De Koktal vaig sortir cap a Chunsha per anar d'alla cap al congost
de Charin. A Chungsha hi vaig arribar prou d'hora amb l'intencio de
poder escriure algunes croniques al blog, a Koktal, tots els
internet-klub els vaig enganxar tancats o avariats.
Croniques fetes, al tornar a l'hotel vaig mantenir unes fantastiqeus converses amb un xavalet que s'hi allotjava amb son pare. Era ciclista, em va comentar. M'analitza la bici de dalt a baix, li apunto que es Rohloff perque ho busqui a internet i m'explica que la seva, de carretera, es de fibra de carbo. Entrana en un equip i a rebuf de cotxe em comenta, no se si creure-m'ho, que algun cop s'ha arribat a posar a 100km/h.
Ens acomiadem i l'endema al mati havent esmorzat jo ja surto cami del congost de Charyn. Sera un dia dur. Quan duc uns quinze quilometres intento seguir una pista paralela al riu Charin que algu em diu que du al congost. 5 km despres he de girar cua. Tinc les primeres vistes del mateix, no tant espectaculars com esperava, pero res mes. Torno a la carretera, i ara, si, uns 20km mes endavant, trobo el trencall que m'indica que a 22km es troba el congost. Ja intueixo que patire, fa un sol de justicia, estic altre cop en terreny estepari sense una sola ombra i em queda tantsols un litre d'aigua.
Com d'altres cops, la pista resulta ser molt sorrenca el que dificulta l'avans. A mes, en fals pla, va guanyant alsada paulatinament i per si fos poc, es gira vent en contra que encara fa mes dificil avansar. Arribo al punt de control del parc dues hores despres completament deshidratat i amb signes evidents d'estar apunt de pillar un pajaron, m'estic comensant a marejar. Arribo i em reben amb els brasos oberts sorpresos que m'hagi plantat alla amb la bici. Pero jo no estic per afalags:
- у вас вода? Teniu aigua?
Em treuen una garrafa i em comensen a omplir la botella de litre i mig, quan sobrepasa la meitat el faig parar... me la vol omplir del tot. Pero jo no puc esperar. M'empaso practicament un litre d'aigua d'una tirada davant la cara de sorpresa del noi. Per la cara d'esparverat que fa, la meva imatge deu ser bastant contundent. Un cop buida la botella, ara si, deixo que me l'ompli del tot.
Botella plena i cos mig rehidretat comenso a pasejar-me per la zona. Es com un Colorado en petit, d'una bellesa impresionant. S'intueix el cano principal per on transcorre el riu tot i que les millors vistes des d'on soc es d'un dels congostos laterals, que l'anomenen vall dels castells per les formacions rocoses en forma de pinacles que hi ha. Mentre em passejo per aquesta part alta departeixo amb altres turistes. Uns japonesos, crec, em feliciten per haver arribat alla en bici, uns rusos, em demanen fer-se unes fotos amb mi: junts, fent veure que mirem el mapa... em feliciten pel viatge i ens acomiadem. Jo, ara si, trobo la pista a la vall dels castells i comenso a baixar-hi, no sense preguntar-me com m'ho fare per pujar l'endema. Fa baixada i sobretot, al discorre la pista per la llera d'una torrentera es molt sorrenca. Tocara empenyer per pujar altre cop? Una estona despres soc abaix, just davant el riu Charin. Hi ha una guingueta abandonada que em dona cobertura i em permetra vivaquejar sense por a mullar-me. Aviat em quedo sol, jo i per unica comapnyia algunes llebres que se'm creuen de tant en tant.
Sopare i a quarts de nou sere al sac... baldat. El desgast de la deshidratacio m'haura passat factura. Des de l'arribada al riu fins l'hora de dormir em beure 2,5 litres d'aigua amb electrolits (recuperat-ion) i tot i aixi quan m'aixequi l'endema em sentire que encara no estic al 100%.
Sortire l'endema congost amunt. La darrera rampa, la que et fa accedir o abandonar la vall de castells es durissima i en molt mal estat (la pista nomes esta oberta a la policia i gent del parc) i la faig empenyent la bici. Quan soc gairebe a dalt uns 4x4 comencen a baixar. Dos homes i dos dones. Els tios molt chulillos em donen un cop de ma empenyent la bici. Es un guaperes amb camisseta sense manigues i marcant musculito. Em pregfunten si parlo angles i al dir-els-hi que si una de les noies em pregunta si he vist algun cotxe i gent abaix. Aleshores me n'adono, com va l'altre home: camisseta blanca arrepada, ulleres fosques... i du walkie i pipa penjant. Son polis, i com a les pel-lis, porten la nena mona, mini-texans arrapadent i top marcant pitrera... Semblen mes de Miami Vice que de Charyn Kanyon. Ens acomiadem. Ells continuen buscant i jo faig cap a la carretera mentre penso en no creuar-me amb els personatges que busquen.
10km despres soc a la carretera principal, i se'm presenta el gran dilema. Que faig? Cap a on tiro? Fa dies que tinc constancia que el post fronterer pel que volia tornar a Kyrgyzstan, a traves de la vall de Qarqara, esta tancat. I com mes m'he acostat a aquest punt fronterer (em trobo a dia i mig pedalant) mes confirmacions m'han arribat. Decideixo no arriscar-me a prerdre dies en va. Tanmateix encara hi ha una altra alternativa, tornar a Almaty per les muntanyes, a traves d'una pista que em mostra el mapa. Pero no ho tinc gens clar. Els mapes del gps ja m'han fallat algun cop i algu m'ha dit que m'ho tregui del cap. Encara em noto tocat de l'esfors del dia anterior i decideixo tornar per carretera principal a Almaty. Dormire a Shilit i l'endema a Almaty. Una volta de 160km paissatgisticament i culturalment intranscendents, pero que hi farem.
La tornada es veura compensada pels bons moments amb gent de CS a Almaty. Estant a Shilit veig que un noi valencia arriba a Almaty i quedem per trobar-nos i desfogar-nos parlant en catala. El meu post a CS a mes, servira perque el llegeixi la Saltanat, una noia kazakha que parla un castella gairebe perfecte i que m'invita a veure'ns. Passare dos vespres fantastics amb ella i amics seus. El primer dia amb el Fidel, el valencia, i la Mika, una alumne seva de castella. El segon dia amb el David, un madrileny que arriba de vacances, i totes les alumnes de la Saltanat de castella. I dic totes, perque absolutament totes son noies. El David i jo contra l'Harem ! Un vespre fantastic amb dones, algunes guapissimes, amb ganes de practicar castella... en un dels llocs mes pijos d'Almaty, el Club Bacardi. Un edifici de Bacardi de 4 plantes cada una amb un ambient diferent. Ens estem a la terrasa amb fantastiques vistes a les muntanyes que donen al sud d'Almaty. Abans a la tarda, m'hauran fet una sessio de fotos i una entrevista per un blog sobre vida social d'Almaty. Tarafeta media star. Mes entretingut un no pot estar.
Ara, pero, Almaty s'acaba. En poques hores sere en autobus cami de Karakol per no perdre mes temps i no tornar a pedalar ja part de l'itinerari fet. Dema o dema passat, sere, on the road again.
Croniques fetes, al tornar a l'hotel vaig mantenir unes fantastiqeus converses amb un xavalet que s'hi allotjava amb son pare. Era ciclista, em va comentar. M'analitza la bici de dalt a baix, li apunto que es Rohloff perque ho busqui a internet i m'explica que la seva, de carretera, es de fibra de carbo. Entrana en un equip i a rebuf de cotxe em comenta, no se si creure-m'ho, que algun cop s'ha arribat a posar a 100km/h.
Ens acomiadem i l'endema al mati havent esmorzat jo ja surto cami del congost de Charyn. Sera un dia dur. Quan duc uns quinze quilometres intento seguir una pista paralela al riu Charin que algu em diu que du al congost. 5 km despres he de girar cua. Tinc les primeres vistes del mateix, no tant espectaculars com esperava, pero res mes. Torno a la carretera, i ara, si, uns 20km mes endavant, trobo el trencall que m'indica que a 22km es troba el congost. Ja intueixo que patire, fa un sol de justicia, estic altre cop en terreny estepari sense una sola ombra i em queda tantsols un litre d'aigua.
Com d'altres cops, la pista resulta ser molt sorrenca el que dificulta l'avans. A mes, en fals pla, va guanyant alsada paulatinament i per si fos poc, es gira vent en contra que encara fa mes dificil avansar. Arribo al punt de control del parc dues hores despres completament deshidratat i amb signes evidents d'estar apunt de pillar un pajaron, m'estic comensant a marejar. Arribo i em reben amb els brasos oberts sorpresos que m'hagi plantat alla amb la bici. Pero jo no estic per afalags:
- у вас вода? Teniu aigua?
Em treuen una garrafa i em comensen a omplir la botella de litre i mig, quan sobrepasa la meitat el faig parar... me la vol omplir del tot. Pero jo no puc esperar. M'empaso practicament un litre d'aigua d'una tirada davant la cara de sorpresa del noi. Per la cara d'esparverat que fa, la meva imatge deu ser bastant contundent. Un cop buida la botella, ara si, deixo que me l'ompli del tot.
Botella plena i cos mig rehidretat comenso a pasejar-me per la zona. Es com un Colorado en petit, d'una bellesa impresionant. S'intueix el cano principal per on transcorre el riu tot i que les millors vistes des d'on soc es d'un dels congostos laterals, que l'anomenen vall dels castells per les formacions rocoses en forma de pinacles que hi ha. Mentre em passejo per aquesta part alta departeixo amb altres turistes. Uns japonesos, crec, em feliciten per haver arribat alla en bici, uns rusos, em demanen fer-se unes fotos amb mi: junts, fent veure que mirem el mapa... em feliciten pel viatge i ens acomiadem. Jo, ara si, trobo la pista a la vall dels castells i comenso a baixar-hi, no sense preguntar-me com m'ho fare per pujar l'endema. Fa baixada i sobretot, al discorre la pista per la llera d'una torrentera es molt sorrenca. Tocara empenyer per pujar altre cop? Una estona despres soc abaix, just davant el riu Charin. Hi ha una guingueta abandonada que em dona cobertura i em permetra vivaquejar sense por a mullar-me. Aviat em quedo sol, jo i per unica comapnyia algunes llebres que se'm creuen de tant en tant.
Sopare i a quarts de nou sere al sac... baldat. El desgast de la deshidratacio m'haura passat factura. Des de l'arribada al riu fins l'hora de dormir em beure 2,5 litres d'aigua amb electrolits (recuperat-ion) i tot i aixi quan m'aixequi l'endema em sentire que encara no estic al 100%.
Sortire l'endema congost amunt. La darrera rampa, la que et fa accedir o abandonar la vall de castells es durissima i en molt mal estat (la pista nomes esta oberta a la policia i gent del parc) i la faig empenyent la bici. Quan soc gairebe a dalt uns 4x4 comencen a baixar. Dos homes i dos dones. Els tios molt chulillos em donen un cop de ma empenyent la bici. Es un guaperes amb camisseta sense manigues i marcant musculito. Em pregfunten si parlo angles i al dir-els-hi que si una de les noies em pregunta si he vist algun cotxe i gent abaix. Aleshores me n'adono, com va l'altre home: camisseta blanca arrepada, ulleres fosques... i du walkie i pipa penjant. Son polis, i com a les pel-lis, porten la nena mona, mini-texans arrapadent i top marcant pitrera... Semblen mes de Miami Vice que de Charyn Kanyon. Ens acomiadem. Ells continuen buscant i jo faig cap a la carretera mentre penso en no creuar-me amb els personatges que busquen.
10km despres soc a la carretera principal, i se'm presenta el gran dilema. Que faig? Cap a on tiro? Fa dies que tinc constancia que el post fronterer pel que volia tornar a Kyrgyzstan, a traves de la vall de Qarqara, esta tancat. I com mes m'he acostat a aquest punt fronterer (em trobo a dia i mig pedalant) mes confirmacions m'han arribat. Decideixo no arriscar-me a prerdre dies en va. Tanmateix encara hi ha una altra alternativa, tornar a Almaty per les muntanyes, a traves d'una pista que em mostra el mapa. Pero no ho tinc gens clar. Els mapes del gps ja m'han fallat algun cop i algu m'ha dit que m'ho tregui del cap. Encara em noto tocat de l'esfors del dia anterior i decideixo tornar per carretera principal a Almaty. Dormire a Shilit i l'endema a Almaty. Una volta de 160km paissatgisticament i culturalment intranscendents, pero que hi farem.
La tornada es veura compensada pels bons moments amb gent de CS a Almaty. Estant a Shilit veig que un noi valencia arriba a Almaty i quedem per trobar-nos i desfogar-nos parlant en catala. El meu post a CS a mes, servira perque el llegeixi la Saltanat, una noia kazakha que parla un castella gairebe perfecte i que m'invita a veure'ns. Passare dos vespres fantastics amb ella i amics seus. El primer dia amb el Fidel, el valencia, i la Mika, una alumne seva de castella. El segon dia amb el David, un madrileny que arriba de vacances, i totes les alumnes de la Saltanat de castella. I dic totes, perque absolutament totes son noies. El David i jo contra l'Harem ! Un vespre fantastic amb dones, algunes guapissimes, amb ganes de practicar castella... en un dels llocs mes pijos d'Almaty, el Club Bacardi. Un edifici de Bacardi de 4 plantes cada una amb un ambient diferent. Ens estem a la terrasa amb fantastiques vistes a les muntanyes que donen al sud d'Almaty. Abans a la tarda, m'hauran fet una sessio de fotos i una entrevista per un blog sobre vida social d'Almaty. Tarafeta media star. Mes entretingut un no pot estar.
Ara, pero, Almaty s'acaba. En poques hores sere en autobus cami de Karakol per no perdre mes temps i no tornar a pedalar ja part de l'itinerari fet. Dema o dema passat, sere, on the road again.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada