dissabte, de juliol 19, 2008

On the road

Acutalitzat el 24/07

El dia 15, passat Naadam i amb els tramits de l'extencio del visat fets, era el moment de comensar a pedalar. El primer objectiu era arribar a Darkhan (la 3a ciutat del pais amb 73100 habitants) suituada a mig cami entre UB i la frontera amb Russia. Darkhan no es que tingues res en particular, pero per dirigir-me cap a l'oest practicament hi havia d'arribar (el trecall que volia prendre estava a tantsols 12km de Darkhan venint d'UB) pero, la UOC mana, i estava en ple proces de matriculacio del seguent semestere aixi que m'havia de deixar caure a algun lloc on tingues acces a Internet.

El recorregut des de UB es veia llarguet:223km segons els mapes, i els volia cobrir amb dos dies per fer nit a Darkhan. Aixi que es presentava un inici de viatge contundent, pel temps que feia que no pedalava en serio. Aixi que era questio de posar-s'hi de valent.

La primera sorpresa ja me la vaig trobar a UB on em vaig comprar un mapa de carreteres de Mongolia. Be, aixo de mapa de carreteres es un dir, les principals estan de tres colors: Vermell, carretera asfaltada, blava: pista normal, verda: "earth road", traduiu-ho com vulgueu. Les linies vermelles mes enlla de la carretera Russia - UB - Xina i les del voltant de UB i Erdenet (segona poblacio del pais, 75000 habitants), poca cosa mes. En les pistes grogues del mapa, procurare no ficar-m'hi :-). Doncs be, mirant el mapa, m'indica fins a vuit ports de muntanya des de UB a Darkhan. La Dorothy (ja us en he parlat en un altre post), que ho havia pedalat venint de Russia m'avisa.

La Dorothy deixava UB el mateix dia que jo pero en direccions diferents, anava a fer una ruta per una regio que jo trepitjare cap a finals del viatge, tanmateix compartiem els primers km de viatge i sortim junts. 20 km despres arribem al trencall on els nostres camins es bifurquen, ens fonem en una abrasada , ens dessitgem sort i tirem cada un per la seva banda. Els ports no son durs, i seran la tonica d'uns quants dies, Mongolia es un pais ple de turons i els has d'anar passant. No fan mes de 200m de desnivell cada un pero no hi ha manera d'agafar un bon ritme amb la bici... Ara puja, ara baixa, i aixo en mig d'una calorada descomunal. A les 5 del mati ja es de dia, amb la qual cosa a les 10:00 el sol ja pica de valent. No per esperat es fa menys dur. De les 12:00 a les 16:00 es practicament impossible pedalar, un dia vaig agafar 32 graus a l'ombra dins un restaurant amb ventiladors, imagineu-vos fora sense cap sombra. Adapto l'estrategia que vam fer amb l'Enric a Tadjikistan. Les hores de calor mes forta les aprofito per parar en algun restaurant de carretera, menjar algo i descansar. Acostumo a fer una tirada fins a les 11:230 - 12:30. Parada per beure alguna cosa i descansar una horeta, tirada d'una altre horeta i una altre parada per aquest cop dinar i parar unes 2h. A partir de les 16:00, s'acaba la feina fent la tirada de la tarda. Aquesta estrategia ha anat be fins ara, que es trobaven poblets pel cami, a partir d'ara que deixare la part mes poblada veure'm com m'ho monto. O em deixo caure en algun Ger les hores centrals del dia, o no descarto muntar la tenda a l'hora de mes solana per tenir sombra i descansar....


La primera nit la vaig fer una mica abans de la meitat del trajecte fins a Darkhan. La idea original era avituallar-me (encara trobava coca-coles fresques, alla) en un restaurant que hi havia a peu de carretera i despres creuar la carretera per anar a plantar la tenda en un camp de Gers (cabanes nomades) a un prat a l'altre banda. Pero dues hores despres encara era al restaurant compartint rialles i comentareis amb cambreres, cuineres i un cuinier (l'unic que xapurrejava angles). M'acaven convidant a te mongol (te amb llet i a vegades llard) i em permeten plantar la tenda darrera el restaurant on comensa el prat i tancar la bici dins el magatzem.

L'endema sera un dia dur. Surten mes Kms dels previstos i em planto a Darkhan amb mes de 130km a les cames. Dutxada rapida i cap un cyber a veure si m'han acceptat la proposta de matricula a la UOC. Encara no !!! Hi ha un mail del consultor explicant algunes cosetes de la conversio en Bolonya i l'escric demanant-li que em validi la proposta com abans millor. Despres d'Erdenet probablement no tingui conexio fins a Moron i alla en els millors dels casos hi arribaria el 22 de Juliol i el periode de matricula acaba el 24. Per sort, a Erdenet ja tindre validada la matricula i em podre matricular. Passat el tramit i fetes senyals de fum a la familia sopo i me'n vaig a dormir. L'endema me'l penso prendre amb mes calma.

El tercer dia de viatge comenso reculant els 12km fins el trencall d'Erdenet. D'alla ja tranquilament direccio oest. La carretera, tot i encara ser asfaltada, ja no es tant transitada i m'ho puc prendre en calma.La idea es fer uns 75 km, per l'endema anar fins al monestir de Amarbayasalat. Quan son gairebe les 12:00, paro en un poblet. La calor pot amb mi. Compro una beguda fresca i despres de fer-la petar una mica amb els locals estenc la marfega al terra en una sombra i descanso mitja horeta abans no continuar el viatge. Tornare a parar una hora i escaig mes tard en un restaurant per dinar, altre cop xerrare amb locals, aquests cop un mongol que parla angles i que esta ensenyant el pais a un amic seu japones, esperare que pasi la calorada i cap a les 16:00 rearrancare. Passat el riu Orkhon, en un Guaz (restaurant de carretera) em plantare: Paro, menjo i planto la tenda. Repsaso la bici i veig que la roda de darrera esta desequilibrada i toca tota l'estona el fre. Intento arreclar-la retensant els radis pero la deixo pitjor del que estava.

L'endema hi haura canvi de plans. Es sacrifica el monestir, es puja la bici a un camio, i cap a Erdenet. Despres d'Erdenet, comensara de veres el viatge.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Molts anims, desde vilanova.

et llegeixo, i m'emociono, que carrincló que estic fet.

ets un crack.

una abraçada.

xavi.

xtarafa ha dit...

Je, je...

Dema mes posts al blog.

Gruperet d'Horta ha dit...

Ei Xavi, encara no sé gairebé com va aixó dels blocs però aquest any m'hi posso. L'Antònia i jo, sóm més modestos i aquest estiu continuem fent el Gr-11.

Ànim i fot-li al pedal (de la bici, eh!)