Novosibirsk, final de trajecte.

El dia 23 d'agost arribàvem a Zmeinogorsk amb força vent en contra i un paisatge força monòton. Tocava decidir què fer. Havíem de ser el 27 vespre o el 28 a Novosibirsk  per empaquetar les bicis volar cap a Moscou el 29 al matí. Amb això n'hi havia prou. Teníem cinc dies per endavant per decidir com els gestionàvem. De seguida ens vam adonar que cinc dies eren pocs. Les distàncies allà són grans, i amb cinc dies aconseguíem enganxar-nos a les muntanyes altre cop, però no ho suficient com perquè sortís una ruta alternativa prou motivant. Així doncs, vam optar per anar tornant, sense pressa, amb transport públic fins a Novosibirsk. El 24 sortiríem cap a Barnaül, però no sense abans visitar Zmeinogorsk.

Centre de Zmeinogorsk

I Zmeinogorsk ens va sorprendre. La podríem definir com la Potosí rusa. Ja que des de 1736 s'exploten mines de plata, zinc i altres minerals. La història de la ciutat no deixa de ser la història dels pioners russos que van conquerir / colonitzar Sibèria, i a  diferència de molts indrets russos on l'època soviètica va arrasar amb els vestigis del passat, a Zmeinogorsk encara s'hi poden veure algunes de les edificacions originals de fa més de dos segles (i a més,  un museu sobre la història minera de la població). Un guia, que se'ns disculpa per no parlar anglès (el que parla anglès està de vacances), ens guia pel poble i ens mostra l'entrada d'un dels túnels de les mines originals, així com les restes d'una mina a cel obert.  No puc deixar de pensar com d'interessant podria arribar a ser , si ho tinguessin una mica ben endreçat i arreglat. Zmeinogorsk és una població mig oblidada al sud de Sibèria que ubicada a Europa o als Estats Units seria un reclam turístic de primer ordre.

Havent visitat la població, vam agafar un bus fins Barnaül, i vam superar satisfactòriament la prova de posar les bicicletes a l'autobús, que mai es sap. Barnaül, capital del Krai d'Altai, és una ciutat de més de mig milió d'habitants.  I a Barnaül, la gran aventura va ser trobar un allotjament bé de preu. Va costar, però al final ens en vam sortir, però a costa de no tenir massa temps de voltar la ciutat. La ciutat es veu moderna i sense massa atractiu turístic, tot i que no és lletja. I entre edificis moderns encara vam poder trobar algunes antigues cases de fusta  amb les finestres amb els seus porticons pintats de colors vius, reminiscències d'un passat que resisteix inútilment a la vida moderna que espera endur-se'l per endavant ben aviat: Vàries casetes d'aquestes estaven en venda. Sobreviuran?

Finestres d'una antiga casa a Barnaül.

Des de Barnaül vam agafar el darrer bus a Novosibirsk. I altre cop sense cap mena de problemes per posar-hi les bicicletes dins, molt diferent que al viatge d'anada. Un cop a Novosibirsk vam anar de pet al Dostoievski , l'alberg on ja ens vam estar a l'anada, però a diferència de a l'inici del viatge, aquest cop, al anar sobre la marxa, no havíem reservat. Vam trobar llit només per la primera nit. La resta de l'estada estava ple... hi havia una invasió de venedores d'Herbalife. Algo així com la convenció anual d'Herbalife per Rússia i Àsia Central. L'alberg ple de dones d'entre 50 i 60 anys, la majoria amb sobrepès evident, convençudes de les propietats miraculoses dels productes que venien tot i la constatació visual de la seva infectivitat. Dones, a més, que no entenien el que era un alberg: Queixant-se per tot, preguntant perquè hi havien uns homes dormint a l'habitació compartida, ... i fent anar els joves que gestionaven l'alberg de bòlit i desesperats.

Lenin, encara present, a Novosibirsk

Després de  voltar i consultar per internet, vam trobar un altre alberg, una mica més allunyat del centre però prop d'un dels llocs més mítics de Novosibirsk: l'estació de tren. Una estació gran i amb regust a històries passades i futures. D'aquelles que conviden a viatjar o imaginar comiats de pel·lícula. Només entrar i alçar la vista als panells  s'hi veuen anunciades destinacions com Moscou o, en direcció contrària, Vladivostok i Khavarosk. Si la línia de ferrocarril més llarga del món és el Transiberià, a Novosibirsk és on hi batega el seu cor. Algun dia, sense bicicleta, hi tornaré.

Transiberià. Algun dia.

Per endavant teníem quatre dies a la capital siberiana, la tercera ciutat més gran de la Federació Russa. Què fer-hi? No es pot dir que Novosibirsk sigui una ciutat amb atractiu turístic, tot i que el seu centre, amb places i parcs tampoc és lleig. En tot cas, ara ens oferia l'oportunitat de menjar bé, i tirant de Couchsurfing, fer noves amistats i tenir una mica de vida social.

Així, el primer dia vaig deixar al Miquel descansant a l'alberg i vaig anar al meeting setmanal de CS a un dels Shaslik-offs més cèntrics. Shaslik-off és una cadena de bars restaurants on hi serveixen moltes més coses que les típiques brotxetes de carn centro-asiàtiques. De seguida em vaig sentir ben acollit i fent amistat amb tota la colla local: Russos com l'Andrey o l'Irina, gent establerta temporalment allà com un jove català fent pràctiques, un flipat NovaYorkès que pel que vaig deduir era youtuber,  un artista francès.... Acabo el vespre convidat ja pel vespre següent anar a una performance que el francès i uns amics fan en un altre bar. Aquest cop el Miquel s'hi apuntarà... i de bar en bar i tiro por que me toca, seran les tres del matí que arribarem a l'alberg...

El dissabte al matí ja tinc un missatge de l'Andrey: Aquesta tarda anem a la platja que hi ha un festival.  Hi aniré  havent encaixat ja la bici. Un missatge per Facebook a l'Olga  i una hora després tinc el xòfer de la seva família i el seu pare a l'alberg preguntant per nosaltres per tornar-nos les caixes de les bicis que ens han guardat durant set setmanes. No es resisteixen a saber per on hem passat i quants quilòmetres hem fet.

Tinc la intenció d'anar al festival de la platja més tard que no hi va tota la colla de CSing i l'Andrey m'explica  per Facebook com arribar-hi. Al vespre em trobo tota la troupe en una platja fluvial en un pantà al riu Ob a uns 20km de Novosibirsk. Tornarem, de matinada,  7 en un sol cotxe, després de concerts, menjar i focs de camp a la ribera del pantà. M'acomiado definitivament d'ells , ja que l'endemà, diumenge, no tinc intenció de sortir de gresca: dilluns d'hora al matí volem a Moscou. Els CSers em deixen un regust de sana enveja. Una colla de locals i ex-pats ben avinguts que han fet de Couchsurfing un estil de vida.... em sona. Em sona a Eva, Julián, Sílvia, Aníbal, Àlex, Carles, Xavi, Dora... Que els hi duri. A BCN aquest esperit ja s'ha perdut.

Capvespre a la platja

El darrer vespre el tornarem a passar al Shaslik-off, però aquest cop, amb l'Artëm i la Tatiana que el dia abans m'escriuen preguntant si encara som a Novosibirsk. Són la troupe que ens vam trobar a la carretera dels austríacs, acaben de tornar del seu viatge i s'ofereixen a sopar amb nosaltres. Compartirem xerrada i experiències, i per sort, se'ns hi afegeix l'Irina, una de les Couchsurfers locals , que parla castellà i ajuda amb les traduccions allà on el meu rus o el seu anglès no arriben. Tot i ja tenir un taxista arranjat per anar a l'aeroport, insisteixen en dur-nos-hi ells. Recollir-nos a les 6:00 del matí no els hi és cap problema, insisteixen. Així, ens acomiadem d'ells a una hora prudencial i ens en tornem a l'alberg. Però les coses no surten mai com estan previstes i un dia que volem anar a dormir d'hora no serà fins les 2:00am tocades que pujarem a l'habitació. El culpable, un altre noi rus allotjat a l'alberg. Li han parlat de nosaltres i ens vol conèixer. Treballa per una botiga de muntanya i ens bombardeja a preguntes sobre el tipus de material que duem, on hem viatjat, propers plans ... i entre discussions de material, viatges, i altres temes van queien les hores. Pujarem l'endemà a l'avió havent dormit menys de quatre hores. Sort que amb cinc hores de vol pots descansar una mica.

A Moscou, vint i pico hores de trànsit. Temps just per passejar-se per la plaça roja i Arbat i prendre un cafè amb l'Evgenia, una CSer que vaig allotjar quatre anys enrere i tornar a dormir a l'alberg. Poca cosa més. El viatge s'acaba i comença la fase de seleccionar fotos, preparar conferències i desplegar mapes per somniar nous destins.

Esglèsia de St Basili, a la plaça Roja.

Uns homes de negoci tornant en bicicleta cap a Rússia.

Deixar enrere la carretera dels austríacs va significar també deixar enrere la darrera aventura del viatge.... o gairebé. Encara en quedaria una pendent:  convèncer als policies duaners russos que  dos personatges amb bicicleta, mallot i ulleres de sol eren respectables homes de negoci, perquè de negoci, no de turisme, era el visat rus amb que viatjàvem. Tindríem cap problema?

Deixant enrere Katon Karagai

Així doncs, el 17 d'agost deixàvem Katon Karagai amb gairebé 15 dies de viatge per endavant, però amb certa sensació d'això ja s'acaba. Següent objectiu, Oskemen. Ust-Kamenogorsk pels russos.

La primera sorpresa ens la van donar els mapes. El Recorregut de Katon-Karagai a Ulkennarin va ser 30km més curt del previst !!!!! Així, érem prou d'hora a Ülkennarin  i havent fent una volta per la població i havent dinat en una stolavaya vam decidir continuar. Poc després d'Ülkennarin ens allunyàvem de la carretera principal que duia a Zyranogorsk per anar cap a l'estribació nord-occidental del llac Zaysan, coneguda pels locals com a Bukhtarma. Més llarg, però menys transitat, i  intuíem, més interessant.

Bukhtarma pocs quilòmetres després de ülkennarin

Un cartell que anunciava algo a uns 23km ens va animar a arribar-nos-hi. Ens estalviaríem haver de cuinar el sopar? Els següents quilòmetres van ser dels més màgics del viatge.  Pedalant, gairebé sense trànsit,  amb les llums de la tarda i del capvespre pel llac que en aquella zona s'estrenyia, amb illetes al mig i turons a l'altre banda i una llum càlida que banyava el paisatge.  Vaques i cavalls pasturant acabaven de completar la postal: highlands escoceses al mig d'Àsia Central.

Capvespre a Bukhtarma

No hi havia cap poble... i jo que parlo rus ho hauria d'haver intuït. La paraula no la recordo, no la vaig memoritzar, però si que recordo encara avui que començava en пере- (pere-) el prefix típic per tot el que signifiqui creuar. Així doncs, només hi havia un petit embarcador d'on pujar els cotxes a una barcassa per creuar el llac.

En Miquel m'esperava dalt d'un turonet:
-  Puja, empeny la bici, les vistes són espectaculars !!!

Empènyer la bici aquí després de la carretera dels austríacs, era pan comido i poc després gaudíem de les fantàstiques vistes nocturnes que ens oferia una lluna plena reflectint-se al llac.

Lluna plena sobre el llac.

El dia següent va ser més de transició fins a arribar a Zyrianovsk.... I sens dubte, el més destacat de la jornada va ser l'apoteòsic dinar que ens vam fotre en un bar de carretera a les 17:00 de la tarda en un d'aquells indrets sense encant però gestionats per una matrona simpàtiquisima. Dona  que ens va acabar regalant-nos una Síndria !!!

Vistes sobre el llac

El 19 d'agost  el vam començar anant de sobrats i quan ja no crèiem que tindríem cap més aventura vam pillar.  Per alguns seria una bona pillada, per nosaltres un petit divertimento. Al cap i a la fi, empènyer bicis per la via del tren durant un parell de quilòmetres tampoc és cap gran drama.

Poble anomenat: Proletarka.... reminiscències soviètiques

 Zyrianovsk estava uns 15km fora de la ruta, i per no recular-los vam voler seguir, el que sobre el mapa semblaven carreteres secundàries i pistes.... i una d'elles acabava al mig del no-res o millor dit, en riu prou cabalós com per mullar-nos, i no en teníem ganes. Per sort, la via del tren no era lluny i vam creuar el riu pel pont i vam seguir per la via un parell de quilòmetres més abans no arribar a una pista, que ara si, ens hauria de dur a la carretera principal.

empenyent per la via del tren

La resta del dia no va presentar cap més sorpresa que els continus tobogans, ara puja, ara baixa, ara torna a pujar .... fins arribar a la població de Bukhtarma que dóna nom al llac en aquesta regió. Un descans merescut en una petita botiga que tenia un parell de tauletes on prendre cerveses a la fresca i... començar a buscar on dormir. Una opció, plantar la tenda al llac,  Altres opcions, cercar algun hotel o altres formes d'allotjament... hi havia anunciades vàries база отдиха (baza otdikha), literalment, bases de lleure o descans: camps de bungalows and zones recreacionals, stolavayas, etc.

Port fluvial de Bukhtarma on s'hi carrega carbó

Pregunto a una dona i treu el mòbil i comença a fer trucades. L'hotel està ple de treballadors d'una mina propera i els bungalows plens de gent de vacances.

- No hi ha cap plaça lliure, veniu a casa meva, gratis.

  Al Miquel li feia il·lusió plantar tenda però a mi em mola més el plan a veure com viuen, l'acabo convencent. La Shura, així es diu la nostra amfitriona, ens remarca que no anem a casa seva, sinó més aviat a a quelcom similar a una Datxa, la típica casa / caban al camp amb hortet  utilitzada com a segona residència per a molts russos. Ens explica que casa seva, amb totes els comoditats modernes, una hacienda ens comenta, es troba a uns 5 quilòmetres d'allà, però que avui es queda a la Datxa perquè te feina.

Datxa de la Shura

És professora jubilada... i els anys d'ensenyament es noten. Tot i el seu inexistent anglès i el meu rus bàsic, trobem canals per com comunicar-nos. Actualment gestiona dos negociets... i serem víctimes d'un d'ells. Gestiona un negoci de compra-venda de pinso. El compra o li du (no ho acabo d'entendre bé) un soci que te a Marqakol i el ven. És nit tancada quan arriba un camió amb 50 saques de 25kg de pinso.... i dos catalanets fornits van la mar de bé per ajudar-lo a descarregar.  Seria injust criticar-li. És tota hospitalitat ... sopem, resopem i encara ens insisteix en que mengem més... i just hem acabat de descarregar que ja tenim la banya (sauna russa) apunt.

Mentre mengem, piquem i prenem tes, xerrem. La Shura és algú dins del poble i fins i tot truca a l'alcalde perquè ens doni la benvinguda. N'he oblidat el nom, però recordo perfectament que es va dirigir a ell d'un mode molt formal: L'anomena pel seu nom i patronímic. Des de l'altre banda del telèfon, l'alcalde se'm disculpa per estar de viatge de negocis i em desitja una bona estada a la població. 

Shura

La Shura serà l'ennèssima persona kazakha que ens trobarem que mostrarà forts recels respecte al neo-imperialisme rus. Si, a molts kazaks no els hi entusiasme Putin. Més concretament, ens explicarà que Putin vol annexionar-se Oskemen, en rus Usk-Kamenogorsk. Oskemen és a prop de l'actual frontera i va ser fundada com a post fronterer per russos a l'època de Pere el Gran i ara s'ha convertit en una zona bastant estratègica.Hi ha mines d'urani, tàntal, zinc, plata i d'altres minerals. Segons la Shura, són les reserves de minerals el que fan que el russos se la vulguin annexionar.

Oskemen és la nostra destinació pel dia següent, per tant , li preguntem a la Shura per la ruta. Estem escaldats del dia d'avui on no hem parat de creuar portets amb un puja i baixa continuo. Li preguntem si hi ha algun coll el dia següent i ens diu que si, però que no ens preocupem, que només n'hi ha un a una trentena de quilometres de Bukhtrama.

En aquest punt cal remarcar que hem arribat a la conclusió de que  el concepte coll no es ben bé igual en aquella part del món que a casa nostra. Jo acceptaria bastant la definició que en dóna la wikipedia:
Una collada, port, pas o coll^[1] és la part més baixa, i bastant plana, que es troba entre dos cims, alhora que separa dues valls oposades. Els colls, collades o ports, són utilitzats sovint, com a llocs de pas.

Els russos sembla que li afegeixen una segona part: i que HA DE TENIR moltes corbes  estil "serpentines".
És a dir, si el coll o collet en qüestió no te grans paelles, sinó rectes que pugen  i un parell de corbes, no són colls. I així és com vam acabar amb 1800m de desnivell positiu havent fent un sol coll de tres-cents metres de desnivell.

El 20 d'agost al matí ens acomiadàvem de la Shura pensant que teníem una etapa força planera. Només un coll al km30 i tot pla fins al final. R'n'R.  Abans del coll ja n'havíem creuat un. Però el drama va venir després. A mig coll parem a un restaurant per beure algo , sense menjar. El Miquel segueix mentre jo descanso una mica. Com sempre varis curiosos se m'acosten. Un d'ells, hi toca. Es veu que hi entén de  bicis.

- Quan queda pel coll?
- Per quin?
 (Es disparen les alarmes.)
- Per aquest: 2kms però fins a Oskemen tot puja i baixa fins a la baixada final

 També em comenta que hi ha un altre restaurant i prou. I jo ja sé després de Serebryansk una població per la que no queda gaire, no hi ha res fins a Oskemen. I en Miquel per davant amb el concepte "millor no menjar massa fins haver creuat el coll".  I Serebriansk a 2km de la carretera principal en un trencall en plena baixada....

No atrapo al Miquel. Resultat, tota l'etapa, més de 100km i +1800m, amb un parell de barretes energètiques oblidades a les alforges. Sort que tenim batalla i estem curtits !!!


Arribem a Oskemen, la primera ciutat que mereix tal nom (300.000 habitats) des de que vam deixar Xina i ens donarem un bon regal. Una parrillada de carn a un dels restaurants de moda de la ciutat.

Teníem un dia de descans planificat allà i l'aprofitarem. Tanmateix, un dels objectius principals, trobar un internet-cafe des d'on actualitzar blog i gestionar emails (sobretot en Miquel que se li ha mort la phablet) serà impossible. Massa desenvolupat (i aquí estem un mes després encara escrivint). Farem el turista visitant un museu a l'aire lliure, menjant bé, fent bugada i reparant bicicletes. I l'endemà cap  Shamanaikha, darrera població abans la frontera en Rússia. I arribarem al vespre i amb vent en contra. Una etapa de transició on les Altai han quedat enrere i ens acostem a les grans extensions de gra sud-siberianes. El més destacat del paisatge: plantes de Maria a peu de carretera. No, no us feu il·lusions i no comenceu a planificar cap viatge cap allà. No tenen principi psicotròpic. Però segons m'han dit, tenen un cicle de creixement molt curt i funcionen molt bé creuades amb no sé quina altra varietat.

Museu etnogràfic d'Oskemen

Al vespre arribem aShamanaika que ja fosqueja i fa fresca. Sembla que aquí el curt estiu siberià s'estigui acabant, si més no, això ens diu la dona de l'hotel. Ara només queda creuar la frontera.

L'endemà arranquem, com no, amb vent en contra. Però menys de dues hores més tard uns respectables homes de negoci espanyols establerts a Moscou que han aprofitat uns dies de vacances per pedalar per les Altai es troben apunt de creuar la frontera. I la creuen. Sense problemes. Sense preguntes. I fins i tot, amb algun somriure. 

Entrada a Shamanaika

Acabarem el dia a Zmeinogorsk després de pedalar tota la jornada amb vent en contra. Cal continuar així?

Австрийский дорога, la carretera dels austríacs

La carretera dels austríacs pren el nom dels treballadors forçats que la van construir durant la Primera Guerra Mundial quan presoners austríacs i d'altres indrets de l'imperi austrohongarès van ser deportats al nord-est de Kazakhstan per construir una carretera que unís la vall  de  Bukhtarma amb Marqakol.

Llac Marqakol

Vam descobrir la carretera dels austríacs per internet a l'inici de la preparació del viatge i d'aleshores ençà es  va convertir en un dels seus objectius principals i ineludibles. La carretera en si és curta, només 60 km, però això si,  amb dos ports de muntanya i rius que han perdut els ponts. 

Des de Marqakol, 15 km aproximadament fins al seu inici; de l'altra banda, des de la fi,  uns trenta més fins a Kataon Karagai, la capital de la vall de Bukhtarma.  El 15 d'agost sortíem de Marqakol amb l'objectiu de recorre-la. Quan trigaríem en arribar a Katon  Karagai? Ho assoliríem o hauríem de girar cua? Incògnites i incerteses per una de les parts més aventureres del viatge.

Els primers quilòmetres de la ruta discorrien per pista bona resseguint la ribera oriental del llac Marqakol, moments per pedalar relaxadament  i anant fent fotos. Aviat, però,  la pista deixava el llac i s'orientava a Est per anar a buscar el llogaret de Baliqtibulaq, on moria, prop de la frontera amb Xina. Abans  un trencall a l'esquerra que s'endinsava  dins d'un bosc per una pisteta plena de fang: L'entrada a la carretera dels austríacs. 60 km per endavant. Els recorreríem en un sol dia?

Trams inicials de la carretera dels austríacs

 La pista és estreta, fangosa, amb tolls d'aigua i fang a tort i a dret i amb herba alta enmig de les roderes. És evident que s'utilitza poc però algun paquet de cigarretes buit al terra ens recorda que tot hi que poc, s'utilitza. Tant mateix, anem avançant. Això si, de tant en tant baixant-nos de la bici per esquivar bassals o per passar les bicis sobre troncs que fan de ponts per rierols que creuen la carretera.

Els paisatges estan a l'alçada. La pista s'enfila cap al coll d'Altaisky mentre per sota deixem una vall alpina esplèndida. Estem més alts, i la pista està en més bon estat. Xalem de valent. Després del coll, descens cap a l'altra vessant. Constatem altre cop com de poc s'utilitza la pista: les herbes que creixen entre les roderes arriben al metre d'alçada. Quanta gent ha passat per la pista aquesta temporada?

Arribant al coll d'Altayskiy

 
De cop, un pont que creua el riu i en perfecte  estat. Hauran refet els ponts? Estarem de sort?

Un dels molts rierols que va tocar creuar

La resposta és NO.  NO tenim sort. Pocs quilòmetres més endavant trobem el pont, o més ben dit, el no-pont. El que ja havíem vist en fotografies a casa. El pont del qual només en queden les estructures metàl·liques i a més han estat arrencades i  han quedat completament desplaçades a l'altra llera del riu.  El Miquel, que pedala amb quatre ulls, fa estona que s'ha adonat per on creuen el riu, en cas de creuar-lo, els cotxes. Tornem enrere fins aquest punt i estudiem la viabilitat de creuar pel riu a peu. Em venen a la memòria tots els cops que aquests darrers dies molta gent ens ha comentar que ...много воды, molta aigua. I si, molta aigua. Estudiem la situació tant el Miquel com jo. Ambdós, quan l'aigua ens arriba a mitja cuixa i ja ens costa mantenir l'equilibri desistim d'intentar creuar les bicis per aquí. Cal tenir en compte que no hem arribat al tram més profund i amb més corrent. Si el riu baixa així a mig agost, com ho deu fer en ple desglaç?

El No-pont

 Surto d'excursió seguint un corriol que va per la vessant de la muntanya i mirant si puc arribar fins al segon pont  dels tres que hi ha en total. Si s'hi arribés i poguéssim empènyer les bicis, aleshores  potser encara hi hauria esperances.
 Arribo al segon pont, que està en perfecte estat i segueixo per la pista fins al tercer.  Del tercer en queda només l'estructura i alguns taulons en un dels laterals. De poder creuar-se es podria arribar a poder creuar... d'aquella manera. Jo ho veig arriscat... i més per algú com jo que aquestes coses m'atabalen. Torno mirant de  trobar algun altre corriol que vagi del segon al tercer pont.. si hi hagués sort... No el veig. Hora i mitja més tard torno a ser a lloc amb el Miquel i passant parte de batalla.

Tercer pont vist des de la llera final.

No defallim. És complicat però es podria intentar. Li comento al Miquel. I acordem que val la pena que ell es miri també el tercer pont. Al cap de dues hores torna. Jo el puc creuar però sense vent.(són moments en que bufa força), però he trobat un caminet pel mig del bosc després del segon pont. Ho intentem?

Empenyent la bici entre el primer i el segon pont

Ens emmerdem amb les bicis pel corriol. Bé, parlo de corriol, però utilitzar la paraula corriol és dignificar molt aquella herba trepitjada. Una hora i mitja després arribem al segon pont. Hi arribo després que la bici em patini i em clavi un pedal al costellam. Arrossegaré un blau durant dues setmanes. Són gairebé les 17:30 que creuem el pont i ens emmerden al segon tram. Personalment crec que es tard però em deixo arrossegar pel Miquel. Me'n penediré més endavant. si havia sigut dura l'altre part, aquesta no us podeu ni imaginar. El primer tram arrossegant la bici pel mig del bosc, passant la bici varis cops per damunt (o per sota) de troncs caiguts.  La segona part , una rampa descomunal on fins hi tot comença a ser dignificant el concepte herba trepitjada. Peto i li foto quatre crits al Miquel. A hores d'ara, tot i que va sortir bé, continuo pensar que hagués estat més assenyat atacar aquell tram l'endemà al matí amb tot el dia per endavant.  Ja fosqueja quan descendim a l'altre vessant, ja passat el tercer pont. Quatre hores per recórrer tot just dos quilòmetres i mig.

Carratejant petates entre el segon i tercer pont

L'endemà ens alcem tard.  Duem poc pedalat quan ens trobem quatre ciclistes russos que venen en direcció contrària. Són la Tatiana, l'Artem i la seva filla, tots ells de Novosibirsk, i en Egor, que viu a Kazakhstan. Els hi passem tota la informació que tenim, els hi ensenyem algunes de les fotos perquè es facin una idea del que es trobaran i els hi desitgem tota la sort del món, la necessitaran. Ens intercanviem emails, facebooks i vkontates (el facebook rus) i prosseguim el camí. Intercanviar adreces val la pena. El darrer dia de viatge soparem amb l'Artem i la Tatiana a Novosibirsk.

D'esq a dreta: Artem, Tatiana i Egor.

Encara ens queda més de mitja carretera dels austríacs per recórrer, amb la tonteria ahir vam fer tot just 33km i escaig. Creuarem un darrer riu, ja sense més complicació que acabar amb els peus xops, i ascendirem els segon coll,  el coll de Burkhatskiy, des d'on tindrem la sort de poder veure, a la llunyania, el Belukha en tot el seu esplendor.

Creuant el darrer riu.

D'allà, tot baixada fins la carretera principal. Ens alegrem d'haver escollit aquest tram en direcció Sud - Nord. El coll , des de l'altre vessant, és molt exigent. Més de 1000m de desnivell per una pista molt trencada i pedregosa. Baixem tranquil·lament, el Miquel ha d'anar parant de tant en tant perquè no se li escalfin els frenos, mentre gaudim de les vistes de la vall de Bukhtarma.

Belukha vist des del coll de Burkhatskiy

Un cop a la carretera, aquesta encara tindrà algun collet petit abans no arribar a Katon Karagai. Hi arribarem que fosqueja i quan la cantina del poble ja està tancada. Farem un sopar fred a l'hotel a l'espera de menjar més fort l'endemà al matí.  Encara queden dies de ruta, però me'n vaig a dormir amb la sensació de que el viatge s'acaba. El darrer repte fort del viatge ja l'hem superat. Com diria aquell: prueba superada. Ara ja només queda tornar a Rússia.  

Baixant cap a la vall de Bukhtarma

Kazakhstan: De tornada a les Altai

El 10 d'agost arribàvem a Zaysan, Kazakhstan, en autobús. Era el 4 país que trepitjàvem durant el viatge.

Zaysan te tot el que es pot esperar d'una ciutat fronterera: Un mercat prou viu, hotels, serveis públics i una petita però bulliciosa estació d'autobusos amb destinacions a les principals poblacions del país i fins i tot a Rússia: Almaty, Oksemen(Ust-Kamenogorsk), Semey... i fins i tot Barnaül.La idea de trobar un internet cafè on actualitzar el blog va quedar un cop més descartada, però vam poder descansar, posar apunt les bicis, fer bugada, comprar SIMs locals pels mòbils i de pas omplir l'estómac amb gustos més familiars, i menys picants, que els tastats a Xina. Ens vam abonar al restaurant de l'hotel on ens allotjàvem  i hi vam tant dinar com sopar. El sopar, va ser una experiència a part, mentre sopàvem a la sala principal del restaurant, al costat, en un privat, hi sopava un grup de kazaks, homes i dones, al voltant de la seixantena tots. No en vam treure l'aigua clara de si es tractava de una celebració o una reunió de feina ... o que collons era. Combinaven la teca amb projeccions que no veiem... i el més important, estones de ball on el bar de l'hotel es convertia en una discoteca improvisada. Al Miquel li va faltar temps per unir-se a la festa i aviat ens vam trobar tots dos ballant i bevent kymys, la tradicional beguda kirguiza i kazaka feta a base de llet d'euga fermentada,  amb tota la troupe kazaka.

Party a l'hotel

Entre que ells tenien una edat i nosaltres havíem de continuar pedalant l'endemà , la cosa va acabar d'hora. Aviat érem a l'habitació i disposats a tornar a les bicis. L'objectiu, unes formacions argiloses erosionades per l'aigua, que en petites dimensions podrien recordar a les Bardenas reales, a la ribera nord del llac Zaysan.

El llac Zaysan és un dels grans llacs de Kazakhstan, amb 105km de llarg i una amplada de entre 22 i 48km segons la zona. El llac és natural però s'ha ampliat amb una pressa. El llac s'alimenta del riu Irtix negre, provinent de les Altai mongoles i  desaigua per l'Irtix Blanc, un dels grans rius siberians, afluent de l'Ob que acaba desembocant a l'àrtic. 

Pedalant per la ribera del llac Zaysan

A aquestes formacions hi vam arribar l'endemà, després d'abandonar l'asfalt i tornar a lluitar vent contra. Pel camí, pobles a la ribera del llac en certa sensació de far-west, o millor dit, far-east: polsegosos, ramaders, i senzills... però encantats de tractar amb dos turistes despistats que hi arribaven en bici.

Argiles del llac Zaysan

Arribem al canyon en bona hora. Una família està fent un pícnic a la ribera del llac i als cinc minuts ja estem convidats i omplint el pap. A la família, qui du la veu cantant és el kapitan, mariner del llac ja jubilat que és tant divertit, el vodka hi ajuda, com difícil d'entrendre'l amb el seu rus atropellat. Després de les fotos i i l'intercanvi de postals de rigor, ens acomiadarem i sortirem amb les bicis a la cerca d'un altre congost que no sabrem trobar. Segona nit de tenda al mig de l'estepa.

El Kapitan

El 13 d'agost posarem rumb a Marqakol,ja de ple a les Altai, a una altitud propera als 1500m. Optarem per ser conservadors i anar via Terekti. L'avantatge és que fins Terekti està tot asfaltat i, a més, per un cop i sense que serveixi de precedent, amb vent de cul. El mateix 13 al vespre hi som.
Mentre busquem on allotjar-nos se'ns presenta un policia i ens demana si tenim permís fronterer per ser-hi.

Teretki es troba a escassos quilòmetres, o millor dit, metres, de la frontera amb Xina. I com passa en gran part del món, a Europa estem molt mal acostumats, les fronteres són zona sensible i d'accés restringit: Al tramitar al visat a Barcelona ja vam preguntar al consolat si calia algun tipus de permís especial per anar a Marqakol ja que a Internet havíem trobat informació contradictòria, i ens van garantir verbalment que no era necessari cap permís.Intento explicar-li al policia com bonament puc això mateix. M'entén però em diu que l'informació que m'han donat a l'ambaixada (és la paraula que utilitzo en la conversa perquè no me'n recordo de com es diu consolat en rus) és errònia. Com sempre, ser un sofert ciclista hi ajuda i ens comenta que avisarà als punts de control que anem sense permís, ja que així l'obliga el protocol, i que si us plau, el proper cop tramitem el permís corresponent. Tot s'acaba resolent amb un Счастливого пути (que tingueu un bon viatge !).

L'estepa estressa :-)

Com que l'únic hotelet del poble està ple, comprem algo per picar, fem la coca-cola de rigor a la porxada d'una botiga i sortim amb les bicis per pedalar un parell de quilòmetres fora del poble per cercar on plantar la tenda. Som a les afores del poble quan un 4x4 que ens avança s'atura: En salten un parell de noies en la vintena i el conductor, que ens el presenten com a l'oncle, i ens sotmeten a un tercer grau amb un anglès més que correcte.  D'on venim?, on anem? etc. Es dirigeixen cap  a Urunkhaika, la població a la ribera est del llac. Diuen que hi seran varis dies i que ja ens veurem per allà.

L'endemà ja de bon matí comprendrem la necessitat del permís fronterer. La carretera discorre al costat de la tanca fronterera, a un metre escaig de la pista, i  a l'altra banda de la tanca, ja la pista per on circulen els guàrdies fronterers xinesos.

Ens espera un dia duret. El llac es troba a 1440m i tenim un port per sobre els 1800m abans no arribar-hi. El port es fa bé, tot i que baixo de la bici en algun punt. Més per mandra que per duresa. El paissatge és atractiu i variat. Mentre deixem enrera l'estepa anem divisant unes dunes, ja mig fossilitzades, a l'altra banda de la frontera amb Xina. Després i a mesura que ens acostem al llac, ens anirem endinsant en un paissatge més alpí, primer ple de prats, com en el llogaret intermig de Uspenka, on pararem a fer un most; i més endavant ja boscos força frondosos.

Dunes a l'altra banda de la frontera

Arribarem a Marqakol a mitja tarda i comencem a buscar allotjament. Al veure una casa força gran , amb força moviment de gent i varis cotxes aparcats ens pensem que hem trobat l'hotel. Però no, no és l'hotel. Tanmateix hem trobat algo millor, les famílies del 4x4 del vespre anterior.  No ens poden allotjar però de seguida s'encarreguen de buscar-nos on dormir. Urunkhaika podríem considerar-ho una destinació turística. Te  vàries cases d'hostes, gairebé hotelets, i te tant turisme a l'estiu com a l'hivern quan la gent a 40 sota zero venen a pescar al llac. Heu vist mai la típica imatge d'un home assegut amb un tamboret sobre un llac glaçat on hi ha un forat per on hi llença la canya? Doncs això és el que fa la gent a l'hivern al Marqakol.

Llac Marqakol

Al cap d'hora i mitja, un cop ja instal·lats a l'hotel i dutxats, tornem a ser allà sopant. Ens expliquen que és la reunió familiar que fan cada any al llac. Són 4 o 5 germans i les noies formen part de la cosinada. Va entrant i sortint gent tota l'estona de la iurta plantada a l jardí de la casa i  que utilitzen de menjador familiar. Ara uns tornen del banya, ara uns altres hi van, ara fotos per aquí, ara fotos per allà. Fins hi tot els més joves, 10 , 12 anys,  parlen  anglès. Només els oncles, d'una generació crescuda encara dins de la Unió Soviètica no ho fan. Una de les noies ha estat estudiant a Amsterdam aquest any, una altra es professora d'anglès a Astanà, la capital... S'aniran tornant traduïnt un dels oncles, encantat de discutir de política amb estrangers.  Es mostra molt crític amb Putin i el neo-imperialisme rus. Ens explica que els russos volen recuperar Ust- Kamenogorsk, Oskemen en kazak,  al nord-est del país, ciutat fundada per russos. El motiu, mines d'urani que hi ha aprop.  Es sorprèn que no sigui un enamorat acrític del model occidental. Però la seva candidesa, en el fons, em recorda la candidesa amb que des de certs sectors d'aquí, al criticar l'imperialisme americà s'accepten certes postures russes , o com se n'accepten d'algunes de palestines contraposades a la crítica legítima al sionisme. Sempre es maximitzen les bondats i es minimitzen les maldats dels altres i es minimitzen les bondats i es maximitzen les maldats dels uns. Siguin els uns i els altres els que siguin.

Són gairebé les onze quan ens retirem. Cal fer-ho. L'endemà ens hem d'enfrontar al darrer repte seriós del viatge. La carretera dels austríacs. El superarem?

L'estepa Xina.

El 5 d'agost em desperto amb un missatge del Miquel:

IMPORTANT: Per poder aconseguir yuans quan entris a Xina, crec que la millor i potser única manera és: a Bulgan agafa els diners de la Xina en togrots. Encara hi ha el caixer automàtic i a  mi em canviaren euros fa 4 anys, és fàcil de trobar. Vas a la frontera i quqn t'hagin segellat a Mongòlia, NO VAGIS ENDAVANT, pregunta-li a la mateixa persona que et segella pel canvi. T'enviarà enrera per una escala que baixa a un soterrani on hi ha un banc. Canvia allà els togrots en yuans (RMB), Jo vaig preguntar i no volien els euros. A Takashiken estic suant de debò per tirar endavant. Sóc a un restaurant amb els diners que m'ha deixat el taxista que em portarà al banc a Urumqi a la tarda. Allà ja conec i portaré la bici a ajustar al taller on hi vaig comprar...[.... i més endavant]
Ara sóc a Urumqi perquè a Takasiken no hi ha canvi ni caixers operatius ni res de res. Si pots diga'm quqn arribaries a Zaisan aprox.

Quines voltes què fem, perquè suposo que tu també tindràs alguna bona per contar.

No funciona google, no funciona whatshapp, etc

mi no entender nada

 Al·lucino amb el missatge: Urumqi !!!! Però si està a uns 500km de Takashikent !!! No tinc forma de comunicar-me amb ell, hauria pogut treure de més jo i que ell m'ho pagués , estalviant-se el viatge. Així que al no poder fer res passo per un banc per treure l'equivalent a uns 200€ abans no deixar Bulgan direcció a la frontera, a 45km. Hi arribaré més tard del previst i ja serà tancada per l'aturada  a l'hora de dinar. Quan la reobrin creuaré la vessant mongola sense problemes amb yuans ja a la butxaca.

Família kazakha a l'estepa

A la banda Xina de l'aduana em faran buidar les alforges dues vegades i al veure el visat algerià en àrab al passaport trigaré 15 minuts en fer-els-hi entendre on es troba el país. Són els quinze minuts que vaig necessitar per fer entendre al quart xinès amb qui tractava que si em duia fins a l'habitació on s'hi veia que tenien un mapa mundi penjat, els hi podria mostrar on era el país. Però apart d'això, res més. Sempre tractat amb una cordialitat exquisida i fins i tot acomiadat amb un que tenga un buen viaje executat metàlicament per un traductor instal·lat al mòbil d'un dels guardes fronterers. Dues hores després era a Takashikent i intentava saber per on parava en Miquel. Difícil. Xina te la majoria de serveis web que utilitzem els occidentals censurats (Google, Facebook, Whatsapp....), jo m'instal·lo una VPN que em permet saltar-me la censura; però sabrà com fer-ho el Miquel?

L'endemà començo la travessa de l'estepa amb l'incertesa d'on i quan em retrobaré amb en Miquel.  Acabaré el dia amb més de 100km a les cames i totalment extenuat al pedalar tot el dia amb vent en contra. Una gasolinera prop del trencall de la carretera cap a Fuyun serà el lloc ideal per donar per acabada l'etapa. Em permet avituallar-me líquida i sòlidament i el  jefe s'enrolla i em dóna el password de la wi-fi perquè em pugui connectar. Segueixo sense notícies del Miquel. Fa bona nit i opto per fer bivac a l'estepa més  o menys a un quilòmetre en perpendicular a la carretera i la gasolinera, però a l'únic mosquit de la rodalia li dóna per fer-me la guitza i acabaré havent-me d'alçar a plantar la tenda.

Capvespre a l'estepa

El 7 d'agost començarà amb una visita d'un kazakh a la tenda: la veu plantada i se m'acosta amb la moto a observar. Lli queda clar com he dormit al treure el sac i la màrfega, m'invitarà a fer un té a la seva iurta, que rebutjaré ja que ha plogut a la nit i vaig tard, i s'acomiadarà de mi.

Arrenco a pedalar. La carretera és com la del dia anterior, i serà com el dia següent. Estepa, estepa, i estepa. Només trenca la monotonia alguns camells pasturant i algunes iurtes kazakhes. La majoria de iurtes venen te i kymys, la llet d'euga fermentada, i pedres de jade molt apreciades pels xinos. Les iurtes que no estan a peu de carretera, entenc que potser si que són pastors controlant els ramats a les pastures d'estiu.

mi no entender. V2.0

Serà en una d'aquestes zones de tenderetes de pedres de jade i iurtes kazakhes que divisaré una bicicleta. Les alforges vermelles, els petates i la cosa rara penjant del quadre la fan inconfusible: La bici del Miquel !!! Començo a cridar-lo però no el veig... De cop el sento maleïr no sé què mig amagat; m'havia vist aproximar-me i volia fer una foto o vídeo del moment però se li ha bloquejat la càmera. Serà així com ens retrobarem 11 dies després d'haver-nos de separar. Assaltem uns tes i begudes i ens posem al dia abans no arrencar a pedalar.

Ruta de la seda total: Estepa, camells, iurtes i un nòmada modern

Els dos dies següents seran una lluita estepària contra el vent. Vent estacional d'Oest a Est mentre nosaltres ens dirigim direcció contrària. Una de les nits farem estratègia gasolinera: begudes, menjar i alguna pasta a la gasolinera mentre xupem de la seva wi-fi i després, tenda a l'estepa per retornar a esmorzar el dia següent.L'altra nit, la següent, la farem a Beitun... un poblet petit que surt indicat al mapa. Però de petit no en té res. Som a Xina. El que no fa tant devia ser un llogaret kazak, és en la actualitat una ciutat Han de nova factura. Només un parell de cases de tova enmig de blocs de pisos recorden el que no fa tant devia ser un llogaret. Els xinesos estan colonitzant a marxes forçades el seu particular llunyà oest, on no hi ha indis a qui sotmetre però si uigurs o, en la zona on ens trobem, kazaks. Aquests darrers, però,  semblen no oposar resistència.

Selfie time

Passejar-se per aquestes ciutats xines té un punt de surrealisme. Són ciutats grans, ben planificades, netes i diria que també ben construïdes. Tanmateix, com a mínim a mi, com a occidental no em transmeten una sensació de normalitat. Tenen un toc kitsh, Disney potser en diria, que fan la sensació que estiguis recorrent un escenari de cartó-pedra. Un decorat de pel·lícula. Però no. No són cap decorat. Són ciutats, força grans diríem aquí, petites pels estàndards xinesos, amb tots els serveis que s'espera d'una ciutat.

Beitun

La gent és d'una amabilitat exquisida i també molt curiosa. Caminem per la ciutat conscients que mig carrer ens van disparant fotos dissimuladament amb els seus mòbil, això quan no ens paren directament per demanar-nos un selfie. Shanghai, Beijin, Xian.... queden a milers de quilòmetres, som a la cantonada nord - occidental del país i de guiris que arribin aquí, ben poquets.

Mercat a Beitun

A Beitun costarà trobar on allotjar-nos. A les dificultats de comunicació, ni tant sols el llenguatge corporal és compartit amb els xinesos, s'hi afegeix el fet de que no tots els hotels estan autoritzats a allotjar turistes. Però al final no només trobarem hotel sinó que fins i tot trobarem, o millor dit ens trobarà, l'únic professor d'anglès de la ciutat. Serà mentre sopem en una de les paredetes clàssiques de barbacoes (fan a la brasa de tot: carns, peixos, verdures i fins hi tot el que a mi em semblen pures herbes). Ens trobarà mentre sopem i insistirà per activa i passiva en que anem a fer-nos unes fotos a l'escola d'idiomes on treballa (context:22:30 de la nit). Ens hi neguem, per mandra i sentit comú / seguretat: és tant insistent que temem que hi pugui haver alguna encerrona. Acabarà trucant a la seva jefa: una xinesa que no parla anglès, la qual també insistirà en que passem per l'escola.  A aquelles alçades ja se'ns hi haurà afegit un tercer, un paio que treballa de no-sé-què en una tele local i que no parla anglès però que està encantat de la vida de parlar amb uns estrangers. Acabem  convencent-los que si volen una sessió de fotos a de ser a l'hotel i així és com el hall de l'hotel es converteix en una espècie de foto-call improvisat i ens fem tot de fotos amb encaixades de mans formals amb el professor i la directora i fotos més informals tots junts.. tercer paio inclòs. Tot ben surrealista, però el Miquel i jo encantats de que ens distreguin fins ben bé mitja nit.

El nostre sopar a BGeitun

L'endemà ens alçarem disposats a intentar arribar a Burchin pedalant. Però desistirem. És el quart dia de pedaleig  amb vent en contra, amb trams en que en pla i bon asfalt  no passem dels 8 km/h de tant vent que ens bufa. El cupo d'estepa bucòlica amb iurtes i camells pasturant ja està complert, el paisatge no dóna per més i no cal desgastar-nos inútilment.  Per tant, optem pel que ja comença a ser un clàssic (ja ho vam fer a Algèria per setmana santa): Fer autostop amb dues bicis ! I torna a funcionar ! No han passat 15 minuts que un camió ens recull i ens du fins a Burchin. Li agraïm amb unes fotos nostres i una postal de Barcelona i comencem a batallar per l'hotel. Els que acceptem estrangers són molt cars i optem per continuar, ara en taxi, compartit fins a Jaminay on comprarem bitllet per amb autobús creuar la frontera l'endemà. No està permès creurar-la en bici. Xina s'acaba. S'acosta el dia d'abandonar l'estepa pura per endinsar-nos altre cop a les Altai. Serà això si, un cop ja a Kazakhstan.

Bicis al bus. Apunt per creuar a KZ.

Mongolia, per les Altai en solitari

(perdoneu la manca d'accents)

Finalment, el 31 de Juliol, Olgii m'alliberava. No sense resistencia, no va ser fins les onze del mati que vaig deixar lel poble, ressignat al veure que la botiga on tenien bones carmanyoles per cuinar no obriern. Al final, recurs d'emergencia, i cassoleta comprada al bassar.



Sempre es curios recorrer, anys despres, un itinerari ja pedalat anteriorment, i aquest era el cas. El 2008 ja vaig pedalar d'Olgii a Tolbo i ara em disposava a tornar a fer-ho. 8 anys son anys i els records comensaven ja a confondre's. Molts records no son res mes que la fixacio a la memoria de les fotografies preses aleshores i vistes i revistes cops i cops durant aquests anys. Es aixi com emprenc el dia, intentant reconeixer llocs ja visitats. Costa. No reconec les fotos gravades a la retina. La memoria es traicionea i la carretera nova. El que era una pista polsegosa ara es asfalt impecable que ajuda a progresar sense fer un esfors excessiu. I es aixi com avansen els quilometres: primer un collet; aqui i alla iurtes kazaques: menys que el darrer cop, un mon que s'acaba; aqui uns mongols  gaudint del diumenge amb les seves bicis; i alla una familia que demana una foto amb el mobil; el llac de Tolbo i finalment la poblacio. Parada a picar algo i amb absencia d'hotel, uns quilometres mes fins a trobar un bon lloc on plantar la tenda. Planto la tenda sota l'atenta mirada de dos kazaks i unes desenes de mosquits que no es limiten a observar. Quan els kazaks veuen el fogonet i els Big Bons (paquests de pasta intantanea), s'acomiaden, tenen clar que ho tinc tot sota control. Ojala fessin el mateix els mosquits !!!!

Pa, mantega i te amb llet. L'esmorzar tipic dels kazaks... sempre disposats a compartir-lo

L'agost arrenca amb mala pinta. El dia esta encapotat i ha plovisquejat a primera hora del mati.  Me la jugo.... i em mullo. No sera fins despres d'una hora sota la pluja que em podre resguardar en un cobert per aparcar un cotxe en el que sembla un petit llogaret o massia gran amb varies edificacions i un gran estable, tot buit. Deuen estar a fora en alguna pastura.

Espectacular paissatge Altaic.

Son dies en que pedalo sol, el Miquel va tirar endavant mentre jo volava a UlanBator a la cerca d'una roda nova. No tinc noticies seves: o encara esta pedalant per Mongolia sense cobertura o ja es a Xina amb l'access a la majoria de serveis occidentals censurats. Quan ens retrobem  ja a Xina, descobrirem que els dos ens vam resguardar al mateix cobert.

Arribare a Deluun a les 19:00, no hi ha cap hotelet, aixi que omplo el pap al guanz, la cantina local, i surto del poble per cercar on plantar tenda. Em complico la vida i acabo patint mentre creuo un riu sense pont amb aigua que m'arriba gairebe al cul.

El tercer dia de la travessa mongola hauria de comensar la part dura. M'espera un coll, el mes alt del viatge, a  mes de 3000m. Amb el gps mort estic navegant a la brava, i em salto el trencall del coll. Tantmateix, com diuen en castella: no hay mal que por bien no venga i acabo en un llogareg on uns kazaks de Deluun que estan alla segant camps em conviden a te, pa i mantega. Xerrem, mengem, fem les fotos de rigor i m'indiquen el cami perque pugui continuar. L'etapa continua amb alguna paradeta: selfie amb uns joves pastors de camells, estudiants universitaris a Kazakhstan que a l'estiu ajuden a la familia; i acabo plantant la tenda a peu de coll. Sopare acompanyat per un capvespre espectacular amb el sol ponent-se darrera un pic que ratlla els 4000m i la llum reflectint-se a la tenda i al coll que em tocara pujar l'endema.

Paissatge cami de Bulgan d'Olgii

L'etapa del dia seguent es relativament facil. Arribare a Bulgan d'Olgii amb un centenar de quilometres a les  cames despres d'haver superat el coll i haver pedalat per valls glacials espectaculars. Cap a les 6 del vespre arribare a Bulgan on sopare i decidire continuar una vintena de quilometres mes.

Convidat prop del Bulgan d'Olgii

El 4 d'agost arribare a Bulgan de baix, sera dels dies mes durs. Sembla mentida com es pot arribar a patir en un territori que en teoria tendeix a baixar. La pista ressegeix el riu Bulgan des de de Bulgan d'Olgii a Bulgan de Khovd, o com ens enteniem el Miquel i jo, Bulgan 1 / Bulgan 2 o el de dalt i el de baix. La pista es una tortura. Us deixo escollir: ondulacions, llera de riu seca plena de codols , llera de riu amb dos pams d'aigua, bancs de sorra i al final del dia mosquits. que preferiu? La guindilla, una punxada a dos quarts de nou del vespre a 8 quilometres del final d'etapa amb el poble a la vista. Mes de 13 hores per 110km. Sort que el paissatge de la vall esta a la alsada del patiment.  Vall ample, prats i iurtes a la llunyania, pics al fons, i un riu de vegades mes calmat i d'altres mes envalentonat que va fent el seu cami.

Pista cami de Bulgan de Khovd.

I si... podia empitjorar :-)

Seran les 10 de la nit tocades quan em podre comensar a relaxar i  podre tenir noticies del Miquel..... Nomes el tinc dos dies per endavant !!!  Haureu d'entrar a Xina amb mi per saber quan i on el vaig atrapar.