també motard, que conversant amb els altres descobreix que tenen amistats moteres comunes. Soparem tots insieme  tot comentant anècdotes viatgeres i analitzem (o més dit faig prosselitisme) les bondats del meu GPS.

El dia següent (12/08/2011) serà un dia de transició. L'objectiu original arribara Tsalka, queda retrassat al no trobar una pista que m'estalviaria una volta d'uns 40km. La vessant possitiva, és que el camí que recorrro, engorjat al costat d'un riu, és força atractiu. Arribo a Akhalkalaki on paro a dinar i continuo després i me'nganxa una tempesa. Són pasades les 17:00 quan arribo a Ninotsminda i em sorprenc trobant-me al mateix lloc que fa cinc anys enrera ja havia passat. Enfilo direcció Vardzia gaudint de paissatges ja coneguts, però amb una clara diferència: el que eren pistes polsegoses fa   5 anys, són ara carreteres immaculadament asftalades. M'anturaré uns 15km més amunt, a la població de Sagamo, al costat del llquet del mateix nom. Un gos que surt disparat cap a la meva bici és l'excusa perfecte per establir conversa amb la gent local, i una família armènia m'acullirà a casa seva.

L'endemà arribaré a Tsalka a l'hora de dinar. Pel camí poblets amb esglesies que fan onejar la bandera grega. Si la zona de Alkhalkalaki i Ninotsminda és de població majoritariament armènia, ara em trobo amb terra de grecs, vinguts majoritariament de l'imperi otomà durant el segles XIX i inicis del sXX. Havent dinat decideixo continuar fins a Tetri Skaro, optant per seguir una carretereta de mala mort que em durà a fer vàries descobertes: Un descens vertiginós cap a un congost que farà les meves delícies, un port de muntanya no indicat al mapa, un estat de fang pèssim a la carretera quan m'acosto a Tetri Skaro, però a part d'això, una altra esglesia. Al principi de tot, a Trialeti, pots quilòmetres passats Tsalka. Si fins aleshores havia vist esglèsies georgianes, mesquites, esglèsies armènies i fins hi tot gregues, el que no m'esperava trobar és el que semblava una esglesia catòlica o protestant. I així és. Un grec local que m'invita a un café, em comenta que la població es deia Rossenburg o Rossenberg o quelcom per l'estil, i que havia estat habitada per alemanys fins que Stalin, tement que s'aliesin amb Hitler, els va deportar a Àsia Central. La història d'aquests alemanys m'és força desconeguda, però podria ser que ben aviat pogués aprendre alguna anècdota més del tema. Com sabeu, ja soc a casa, i ja torno a acollir a gent de CoucSurfing. Aquest divendres m'arriba un jove alemany nascut a Kirguizstan. Quina és la  història de la seva família? Si mereix la pena, ja actualitzaré aquest post.





diumenge, d’agost 21, 2011

Per la costa del Mar Negre

Vaig aprofitar que la Sophia treballava de tardes i que se m'havia ofert per visitar la ciutat per fer una mica de turisme per Zugdidi. La població, sense ser turística, te el seu encant. Ja em va agradar al arribar de Mestia i adonar-me'n que a la rambla central hi sonava música des dels altaveus municipals.


Ara, de tornada d'Abkhàsia i més descansat, tenia la possibilitat de voltar-la una mica amb la Sophia abans no fer cap a Poti. En teoria tenia un dia curtet, d'uns 70km, i em podia permetre aquest luxe.

Junts vam anar al Palau de la família Dadiani, els governant de la regió de Mingrelia, a l'oest de Geòrgia fins a finals del sXIX. Un antic palauet que per dins, salvant distàncies, no desentonaria amb cap de Versalles o Viena,  potser perquè alguns dels seus residents van ser en el seu dia gent força cosmopolita, com els fills d'un dels darrers governants, David I. El fill Adria, va ser un jugador d'escacs que va jugar tornejos per Europa, i la seva germana Salome, va estar casada amb el nét de Joachin Murat, el cunyat de Napoleó. Conseqüència d'aquest casament, a Zugdidi, Geòrgia, s'hi pot trobar una de les màscares murtuòries de Napoleó i gran part de la seva correspondència.

Havent visitat el museu, encara vam voltar pel jardí botànic, bastant descuidat, entre els laments de la Sophia que el recordava en la seva exhuberància en els temps de la seva infantesa.
Continuem xerrant mentre passejem per la Rambla principal, que du el nom de Zviad Gamsajurdia, qui fou el primer president de la Geòrgia post-soviètica. Fill de Konstantin Gamsajurdia, un prestigiós escritor georgià, fou un dissident i activista nacionalista georgià durant el temps d'ocupació comunista. Amb el desmembrament de la URSS va passar a ser el president de Geòrgia. Li pregunto a la Sophia per la seva opinió sobre Gamsajurdia (nascut en un poblet de la mateixa regió on es troba Zugdidi) i em respon amb l'ambivalència: bon heroi resistent durant la època soviètica, però mal president. I és que sota el mandat de Gamsajurdia, envoltat d'un nacionalisme de caire ètnic, van esclatar els conflictes que encara avui arrosega Geòrgia: Abkhasia i Ossètia del Sud. Una campanya en que un dels eslògans era Geòrgia pels georgians (tot i que Gamsajurdia va negar que la frase fos seva) i on es declarava que només podria viure a Geòrgia qui pogués mostrar haver tingut títol de propietat anteriors a l'època rusa, no va ser un bon cami  per dotar d'estabilitat al país.

Deixem la rambla per tornar cap a la Guesthouse. Ja és migdia i no puc trigar en posar-me a pedalar. Camí de casa la Sophia m'explica que te dos fills de 8 i 5 anys i que està divorciada. Em sorprèn. Evidentment, tinc la georgiana per una societat conservadora, i li pregunto quina va ser la reacció familiar a la decissió de divorci. Em comenta que la seva família l'ha recolzat en tot moment, però reconeix que no sempre és així i que queda molt camí per recórrer.

Una estona després soc sobre la bici. L'objectiu, arribar a Poti evitant tant com sigui la carretera principal. Per aquest motiu, a l'arribar a la població de Khobi en desvio per una carretereta secundària cap a Kulevi. Algú que em pregunta on vaig, em mira en cara de sorpresa al dir-li que cap a Poti, més endevant entendré el per què.

La carretera fins a Kulevi està asfaltada, i recorre la ribera esquerra del riuet del qual no trobo el nom. El camí, es força agradable. Gens transitat i només et trobes amb joves que venen o van a pescar o banyar-se al riu. La sopresa arriba al final de la carretera. Està a prop de Poti i el que et trobes és una mastodòntica refineria. De darrera la refineria surt una pista polsegosa  que va paral·lela al mar i pregunto si du a Poti. Entre dubtes de la gent local, em diuen que si. La recorro no del tot convençut tot i que el GPS em marca la pista i un parell de ponts per després creuar el   riu Rioni prop de la seva desenbocadura a Poti. Un dels ponts que marca el GPS ja no existeix, l'altre està en un estat tant lamentable que tot i que els policies que el custodien em diuen que puc pasar, m'ho penso dos cops abans no fer-ho: Creuar un riu més ample que l'Ebre a Tortosa en un pont penjant on el terra són plafons de fusta coverts per velles estores perquè no es  vegin els forats o en trams alguna planxa metàlica suelta que substitueix les fustes que han caigut al riu, no és que inspiri massa confiança. Sigui com sigui, no veig altre alternativa per creuar el riu, així que no queda més remei que creuar el pont.

Després de creuar mig Poti acompanyat d'un noi en bici que em va fent l'interrogatori de rigor, arribo al centre d'interpretació del parc nacional de Kolkheti, on tinc intenció de dormir. La llàstima és que arribo massa tard per voltar-lo. El parc de Kolkheti es caracteritza per ser una zona pantanosa i d'aiguamolls en un clima subtropical. Degut al seu clima, durant l'època soviètica es va intentar assecar per erradicar així el paludisme existent a Geòrgia. Ara, intenten mantenir el que queda de llacs i aiguamolls ja que a part de la riuesa vegetal és un punt important de migració d'aus.

L'endemà deixaré Poti amb el remordiment de consciència de no haver llogat una barqueta per recòrrer els llacs del parc, però Batumi m'espera. Camí de Batumi no hi haurà cap sorpresa destacada, el primer tram de carretera fins a Kobuleti el faig bé. Tot i ser la principal que du a Turquia hi ha prou espai al voral de la carretera com per no haver de patir pels camions. Passat Kobuleti, però tot canviarà. Kobuleti en si, és un poblet, que des de la pèrdua d'Abkhasia, s'ha convertit en una de les principals destinacions turístiques de platja pels georgians. El poble, molt allargat seguint el curs de la carretera, no deixa de ser un seguit de casetes on tothom lloga habitacions als turistes. Un pinar a l'altre banda de la carretera, dóna pas a un petit passeig, en força mal estat, al costat de la platja. Pararé a un xiringuito a fer una coca-cola mentre a fora cau un ruixat, abans no continuar cap a Batumi.

Ara, però,  no hi ha voral a la carretera, i per si fos poc, em separa un petit portet de Batumi, pocs quilòmetres que s'enfilen al voltant del que em semblen ser algunes plantacions de te, i els camions, passant arran de bici.

Arribo sa i estalvi a Batumi i tinc temps de posar una rentadora i passejar una mica pel seu Boulevard, un passeig arran de platja amb xiringuitos i altres paradetes, abans no trobar-me amb la Tamara, una noia de Couchsurfing. Apareix una estona després i anem a sopar mentre fem petar la xerrada junt amb dues amigues seves que no parlen anglès. Es passarà mig vespre traduint, la pobre.  Fa poc temps que ha tornat d'Itàlia on ha estat estudiant dos anys i ja suspira per tornar a marxar. A Batumi es troba engabiada i pressionada per una societat on encara li costa entendre que una persona, i més si és dona, amb 25 anys no tingui plans de boda i procreació. Va marxar fa tres anys, primer en va passar un a Bulgària, i ha tornat que s'ha trobat totes les amistats casades i amb criatures, i el que em sembla que és pitjor, amb un canvi de mentalitat, més europea, que li marca distància amb qui havien estat els seus amics. Mentre conversem li comento que he estat a Abkhàsia i m'explica que és originària d'allà, que van marxar acabant la guerra i que ara el seu pis està ocupat per uns txetxens. Em demana que li passi d'alguna manera les fotos perquè les puguin veure els seus pares, tot i que em confesa que creu que ploraran al veure-les. Actualment les millors fotos ja les vaig posar a internet, no sé com haurà reaccionat la família. M'acomiado d'ella amb la certesa que tard o d'hora ens trobarem. Alguns dels seus millors amics a l'erasmus que va fer a Italia eren catalans i pensa visitar-los tant aviat com pugui.

Jo em pasaré encara un dia més a Batumi descansant abans no dirigir-me a l'interior de Geòrgia per empendre el llarg camí de tornada cap a Tbilisi, però això us ho explicaré en algun altre moment.

dimecres, d’agost 10, 2011

Afotikis IV. Abkhasia

Capvespre a Ochamchira

Novi Afon

Monsestir Novi Afon

Coves de Novi Afon

Llac Ritsa

Llac Ritsa

Sukhumi

Platja Sukhumi

Pescadors Sukhumi

Memorial guerrillers Abkhsis morts

Esglesia de Moskvi