La tercera part del viatge ha transcorregut per Kosovo on hi hem estat poc mes de 48 hores abans de sortir per Montenegro, pero dos dies i escaig donen molt per qui es observador.
La sensacio que s'hi respira es de certa normalitat aparent (presencia militar apart) on la cotidienitat conviu amb una situacio de certa excepcionalitat que la gent intenta ignorar tractant de fer vida normal.
La primera sorpresa ens la trobem encara a Macedonia on dos quilometres abans de la frontera un cartell indica que existeix un by-pass per tal que tots els vehicles de la KFOR no hagin de fer cua a la frontera. Un cop a la frontera, la creuem amb tota normalitat, com si d'un pais mes es tractes. La sorpresa ve quan mirem el segell estampat al passaport. Enlloc del nom del pais unes sigles que no desxifro, UNMIK. Despres d'alsar el cap pels voltants i llegir varis cartells dedueixo que es l'acronim de United Nations Mission in Kosovo. Creuem la frontera sense sobresalts i despres de fer broma amb un funcionari de l'ONU que al veure'ns amb les bicis ens pregunta si tenim algo per declarar fem via cap a Prizren.
Si una cosa ens sobta en aquests primers quilometres dins Kosovo es es la quantitat de trafic de camions que es dirigeix cap Pristina. Sembla que l'economia es reactiva. Si ve no ens sobta, tampoc triguem massa en veure forta presencia militar per arreu. Els tres dies que transitarem per les carreteres de Kosovo veurem matricules de la ONU, de la KFOR i de vehicles militars de les mes diverses nacionalitats: Ucranians, polonesos, alemanys, italians, francesos i un dia fins i tots ens avancen uns espanyols.
De cami a Prizren descrobim el que el primer ens sorpren pero al final ens hi habituarem... Un monument als martirs de de la UCK (guerrilla albanesa) caiguts en combat durant el 1998 - 1999. Com aquests monument en veure'm d'altres, fins i tot una estatua a la plasa major de Prizren a un guerriller caigut, i aixo sense comptar amb els nombrosos cementiris de milicians que ens anirem creuant pel cami.
Despres del primer mausoleu no triguem a arribar a un check-point ucrania (miliars armats fins les dents ) poc despres del qual entrem en un poble on de seguida reconeixo algun Dobar-dan, Da i Ne. Ens fa tot l'efecte que estem en un enclavament serbi, i al mig del poble a una banda de la carretera, l'aquartelament dels militar ucranians de la KFOR amb totes les seves camionetes, tanquetes i tancs.
De cami a Prizren no hi haura novetats, un parell d'helicopters sobrevolant la zona i poca cosa mes. El trajecte es del mes agrait, primer un port de muntanya a mes de 1500m d'alsada que no es fa gens dur i un descens vertiginos que acaba en unes gorges espectaculars en les que ens deleitem fent fotos i contemplant-les abans no entrar a Prizren.
Arribem a Prizren amb el temps just per una dutxa i sortir a patejar la ciutat. Val la pena. Dividida pel riu Bistrita, les mesquites es troben a banda i banda del riu, aixi com algunes esglesies ortodoxes. Aquestes ultitmes amb molt mal estat despres del conflicte del 2004 es troben totes protegides amb alhambrades (filferrades?) i cartells anunciant de que qualsevol atac sobre el patrimoni cultural comu Europeu esta penat per la llei kosovar. Algunes de les esglesies no estan nomes protegides sino per filferrades sino que fins hi tot hi ha destacaments militars intal.lats. Pero no nomes les esglesies estan malmeses trobem a banda i banda del riu zones amb les cases mig derruides i cremades. Quines eren serbies, quines albaneses? Crec que les de la banda esquerra del riu (venint d'Skopje) eren serbies i les de l'altre banda albaneses, pero no n'estic segur.
A Prizren la majoria de militars de la KFOR que hi ha son alemanys, i algun d'ells en saluda la veure'ns fer el guiri. Aprofitem per informar-nos de la situacio i ens confirmen que actualment tot esta molt calmadet.
L'endema seguim cap a Pec (Peja en albanes), pel cami intentem visitar el monestir ortodox de Decan (Protegit per la Unesco com a patimoni de l'humanitat) pero no ho assolim. En el primer check-point (xicane pels cotxes, militars armats, torre de guaita ...), aquest cop italians, ens deixen passar pero ens diuen que no es hora de visites i que per tant nomes el podrem veure per fora, en el segon, a la mateixa entrada del monestir, ens diuen que sense visita previa no es pot visitar i ens acontentem en fotografiar-ne l'entrada i les muralles ... No puc deixar de reflexionar sobre aquesta muralla moderna que son els check-points militars. I ara son els de la KFOR els que protegeixen enclavaments serbis despres que el 2004 es quedessin de brasos creuats al ser els albanesos els que ataquesin a serbis.
Abans d'arribar a Pec encara farem una darrera aturada, veient un cartell indicant un National Heritage a la carretera. Agafem el trencall per treure-hi el nas. Poc despres i amb l'ajuda d'uns nois locals que ens indiquen com arribar al monument, ens trobem amb una kulla la casa-fortificacio albansesa tradicional on els homes amenasats per un deute de sang es tancaven.
Ressumint molt, segons el kanum, llei medieval albanesa, hi havia una serie de delictes i agravis entre families que es resolien amb l'assassinat d'un home adult de l'altre familia. Aquests adults es tancanven en cases fortificades per que no els matessin o fins que un altre adult de la familia fos assassinat. Ara no queden massa d'aquestes cases fortificacio i algunes de les existents estan reconvertides en muesus etnografics.
A la Kulla que visitem, fem petar la xerrada amb el propietari, albano-musulma que ens pregunta com molts d'altres si ja hem visitat els monestir serbis. No deixa de sobtar aquesta naturalitat amb les autentiques fortificacions militars que ens trobem per accedir-hi? Qui son minoria, els tolerants, els intolerants? S'ataca la religio (no ho creiem ja que es veu una vida 100% secular a kosovo) o al simbol? Potser si que per treure'n l'entrellat 48h a Kosovo es massa poc.
L'endema vam arrancar de Pec amb l'intencio de visitar-ne el monestir i entrar a Montenegro a traves del Cakor pass. No teniem gens clar assolir cap dels dos objectius. El primer va ser facilicim. Al arribar al check-point de la KFOR, italians altre cop, ens van dir que era massa d'hora pero que ho preguntaven. Despres d'algunes consultes per walkie amb el destacament de l'entrada del monestir, ens van retenir els passaports i ens van deixar passar. El complex del monestir es forsa interessant, tot i que per fora, l'esglesia principal no mostra gran atractiu (creiem que esta refeta deguda al conflicte), un cop a dins, pero, la cosa canvia. La quantita de frescos i la seva qualitat es impresionant, aixo, ajuntat a que les monges de la congregacio estan celebrant una missa cantada, ens fa oblidar que per accedir al temple hem creuat dos controls.
Visitat el monestir toca encarar cap a Montenegro, els italians ens deixen continuar tot i que al poble dos persones diferents ens han dit que la frontera estava tancada. Aconseguirem passar? Comencem a pedalar per mig unes gorges impressionants, i la carretera comensa a pujar cap Cakor a mes de 1800m, s'acaba l'asfalt i un tio amb cotxe ens diu que girem cua, que la frontera esta tancada. Tirem endevant. Ens trobem amb dos grans forats al mig la carretera (bombes?) que la fan intransitable amb cotxe, passem per un costat i creuem un riu. A l'altre banda un cartell que ens indica que deixem la provincia de Kosovo (es evident que el cartell es abans de la independencia de Montenegro) i indica que tots els vehicles d'UNMIK i KFOR han de girar cua. Com que els ciclistes no som ni de la ONU ni la KFOR tirem endevant. On estara l'aduana? Ens faran girar cua? Tirem amunt, tirem amunt i nomes pensem en que no ens facin girar cua. I arribem al port. I no hi ha aduana. Doncs cap avall que fa baixada, arribem a Murino a 10 km de Plav, desti d'etapa. Som a Montenegro des de fa estona, pero sense segell al passaport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada