Els albanesos van despertar-se de cop i volta del comunisme a principis dels anys noranta.
Quan l´hermetisme en que Enver Hoxha havia mantingut el país es va ensorrar l'influència occidental i el capitalisme més desbocat van entrar a Albània en el que va ser l'inici d'una nova era després de més de 40 de dictadura.
Aquesta nova fase en la història d'Albània sembla impregnada de pragmatisme i materialisme i més que en qualsevol altre racó del món que hagi visitat, és aquí a Albània on el cotxe s'alsa com a símbol de distinció social. Existeix qui te cotxe, o més ben dit, existeix qui te un Mercedes. I a Albània, la gent vol ser. La marca que més es veu per carreteres i pobles és Mercedes.
El contrast és absolut. Mentre circulem per carreteres pessimament asfaltades, ens creuem amb gent amb els cavalls o ases carregats de fardos, intentem conectar-nos a internet i no hi ha xarxa, arribem a hotels on els hi han tallat la llum o hi ha baixades de tensió constants; més del 50% de cotxes que veiem són Mercedes o altres cotxes de gama alta.
Que el cotxe és el símbol de la nova Albània, ho demostra no només la quantitat de Mercedes que hi ha sinó tot el negoci que es genera al voltant dels cotxes: Benzineres, 5 o 6 en un parell de quilòmetres, fins a dues per km quan circulem per carreteres secundàries; gomisteris , traduiu-ho per pneumatiqueros, a cada cantonada; auto-servis - mecànics- a cada poblet (poseu-n'hi dos o tres per poble); però sobretot Lavashos, punts de rentat pels cotxes a cada dos per tres, perquè el Mercedes llueixi sempre bé.
I amb el Mercedes net i polit són els amos de la carretera. El poder és seu. No hi ha línia contínua ni semàfor que els pari. Amb la mà el claxon s'obren camí per on calgui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada