Com comentava al darrer post, vaig arribar a Tash Rabat sota la pluja i el fred altre cop. Pero la visio del caravansar va esborrar de la memoria rapidament l'esfors de la darrera pujada, en fals pla en pujada en una pista forsa malmesa pel transit constant de vehicles i en pluja i vent en contra.
A l'arribada vaig ser rebut per varis francesos. Una parella jubilada, en Michel i la Colette, viatjant en un camio d'expedicio, i una parella mes jove, en Gerard i la Isabelle (56 i 48 anys tot i no aparentar-los cap dels dos), viatjant en motxilla, que estaven tots fent petar la xerrada. Poc despres, estavem tots, junt amb una tercera parella francesa, dins el camio fent un cafeto al resguard del fred i la pluja.
Des de fora, el caravansar no sembla massa gran. Fortificat i de forma rectangular, es coronat per una cupola en la part central superior. M'imagino les carabanes, despres d'un ardua tavesa pel Tien Shan, fer una aturada provinents de Kashgar i el pas de Torugart, abans de descendre cap a les valls kirguizes. D'origen incert, alguns daten el caravansar al segle XV sobre les posibles restes d'un monesti budista o cristia nestoria del s X. Sigui com sigui, l'indret, en una vall perduda d'Asia Central, resulta fascinant.
Havent enllestit l'arrenjament d'una iurta i el dinar, vaig procedir a visitar el caravensar. Lloc mitificat, per molts dels que estimem Asia Central i la Ruta de la Seda, aquesta antiga hostatgeria per mercaders s'havia convertit en una petita obsessio. Vist en mil una una fotos, amb coneguts que hi havien estat, calia afegir-lo en el meu haver .
Emocionat creuo la porta d'entrada i discorro pel passadis central amb entrades a diversos habitacles. Al fons, la sala central, al costat, algunes estances que crec, que eren els dormitoris, a dos nivells: tenen un lateral alsat a mes d'un mentre sobre el nivell del terra. Jo me'n faig la meva imatge, no nego que probablement erronea, amb els animals a peu pla i els mercaders dormint a alsada de forma similar com en el caravensar de Selim hi havia a les estances un passatge central pels animals, i els abeuradors que els separaven de la zona dels mercaders. Reconec, amb l'ajuda d'un turista rus que m'ho explica, la masmorra on tancaven els presoners, i em perdo, en el temps i l'espai per les altres estances.
Mato el vespre amb el french team. A en Michel i la Colette l'edat no els frena, m'explica que fins que va tenir un problema pulmonar viatjaven molt en tandem... encara fa bici pero ja no pot fer segons quins projectes ambiciosos per temes de salut. Venen de Mongolia on han fet tot el nord en bici, Moron, Ulaangoom, Oolgi... noms que em duen molts records, i queden impressionats de que ho fes en bici el 2008. M'admiren amb sinceritat i jo els admiro a ells, amb el seu peazo camio, creuant Asia. En Michel tranpua humanitat, la tendresa i sinceritat, i la passio pels viatges se li llegeixen en un ullets blaus que no han perdut la iliusio dels infants. Ens fem bons amics, igual que amb en Gerard i la Isabelle. Soparem tots junts mentre ens expliquem batalles viatgeres. Cap a les nou del vespre ens retirem tots. Fa un fred que pela, estem a 3100m, i la temperatura ja ha caigut per sota els 5C. Glasara. Els responsables del camp de iurtes ens encenen les estufes de llenya dins les mateixes ... comensare la nit torrant-me i acabare la matinada pelant-me de fred.
L'endema, excursioneta. Planto la bici per caminar una mica. El Gerard i la Isabelle han llogat cavalls i guia per pujar fins al coll des del qual es baixa al llac de Charin i es veu el coll de Torugart, la mitica frontera que du a Kashgar. Jo opto per tirar de GPS, buscar una vall lateral i fer tota una carena de cims a la cota 3700: son turonets, els cims mes alpins els evito... M'obro massa a l'oest i la manca de prespectiva (tinc mapa al GPS pero no en paper) em fa perdre una mica la nocio de la posicio. Volia arribar des d'alla al coll que han pujat els francesos, pero se'm fa tard. Que hi farem. Descobreixo pel cami, aixo si, un parell de valls solitaries, i en tot el dia, no em trobo ni una sola persona, sigui local o turista. Al vespre, altre cop tots junts, ens ensenyem les fotos i comencem a pensar en com sortir d'aquell cul de sac.
Jo he rebut l'enessima confirmacio de la inexistencia de pista entre Arpa i Kazarman, i l'opcio de pedalar a Naryn o de tornar a Ak-Tal per on he vingut no mola. Dos dies de bici repetits serien. Els francesos tampoc tenen clar com sortir d'alla, pero el Michel i la Colette, accedeixen a dur-nos. Al principi al Gerard i la Isabelle, pero realment els hi preocupa deixar-me tirat a mi alla.... El problema, la bici. Al sostre del camio no s'hi pot dur, unes plaques solars i no se que mes ho impedixen, la questio es com dur-la. El llit sera l'opio, el protegeixen i em demanen que tregui el pedal del costat contrari a la cadena. Amb el pedal tret i el manillar paral-lel al quadre, lligarem la bici sobre el llit i tots junts desfarem el cami que dos i tres dies abans havia fet en bici. Pararem aqui i alla a fer-nos unes fotos, m'agrairan els consells de ruta (ells volien seguir unes pistes que els indicava el Garmin que duien i que crec estaven molt malmeses, i jo els guio) i acabem dinant junts a Baetov. Hores despres ens descarreguen a Ak-Tal, ells segueixen per la meva pista cap a Song-Kol i el Gerard, l'Isabelle i jo ens quedem a la guesthouse del CBT d'Ak-tal. Arrangem un taxi per continuar fins a Kazarman tots tres (tinc por de fer salat a Bishkek) i passem el darrer vespre junts, aquest cops acompanyants d'en Yannick, un suiss frances que dur 14 mesos pedalant. Intercanviem informacio i acabem dormint tots junts en una habitacio compartida, l'endema, on the road again.
A l'arribada vaig ser rebut per varis francesos. Una parella jubilada, en Michel i la Colette, viatjant en un camio d'expedicio, i una parella mes jove, en Gerard i la Isabelle (56 i 48 anys tot i no aparentar-los cap dels dos), viatjant en motxilla, que estaven tots fent petar la xerrada. Poc despres, estavem tots, junt amb una tercera parella francesa, dins el camio fent un cafeto al resguard del fred i la pluja.
Des de fora, el caravansar no sembla massa gran. Fortificat i de forma rectangular, es coronat per una cupola en la part central superior. M'imagino les carabanes, despres d'un ardua tavesa pel Tien Shan, fer una aturada provinents de Kashgar i el pas de Torugart, abans de descendre cap a les valls kirguizes. D'origen incert, alguns daten el caravansar al segle XV sobre les posibles restes d'un monesti budista o cristia nestoria del s X. Sigui com sigui, l'indret, en una vall perduda d'Asia Central, resulta fascinant.
Havent enllestit l'arrenjament d'una iurta i el dinar, vaig procedir a visitar el caravensar. Lloc mitificat, per molts dels que estimem Asia Central i la Ruta de la Seda, aquesta antiga hostatgeria per mercaders s'havia convertit en una petita obsessio. Vist en mil una una fotos, amb coneguts que hi havien estat, calia afegir-lo en el meu haver .
Emocionat creuo la porta d'entrada i discorro pel passadis central amb entrades a diversos habitacles. Al fons, la sala central, al costat, algunes estances que crec, que eren els dormitoris, a dos nivells: tenen un lateral alsat a mes d'un mentre sobre el nivell del terra. Jo me'n faig la meva imatge, no nego que probablement erronea, amb els animals a peu pla i els mercaders dormint a alsada de forma similar com en el caravensar de Selim hi havia a les estances un passatge central pels animals, i els abeuradors que els separaven de la zona dels mercaders. Reconec, amb l'ajuda d'un turista rus que m'ho explica, la masmorra on tancaven els presoners, i em perdo, en el temps i l'espai per les altres estances.
Mato el vespre amb el french team. A en Michel i la Colette l'edat no els frena, m'explica que fins que va tenir un problema pulmonar viatjaven molt en tandem... encara fa bici pero ja no pot fer segons quins projectes ambiciosos per temes de salut. Venen de Mongolia on han fet tot el nord en bici, Moron, Ulaangoom, Oolgi... noms que em duen molts records, i queden impressionats de que ho fes en bici el 2008. M'admiren amb sinceritat i jo els admiro a ells, amb el seu peazo camio, creuant Asia. En Michel tranpua humanitat, la tendresa i sinceritat, i la passio pels viatges se li llegeixen en un ullets blaus que no han perdut la iliusio dels infants. Ens fem bons amics, igual que amb en Gerard i la Isabelle. Soparem tots junts mentre ens expliquem batalles viatgeres. Cap a les nou del vespre ens retirem tots. Fa un fred que pela, estem a 3100m, i la temperatura ja ha caigut per sota els 5C. Glasara. Els responsables del camp de iurtes ens encenen les estufes de llenya dins les mateixes ... comensare la nit torrant-me i acabare la matinada pelant-me de fred.
L'endema, excursioneta. Planto la bici per caminar una mica. El Gerard i la Isabelle han llogat cavalls i guia per pujar fins al coll des del qual es baixa al llac de Charin i es veu el coll de Torugart, la mitica frontera que du a Kashgar. Jo opto per tirar de GPS, buscar una vall lateral i fer tota una carena de cims a la cota 3700: son turonets, els cims mes alpins els evito... M'obro massa a l'oest i la manca de prespectiva (tinc mapa al GPS pero no en paper) em fa perdre una mica la nocio de la posicio. Volia arribar des d'alla al coll que han pujat els francesos, pero se'm fa tard. Que hi farem. Descobreixo pel cami, aixo si, un parell de valls solitaries, i en tot el dia, no em trobo ni una sola persona, sigui local o turista. Al vespre, altre cop tots junts, ens ensenyem les fotos i comencem a pensar en com sortir d'aquell cul de sac.
Jo he rebut l'enessima confirmacio de la inexistencia de pista entre Arpa i Kazarman, i l'opcio de pedalar a Naryn o de tornar a Ak-Tal per on he vingut no mola. Dos dies de bici repetits serien. Els francesos tampoc tenen clar com sortir d'alla, pero el Michel i la Colette, accedeixen a dur-nos. Al principi al Gerard i la Isabelle, pero realment els hi preocupa deixar-me tirat a mi alla.... El problema, la bici. Al sostre del camio no s'hi pot dur, unes plaques solars i no se que mes ho impedixen, la questio es com dur-la. El llit sera l'opio, el protegeixen i em demanen que tregui el pedal del costat contrari a la cadena. Amb el pedal tret i el manillar paral-lel al quadre, lligarem la bici sobre el llit i tots junts desfarem el cami que dos i tres dies abans havia fet en bici. Pararem aqui i alla a fer-nos unes fotos, m'agrairan els consells de ruta (ells volien seguir unes pistes que els indicava el Garmin que duien i que crec estaven molt malmeses, i jo els guio) i acabem dinant junts a Baetov. Hores despres ens descarreguen a Ak-Tal, ells segueixen per la meva pista cap a Song-Kol i el Gerard, l'Isabelle i jo ens quedem a la guesthouse del CBT d'Ak-tal. Arrangem un taxi per continuar fins a Kazarman tots tres (tinc por de fer salat a Bishkek) i passem el darrer vespre junts, aquest cops acompanyants d'en Yannick, un suiss frances que dur 14 mesos pedalant. Intercanviem informacio i acabem dormint tots junts en una habitacio compartida, l'endema, on the road again.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada