diumenge, de juliol 31, 2011

Svanetia

Vaig deixar Lentekhi mentalitzat en que seria casi missio impossible arribar a Ushguli en un sol dia. Per si fos poc, vaig acabar sortint tard. Les nou tocades.

Els polonesos, el dia abans, m'havien comentat que nomes hi havia una botigueta en un poblet al cap de quinze km i que despres nomes creuaria poblets abandonats fins arribar a Ushguli.  Aixi que em vaig fer amb un quilo de pa, fruits secs i algunes galetes i em vaig posar en cami pensant en buscar algun cobert en alguna casa abandonada on fer nit.

La carretera, o millor dit, pista, no estava tant mal com la pintaven. Al principi.Arribo al poblet que hi ha a 15km, em faig amb la que crec darrera coca-cola del dia i continuo endevant. La pista empitjora per moments. Es de molt mala qualitat, plena de sotracs i molts bassals i fang ja que ha plogut els darrers dies. Com mes avanso pitjor esta l'estat de la pista, i per si fos poc, torna a posar-se a ploure.
Vaig avansant poc a poc i guanyat alsada. Poca. Lentekhi esta a set-sents i pocs metres d'alsada i he de pujar fins als 2623m del port que hi ha abans d'Ushguli !!! Van passant els quilometres i l'alsada que es guanya es poca. Com sera el port?

Son cap a les sis de la tarda quan m'acostoa Tsana. El darrer llogaret abans del port. Poc abans he deixat un trencall on indicava que ha 7,5km hi havia un refugi de muntanya. Sesko es diu el lloc. En el darrer poblet que havia passat, habitat i no abandonat com els polonesos m'havien dit un dia abans,m'havien comentat que existia aquest lloc. Pero no m'havien dit que esta 7km amunt fora de la pista principal que du a Usguli !!!!

Medito que fer i decideixo no desviar-me del cami. Poc despres arribo a Tsana. Tampoc esta abandonat aquest poblet. Hi arribo xop. No para de ploure. Uns nanos em veuen i un d'ells m'invita a casa seva, pero sa mare, al veure'm arribar l'esbronca i el nano, ella no s'atreveix, em diu que no em puc quedar.

Volto una mica pel poble i al final preguntant on dormir en una casa, la dona, fa una consulta i un noi jove diu que em puc quedar. Per la forma de parlar, el noi, d'uns trenta llargs o quaranta curts, diria que te una mica de ploma. En tot cas ell i sa mare, que es la dona en qui he parlat, resulten ser super simpatics i m'acullen a la seva dacha.

El noi, no me'n recordo com es diu, em treu a ensenyar-me el poble despres d'haver-me ofert unes mongetes estofades i una amanida i formatge. Mentre em passejo pel poble i em presenta totes les families que hi viuen, la seva mare, m'escalfa aigua sobre una estufa de llenya perque em pugui rentar. Vaig ple de fang fins dalt!

Elogien el meu rus varis cops. No son dels que s'envalen i fan que no entengui res, sino que parlen lent i quan algo no entenc cerquen paraules mes sencilles perque ho pugui entendre. M'expliquen que al poble nomes hi venen a l'estiu, de vacances. La resta de l'any viuen en altres llocs. Ente els que pululen pel poble, uns nanos que amb nomes 8 anys tenen un angles superdecent o una noia, d'uns vint-i-llargs, la Lela, que amb un angles mes que correcte em comenta que es la secretaria de direccio d'una galeria d'art a Tbilisi. Vestida de pagesa com va costa imaginar-la en una galeria d'art.
Paso el vespre petant la xerrada amb la gent del poble, i quan duc tres brindis de conyac em venen a rescatar. No em puc passar, que l'endema sera un dia curt, pero alhora llarg.

M'also que el temps no ha millorat. Segueix plovisquejant i cap al port de muntanya es veu tot tapat. Tambe l'Skhara, que amb els seus 5068m es el pic mes alt de Georgia.Mato el temps una estona, pero no sembla aclarir, el temps pero tampoc empitjora, aixi que faig les alforges i decideixo sortir. Amb mi tambe ve un home de Usghuli que torna cap alla a cavall. Li dic que faci via, ell anira mes rapid. M'invita a buscar-lo quan arribi a Usguli per estar-me a casa seva. No el trobare i quan trobi la seva casa , ja amb allotjament arrenjat, no sera a ell sino a son germa, botrratxo com una cuba, qui em rebra. Decideixo no intentar tornar-lo a buscar. Pero aixo sera despres. De moment, la pista enseguida empitjora i pocs quilometres passat Tsana es comensa a posar tiesa de debo. Just aleshores em creuo amb un 4x4 que ve d'Ushguli. Dos jubilats alemanys estan baixant per la pista. L'al-lucinament es mutu. Ens saludem, m'avisen del mal estat de la pista, i comenso a empenyer la bici de debo. Sera el mes comu el dia d'avui. 13km passat Tsana i 900 i pico metres de desnivell despres, arribo a dalt del port. He empes la bici molta estona. La pista dolentissima i amb algunes rampes molt dures no ha donat per mes. Ara nomes toca baixar fins a Ushguli. Sis kilometres despres en veig les seves torres imponents. Fa goig, s'ha patit, pero ha merescut la pena l'esfors.

La tarda la passare amb uns letons que estan fent un curs d'alpinisme i s'han agafat uns dies de festa per visitar la regio. No es pot fer res. Ara plou a bots i barrals.

L'endema descansare a Ushguli i conenixere en Michael, un alemany que em segueix les traces amb la bici. Em comenta que ha vist les meves roderes a la pista. Te uns quaranta anys llargs i una filla de 20 anys, m'explica. Tenim bona connexio. Critiquem la forma superficial de viatjar de molts motxillers i quedem en recorrer el tram Ushguli - Mestia junts l'endema. I aixi ho fem.
Els 40 i pocs quilometres que separen els dos pobles els fem junts i tranquils. Parant a fer fotos aqui i alla, disfrutant del congost que hi ha a la sortida d'ushguli, fent el portet de muntanya que hi ha abans de Mestia, disfrutant de les primeres vistes de l'Ushba (un Pedraforca o Encantats de 4700m), i fem via fins a Mestia.

Arribem alla i m'acomiado d'ell. Ell continua una mica mes avall. Jo m'hi planto. Em trobo la poblacio potes enlaire. Obres a tot arreu que no paren fins a les 22:00 o 23:00 de la nit. Es nota que s'esta potenciant el turisme.  A Mestia coincideixo amb uns polonesos que ja m'havia trobat a Tbilisi. Em comenten a quina guesthouse estan, pero esta plena. La propietaria pero, em recoloca a la casa del costat, ben aviat soc acollit per la Nato i la Nino aixi com el Vaxo. Es un casalot molt gran on hi viuen varies unitats familiars. La que du la casa es la Nato i el seu marit, nomes parlen rus, pero la Nino, cosina seva, rasca angles, i el Vaxo, nebot de la Nato, que viu a Tbilisi i esta alla de vacances, el parla forsa be. Passo dos vespres xerrant amb ell, pero aixo sera un altre post.

Al vespre anire  a prendre algo a un bar amb els polonesos i altres guiris que se'ns hi afegeixen. Entre ells un angles casat amb una georgiana i una anglesa. Tots residents a brusseles i treballant per institucions comunitaries. S'enfrasquen en una discusio sobre la geopolitica d'orient mitja que em deixen alucinat. Pero ells tambe flipen. Sobretot quan els hi dic que he estat al corredor de Wakhan. el coneixen !!! La noia, havia viscut a Dushambe, i ara les tornes es canvien. No soc jo qui escolto al-lucinat la seva conversa, sino ells qui em somenten a un interrogatori en primer grau.

Descanso un dia mes a Mestia, pero descansar es un dir. Me'n vaig a peu a uns llacs que teoricament hi ha a unes 5h de Mestia. En tres hores hi soc. Les vistes sobre el caucas son impressionant. T'acostes que es veu l'Ushba imponent i com mes alsada guanyes mes part de la zona central del cuacas es veu. Val la pena la suada en plena soleiada. Torno a Mestia i mato la tarda passejant entre les seves grans torres defensives. Vull visitar el museu etnografic pero esta tancat per reformes. Llastima, perque les dues guies que duc el deixen forsa be. Anire a dormir d'hora, dema sera un dia llarg.Vull arribar a Zugdidi d'un tiron.

La baixada fins a Zugdidi sera dura. La pista esta en obres en molts trams i aixo fa que estigui pitjor que si fos asfaltada. A mes, el mapa enganya, i tot i Mestia esta a mes de 1400m i Zugdidi a poc mes de 100m sobre el nivell del mar, el cami, te moltissims trams de pujada. Es un autentic trencacames i estare mes de 10 hores sobre la bici abans no arribi al vespre, esgotat i enfangat a Zugdidi, amb 140 i 950m de desnivell positiu a les cames. Tocara buscar on sopar, on donar senyals de vida i anar a dormir rapid per recuperar-me.


divendres, de juliol 29, 2011

Escortat i cap al quartelillo

Tot va passar el dia 21 de Juliol.
El dia abans havia deixat Kutaisi i havia arribat a Tkibuli, menys quilometres dels previstos pero ben aprofitats: Visites als monestirs de Motsamenda i Gelati pel cami.
Vaig comensar el dia amb un error que em va dur a agafar la carretera de Tbilisi enlloc de la Gelati - Ktibuli - Ambroulari, i despres vaig haver de tornar a  recular al intentar arribar a Gelati a traves d'un GR, inicialment una pista que despres es transformava amb un corriol impracticable per la bici. I aixo que m'havien dit que es podia fer en bici !!!!
Sigui com sigui, una hora despres estava visitant el monestir de Motsamenda, petito, recollit, com a mi m'agraden, situat sobre una cinglera amb vistes al riu. Una ubicacio fantastica. Un parell de monjos es passejen per alla, i amb un ells intento establir-hi conversa despres que m'estrenyi la seva ma que en fa tres de les meves. Li poso una seixantena d'anys, de mirada placida i veu suau com tants mossens i monjos. Em fa l'interrogatori de rigor: d'on soc, on vaig, etc i l'intento preguntar quanta gent viu al monestir. Se m'enrolla i no l'entenc, a mes arriben uns feligresos i la feina es la feina. Sermons, benediccions i jo que m'acomiado per continuar fent ruta.

Poc despres soc a Gelati. Un complex monastic impressionant del s. XI- XII  amb tres esglesies i varis compartiments mes que en el seu dia va competir amb Constantinoble com a centre de coneixement , amb una academia on hi van estudiar varis neo-platonistes.

Em passejo pel monestir una bona estona. La suficient per adonar-me que no arribaria a Ambrolauri com era previst en un principi. I aixi es. Em planto a Tkibuli i tinc el darrer acces a internet per gairebe una setmana.

I l'endema sera el dia. Les primeres hores del mati, trancorren amb normalitat absoluta. Enfilo el port que hi ha despres de Tkibuli i n'assoleixo el cim a uns 1200m unes hores despres. Comenso a descendre el port quan em paro a fer unes fotos. En direccio contraria be un cotxe de policia que em pregunta si necessito res i comentem com de maco es el paissatge.
L'home, considera la seva obligacio que no em passi res i em seguira a la distancia (a vegades per davant, d'altres per darrera) fins Nikorts Minda, poblacio on parare a visitar una esglesia. Alla, se m'acomiada, no sense abans presentar-me un altre company, que s'encarraguera de mi d'ara endevant !!!
I aixi es. Ara, es un altre el company que em va escortant fins a Ambrolauri. Un cop alla, com que tinc temps, decidieixo continuar direccio Lentekhi, capital de la baixa Svanetia. Calculo que em puc plantar en un poblet anomenat Alpana. El bon home, al que li remarco varis cops que no cal que m'acompanyi, que tot esta be, insisteix en acompanyar-me fins alla. A estones esta per darrera, a estones m'espera per endevant, ara acompanya amb cotxe algun conegut fins algun punt, ara fa petar la xerrada alla amb un altre... fins que arribo a dalt d'un portet des d'on tot es baixada fins a Alpana. Alla se m'acomiada. Li dono com a record dues postals de Masnou, una per ell i una pel seu company i faig via avall cap al poble.

A l'entrada del poble hi ha una altre patrulla de la policia que al veure'm em somet a l'interrogatori de rigor al que li afegeix si duc tenda per dormir. Li dic que tenda no, pero si spalnik meshok (sac de dormir). Em comenta que te un amic que te una bona habitacio i el truca. Em guia amb el cotxe fins on es el seu amic. Un altre policia tambe de guardia a uns 4 km d'Alpana en la direccio que he de prendre l'endema. Hi arribo que un parell de nanos que estudien a Kutaisi estan esperant algun cotxe que passi en direccio contraria d'on vinc jo per anar fent cami. L'Irakli, aixi es diu el policia que m'acollira a casa seva, encara te feina per una hora. M'invita a seure'm i treu unes pomes i avellanes una mica verdes perque piqui una mica.
Passa l'hora, pero alguna moguda hi esta havent. Es reuneixen en la mateixa cruilla amb alguns altres policies i em comenten que m'esperi alla, que en mitja hora tornen. M'espero. Passada la mitja hora tornen, pero algo passa i han de tornar al quartelillo d'Alpana. Pujem la bici al seu 4x4 i tornem enrera. Em quedo al cotxe esperant que ells resolvin els seus asssumptes. Pero la cosa s'allarga, ja son les nou del vespre i jo estic cansat. Em tombo a descansar dins el cotxe, quan un dels polis ve. Descarrega la bici, em diu. La baixo i em guia cap a les dependencies policials. Un edifici mig ruinos amb varies habitacions amb algun despatxet i llits atrotinats pels polis de guardia a la nit. Em mostren una d'aquestes habitacions amb un llit i m'indiquen que em puc quedar a dormir aqui. Agafo el meu minisac de seda i m'hi instalo.
L'habitacio es cutre. Una tauleta tipus oficina, una altre amb un aparell per escalfar l'aigua i varies botelles buides, un llit  de molles de l'any de la catapum i un armari a sobre del qual i rugeix de mala forma una petita tele en blanc i negre. I tinc un vei. Un xaval rondant la vintena que sembla estar detingut. De tant en tant s'arrau a un raco i es posa a somiquejar. Amb els ulls ja mig clucs veig com entra el que sembla ser el jefe dels polis. Li ensenya el que sembla ser un punxo. Que haura fet? El sermoneja paternalment mes que no l'interroga. O aixo em sembla. El poli se'n va i el nano continua ajegut a un raco somiquejant. Em despartare que ell ja no hi sera i jo tindre un lloc raro mes en el meu haver de llocs dormits. I sempre en aquesta banda del mon: Un prostibul a Trebisonda el 2003 - sense anar de putes-, un hospital a Karabakh el 2006 - sense estar malalt - i un quartelillo el 2011 - sense estar detingut-.

M'acomiado de la trepa policial i faig cami. Uns 8 km mes endevant em trobo a l'Irakli. Amb ulleres de sol no el reconec. Em para, em saluda i fa un truc a un amic seu policia a Tsangeri, la propera poblacio gran, per si necessito res. No cal, li dic. Pero ho fa igualment. Creuo el port de muntanya que separa Alpana de Tsangeri i arribo al trencall que em dura a Lentekhi. Una simpatica parella policial ja m'esta esperant. M'indiquen el cami i quan tombo cap a Tsangeri em corretgeixen.
- No, si ja se que es cap a l'altre banda, pero vull una botiga.(necessito la meva dosi de Coca-cola)
- Botiga? Quilometre i mig amunt en tens una.

Tiro amunt i una hora i poc mes tard soc a Lentekhi despres de la parada cocacolera de rigor i de repasar l'alineacio basica del Barsa amb uns jovenets.
Assalto el restaurant a Lentekhi, primer menjar calent en gairebe 48 hores, i em trobo amb dos polonesos que baixen d'Ushguli. Em posen al corrent de com de dolenta es la pista que hi du i decideixo fer parada i fonda a Lentekhi.

Recorro el poble i veig la caserna de bombers des d'on em saluden. Estic apunt de preguntar-els-hi per on dormir, pero les aventures - anecdotes s'han de dosificar i no em vull despertar a mitja nit a so de sirena. Poc despres trobo una petita guesthouse. Matare la tarda amb uns nanos del poble: em duen a una font d'aigua picant i  practicare el meu
castella: Em trobo fins a tres georgians que han treballat a BCN i que la crisi els ha fet tornar. Qui diu que els emigrant no tornen? Com ells diuen: Aqui tampoco hay trabajo pero no tengo que pagar alquiler. Me'n vaig a dormir d'hora. L'endema sera un dia llarg i dur.

dimecres, de juliol 20, 2011

Kutaisi & Tea

A Kutaisi, va ser arribar al Hotel Beka, una guesthouse al turo on es troba la catedral de Bagrati  i trucar a la Tea, una noia de CS que em va comentar que no em podia allotjar per tenir gent a casa pero si que es va avenir a trobar-se amb mi. Aixi que abans de passar per la dutxa li vaig fer un truc.

Tres quarts d'hora mes tard em trobava amb ella al centre de la ciutat, al pont de l'avinguda Rustavelli sobre el riu Rioni. Comensa fent-me un petit tour per la ciutat. Pero la troba canviada. Tot i ser d'aqui, ha passat 9 mesos fora, a Polonia, dins del programa EVS (European Voluntary Service). Fa tot just dos setmanes que ha tornat i encara s'esta assentant a la ciutat.

Anem fent el turista i aprofitem per fer petar la xerrada. Em pregunta si se algo de la politica dels anys recents de Georgia, i tot i no saber-ne massa, es sorpren al  veure que conec com a minim els seus presidents: Zviad Gamsajurdia, Edward Shevardnadze i l'acutal Mikhail Saakhasvili (Si algun dia tinc temps us fare un macro resum de les caractaristiques de cada un dels presidents.) i tambe fem algun comentari sobre les guerres viscudes al pais ,des de la Rustavelli fins a les d'Abkhasia i Ossetia del Sud.   Molt ho  estic aprentent a marxes forsades llegint un gran llibre que recomano a tohom qui vulgui comprendre millor el caucas: Un buen lugar para morir, de Wojciech Jagielski.


Pero evidentment no ho se tot, ni molt menys, i em sorpren explicar-me que Saakhasvili, l'actual president, te la intencio de moure el parlament que actualment esta a Tbilisi cap a Kutaisi, perque era l'antiga capital.
Parlem de com de pro-europeu i pro-america es l'actual president (va estudiar a Estats Units) i li critico la perdua del rus com a lingua franca. Tot i que ella el parla, em comenta que perque siguin els veins del nord no es motiu suficient per aprendre'l i li responc que potser per ser veins no, pero que amb el potencial economic  que te avui en dia Rusia degut als seus recursos naturals i a la seva gran aerea d'influencia, saber rus segur que posiciona millor per obtenir feines.  Reconeix que es aixi, que sempre hi ha feines mes ben pagades pels que a mes parlen rus. Tambe estem d'acord en que si no es parla rus, com a minim que es posin les piles amb l'angles, cosa que actualment no pasa.

Anem conversant sobre tot aixo i mes quan  arribem a l'antiga catedral que esta tota envoltada de bastides. La estan restaurant, o millor dit, reconstruint. Del tot. I hi ha debat. Durant el s XVII els turcs en van volar la cupula. Per tant fins ara era una catedral sense sostre. Eren ruines, tot i que de tant en tant si celebrava algun acte liturgic. Ara la restauraran del tot, tambor i cupula incloses, cosa que no comparteix tothom, entre els que hi son en contra, la Tea. Entre els que hi son a favor, la guia del museu d'historia de la ciutat, a qui li preguntare pel tema l'endema.

Acabem la ruta turistica i hi ha gana. Anem a sopar ( 15 khinkalis entre els dos i una tarrina de formatge fos) mentre continuem fent petar la xerrada. Ara el tema va dels pobles del  caucas. Comparem Armenia i Georgia. Es sorpren altre cop dels meus coneixements d'Armenia i compren l'amor que li tinc despres d'establir forts vincles d'amistat amb els armenis. Tambe em pregunta com veig als georgians:
- Fisicament?
- Si
- Amb els nassos grans !!!!
- Tens rao !!!

Riem una bona estona, em comenta que ells mateixos se'n riuen dels seus nassos i continuem fent-la petar fins que  cap a les deu de la nit cada u tira cap a casa seva. Millor entrada a Kutaisi no podria haver tingut.
Matare el dia seguent fent fotos a l'antiga catedral, visitant el museu, passejant pel mercat, als internets cafes, i passejant pel parc d'atraccions i per l'aeri que uneix aquest amb el centre de la ciutat.
Descans suficient per recarregar piles i tornar a pedalar.

Georgia, quilometrada I

Be, ja toca comensar a fer resum del pedalat fins ara. Arribat a Georgia en baixa forma, no era questio de comensar fotent-me massa canya no fos cas que m'acabes passant factura. Aixi que els primers pedaleixos he procurat combinar dies suaus amb dies mes complerts.

  • 14/07/2011: Tbilisi - Mtskheta: 26'87km
  • 15/07/2011: Mtskheta - Uplistsikhe - Gori: 75'2km +550m
  • 16/07/2011: Mati: Gori - Ateni Sioni - Gori: 24'3km +200m aprox
  • 16/07/2011: Tarda: Gori - Gomio - Ali: 54'4 km +330m
  • 17/07/2011:Ali - Sachkhere: 44km, +632m
  • 18/07/2011: Sachkere - Kutaisi: 98'5km +747m

Afotikis georgia 1: Tbilisi, Mstkheta, Ali, Chiatura

Cami de Zestaponi i Kutaisi

Tbilisi

Tbilisi

Tbilisi

Tbilisi

Tbilisi. Forn de pa

Tbilisi

Mtskheta

Mtskheta

Uplistsikhe

La trepa d'Ali Town

D'esquerra a dreta: Khucha, Timur i Osmani

Cami de Sachkhere

Chiatura

dimarts, de juliol 19, 2011

Pivo !!! Pivo !!!! cocacola, cervesa, Vodka i conyac.

El dia 16 em vaig alsar sobre el pla previst. Vaig esmorzar a l'hotel de Gori i despres de demanar que em guardessim les alforges vaig anar lleuger d'equipatge fins a l'esglesia d'Ateni Sioni, a uns 12 km de Gori. Havia de recular primer els darrers 4 qms fets el dia anterior per anar a cercar el trencall que hi havia, per despres anar remuntant una vall forsa tancada per la gorja que creava un riu. El recorregut era forsa entretingut. Tendia a pujar pero sense que fes massa "mal" i pel cami creuaves un parell de llogarets , tots amb les seves casetes amb balconades i jardins protegits de la calor per parres que es preparaven per donar els seu fruit de cara el setembre.
Arribo a l'esglesia sense cap mes novetat i el guarda, simpaticament em fa bronca per anar amb malliot i no poder-me protegir les cames. Li faig entendre que soc un sportman i tot i no cumplir amb els standards em deixa passar.
Com tants d'altres indrets de Georgia, la febre reconstructora tambe ha arribat a l'esglesia i me la trobo plena de bastides. Aixi que no puc gaudir d'alguns dels relleus exteriors que remarca la guia. Un cop a dins, els frescos del sXI valen la pena ser visitats tot i que de seguida son vistos. Acabo de visitar l'esglesia, i me'n torno cap a Gori. Creuo per tercer cop l'avinguda Stalin, torno a pensar amb l'estatua que hi havia encara fa cinc anys, recullo les alforges i comenso a fer cami.

L'idea es arribar al cap de tres dies a Kutaisi, pero per fer-ho no vull seguir tot el tram per la carretera principal, i per tant m'he marcat una petita escapadeta fins una poblacio anomenada Sachkhere a la que s'hi arriba per una carretereta secundaria, que al primer tram resegueix de prop la frontera amb Osssetia del Sud i que si mes no sobre el mapa, te bona pinta. L'objectiu del dia, es arribar com a minim a una poblacio anomenada Agara, que es la darrera poblacio una mica gran en la carretera princiapl abans no enganxar el trencall cap a Sachkhere. Alla hi ha hotel, em comenten. Aixi, l'endema agafaria la carretereta secundaria que sobre el mapa te algun portet de muntanya.

Comenso a fer via i quan duc unes dues hores, toca parada de Coca-cola. Els que em coneixieu ja sabeu que soc un autentic fanatic de les sobredosis de sucre cafeinic quan pedalo i que cada dos - tres hores, a poder ser, toca parada tecnica. Paro en una gasolinera que al costat sembla tenir un petit restaurant. Em trobo a la carretera que uneix Azebaijan - Tbilisi - Batumi - Turuqia i es molt transitada per camioners. En el petit antro tot esta en turc i les dues dones que ho duen, una entrada en anys i l'altre mes jove, semblen una mica dones alegres que fumen. No se si es una impressio meva, pero aixo es el que penso al entrar-hi. La questio es que demano una cocacola i unes petites bakhlaves mentre descanso una mica, i quan marxo la matrona amb un somriure se m'acosta i em pregunta: banya? sex? Dubtes disipades. M'acomiado amb un no i un somriure i continuo fent cami.





Son les quatre de la tarda quan arribo a Agara. Veig l'hotel a peu de carretera i el trobo forsa desangelat aixi que decideixo tirar com a minim fins a Gomio la poblacio on es troba el trencall cap a Sachkhere.  Hi arribo una estona mes tard i alguns veins que estan fent petar la xerrada m'aturen. Intercanviem les preguntes de rigor i aprofito per demanar-els-hi on hi ha un hotel. Em comenten que 15 quilometres mes amunt cami de Sachkere. Tinc por no m'enganxi el port de muntanya que marca el mapa a mig cami i els hi pregunto si la carretera puja molt i em diuen que no. Com que encara es d'hora tiro cap amunt.

Dotze quilometres despres arribo al petit poblet d'Ali i mentre el creuo intentant veure alguna senyal de l'hotel una colla d'adults i joves que prenen la fresca sota la ombra d'un arbre em criden al crit de Pivo !! Pivo !! Ja sabeu que no soc massa cervesero pero una invitacio aixi no es pot declinar.  A mes , em servira per saber on es l'hotel i si no hi es, sent l'atraccio del dia, la setmana o fins hi tot del mes (quants guiris paren aqui?) segur que alguna anima caritativa s'apiada de mi.

Aixi es. Diuen que no hi ha hotel, pero despres de dir-els-hi que tinc sac de dormir, no passen ni deu minuts que un dels veins m'invita a quedar-me a dormir a casa seva. Tranquil per tenir la nit solucionada, mato mitja hora entre rialles, converses i fotos amb la colla abans no me'n vaig cap a la casa d'en Khucha, qui m'ha invitat a dormir : Parlem de futbol, dels meus viatges i... d'atletisme. Un dels nanos sota de l'abre se'l veu fibrat i amb cametes atletiques. No li pregunto l'edat pero no li faig mes de catorze o quinze anys. Pero el que em sorpren es el seu calsat: unes Sacucony. I evidentment em pregunto com cony han anat a parar unes bambes de mes de 100eu a aquest raco de Georgia. Li pregunto si corre i em diu que si. Un dels adults s'afanya a indicar-me que es campio de Georgia. No en trec l'entrellat, ja que em sembla que em diu que corre 10km pero en 20min, no cuadra. Ara els 5km en 20min ja podria ser, i amb la seva edat, correr ja a quatre  no esta gens malament.

Acomiadat de la trepa faig cap a casa en Khucha. Com sempre, els que mes t'obren la porta son els mes pobres. La casa no es petita, pero certament una mica desangelada, i mes pobre que les veines si ho mesurem en antenes paraboliques. Ell te una tele petita amb antena portatil. Els seus veins dues paraboliques cada u.
M'explica que va arribar d'Ossetia del Sud no se si el 2010 o fa 10 any, no ho acabo de comprendre i m'ensenya unes cicatrius a la cama que li em comenta li van fer els soldats rusos.
Em pregunta si pot invitar uns amics seus perque em coneguin i li dic que cap problema. Fa un parell de trucades i al cap de 5 minuts l'Osmani i el Timur entren per la porta. Passem el vespre sopant entre brindis de vodka als que no me'n puc escapar. A mes cometo l'error de dir que es massa fort.
- Fort dius? Si nomes te 44%. Em comenten. Pels seus estandards on els vodkes casolans poden arribar als 70%, doncs, tenen rao, es suau.

El sopar, un cuarto de pollastre i peix de riu tot cuinat en una antiga estufa/cuina de llenya acompanayat d'amandida de tomaquet i cogombres que molt orgullosament em comenta que son del seu propi hort. Son deliciosos.

El Timur la sap llarga. Mentre  en Khucha m'ha invitat, en Timur comensa a explicar-me que en Khucha te una tele petita i antiga (i es cert) pero en vol una de gran. Una manera sutil de suggerir que pagui l'estada a casa seva. M'hi ofereixo que el Khucha ho rebutja. Soc el seu amic i em quedo invitat. Matem el vespre i cap a les 22:00 soc dormint.

L'endema em desperta el Waka-waka i el Back in the URSS sonant a tota castanya a la tele de'n Khucha. Em saluda i m'entre m'also el registre de la tele canvia completament: Mr Aznavourian i la Boheme. Llluny de Paris i sense la magia de la bohemia, pero no tant lluny de l'Armenia estimada de l'Aznavour.

Despres d'esmorzar m'acomiado del Khucha i faig via cap a Sachkhere. Hi arribare 44km despres. Pel cami, el port de muntanya ha estat mes suau de l'esperat i el paissatge prou entretingut. Sense se massa alt, uns 900m, el paissatge es forsa alpi, amb coniferes i prats on hi pasturen vaques. Forsa entretingut.

Un cop a Sachkhere busco on dinar i em trobo en un restaurant dut per tres generacions de dones. totes ben divertides i que veuen en mi la distraccio del dia. No passa ni mitja hora alla dins que em trobo ballant amb elles, ens fem un fart de riure, m'inviten (contra la meva voluntat) a conyac que vull rebutjar i que utilitzen com a arama amenasant quan vull parar de ballar. Riem una bona estona abans no decideixo si continuo pedalant o em planto aqui. Em comuniquen que a Chiatura, el proper poble, l'hotel esta tancat pero que aqui a Sachkhere n'hi ha un. No s'hi pensi mes. Parada i fonda. Mato la tarda pel poble i al vespre torno a sopar amb la trepa, pero ara tenen masses clients com per fer el burro. Llastima. Amb ho be que m'ho havia passat al migdia !!!!

L'endema despres d'acomiadar-me de la gent del restaurant tiro cap a Chiatura, per continuar fins a Zestaponi on havia de pescar altre cop la carretera principal cap a Kutaisi. Me les prometia muy felices ja que intuia que tot havia de ser baixada. JA !

Fins a Chiatura tot baixa. I l'arribada al poble es d'allo mes interesant. La gracia d'evitar les zones turistiques es la de descobrir zones del pais de les que no tens informacio previa.Em trobo pedalant per una vall que resulta ser una conca minera. I la carretera es creuada en varis punts per teleferics amb cabasos que transporten les extraccions (no se de que ) d'una banda a l'altre. A mes Chiatura te una part baixa i una altre d'alta i aqui hi ha un parell de teleferics que uneixen les dues part i que la gent utilitza com a transport public.

Deixo Chiatura, i enfilo per la caretera per unes rampes que Deu n'hi do. Faig tres o quatre portets de muntanya dels que trenquen el ritme abans no emprendre el descens final a Zestaponi i d'alla ja per carretera principal fins a Kutaisi on arribo sense mes sorpresa.


Ja instal-lat a la guesthouse que he escollit per quedar-me faig un truc a la Tea, una noia de Couchsurfing que no em va poder allotjar pero que es va avenir a trobar-se amb mi. Pero aixo ja sera un altre post.

diumenge, de juliol 17, 2011

Primeres pedalades

Era 14 de Juliol i tocava comensar a pedalar. M'havia reservat pel primer dia algo que fos una mica light. Anar fins a l'antiga capital, Mtskheta a menys de 30km de Tbilisi. Alla m'havia de trobar amb el Robeerto, un CS espanyol que hi viu.

Vaig arribar a Mstkheta cap a les 14:00 i vaig cercar on dinar. Un bar turistic amb vistes a Svetiskhoveli, la catedral construida durant el s XI. Quan nosaltres tiravem de romanic aquesta gent ja feia unes construccions impresionants.

Mentre dino, arriba el Roberto que s'ha avansat amb els assumptes que tenia a Tbilisi. Em diu que te presa perque ha de tornar a treballar, que no podra estar amb mi, pero em mostrara el pis i me'n donara les claus. Mentre acabo de dinar, expremo els moments amb ell per saber que se li ha perdut per Georgia. Resulta que treballa a la EUMM (European Union Monitoring Mission), una missio de la UE pel control de la situacio geopolitica entre les republiques sesacionistes d'Abkhazia i Ossetia i Russia i Georgia. M'explica que la situacio a Abkhasia millora poc a poc i que un cop al mes hi va com a mediador entre les parts. Per contra, la situacio amb Ossetia esta com sempre. I em comenta que ell no hi pot entrar perque hauria de solicitar visat i al tenir status diplomatic implicaria el reconeixament tacit de la independencia d'Ossetia. Em sorprenc i li pregunto.. pero s'hi pot entrar? Em diu que si, que nomes cal demanar el visat. I jo sense saber-ho ! Ara ja es tard, hauria de refer ruta, pero bo de saber per una propera ocasio. Cami de casa seva continuem xerrant, ara dels interesos comuns: bici, marato i poca cosa mes. M'obre el pis i me l'ensenya. Com si estiguesis a casa, em comenta. Ell se'n torna a treballar: reben aviat visita de Brussel-les i a mes avui es el comiat del seu jefe, que acaba missio. Es quedara a dormir a casa la novia em comenta. Em sap greu, hauria estat hores i hores fent-li preguntes, pero es el que hi ha. Em dutxo i un cop dutxat passo la tarda visitant Mstkheta i tirant fotos, al vespre me'n vaig a dormir aviat, que l'endema sera un dia mes llarg.


La primera pedalada seria es l'endema. De Mtskheta a Gori. Sense novetats en el front que es diria. Vaig fent via per carreteretes secundaries poc transitades fins arribar prop de Gori, quan em trobo el trencall cap a Uplistsikhe, hi trenco. Vull tornar a passejar-me per aquesta antiga ciutat cavernicola. Perque aixo era Uplistsikhe, una ciutat excavada a la roca habitada des del 1000aC fins al 1240 quan se la van carregar els mongols.

Hi arribo tocat. Fa molta calor, duc uns 60km i entre la calorada  i la manca d'entreno fa que les cames no les tingui fines del tot i pateixo alguna rampa. Aixi, un cop a lloc, me'n vaig directe al bar abans de la visita de rigor. Canvio d'habits i en lloc d'atacar la CocaCola tipica asalto una Borjomi, l'equivalent georgia al Vichi Catala. Em serveix per recuperar salts. Ja recuperat, em perdo per l'entrellat de coves i camins per la roca. Em para una persona i em pregunta si vull guia, li dic que no pero ens posem a parlar una mica. Tot en rus. Es sorpren que el parli i em diu que on l'he apres.Al saber que soc de Barcelona, tambe surt el tema futbol; no ens costa massa posar-nos d'acord en que el Barsa es el millor equip del mon :-).

Visitat Uplistsikhe, toca tirar cap a Gori, ciutat natal d'Stalin. Em pedalejo tota l'avinguda Stalin i al passar per la plasa central me n'adono que ja no hi ha la seva estatua, no com fa cinc anys. Me'n vaig directe al museu. Pica, 15 GEL per visitar-lo sense guia. Fa cinc anys va ser guiada la visita. En tot cas, el museu esta igual. Haliografia total d'Stalin ignorant  totes les seves animalades: fam d'Ucraina, Gulags, etc. Tot aixo no hi es. Nomes discursos, trobades amb altres dirigents, la mascara murtuoria i fins hi tot el vago de tren en que va viatjara a Yalta. Ho visito rapid i tiro cap a l'hotel.

Acabare matant la tarda passejant pel centre i escrivint en aquest blog. L'endema, sera un altre dia, i amb algun puntet d'aventura, pero aixo ja sera en una altre entrada del blog :-p

divendres, de juliol 15, 2011

Tbilisejant

Si a Barcelona es ravaleja, es deu tbilisejar? No ho se.
En tot cas, aqui va un petit resum dels meus dos primers dies per terres georgianes.
Havent anat a dormir tard i amb l'estomac encara tocat, el mes raonable era descansar tant com el cos em demanes. I aixi ho vaig fer. No va ser fins la una tocades que no em vaig alsar. Planning del dia, menjar, muntar la bici i poca cosa mes.

Despres de barallar-me amb el Rohloff una estona, la bici va quedar muntada i lligada a l'escala  del bloc de pisos de la guesthouse de la Irina (un tercer pis). Davant meu, dues bicicletes mes de dos nois danesos que no trigo en coneixer i amb els quals ens intercanviem els comentaris de rigor: elogis a les respectives bicis amb comentari especific cap al Rohloff i  origen i destinacions respectives. Pels que em teniu per un friki que s'ho monta be, agafeu-vos: D'on venien? De Dinamarca. Cap on anaven? Be, la volta el mon, amb tres, TRES, anys per davant. Evidentment un projecte de tal magnitud nomes podia ser respost per un elogi a la mateixa alsada: Els hi deixo anar un somrient  fuck you que evidenment va ser respost tambe com cal: riures i mirada de se siente.


Pero no eren els unics personatges interesants de casa l'Irina. Tambe hi voltava qui algu va anomenar com el nostre Hemingway. Un america mes proper a la seixantena que a la cinquantena que es passava hores en un raconet escrivint. Al dir-li que era de Barcelona em va respondre amb un parles catala?

Havia estudiat tres mesos catala a BCN i s'havia fet el tram catala del cami de St Jaume des d'Olot a Lleida. Pero no nomes aixo, era un apassionat de les llengues romaniques i en especial de la dialectologia castellana. Em va explicar amb un castella correctissim que havia viscut cinc anys a Colombia, que alla, les zones costeres atlantiques el castella que s'hi parla prove del gadita mentre que a les zones de l'interior prove del sevilla. Casi na. Parlant utilitzva el terme dialecte per tot, fins hi tot pel catala. El vaig corregir.
- Se que es una lengua. Me lei un libro de Magarit Badia (entenc que Antoni Maria Badia Margarit) en que havia la division de las lenguas romances entre lenguas nacionales  y no nacionales.
L'intento corregir i va i em fot un gol per l'esquadra :-)

L'endema ja tocava turistejar una mica mes en serio. Havia quedat amb la Salome, una Couchsurfer de Tbilisi que era fotografa i treballa a la tele georgiana. Com que haviem quedat a les 12:00, dues horetes abans jo ja pululo Rustavelli amunt Rustavelli avall, el cor neuralgic de la ciutat, buscant els patis trasers als blocs de pisos que donen a l'avinguda i que s'hi accedeixen per unes especies de tunels que creuen l'edifici.

Trobo una Tbilisi canviada, a millor. Dona la sensacio que aquest pais despres d'haver tocat fons tira amunt. Es (re)-construeix a tort i a dret,  de segur que amb les seves pertinents polemiques, pero sembla que la cosa tira endevant. El vetust edifici de la telefonica on havia anat a trucar mes d'un cop fa cinc anys esta tancat i fent-hi reformes, aixi com altres racons de la ciutat que recordo del meu primer viatge a georgia.

Son les dotze quan apareix la Salome amb una amiga (nomes amiga?), la Nino.  La Nino porta la veu cantant, la Salome te un angles mes limitat. La primera prenguta es directa.
- Com es pronuncia el teu nom?
Han vingut en metro discutint del tema. No es una discusio banal. La majoria de gent de parla eslava es lia amb la nostra X. En cirilic, la X es correspon al so de la jota castellana. Vaja, que per aqui la majoria em diuen Javi.
Pero la Nino, te familia a Sabadell. I venia defensant al metro que el meu nom es pronuncia mes o meny aixi (i ja emperdonareu) : chavi. Evidentment, li dono la rao a la Nino.

Son les dotze pero no podem sortir. S'hi ha d'afegir l'Alla, una bielorussa, pero esta fent tard. L'esperem mentre fem petar la xerrada fins que arriba. Ve amb l'Alexander, un altre bieloruss.

Son gent que ratlla la quarentena i que estan en unes conferencies a Tbilisi. Una trobada d'estudiants ex-sovietics que van anar becats a estudiar a Estat Units. De tant en tant es troben i expliquen quins projectes es duen entre mans. Aquest any, la trobada era a Tbilisi. L'Alexander m'explica el seu projecte: Te un projecte social de promocio de viatges en bicicleta a bielorussia. M'explica que no es tracta d'una agencia de viatges en bici comercial sino d'una organitzacio de suport a qui li pugui interesar viatjar alla: Tramiten cartes d'invitacio i visats i de tant en tant fins i tot poden pagar visats i algo de despeses en desplasament. Ja  tinc la seva tarjeta :-)

Passejem Rustavelli avall fins gairebe als banys. Aleshores la Nino i la Salome s'acomiaden perque han d'anar a treballar i quedem nosaltres pululant per alla.
Anem a menjar algo a un bar aprop la sinagoga i amb bones vistes a l'esglesia de Metekhi a l'altre rivera del riu. I mentre jo assalto el meu primer khachapuri del viatge, qui m'assalta a mi es el vei de la taula del costat.
Em pregunta amb un angles correctissim si soc grec i li dic que no, que de Barcelona.
- Catala?
- Si.
Comensa amb un discrus sobre el sentit de l'estetica que tenen algunes nacions entre les que inclou Catalunya i Espanya mentre que n'exclou d'altres com Alemanya o Anglaterra. Em comenta que es un expatriat irania que va deixar el seu pais el 1962 i que no hi pot tornar.  No se que va passar aleshores, pero aixo es bastant abans de la revolucio islamica. Em comenta amb melancolia que a Georgia es al mes aprop de Iran que pot estar. A Azervajan no li volen em diu, i Armenia , massa aprop, em comenta. Es un home culte i m'hi hauria passat tota l'estona xerrant. Cada any baixa a Georgia tot i que viu al nord de Noruega. M'acomiado d'ell despres d'haver tocat varis temes des del modernisme a la feina que fa l'Aga Khan Foundation entre els ismaelites d'Asia Central. El tio coneix personalment ins i tot les coumunitats wakhis que hi ha al turkestan oriental. M'acomiado d'ell sense haver-li fet LA PREGUNTA. Qui es? Perque es evident que es ALGU, en algun ambit.

M'acomiado tambe de l'Alexander i la Alla, que prefereixen pujar directament a la fortalessa que hi ha sobre Tbilisi mentre que jo em moro de ganes de perdre'm entre el barri vell, envoltat de carrerons estrets i cases decadents (ara se'n veuen que n'estan reconstruint cosa que fa cinc anys no). Siguin velles, siguin reconstruides, totes amb els seus balcons de fusta, i les porxades que aquests deixen a sota. Algunes , amb les portes d'entrada al jardi obertes les puc gaudir, altres les he d'intuir.

Son les 18:00 tocades quan comenso la retirada cap a l'alberg. Vull arribar-hi amb temps de fer una dutxa. He quedat amb alguns couchsurfers (tots guiris) per anar a sopar i depsres a dormir d'hora, que a l'endema toca comensar a pedalar.

dimecres, de juliol 13, 2011

Questio de nassos

¿Os habéis parado a pensar alguna vez, queridos lectores, en lo admirable que resulta una nariz?
¡Una nariz, ni más ni menos!
¿Y en cuán útil le resulta a todo aquel que alza, como dice Ovidio, el rostro al firmamento?
¡Aunque parezca raro, quizá por una cuestión de extraña ingratitud, a nadie se le ha ocurrido escribir una oda a la nariz! Y esta idea se me ha tenido que ocurrir a mí, que no soy poeta ni pretendo rozar la suela de los zapatos de nuestros bardos.
A decir verdad, parece que la nariz lleva una maldición encima.
¡Mira que han inventado cosas los hombres para los ojos!
Han compuesto rimas, formulado cumplidos, construido caleidoscopios, pintado cuadros, imaginado decorados, e incluso inventado gafas.
Lo mismo sucede con las orejas.
Sin olvidar, claro está, los pendientes, ahí tenemos 
Roberto el Diablo, Guillermo Tell, Fra Diavolo, los violines de Stradivarius, los pianos de érard o las trompetas de Sax.
¿Y qué decir de la boca?
Libros como 
La Cuaresma, La cocinera burguesa, El almanaque del gastrónomo, El diccionario del goloso. Se han inventado toda clase de sopas, desde la batinya rusa [sopa de remolacha] hasta la sopa francesa de coles. Ha gozado de la reputación de los hombres más importantes, y ahí están como prueba las chuletas al modo de Soubise o las morcillas al estilo de Richelieu. Se han establecido comparaciones entre los labios y el coral; los dientes y las perlas, o el aliento y el benjuí. Bocas hay que han probado pavos reales con sus propias plumas, becadas no vaciadas, y ya se asegura que, en un futuro próximo, degustaremos alondras asadas.
Por el contrario, ¿qué se ha inventado para el disfrute de la nariz? La esencia de rosas y el rapé. 


¡Pues eso no está bien, mis queridos filántropos, mis queridos maestros y poetas, colegas del mundo de las letras!
Sin embargo, hay que ver con qué fidelidad dicho miembro...
-¡No es un miembro! -clamarán los sabios.
Perdón, señores, rectifico, tal apéndice, y continúo, ¿qué puede compararse con la fidelidad de dicho apéndice? Porque los ojos duermen, las bocas enmudecen y los oídos ensordecen. Pero la nariz siempre está ahí, al acecho. 

[...]
No creo que sea justa la condena al olvido en que la ingratitud de los hombres ha sumido a la nariz hasta el día de hoy.
Quizá el origen de esta injusticia haya que buscarlo en la pequeñez de estos apéndices en el mundo occidental. Pero no sólo hay que tener en cuenta las narices de los occidentales. También las hay orientales, y bien hermosas.
Si alguno de los habitantes de París, Viena o San Petersburgo alberga alguna duda sobre la pretendida superioridad de las narices occidentales, el vienés debería remontar el Danubio, el parisino montarse en un barco a vapor y el ruso subirse a un perecladdoï, y pronunciar las palabras mágicas: “¡A Georgia!”.



Oda a la nariz. La bola de nieve. Leyendas de la Estepa y el Caucaso. Alejandro Dumas.
Aqui la Oda Completa 


I em trobava jo, a l'aeroport de Tbilisi contemplant napies Georgianes.


El dia havia estat llarg. M'havia alsat abans de les 8 del mati per fer una darrera rentadora, per tal que la Sarah, una noia francesa a qui he rellogat el pis, es trobes els llensols nets. Despres havia actualitzat el blog, i m'havia acomiadat de la familia abans no anar cap a l'aeroport.


Vaig facturar sense problemes la bici. No sense que abans algu preguntes a mon pare que hi duia dins la caixa gegant que feia cua al mostrador de facturacio, i d'haver de sentir a la noia del taulell deixar anar un eso no se puede facturar abans no s'adones que ja havia tramitat la bicicleta a la web de la companyia aerea. 


Volava via Riga, i l'avantatge de fer escala en un aeroport petit es que en cinc minuts ja havia passat el control de passaports per deixar la zona Shengen i em trobava envoltat de russes pijes cami de St Petesburg i centroasiatics, vol a Tashkent, i caucassics, Baku i despres Tbilisi. Poques hores despres, aterrava a Georgia.


Alla, ja m'esperava el David, el taxista que m'havia de dur a la guesthouse de la Irina. Primer s'intentava comunicar amb mi per senyes, pero se n'adona que ya ponimayu po-ruskii chut-chut i comencem a comentar la jugada. Em diu que en vint minuts arriba un vol de Tel-Aviv on ha de recollir tambe gent, i que si ens esperem, el trajecte em sortira mes barat. Em diu que em cobrara 25 GEL en lloc dels 30GEL pactats amb la Irina. Intento rebeixar-ho a 20 GEL pero diu que no pot ser, que te el cotxe massa estona al parking. Es tard i estic cansat. Acepto pulpo.


Mentre esperem el vol fem petar la xerrada. Alucina quan li comento que vull pujar fins Svanetia amb la bici, em pregunta quantes marxes te, etc. Finalment arriba el vol d'Israel. Ja era hora, perque comensava a estar una mica cansat.


Vaig contemplant les napies georgianes, algunes mes botorudes, altres mes esveltes com a triangles perfectes, pero totes elles prominents quan de cop me n'adonao, que si un altre poble es famos en questio de nassos, aquest es el poble jueu. I al descarregar l'avio de Tel-Aviv ho contrasto in-situ, les napies israelis no desentonen gens al voltant de les georgianes !


Recollim a la parella israeliana, i fem cap a Tbilisi. Son cap dos quarts de tres de la matinada quan arribo a casa de l'Irina. 
- L'amic del Ricard? em pregunta. 
- Si. 
- Catala o espanyol?
- Catala.
- Tinc la bandera catalana. I m'ensenya la senyera entre totes les banderes que la gent li ha anat duent. La senyera, es cosa del tovarich Ricard, em sembla.


M'comiado i me'n vaig a dormir. Ha estat un dia llarg. Toca descansar.  



dilluns, de juliol 11, 2011

Cap a Geòrgia

Ha arribat el moment. La bici ja està encaixada  al cotxe del pare des d'ahir. La casa endreçada i jo apunt per marxar.

Apunt? Bé, no ho sé. El meu estòmac em demana que avui no em mogui massa.
Pels que m'acostuemeu a seguir cada any, ja sabeu que soc especialista en xungasos, no hi ha any que no pesqui algo voltant per aquests mons de Déu. El que no m'havia passat mai, però, era ja sortir enxungasat de casa. Amb diarrea desde dissabte a la nit, al tornar d'un sopar. Toma ya ! Intueixo que és una grip d'estòmac pescada després d'un banyet vespertí el divendres a la platja d'Ocata. Quedar-se amb el banyador xop veient els curtmetratges de fascurt potser no fos la millor idea. Avui, a l'avió, espeo que em toqui passadís :-)

Apunt? Bé, no ho sé. M'hauria agradat fer-li una netejadeta a aquest blog, canviar-li el look, afegir-hi alguns widgets, etc, però el temps se m'ha tirat a sobre.


Apunt? Bé, no ho sé. No hi ha resposta des d'Abkhasia sobre si em concediran el visat.

Apunt? no ho sé. Només tinc ben definida les dues primeres setmanes de ruta, més o menys, després, ja veurem. Aquest any deixo el viatge bastant obert a l'improvització,

Apunt, casi? La rentadora ja està centrifugant la darrera bugada abans no marxar.

Apunt? Si, apunt ! Amb ganes de veure com la caixa de la bici és engolida cap a la zona obscura de la cinta transportadora, i començo a creuar els dits perquè tot m'arribi sencer a Tblisi.

Apunt? Si. Darrers correus, i cap a l'aeroport. Proper post, des de terres caucàsiques.