Bayan Olgii i Altai Tavan Bogd

Fa onze dies, onze que vaig arribar a Olgii, i ara n'estic a punt d'escapar, dema poso rumb a l'est, cap a Khovd.

Vaig arribar a Olgii molt tocat per la grip o el que fos que em va pescar entre Ulaangom i aqui, forsant-me a pedalar en digue'm-ne que no les millors condicions. Aixi que els primers dies a Olgii els vaig dedicar a menjar be, descansar i mantenir-vos informats a traves del blog, que sino alguns de vosaltres us queixeu. Els dies van transcorrer sense massa cosa destacada fins el tercer dia.

Quan despres de dinar al entrar a l'hotel, la dona de la recepcio, d'uns quaranta i pico, petitona, simpatica i tot un nervi amb va agafar del bras tant aviat em va veure entrar i guiant-me cap al llisti amb habitacions i preus que hi ha penjat a recepcio, senyalant-me a l'habitacio 201 (crec recordar) em comenta que alla hi ha gent amb bicicleta. M'hi dirigeixo i truco a la porta. En angles pregunto si hi ha ciclistes i em respon una veu de dona en angles, que si, que un moment que obre. s'obre la porta i em trobo a... la Ruth !!!! Si, ho dic en majuscules perque potser algun lector del blog la conegui. La Ruth es una bona amiga d'un altre amic meu, l'Emili, i tot i que alemanya, resideix a BCN, es assidua a les conferencies que faig despres de cada viatge, i abans de marxar cap aqui, al assabentar-se ella dels meu plans vam mirar si podiem coincidir. Pero el fet de tenir jo dos mesos i ella un de vacances i el fet de que ella ja tenia el bitllet d'avio a Irkutk va fer que desistissim de fer part del viatge junts. La casualitat i la mala sort (li havien perdut la bici i havia tingut de canviar de plans) va fer que me la trobes junt amb la seva amiga Susan a Olgii.

Pero no va ser la ultima sorpresa del dia. A l'hora de sopar em vaig trobar en Joan Casanova i familia, els que uns dies abans m'havien saludat en catala mentre pedalava. Tornaven de fer un 4000 que per la cara sud esta pelada i l'endema posaven rumb a UB, em van comentar que havien tornat amb la 1a dona mongola en fer cim a l'Everest. I ens la vam trobar, s'estava al nostre hotel a l'espera d'una altre tongada de clients (treballa com a guia alpina) i vam acabar la vesprada la Ruth, Susan i ella a la recepcio de l'hotel xerrant d'alpinisme.

El quart dia a Olgii es va iniciar amb l'intencio de deixar la ciutat i posar rumb al parc nacional d'Altai Tavan Bogd, pero va ser missio impossible. La pluja, el vent en contra, el fred i sobretot la sensacio de que encara no estava fi del tot em van fer recular a mig port de muntanya quan encara no feia 15 km que havia deixat Olgii. A la tarda vaig necessitar dormir tres hores. Definitivament encara no estava recuperat al 100%. Aquell mateix vespre, com la majoria de guiris a Olgii, vaig fer cap al Pamukale, el restaurant turc de la ciutat on es menja de p... mare. Alla sorpresos em van trobar els malaguenys Jordi i Luis de qui ja m'havia acomiadat. Pero tambe hi eren els francesos que en moto i furgo m'havia trobat a l'arribada a Olgii que havien tingut de recular al no poder creuar un riu, i tambe a un franco suis que havia marxar direccio a Ulaangom a qui el vent va trencar una varilla de l'iglu hi havia tornat a veure si trobava algun recanvi al mercat.... Definitivament, una forsa natural ens retenia a tots a Olgii :-)
Vaig decidir tornar-ho a intentar l'ednema, aixo si en cotxe, per guanyar temps fins a Tsengel (uns 80km). D'alla un dia despres intentaria fer cami cap al parc nacional.
Els paissatges dels tres dies d'allo mes espectaculars. Sortint de Tsengel un bon riu va ressegint una pista, que en el primer tram esta ple de yurtes kazaques. Despres prats ja amb la herba mig cremada pel sol, en un dia que a les 20:00 del vespre el meu termometre a uns 2000m d'alsada ja marcara menys de 10 graus i dos dies despres 1 grau a les 7 del mati dins de la tenda, senyal inequivoca de que l'estiu arriba a la seva fi.
La primera nit la faig a uns 13km de l'assentament de Sirgal, al final del llac del mateix nom. El paissatge es espectacular. D'on soc al llac hi ha mes d'un km en linia recta de terreny mg rocos i forsa pelat. a l'altre banda, s'intueix igual primer per despres veure al fons boscos alpins que s'enfilen cap a muntanyes de mes de 3000m acabades amb petites (o no tant petites) glaceres permanents.
El segon dia me'l passao orientant-me i creuant rius. Fins a 3, que m'obliguen a descalsar-me i mullar-me fins a mitja cama per creuar trams de 50 o mes metres. M'acabo perdent en una pista que du dins d'una vall que es perd a Xina... Hi ha un riu que he de creuar i no hi ha manera, a la fi, pero trobo un pontet i a l'altre banda, una familia kazaca m'acull al seu campament. Compartim la tarda amb fotos a doixo per tota la familia i planto la tenda entre els seus gers.

L'endema al mati toca fer camp a traves per tard o d'hora tobar la pista bona... Vaig trobant pistetes i senguint la direccio que em toca (cap a l'est i allunyant-se una mica del llac) vaig tirant fins a trobar-me (sempre t'hi acabes trobant) en el que semblava (i era) la pista bona. Una vall nova i tot de yurtes kazaques. D'una em criden i apareix una noia fransesa. M'explica que ella i el seu marit van estar convivint amb aquesta familia tot un any (hivern inclos) i que ara, cada estiu hi tornen a visitar-los. Aprofito per preguntar si sap si tenen aguiles i ells no pero els veins si, i fem cap per veure-les. Em demanen 5000 Torogs (2,5 euros) per veure-la. Ho accepto i faig al guiri amb un ocellet de mes de dos metre d'ala a ala sobre el meu bras. Acabo el dia passat el Xaar nuur o Karakol en kazak, l'ensessim Karakol que conec en llengues turquiques. Em planto a quarts de vuit del vespre quan comensa a fer fred i em toca... creuar un riu. Definitivament no es el moment de refrescar-me els peus i veient la imposibilitat de creuar-lo sense mullar-me faig cap als gers que hi ha al costat del riu. Una familia d'allo mes simpatica m'acull, i passem junt el vespre al seu ger. Al aixecar-me em pregunten si no he tingut fred pel vent (que ha bufat de valent durant la nit), els hi comento que no, que tinc un bon sac, pero que el soroll del vent no m'ha deixat dormir... Es fan un fart de riure. M'acomiado del cap de familia quan ell surt a controlar el ramat, abans pero s'enriu del meu primaloft mentre em mostra orgullos el seu gorro de pells i la seva jaqueta. Ens fem unes fotos, i cada u segueix el seu cami, jo descalsant-me per creuar el riu i ell a cavall a controlar el bestiar.
Comenso el dia be. Per un dia baixada i vent de cul !!! La cosa es torsa una mica al afrontar un portet que em dura fins als 2600m d'alsada i el dia mig tapat i vent de cara que em trobare a l'altre banda. Aixo si, pero al final arribo a Olgii, amb gairebe 100km a les cames imes 1000m de desnivell positiu acumulat.
Avui ha estat dia de descans i burocracia. L'extensio del visat m'acabava el 6 de Setembre i volo el 7, ara ja tinc 10 dies mes per sortir del pais. Tinc algo de menjar pel cami, i dema posare rumb a Khovd.