dimecres, de setembre 03, 2008

Visions mongoles IV.

Estar parat es una mica avorridot... Des de que vaig cascar la bici algun dia es fa llarg pero normalment sempre acabes trobant algo que et distreu i sino sempre queda anar a algun cybercafe a llegir diaris i navegar per la xarxa (mig euro o menys una hora sino t'
aixequen la camisa) amb aixo i un bon llibre acabes matant l'estona.

Pero hi ha dies diferents. Com quan m'estava Khovd, per exemple. El dia que la furgo que m'havia de dur a Altay no es va presentar vaig acabar passant una tarda forsa agradable. Vaig arribar a mitja tarda a l'hotel mig emprenyat i desesperat perque no podia tirar cap Altay. Em vaig tancar a l'habitacio i vaig posar la tele. Hi havia tele via satelit i es sintonitzava un dels canals internacionals de la televisio xinesa en angles. Com a minim veuria les noticies i despres una entrevista-massatge a en Tony Blair sota l'excusa de que Londres prenia el relleu a Beijing com a ciutat olimpica. Mentres veia la tele van tucar a la porta.

Eren les dones encarregades de la recepcio de l'hotel que estaven tant o mes avorrides que jo. La que havia trucat era forsa timida i quan vaig preguntar que volien no va saber que respondre. L'altre pero de seguida es va deixar anar amb la xerrameca. Devia tenir uns 30 anys com a maxim, cabell negres llargs, grasoneta, cara rodoneta i sempre sonrient.
La conversa va comensar amb les preguntes de rigor: D'on era, si estava casat i quants anys tenia (casi sempre cauen aquestes tres i per aquest ordre) i em va explicar que estava casada i que tenia un crio.
Estava cansada de Mongolia. No parava de repetir-me que Mongolia Plokha (malament) i Span, Paris, London i Washinton xorosho (bo). Jo li intentava fer veure les coses bones de Mongolia pero ella em reponia que res... que vivia a la ciutat en una malinki (petita) dom (casa) que al preguntar-li va resultar ser un Ger a les afores aprop del riu. No hi vaig ser-hi pero me la puc imaginar. Un Ger, el cotxe aparcat, la placa solar per tenir llum i tele al vespre i bidons en un raco amb l'aigua recollida del riu per cuinar, rentar, etc. Sommiava amb una casa de debo pero no se la podien permetre. Em va comentar que el seu sou era d'uns 170000 Turugs al mes (100 euros) . La seva feina, estar a la recepcio de l'hotel 24h en dies alterns. Em va explicar que era un mal sou, el seu marit, xofer de professio, guanyava 700000 al mes, i aixo si que era un bon sou. Em va preguntar pel meu sou, li vaig dir tirat a la baixa , tambe li vaig explicar quan costa un lloguer, el menjar, per intentar fer-li veure que el mon occidental es tot molt car i no es tant maco com el pinten a les pel-licules que veuen i que , com havia comentat amb una noia francesa un dies abans, si arriba una crisi forta, ells sempre poden agafar Gers i bestiar i algo sempre tindran per menjar... Pero no hi havia manera... Entre el meu rus limitadissim (Katerina no ens fallis aquest setembre !!!), les seves (des)il-luions i la seva logica aplastant (quan costa la bici? quan costa la camera?) no va haver-hi res a fer.

I es que la vida a Mongolia es dura, a la ciutat i en la vida nomada. Als nomades, si mes no els Kazaks de l'oest, m'explicava la Celina, la noia francesa que havia conviscut amb ells durant tot un any, la vida era molt dura. L'impressio que jo n'havia tret es que les dones pencaven molt mes que els homes i la Celina va reconeixer que era cert... a l'estiu. A l'hivern les tornes es canviaven. Eren ells els que patien de debo, i es que no deu ser gens facil sortir a controlar els ramats quan s'esta a 30 sota zero. L'aigua que a l'estiu l'agafaven de rierols, a l'hivern l'havien de tallar dels rierols glasats i quan el gel s'acabava fer excursions a les muntanyes mes properes a recollir neu. I axio per no parlar dels hiverns del 1999 al 2002 on segons la Lonely Planet, en algunes regions de Mongolia degut al fort fred i la sequera va morir el 50% dels ramats o l'actual crisi del petroli: Molts nomades es van vendre els camells (animal de carrega) per comprar cotxes (Camions, camionetes o 4x4) i ara amb l'augment de preu dels darrers anys no es poden permetre pagar la gasolina i es poden despasar menys que abans. Aquesta es la realitat nomada, lluny del romanticisme amb que es pugui veure des d'occident i la de les ciutes no es massa millor. Ja heu vist els sous i el tipus de feia que s'hi troben.

I pensava tot aixo avui que volare cap UB des de Bayankhongor. Vaig arribar aqui fa dos dies amb una altre tundra de dotze hores de cotxe nocturnes des d'Altay, una altre nit sense dormir, viatjant tota la nit clavant-me la ferramenta de sota el seient de la furgo i amb el cotze que encara si me'l toco em fa una mica de mal d'anar repicant mitja nit contra la finestra del cotxe. L'idea original era d'aqui anar a Tsetserleg (a 200km d'aqui, i estar-me a casa d'una Couchsurfer) pero no he trobat cap cotxe que hi anes en dos dies, aixi que torno ja cap a UB i he decidit que el darrer tram el faig en avio. No vull una altre nit d'insomi amb l'agravant de no saber a quina hora surts i per tant a quina hora arribes a UB. No es el mateix apareixer a les 4 o 5 de la matinada a un poble de 20000 habitants que a una urbe de mes d'un milio, lluny del centre, en una estacio d'autobusos i haver de muntar bici i tota la mandanga. El preu del vol? 172 dolars. Mes d'un mes de sou de la recepcionista de l'hotel.

4 comentaris:

xescofet ha dit...

amic tarafa:

tot el que té principi té final.

manelvici ha dit...

Hola Xavi:

Ara que s'acaba Mongolia, es el moment de començar a pensar en el proper viatge (ja sé que tens una idea molt agosarada al cap!!), però també pensar en la teva pastisseria i en la teva sípia del xiringuito.

Anim i fins aviat

Manel

xescofet ha dit...

amic tarafa:

un comiat no seria gens superflu, no creus?

Anònim ha dit...

Ja, verjetno zato je