Un dels trets més característics de la societat albanesa és la seva diversitat religiosa. Encara que etnicament es tracta d'un país homogeni, vàries creences conviuen en armonia des de fa segles.
Primerament cristians, gran majoria de la població es va convertir a l'islam durant els segles de domini otomà, però no tothom. Aquest fet, llegeixo al llibre The Albanians, va retrasar el naixement i el reforçament de l'identitat nacional albanesa que es va produir a finals del s XIX més tard que altres veïns seus (serbis, bugars, ...). Aquests darrers van reivindicar la seva pertineça nacional a partir de la religió i la llengua cosa que els albanesos no van poder fer: Uns eren catòlics, altres ortodoxos i la majoria musulmans. I uns escribien en alfabet llatí, altres en grec o cirilic i els darrers en àrab.
Actualment, més enllà de les creences personals, la societat albanesa és completament secular, en un fet en que no si fins a quin punt hi influeix que Albania, sota el règim comunista d'Enver Hoxkha fos l'únic estat oficialment declarat ateu. La reacció a anys de prohibició de les religions hauria de ser de cert fervor religiós, i tot i que la gent te la seva religió i es veu gent en esglesies i mesquites, no vaig constatar tant fervor com en viatges passats a Armènia o Geògia, per exemple.
Les diverses opcions religioses estan repartides clarament segons zones geografiques i les influències culturals i polítques rebudes: El oest i els alps albanesos, els punts més allunyats dels centres de poder otomans (sobretot als alps per la seva inexcesibilitat) són catòlics, essent Skhodra la ciutat més important d'aquesta comunitat. La costa jònica i el sur, amb forta presència grega és ortodoxa, com les ciutats més al nord tocant a Macedònia (per exemple Voskopoja ) que tot i també ser ortodoxes, són d'influència eslava. La resta del país, així com els albanesos de Macedònia i Kosovo són musualmans.
Tanmeteix també dins d'ells hi ha diferències. Mentre a Kosovo hi predominen sunnites, en gran part d'Albània i Macedònia i predominen els Bektashians, una branca del sufisme, amb els seus dervishos i tekkes (pronunciat teché), especies de monestirs, on els dervishos fan les seves pregàries i meditacions.
El Bektashisme va arribar als balcans de la mà de les tropes jenizares de l'imperi otomà i pels que a mi m'ha demostrat després de parlar amb algun dervish i creient mostra a l'hora una vessant de forta espiritualitat amb una altre tolerant respecte les gent d'altres creences i pragmàtica.
Sigui com sigui la gent viu la religió com un fet més cultural que marca la forma de ser que no pas com un estil de vida marcat per preceptes religiosos. Sense anar més lluny, a Girokastra, la guia pel museu etnogràfic, la va fer una dona d'uns cinquanta anys. A preguntes meves em va explicar que era bektashiana però això no la privava de mostrar-nos el museu vestida amb una faldilla per sobre els genolls i sabates de taló alt, i explicar-nos que les seves filles, que vivien a Itàlia, s'havien convertit al catolicisme, però no importava, perquè el fi de comptes creien en Déu i tenien fe en algo.
Només a Macedònia és va veure un component més tradicional en algunes dones musulmanes a l'hora de vestir, igual que al nord d'Albània amb dones catòliques, les dues portaven vel, de les musulmanes segur que en diríem vel, de les cristianes mocador que els hi recull els cabells. I sense cap mena de dubte, més per forma cultural (lligada a cert retràs a les zones rurals) que no pas a imperatiu religiós.
Ara, però, és època de pesca. El primer dia del viatge vam anar a petar a l'estadi de Tirana, on una munió de milers de Testimonis de Jehovà si trobava congregada. Sembla que diversos sectors de les esglèsies evangèliques estan treient el nas pel país per captar adeptes. I els albanesos, que sempre han estat força pragmàtics, escolten que els hi ofereixen. Caldrà actualitzar aquest post d'aquí uns anys? Qui lo sá.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada