dijous, d’agost 14, 2014

Kilometrada I: Pel nord de Bòsnia

Pels més ciclistes, aquí teniu el primer tram de quilòmetres realitzats per Bòsnia. Un total de gairebé 1000km fins la meva primera estada a Sarajevo.


  • 23/07/2014: Zagreb - Karlovac: 83,4km +300m Inclou les voltes pel poble buscant la "sobe"
  • 24/07/2014: Karlovak - Plitvice: 82'6km +900m
  • 25/07/2014: Plitvice - Bihać: 35'4km. Matí fent el guiri visitant els llacs.
  • 26/07/2014: Bihać - Martin Brod: 86'8km, +840m. Inclou uns 30km d'anada i tornada direcció Boksana Kupra per veure una fortificació. Vaig girar cua per manca de temps. Varis trams per pista dins del parc nacional de l'Una (28 -30km aprox)
  • 27/07/2014: Martin Brod - Kvala Vakuf - Vroche - Kljuć: 91km, +915m. Pista Kvala Vakuf - Vroche  no asfaltada
  • 28/07/2014: Kljuć - Zelenkovac: 36,34km, +620m
  • 29/07/2014: Zelenkovac -  Banja Luka: 77'25km. +300m -920m
  • 30/07/2014: Banja Luka - Doboj: 113km, +450m. Varis trams de pista. Inclou uns 15km de més per error en direcció monestir de Lipjie  
  • 31/07/2014: Doboj - Srebrenik- Srebrenik Stri Grad - Srebrenik - Tuzla: 92'2km. +950m
  • 02/08/2014: Tuzla - Milići: 113km, +1066m. Inclou uns 18km de més al intentar arribar a Srebrenica i girar cua.
  • 03/08/2014: Milići: - Srebrenica - Bajina Bašta: 89,6km +990m
  • 04/08/2014: Bajina Bašta - Visegrad - Utripača: 93km, +1240m
  • 05/08/2014: Utripača - Sarajevo: 85km, +1130m
     

Un pont sobre el riu Drina

Un pont sobre el riu Drina, i molts túnels al seu costat. Aquest podria ser el resum en una frase del dia següent a Srebrenica.

Srebrenica és un cul de sac, està arraconada  a la cantonada nord oriental del país i prop de la frontera Sèrbia. No és d'estranyar, per la seva ubicació geogràfica, que acabés sent la ratonera que va acabar sent durant la guerra.
Degut a la seva ubicació , l'opció més lògica per arribar a Višegrad era entrar-hi des de Sèrbia. De Srebrenica, doncs, vaig dirigir-me cap a Bajina Bašta, ja a l'altra banda de la frontera. Vaig començar a enfilar el port de muntanya que hi ha a la sortida de Srebrenica que ja amenaçava pluja i vaig arribar a temps de trobar un cobert mentre una tormenta torrencial amb llamps que queien practicament al costat descarregava. Tres quarts d'hora després podia reemprendre el camí. Segueixo enfilant una costeruda carretera i costa creure que entre la bellesa d'aquests boscos si visquessin tants drames. La natura és cínica i se'n fot dels humans. Com poden haver-hi paissatges  bonics on s'hi ha viscut tanta tragèdia?

Segueixo pedalant fins arribar a la frontereta. És una frontera curiosa sobre un Drina que encara no és molt cabdalós. El riu marca la línia divisòria entre els dos països, però el post fronterer bosni està en un carrer paral·lel al riu que continua el seu transcurs pel poblet on es troba. Un policia et pregunta si continues recte dins de Bòsnia creuant el poble o penses creuar el pont: Si el creues fas els tràmits fronterers i un cop a l'altre vessant , passes l'aduana sèrbia.
Turons a prop de Bajina Bašta

A l'aduana sèrbia, igual que a la bòsnia,  al·lucinen una mica quan em veuen arribar. Em pregunten on vaig i on dormiré. Em deixen passar sense entrebancs... i això que no les tenia totes ja que en el meu passaport i consta un segell de la UNMIK (United Nations Mission in Kosovo) de l'estiu del 2007, hi havia un mínim risc que consideressin que el 2007 havia entrat il·legalment a Sèrbia.

L'endemà toca enfilar un port. La climatologia acompanya, el cel és serè i al guanyar alçada fa que la calor no apreti.  El paissatge és preciós, primer poblets rurals entre prats i al anar guanyant altitud, boscos alpins plens de coníferes. M'apunto el parc nacional del Tara, a Sèrbia, com a posible destinació. Cal investigar aquesta part. Per fer excursions, montain bike i rafting, tot en un sol lloc, crec que té molt bona pinta.


Camí de Višegrad


Arribo a les dues tocades a Višegrad. No comptava en que el port fos tant llarg.  Pel camí sacrifico el monestir ortodox de Dobrun, vaig tard, i em sap greu, te bona pinta. Dino amb vistes al pont més famós de tots els que creuen el Drina, el pont Mehmed Paša Sokolović  que a Višegrad va donar nom a una de les novel·les més conegudes d'Ivo Andrić.   Deixo la ciutat amb vistes a Andrićgrad la població en honor a Ivo Andrić que Emir Kusturica està construint a Višegrad i continuo direcció Sarajevo.

pont Mehmed Paša Sokolović 
Durant els propers 30 kilòmetres creuaré més de 30 túnels, la majoria curtets però també varis amb més de mig quilòmetre de longitud. Un o dos d'ells amb les llums del túnel apagades o foses i jo tirant de frontal. Arribaré a Ustripača, la població on la carretera es bifurca per anar a Sarajevo i Dubrovnik cansat per la tensió. Podria continuar uns quilòmetres més vers Sarajevo, però decideixo parar.

Camí de Sarajevo, Drina en un pantà.
El dia següent faré els 84km restants fins Sarajevo. El tram final de la ruta és si més no curiós. La carretera segueix un  riu mig engorjat, creues un túnel i et trobes de cop dins la ciutat. A mig quilòmetre com a màxim del centre històric, el seu barri otomà. Flipo amb l'arribada. Ja que soc al centre, paro a fer un burek mentre consulto la guia per acabar de situar-me i localitzar possibles albergs. Una horeta després, estic instal·lat  i a punt per descobrir una ciutat, que ara, després de la segona estada i quan ja puc dir que hi he estat gairebé quatre dies, em deixa captivat. Una ciutat que us explicaré i a la que ben segur, no sé quan, hi tornaré.
Entrada a Sarajevo


dilluns, d’agost 11, 2014

Srebrenica

(aquest cop no he pogut canviar la configuracio del teclat, ja em perdonareu la manca d'accents)

Pintada a Travnik. Admiro als bosnis, parlen de justicia, mai de venjansa.
De cop m'ho vaig trobar alla al davant. No m'ho esperava. Segons el mapa Potocari queda a uns 5 km de la carretera principal que du a Srebrenica, pero el memorial esta a peu de carretera. Just davant de la fabrica que servia de caserna als soldats holandesos de l'ONU. Aixi doncs , de nassos i sense esperar-m'ho, em vaig trobar amb aquest cementri homanatge al darrer genocidi perpretat a Europa i un cru record de com de barbar pot arribar a ser l'esser huma. Fins a data d'avui s'han trobat 8372 parts de diferents persones de les quals mes de 6000 ja son enterrades, les darreres 191, aquest 11 de Juliol en la cerimonia commemorativa anual, d'altres esperen a trobar mes parts del cos abans no dona-els-hi sepultura.

Segons m'explicaran dies despres a l'exposicio permanent que hi ha a Sarajevo, aixo es degut a que les restes  dels assassinats durant el genocidi poden arribar a estar en fins a 3 o 4 foses comunes diferents. M'explicaran que al ser matats van ser enterrats en varies foses, pero al apropar-se el final de guerra, en veure que les foses eren massa facils de trobar, i per tant serien proves dels delictes, van desplasar les restes mortals del que anomenen foses primaries a secundaries o fins hi tot terciaries, molt mes amagades i alguns cops fins i tot minant les zones properes per no poder-hi accedir. L'objectiu: si no hi ha prova del delicte, no hi ha delicte. Aixo explica que un mateix cos es pugui trobar disseminat en varies foses.

L'entrada m'impacta. Una pedra recorda el numero de victimes trobades, 8372, totes les victimes estan gravades en lloses de marmol que fan mig cercle, hi ha una zona habilitada per la pregraria i despres totes les parceles amb la gent enterrada. Em creuo amb una dona plorant. M'emociono.Qui hi te? Pare? Marit? Germa? fills? Tots? m'esgarrifo nomes en pensar-ho. D'atres nomes passegen o fan petar la xerrada i una nena, maquisima, d'un parell d'anyets juga amb el seu tricicle aliena al simbolisme i la carrega dramatica del lloc que els seus pares estan visitant.

Srebrenica es un genocidi, pero tambe un fracas. El fracas de la UN, deixo per vosaltres si es United Nations o com si es deia en alguna pintada durant la guerra, United Nothing.

Ressumint molt (versio molt mes detallada aqui), la ONU havia declarat Srebrenica zona segura l'abril del 1993, aixo va fer que molts bosnis de regions del voltant es refugiessin dels atacs de les tropes serbobosnianes a Srebrenica. Tanmateix al juliol nomes hi havia un destacament de 450 holandesos a Potocari (a uns 6 km abans de Srebrenica). A principis de Juliol, tot i ser declarada zona segura, l'exercit serbobosni va comensar a atacar la ciutat en un moment en que la situacio a la ciutat ja era insotenible (mes de 60000 refugiats i amb morts per fam ja que els serbis havien bloquejat el corredor humanitari). L'11 de Juliol entraven a la ciutat despres que la OTAN ignores reiterades peticions d'ajuda del destacament holandes. La poblacio en massa ja havia anat cap Potocari a resguardar-se a la base holandesa mentre entre 10000 i 15000 homes intentaven escapar-se a Tuzla per les muntanyes. El 12 de  Juliol , Ratko Mladic convocava al general holandes a una reunio, i l'amenasava en matar-los si intervenien en el conflicte.Els holandesos cedeixen.  Les tropes serbobosnies entren al quartel holandes i s'enduen els bosnis,segons ells,  per deportar-los. La realitat es que separen dones i nens d'adults. Les dones i nens seran deportats, els homes, assassinats. Es trobaran tambe, pero, assasinats nens i dones a posteriori. Dels que van escapar cap a Tuzla mes de la meitat mai hi arribaran.... I la gent bosnia encara es pregunten que hauria passat si el genaral holandes no hagues cedit al xantange de Ratko Mladic. S'haurian atrevit a matar-lo? Tothom creu que no, i si hagues pasat l'intervencio estrangera hauria sigut probablement automatica.


Amb tot aixo vaig pensant quan arribo a Srebrenica. Una ciutat trista, envoltada de muntanyes mervaelloses. Dino algo en un bar que diria que es regentat per un bosni, i continuo pensatiu pedalant cap a Banija Bashta, a Serbia. D'alla continuare a Visegrad. Pensatiu, impactat i aturdit... pero el viatge, continua.

divendres, d’agost 08, 2014

Pel nord de la república Srpska

Vaig arribar a Banja Luka, capital de la República Srpska, el 29 de Juliol. Com ja vaig comentar un un post anterior, la República Srpska és una de les entitats que formen Bòsnia i Herzegovina i les seves fronteres són resultats dels acords de Dayton - Paris que van segellar el final de la guerra Bòsnia. Uns acords que reflecteixen les netejes ètniques de la guerra.

Feia dos dies ja que em trobava en el seu territori. Des que havia deixat Ključ. Ključ encara forma part de la federació i com en altres llocs del país, sembla que les comunitats convisquin bé: Per anar de la mesquita a l'esglèsia ortodoxa o viceversa només cal creuar el carrer, com aquell qui diu estan una davant de l'altra.  Però va ser deixar Ključ, creuar un portet de muntanya amb la bici i no veure més mesquites. Seria aquesta la dinàmica a la República Srpska?

Dos dies després ja vaig veure que no. A Banja Luka s'estan reconstruint les mesquites, tot i que pocs fidels deuen tenir. Havia estat avisat de que Banja Luka era una població molt radicalitzada. Seria així? Pel camí, a la carretera, en molts plafons unes enganxines amb el símbol SRB 1389, que algú em comenta que són d'un grup ultranacionalista. El 1389 fa referència al 28 de Juny de 1389, data de la batalla de Kosovo Polje, on una aliança liderada per Sèrbia va ser derrotada per l'imperi otomà. La data, està plena de simbolisme pels serbis i va ser el 28 de Juny de 1914 que Gavrilo Princip va atemptar contra Franz Fernidand, hereu al tron austro-húngar i va ser el 28 de Juny de 1989 que Slobodan Milosević va fer el seu discurs incendiari a Kosovo, pels 600 anys de l'efemèride.

Un cop a la ciutat, una presència excesiva de banderes sèrbies. No parlo a les balconades com en altres parts hi ha la bòsnia o a casa nostra l'estalada, sinó en edificis públics. Però res més. Opinió diferent te la Natàlia, una noia polonesa que regenta una llibreria de segona mà a Palma de Mallorca i a qui em trobo al l'alberg. Em comenta que anant a la piscina municipal s'ha trobat gent amb grans tatuatges nacionalistes i altres situacions que l'han impactat. La veritat, és que com que plou molt no tinc massa temps per investigar al respecte i l'endemà he de seguir pedalant.

Segueixo direcció Doboj, una població a la que arribo després de la segona errada del mapa i on em toca pedalar per una pista durant més de quinze quilòmetres. Tranquil i fantàstic si no fos perquè vaig un pèl just de temps i com la majoria dels dies, acabo xop d'aigua.

Arribo a Doboj i em trobo una població desangelada. Es nota tocada per la crisis. Com que plou, deixo la petita visita per l'endemà al matí quan em deixaré perdre pel barri otomà al turó sobre el qual es troba l'antiga fortificació, i hi ha un parell de mesquites i una torre del rellotge. Es veuen moltes cases abandonades i d'altres que les estan reconstruit. El cementiri musulmà dóna a un carrer i em passejo tot fixant-me amb les làpides: Tot i estar a la República Srpska hi ha una cosa que em sorprèn: moltes làpides són d'aquest segle XXI, passat l'any 2000. Està retornant la població musulmana a les cases que van deixar abans de la guerra?  Avui mateix faré aquesta pregunta a una guia de Sarajevo  amb qui junt un grup faré un tour per algun dels llocs emblemàtics de la ciutat durant la guerra. Em comenta que poca gent torna. Tornar, per què? Molts s'han establert a l'estranger, aquí tenim una tassa del 42% d'atur i a l'Sspska tindran prioritat en trobar feina els serbis. Només gent gran que vol tornar a morir on van nèixer i viure estant tornant. No sé si és la percepció general o només la seva opinió, sigui com sigui, aquí us la he transmès.
Vistes des de la fortalesa de Doboj

Visitat Doboj, vaig posar rumb Tuzla, ja en territori de la federació. Allà m'hi esparava l'Azra, una noia deWarmshowers, una xarxa d'acollida per a cicloturistes. Hi vaig arribar després de visitar la fortalesa d' Srebenik i , també, dutxar-me sota un diluvi universal.

Fortalesa d'Srebrenik
L'acollida va ser fantàstica. Sap el que li cal a un ciclisa en ruta. Havia cuinat sopar,va posar a la meva disposició la rentadora i el millor... una baklaves casolanes elavorades pels seus pares per cel·lebrar el final del ramadà. Això després de quedar impressionat per un gran edifici devastat per les flames. Penso que és restes de la guerra però l'Azra em corretgeix. No, el vam cremar a la revolució del febrer.

I és que la gent a qui bòsnia n'està fins als collons (i perdoneu l'expressió). El sistema negociat a Dayton fa aigües per excesiva burocràcia (les dues entitats més el districte de Brčo i dins la federació croato-bosnia, 10 cantons, apart totes les municipalitats que es composen de varis pobles), inoperància i la corrupció. La gent va petar al febrer amb revoltes al carrer. Tothom és queixa de la corrupció. L'Azra, mestra d'anglès sense plaça fixe es queixa que cada any canvien els varems de puntuació per obtenir places a les escoles i em mostra fins i tot un grup a FB on els professors expliquen els tripijocs dels polítics i admisitratius locals per afavorir la gent que els hi és propera. I avui, la meva guia tornarà a queixar-se de la corrupció posant com a exemple ministres que tenen traductores a serbi i / o croat: de vint a trenta anys , quan comencen a ser massa velles per ser les seves escorts les canvien, diu.

Plaça central de Tuzla
A Tuzla al final m'hi vaig estar un dia sencer, l'Azra es va oferir a que m'hi estés una segona nit donades les condicions metereològiques. Al matí em vaig quedar actualitzant el blog i després voltant per la ciutat mentre li deixava espai vital al pis, al vespre un autèntic intercanvi cultural: videos musicals amunt i avall, descobreixo bandes punk/grunje balcàniques com Hvalo Pivo i d'altres i ella grups catalans. Ella posa a parir a Kusturiča, Bregović iDino Merlin per ser hipòcrites (Dino Melrin) o proserbis durant la guerra. Soparem en un restaurant evitant com podem escoltar Turbo - folk (missió impossible) i l'endemà posaré rumb cap a Srebrenica, però Srebrenica es mereix un post a part.





dimecres, d’agost 06, 2014

Viatjant pel país de l'aigua

Viatjar per Bòsnia és viatjar pel país de l'aigua. I no em refereixo a les hores pedalades sota la pluja, que han estat moltes. He tingut en una hora o altra 12 dies de pluja dels quals en 6 m'ha enganxat sobre la bici. Si dic que Bòsnia és el país de l'aigua és per la quantitat de rius, cascades, pantants, aigües braves, etc que té.

Ja comentava en un post anterior que a Bihać hi ha una competició anual de rafting. Aquesta competició recórrer el riu Una durant tres dies, part de seu recorregut el vaig fer a l'inversa en bicicleta.

Vaig sortir de Bihać direcció Bosanska Kupra per visitar el castell de Ostrozać però vaig recluar al estar més lluny i més amunt del que m'esperava. Així que cap a Bihać altre cop  i cap al sud. L'objectiu, visitar les cascades d'Štrabači Buk i Martin Brod, i si el dia anava bé, continuaria fins a Drvar i acabaria visitant una cova des d'on Tito va fer una famosa emboscada als alemanys.

La sortida de Bihać  va ser via la carretera principal que dur a Jajce i Sarajevo, fins arribar dalt d'un port de muntanya on s'anunciava l'entrada número 1 al Parc Nacional de l'Una. M'hi desvio i als pocs metres hi trobo la garita del guarda. Pago l'entrada, em poso en mode, mountain bike, i començo a pedalar entre boscos per una fantàstica pista camí de Štrabači Buk. Aquí i allà, s'hi troben cartells de la fauna que un es pot creuar: Senglars, ossos, llops. També hi ha taules cobertes on fer un pícnic.... o una bona migdiada sense mullar-se mentre cau una bona tromba d'aigua. D'aquesta primera me'n salvo, passat Štrabači Buk en cauran dues més i d'aquestes no me n'escaparé.

Els salts d'aigua de Štrabači Buk són espectaculars. La zona està acondicionada amb passarel·les perquè les gent les pugui veure bé, també hi ha un molí d'aigua, una zona de pícnic i el xiringuito amb els ćevapići de rigor, on aprofitaré per dinar.

Štrabači Buk
Després segueixo per pista fins la carretera principal on seguiré fins a Martin Brod. Els darrers 10km són sota la pluja i amb la carretera en obres, és a dir, pista enfangada. Arribaré a Martin Brod, xop i  enguarrat a més no poder.


Pedalant pel parc nacional del riu Una
No tindré temps de continuar a Drvar. Al poble hi ha un parell d'hotelets, seran final d'etapa. Abans, però,xop i brut visito les cascades. Millor així que mullar sota la pluja roba seca i enfangar-la.  Les cascades estan bé, però amb el que més disfruto és amb un molí d'aigua on un avi ens ensenya el seu funcionament molent blat de moro. També ens ensenya com rentaven la roba, bez machina, sense màquines, aprofitant la força de l'aigua del riu.  El sopar serà ben merescut: una amanida i unes truites a la  brassa.
Detall d'un molí d'aigua a Martin Brod

L'endemà, l'objectiu serà arribar a Zelenkovac, un resort alternatiu muntat per un pintor Serbi, en Borislav Janković, Boro pels amics, que va instal·lar al mig del bosc una cabana de fusta amb el seu atelier. Amb el temps, la població ha anat creixent amb varis bungalows i un bar / galeria on hi ha pintures exposades.

Zona minada al costat de  la pista de Kulan Vafuf a Vroche
No hi arribaré. El mapa em juga una mala passada. El que marca com a carretera secundària és una pista de mala mort poc utilitzada entre Kulan Vakuf i Vroche i a sobre la pluja fa acte de presència. A Bosanski Petrovac, pararé a veure si la pluja remet. Ho faré dinant en un restaurant on em trobo dues macedònies que van en bici de Zagreb a Macedònia i que fartes de pluja opten per anar en bus fins a Sarajevo. Com que la pluja no amaina continuaré sota l'aigua, diluvi en alguns trams, fins a Klujć. El Bed and Breakfast on m'estaré està a les afores del poble però el propietari, molt simpàtic s'ofereix a dur-me en cotxe al centre per poder sopar i recollir-me després. Continua plovent.

Zelenkovac

M'alçaré amb bon temps i pocs quilòmetres fins a Zelenkovac. Hi arribaré sec. Arribo que en Boro està jugant als escacs amb una altra persona. En Boro és Couchsurfer i sempre te una habitacioneta disponible per CSers sobre el bar.   Ell hi viu tot l'any. Alguns empleats, en té 5, hi viuen a temporades, i altre gent hi fa estades. Hi arribo dos dies després que hagi acabat el festival anual de jazz que hi organitza, a la plaça central del poblet, Plaça John Lennon, just al costat del pont Gavrilo Princip, pontent sobre un rierol que podeu creuar d'un saltet tranquilament. El festival de Jazz ha tingut per cap de cartell a Vlatko Stefanovski, macedoni, que em comenten, és el millor guitarrista dels balcans.

Aquí i allà ve i se'n va gent. Gent dels pobles del voltant pugen a fer una cervesa i alguns assidus arriben per estar-se en els bungalows alguns dies. El Boro els acull com a amics de tota la vida. El temps transcorre lentament. Potser massa. El plan era arribar-hi a mitja tarda i al arribar-hi a mig matí se'm fa una mica llarg el dia, com que plovisqueja altre cop, no m'atreveixo a fer alguna de les excursionetes indicades pels voltants. Però només allunyar-me uns 500m del poblat ja em creuo amb una guineu a la pista.

Al vespre, faré petar la xerrada amb dos nois d'un poble veï que han pujat a fer unes cerveses i un home de Nis a Sèrbia que ha arribat per estar-se uns dies. Els nois estan fascinats per Barcelona, d'on acaben de tornar de vacances.
Bar / Galeria de Zelenkovac

L'endemà continuaré fins a Banja Luka, la capital de la República Spska . La carretera transcorrerà practicament tot el camí per la ribera del riu Vrbas, primer embalsat en una pressa i després  baixant desbocat cap a la ciutat. Aigües braves on no fa massa s'hi ha disputat una prova de la copa món de Kayak. Encara hi ha les portes , cartells publicitaris i focos instal·lats.



Camp d'aigües braves al riu Vrbas

Arribo a Banja Luka abans de dinar, menjo en un restaurant al Vrbas i tinc el temps just d'arribar a l'alberg abans no torni a descarregar. Aquest cop he acabat sec, però amb la tromba que cau a la tarda em quedo sitiat a l'alberg, però això ja serà una altra història.

divendres, d’agost 01, 2014

Bihać i la filla del coronel

Bosnia està composta en un primer nivell administrativo-polític per tres entitats. La federació de Bosnia-Herzegovina, de majoria bosnio-musulmana i croata; la República Sprska (Serbia) i el districte independent de Brčko, al nord-est del país. Jo faig l'entrada pel nord-oest, en territori de la federació.

Tot just arribat a Bihać busco un bar on prendre algo i envio un SMS a la Lejla , una noia de CS que tot i no poder allotjar-me, s'avé a mostrar-me la ciutat i anar a prendre algo junts. També m'ajudarà a buscar allotjament, ja que tots els que he trobat via internet pujen per sobre dels 40€.

Pocs minuts després del sms, apareix somrient i em du a un hotelet al centre del poble on dormiré per 20€ en una habitació que compleix, de tros , els estandard europeus d'hotels de rang mig. Un cop dutxat, ens llancem a patejar-nos la ciutat.

La Lejla s'estima la seva ciutat i la seva cultura i en parla apasionadament. Es declara musulmana no practicant i pensa cel·lebrar la fi del ramadà tot i no haver seguit el desdejuni. Potser d'aquí uns anys em plantejo fer-lo, comenta, però de moment no. No menja porc ni animals de sang freda tal i com prescriu l'islam però no li fa cap lleig a la cervesa, el vi i la rakjia: fins i tot el meu avi que era molt creient prenia rakjia de tant en tant, explica. El nostre islam és una qüestió d'equilibris i es lamenta de que gent estrangera amb barbes llargues vinguts de fora intentin imposar les seves idees en classes baixes de la població a canvi de suport econòmic. És l'estretegia que l'islamisme radical està intentant en algun indret de Bòsnia, em comenta, i està convençuda de que no ho aconseguiran. No sóm així nosaltres, jo mai em cobriré el cap, remata.

Va nèixer pocs mesos després d'esclatar la guerra i quan el seu pare ja estava combatent, actualment és coronel retirat de l'exèrcit bosnià. El seu pare té la carrera de polítiques i la mare la de dret. Ella ha optat per estudiar dret i fer un master en dret internacional per poder ajudar al seu país.

Campanar catòlic a Bihać
M'explica que Bihać actualment és un 90% bosnio-musulmana però que la seva millor amiga és croata. A l'escola estudien junts excepte la llengua, que ella estudia bosni i l'amiga croat... i es desespera... és la mateixa llengua! Em comenta que el més difícil a escola era ensenyar història.... és difícil quan vint dels trenta alumnes de la classe han perdut el pare o la mare a la guerra. Quan acaben l'escola, continuen a la universitat. N'hi ha a Bihać pero no per totes les especialitats, per estudiar medicina m'explica que molts van a Banja Luka, la capital de la República Sprska. Em sorprèn, però remarca que no hi ha cap problema per ells en anar-hi.

Tot això ho anem parlant primer passejant per la ciutat on em va mostrant tots els seus racons i després mentre sopem. Bihać és una ciutat que no s'entèn sense el seu riu, l'Una, que és al voltant d'on gira la vida. Els bars, restaurants i parcs estan a la seva riba; tenen una platja per anar-hi i fer festa als vespres; i finalment hi ha tots els esports de riu (rafting, kayak, etc) que practiquen assiduament. Em diu que em quedi uns dies més. En menys d'una setmana comença la competició de rafting més important de l'any. Més de 100 equips baixen per l'Una des de Štrbači buk fins a Boksana kupra en tres dies de competició.... Si hagués d'acceptar totes les invitacions, no em mouria de lloc durant tot el viatge.

Passejar per Bihać es passejar-se per la història convulsa dels balcans. Sense anar més lluny la seva mesquita principal és una esglèsia gòtica reconvertida on el campanar va servir de minaret fins al S XVII que ja molt malmès va anar a terra per fer-ne un minaret com a tal. I no molt lluny d'allà hi ha la torre del campanar del que havia estat una esglesia catòlica que fou bombardejada durant la segona guerra mundial i mai més reconstruida. Al davant, una pedra funerària probablement d'origen bogomil i una mica més enllà unes tombes islàmiques. Tot ben barretat i mostrat per una Lejla que os mostra orgullosa d'un passat multicultural i orgullosa de la resistència que la seva ciutat va oposar a l'imperi otomà abans no caure derrotada. Curiós si més no, quan el seu background cultural, musulmà, és conseqüència directa de la derrota.
Entrada de la mesquita Fathija

Mentre som davant la mesquita, un noi que ens sent parlar en anglès ens convida a entrar-hi, busca l'iman i ens el presenta. La rebuda no pot ser més cordial, i reconeixem-ho, surrealista: mi casa es tu casa, mi mujer es tu mujer i remata dient que tot i que segons la llei islàmica podria tenir 4 mullers amb una ja en va quedar fart. És un forofo del heavy i m'explica que fa dos anys va anar a Budapest per veure un concert de W.A.S.P, i em  comenta també no sé què d'un concert d'AC/DC a Madrid.Quan està de mala hòstia escolta heavy per alliberar les energies negatives, m'explica.  Definitivament, hi ha situacions que ni en una pel-lícula del Kusturica.
Mesquita Fathija

Són al voltants de dos quarts de nou quan m'acomiado de la Lejla. Te uns amics suecs a casa (part de la seva família va emigrar de Banja Luka a Suècia durant la guerra) i ha quedat amb ells. Quedem que si surten a prendre algo m'enviarà un sms perquè m'hi afegeixi. Rebré l'sms més tard, al final han anat a sopar (ella soparà per partida doble) tots junts a un restaurant. Es fa tard i jo he de tornar a la carretera l'endemà. Espero tenir l'oportunitat de coincidir amb ella algun altre cop. La invitació a Barcelona, on va ser a l'acabar la secundària, ja la té sobre la taula, a mi , em queden  per endavant 4 setmanes per explorar el seu país.

Estela bogomílica



Camí de Bòsnia

Cuesta creer,contemplando la belleza de Plitvice [...] que justo aquí empezara todo.[...] Los miles de turistas que ahora circulan por Plitvice[...] permanecen ajenos a esta realidad.
Tamara Djerkanović, Viaje a mi país ya inexistente


Em ve a la memòria aquesta frase mentre pedaleixo creuant la Ulaz1 ( entrada), direcció a la Ulaz2 del parc de Plitvice. En algun lloc d'aquestes entrades va tenir lloc el primer enfrontament armat entre croats i serbis desencadenant la guerra de Croàcia. Fa dos dies que vaig deixar Zagreb i arribo al que és el primer objectiu del viatge: El parc de Plitvice que amb els seus llacs i cascades està declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

El viatge fins a aquí va ser sense sobresalts i sobre la planificació prevista, excepte trobar la sobe, habitació, de la primera nit, a Karlovac. Sense l'adreça anotada, vaig donar 4 voltes al centre del poble abans no veure l'oficina de turisme per demanar-els-hi l'adreça.

Per arribar a Karlovac opto per no seguir la carretera principal, i un cop deixat Zagreb amb les indicacions perfectament donades per l'Ana, vaig tirant de GPS per carreteretes terciaries sempre direcció sud fins a Pisarovina, una població on ja tindré que agafar una carretera més transitada per arribar a Karlovac. Tot el primer tram de l'etapa es entre petits poblets dispersos aquí i allà, boscos i camps de blat de moro. Trànsit? algun cotxe cada quart d'hora.

Arribo a Karlovac al voltant de les 17:00. L'entrada és una mica desangelada. Les cases habitades conviuen amb les abandonades durant la guerra. Aquí i allà es veuen cases amb les marques dels trets i la metralla a les seves façanes. Passo pel que sembla una esglèsia abandonada, Serbia? Em sembla ortodoxa. Si no tinc mal entès, Karlovac llindava amb el que s'anomena Krajina, que alguns llocs ho he vist traduït per frontera o per zona, territoris que durant l'imperi austro-hungar van ser poblat per serbis per defensar les fronteres davant l'imperi otomà.

Sigui Krajina o no, sembla que aquí se les van fotre de valent. Un cop dutxat surto a donar una volta pel poble i a sopar. Volto el centre amb més deteniment i m'anadono que hi ha força edificis abandonats des de la guerra. Entre ells, el que el plafó turístic del poble indica com armeria barroca del s XVII. En tot cas, el poble està aviat vist i sopo estrenant-me amb els primers ćevapići.

Façana a Karlovac

L'endemà serà un dia de transició fins a Plitvice. Si podia tenir alguns dubtes sobre l'elecció d'haver reservat hotel dins del parc  al cost de 55€ la nit, aquests dubtes s'esvaeixen al veure com puja la carretera els darrers quilòmetres, i la munió de gent aquí i allà tornant del parc, a peu o esperant un bus. L'objectiu és alçar-me d'hora l'endemà i recòrrer el parc abans no fer cap a Bihać, ja ha Bòsnia.

 Plitvice està perfectament organitzat pels turistes.  Pels amants de la muntanya, decididament massa organitzat, però atès al nombre de visitants del parc, crec que és la única alternativa. Estem davant una meravella que està a 5 minuts a peu de la carretera que uneix Zagreb amb Split.

El parc te senyalitzats varis recorreguts de durades variables que van de les 2 a les 8h depenent de l'itinerari i ritme del turista, tots per pontets i passarel·les que uneixen els diferents llacs i cascades d'aquest sistema càrstic. El turista va d'un llac a un altre amb el sentit determinat i utilitzat el trenet o un vaixell (o ambdós) per desplaçar-se a l'inici o final del recorregut o pel mig.

Plitvice
Així doncs, el dia 25 de Juliol m'alço d'hora i a les 8:00 ja soc al bus-trenet que desplaça els turistes des de l'entrada del parc als inicis dels seus recorreguts turístics. He optat pel recorregut H, de 4 a 6 hores de durada. La primera part la fem en petit comité. És el primer trenet i tot i que hi deuen cabre un centenar de persones de seguida ens dispersem. Missió complerta. La segona part, ja és més aglomerada. Si hi arriba després de prendre un ferry que creua el llac principal , són dos quarts d'onze i ja comença a arribar la marabunta. En tot cas, el recorregut val la pena.

Plitvice
Havent dinat poso rumb a Bòsnia. Alguns quilòmetres de pujada abans no baixar un port de muntanya que em deixarà a prop de la frontera. Pel camí, la primera tamborinada sobre la bici (camí de Karlovac n'havia esquivat una tot dinant), el que serà la tònica del viatge.

Poques hores després, prenc una coca-cola a Bihać tot esperant la Lejla, una noia de Couchsurfing que tot i no poder allotjar-me s'ha ofert a mostrar-me la seva ciutat.

Primeres visions de Bòsnia



dimarts, de juliol 29, 2014

Zagreb

21 de Juliol de 2014, 21:30. Fa 10 minuts que hauriem d'haver-nos enlairat, pero encara no hem ni embarcat. Anem enderrerits. Envio un SMS a l'Ana, la BeWelcomer (i CouchSurfer) que m'allotjara a Zagreb. Em respon. Cap problema si l'avio arriba amb retras, t'espero.A la una de la matinada tocada el taxi, despres d'una monumental clavada de 40eu, em deixa davant del seu pis.  A les 00:30 amb una capsa  1,5xm1m amb una bici a dins no tens forsa negociadora... com canvia dels cops que arribant a una hora normal amenaso als taxistes en muntar la bici alla i anar pedalant fins al centre... aqui tenien ells la paella pel manec :-(

 Truco l'Ana, baixa mig adormida,  ens fonem amb una abrasada i m'ajuda a pujar la capsa amb la bici fins al tercer pis on viu. Tot i que ella l'endema treballa, encara estarem fent petar la xerrada fins passades les dues de la matinada.

L'endema, m'also que ella ja es a la feina, i em llenso a descobrir Zagreb.
Descobreixo una ciutat molt europea, diria que austriaca on el passat austro-hungar es nota i no nomes en l'arquitectura, que tambe. Es una ciutat molt neta, amb carrils bici i  on els cotxes respecten els pasos de zebra i els vianants els semafors en vermell.

El centre es molt peatonal i la plasa principal plena de vida. Quina enveja !!! Penso amb la nostra Plasa Catalunya i les nostres Rambles que ara son d'ells, els turistes, per contra, aqui a Zagreb, tot el centre encara es dels seus propis ciutadans. L'Ana, pero,  em comenta que viure al centre es dur. Molts pisos de lloger son antics i tenen problemes constantment i a mes tambe em comenta cert classisme entre la gent de Zagreb de tota la vida i els nouvinguts. Ella es de Mostar i va venir a Zagreb per estudiar arquitectura i ara treballa aqui.

La ciutat esta dividida en dos, la part Alta i la Baixa. A l'alta si pot arribar a peu per varis carrers o per un curt funicular que agafo. Turistada? en aquells moments no ho tinc clar, al vespre l'Ana em comentara que fa molt temps que existeix perque les senyores abans amb els seus vestits no podien pujar a peu. Tambe em comentara que tot i que a primera vista la ciutat es molt austriaca, la gent es molt balcaniaca...tots els homes enganyen les seves dones em comenta. Em poso a riure pel comentari, que em sorpren, i li pregunto si les dones no enganyen els homes... intenta ractificar, pero no troba altres exemples de balcanitat. Li prometo que aquest detall anira al blog, tal i com estic fent.

A la part alta es troben alguns dels llocs mes coneguts de la ciutat, com l'esglesia de St Marc amb el seu sostre caracteristic amb l'escut croat i de Zagreb i tambe la porta de pedra, l'unica entrada medieval de la ciutat que es mante i que te un petit altar des de que s'hi va trobar una mare de Deu. Sorpren trobar devotes resant en uns bancs a l'acera mentre cotxes i vianants passen pel mig. Al vespre l'Ana em comentara que la ciutat alta esta mig morta, sensacio que ja havia tingut. Tant el govern com el parlament estan a la plasa de St Marc i altres institucions governamentals, poca gent hi viu i hi ha poca vida al carrer i pels que han de gestionar burocracia amb el govern o l'ajuntament , un mal de cap arribar-hi ja que no hi ha on deixar un cotxe.

Torno cap a casa a les 18:00 tal i com haviem quedat. L'he d'obrir, nomes te un joc de claus i me l'ha cedit a mi. Ens pasarem la tarda i el vespre conversant. Primer al pis i despres al centre on aprofitarem uns vespres de portes obertes en jardins privats, alguns ofereixen concerts, altres sopars. Els gnochis i el rissoto de verdures que mengem en un d'aquest jardins no estan gens malament... tot mentre aqui i alla l'Ana va saludant coneguts.

Ens tractem com si fossim amics de tota la vida quan face-to-face nomes ens haviem vist un cop  gairebe fa un any a Barcelona en un meeting de CS. L'Ana va tenir una estada profesional de 3 mesos a BCN i a les primeres setmanes d'estar-hi es va apuntar a una quedada que vaig organitzar. Despres, tant jo com d'altres couchsurfers vam intentar integrar-la a la nostra BCN Balkan Mafia pero la seva atapeida agenda social no li va permetre venir mai als nostres events. Tot i aixo, mai vam perdre el contacte face-to-book i ara ens tractavem amb la confiansa dels vells amics.

Parlem de Mostar i la guerra, ella la va passar alla. Em comenta que cadascu ho porta com pot. Ella, em diu, quan veu imatges de guerra a tv no li incomoda pero que no enten la gent que s'escandalitza. M'he tornat freda, una guerra es una guerra, no t'hi esperis coses boniques. Ara be, fents inesperats li poden fer despertar els records adormits, com quan creuant un tunel als Alps en cotxe els records es desperten de cop... quan uns forestals adormen un os a trets.

M'explica que tot i ser croats, els seus avis vivien al costat bosni del pont de Mostar, pero despres la guerra van vendre la casa i no hi han tornat a posar els peus. Una llastima, es la part mes bonica de Mostar, em comenta. Tambe comenta que no coneix la historia de Bosnia, ens ensenyaven la historia de Croacia a nosaltres. Es declara nostalgica d'una Yugoslavia que no ha viscut i esta orgullosa de com els balcans han reaccionat tots junts a les inundacions de fa un parell de mesos. Les mes devastedores en molts anys.

Continuem les converses per Zagreb amb temes mes mundans (incloses les meves critiques a barrejar el vi amb aigua com ella fa - per molt que els classics ho fessin-) i anem tornant cap a casa a una hora prudencial, que ella, amb la meva arribada en hores intempestives, ha dormit menys de cinc hores.

L'endema al mati, mentre ella esmorsa i es prepara per anar a pencar, comensare a muntar la bici. Ens acomiadem fins a mitjans d'agost i amb la bici muntada li deixo les claus a la bustia i comenso a pedalar direccio sud. Comensa el viatge de debo.

dilluns, de juliol 21, 2014

Cap als balcans

Ja tocava. Des de Bulgària ja havien passat quatre anys. Tocava tornar a aquest tros d'Europa on Occident i Orient sempre s'han trobat (amb les col·lisions que això també comporta).
La qüestió era.... Cap on dels balcans? Sèrbia, la tenia pendent, Croàcia tenia bona pinta, Bòsnia, sempre Bòsnia, allà marcada com a pendent des de fa anys; Eslovènia? Xul·la, però potser massa europea? I Macedònia? Si, he estat a Ohrid, Tetovo i Skopje, però això no és conèixer el país.. i per si fos poc, Romania, pendent de pedalar, i al costat seu Moldàvia i la frikada geopolítica de Transnièster.... i la Tràcia i la Macedonia grega? Tocava balcans, però cap a on?

Al final, vol a Zagreb. Prou cèntric com per tocar Eslovènia, Croàcia i Bòsnia... Pa' xulo yo. Ara, al començar a desplegar mapes...massa teca.  Al final un viatge a Bòsnia i Hercegovina amb tocs de Croàcia: Zagreb, Plivitca, Dubrovnik i si s'hi arriba , Split.

Lectures i guies

Carregat amb lectures, guies i mapes, d'aquí a poques hores la meva germana em durà cap a l'aeroport, a iniciar un altre viatge en bici, i 10 anys després tornaré als Balcans, on el 2004, a Montenegro, va començar tot: Un viatge en bici en solitari, el primer, on si feia 70km en un dia era tot un rècord i on em feia por no deixar l'asfalt per no perdre'm.

Deu anys  després, s'han creuat ports a més de 4000m, s'ha pedalat per l'estepa mongola, i s'ha sortit il·legalment d'un país, d'entre altres aventuretes i tanco una dècada tornant a la geografia que em va fer aprendre a estimar la bicicleta com a mitjà per viatjar.

Us deixo amb la planificació esquemàtica de la ruta, ja veurem si s'acaba fent tot !!!!

July 23:20: Zagreb
22 July: Zagreb
23 July: Zagreb – Karlovac
24 July: Karlovac - Plitvica       
25 July: Plitvica – Bihac – 40 – 50km? Temps per visitar el parc al matí.
26 July Bihac – Cazin – Bosanka Kupra – Bihac - Martin Brod – Drvar
27 July Drvar – Zelenkovac (eko-village project)
28 July: Zelenkovac – BanjaLuka
29 July: Banja Luka – Bardaca – Banja Luka
30 July: Banja Luka - Doboj – 82km
31 July: Doboj – Gradacac – Srbrenik – Tuzla: 125km aprox, anant fins a Gradacac per carretera ppal. Es pot retallar.
1 August: Tuzla- Gracanica - Lovicna manastir – Vlasenica – Srebrenica – 100 -110km
2 August: Srebrenica – Visegrad (+Adricgrad): 100 -110km
3 August: Visegrad – Sarajevo 100 -110km
4 August: Sarajevo
5 August: Sarajevo
6 August: Sarajevo – Visoko -Kraljeva Sutjeska – Zenica
7 August: Zenika – Vranduk (fortaleça) – Travnik (Ivo Andric)
Kenan
8 August: Travnik - Jajce
9 August: jajce – Prusac – Bugojno
10 August: Bugojno - Proposko Jezero – Fojnica
11 August: Fonica - Kresevo – Sarajevo
12 August: Sarajevo
13 August: Sarajevo – Hadzici - Lukomir – 55km +1500aprox. Posibilitat de fer una volta fins a Umoljani
Trobar el passeig de Hadzici amb el bosquet d'arbres
14 August: Lukomir – Konic – Jablanica -Mostar: 25+40 = 65km
15 August: Mostar – Blagaj (tekija) – Medugorje – Lubuski (Monastir humac) – Pocijeli -Hutovo blasto
16 August: Hutovo blasto - Stolac – Trevinje
17 August: Trevinje – Dubrovnik: 30km
18 August: Dubrovnik
19 -20 August: Dubrovnik – Split
21 August Split – Zagreb (bus)
22 Zagreb (23:55) - BCN

diumenge, d’abril 27, 2014

Escapada al Marroc



El 12 s'abril volava a Fes. L'objectiu: desconnectar, descobrir alguns indrets del moyen Atltas que m'eren desconeguts i saldar una compta pendent amb el Cirque de Jaffar que per motius metereològics no vaig poder fer en el meu darrer viatge. I tot, com sempre, à veló.Un viatge  prou definit però obert a la improvisació. Aventura? L'aventura és inversament proporcional a l'experiència i el sac d'experiència comença a anar una mica carregat ja. En tot cas, tampoc cal buscar-la. Ja ve ella a trucar la porta quan menys t'ho esperes a complicar-te la vida, i si bé és cert que recordant-la en la comoditat de casa i d'un cafè amb els amics et pots fer un fart de riure, quan hi estàs enxampat tendeixes a cagar-te en Déu, i perdoneu l'expressió.

I va tocar tremolar aviat. Tant sols aterrar, al control de passaports:

- Has estat abans al Marroc?
- Si.
- Què hi véns a fer?
- Turisme.
- Què vas fer a l'Afganistan?
(El visat afganès de l'expedició a Wakhan em donaria problemes?)
- Alpinisme.- responc.

La policia s'aixeca i se'n va cap a una oficina amb el meu passaport, estan mirant i consultant el passaport durant uns cinc minuts, surten i van a un tercer despatx a cercar una tercera persona... sembla que van pujant de jerarquia. Finalment, tornen amb el passaport, somriu, i em posa el segell d'entrada. Ja tranquil, vaig cap a la cinta on ja estan treient les caixes amb les bicis. Aquest cop no viatjo sol, m'acompanya l'Abel, un Couchsurfer que ha respost a un post del grup de sortides en bici prop de BCN.  Ja ens coneixem, crec que ens entendrem. Físicament està fort i tot i que no ha viatjat en bici en serio a l'explicar-li el viatge no va posar cap mena de però al tarafeta-hardcore style.

Taxi, i cap a Bab Boujoud, prop d'on tenim l'hotelet. Unes hores després ja som a una terraseta fent la primera Harira i Tajine amb les bicis ja muntades i el compromís de que ens mantenen les caixes a l'hotel fins a la tornada. Tarda per relaxar-nos i fer turisme, demà ens alçarem d'hora per arrencar a pedalar abans de les vuit del matí. Quines ganes !!!
Bab Boujoud


La primera etapa és de transició, fins hi tot m'havia plantejat fer-la en taxi si el preu fos prou bo, però els 70€ que ens demanen són massa, els horaris de tren ens farien perdre igualment mig dia i estem mandrosos per trobar l'estació d'autobusos i continuar estudiant possibilitats, així que sortim ja des del Ryad en bici, no sense abans saludar uns motards espanyols. Arrenquem direcció Taza per la carretera principal, la deixarem uns 90km després a la població de Sidi-Abdellah. El paisatge ens sorprèn: Oliveres, alzines, i agricultors. Molts agricultors a les voreres de la carretera amb piles immenses de pèsols frescos per vendre.  Són les cinc de la tarda quan trobem el trencall que ens ha de dur a endinsar-nos al parc nacional de Tazekka. A alguna alçada de la carretera que agafem, hi ha d'haver una gite d'étape. La trobarem? Jo fa estona que pedalo cec. Fa calor, estic suant molt i el vent lateral m'ha fet entrar suor barrejada amb crema solar als ulls. Em couen de mala manera, i a diferència d'altres viatges, en aquest no he agafat col·liri. Enfilem amunt. Un cartell al trencall ens indicava un auberge a dotze quilòmetres. Assumim que és la gite que sé que hi ha a la vall. La carretera es va enfilant pel costat del riu que s'engorja fins arribar a un poblet on tornem a trobar un cartellet que ens dirigeix a l'aubrege. Dos pobles més, unes rampes pujades i baixades que l'endemà haurem de desfer, un trencall per pista, camps, oliveres, un cementiri... i l'auberge. Bé, massa pinta de gite d'etape no té... em sembla que ens reventarà el pressupost. Però sent les 19:00 tocades i amb la carretera que enfila cap a un port, tenim alternativa? La qualitat està acord amb el preu  i per primer cop en cinc viatges em prenc una tajine... d'ossobucco. Demà serà un altre dia. Amb més de 100km a les cames toca descansar.
Auberge Ain Sahla


El segon dia ens dediquem a enfilar el primer port d'importància camí de Bab Bou-Idir, poble d'estiueig, mort a l'hivern, que reprèn la seva vida a partir de setmana santa, amb un càmping i casetes de lloguer. Hi pararem a dinar abans no continuar fins a la Cova de Friouato. Un cop visitada la sima inicial (per continuar cal guia), decidim continuar la ruta.
Grotte de Friouaoto
 Només són les cinc de la tarda. Sobre el mapa , una mica més endavant, ja trencant al sud hi ha d'haver la cova Chiker i una gite, però està mal indicada i resulta estar abans del trencall. Com que és d'hora seguim fent amb l'intenció d'arribar a Bab al-Arbala i Merhraoua i mirar si en algun dels dos poblets hi ha gite o hotel. Passem el primer sense cap senyal d'hotel i amb l'Abel tocat de l'estòmac. Ha parat a vomitar pel camí. Seguim direcció al següent poble, però el vespre ens atrapa. Jo vaig per davant i l'Abel al seu ritme va fent. EL terreny tampoc ajuda. Tot i que l'asfalt està en bon estat, és un autèntic trenca-cames pujant i baixant constantment. Són tres quarts de vuit quan decidim vivaquejar sota unes alzines. El meu sopar constarà d'una taronja i dues madalenes, l'Abel ni això. No s'atraveix a menjar. La nit és plàcida, però l'Abel a les 4:00am tornarà a vomitar. Podrem continuar l'endemà?
Vivac


Ens alcem cap a les 7:00 del matí. L'Abel es veu en forces de pedalar. Esmorzo una taronja i les darreres dues madalenes, l'Abel prefereix no menjar, només prendre un recuperat-ion, una beguda estil isostar amb sals i sucres. Després d'una hora de pedaleig arribem a Merhraou, tampoc hi hauríem trobat hotel. Esmorzo. L'Abel, conservador amb el seu estòmac, opta per només ingerir líquids. Una coca-cola aportarà el sucre necessari per la primera part de l'etapa.  Avui toca acostar-se a la zona central del mtjà atlas. Si anés bé l'etapa, l'objectiu seria arribar a Bou Iblane i al refugi Tafferte. El desnivell s'intueix considerable. Primer pujar el Tizi Oulmou, 1800m i després arribar casi dalt del Tizi Bou Zabel (2236m) abans no desviar-nos al refugi. Aguantarà  l'Abel? Tant és, som un equip i com a tal ens comportarem. Però van passant els quilòmetres i l'Abel va fent. L'admiro. Els paisatges van canviant a mesura que enfilem el primer port. La solitud és absoluta, en més de mig dia no ens creuarem cap cotxe. Són cap a les 17:00 quan ja a l'altre banda del port arribem al poble de  Tamtrouche. Quatre cases i una mesquita. No entenem perquè sobre el mapa el marca més gran que Merhraou. No hi ha on menjar, i la botiga, tancada. Per sort, un home que ens veu va a buscar al propietari que ens obrirà. Ara si, l'Abel ja es veu en forces per menjar. Uns iogurts , unes pastes i la segona coca-cola del dia serà el nostre tardà dinar abans no continuar pedalant. Una hora i pico després som a Bou Iblane, inmens altipla gairebé a 2000m envoltat de cims. Quatre cases de tova, alguns ramats i els seus pastors berebers són tota la senyal humana existent. Més un mini-resort d'estiueig abandonat. Vivaquegem o tirem endavant? Decidim continuar. L'Abel, xino-xano, però com un campió, va fent. Una hora després, quan ja fosqueja, arribem al refugi, amagat en mig d'un bosc de cedres. El dia encara ens depararà una darrera sorpresa. A diferència d'aquí, els refugis d'allà no serveixen menjars, i ara ja toca !!! Duem des del dinar del dia anterior sense un plat calent com Déu mana. El guarda, però, ens oferirà del seu menjar, així com una colla de Fes que també ens donarà un potentíssim plat de mongets. Després de 75km i +1875m ens mereixem el sopar.
Bou Iblane

Dimecres 16 ha de ser un dia de baixada.... però d'aquelles baixades que acaben acumulant més de 1000m de desnivell acumulat positiu. El primer objectiu és guanyar el port, Tizi Bou Zabel, marcat a 2400m en els mapes però a 2236 / 2240m segons medicions de GPSs. Després, descens cap a Imouzzer des Marmoucha, poble famós per la seva cascada... cascada que buscant la foto perfecte acabem perdent la foto possible, no tornem enrere. El descens fins al poble és entre prats i pastures i a mesura que anem perdent alçada es va endurint el paisatge, deixant pas als tons grisos i rogents de les argiles només regades de verd a les lleres del riu que ressegeix la vall. Acabem el dia on volíem. Boulemane, on dormirem a una fantàstica gite a les afores, regentada per una família d'allò més simpàtica i que tenen per hostes una parella francesa jubilada que cada any baixen a visitar-los. Faré petar la xerrada amb ells mentre paeixo la quarta tagine del viatge.
Coronant Tizi Bou Zabel 2236m


El cinquè dia és de transició. Cal arribar a Midelt. 115km. Cap interès pel camí. Rectes quilomètriques i vent en contra amb molt trànsit al darrer tram i unes petites molèsties a la cama esquerra. Caldrà esperar que no vagi a més. Però sense arribar a Midelt no hi ha possibilitat de pedalar cap a Imilchil pel Cirque de Jaffar. I hi arribem. Sense contratemps. Bona tajine per sopar i hotelet senzill però net i tranquil. Recuperem forces, el dia següent promet.

Divendres 18, aviat ens trobem sobre pista. Ens avancen uns francesos en Mountain Bike, camel-back i punto. Algunes hores després som al  Cirque de Jaffar. Em costa arribar al port a 2250m que hi dóna entrada. Avui no em sento al 100%. Pel camí a més  hem tingut que recular un parell de cops. Rutòmetre i waypoints no acabaven de quadrar. En tot cas, hi som. Una gran vall s'obre sota nostre. Bosc de cedres al fons a la dreta, i la pista que descendint rodeja la vall. Paisatge preciós i pista ni molt menys tant dramàtica com la fama que s'ha guanyat el lloc. Fem dues paradetes socials. Una per saludar un personatge que amb la seva filla han baixat des de Catalunya en Dyane 6 i després saludem una colla d'Almeria també en bicis i alforges. I ja fora del Cirque  ens creuarem amb uns motards que sense aturar-se ens saludaran. A l'arribada a casa ens assabentarem que un dels mótards resulta  ser en Xaloc Garcia, fill d'en Manel Garcia, company de batalles a l'Afganistan i Albània,  a l'anar darrer no pot aturar-se a saludar-nos. Una estona després , i sota l'ombra d'un cedre, posem en remull els melonets que duem en un rierol. Toca recuperar forces pel darrer tram del dia. Arribarem a Agoudim on sabem que hi ha una gite? La resposta serà no. Ens caurà la nit abans. El genoll em fa la gitza i no puc alçar-me de la bici i  apretar fort els darrers quilòmetres abans no se'n vagi la llum. Una família ens para per la poc transitada carretera. Maison, hotel. Doncs vinga, ja tenim on dormir.  La família és senzilla. Casa de tova sense aigua ni llum corrent. Un fanalet de gas és la única il·luminació que tenen. Un ramat de cabres i l'hortet la seva subsistència. Uns ingressos extres d'uns turistes no els hi aniran malament. Ens cuinen sopar mentre intentem establir conversa. El seu francès no passa del monsieur, merci, hotel, maison, chevre. La vetllada, però, és agradable. Sopem a base d'uns creps salats amb el que sembla ser una espècia de greix  o llard. Bomba calòrica per recuperar-se de l'esforç i pedalar l'endemà. I caldrà.
Cirque de Jaffar
 
L'endemà ens acomiadem havent esmorzat pa i mantega casolana de les seves pròpies cabres. Comencem a pedalar i ens adonem que estàvem a només 4km del poble. Tant és. Continuem amb la sensació d'haver viscut una d'aquelles experiències que t'aporta la bici o el anar a peu i que motards, 4x4eros, turistes  i gent per l'estil s'acaba perdent. Hem conviscut, per unes poques hores, amb una família amazic.
Família Amazic que ens va acollir a casa seva


Continuem rumb a Imichil quan un nano ens diu que la carretera està tancada i que anem per la pista. La no-pista acaba no estan massa més oberta que la carretera. El riu se l'ha endut en varis trams i aquí i allí ens trobem creuant el riu, baixant de la bici i passant-la per corriols, mentre el riu s'engorja i els darrers cedres lluiten per sobreviure en un paisatge que es desertitza. Al principi es gaudeix, els navarresos que ens passen en quad també el gaudeixen pel final, però bé nosaltres al final ja en comencem estar una mica fins als....  bé, ja ens entenem. I el que és pitjor. En una etapa llarga de 80km és temps preuat.

Pista a Imilchil
I per si fos poc, ja sobre carretera perdrem encara més temps. El poble d'Anefgou està al mig de la ruta. És en aquest poble que es comença a enfilar el port que du a Imilchil. Un port dur a més de 2600m. Els nanos ens segueixen amb les bicis, i en pujada és difícil desempallegar-se d'ells. Sense adonar-nos-en, m'obren les alforges i em roben tot el que duc en una butxaca lateral. Tot estudiat, mentre un et distreu parlant-te els altres al darrera. Me n'adono amb la butxaca ja buida, i la pasta de dents, sabós i xampús podria passar, però la bossa amb el pot comú, ja no. Tornem el poble i exigeixo que es busquin els nanos i em tornin el que em pertany. Els adults actuen amb desídia. Que si no puc reconèixer els nanos, que si són crios, que si s'han amagat a la muntanya... Evidentment, el meu francès paupèrrim i la manca d'àrab no m'hi ajuden. Al cap d'una estona, un adult tornarà amb els pots de sabó. Li dic que falten els diners, i es fot a riure, diu que no hi pot fer res. La situació m'empipa. No m'agrada que em prenguin el pèl. Gesticulant i posant-hi més pa que formatge em dirigeixo a la primera casa que veig per entrar-hi fent veure que busco els nanos. Sé que no estan allà  però potser si veuen la meva predisposició a buscar casa per casa l'actitud dels adults variarà. Resulta que entro en una casa on hi ha una embarassada o dona a punt de parir o algo per l'estil.  A la gent del poble no li fa gens de gràcia que hagi entrat a la casa. Però obtinc l'efecte buscat. L'actitud dels adults ara ja és més dialogant. Em pregunten quants diners tenia, i al dir que entre 600 i 800 Dh (60 - 80€) ara escolten. Ens conviden a un te i em disculpo pel incident de la casa per rebaixar la tensió però remarco que si no busquen ells els nanos em veuré obligat a anar casa per casa.  Algú encara diu que sense jo poder reconèixer els nanos no hi ha res a fer.. però aquestes alçades ja tenen clar que no m'enreden. Que tinc clar que un poble com aquell tothom coneix tothom, i que no sóc un turista despistat. Al dir que hauré de comentar als futurs turistes que a Anefgou els nanos roben als turistes també ajuda a que reaccionin. El poble no és així, comenten. M'ho han de demostrar. Localitzen als pares dels gamberros, recullen diners entre tots i ens els paguen. Els nanos encara estan amagats a les muntanyes. No me'n recordo quan hi havia exactament de pot comú. Tot i que em donen  800dh, en rebutjo 200, prefereixo endur-me menys que més del que em pertoca. El problema però és que em perdut més de dues precioses hores. No arribarem a Imilchil. Demano que ens hi duguin en cotxe. Dóna la casualitat que passa un camió. També dóna la casualitat que per uns 45km ens demana 30€, la meitat del que hem recuperat. Massa, però no discutim. No es tractava tant de que ens tornessin els diners com d'escarmentar-los una mica. Si els nanos i adults aprenen la lliçó haurà servit.  Ja a Imilchil ens trobarem amb els dels quads. Xerrem i ens expliquen que al mateix poble en un altre viatge els hi van robar eines de recanvi i un GPS. No van fer res. Com la majoria de viatgers. Potser si nosaltres canviem d'actitud, ells també ho faran.
Darrer tram a Imilchil en camió


A Imilchil vam matar el vespre amb dos mótards: un gallec obsessionat en no liar-se anant per pistes i un alemany maleïnt no saber ni castellà ni francès. Tot acompanyant d'una bona amanida i una Kaftá, que no és de les millors que he menjat. Calia prendre una decisió, què fer l'endemà. L'etapa era llarga però de transició. Calia pedalar-la? El genoll havia tornat a avisar i decidim ser conservadors. Transport  a Arhbala i d'allà a Khenifra on teníem ja originalment previst prendre el bus a Fes.

I així serà. Minibus atepeït amb 25 persones fins a Arhbala i un cop allà buscar taxi per baixar a Khenifra. Un marroquí resident (això ens diu) a Ripoll, s'ofereix a dur-nos en furgo. Pon tu el precio, comenta. Em rebutja els 25€ que generosament li ofereixo i me'n demana 40€. Ho trobo massa. Anem als taxis i resulta que és un cotxe familiar i amb baca. Compartim el taxi amb 3 persones més i baixarem a Khenifra per tant sols 7€ entre els dos. En castellà diuen que l'avaricia rompe el saco, el nano no comptava que el taxi pogués tenir baca. Un cop a Khenifra ens informem dels horaris de bus per l'endemà a Fes i ja tenim la feina feta. Però si el segon dia va se l'Abel qui va estar xungo ara soc jo el tocat. Arribo a baix marejat com una sopa. El mareig no es passa i a l'hora de dinar em costa acabar-me els pitxos a la brassa que m'havia demanat. Torno a l'hotel amb nàussees i tot i no arribar a vomitar, el que havia de ser un descans acaba sent una dormida fins les 20:00.  Tampoc podré acabar-me la pizza del sopar. Si pizza, estem fins als nassos ja de menjar marroquí, per bo que sigui.

L'endemà, ja recuperat, anirem en bus fins Fes. 4h de viatge pels 155km que separen les dues ciutats. Tot un espectacle. A les 55 places assegudes s'hi afegeix tota la gent que va de peu al passadís. Gent que compleix ràpidament les ordres d'ajupir-se que dóna el conductor a l'acostar-se a cada control policial. La recompensa és la  frenada autòmàtica del conductor cada cop que algú, picant dos cops de mans, indica que vol que pari allà mateix perquè és on més aprop li cau de casa, sigui al mig de la carretera en una pista que aparenment no condueix enlloc, sigui a 300 de la parada oficial del bus enmig d'una població. D'això se'n diu servei discrecional.

Ens dirigem a l'hotel i ens reben en sincer interès per saber com ha anat la ruta. Les caixes hi són i senceres, les muntarem al matí següent. Tenim tota la tarda per fer el turista. Es clar que un farà més el turista que l'altre, l'Abel es fa amic del mestre de la cooperativa de curtidors de Fes i tornarà amb una fantàstica bossa per portar el portàtil.
Curtidors de Fes


Ens acomiadarem de Fes amb un darrer te a la menta, aquesta fantàstica beguda que prenen més els turistes que els locals, i clavant la mirada al mapa: per quan el Tizi-n-test?


Kilometrada:

  • 13/04/2014: Fes - Sidi Abdellah-des-Riahta- Auberge Aïn - Sahla: 105'8km +1182m
  • 14/04/2014: Auberge Aïn - Sahla - Bab Bou-Idir - Grotte Friouato - Vivac: 87,25km +1528m
  • 15/04/2014: Vivac - Merhraoua - Bou Iblane - Refuge Taffrete: 75'18km + 1875m
  • 16/04/2014:  Refuge Taffrete - Tizi bou Iblane - Boulemane: 107km + 1558m
  • 17/04/2014: Boulemane - Midelt: 115.6km +553m
  • 18/04/2014: Midelt - Cirque de Jaffar - Família 4km abans Tayoudit / Agoudim:87.25km +1528m
  • 19/04/2014: Família- Anefgou - Imilchil (Inclou tram en cotxe):87.96km, +1396m

Més fotos? Aquí